De viatges

Una alumna del segon de batxillerat m'ha fet saber que el curs que vindrà no començarà els estudis universitaris; ha decidit prendre's un any sabàtic, juntament amb una altra alumna. Ha dit que se n'anirà a Israel i després viatjaran a l'Índia i a Tailàndia. Per la meua part, li he desitjat que gaudisca de l'experiència, no pels llocs on anirà (que em tiren força cap arrere), sinó pel fet que amb gairebé amb vint anys mamprenen un projecte que, si tot va bé, les enriquirà moltíssim: fins al punt que m'han despertat l'enveja perquè a mi també m'hauria agradat (m'agradaria encara ara!) disposar d'un any per a dedicar-lo a viatjar. A més a més, han estat unes alumnes força cabals i de ben segur que valoraran a manta aquesta experiència.

De retruc, m'ha vingut al cap una comparació que m'ha fet molt trist, al tall del problema de immigració que està vivint el nostre continent. Hi han milers d'africans que han engegat el seu any sabàtic, en aquest cas en vista a Europa, en què han de travessar l'Àfrica per a recomençar la nova vida que espera.

Uns tant i d'altres tan poc...

Eixos costums

-Ei, gràcies!

-No s'ho val!

Reflexió després de les eleccions

Ara que s'han fet publics els resultats de les elccions europees, em  vénen al cap els pensaments següents. En primer lloc, el PP ha patit una gran patacada, però cal tenir present que manté un terç dels vots. És a dir, un terç dels votants valencians consideren que el PP  continua sent el partit indicant per a dirigir el vaixell del nostre país. Ja sé que hauria de fixar-me en la part del got que diu que ha baixat molt; jo em centre en la part que diu que un terç és molt.

De retruc, és clar que en l'altre cap gairebé la meitat dels vots valencians sumarien una esquerra, amb la qual cosa donaria per a una majoria absoluta en les corts. Tanmateix, el partit socialista només aconsegueix una cinquena part dels vots, EU toca la desena però Compromís no hi arriba. És per això que si en una formació de govern podria fer-se una unió de quatre partits d'esquerra (amb la sorpresa de Podemos), no tindria des del meu punt de vista una estabilitat aclaparadora.

Per tant, hom podria parlar de resultats esperançadors. Correcte. Tingueu present que l'esperança a voltes no és una cosa positiva: els grecs antics ja la temien...

Paraules a l'aire de cara

Després de llegir les paraules den Rubalcaba, m'adone que és trist comprovar com prostitueixen les paraules determinats polítics. No es consideren nacionalistes, però són els primers a defensar llur nació.

Senyor Rubalcaba, ser nacionalista no és dolent, fins i tot és sa, perquè d'alguna manera et compromets a formar part d'un projecte de país, amb una economia, una política, una societat, fins i tot amb una cultura! Negar un sentimemt de pertinença de nació és egoista, però és de ser hipòcrita quan renegues de nacionalismes i després plores d'emoció quan Espanya guanya la copa del món de futbol.

Jo sóc valencià i el meu projecte és ser valencià. No sigueu mediocre i embruteu les paraules.

Col·leccions de poesia

La revista L'Illa que sol enviar l'editorial Bromera inclou un fullet que exposa les novetats editorials de l'estació de l'any. He mirat la secció de poesia i hi he trobat que havien publicat 4 títols: dos premis literaris i dos que no, i d'aquests, l'u pertany a Vicent Andrés Estellés i l'altre a Josep Antoni Fluixà, que és director de Bromera. Açò m'ha fet pensar, dos premis literaris, un autor mort i un altre que treballa per a la casa. No tinc res a dir. Tot seguit posaré les dades que he arreplegat a partir del número 50 de la col·lecció de poesia, que és quan es va canviar al disseny actual.

50. Bressoleig a l'insomi de la ira, Maria Beneyto.
51. Encara una olor, Joan-Elies Adell, Premi de València.
52. Llibre de Nàpols, Iban L. Llop, Premi de Gandia.
53. Humus, Manel Rodriguez Castelló, Premi de Burjassot.
54. El llibre de la quietud, Xulio Ricardo Trigo, Premi de Burjassot.
55. Vosaltres, paraules (antologia poètica).
56. Jocs tipogràfics, Enric Solbes.
57. Ciutat remor, Joan-Baptista Campos, Premi de Xàtiva
58. Pessoanes, Ponç Pons, Premi Magnànim.
59. Plenamar, Josep Ribrera, Premi de Burjassot.
60. Semen, Ivan Tubau, Premi de Gandia.
61. Surant enmig del naufragi, Lluís Alpera.
62. Lletra de batalla, Miquel López Crespí, Premi de Xàtiva.
63. Els haikús de Ciutat Vella, Antoni Defez, Premi de València.
64. La presó de l'aigua, Josep Lluís Roig, Premi de Xàtiva.
65. L'odi, Josep Ballester, Premi de València.
66. La veritat cansa, Xulio Ricardo Trigo, Premi Magnànim.
67. Compàs d'espera, Eduard Sanahuja, Premi de Burjassot.
68. De l'ànima, Lluís Roda, Premi de Xàtiva.
69. Les muses inquietants, Josep Ballester 
70. Constants Vitals, Manel Garcia Grau, Premi de València.
71. Jocs de llum, Lola Andrés, Premi Magnànim.
72. Zoo, Elies Barberà, Premi d'Alzira.
73. Els deus de fang, Jordi Julià, Premi de Burjassot.
74. El poema és sobrer, Maite Insa, Premi de València.
75. Visions Provisionals, Sergi Torró, Premi de Xàtiva.
76. Diari d'un setembrista, Jordi Llavina, Premi Magnànim. 
77. L'últim nord, Vicenç Llorca, Premi de Burjassot.
78. Càries, Josep Lluís Roig, Premi d'Alzira.
79. Aixàtiva, Aixàtiva, Elies Barberà, Premi de Xàtiva.
80. L'esfinx, Antoni Prats, Premi Magnànim.
81. Incert moviment, Antoni Defez, Premi de Burjassot.
82. L'instant fugaç, Juli Capilla, Premi d'Alzira.
83. Homèrides, Vicent Penya, Premi de Xativa.
84. Crònica de Calàbria, Iban L. Llop, Premi Magnànim.
85. Abisme i ocell, Ramon Guillem, Premi de Burjassot.
86. La joia, Antoni Prats, Premi d'Alzira.
87. Raspall, Juli Capilla, Premi de València.
88. Itinerari de tendresa, Maria Carme Arnau i Orts, Premi de Xàtiva.
89. New York, Nabokov & Bicicletes, Àngels Gregori, Premi Magnànim.
90. L'os de la música, Isabel Garcia Canet, Premi de Burjassot.
91. Batalles de Sardenya, Iban L. Llop, Premi d'Alzira.
92. Les dents de la pluja, Nati Soler i Alcaide, Premi de Xàtiva.
93. Llibre de les enrònies, Vicent Penya, Premi de València.
94. Dolors Miquel, La flor invisible, Premi Magnànim.
95. Ai, Rubén Luzón, Premi de Burjassot.
96. Pol·len, Berna Blanc, Premi d'Alzira.
97. La llum garbellada, Josep Maria Balbastre, Premi de Xàtiva.
98. Arqueologia, Enric Sòria, Premi de València.
99. Llibre del  professor, Alexandre Bataller, Premi de València.
100. Talismans, Emili Rodríguez Bernabeu, Premi d'Alzira.
101. Hamburg/Antibes, Vicent Andrés Estellés.
102. El temps trobat, Josep Piera, Premi de València.
103. El procés, Vicent Andrés Estellés.
104. La casa buida, Jaume Pérez Montaner, Premi de Burjassot.
105. Metralla esparsa, Antoni Defez, Premi d'Alzira.
106. Matèria corporal, Josep Antoni Fluixa.

A partir d'açò diré que cada empresa fa la col·lecció de poesia com vol, i la manera de publicar de Bromera és aquesta (ni bona ni dolenta, sinó la que fa com a empresa): publicar premis i alguna obra comptadíssima (8 de 57) que bé pertany a algú que ja ha mort (Estellés); és una antologia (bé d'un grup de poetes, bé d'algú que ha treballat per a la casa, com Josep Ballester); és d'algú que hi ha treballat com Josep Antoni Fluixà o Enric Solbes; o és bé l'últim llibre per raó d'edat (Maria Beneyto) o bé el cas únic de què no es pot (puc) suposar res (Lluís Alpera).

Donades les dades, jo ja he acabat.

Què és això de la justícia...

Crec que va ser Napoleó qui va dir dalt o baix que Tots som iguals, però uns quants som més iguals que uns altres. Reprenc aquesta cita per les declaracions que ha fet el fiscal general de l'estat Torres-Dulce, en què hom percep que la justícia no és igual per a tots. 

Estic totalment d'acord la justícia no és igual per a tots i, certament, tots som iguals, però uns més que altres.

Traduccions perquè sí

Aquest curs és el sisé que estudie grec modern i per a practicar l'idioma, entre d'altres coses, en faig traduccions. Fa un parell d'anys vaig anar a Atenes i vaig comprar un llibre d'un filòsof grec actual, molt breu, d'aforismes, i vaig decidir traduir-lo. No m'ho havia manat ningú, ha estat per gust; tanmateix, el tocat és que tinc un llibre traduït i que no puc fer públic pel tema dels drets d'autor. Si fóra per mi, publicaria per internet aquesta traducció, perquè els aforismes reflexionen sobre la societat grega i després d'haver llegit el llibre, m'adone que els valencians hi tenim moltes coses en comú; però no pot ser: raons dels drets d'autor. He de dir que també em vaig posar en contacte amb aquells qui en tenen els drets d'autor i em van dir que sí que els interessaria publicar el llibre en català, però que de moment no troben el moment.

El fet és que tinc una traducció que no puc mostrar, si no és en rotglets, perquè els drets d'autors no m'hi deixen, i és una llàstima...

L'abast de les funcions dels professors

Llig al diari que ha aparegut un altre informe PISA que explica que, en general, el jovent no reïx gaire quan ha d'enfrontar-se a situacions de la vida diària com pot ser comprar un bitllet de tren, fer servir el comandament a distància de l'aire condicionat o com seure uns convidats en una taula per raons de preferències. De retruc, han parlat les veus del govern que tiren la culpa d'aquest desastre a la llei d'educació vigent ara, i per tant cal introduir de totes, totes, la LOMQE.

Com a professor em faig la pregunta següent: és que també ens hem d'encarregar els professors d'ensenyar els alumnes a fer aquestes coses? Ha d'estar en el currículum escolar que aprenguen açò? No entenen els nostres polítics que ens governen, que podria ser que aquestes habilitats poden ser apreses també amb els seus pares? Ha de passar tot per nosaltres? No haurien de sentir-se un poc enutjats els pares de veure fins a quin punt els nostres governants desconfien del paper educador dels progenitors? Tan inútils pensen que són?

Reflexió

Faig la visita als blogs habituals i m'agafa una sensació d'angoixa, molt incòmoda: em sent dispers. Sóc filòleg pels meus estudis, però també sóc professor per ofici, però igualment sóc estudiant per la meua formació lingüística, però de més sóc escriptor (poeta, assagista, traductor) per desfici. He de dedicar temps a moltíssimes coses i veig que he posat moltes tecles en aquest instrument que és el meu pensament. Visite els blogs literaris i comprove quantes lectures fa la gent (novel·les sobretot, llargues de pàgines) i jo em trobe enviscat amb traduccions, cura de blogs, anotacions lingüístiques, aprenentatge de vocabulari, etc.

Em sent dispers, i no sé si hauria de concentrar-me en una activitat i poder excel·lir, o continuar amb la dispersió i considerar que no despunte.

La nova llei de justícia universal

No hi fa res quedar en evidència als ulls de l'observador, perquè la massa és mesella i no se n'adona. La consigna per a amagar la mediocritat de les seues vides, la mesquinesa de les seues accions, és prostituir les paraules. No són poetes, que amb ofici volen donar un altre sentit als mots per a cercar una altra veritat, veraç; són cínics que forcen les paraules per a bastir fal·làcies i ho fan amb la caradura de qui es sent d'una altra casta.

Diuen el nom del Poble vanament i la conveniència és la virtut de la religió adaptada a l'ús que professen, en què certament la justícia ha esdevingut el pecat a castigar, sense misericòrdia.

Mediocres, mesquins, miserables, impúdics.

Preocupació

El programa de la Sexta va ser un programa molt arriscat ahir i tocava un tema molt delicat. Va resultar una facècia molt efectiva, més que res per a jo, perquè ho vaig creure tot: per l'edat que tenia quan va passar, pel lloc on visc i la gent que tracte. M'imagine que per a aquell sector de gent que sí que l'ha estudiat certament, no deu haver caigut en el parany; tanmateix, puc pensar que bona part dels espectadors s'hi va veure enteranyinats.

Ara, el problema no és si era necessecari frivolitzar amb aquesta tema fent un programa fals; el problema que veig jo és que hàgem d'esperar fins el 2031 perquè tot quede desclassificat i puguem saber tot? ço que ha passat.

És vergonyós el programa o que hàgem d'esperar tant? Reflexionem-hi...

La mort i el xiquet del veïnat

A Bèlgica s'ha votat favorablement (abans ja ho havia fet Holanda) una llei molt polèmica: que els menors d'edat puguen accedir a l'eutanàsia i, doncs, morir-se. Crec que aquesta llei és una de les més valentes que es poden treure: que els menors madurament puguen decidir si volen continuar amb vida o no en aquest món.

Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.

Poques coses hi han tan íntimes com la mort, i quan dic íntimes no vull dir que s'ha de fer d'amagat, sinó que em referisc a la decisió personal (remarque: pròpia i personal), en la qual no hauria ningú d'immiscir-se. La mort és personal i intransferible, i és una falta de respecte imposar qualque criteri que no siga el propi.

Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort i no necessite res.

En l'acte de la mort no hauria d'intervenir ningú, ni hauria d'imposar ningú cap mena de creença, superstició, dogma, vers la persona que decideix lliurement del seu cos, perquè els menors també són persones i alguns tenen més trellat que alguns adult.

Jo tinc una Mort petita, i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se'n ve.

Trobe indecent que per unes creences religioses una persona no puga decidir què vol. Considere que en la societat hom hauria de garantir aquest dret (també en els menors d'edat) i cadascú, lliurement amb la seua consciència, decidir si es vol morir o no: però, almenys, que estiga aquest dret. Perquè la gent que prohibeix aquesta possibilitat demostra un grau enorme d'egoisme; són egoistes quan es claven en la vida personal de l'altri i imposen una manera de fer en el món, insolidària i invasiva.

És la meua ama, i és l'ama del corral i del carrer

de la llimera i la parra i la flor del taronger.

(Cançó de Bressol, Vicent Andrés Estellés).

En el nom de la ciència...

Aquestes sis persones que veurem més avall constitueixen el Consell Jurídic Consultiu i acaben de dictar que l'AVL no és l'adient per a definir què és el valencià (però sí per a establir-ne les normes):

PRESIDENT

Vicente Garrido Mayol (Llicenciat i Doctor en dret)

CONSELLER-VICEPRESIDENT

José Rafael Díez Cuquerella (Advocat, fiscal i polític)

CONSELLERS ELECTIUS

María Luisa Mediavilla Cruz (Llicendiada en dret i Doctora?)
Enrique Fliquete Lliso (Llicenciat i Doctor en dret)

CONSELLER NAT

Francisco Camps Ortiz (Llicenciat en dret)

SECRETARI GENERAL

  Ferran García i Mengual (Llicenciat en dret)

Efectivament, cap d'ells és filòleg. 

Més motius en contra

Ja no és només que ataquen el català, que és la meua llengua. Ara també s'atreveixen a destrossar la llei de justícia universal.

Certament, quanta mesquinesa i quanta misèria humana per un bon grapat de diners. Com es pot ser amic de gent així. ¿Com es pot saludar persones que voten contra la justícia i el descans dels innocents?

De retruc, no vull que se'm malinterprete, però si aquesta llei de justícia universal tinguera alguna relació amb les víctimes d'ETA, de ben segur que no es tocaria...

Trist.

Imbecilitat divina

Ja posats al joc de vore qui té la verga més grossa, d'acord amb les declaracions d'aquest sacerdot, que el PSOE fa igual que Hitler amb els fetus malformats, jo diré la meua: 

senyor Llorens, l'església catòlica és pederasta.

Un estat laïc i altres mentides

He llegit al Vilaweb que el partit Amaiur ha presentat al congrés dels diputats una sèrie de preguntes en què demana al govern d'Espanya quina ha estat la incidència en la política espanyola de la intercessió als sants que ha fet el dit govern per a millorar la crisi a l'Estat. Aquesta iniciativa d'Amaiur en el congrés podria ser vista com a irreverent, però si la mirem ben fredament, crec que és molt lúcida. Crec que és més seriosa de ço que podria paréixer i caldria que en foren molt conscients fins i tot aquelles persones que es consideren cristianes. Perquè, en el fons, no són els d'Amaiur qui frivolitzen sobre la religió, sinó els polítics qui se n'aprofiten popularment.

Perdoneu-me, etc.

Va deixar l'encenedor damunt la taula i va intervenir en la conversa dient que no es gastava els diners comprant flors. Que això era llançar a predre uns diners que es podien fer servir en coses més necessàries.

I es va espolsar la cendra que li havia caigut damunt la cama.

Tristesa, impotència, ràbia, menyspreu

Hem viscut sempre amb el consell que cal respectar aquelles persones que no pensen igual que nosaltres, però a hores d'ara, caldria especificar més aquesta lliçó: sempre caldrà respectar el proïsme quan aquest et respectarà a tu. He de dir que el Partit Popular no és un partit que jo aprecie, no m'agrada l'ideari que té, però òbviament calia ser respectat.

A partir d'ara, després que no només el PP valencià, sinó el PP espanyol han decidit que els valencians(els catalanoparlants) ens morim lingüísticament (la darrera, el blocatge de la ràdio nacional de Catalunya), no em crec gens la lliçó de respectar aquells qui pensen diferent de jo. Fet i fet, no sé si paga la pena parlar o dirigir-los la paraula, o fins i tot mantenir l'amistat amb la gent que sapiem que és votant d'aquest partit. Perquè si n'és votant i no diu públicament que la prohibició és un aberració, està sent connivent amb aquesta gent: i és trist que calle i consenta.

Massa sinceritat potser, però dol molt.

Misèria ben porca

El vicepresident del país, José Ciscar, ha dit que les línies de valencià que es suprimiran seran 76 i no 151.

Ara estic més tranquil.

Diàleg, raons

A partir de la polèmica de la nova llei de l'avortament, que està en fase d'avantprojecte, hi han veus (Mariano Rajoy o Alfonso Rus) que diuen que cal dialogar, que cal parlar. Des del meu punt de vista, d'aquest avantprojecte hi ha poc a parlar, a negociar, si el resultat que hi haurà serà per baix de ço que ja era vigent i legal (i doncs, força bo, segons diuen).

Per tant, senyors polítics: sí que s'ha de dialogar i parlar, però no a partir de ço que vol aprovar-se, que és un pas enrere, sinó a partir de ço que ja hi havia legal, que era un bon punt de partida per a millorar.

Resulta emprenyador que banalitzen les paraules d'aquesta manera...

Perspectives

Una veu poètica parlava de la por atàvica de si el sendemà no torna la llum del dia. L'altra veu poètica va trucar dient que el problema no era no tornar la llum, sinó que qui no torne és la persona estimada...

Mal rasquit

Fa unes setmanes, en fer un passeig pels canals de televisió vaig ensopegar amb la publicitat d'Intereconomia. Em va picar la curiositat de veure qui havia decidit posar diners per a publicitar-se en aquest canal que per desgràcia té per costums atacar i denigrar grups diversos de persones: homosexuals, represaliats pel franquisme, gent que suma esquerrositat, i com no, els parlants de llengües espanyoles que no són el castellà. Així, no em va sorprendre trobar-hi espais de telebotiga, ni tampoc marques com Repsol, BBVA, Movistar; tanmateix, em va saber malament (i perquè no dir-ho, em va torbar molt) que entitats com l'ONCE o ACNUR hagueren decidit invertir diners en espais publicitaris en el dit canal. No sóc homosexual, no sóc un represaliat pel franquisme, però sí que tinc sensibilitat esquerrosa i catalanoparlant i em dol que aquestes dos entitats donen suport econòmic a aquest canal. La reacció fàcil seria declarar-los el boicot i no comprar cap cupó ni inscriure'm en aquesta ONG, però d'alguna manera haurien de saber que no és justificable pagar diners a una empresa de comunicació que emet programes que ataquen un sector de la societat de què forme part, tot amb l'argument d'ajudar una altra gent que té necessitats.

Al tall d'això, vaig escriure un correu a les dos entitats i ja fa dies que espere una resposta a la meua inquietud, més de 10. Continuem esperant que ens ho raonen...

La cocacola i jo

Al Vilaweb han publicat que volen arreplegar 20.000 llandes de cocacola per a fer una reivindicació lingüística. De bestreta els desitge que aconseguisquen aquesta fita, però malauradament no podran comptar amb el meu ajut, i no pel fet que no vulga que l'empresa etiquete per fi en català, tot acceptant la llei catalana d'etiquetatge, sinó pel fet que ja no bec cocacola. D'un temps ençà he decidit tallar el meu consum d'aquesta beguda, per raons de salut alimentària (bé, qui diu cocacola, diu begudes d'aquelles que en diuen refrescants i envasades en llanda: cola, taronja, te, etc). M'he quedat de pedra en veure la quantitat de sucre que contenen aquestes begudes, i si triem les versions sense sucre, no m'abelleix gaire consumir aquests edulcorants artificials, amb la qual cosa ingerim més additius artificials.

No cal dir que de substàncies artificials, podrem trobar-ne en altres productes, però en algun moment haurem d'establir-hi els límits i les renúncies. De moment, a taula i per a beure, aigua i en dies de festa got de cervesa (o dos, si no he de conduir), que l'alcohol també té sucre.

Vint anys, tota una vida

Ara que s'ha desafermat una mena d'eufòria col·lectiva des del punt de vista polític a partir del tancament de RTVV i dels casos de corrupció del PP en què hom dóna ja en sac i lligat que a la legislatura que vindrà governaran les esquerres, voldria fer una reflexió.

Com que es suposa que la patacada del PP serà tan destacada com per a aconseguir que no puguen governar i el país serà dirigit per les forces d'esquerra, m'imagine que unes quantes coses canviaran, després de 20 anys de govern. Pose el cas del nom del país on vivim i el lloc on treballe. Si fem un record, de fa molts anys ençà, les editorials de llibres de text, per a referir-se a aquesta terra on som, hi diuen Comunitat Valenciana, per l'amenaça de la Conselleria de no homologar els llibres de text que inclouen País Valencià. Així, doncs, si en el cas esperat que governen les esquerres ¿seria la fi d'aquesta amenaça prohibició? És a dir, ¿tornarem a veure en els llibres escolars País Valencià? ¿Podrem sentir-nos tranquils aquells qui diem País Valencià a les aules, sense la por que algun  pare em denuncie per anar en contra de l'Estatut, com a funcionari que sóc? ¿O el pes de 20 anys serà més feixuc i la inèrcia ens amararà?

Més de les vares de mesurar

Hi ha un grup de la societat que manta voltes és atacat per un altre grup: em referisc als científics (en aquest cas els de la medicina) que són blasmats pels religiosos (més concretament els cristians) per recerques i descobriments que evidencien que els humans poden jugar a ser Déu. L'evolució de les espècies, el desxiframent del genoma humà, la recerca amb cèl·lules mares, la clonació, etc. són avenços considerats perillosos per aquest camp religiós, donada la injerència que implica que l'home puge a l'esquena del Creador. Contínuament el nucli dur del cristianisme, integrista i molt hipòcrita (des del meu punt de vista), malparla, ataca, retreu, amenaça uns avenços que si bé en un principi poden no ser ètics a la vista dels resultats (però no de la troballa mateixa), al remat signifiquen una millora per a l'espècie humana, vegetal, animal i les que vinguen. Abominen de la clonació i de l'ús de les cèl·lules mares, però ben bé que va bé a la societat aquest avenç per a curar-nos càncers i alzheimers.

També voldria dir que hi ha un altre grup de la societat que no és gaire atacat, ni amb tanta violència dialèctica pel grup religiós. Em referisc als economistes, banquers i empresaris que impunement recerquen i fan descobriments per a aconseguir més diners i que si bé no ha de ser negatiu per la troballa mateixa, sí que és negatiu des d'un pnt de vista ètic en el moment d'aplicar els coneixements. Aquest grup posa l'enteniment a crear camins per a aconseguir un rendiment econòmic màxim, sense tenir en compte que darrere hi han persones. Així es compren i es venen empreses que acaben acomiadant treballadors o menyspreant -los econòmicament; s'especula amb la compra de cereal des dels mercats de valors cosa que afecta la subsistència de la gent per uns productes bàsics caríssims; evadeixen els imposts que ajudarien l'economia d'un país, de manera que fa querecaiga tot el pes recaptatori en els mateixos infeliços, etc.

Comptat i debatut, els científics troben per a millorar la salut i els segons troben per a millorar-se ells, però l'església blasma més els primers, perquè volen ser Déu, i els altres... i els altres què volen ser?

De la prostitució de les grans paraules

Tinc la sensació que ens agrada molt omplir-nos molt la boca pel que fa a les expressions transcendentals: per exemple, el Congrés dels Diputats és la casa del poble, els poders de l'Estat emanen del poble espanyol, l'Església és la casa dels pobres i dels desvalguts, la Universitat és la garantia de la sapiència, etc.

Tanmateix arribe a la conclusió que alguns dipositaris de les essències pristines d'aquests llocs sants a voltes tenen la pell molt fina i fan el possible per espolsar-se el factor popular i blindar-se o anar en contra dels principis que promouen. Per exemple: quan al Congrés dels Diputats hom fan mans i mànigues per a fer callar la voluntat popular (afectats per les hipoteques, víctimes del metro de València, prohibir manifestar-se davant del Congrés, etc.); quan l'Església, en lloc d'excomunicar aquells polítics catòlics practicants pels seus actes contra la persona (guerra d'Irak, sentenciats pel tribunal per corrupció, etc.), els acullen en les misses i a més a més persegueixen els homosexuals, les dones que avorten o els divorciats; quan dins la Universitat hi han professors que tergiversen i fan gens de cas a la sapiència (filòlegs que diuen que català i valencià són llengües diferents; científics que són creacionistes; metges que es creuen que una dona pot quedar embarassada per un colom, etc.).

Com deia Franco Battiato: Quanta gallina estúpida que es baralla per no res...

Comparació

Fer un recital de poesia és un dels recursos més fàcils per a donar contingut a una agenda cultural. Convides uns recitadors, entretenen el personal durant mitja hora o tres quarts i ja es pot tenir la consciència tranquil·la que s'ha fet alguna cosa per la cultura i a més a més minoritària.

Hi han recitals d'aquells solidaris (bé siga organitzats per regidors de cultura de municipis mitjans o petits, o bé siga fets per associacions cíviques de barri) que són baratets: convides els recitadors, poetes amb diferents graus de volada, barat a un àpat i interpreten uns poemes amb molta o no tan molta passió. Alguns convidadors potser s'allarguen un poc i paguen als convidats una mena de dieta que pague benzina, transport o ço que siga. Normalment solen ser de poca audiència, tot depenent del recitador (i a voltes, fins i tot sent cèlebre, hom no assegura un èxit espaterrant). La pega que té aquesta mena de recital és que aquell qui siga el poeta convidat, si ha de fer una bona cabassada de quilòmetres per a dedicar-hi un parell d'hores, doncs potser no el compensa (no siguem dolents, el compensarà poèticament, perquè recitar agrada als poetes, i sempre és bona l'ocasió per a lluir la veu poètica, que per a això està la poesia). També té l'inconvenient que com més lluny (en temps o en espai) estiga el poble de la capital literària, més díficil és disposar d'una figura destacada. Habitualment, els convidats n'ixen satisfets en un grau variable i no sol tindre repercussió en la premsa (local o comarcal, la més de les voltes). En aquesta mena de situacions el recital té moltes paperetes d'acabar amb poca eufòria.

També hi han els recitals espectacle (organitzats per regidors de cultura, per professionals culturals o per associacions que tenen un pressupost per a fer actes culturals), que aquests ja costen diners. Solen fer-se en llocs especials (teatres, cinemes, auditoris) i els recitadors convidats solen ser poetes de més volada que poca i cobren per la faena feta (amb més solvència o més poca) i també poden ser regalats amb alguna mena de dieta que incloga el viatge o el sojorn (perquè ací, no hi fa res la distància espacial o temporal). Aquesta mena d'esdeveniment no sol tindre pegues que no siguen les tècniques: audició baixa, mala visibilitat, etc. i l'audiència sol ser molta i ompli el local. Normalment els convidats n'ixen satisfets i la premsa se'n fa ressò d'algun tipus i el recital acaba despertant sentiments d'eufòria entre el públic, recitadors i organitzadors.

I ja està.

Barcelona

Dies arrere he estat en la capital del país de dalt i el fet cert és que hi he anat sense la sensació d'estar en una ciutat de visita, amb tot ço que aquest fet implica: veure monuments, menjar coses típiques, fer fotos o estar un poc enquet perquè m'he deixat alguna cosa per a veure per raó que he entrat en un centre comercial, per exemple.

No sé si per sort o dissort, Barcelona ha deixat de ser especial. Vull dir, que si s'ha convertit en una ciutat més del meu recorregut vital com pot ser València. Malgrat que Barcelona no és una ciutat on vaig a sovint (una volta cada dos o tres anys), com que ja hi he estat força voltes i ja no tinc la pressió del turista, doncs, ha esdevingut, normal, natural.

Amb aquesta sensació, ara assumisc que hi han parts d'aquesta ciutat que estan un poc sobrevalorades, d'altres que sí que mereixen un bon passeig o d'altres que realment són igual de sonses que zones de qualsevol poble.

Empastre (drama en tres línies)

-Ara?

-Doncs sí, ara...

-Doncs ara crec que és ja massa tard... Molts de vosaltres no mereixeu gaire compassió, i heu perdut bona part de la credibilitat. Com deia el poeta, en aquesta borratxera de mediocritat, de poc serveix ara un glop de lucidesa.

Mira qui xarra...

Dies arrere llegia en la premsa que el ministre Margallo aconsellava llegir i viatjar per a curar el nacionalisme excloent (supose que amb això d'excloent voldria referir-se al nacionalisme català que vol excloure's d'Espanya). Des del meu punt de vista llegir i viatjar molt cada volta em fa més nacionalista, però no en el sentit cerril que volen donar alguns, sinó d'apreciar el país d'on sóc. He llegit moltíssim i he viatjat moltíssim i cada volta que torne al meu petit país, em sent afortunat de viure a València i puc dir que cada volta em sent més nacionalista valencià.

No m'agrada que el ministre haja fet entendre això que els nacionalistes no espanyols (i de retruc, excloents) hauríem de viatjar i llegir més, perquè de fet, aquests nacionalistes són justament aquells qui més han viatjat i més han llegit, i saben que a Bèlgica no estan bé com a país; que al Canadà hi ha una regió que vol ser independent; que a l'Amèrica del Sud hi han països que tenen altres llengües amenaçades i no són el castellà; que hi han països més menuts que les comarques centrals del meu país i són més rics que nosaltres i damunt més democràtics.

Fet i fet, no m'ha plagut gens que el ministre Margallo haja fet aquesta declaració amb aires de superioritat i de condescendència, més quan el país que ell representa es caracteritza per ser u dels països més nacionalistes excloents i més poc viatjats i llegits dels països que hom diu desenvolupats.

Estat d'ànim

Ahir vaig llegir uns correus de fa un parell d'anys quan vaig escriure un poemari breu i vaig enviar-ne els poemes u a u a uns quants amics. El fet és que em va alegrar llegir els comentaris que em feien.

Glòria vana, roda i volta.

Les vares vàries

He llegit aquestes dues notícies (aquesta i aquesta) i en cap de les dues m'ha quedat clara la notícia (si no és que revisen la notícia després), però supose que deu voler dir que les xiquetes no poden participar, no només en la festa del Misteri d'Elx, sinó tampoc com a cantants del cor.

Dita la cosa, fa temps vaig enraonar amb una amiga que em comentava que el Misteri d'Elx era una de les millors representacions musicals de què disposem com a valencians, no només pel fet musical, sinó pel tema lingüístic valencià, i que malgrat el pòsit religiós que encara resta (i que d'alguna manera encara sotmet els poders públics laics al poder religiós) no llevava de ser un gran espectacle teatral i musical.

Correcte, jo no m'estacaré en el fet musical i teatral (i si em colleu, amb el fet patriòtic d'un fet valencià que ha perdurat al llarg del temps, malgrat les dictadures vàries que hem patit i s'han encarregat d'anorrear-nos com a país polític i cultural). A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx no pel fet musical i artístic, ni perquè obliga les autoritats publiques a acudir a la processo que hi ha en el programa d'actes, ni perquè a hores d'ara encara hom se la creu des del punt de vista religiós. A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx perquè encara arrossega vicis antics i que de cap de les maneres es pot justificar, per molts centenars d'anys que tinga darrere: la discriminació de sexe.

Realment, ço que em dol és que aquesta amiga i moltíssimes més dones no han alçat la veu de denúncia vers aquesta discriminació i sí que les alcen per a altres ocasions, com són les campanyes de publicitat discriminatòries fetes per l'administració pública com per les empreses de perfums, cotxes, detergents, etc. Perquè, de fet, és habitual fer ús del boicot en situacions aquestes i, a mi, no m'ha paregut trobar veus que criden al boicot.

Certament, és lleig socialment veure una dona en postura dominada per un grup de mascles que anuncien una marca de roba, però també trobe lleig socialment que unes xiquetes no puguen participar en aquesta festa tan valenciana: per cert, la foto de la dominada és molt estètica, igual que l'espectacle del misteri.

Mira que si encara guanya ella...

I en una rauxa de virilitat els dos es van posar a barallar-se per qui tenia la verga més grossa...

Ai quins premis!

Fa un bon grapat d'anys arrere, mentre encara estudiava filologia, es comentava que els premis creu de sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya havien quedat un poc esllavissats, més que res per la quantitat de guardonats (20, 30, 40, 50! en algunes edicions) i és clar, es perd un poc de mèrit i de lluentor al premi. Hui ha eixit publicat en premsa que al meu país també hi han distincions d'aquesta mena i que Generalitat ja n'ha publicat la llista.

No és el meu propòsit jutjar si la Federació d'Associacions Democràtiques de Jubilats i Pensionistes, la Federació d'Associacions de Ciutadans Majors, la Federació d'Organitzacions de Majors, són mereixedores de dignitat tal, o si les marques turístiques València Terra i Mar, Castellón Mediterráneo, Costa Blanca, Benidorm i Ciutat de València també. Ço que vull esmentar és aquests dos guanyadors: Lo Rat Penat i el Botifarra: l'u passa olímpicament de les institucions oficials valencianes (menyspreant l'AVL que tant esforçadament el PP vol que ens represente normativament) i l'altre passa olímpicament de les institucions oficials valencianes quan canta en valencià (i capiu-me la ironia) en moltíssims escenaris catalans (i no es fa de mala sang quan el titlen de catalanista).

Què voleu que vos diga: aquests premis ni col no bleda (igual que canal 9). L'enhorabona als premiats, sobretot a les marques turístiques...

El poble m'ha votat, puc fer ço que vull.

És ben habitual sentir pels rodals polítics la comparació entre els altres nacionalismes d'Espanya que no siguen l'espanyol (que no el castellà) amb el nazisme. S'hi diu que Hitler va rebre el suport dels alemanys, amb què hom identifica Hitler amb els mamus secessionistes i els alemanys amb els pobres votants que es van trobar alguna cosa que no s'esperaven. Com a exemple tenim la identificació d'Artur Mas amb Hitler i dels catalans de bona fe amb els alemanys, que han estat estafats pel maquiavèlic. 

Doncs sí, té raó tota aquesta gent quan diu que Hitler va ser votat pels alemanys; però també cal ser honests i aplicar aquest raonament a tothom, i quan dic tothom em referisc al partit que governa ara Espanya. Perquè amb tot ço que han fet, de prometre electoralment una cosa per a després fer-ne una altra (amb l'argument de la crisi), ben bé que podríem dir que els alemanys pobrets van votar Hitler.

Una anotació al marge, al tall d'açò: he cercat el programa electoral del PP balear i no trobe enlloc la paraula trilingüisme: si això es confirma, que en el programa electoral no hi ha res d'això, no seria també un altre Hitler votat pels alemanys?

Una altra volta de la palla i de l'ull

El ministre Wert es queda a gust dient açò al Vilaweb:

"El dret de vaga és a la constitució en defensa dels interessos dels treballadors i en la mesura en què s'exerceixi legalment no hi ha res a dir; però li he de dir que fer ostatges els nens balears d'una estratègia que no té més que un contingut estrictament polític em sembla profundament irresponsable."

Certament, qui acaba patint els efectes de la vaga és la xicalla(amb la pèrdua de diners per part del professoram que l'exerceix); ara, també és la xicalla qui acaba patint els excessos ministerials i ací no ix perdent diners ningú ni hi dimiteix.

Al tall d'açò, les vagues normalment, crec, solen ser polítiques per a aconseguir millores socials. També podrien ser econòmiques, però quan estat i economia van lligades, doncs, esdevenen automàticament polítiques (recordeu que a la Constitució es regla quin tipus d'economia regirà el país).

 

Desafiament

Li va demanar que li diguera coses boniques, i sol·licit va eixir al femer que era el món per a trobar qualquecosa.

De la virtut d'un poble

Aconseguir que 400.000 persones s'apleguen a fer una cadena que unisca de dalt cap avall tot un territori té un mèrit aclaparador, i ja s'ha de ser mesquí intentar menysprear aquesta fita. Anys arrere s'havia fet a les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània, i el món ho va aplaudir malgrat la Unió Soviètica gegantesca; ara s'ha aconseguit en un altre país molt petit i, malauradament, bona part de l'estat encara no se l'ha pres seriosament: d'entre aquests, el meu País Valencià. D'una banda hi han els polítics mediocres que ens governen, que a força de bastonades a tort i dret fan el possible per a callar unes veus despertes, per a segrestar unes veus d'una gent que té por, per a mantenir, al remat, adormida una gent que viu en la inconsciència, en la ignorància i en la despreocupació. D'una altra banda, hi han els mitjans que manipulen sense vergonya ni mirament, en honor de la veu que mana i els dóna menjar.

Diuen que n'eren 1.600.000, diuen que n'eren 400.000: tant se val, perquè el fet és que van moure caguera, van ser vists arreu del món i el món ha parlat d'ells. Al meu país trist, mai de la vida passarà açò, ni encara que siga per a reivindicar millores per a ells mateix en temes de salut, educació, etc. Som ben mesells els valencians, estadísticament.

Que tingueu sort, i si sou independents i vos ix malament, al capdavall, sereu vosaltres mateix els vostres responsables, i no altri.

Un producte com un altre

No havia caigut mai en el detall, però aquell dia ho va copsar: els poemaris aquells que omplien les lleixes no duien data de caducitat ni contacte de reclamació del consumidor.

Mira com la gasten allí

Ara resulta que al Vaticà l'edat mínima de consentiment de relacions sexuals és de dotze anys... Així, en un país on mana la llei catòlica, en què hom obliga a la castedat, al celibat, i a qualsevol altra forma que evita la descendència i el plaer terrenal sexual no entenc per què hi ha una llei tal: si no és que es comet algun delicte d'aquest tipus per part de persones d'una altra nacionalitat en sòl vaticà, i ja ho tenen, per si de cas... Perquè, ès clar, d'adolescents vaticans, vaticans, no n'hi han (llevat dels escolanets...).

Greuge comparatiu més que punyent

Estic força disgustat després d'haver llegit aquesta notícia: que l'equip de futbol del Real Madrid ha fitxat un jugador que és possible que cobre 11 milions d'euros: deixeu-me que ho pose amb tots els números, 11.000.000. També he fet l'operació següent:

11 milions/365 dies= 30.137 euros per dia.

És a dir, que aquest jugador cobrarà en un dia més diners dels que jo guanye en un any treballant com a professor. Certament, tinc una tristesa molt gran (i donat que sóc ateu, cap paràbola cristiana pot  justificar aquest fet).

A vore qui es posa més murri

El nostre vicepresident Ciscar ha manifestat, i entenc que de manera molt irada per a segons quines coses, que "no es poden celebrar actes que tinguen a veure amb l'expressió del dia d'afirmació nacional d'una altra comunitat", segons es llig al Vilaweb.

Bé, supose que es posarà igual de fort quan els andalusos vulguen celebrar el seu dia al nostre país, o els gallecs, o els aragonesos, o els argentins, els equatorians, etc.

Operació matemàtica (misèria i companyia)

Després de llegir la notícia, hom fa la divisió que pertoca:

100.000€/67=1493€

Vergonya, cavallers, vergonya...

Coses de la fama

Ahir estava a Dénia de matí i em vaig creuar amb el columnista del País Manuel Vicent. Només el conec de llegir-li els articles de tant en tant i d'alguna foto o aparició en algun programa de la tele. En passar-li pel costat el vaig reconéixer de seguida com a algú famós i se'm va ocórrer dir-li alguna cosa. Però ho vaig deixar córrer perquè, què anava a dir-li: fet i fet, només el conec d'aquesta cosa anecdòtica. Açò m'ha fet pensar el fet de la fama: no crec que Manuel Vicent siga tan conegut com per què hi haja una corrua de gent eufòrica darrere d'ell i m'ha fet la sensació que l'envoltava una aura de tranquil·litat i d'anonimat de la fama en un poblet qualsevol de la costa.

Enquet

De jo deuen haver dit (o només pensat) que tinc la vida solucionada per raó de la meua condició de professor funcionari de carrera. En moltes ocasions he hagut de sentir que altres persones han de treballar moltíssim per a guanyar-se la vida i el fet cert és que he arribat a sentir-me malament per la meua posició privilegiada; em fa sentir com un paràsit per a la societat, que no produïsc per tal de millorar la producció del país. És per això que dins de les possibilitats que em permet el règim jurídic a què pertanc, doncs, faig ço que puc: escriure, traduir, recitar (de què cobre diners i en pague els imposts que corresponen). El tocat és, però, que d'alguna manera he de fer coses per a ser i sentir-me útil al país i col·laborar...

Sabeu què? Al tall d'aquest sentiment, em pega molt tort quan m'asabente que hi ha tota una corrua de polítics que es dediquen a ser consellers de grans empreses, i em fa la sensació que aquests cobren uns bon caragols sense produir res. (cas a banda d'aquells que es dediquen a fer conferències i col·loquis a molts euros el quilo...)

Recursos

Un gelat de lavanda, va demanar, perquè era de ciutat i volia sentir com era la naturalesa, salvant les distàncies.

S'apaivaga

L'angoixa que tenia era que li faltaven trens, de tants llibres que tenia per a llegir, i allò era digne de meravella.

Però, tristament, va arribar el dia que li van sobrar els trens.

De l'actitud amb els diners

Ara es promou als mitjans de comunicació un anunci de la loteria espanyola, en què una xica es fa un embolic calculant, tot per a gastar-se uns diners per a abillar el gos; així, la manera de parlar, el tema tractat, l'actitud de la jove representen una idea ben clara d'esdevenir ric: gastar en superficialitats ara que hom té el llom cobert. Fet i fet, aquesta mena d'anuncis amb aquest caire sol ser habitual en aquest organisme de l'atzar de l'estat: un altre anunci famós va ser aquell de l'home que enviava el gos a tirar la primitiva i en tocar, va ser el gos qui va escampar el poll i es va dedicar al món del gaudi i de l'hedonisme (tanmateix, l'excepció ve d'hivern amb la loteria de nadal: és evident).

Ahir enraonàvem d'aquest anunci i certament trobe a faltar un altre punt de vista a l'hora de proposar maneres de despendre els diners de la sort: per exemple, que el ric futurible decidisca gastar-se diners donant-los a una ONG, comprant-se una enciclopèdia o subvencionant una expedició arqueològica. Al capdavall, també aquests exemples representen llançar diners per la finestra...

Comptat i debatut, la publicitat és literatura i ven més la rauxa que el seny, i aquests pensaments són foteses de moralista: encara sort que hi ha la loteria de la Creu Roja...

Confessió

Per mitjà del Vilaweb m'assabente que Mariano Rajoy va cobrar l'any1998 uns diners extra, d'aquells d'amagat: 25.242'51 euros. Aquell mateix any jo em vaig quedar pràcticament sense diners a la llibreta per raó de la meua estada d'Erasmus a Londres.

Ja puc dir-vos jo que els meus estalvis no eren ni de bon tros eixos diners cobrats secretament... Misèria puta.

Dubte

A hores d'ara tinc un grapat de poemes traduïts del grec que no sé què fer-ne perquè no els trobe més futur: els faig públics? Me'ls quede per a mi?  

Hipòcrita!

Després de llegir açò, que el valencià depén de la conselleria i per tant Wert no farà res per ajudar les famílies que reivindiquen l'ensenyament en valencià, com sí que fa a les famílies catalanes que reivindiquen l'ensenyament en castellà a Catalunya, després de tot açò repetisc, ¿com vol que no li neguem la salutació?

Suspicàcies

Bé, ara ja hem fet la broma. Ara anem a les coses serioses. El primer fet que cal tenir en compte és: ¿Per què la proposta del PP no va adreçada a l'IEC? El segon fet és: ¿Per què sí a la RAE, que en teoria no té res a fer en un afer d'una altra llengua? Vet ací les meues conclusions.

En primer lloc, pel que fa a importància jurídica, qui deu tindre la paraula darrera davant un conflicte judicial, m'imagine que deu ser la RAE i no l'IEC. Els jutges espanyols, pel fet que estem a Espanya, deuen tindre com a argument d'autoritat lingüística ço que dictará la RAE, i no qualsevol altra autoritat de cap altra llengua (ni catalana, ni valenciana, ni aragonesa, ni britànica, fins i tot). En segon, davant un conflicte de definicions, qui mana és la RAE. Així doncs, si es donara el cas que la RAE definira que el valencià és un idioma independent del català, la nostra Generalitat hi advocaria l'argument d'autoritat de la RAE i rebatria qualsevol definició unitarista, bé de l'IEC, bé, fins i tot, de l'AVL. Finalment, ço que és més important, en cas d'arribar a un juí, la Generalitat certament estarà sempre d'acord amb ço que des d'Espanya es dirà, que per això formem part del projecte unitari en l'universal, i és la que ens tutela (i d'ací la proposta del PP)

Se la saben llarga.

S'ha de ser inútil!

Que el valencià ve de l'iber i no del català?

I ja està!

No es pot ser més intel·ligent.

Projecte

Hui m'han posat preu a un desig: el projecte té de moment molts números per a fer-se real. Tot dependrà de com passarà l'estiu.

Sensibilitats i homenatges

Vet aquí un altre cartell d'homenatge a un artista mort en què és mostrat en actitud fumadora: en aquest cas és el poeta assassinat Salvador Iborra. Sembla, doncs, que fumar és estètic per a la persona que ha dissenyat el cartell (i amb el suport de l'ajuntament de Barcelona): eixe fum que s'escampa, eixos dits que subjecten el cigarret, eixe braç posat, eixa mirada... Tot molt sensible.

Certament, hi han divisions i classe en el món del càncer, i que els fumadors, per exemple, donen suport a les campanyes contra el càncer de mama és molt més guai, i el mocador rosa és més estètic i fa fi, i els ompli de consciència social.

Ja en el tema, perquè no es diga que no tinc humor, estaria bé que si es dedicara algun altre homenatge a algú es fera amb una foto d'un cunnilingus o una fel·lació, que també representa un plaer humà, posats a mostrar situacions de risc.

Metàfora

Fins i tot els cactus també es sequen.

Certament, les comparacions són i es fan odioses, però per què en el tema d'ETA i del franquisme sembla que no hi ha comparació ?

El meu dubte és: per què és enaltiment del terrorisme homenatjar etarres i no és apologia del feixisme homenatjar un exèrcit que va lluitar per ajudar el nazisme? Per què políticament sí que s'ha de rebutjar el terrorisme d'ETA i no la dictadura de Franco?

No ho entenc...

Descans

De fa un parell d'anys ençà he mamprés una faena de traduir del grec al català poesia i assaig; cal dir també que aquesta faena que he fet tenia la intenció de poder eixir a la claror editorial, però el tocat és que no ha pogut ser. He de dir que he estat dos anys embolicat de versos i d'idees, però vist que no he aconseguit tenir bona sort, he decidit prendre'm un descans: i ho he notat, certament. Comptat i debatut, havia ocupat tant les vesprades de la setmana amb aquesta tasca i ara que s'ha desunflat la tensió literària, m'adone del temps lliure que ha caigut damunt de jo.

Amb remordiments diré, que estic a gust de moment.

Tocar els ous impunement

Ja posats a ser cerrils, propose que algun estatut (i no vull dir-ne cap explícitament, però sí que ho deixe entreentendre: un estatut d'un territori que té per capital Barcelona) denomine el castellà (per això de fotre un poc també, senyora Camacho) com a Llengua Parlada a Catalunya de Manera Obligada i Constitucional (LPCMOC), perquè així ho ha decidit la sobirania...

Dos actituds diferents un fet semblant

El PP s'encabota a revisar sempre l'atemptat del tren de Madrid del 2004: per què no s'encabota també a revisar l'accident del metro de València del 2006?

LAPAO, o ço que abans era català

-Jo parle LAPAO i tu?

-Ummmm...

Estic meravellat de veure de quina manera els del PP de les altres comunitats es riuen a la cara dels catalans del PP (però vull dir d'aquells que es creuen de veres que són catalans i amb ço que implica parlar el català i la història de la llengua) i encara han de suportar-ne el cinisme.

Paciència, de veres...

La cançó de l'enfadós

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

Premis literaris

Amb la resolució del premi de traducció de poesia acabe la temporada de presentar-me a concursos literaris d'enguany: zero de quatre, certament descoratjador, què hi farem. Ara toca descansar de cara el curs que ve, si hi ha algun premi que em faça gràcia. Com diuen els polítics perdedors de les eleccions: obrirem un període de reflexió per cercar noves vies i propostes.

D'acord, exagere un poc...

Aquell dia va concentrar el pensament en aquella idea, i tot d'una, l'or que tenia dissolt dins el seu cos va anar fluint fins a congriar-se en el dit anul·lar i va traspassar-li la pell en forma d'anell.

Un ull com una estació de trens

Certament, té raó el ministre Wert quan diu, al tall de la resolució judicial per al bilingüisme en l'ensenyament de Catalunya, que les sentències dels jutges s'han de respectar i aplicar. Hi estic d'acord, perquè aquest fet és la base de l'estat democràtic i de dret, i sense aquesta regla la convivència entre la gent seria insuportable: davant un cas judicial tothom ha d'acceptar ço que la justícia disposa, sense excuses.

Ja posats a sincerar-nos, senyor Wert, estaria bé que diguereu als polítics i governants del vostre partit al País Valencià que també acataren prestament i amb diligència les sentències que dicten els jutges i no es facen els ronsos. Per exemple, senyor Wert: les 33 sentències per no reconéixer el títol de filologia catalana com a prova de coneixments de català, o també (i en relació amb la llengua vehicular de l'ensenyament que tant reivindiqueu) a la implantació de la línia en valencià en una escola de Picassent.

No en penseu el mateix?

Nota d'avís

Fem-ne un recordatori col·lectiu:

el 2019 s'acaba la concessió de l'autopista AP-7 (quan hauria d'haver-se acabat el 2006)

Que els polítics que ens governen no l'allarguen una altra volta (siguen del partit que siguen)!