Comença la tercera setmana de vaga. Els sindicats fan la faena de collar, però l'administració nostra valenciana colla més, empesa per factors diversos: suport total a la privada i també la concertada; menyspreu a la pública pel tracte vexatori als seus professors (treballadors, podríem dir); perversitat per allargar una acció per a desgastar la gent que creu en la llibertat; finalment i la més important, maldat per desatendre l'alumnam (els clients, al capdavall) i no donar-los una educació com pertoca.
Vivim en un país de no arriba als 5.500.000 d'habitants, igual que d'altres com Finlàndia, Dinamarca, o més poc encara com Croàcia i Irlanda. Aquest fet em fa pensar que quin país podríem ser tan bonic: amb aules per a 17 alumnes; amb diners per a pagar professors i recursos; amb uns polítics que aspiraren a l'excel·lència com a societat en igualtat i coneixement. Certament, per què no pot haver-hi 17 alumnes en una classe? Per què demanar açò ha de ser mal vist tant pels polítics com per la societat; en definitiva, per què no podem aspirar a açò com a país que es vol sa i feliç?
Un país en què els professors realment pogueren ensenyar els alumnes a llegir i escriure; a entendre i aprendre; a conviure en un espai no diré en harmonia però sí que no hi haguera violència i comprensió.
És frustrant i decebedor com des del país (tant per la dreta extrema com l'esquerra centrista) la política ha estat dedicada a fer resistir la pública i a fer persistir la concertada i la privada.
Comptat i debatut, tristament tot depén dels diners i si no hi han diners, fum d'estopa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada