De l'ou i la castanya

Aquests dies en què la televisió ens nega amb anuncis de nadal, de la gran meravella que és aquest període, m'ha vingut al cap una idea: que tant el nadal com la pornografia tenen un lligam en comú força potent. Els dos creen en la persona grans expectatives i poden resultar nocives per a la percepció personal. Tothom sap ben bé que mirar pel·lícules pornogràfiques distorsiona la realitat del fet sexual: la llargada dels penis o la grossaria dels pits poden crear complexes d'inferioritat; també la duració tan excessiva de la manxera pot perjudicar tant aquells hòmens que acaben de seguida com aquelles dones que veuen que no s'acaba i ja estan escaldades. Comptat i debatut, la pornografia exagera un fet que en la realitat es presenta més ordinari que extraordinari, tot a partir dels gusts o perversions d'aquells qui són en aquest negoci.

Què passa doncs amb el nadal? Doncs que la realitat també es distorsiona i hom percep aquest període de l'any amb unes expectatives filtrades per una altra gent que és en aquest negoci. Així, el nadal ha de ser el moment redemptor de l'ésser humà, en què un xiquet aprén del seu avi a tocar la guitarra i quan serà avi molts anys després també ensenyarà el nét que tindrà a tocar-la. També justament en aquesta època la família ha de ser més família que mai, unida, alegre i harmoniosa. Oimés, l'esperit de solidaritat s'exacerba entre desconeguts sense importar-hi raça o ideologia.

Certament, tant la pornografia com el nadal mostren una realitat irreal, plena de tòpics i repeticions acrítiques. El fet més important és saber distingir la realitat d'una fantasia, i no deixar-se entabanar per la ment perversa d'uns viciosos.

La nova llei de justícia universal

No hi fa res quedar en evidència als ulls de l'observador, perquè la massa és mesella i no se n'adona. La consigna per a amagar la mediocritat de les seues vides, la mesquinesa de les seues accions, és prostituir les paraules. No són poetes, que amb ofici volen donar un altre sentit als mots per a cercar una altra veritat, veraç; són cínics que forcen les paraules per a bastir fal·làcies i ho fan amb la caradura de qui es sent d'una altra casta.

Diuen el nom del Poble vanament i la conveniència és la virtut de la religió adaptada a l'ús que professen, en què certament la justícia ha esdevingut el pecat a castigar, sense misericòrdia.

Mediocres, mesquins, miserables, impúdics.

Preocupació

El programa de la Sexta va ser un programa molt arriscat ahir i tocava un tema molt delicat. Va resultar una facècia molt efectiva, més que res per a jo, perquè ho vaig creure tot: per l'edat que tenia quan va passar, pel lloc on visc i la gent que tracte. M'imagine que per a aquell sector de gent que sí que l'ha estudiat certament, no deu haver caigut en el parany; tanmateix, puc pensar que bona part dels espectadors s'hi va veure enteranyinats.

Ara, el problema no és si era necessecari frivolitzar amb aquesta tema fent un programa fals; el problema que veig jo és que hàgem d'esperar fins el 2031 perquè tot quede desclassificat i puguem saber tot? ço que ha passat.

És vergonyós el programa o que hàgem d'esperar tant? Reflexionem-hi...

La mort i el xiquet del veïnat

A Bèlgica s'ha votat favorablement (abans ja ho havia fet Holanda) una llei molt polèmica: que els menors d'edat puguen accedir a l'eutanàsia i, doncs, morir-se. Crec que aquesta llei és una de les més valentes que es poden treure: que els menors madurament puguen decidir si volen continuar amb vida o no en aquest món.

Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.

Poques coses hi han tan íntimes com la mort, i quan dic íntimes no vull dir que s'ha de fer d'amagat, sinó que em referisc a la decisió personal (remarque: pròpia i personal), en la qual no hauria ningú d'immiscir-se. La mort és personal i intransferible, i és una falta de respecte imposar qualque criteri que no siga el propi.

Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort i no necessite res.

En l'acte de la mort no hauria d'intervenir ningú, ni hauria d'imposar ningú cap mena de creença, superstició, dogma, vers la persona que decideix lliurement del seu cos, perquè els menors també són persones i alguns tenen més trellat que alguns adult.

Jo tinc una Mort petita, i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se'n ve.

Trobe indecent que per unes creences religioses una persona no puga decidir què vol. Considere que en la societat hom hauria de garantir aquest dret (també en els menors d'edat) i cadascú, lliurement amb la seua consciència, decidir si es vol morir o no: però, almenys, que estiga aquest dret. Perquè la gent que prohibeix aquesta possibilitat demostra un grau enorme d'egoisme; són egoistes quan es claven en la vida personal de l'altri i imposen una manera de fer en el món, insolidària i invasiva.

És la meua ama, i és l'ama del corral i del carrer

de la llimera i la parra i la flor del taronger.

(Cançó de Bressol, Vicent Andrés Estellés).

En el nom de la ciència...

Aquestes sis persones que veurem més avall constitueixen el Consell Jurídic Consultiu i acaben de dictar que l'AVL no és l'adient per a definir què és el valencià (però sí per a establir-ne les normes):

PRESIDENT

Vicente Garrido Mayol (Llicenciat i Doctor en dret)

CONSELLER-VICEPRESIDENT

José Rafael Díez Cuquerella (Advocat, fiscal i polític)

CONSELLERS ELECTIUS

María Luisa Mediavilla Cruz (Llicendiada en dret i Doctora?)
Enrique Fliquete Lliso (Llicenciat i Doctor en dret)

CONSELLER NAT

Francisco Camps Ortiz (Llicenciat en dret)

SECRETARI GENERAL

  Ferran García i Mengual (Llicenciat en dret)

Efectivament, cap d'ells és filòleg. 

Més motius en contra

Ja no és només que ataquen el català, que és la meua llengua. Ara també s'atreveixen a destrossar la llei de justícia universal.

Certament, quanta mesquinesa i quanta misèria humana per un bon grapat de diners. Com es pot ser amic de gent així. ¿Com es pot saludar persones que voten contra la justícia i el descans dels innocents?

De retruc, no vull que se'm malinterprete, però si aquesta llei de justícia universal tinguera alguna relació amb les víctimes d'ETA, de ben segur que no es tocaria...

Trist.

Imbecilitat divina

Ja posats al joc de vore qui té la verga més grossa, d'acord amb les declaracions d'aquest sacerdot, que el PSOE fa igual que Hitler amb els fetus malformats, jo diré la meua: 

senyor Llorens, l'església catòlica és pederasta.

Un estat laïc i altres mentides

He llegit al Vilaweb que el partit Amaiur ha presentat al congrés dels diputats una sèrie de preguntes en què demana al govern d'Espanya quina ha estat la incidència en la política espanyola de la intercessió als sants que ha fet el dit govern per a millorar la crisi a l'Estat. Aquesta iniciativa d'Amaiur en el congrés podria ser vista com a irreverent, però si la mirem ben fredament, crec que és molt lúcida. Crec que és més seriosa de ço que podria paréixer i caldria que en foren molt conscients fins i tot aquelles persones que es consideren cristianes. Perquè, en el fons, no són els d'Amaiur qui frivolitzen sobre la religió, sinó els polítics qui se n'aprofiten popularment.

Perdoneu-me, etc.

Va deixar l'encenedor damunt la taula i va intervenir en la conversa dient que no es gastava els diners comprant flors. Que això era llançar a predre uns diners que es podien fer servir en coses més necessàries.

I es va espolsar la cendra que li havia caigut damunt la cama.

Tristesa, impotència, ràbia, menyspreu

Hem viscut sempre amb el consell que cal respectar aquelles persones que no pensen igual que nosaltres, però a hores d'ara, caldria especificar més aquesta lliçó: sempre caldrà respectar el proïsme quan aquest et respectarà a tu. He de dir que el Partit Popular no és un partit que jo aprecie, no m'agrada l'ideari que té, però òbviament calia ser respectat.

A partir d'ara, després que no només el PP valencià, sinó el PP espanyol han decidit que els valencians(els catalanoparlants) ens morim lingüísticament (la darrera, el blocatge de la ràdio nacional de Catalunya), no em crec gens la lliçó de respectar aquells qui pensen diferent de jo. Fet i fet, no sé si paga la pena parlar o dirigir-los la paraula, o fins i tot mantenir l'amistat amb la gent que sapiem que és votant d'aquest partit. Perquè si n'és votant i no diu públicament que la prohibició és un aberració, està sent connivent amb aquesta gent: i és trist que calle i consenta.

Massa sinceritat potser, però dol molt.

Misèria ben porca

El vicepresident del país, José Ciscar, ha dit que les línies de valencià que es suprimiran seran 76 i no 151.

Ara estic més tranquil.

Diàleg, raons

A partir de la polèmica de la nova llei de l'avortament, que està en fase d'avantprojecte, hi han veus (Mariano Rajoy o Alfonso Rus) que diuen que cal dialogar, que cal parlar. Des del meu punt de vista, d'aquest avantprojecte hi ha poc a parlar, a negociar, si el resultat que hi haurà serà per baix de ço que ja era vigent i legal (i doncs, força bo, segons diuen).

Per tant, senyors polítics: sí que s'ha de dialogar i parlar, però no a partir de ço que vol aprovar-se, que és un pas enrere, sinó a partir de ço que ja hi havia legal, que era un bon punt de partida per a millorar.

Resulta emprenyador que banalitzen les paraules d'aquesta manera...

Perspectives

Una veu poètica parlava de la por atàvica de si el sendemà no torna la llum del dia. L'altra veu poètica va trucar dient que el problema no era no tornar la llum, sinó que qui no torne és la persona estimada...