Mira qui xarra...

Dies arrere llegia en la premsa que el ministre Margallo aconsellava llegir i viatjar per a curar el nacionalisme excloent (supose que amb això d'excloent voldria referir-se al nacionalisme català que vol excloure's d'Espanya). Des del meu punt de vista llegir i viatjar molt cada volta em fa més nacionalista, però no en el sentit cerril que volen donar alguns, sinó d'apreciar el país d'on sóc. He llegit moltíssim i he viatjat moltíssim i cada volta que torne al meu petit país, em sent afortunat de viure a València i puc dir que cada volta em sent més nacionalista valencià.

No m'agrada que el ministre haja fet entendre això que els nacionalistes no espanyols (i de retruc, excloents) hauríem de viatjar i llegir més, perquè de fet, aquests nacionalistes són justament aquells qui més han viatjat i més han llegit, i saben que a Bèlgica no estan bé com a país; que al Canadà hi ha una regió que vol ser independent; que a l'Amèrica del Sud hi han països que tenen altres llengües amenaçades i no són el castellà; que hi han països més menuts que les comarques centrals del meu país i són més rics que nosaltres i damunt més democràtics.

Fet i fet, no m'ha plagut gens que el ministre Margallo haja fet aquesta declaració amb aires de superioritat i de condescendència, més quan el país que ell representa es caracteritza per ser u dels països més nacionalistes excloents i més poc viatjats i llegits dels països que hom diu desenvolupats.

Estat d'ànim

Ahir vaig llegir uns correus de fa un parell d'anys quan vaig escriure un poemari breu i vaig enviar-ne els poemes u a u a uns quants amics. El fet és que em va alegrar llegir els comentaris que em feien.

Glòria vana, roda i volta.

Les vares vàries

He llegit aquestes dues notícies (aquesta i aquesta) i en cap de les dues m'ha quedat clara la notícia (si no és que revisen la notícia després), però supose que deu voler dir que les xiquetes no poden participar, no només en la festa del Misteri d'Elx, sinó tampoc com a cantants del cor.

Dita la cosa, fa temps vaig enraonar amb una amiga que em comentava que el Misteri d'Elx era una de les millors representacions musicals de què disposem com a valencians, no només pel fet musical, sinó pel tema lingüístic valencià, i que malgrat el pòsit religiós que encara resta (i que d'alguna manera encara sotmet els poders públics laics al poder religiós) no llevava de ser un gran espectacle teatral i musical.

Correcte, jo no m'estacaré en el fet musical i teatral (i si em colleu, amb el fet patriòtic d'un fet valencià que ha perdurat al llarg del temps, malgrat les dictadures vàries que hem patit i s'han encarregat d'anorrear-nos com a país polític i cultural). A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx no pel fet musical i artístic, ni perquè obliga les autoritats publiques a acudir a la processo que hi ha en el programa d'actes, ni perquè a hores d'ara encara hom se la creu des del punt de vista religiós. A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx perquè encara arrossega vicis antics i que de cap de les maneres es pot justificar, per molts centenars d'anys que tinga darrere: la discriminació de sexe.

Realment, ço que em dol és que aquesta amiga i moltíssimes més dones no han alçat la veu de denúncia vers aquesta discriminació i sí que les alcen per a altres ocasions, com són les campanyes de publicitat discriminatòries fetes per l'administració pública com per les empreses de perfums, cotxes, detergents, etc. Perquè, de fet, és habitual fer ús del boicot en situacions aquestes i, a mi, no m'ha paregut trobar veus que criden al boicot.

Certament, és lleig socialment veure una dona en postura dominada per un grup de mascles que anuncien una marca de roba, però també trobe lleig socialment que unes xiquetes no puguen participar en aquesta festa tan valenciana: per cert, la foto de la dominada és molt estètica, igual que l'espectacle del misteri.

Mira que si encara guanya ella...

I en una rauxa de virilitat els dos es van posar a barallar-se per qui tenia la verga més grossa...

Ai quins premis!

Fa un bon grapat d'anys arrere, mentre encara estudiava filologia, es comentava que els premis creu de sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya havien quedat un poc esllavissats, més que res per la quantitat de guardonats (20, 30, 40, 50! en algunes edicions) i és clar, es perd un poc de mèrit i de lluentor al premi. Hui ha eixit publicat en premsa que al meu país també hi han distincions d'aquesta mena i que Generalitat ja n'ha publicat la llista.

No és el meu propòsit jutjar si la Federació d'Associacions Democràtiques de Jubilats i Pensionistes, la Federació d'Associacions de Ciutadans Majors, la Federació d'Organitzacions de Majors, són mereixedores de dignitat tal, o si les marques turístiques València Terra i Mar, Castellón Mediterráneo, Costa Blanca, Benidorm i Ciutat de València també. Ço que vull esmentar és aquests dos guanyadors: Lo Rat Penat i el Botifarra: l'u passa olímpicament de les institucions oficials valencianes (menyspreant l'AVL que tant esforçadament el PP vol que ens represente normativament) i l'altre passa olímpicament de les institucions oficials valencianes quan canta en valencià (i capiu-me la ironia) en moltíssims escenaris catalans (i no es fa de mala sang quan el titlen de catalanista).

Què voleu que vos diga: aquests premis ni col no bleda (igual que canal 9). L'enhorabona als premiats, sobretot a les marques turístiques...

El poble m'ha votat, puc fer ço que vull.

És ben habitual sentir pels rodals polítics la comparació entre els altres nacionalismes d'Espanya que no siguen l'espanyol (que no el castellà) amb el nazisme. S'hi diu que Hitler va rebre el suport dels alemanys, amb què hom identifica Hitler amb els mamus secessionistes i els alemanys amb els pobres votants que es van trobar alguna cosa que no s'esperaven. Com a exemple tenim la identificació d'Artur Mas amb Hitler i dels catalans de bona fe amb els alemanys, que han estat estafats pel maquiavèlic. 

Doncs sí, té raó tota aquesta gent quan diu que Hitler va ser votat pels alemanys; però també cal ser honests i aplicar aquest raonament a tothom, i quan dic tothom em referisc al partit que governa ara Espanya. Perquè amb tot ço que han fet, de prometre electoralment una cosa per a després fer-ne una altra (amb l'argument de la crisi), ben bé que podríem dir que els alemanys pobrets van votar Hitler.

Una anotació al marge, al tall d'açò: he cercat el programa electoral del PP balear i no trobe enlloc la paraula trilingüisme: si això es confirma, que en el programa electoral no hi ha res d'això, no seria també un altre Hitler votat pels alemanys?

Una altra volta de la palla i de l'ull

El ministre Wert es queda a gust dient açò al Vilaweb:

"El dret de vaga és a la constitució en defensa dels interessos dels treballadors i en la mesura en què s'exerceixi legalment no hi ha res a dir; però li he de dir que fer ostatges els nens balears d'una estratègia que no té més que un contingut estrictament polític em sembla profundament irresponsable."

Certament, qui acaba patint els efectes de la vaga és la xicalla(amb la pèrdua de diners per part del professoram que l'exerceix); ara, també és la xicalla qui acaba patint els excessos ministerials i ací no ix perdent diners ningú ni hi dimiteix.

Al tall d'açò, les vagues normalment, crec, solen ser polítiques per a aconseguir millores socials. També podrien ser econòmiques, però quan estat i economia van lligades, doncs, esdevenen automàticament polítiques (recordeu que a la Constitució es regla quin tipus d'economia regirà el país).

 

Desafiament

Li va demanar que li diguera coses boniques, i sol·licit va eixir al femer que era el món per a trobar qualquecosa.

De la virtut d'un poble

Aconseguir que 400.000 persones s'apleguen a fer una cadena que unisca de dalt cap avall tot un territori té un mèrit aclaparador, i ja s'ha de ser mesquí intentar menysprear aquesta fita. Anys arrere s'havia fet a les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània, i el món ho va aplaudir malgrat la Unió Soviètica gegantesca; ara s'ha aconseguit en un altre país molt petit i, malauradament, bona part de l'estat encara no se l'ha pres seriosament: d'entre aquests, el meu País Valencià. D'una banda hi han els polítics mediocres que ens governen, que a força de bastonades a tort i dret fan el possible per a callar unes veus despertes, per a segrestar unes veus d'una gent que té por, per a mantenir, al remat, adormida una gent que viu en la inconsciència, en la ignorància i en la despreocupació. D'una altra banda, hi han els mitjans que manipulen sense vergonya ni mirament, en honor de la veu que mana i els dóna menjar.

Diuen que n'eren 1.600.000, diuen que n'eren 400.000: tant se val, perquè el fet és que van moure caguera, van ser vists arreu del món i el món ha parlat d'ells. Al meu país trist, mai de la vida passarà açò, ni encara que siga per a reivindicar millores per a ells mateix en temes de salut, educació, etc. Som ben mesells els valencians, estadísticament.

Que tingueu sort, i si sou independents i vos ix malament, al capdavall, sereu vosaltres mateix els vostres responsables, i no altri.

Un producte com un altre

No havia caigut mai en el detall, però aquell dia ho va copsar: els poemaris aquells que omplien les lleixes no duien data de caducitat ni contacte de reclamació del consumidor.

Mira com la gasten allí

Ara resulta que al Vaticà l'edat mínima de consentiment de relacions sexuals és de dotze anys... Així, en un país on mana la llei catòlica, en què hom obliga a la castedat, al celibat, i a qualsevol altra forma que evita la descendència i el plaer terrenal sexual no entenc per què hi ha una llei tal: si no és que es comet algun delicte d'aquest tipus per part de persones d'una altra nacionalitat en sòl vaticà, i ja ho tenen, per si de cas... Perquè, ès clar, d'adolescents vaticans, vaticans, no n'hi han (llevat dels escolanets...).

Greuge comparatiu més que punyent

Estic força disgustat després d'haver llegit aquesta notícia: que l'equip de futbol del Real Madrid ha fitxat un jugador que és possible que cobre 11 milions d'euros: deixeu-me que ho pose amb tots els números, 11.000.000. També he fet l'operació següent:

11 milions/365 dies= 30.137 euros per dia.

És a dir, que aquest jugador cobrarà en un dia més diners dels que jo guanye en un any treballant com a professor. Certament, tinc una tristesa molt gran (i donat que sóc ateu, cap paràbola cristiana pot  justificar aquest fet).

A vore qui es posa més murri

El nostre vicepresident Ciscar ha manifestat, i entenc que de manera molt irada per a segons quines coses, que "no es poden celebrar actes que tinguen a veure amb l'expressió del dia d'afirmació nacional d'una altra comunitat", segons es llig al Vilaweb.

Bé, supose que es posarà igual de fort quan els andalusos vulguen celebrar el seu dia al nostre país, o els gallecs, o els aragonesos, o els argentins, els equatorians, etc.

Operació matemàtica (misèria i companyia)

Després de llegir la notícia, hom fa la divisió que pertoca:

100.000€/67=1493€

Vergonya, cavallers, vergonya...

Coses de la fama

Ahir estava a Dénia de matí i em vaig creuar amb el columnista del País Manuel Vicent. Només el conec de llegir-li els articles de tant en tant i d'alguna foto o aparició en algun programa de la tele. En passar-li pel costat el vaig reconéixer de seguida com a algú famós i se'm va ocórrer dir-li alguna cosa. Però ho vaig deixar córrer perquè, què anava a dir-li: fet i fet, només el conec d'aquesta cosa anecdòtica. Açò m'ha fet pensar el fet de la fama: no crec que Manuel Vicent siga tan conegut com per què hi haja una corrua de gent eufòrica darrere d'ell i m'ha fet la sensació que l'envoltava una aura de tranquil·litat i d'anonimat de la fama en un poblet qualsevol de la costa.

Enquet

De jo deuen haver dit (o només pensat) que tinc la vida solucionada per raó de la meua condició de professor funcionari de carrera. En moltes ocasions he hagut de sentir que altres persones han de treballar moltíssim per a guanyar-se la vida i el fet cert és que he arribat a sentir-me malament per la meua posició privilegiada; em fa sentir com un paràsit per a la societat, que no produïsc per tal de millorar la producció del país. És per això que dins de les possibilitats que em permet el règim jurídic a què pertanc, doncs, faig ço que puc: escriure, traduir, recitar (de què cobre diners i en pague els imposts que corresponen). El tocat és, però, que d'alguna manera he de fer coses per a ser i sentir-me útil al país i col·laborar...

Sabeu què? Al tall d'aquest sentiment, em pega molt tort quan m'asabente que hi ha tota una corrua de polítics que es dediquen a ser consellers de grans empreses, i em fa la sensació que aquests cobren uns bon caragols sense produir res. (cas a banda d'aquells que es dediquen a fer conferències i col·loquis a molts euros el quilo...)

Recursos

Un gelat de lavanda, va demanar, perquè era de ciutat i volia sentir com era la naturalesa, salvant les distàncies.

S'apaivaga

L'angoixa que tenia era que li faltaven trens, de tants llibres que tenia per a llegir, i allò era digne de meravella.

Però, tristament, va arribar el dia que li van sobrar els trens.

De l'actitud amb els diners

Ara es promou als mitjans de comunicació un anunci de la loteria espanyola, en què una xica es fa un embolic calculant, tot per a gastar-se uns diners per a abillar el gos; així, la manera de parlar, el tema tractat, l'actitud de la jove representen una idea ben clara d'esdevenir ric: gastar en superficialitats ara que hom té el llom cobert. Fet i fet, aquesta mena d'anuncis amb aquest caire sol ser habitual en aquest organisme de l'atzar de l'estat: un altre anunci famós va ser aquell de l'home que enviava el gos a tirar la primitiva i en tocar, va ser el gos qui va escampar el poll i es va dedicar al món del gaudi i de l'hedonisme (tanmateix, l'excepció ve d'hivern amb la loteria de nadal: és evident).

Ahir enraonàvem d'aquest anunci i certament trobe a faltar un altre punt de vista a l'hora de proposar maneres de despendre els diners de la sort: per exemple, que el ric futurible decidisca gastar-se diners donant-los a una ONG, comprant-se una enciclopèdia o subvencionant una expedició arqueològica. Al capdavall, també aquests exemples representen llançar diners per la finestra...

Comptat i debatut, la publicitat és literatura i ven més la rauxa que el seny, i aquests pensaments són foteses de moralista: encara sort que hi ha la loteria de la Creu Roja...

Confessió

Per mitjà del Vilaweb m'assabente que Mariano Rajoy va cobrar l'any1998 uns diners extra, d'aquells d'amagat: 25.242'51 euros. Aquell mateix any jo em vaig quedar pràcticament sense diners a la llibreta per raó de la meua estada d'Erasmus a Londres.

Ja puc dir-vos jo que els meus estalvis no eren ni de bon tros eixos diners cobrats secretament... Misèria puta.

Dubte

A hores d'ara tinc un grapat de poemes traduïts del grec que no sé què fer-ne perquè no els trobe més futur: els faig públics? Me'ls quede per a mi?  

Hipòcrita!

Després de llegir açò, que el valencià depén de la conselleria i per tant Wert no farà res per ajudar les famílies que reivindiquen l'ensenyament en valencià, com sí que fa a les famílies catalanes que reivindiquen l'ensenyament en castellà a Catalunya, després de tot açò repetisc, ¿com vol que no li neguem la salutació?

Suspicàcies

Bé, ara ja hem fet la broma. Ara anem a les coses serioses. El primer fet que cal tenir en compte és: ¿Per què la proposta del PP no va adreçada a l'IEC? El segon fet és: ¿Per què sí a la RAE, que en teoria no té res a fer en un afer d'una altra llengua? Vet ací les meues conclusions.

En primer lloc, pel que fa a importància jurídica, qui deu tindre la paraula darrera davant un conflicte judicial, m'imagine que deu ser la RAE i no l'IEC. Els jutges espanyols, pel fet que estem a Espanya, deuen tindre com a argument d'autoritat lingüística ço que dictará la RAE, i no qualsevol altra autoritat de cap altra llengua (ni catalana, ni valenciana, ni aragonesa, ni britànica, fins i tot). En segon, davant un conflicte de definicions, qui mana és la RAE. Així doncs, si es donara el cas que la RAE definira que el valencià és un idioma independent del català, la nostra Generalitat hi advocaria l'argument d'autoritat de la RAE i rebatria qualsevol definició unitarista, bé de l'IEC, bé, fins i tot, de l'AVL. Finalment, ço que és més important, en cas d'arribar a un juí, la Generalitat certament estarà sempre d'acord amb ço que des d'Espanya es dirà, que per això formem part del projecte unitari en l'universal, i és la que ens tutela (i d'ací la proposta del PP)

Se la saben llarga.

S'ha de ser inútil!

Que el valencià ve de l'iber i no del català?

I ja està!

No es pot ser més intel·ligent.

Projecte

Hui m'han posat preu a un desig: el projecte té de moment molts números per a fer-se real. Tot dependrà de com passarà l'estiu.

Sensibilitats i homenatges

Vet aquí un altre cartell d'homenatge a un artista mort en què és mostrat en actitud fumadora: en aquest cas és el poeta assassinat Salvador Iborra. Sembla, doncs, que fumar és estètic per a la persona que ha dissenyat el cartell (i amb el suport de l'ajuntament de Barcelona): eixe fum que s'escampa, eixos dits que subjecten el cigarret, eixe braç posat, eixa mirada... Tot molt sensible.

Certament, hi han divisions i classe en el món del càncer, i que els fumadors, per exemple, donen suport a les campanyes contra el càncer de mama és molt més guai, i el mocador rosa és més estètic i fa fi, i els ompli de consciència social.

Ja en el tema, perquè no es diga que no tinc humor, estaria bé que si es dedicara algun altre homenatge a algú es fera amb una foto d'un cunnilingus o una fel·lació, que també representa un plaer humà, posats a mostrar situacions de risc.

Metàfora

Fins i tot els cactus també es sequen.

Certament, les comparacions són i es fan odioses, però per què en el tema d'ETA i del franquisme sembla que no hi ha comparació ?

El meu dubte és: per què és enaltiment del terrorisme homenatjar etarres i no és apologia del feixisme homenatjar un exèrcit que va lluitar per ajudar el nazisme? Per què políticament sí que s'ha de rebutjar el terrorisme d'ETA i no la dictadura de Franco?

No ho entenc...

Descans

De fa un parell d'anys ençà he mamprés una faena de traduir del grec al català poesia i assaig; cal dir també que aquesta faena que he fet tenia la intenció de poder eixir a la claror editorial, però el tocat és que no ha pogut ser. He de dir que he estat dos anys embolicat de versos i d'idees, però vist que no he aconseguit tenir bona sort, he decidit prendre'm un descans: i ho he notat, certament. Comptat i debatut, havia ocupat tant les vesprades de la setmana amb aquesta tasca i ara que s'ha desunflat la tensió literària, m'adone del temps lliure que ha caigut damunt de jo.

Amb remordiments diré, que estic a gust de moment.

Tocar els ous impunement

Ja posats a ser cerrils, propose que algun estatut (i no vull dir-ne cap explícitament, però sí que ho deixe entreentendre: un estatut d'un territori que té per capital Barcelona) denomine el castellà (per això de fotre un poc també, senyora Camacho) com a Llengua Parlada a Catalunya de Manera Obligada i Constitucional (LPCMOC), perquè així ho ha decidit la sobirania...

Dos actituds diferents un fet semblant

El PP s'encabota a revisar sempre l'atemptat del tren de Madrid del 2004: per què no s'encabota també a revisar l'accident del metro de València del 2006?

LAPAO, o ço que abans era català

-Jo parle LAPAO i tu?

-Ummmm...

Estic meravellat de veure de quina manera els del PP de les altres comunitats es riuen a la cara dels catalans del PP (però vull dir d'aquells que es creuen de veres que són catalans i amb ço que implica parlar el català i la història de la llengua) i encara han de suportar-ne el cinisme.

Paciència, de veres...

La cançó de l'enfadós

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

PaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValenciàPaísValencià

Premis literaris

Amb la resolució del premi de traducció de poesia acabe la temporada de presentar-me a concursos literaris d'enguany: zero de quatre, certament descoratjador, què hi farem. Ara toca descansar de cara el curs que ve, si hi ha algun premi que em faça gràcia. Com diuen els polítics perdedors de les eleccions: obrirem un període de reflexió per cercar noves vies i propostes.

D'acord, exagere un poc...

Aquell dia va concentrar el pensament en aquella idea, i tot d'una, l'or que tenia dissolt dins el seu cos va anar fluint fins a congriar-se en el dit anul·lar i va traspassar-li la pell en forma d'anell.

Un ull com una estació de trens

Certament, té raó el ministre Wert quan diu, al tall de la resolució judicial per al bilingüisme en l'ensenyament de Catalunya, que les sentències dels jutges s'han de respectar i aplicar. Hi estic d'acord, perquè aquest fet és la base de l'estat democràtic i de dret, i sense aquesta regla la convivència entre la gent seria insuportable: davant un cas judicial tothom ha d'acceptar ço que la justícia disposa, sense excuses.

Ja posats a sincerar-nos, senyor Wert, estaria bé que diguereu als polítics i governants del vostre partit al País Valencià que també acataren prestament i amb diligència les sentències que dicten els jutges i no es facen els ronsos. Per exemple, senyor Wert: les 33 sentències per no reconéixer el títol de filologia catalana com a prova de coneixments de català, o també (i en relació amb la llengua vehicular de l'ensenyament que tant reivindiqueu) a la implantació de la línia en valencià en una escola de Picassent.

No en penseu el mateix?

Nota d'avís

Fem-ne un recordatori col·lectiu:

el 2019 s'acaba la concessió de l'autopista AP-7 (quan hauria d'haver-se acabat el 2006)

Que els polítics que ens governen no l'allarguen una altra volta (siguen del partit que siguen)!

Adoctrinament

EXTRAORDINARI, MERAVELLÓS, FANTÀSTIC: que els polítics inciten els alumnes a denunciar els professors que facen reflexionar els alumnes dels desgavells dels nostres polítics (de dreta, presumptament).

Un aplaudiment ben, ben, ben gran. Sí senyor, alcem-nos tots i 10 minuts d'ovació sostinguda.

Això sí: calladets quan es tracta de denunciar els professors que consideren que l'homosexualitat és una malaltia; calladets davant professors que opinen que les dones haurien d'estar a casa a la cura dels fills; calladets quan diuen que l'evolució de les espècies és un conte per a no dormir; calladets quan expressen que la religió catòlica ha de ser la base moral de la societat actual; calladets quan amollen que el laïcisme ha corromput els fonaments de al convivència social.

Quina societat de mediocres que som. De veres.

Decadència social i política

Com més va més augmenta el meu desconcert en els temes de la crisi econòmica i política del PP. Em sent insegur de veure que vés a saber si em llevaran diners per tenir els diners estalviats, però també em sent estafat i burlat pels casos de Bárcenas i de Sepúlveda. Roda i volta, sembla que aquests dos hòmens s'enduran un pessic més que obscé de diners per haver estat despatxats presumptament de manera il·legal: l'u gairebé un milió d'euros i l'altre més de 200.000.  Tanmateix, ço que m'endenya més, ço que em fa sentir més imbècil és que aquests diners que haurà de pagar el PP, al remat, vénen a l'engrós de les subvencions estatals als partits polítics: comptat i debatut, segons les informacions que passegen per internet, un 85%.

Atenció: un 85% dels diners d'un partit vénen dels diners públics! És a dir, que si és cert açò, dels meus imposts que pague amb el meu sou (i que ha estat retallat tot pel sacrifici del país) he de pagar damunt encara les indemnitzacions a aquesta gent, per aquest transvasament imposts-finançament públic als partits.

De veres, no és vergonyant aquest tocat? ¿Com encara els militants del PP, els votants del PP, poden tenir la consciència tranquil·la?

Xica, que curiós...

No volen que la TV3 es veja al país, però ben bé que volen repartir-se la Fórmula 1, ara jo ara tu...

Oi, oi, oi, quina gràcia, tu...

Continua cercant...

Un altre premi de poesia que ha passat de llarg... Ara només em resta el resultat d'un altre premi i em pendré un descanset.

El Llibre de les bèsties

He fet un control de lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull als alumnes de 1r de batxillerat. En una de les qüestions els demanava si el llibre tenia un bon final: el lleó mata la rabosa intriganta i cobejosa de poder. La resposta de l'alumnam ha estat la següent: onze opinions han dit que és un bon final. Una altra opinió ha dit que era el millor final i una altra, que el final estava bé; una altra, que no era un mal final, una altra que era un final lògic i al remat quatre opinions que han dit que era un final just. Roda i volta, en conjunt, els alumnes han considerat que morir era el final que es mereixia la rabosa: la pena capital no ha estat un fet estrident per a ells.

El llibre es va escriure quan es va escriure, tanmateix els lectors són moderns i adolescents. No m'havia parat a pensar-ho en aquests anys que he estat fent aquesta qüestió, però no m'enganyaré si dic que totes han trobat bé la pena de mort. En aquesta ocasió m'he adonat que no ha opinat ningú que matar la rabosa fóra una bona solució: no ha proposat ningú tancar-la en una presó, desterrar-la, o dur-la al bon camí (o reprogramar-la). Certament, no ha despertat en l'alumnam cap mena de clemència i misericòrida (més encara en un llibre cristià, on el perdó hauria de ser el fonament del pensament moral).

No pretenc, emperò, amb aquest text fer-me el sabut: jo també hauria aplicat la pena capital a la rabosa sent adolescent, i com ja he dit, fins ara no m'havia fixat en aquest detall, cosa que dóna a entendre que sent adult fins i tot he trobat natural aquest càstig. De fet, intente trobar algun argument per justificar que la maten: total, és una faula d'animals, i els animals no són com les persones. Tanmateix, si la faula fóra una pel·lícula d'ara amb personatges humans, tinc quimera que acabaria també malament: carregant-se el dolent.

Per acabar, hi hagut una opinió que lamentava que la rabosa no haguera aconseguit l'objectiu de ser reina. Vés quina cosa...

Tabac i persones cèlebres

Segons la Viquipèdia, l'Ovidi va patir un càncer d'esòfag, d'entre les causes d'aquest càncer, el tabaquisme combinat amb l'alcohol. Les fotos on apareix fumant són fruit del temps, en què fumar i beure eren ben vists, normals i celebrats. Hom no pot jutjar aquesta innocència i ignorància d'antany...

Als nostres dies, però, s'està lluitant molt contra el tabac i se'n fan campanyes de sensibilització per eradicar al màxim el tabaquisme. Al capdavall, un càncer d'esòfag és igual que un càncer de pit, i moltíssima gent, quan arriba el dia del càncer de pit, s'hi sent afectat i s'engeguen campanyes per sensibilitzar-hi la societat. Gest molt noble, que honora, que demostra la solidaritat contra un problema molt important.

Com ja he dit el càncer d'esòfag és com un càncer de pit i com diu la dita, esmentar la corda en la casa del penjat és de molt mal gust... Amb fotos com aquestes en cartells d'homenatge actuals no es dignifica gaire cosa. En aquest tema del càncer, no hi han ni primera ni segona divisió: o estem a tots o no estem a cap.

Certament, no cal dir que qualsevol persona és lliure d'expressar-se artísticament com vol.

http://sabadellenvivo.es/actualitat/titulars/2012/12/sabadell-retra-homenatge-a-ovidi-montllor-aquest-dissabte/

http://baptistepons.com/portfolio/homenatge-a-ovidi-montllor/

http://web.ua.es/va/secretaria-gral/memoria/2004-05/05_vic_exten/jornadas.htm

http://www.lawebdelas1000caras.com.ar/?p=144

http://www.araponent.cat/noticia/9591/artesa-de-segre-commemora-els-50-anys-de-la-nova-canco

For sale, ed. 96

Dissabte 23 es va celebrar un acte poètic a Pedreguer (que va ja per la 8a representació: ací i ací en parlen. Aquest espectacle musical, poètic i fotogràfic (i a vegades teatral) té com a fonament la visió de 50 poetes del país, els quals, amb l'ajut de l'acordió, han exposat un país que abans semblava noble i que en l'actualitat s'ha vist matxucat per la fera de la construcció; de retruc, el fotògraf completa la representació amb un reguitzell d'imàtgens molt catastròfiques dels desgavells urbanístics, naturals, etc.

El meu text emperò, no farà la crítica de l'esdeveniment, sinó que pretén mostrar una inquietud al voltant d'aquest recital. Aquest ha fet 8 representacions des que es va posar en marxa el maig del 2010: Calp, València, Gandia, Alcoi, Morella, Rafelcofer, Alacant i Pedreguer. Qui governava en aquests llocs eren partits d'esquerra, llevat de València (on mana la dreta i es va fer a la Societat Coral del Miquelet), d'Alcoi (on manava la dreta i es va ver al Casal Jaume I) i d'Alacant (on mana la dreta i es va fer a la seu universitària).

Digueu-me malfiat, però un espectacle que és tan divers i que ompli ben bé un espai en les agendes culturals locals, però que alhora és tan crític amb la política urbanística que s'ha fet en els anys darrers, sembla que només pot ser programat en pobles on no mane la dreta. Perquè ausades que aquest recital pot fer-se a llocs com Pego, Dénia, Tavernes, Sueca, Altea, la Vila, el Campello, Mutxamel, Muro, Xàtiva, Algemesí, Alzira i d'altres pobles que poden ser vertebrats amb la dita veu dels 50.

Certament, una llàstima.

Brindis al sol

Molt bé, correcte: que s'endurisquen més encara les penes contra la corrupció, i tot açò i allò. Però si hom no evita que els presumptes s'escapen amb martingales legals, tecnicismes i formalismes varis, de poc val tanta paraula vana...

En faig 10

M'ha entrat un vertigen en recordar que hui fa 10 anys un bon dilluns vaig començar a treballar de professor de valencià als instituts; més encara, eixe any que jo vaig començar, un parell de companys de la meua promoció de filologia catalana ja anaven pel tercer curs com a treballadors!

L'experiència no va ser gens agradable: al segon dia de substitució en un institut de València ja volia deixar-m'ho; havia assumit que la docència en l'ESO no era per a mi: tan aviat, tan trist... Vaig acabar molt cremat en aquella experiència, cosa que vaig fer saber als amics i coneguts amb qui parlava. De retruc, el curs següent va ser pitjor encara. Certament, era un món que havia oblidat, el dels instituts, abrigat com estava pel mantell de la universitat. En aquell temps afirmava que només m'hi estaria uns quants anys, fins que poguera trobar alguna cosa millor; això no ha passat mai: vaig aprovar les oposicions passats dos cursos, i els intents d'aconseguir places en editorials i en normalitzacions lingüístiques locals han resultat escàpols (ja m'enteneu).

El fet cert és que han passat 10 anys i ja no tinc la perspectiva tan dolenta d'aquella experiència. Cada volta em trobe més còmode en l'ensenyament i com més va més he anat adquirint les habilitats i coneixements per dur avant les classes: comptat i debatut, els anys.

10 anys són molts anys, però poquets si tinc present que em jubilaré quan n'hauré treballat més de 35. Ara de moment, celebraré que n'he fet la desena (potser la dotzena, més avant) i em quedaré ço que ha estat bo i minimitzaré ço que m'ha dut de roí.

Després de l'anàlisi

En un capítol dels Simpsons, la Lisa pateix una decepció ben grossa del cristianisme, i al llarg del capítol va a la recerca d'un substitut que ocupe el lloc de la religió renegada: en aquest cas acabarà declarant-se budista. Puc dir que em podria identificar amb ella en això del rebuig del cristianisme, però la diferència grossa és que jo no he anat percaçant un substitut. De retruc, també podria identificar-me amb ella quan determina que el budisme és la via alternativa: en el meu cas puc pensar certament que el budisme és l'altrenativa adient per a l'alliberament personal religiós de les ments racionals, però després d'haver llegit El budisme explicat als occidentals considere que, malgrat tot, no seria un bon budista.

Crec que no he experimentat cap il·luminació, ni ara després d'acabar el llibre, ni quan vaig estar a Randa fa uns quants anys. La lectura d'aquest llibre m'ha fet veure aspectes i ensenyaments que, d'una banda, fa temps que m'adone que practique (i, doncs, m'hi sent afí), i d'una altra, d'altres que no podré assolir (i, doncs, me n'allunyen), per la qual cosa no seria jo un bon budista: ells afirmen que aquelles idees i ensenyaments que no ens agraden no podem apanyar-nos-els a la nostra manera i gust perquè acaben agradant-nos (honestament, no ho faré, perquè tenen força raó; de manera que, conseqüentment, no em proclamaré budista).

Comptat i debatut, no cerque un substitut del cristianisme: quan ens morirem, morirem i punt, s'ha acabat. Ni el cristianisme, ni el judaisme, ni el sintoisme ni el budisme (per unes quantes idees amb què no estic d'acord) em fan prou lliga. Ara bé, si hi haguera de posar un m'agrada tipus facebook, aquest aniria al budisme.

Molta por, molta molta por...

És molt dur haver de passar de tenir respecte dels cossos de seguretat de l'estat a tenir-ne por: d'entre aquests, la guàrdia civil. Trobar-te'ls en qualsevol situació fa venir a una part de la gent la temor d'haver comés alguna infracció, i s' t'aparen, doncs, més greu encara, oimés quan passa pel cap allò de s'enfadaran si els parle en valencià?

Fa unes setmanes, un conductor va ser detingut per la dita guàrdia civil i es va muntar un bon sidral per aquest tema del català. Llegint la notícia, he trobat que la pena a què podia ser castigat implicava la retirada de dotze punts (tots) i de nou mesos de presó, a més a més de la multa, que sembla que no podrà evitar.

Sabeu què m'esfereeix més? El fet de la presó. Segurament no hi aniria, perquè supose que el conductor no té antecedents i, doncs, la salvaria. Però imagineu-vos per un moment, que els guàrdiacivils hagueren guanyat el cas, que el conductor no haguera comés el delicte i haguera d'anar a la presó: amb quina consciència tan roïna, mesquina i infame, pel fet que vulgues parlar en català, s'atreveixen aques agents de l'autoritat a amargar la vida d'una persona?

Quin respecte podem tenir els ciutadans cap a aquesta gent? Com no hem de sentir-nos impotents? Com hem de tenir-los compassió humana quan han patit els atacs terroristes? Certament no tots són iguals, però a força de vore casos en premsa, s'ho estan gunayant.

Actituds vitals

Hi ha gent que fa temps que ha decidit no vore la televisió. Prefereixen vore alguna pel·lícula de DVD o llegir, però vore la tele, no. Va hi haure una època en què vaig estar 6 mesos sense vore-la. Va ser l'any que vaig estar d'Erasmus a Londres i al pis de la residència no n'hi havia: el substitut va ser la ràdio. És cert que l'estímul televisiu per a segons quines ments és molt minso, però crec que és una error bandejar tan categòricament la televisió. D'un temps ençà, segons quines ments (i ací m'incloc sense miraments) podem gaudir d'uns programes que d'una manera o d'una altra poden canviar-nos la manera de vore la realitat.

D'un temps ençà sóc amatent als programes documenaris que han aparegut en els nous canals temàtics gratuïts de la TDT i que presenten uns continguts inconeguts fins ara: acostumats als documentaris de naturalesa animal, vegetal o mineral, ara proliferen programes que mostren com es fabriquen els objectes i els aliments; com es guanyen la vida els pescadors, els antiquaris, els pastissers...; com de malament ho passen grups de gent que no sabia ni que existien ni que tenien problemes.

Considere que dir que no a la televisió, llevat per vore una pel·lícula, és una manera de carregar-se l'esperit de curiositat. Els llibres no són els únics artefactes que ens poden mostrar altres realitats: cal ser més oberts i destriar ço que pot ser profitós en les nostres vides; no és convenient viure d'un posat estètic. Fet i fet, un llibre, encara que estiga basat en la realitat, no és la realitat, i personalment, ara sé més coses i puc valorar més la realitat que m'envolta gràcies a aquests programes documentaris. Simplement cal dedicar-hi uns minuts en un zapeig o fer-se una agenda: gens de denigrant.

El tocat és el fet lingüístic: malauradament, tots aquests programes vénen emesos en castellà en canals únicament castellanoparlants. Certament, hom troba a faltar el català, perquè aquesta mena de programació en català ajudaria molt a la normalització i aprenentatge de la llengua.

Projecte poètic

Ahir vaig rebre la confirmació de la rebuda de la proposta literària a un premi literari a què m'he presentat. És un projecte que va començar fa dos anys, a on he esmerçat molt d'esforç. Fet i fet, hi he posat molta il·lusió. Guanyaré? No ho crec, donat el nivell que hi haurà. Em disgustaré si no guanye? Un poc sí. Ho superaré? Certament, és menester confiar que potser interessarà a algú altre.

Ai, els premis literaris...

Dinerets, dinerets...

Ara resulta que Rouco Varela vol que Espanya estiga unida i que Catalunya no s'independitze. No sé quins motius pregons i intranquils deuen surar en el seu esperit, però alguna cosa hi ha que l'enutja. La devoció no deu ser, perquè els catalans, ben bé que són religiosos, per tant no hi hauria perill de flaquesa de fe. La política no deu ser, perquè encara que els republicans estan ara sí ara no al poder, sempre hi han republicans que no abandonen la religió cristiana.

A vore si deuen ser causes econòmiques? A vore si és que si se'n va Catalunya, no hi haurà d'on gratar per treure tots els diners que fan falta per pagar les clàusules del concordat? Ho pagaríem els valencians, que ja estem ben escurats? Ho pagaran els andalusos? Madrid, amb la seua solidaritat magnànima...?

Desitjos

Per favor, no em desitgeu un bon nadal. Si em voleu bé de veres, desitgeu-me un bon any.

(perquè un nadal són pocs dies, i en el temps que ens acorre millor serà que tinguem un bon any)

Comentari de text

Del Vilaweb trec aquestes declaracions del Conseller Ciscar, del tocat de ser recíprocs amb la TV3 i n'extrec els raonaments següents:

1) En el moment que el govern català estigui disposat a respectar les senyes d'identitat del poble valencià, la llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, els símbols que els valencians ens hem donat com a propis en el nostre estatut d'autonomia, podem arribar a un conveni de reciprocitat i ho desblocarem absolutament tot.

EstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutestatutEstatutestatutestatutestatutestatut

No sé quina obsessió amb l'estatut si al remat hom fa ço que li rota de les lleis...

2)L'advocacia de la Generalitat estudia minuciosament la sentència per establir quines 'implicacions i efectes' té.

Ah, però, encara no ho teniu clar? És que encara hi han més coses que gratar? No dèieu que cal acatar les sentències dels jutges?

Bescollada ben pegada

Molt bé. Sembla que per fi podrem gaudir de la TV3 una altra volta. Me n'alegre molt, me'n congratule.

La llàstima serà la programació que faran: per molt subversiu que siga Polònia és igual de castellanitzant que qualsevol altre programa bilingüe de Canal 9; per molt catalans siguen els Telenotícies, no deixaran de ser una versió catalana de notícies espanyoles.

Benvinguda TV3, ara caldrà fer la selecció de programes: doncs parla català, vegem què diu...

Concepte d'amistat

Protestar contra les decisions del govern és molt fàcil i no implica cap desgast emocional personal, a més a més que resulta inútil. Vull dir: com a ciutadans que estem en un altre nivell, ben separat de la classe política que governa no ens resulta angoixant criticar negativament, revoltar-nos, contra certes mesures que ataquen la societat, ço és, no els coneixem, no són amics nostres, no els veiem en les relacions diàries, per tant no ens dol malparlar-ne. Pe exemple, el ministre Wert continua amb l'escomesa de carregar-se el català dels àmbits que havia aconseguit després de la dictadura de Franco. La nostra reacció és ignorar-lo, no convidar-lo a cap acte, etc.

Però el problema s'agreuja quan entrem en l'espai més proper, és a dir, quan convivim amb amics, coneguts que tractem sovint. Els actes de les persones acostades afecten igual de greu que els de les persones que no tractem, és per això que són més feridores. El tocat és que no sé com afrontar el moll d'aquest text: es pot mantenir l'amistat o alguna mena de relació amb gent que ha votat el PP? Vull dir ¿es pot conservar una amistat amb algú que vota el PP, quan aquest PP té com a obsessió destruir qualsevol llengua que no siga el castellà? ¿Pot algú conservar l'amistat amb altri que ha votat el PP, quan aquest PP ha menystingut la gent que té familiars dependents? ¿Pot algú conservar l'amistat amb altri que ha votat el PP, quan aquest ha destinat els diners per salvar els bancs i no per salvar els més desafavorits?

Fet i fet, es poden mirar a la cara sense que hi hagen remordiments i retrets?

Reacció o quasi lletra de batalla...

Els del Corte Inglés han engegat al País Valencià una campanya de retolació de les prestatgeries dels llibres en la nostra llengua. Per a fer-los saber la meua indignació, els he escrit aquesta carta. Si algú vol fer-la servir per a queixar-se també, que en faça ús.

Senyor, 

no faré llarga aquesta carta. Trobe un insult la vostra decisió de considerar el valencià com un "idioma autonómico" o "otras lenguas" en la retolació que feu de les prestatgeries de llibres dels centres Corte Inglés valencians. És per això que vull manifestar-vos l'ofensa que m'ocasioneu amb la vostra actitud. Puc dir-vos que no tinc la vostra targeta, però a partir d'açò, ni ganes tinc d'aconseguir-la, ni de comprar als vostres establiments, ni llibres, ni música ni res per aquest menyspreu a una llengua tan digna com és el valencià, barra català. Per cert, supose que en els Corte Inglés de Barcelona no heu tingut el valor de posar ni "idioma autonòmic" ni "altres llengües". Amb açò queda demostrat el vostre nivell de cinisme.

Atentament, 

Cara de compromís

Ahir al vespre em vaig quedar amb cara de bleda. Havíem entrat a una llibreria i en començar a tafanejar pels llibres vaig ensopegar amb un llibre per què tenia un cert interés. El tocat és que els mesos de juny i de juliol he estat treballant en la traducció d'un llibre grec d'assaig. Hi he dedicat moltes hores i molta il·lusió, tot pensant que potser interessaria a alguna editorial catalana i que me l'agafarien: així doncs, hores de diccionaris, hores de recerca d'informació per a notes, hores, al cap i a la fi. En acabar la traducció dita, em vaig dedicar a enviar-la a editorials que treballen l'assaig, amb el resultat ben descoratjador: ens agrada però no tenim diners, ens agrada, però ja tenim la planificació tancada, i d'altres que ni responen. Vist el mal èxit amb la versió catalana, mamprenc la traducció al castellà. Una volta feta el setembre, cerque editorials castellanes, amb un resultat més trist encara: de tres o quatres enviaments, cap es digna a respondre.

Fins ahir, en entrar a la llibreria aquella. Mare, i quin mal rasquit en veure que ja havien publicat la traducció al castellà, d'octubre del 2012. Vos puc dir que em vaig quedar de pasta de moniato. Tanmateix, encara sort que l'editorial que ha publicat la versió al castellà no és una a què vaig enviar la proposta de traducció. De retruc, cal pensar que ja devia ser un projecte en dansa per a aquella editorial, i si els haguera enviat la meua proposta aquest setembre de ben segur que m'haurien dit, no gràcies, però ja ens la fa un altre traductor.

Sabeu què em posaria realment trist? Que isquera la versió en català i no fóra la meua...

Conhort

L'enhorabona als homosexuals per aquest pas nou cap a la normalitat; uns altres però, el fan envers la subanormalitat...

Monòleg interior

-(És que... Ma que és coenta madona Laura. Quin pensament de cortines per a les finestres... Ca, ca,ca...)

-Senyora, compte que trenqueu el gest...

-Disculpeu, mossén Da Vinci. (A tu, a tu sí que et trencava una cosa, lladre, més que lladre, que em tens lo cor robat! Ai, Lleonard que bo que esteu, teniu la verga com un... com un...com un trofeu, quines dos anques com a...)

-Senyora, el gest! El gest!

-Perdó, perdó! (És que no puc eixir de casa jo... Ca, ca,ca... què dic? Si estic a ma casa! Ai, que fava estic, senyor!).

Cartonet

Continua intentant-ho...

Més cromos

Aquest cap de setmana llarg d'octubre he estat a Menorca, el darrer cromo balear que em restava per col·leccionar. Hi havia d'anar també a fer una presentació del poemari dels Hòmens, però al remat, per culpa dels dies festius, doncs no ha pogut ser. Un poc decebut, però què hi farem, una altra més al sarró.

A l'illa, bona companyia, bon menjar, bones vistes, pobles bonics i una cala preciosa (Macarelleta) on prendre el bany, encara, el mes d'octubre, malgrat l'oratge un poc punyeter...

De premis literaris

Un dia un amic poeta em va demanar per què no em presentava a un concurs determinat. Li vaig respondre que malgrat que el permi no estava gens malament, no m'apanyaven les condicions de les bases; també vaig dir que sí que fa il·lusió guanyar-lo, però que més enllà del premi, jo mirava alguna cosa més, per exemple, les condicions que vindrien després.

Aquest premi té prestigi, implica reconeixement i un bon grapat d'exemplars venuts (si tenim present com està el tema de les vendes en poesia i en català), però hi ha una cosa que no em fa el pes. De bestreta, el dit guardó sembla un premi ben pagat, 3000 euros (tanmateix, n'he comptat uns quants moltíssim més ben pagats: 8000, 9000, 10000 euros), però una de les condicions fa que el premi siga irrisori: aquests diners corresponen als 4000 exemplars editats de la primera edició. Si fem comptes, l'autor guanya per cada llibre 0'75 euros: vist en calent, 3000 euros són molts diners; vista la lletra menuda, 75 cèntims fan pena, quan el poemari en val 12. Més encara, és possible que de ben segur no es faran 4000 llibres i que al remat, si se'n venen 500 còpies, quedaria virtualment un benefici de 6 euros per llibre; però, això és enganyar-se, perquè si es vol fer diners, seria menester fer una segona impressió, i a vore com acabes els 3500 poemaris emmagatzemats.

Comptat i debatut, cal dir però, que qui es presenta concretament als premis de poesia (el meu cas per exemple) no viu justament de la poesia; té una altra faena que li cobreix les necessitats, i els diners del premi esdevenen un suplement agradable que tapa algun clot o calma algun desig. És per això que tant es valdria aquesta condició contractual desficiosa... o que una inundació en el magatzem haja malbaratat els llibres.

Al remat, i considerant no només el fet econòmic, em demane si compensa el poeta guardonat que té un poc d'exigència en l'obra pròpia guanyar el premi. Cadascú és lliure de pensar ço que voldrà, però de moment em reserve el dret de no presentar-m'hi, malgrat que represente una gran fita i siga de volada... Guanyar-lo, és clar, ja és una altra cosa.

Por

D'uns dies ençà m'ha entrat un neguit molt lleig pel tema aquest de l'envit dels catalans al Govern i a l'Estat espanyols. A la constitució queda indissoluble la unitat d'Espanya i per a garantir-la hom hi esmerça l'exèrcit. És per això que dic el mal de cos perquè ja han aparegut diverses veus de militars en contra, algunes demanant la intervenció.

Jo em demane: com pensen fer-ho? Amb un guerra, mobilitzant soldats? No m'entra al cap veure imatges com les de Bòsnia a Espanya. Més encara dins una Unió Europea.

Sempre la por, sempre els militars, sempre l'odi...

jghdjkghsgjkhg!!!!!!

Al diari diu que el president del nostre país, en Carlos Fabra, considera que el País Valencià està més que legitimat que Catalunya per a demanar.

Doncs, demana, collons! Fes alguna cosa, caguendénia!

Paralímpics

En relació a aquest text dels jocs olímpics i els valencias, ara toca fer referència als paralímpics valencians. Si no m'he informat malament, 4 medalles han aconseguit quatre esportistes discapacitats valencians (6 en total si hom vol ampliar-ho als federats al País Valencià). L'enhorabona.

No es tracta de llevar mèrit als olímpics, però.

Esquena coberta

Parlar és de bades i actuar amb l'esquena coberta és molt senzill. La política María Dolores de Cospedal vol que els polítics no cobren: mesura populista, però demagògica i del tot injusta. Tothom qui fa una faena ha de cobrar-la: ja serà polític, ja serà llumer, ja serà becari. Com dic, parlar és de bades, i a ella no li costa gens afirmar açò quan darrere té dos sous, més els extres que es treuen de comissions, etc. Si a açò afiges els diners que guanya el marit, doncs, deixen una renda familiar molt tranquil·la. Qualsevol persona que tinga un bon matalaf, podrà viure de la política, efectivament...

No es tracta de llevar el sou a ningú de la política si hom pretén retallar despeses: simplement cal executar altres mesures. Per exemple, reduir el nombre d'assessors, retallar en dietes...

Llengües espanyoles... No gràcies!

Hui s'ha votat al Congrés dels Diputats la tramitació o no de la Llei de Televisió sense Fronteres, una llei que ha nascut de ço que diuen Iniciativa Legislativa Popular, amb què els diputats triats pel poble, accepten o no trametre una iniciativa que naix efectivament del poble i no dels partits polítics. El PP hi ha votat en contra, però reconeix (supose que positivament) el valor de les iniciatives i tot això i allò: moltes gràcies per participar o bon xic i faener, però demà no tornes.

El PSOE, amb majoria relativa al Congrés la legislatura darrera, la va vetar, però com que la polseguera va ser forta, es va fer arrere i en va permetre l'acceptació a les Corts. Malauradament, la votació ha estat quan ja no estaven al poder i el fet que hagen votat a favor no deixa de ser ara mare, ara que m'he cagat o a bona hora apareixen les tenalles.

Els d'UPyD han dit que no representa una prohibició el seu vot negatiu a la llei, sinó el fet que l'Estat ha de pagar les emissions d'una autonomia a una altra. Comptat i debatut, Espanya ja és prou plural tal com està: fet i fet, és com el gos que ni menja ni deixa menjar.

La resta, CiU, EU, Compromís, etc. una colla de pelacanyes que han de veure com els forts els fan la puta i la Ramoneta. Qui deia que amb Franco en el tema de les llengües estàvem pitjor?

Fat

Falten pocs dies per acabar el mes d'agost i setembre reprén l'activitat cultural una altra volta abundosament, per exemple en els premis literaris. En aquest curs nou que començarà he fet una ullada a bases de premis diverses (a hores d'ara estic pendent que es resolga un concurs a què m'he presentat, i no tinc bones sensacions) i el tocat és que cada volta m'abelleix més poc presentar-me a algun concurs de poesia. N'hi han dos o tres que em fan gràcia, però em tiren arrere altres coses: fer les fotocòpies i canviar les portades per reutilitzar exemplars, posar-hi il·lusions per no res, el jurat decididor, les condicions de l'editorial, el desencís de demanar que retornen els exemplars...

Certament, no es perd res intentant-ho, que no sempre es pot guanyar, que tots són bons, que el guanyador és igual de bo que els finalistes, però havia de tocar a algú... Ço més trist és haver acceptat que no paga la pena. Que no paga la pena presentar la meua proposta literària...

Londres 2012

Segons el padró de l'1 de gener del 2011 de l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya, al País Valencià som 5.117.190 d'habitants, i vivim en 23.255 km quadrats. Dit açò, llevat dels valencians que formaven part d'esports d'equip, els altres no han guanyat cap medalla.

Ara que tothom es sent orgullós de ser del seu país perquè ha guanyat nosetantes medalles, ¿podem els valencians sentir-nos orgullosos de ser valencians? O simplement enfilarem pel camí dret i ens conformarem amb les medalles d'Espanya? Per a mi, és un poc trist que cap valencià de manera individual haja guanyat cap medalla olímpica: per què passa això?

He fet un repàs als semblants al valencià, i comparant-ho amb els habitants, no es pot dir res perquè països amb més pocs habitants n'han aconseguit unes quantes de manera individual: Croàcia (6 medalles), Lituània (5 medalles), Noruega (3 medalles), Suècia (6 medalles), Finlàndia (2 medalles) o Eslovènia (3 medalles). Queda clar que som un país petit, però els altres també ho són i ves per on han rascat alguna cosa.

L'esport ha estat sempre un indicador de nacionalisme, fet i fet els més destacats en aquesta mena d'inversió són els Estats Units, Rússia o la Xina. Hi han dedicat esforços de tota mena: econòmics, polítics, socials... i els resultats s'hi veuen: són qui més medalles guanyen i més ressò internacional prenen.

Al remat, no es pot emmirallar-se l'espanyol amb les medalles que ha tret, perquè si s'acompara a altres països semblants, ix perdent en la comparació: Hongria, Kazakhstan, Holanda, Ucraïna, Nova Zelanda, l'Iran, Jamaica, Txèquia. De retruc, els països amb qui hauria d'acomparar-se realment l'han passat per davant de manera aclaparadora: França, Itàlia, Austràlia o Corea del sud.