D'una vintena d'anys

D'allò que em fa neguit el temps, no és només el fet d'envellir i que el cos vaja perdent la frescor aquella que cantaven els llatins de cull flors, xicona. També fa desfici pensar en, per exemple, vint anys i recordar coses, fites que hagueren ocorregut eixos anys arrere. D'aquesta glopada d'anys em va al cap en un mes com aquest que fa vint anys em va atorgar un jurat el premi més important que he tingut mai: dues dècades que van guardonar el meu Dos poals.

D'una entrevista

Primer el Pau Rodríguez i ara aquest fragment del Pol Guasch en una entrevista al Vilaweb:

No escric per als altres, per a ningú en concret, ni tan sols per a mi mateix. Escric per la literatura. Per la poesia. Per l’escriptura. Això ho vaig aprendre de Marina Tsvetàieva. El meu ofici, el meu gest, és fer literatura, i no pas arreglar el món. No sóc un escriptor afiliat als sòviets. Vull fer literatura com un escultor vol fer escultura, i el meu material no és el metall ni la fusta sinó el llenguatge. La meva intenció no és representar el món ni descriure’l, sinó intentar trobar-hi alguna veritat. El llenguatge és el mitjà i una finalitat en si mateix. No crec que apostar per la poeticitat sigui hermètic, ni inaccessible, ni privilegiat, ni elitista. La poesia és una desactivació del llenguatge connectiu, de les lògiques del llenguatge en el procés semiocapitalista, de l’algorisme, del llenguatge petrificat. La poesia és obertura. No per apostar per la poesia renuncies a la realitat. Això ho explica molt bé Bifo Berardi.

Amb vint anys d'escriptor oficial i a un parell d'anys d'entrar en la cinquantena, el poeta es sent desconcertat i descol·locat, qüestionant-se.

De ço que es suposa que és el partit valencianista

Pel que s'ha vist, Compromís ha votat que sí a la llei d'amnistia, igual que la resta de partits polítics d'esquerres: BNG, Bildu... Em desconcerta molt, certament. Tinc tantes qüestions a fer que em resulta complicat posar-les en orde i poder escriure-les ací, almenys al sendemà de la cosa.

De ser bledes

Passen 25 anys (llargament de colp) i tot es veu ensorrat a la maduresa, els mites i les il·lusions: l'oasi del català d'Andorra; la degradació particular canalnouera de la TV3; la misèria política del nostre nord català (pessebre, cort, quadra) en què no arribem a copsar, capir, la teranyina fosca de la vida política profunda; la tristor política, també indigna en la dreta extrema, al nostre país.

De la covardia

El Psoe i el Pp d'Espanya (amb valencians en el Congreso) han votat rebutjar la proposta de Compromís incloure el dret civil valencià en la Constitución.

a) Oooooooooooooooooh!

b) Qui ho hauria imaginat?

c) Per a ofrenar noves glòries a Espanya...

d) Votar que no al pressupost.

De dades biogràfiques

Ara fa 24 anys que han passat 24 anys, una dada potser irrellevant per al comú de la gent, però que a jo sí que té un cert regust de destacable: la fita de l'any 2000. En arribar aquell any jo anava a fer-ne 24 i ara ja n'han passats els mateixos: puc dir que he viscut igual abans i després de la ratlla (que no segle).

Una dada que també és irrellevant però que encara recorde és què fea aquell capdany: escurar plats i preparar les coses per a fer el dinar. Eren les 12, migdia, i per la televisió emetien en el canal Euronews el primer ninou d'eixa jornada, en Nova Zelanda llançaven castells de foc i tot era una festa; hores després, festejàvem nosaltres.

24 que en tinc 24.

D'etiquetatge

Papas Escrivà, empresa valenciana de la Safor, 40 anys després de la Llei d'ús, encara menysprea el valencià i no el fa servir en la llista dels idiomes dels ingredients: anglés, francés, italià i alemany.

Patatas Rubio, empresa murciana que ha decidit incloure el valencià en el seu etiquetatge, almenys en els productes trobats en el Consum.

De Múrcia vindran i el valencià usaran (i els en compraran). Vergonya, cavallers, vergonya.