De cultures que cal que siguen traduïdes

Com qui aboca un cabàs de sorra talment m'ocorre quan pense en els nou anys que passaran enguany de la trobada, la segona, d'autors de llengua catalana celebrada en Gandia. Un cap de setmana que incloïa debats i taules rectangulars. En una d'eixes, essent jo públic, vaig mostrar el meu neguit que ens fea falta desplegar una tasca ambiciosa de traduccions, no ja en les llengües imperants, sinó en les petites. La meua aportació al debat era que calia que nosaltres, com a país de llengua petita, férem l'esforç d'aprendre lituà, estoni, eslové, danés, islandés, etc. per a traduir i traduir-nos. Va ser una defensa apassionada i sentida que va rebre una acollida freda per part del públic i els ponents. Semblava que la meua idea lul·liana (que jo mateix ja havia assumit havent estudiat abans anglés i alemany i en l'any en què es trobàvem havia mamprés el grec i el francés) doncs no havia caigut en gràcia.

Nou anys després, anit, acudisc a una presentació de poesia, el darrer del Pau Sif: Veles. Hi sobrevola constant la seua faena de lector a Croàcia: vida, literatura, amistats. L'hi acompanya el Piera i tant al principi com a la fi de l'acte enraonen del tema dels petits països i el lligam que es pot bastir entre aquests. Descobrir les literatures nacionals, conéixer noves llengües i establir bescanvis literaris, tot plegat sense el canal del castellà o el francés: simplement de tu a tu i cara a cara. Croat, eslové, danés, etc.

Pel cap em travessa la fiblada d'aquella intervenció vehement de nou anys arrere i em xafa la desgana rebuda. Ahir hi va tornar i es va fer una defensa de ço que proposava (més pausada, cal dir). Me'n vaig anar amb un regust amargós.

D'un piulet polític

Diu el senyor Miquel Iceta en un piulet que si ERC i PdCAT voten no als pressuposts del PSOE és fer costat als PP i C's. Realment, no sé com es pot tindre la poca vergonya o cinisme de fer una afirmació aital, no ja pel fet d'emmerdar dos partits polítics que tenen persones empresonades, sinó per la fal·làcia, el poc-sentit de l'afirmació: en definitiva la manipulació.

¿Com pot abocar que ERC i PdCAT seran igual que PP i C's, quan el PSC ha votat juntament amb PP i C's en altres situacions? És, de totes totes, un argument estúpid, incongruent! ¿Com pot un polític amollar aquesta raó quan la idea que implica és que ERC i PdCAT no poden votar igual que PP i C's? ¿Vol dir això que els quatre partits mai, mai, mai podran estar d'acord en una votació? ¿Ni tan sols per a afers com lleis, drets humans, pensions, terrorisme? ¿Vol dir que mai, mai, mai podran ser unànimes en algun fet?

Fusterianes

Joan Fuster diu: Hi ha maneres molt malèvoles de fer el bé.

La meua reflexió al tall del raonament que ha elaborat el dirigent del PSOE Alfonso Guerra, en què afirma que en matèria d'economia prefereix una dictadura bona (com la del Xile de Pinochet) a la democràcia dolenta (com la de la Veneçuela de Maduro).

Posats a triar, val més votar qui ha de manar que no que s'hi autoproclame. És clar que Hitler va ser votat pel poble, però per això estan les eleccions: se'n pot triar un altre (si eixe Hitler serva les lleis de la democràcia).

Ara, crec que hauria estat més honest dir: si el poble no visquera manipulat...

De publicacions per a enguany

El propòsit per a aquest 2019 és fer publicar dos poemaris. Bé, u ja ha havia estat publicat l'any passat, encara que només se n'havien imprés 5 còpies, de mostra. Es tracta d'un fotopoemari que consta de 39 fotografies amb un poema que l'acompanya. És un treball que va lligat al projecte de fotopoesia que vaig realitzar l'any passat per primera volta a Pedreguer en exposar-lo al casal Jaume I. De la part fotogràfica hi han algunes fotos també de Justo J. Cabrera i de Tonyi Pons i els texts són tots meus; així doncs, ço que faré ara és una reimpressió d'exemplars, de cara al públic general.

La segona publicació és el tercer poemari de la trilogia Dos poals. Amb aquest tanque el cicle i no crec que esdevinga tetralogia que continue la línia: si de cas, ves a saber, podria ser que aparega algun dia els poemes que van ser els exercicis de preparació per a l'obra unitària que representa el Dos poals. Però això són pensaments d'incertesa i parlar per parlar. Aquest tercer llibre, doncs, repassarà uns altres aspectes que hom pot trobar en el món de la literatura i com a veu poètica vull resoldre o aspectes (temes, estructures, etc.) que pot trobar en els altres dos llibres d'abans.

El repte serà que arriben a la gent i vulga, és clar, llegir-los i entrar en el meu mon.

De la manipulació de les paraules

Crec que he esmentat en un altre escrit per ací que les paraules en mans dels polítics esdevenen, d'alguna manera, prostituïdes. Així, al tocat de si la unió entre homosexuals no és matrimoni sinó alguna altra cosa, cal afegir la mesquinitat de dos situacions més que tenen en comú la violència. La primera, el cas d'Altsatsua, en què hom vol fer passar bou per bèstia grossa i pretén qualificar aquella brega com a terrorisme: ací la maldat de l'estat tot estrafent la llei és cortrencadora. La segona, el cas de la violència contra les dones, en què ara hi ha l'acció de limitar-la a l'àmbit domèstic: ací la misèria intel·lectual és feridora, no només dels hòmens que la practiquen, sinó també de les dones que segueixen aqueixos aires del partit polític a què pertanyen o defensen.

En les paraules cal cercar la veritat i la bellesa i ens les estan pervertint.

D'un fet literari

Comença un altre any: el 19. Posats a cercar xifres redones, en fa 15 del premi que vaig guanyar a Benissa, 2004; en fa 10 de la publicació d'Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari; en fa 5 de la publicació d'Ei, que ja sé francés i per a acabar, fa un any de la publicació de No i de Parlen els ulls. Hom pot dir, doncs, que en el meu currículum ja tinc obra publicada.

Què vindrà en l'any que comencem? Doncs, la part última de la trilogia del "Dos poals de sabó", el nom de la qual encara romandrà incògnit. Aquesta obra, que no serà presentada a cap premi literari, ha estat en el congelador força anys i considere que ja va sent l'hora que haja d'eixir del calaix de l'ordinador i que prenga cos en forma de paper.

Al remat, aquest poemari tindrà un recorregut discret i gairebé d'amagat, talment com correspon a un foraviler.

De paradoxes laiques

Es senten (i no s'escolten, perquè ausades voler escoltar-ho) en els instituts nadales en valencià al ritme de rondalla: jotes més jotes que mostren la distòpia que representa el naixement d'un xiquet. En aquesta situació, la reivindicació per l'ús social del valencià ensopega contra l'esperit laic dels centres a hores d'ara guarnits d'hòmens de neu aculturitzants, arbres amb pilotetes fetes de llana, calcetins rojos i estreletes. Això sí, sense betlems, que som aconfessionals.

De la impotència social

Hom va dient pel món que la societat està deixant de confiar en el sistema judicial espanyol a causa de la sentència favorable vers els bancs pel tocat de l'impost enfadós de les hipoteques.

I què?

I què si la societat està deixant de confiar-hi? ¿Voleu dir que una manifestació ho canviarà? ¿Vol dir que aquesta purna servirà per a canviar estructuralment les coses? Les coses canviaran superficialment, però el moll, el moll de l'os continuarà en mans de les famílies jurídiques, heretades del franquisme i que tenen l'arrel en el significat atàvic que el concepte capital implica: es mourà tot perquè tot reste igual.

Mira els catalans, tantes revolucions fetes i encara estan igual (fins ara).

De com fer demagògia mediocrement

Diu la senyora Inés Arrimadas que el procés està duent a una emigració de catalans. Estaria bé que denunciara les emigracions que van fer gallecs o andalusos a Catalunya fa un grapat de decennis. Endemés,  parlant en termes d'ara,  convindria que denunciara per què es veuen obligats a emigrar dels seus pobles els castellans i lleonesos, amb què estan convertint eixe territori en u dels més despoblats. De retruc i per a acabar,  i aquest és del tot dolorós, seria de dignitat que denunciara el fet que milers i milers de jóvens hagen hagut d'emigrar a països com Alemanya, el Regne Unit o Suècia.

De la meua poesia

L'altre dia escoltava la cançó de Queen "Bohemian Rhapsody" i m'ha fet pensar que la meua poesia, la meua concepció (o Art,  en térmens lul•lians) poètica és com aquesta cançó : histriònica,  sentimental,  patètica, intimista, riallera, trufona,...

D'escriure un poemari

Al punt que hom naix... Doncs m'ha passat que del naixement de la filla algunes persones m'han fet l'esment de si li escriuré un llibre de poemes. Durant l'embaràs ja hi pegava voltes, però en l'arribada al món nou i per raó d'aquest inquiriment, m'han assaltat uns dubtes.

Si haguera d'escriure un llibre de poemes dedicat a la meua filla, com ha de ser realment? Un llibre amb un to infantil, però que quan es farà adolescent o adulta el veja llunyà o li desagrade? Amb un to més adult, però tan a la llarga que essent xiqueta no ho entendria? L'estil ha de ser el convencional o ha de servar el meu esperit dospoals? De què hi parlaré? Del procés de gestació? De ço que pot trobar en la vida? De frustracions? De bons desitjos? Ha de ser el fil conductor ella o pot compartir protagonisme amb altra gent? De retruc, he d'escriure'l ja, ja o puc esperar-hi uns quants anys o un parell de decennis?

Realment, com és un llibre de poesies dedicat a un fill?

D'un provincianisme recurrent i massa inèrcic

Apareix al diari Ara, en la secció que té el Jordi Nopca, la recomanació que fa el Miquel Adam d'un llibre de l'autor Grégoire Boullier. Aquesta recomanació, que hom espera d'una traducció al català, és d'una traducció al castellà. Considere que si la idea de recomanar bona literatura ha d'incloure qualsevol literatura, caldria ser exigent en les formes i no deixar-se endur per la inèrcia de la prevalència del castellà pel fet de ser espanyols. Si realment tenim present la realitat sociolingüística del país, caldria ser més amplis de mires i pensar en els Països. Parlar d'una traducció al castellà és pensar que només són catalans els espanyols. Què fem dels catalans francesos? Per què hom els menysté i, doncs, el Miquel Adam no ha recomanat concretament el títol en francés?

Certament, som provincians.

De l'honorabilitat

Arriba l'agost i amb ell les vacances de la família reial a Mallorca. Consuetud és que tinga lloc una recepció en què els reis rebran les honors per part dels súbdits. Amb el pas dels anys hom s'apara a pensar en qui seria digne de retre homenatge o de meréixer la pleitesia més sincera i humil. M'he fet vell i això de desfer-me en reverències i inclinacions ha de ser per a gent que ho meresca per les valors o els aconseguiments, no per una reialesa (i de retruc o per una església).

De declaracions polítiques

Hi ha tot de proverbis, dites, refranys, etc. que aconsellen que és millor callar si ço que has de dir és estúpid. Em ve al cap açò perquè acabe de llegir una declaració del senyor Albiol en què diu que "omplir una plaça de creus és violència respecte als ciutadans que no són independentistes".

Considere que algú que diu una cosa com aquesta certament està essent irresponsable, atés que una proclama com aquesta pot provocar d'altres semblants. Per exemple, ¿vol dir això que aquells que no siguen catòlics poden sentir-se violentats i mamprendre un acte aital com el de Vic quan en setmana santa envaeixen els carrers tota aquesta lugubritat de les provessors catòliques? ¿Vol dir això que quan un equip esportiu ocupa carrers per a festejar l'aconseguiment d'un trofeu pot ser agredit pels d'un altre? Roda i volta, el fet cabdal: ¿cal emprar la violència quan una cosa no ens agrada?

Certament, quants incendis provoquen aquestes persones públiques en favor d'una justificació injustificable.

De traduccions

Enraonàvem jo i un amic, bon lector i bon crític, i va aparéixer el tema de les traduccions. Certament es fa molta traducció (també en poesia)  i les editorials que s'hi dediquen tenen llista d'espera, amb la qual cosa, poder traduir i publicar es presenta complicat si no és una patum del gremi. Per tant, traduir perquè sí pot no resultar satisfactori si hom té al cap voler que una editorial s'hi engresque.

Amb tot, em ve al cap la dèria del Llull de voler crear un cos de traductors. També papallona la idea que les administracions subvencionaren traduccions, a fons perdut: total, rescaten autopistes i altres merdes que dius, toca, almenys és cultura i segur que no s'hi gasten tants doblers!

D'una trobada d'escriptors

He acudit a una jornada organitzada per Saforíssims en Benialí (la Vall de Gallinera, la Marina Alta) en què es debatien dues idees: a grans trets, la mobilitat i presència dels autors valencians arreu dels Països Catalans (sincerament, en Catalunya) i la presència i difusió dels autotrs en els mitjans de comunicació (a hores d'ara, Àpunt). Per a cada bloc hi havia una sèrie de ponents i el funcionament va ser senzill: els convidats deien la seua i els espectadors (majoritàriament escriptors) podien interrompre i comentar. Entre mig i després del dinar es va fer oficial la presentació de la revista Combatliterari, que vol convertir-se en una altra referència literària, però des d'un vessant més crític o per perllogament satíric. Al remat de la jornada era pretensió de l'organització extreure una mena de full de conclusions amb què fer acta de la trobada i poder dur aquest document a les instàncies administratives o periodístiques: certament, un gran encert, perquè aplegar-se i no documentar res és com aigua en cistella.

De la primera part esmentaré unes quantes sensacions: la primera i més important, la teràpia de grup d'una colla d'escriptors que volen tenir presència a Catalunya i no hi ha manera de tenir-hi bon succés. Problemes que ho provoca: al nord ja van servits de producció pròpia com per a poder necessitar el nostre producte. Fet i fet, que els en sobra i nosaltres els valencians som un sobreexcés. Aquest, justament, va ser un altre punt repetit: que si sobren obres, amb la qual cosa es satura el mercat; entre tant de peix, no es distingeix el de bona qualitat: tercer punt, els valencians possiblement som un peix de qualitat mitjana tirant a baixa i que pretendre entrar en Catalunya amb gènere aital, doncs, no és gaire positiu. De mediocres, també n'hi han a Catalunya, i posats a triar, potser s'estimen el producte propi.

Un altre punt que es va tocar va ser Catalunya mateixa: qui diu Catalunya diu Barcelona. Roda i volta, que els valencians som perifèria i el melic és molt estret; bé, els valencians però també els de les comarques de l'extraradi de Barcelona: terres de l'Ebre, Tarragona, Lleida i la resta de vegueries. Aquest fet territorial pot lligar-se a la idea que es va indicar que la mobilitat tampoc era gaire adequada i jo diria (açò és pensament que volia dir i que anote ací) que les condicions professionals dels escriptors no donen per a gaires moviments: trens, autopistes, permisos per a esdeveniments aitals o diners per a pagar).

Al remat d'aquesta sessió es van fer propostes vàries: creació d'una conselleria de cultura, només de cultura; aconseguir molta més atenció de les autoritats en esdeveniments en què hi puga haver-hi foto i, doncs, presència; creació d'una comissió intercormacal i interdisciplinar per a treballar noves propostes de millora; al remat, la tasca que pot desenvolupar FULL en aquest afer. Tot plegat encertat; caldrà estar expectants.

El dinar va ser bo amb poc de temps per a allargar-se perquè el temps anava just i calia presentar la revista i mamprendre el segon debat. Pel que fa a la revista, com he avançat adés, és una altra publicació que parlarà de literatura però amb una intenció més crítica (amb açò em pense que hom deixa en mal lloc altres revistes com Caràcters, per exemple, perquè sembla que no ho és tant, de crítica). Aquest caràcter crític es complementa amb el tarannà satíric: de ço que vaig entendre és que volen que siga un mitja en línia, obert a la gent que tinga coses a dir en literatura o altres disciplines artístiques i que serà benvingut el vessant deshinibit a l'hora de parlar d'algun producte artístic. Amb tot, ço que hom va voler remarcar va ser el fet en línia i més avant, si es donen les condicions, potser fer-ho en paper. Al remat, crec (no ho dic segur) que no van parlar del fet cabdal, que és l'econòmic: cobraran els col·laboradors (i amb açò es perpetua el voluntarisme)?

La segona sessió, la dels mitjans de comunicació i la presència dels autors va ser interessant i va tractar idees com que Àpunt és percebuda (desitjada) com el pal de paller que començarà a dignificar la cultura, amb els programes que ha disposat en la graella ahores d'ara. També hom va indicar de quina manera la gent podia informar-se i rebre crítica literària que els aconduïsca en la tria d'una lectura, és a dir, en tota aquesta mar de peixos, com podem trobar cartells que ens expliquen cada peix. En aquesta part el moderador va voler incidir en el fet reflexiu, és a dir, que calia que hi haguera publicacions que fomenten l'estudi reflexiu de la literatura. De retruc, hom va retreure que hi havien obres literàries bones que no rebien l'atenció que es mereixen i hom va retrucar que possiblement una part de la culpa s'escauria en l'autor que no es presta a fer-la coneguda.

A continuació hom va parlar dels clubs de lectura, llocs on l'escriptor pot tenir el contacte amb el lector, però que està mancat d'allò que s'està cercant per a dignificar l'autor: poder obtenir alguna remuneració (mínim la benzina del desplaçament). Dissortadament, encara els clubs de lectura es plantegen des d'aquest punt de vista: gratis i confiant en la bona voluntat de l'autor. Una altra aportació va ser les noves tecnologies i els nous lectors. Ací hom va poder distingir dues tendències entre els escriptors (i lectors, certament): aquells que potser estan més en la banda anàlogica i que mantenen costums de la vella era i aquells que viuen plenament el fet digital i fan servir les eines que la nova era els fa a mans: xarxes socials, aplicacions, etc. Per a acabar, de les conclusions que hom va extreure cal destacar la necessitat de posar-se al dia en les noves tecnologies (en aquesta sessió de vesprada no es va ser tan metòdic com en la primera i no sóc conscient que se n'extregueren més, culpa meua).

Comptat i debatut, aquesta jornada va ser engrescadora com han de ser totes les primeres i confie que se'n facen més: una altra cosa serà que puga acudir-hi, però si hi puc, ho faré. He tret conclusions interessants: cal esforçar-se per a obtenir excel·lència i arribar a més gent. Aquesta excel·lència no ha de ser només pel que fa al text escrit, sinó a la capacitat que ha de tindre l'autor de complementar en la publicitat l'editorial (la qual ha de fer una tasca més esforçada per a vendre el seu producte, òbviament). Són temps de solsides i d'acceptar el canvi d'actitud d'autor passiu a qui li havien de caure les bacores al d'autor actiu que ha d'estar a l'aguait de les noves tecnologies per a arribar al públic. Aquesta transformació demana esforços i invertir-hi temps: el tocat serà si l'autor en disposarà.

També tinc un mal pensament pel que fa a la televisió dels valencians. No pel fet d'haver estat tres anys sense televisió açò ha estat un llast per a la nostra cultura. Em pense que no: si abans de tancar-la ni se'n parlava com pertocava, què ens fa pensar que han estat tres anys perduts? Ha estat la reobertura del canal nou la que ha donat visibilitat a la literatura amb aquests nous programes (i ben moderns, per cert), per tant el meu neguit és: ¿es repetirà la història a la mitjana, quan PP o PSPV (PSOE) per raons electorals pactaran amb C's i tornaran a manipular Àpunt i, doncs, maltractar la cultura (i per intensió, la literatura en la llengua pròpia, el català)?

Per a acabar, la darrera conclusió és que l'autor necessita veure que la seua obra és d'alguna manera citada en algun mitjan: bé siga en un article-ressenya en Caràcters o Gargots, bé en algun programa de la radiotelevisió valenciana o en alguna xarxa de les noves. Aquesta llepada d'ego, per sort o dissort, és al conjunt del tot una aspiració de l'escriptor.

De la retòrica

 La llàstima és que els polítics, observadors que els vocables hagen de tindre el significat dret, alguns d'ells estan prostituint-los i abocant-los a la infàmia més miserable.

De la definició de matrimoni

DIEC: Unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals.

DNV: Unió legal de dos persones per a establir i mantindre una comunitat de vida i interessos.

Académie française: Union légitime d'un homme et d'une femme, formée par l'échange des consentements que recueille publiquement le représentant de l'autorité civile. 

RAE: Unión de hombre y mujer, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses. (2a entrada: En determinadas legislaciones, unión de dos personas del mismo sexo, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses.)

 

Sabatini Coletti: Unione tra un uomo e una donna ufficialmente sancita davanti a un ufficiale dello stato civile o a un ministro del culto.

Hom pot dir que als Països Catalans està ben clara la cosa de la igualtat de les persones, respecte dels fronterers francés, castellà i italià.

União entre duas pessoas, legalizada por meio de cerimónias e formalidades religiosas ou civis

"matrimónio", in Dicionário Priberam da Língua Portuguesa [em linha], 2008-2013, https://www.priberam.pt/dlpo/matrim%C3%B3nio [consultado em 13-06-2018].

União entre duas pessoas, legalizada por meio de cerimónias e formalidades religiosas ou civis.

"matrimónio", in Dicionário Priberam da Língua Portuguesa [em linha], 2008-2013, https://www.priberam.pt/dlpo/matrim%C3%B3nio [consultado em 13-06-2018].

União entre duas pessoas, legalizada por meio de cerimónias e formalidades religiosas ou civis.

"matrimónio", in Dicionário Priberam da Língua Portuguesa [em linha], 2008-2013, https://www.priberam.pt/dlpo/matrim%C3%B3nio [consultado em 13-06-2018].

União entre duas pessoas, legalizada por meio de cerimónias e formalidades religiosas ou civis

"matrimónio", in Dicionário Priberam da Língua Portuguesa [em linha], 2008-2013, https://www.priberam.pt/dlpo/matrim%C3%B3nio [consultado em 13-06-2018].

 

D'aparéixer en les fotos

Fa poc ha acabat d'aparéixer publicada una antologia poètica, Mig segle de poesia catalana, que és una actualització (millor dit, la continuació en el temps d'una obra anterior) de la poesia d'ara.

Un amic em mostra l'índex de l'obra i el meu nom no hi apareix. Esmentaré el fet que les darreres obres meues no han fet presència en les llibreries, amb la qual cosa hom pot entendre que siga inconegut. Afegiré que les dues primeres han estat publicades per editorials catalanes (Viena, amb premi, i Setzevents) i que vaig participar en una antologia de poetes valencians, amb la qual cosa no crec que siga un inconegut del tot.

Amb tot, coses que passen: no he estat l'únic no esmentat, perquè d'altres més coneguts que jo no hi han aparegut tampoc.

De sarcasme

Proclama el Partit Popular el seu compromís amb el col·lectiu LGTBI per a avançar en els seus drets en tot el món i en la llibertat de cadascú de triar qui estimar.

El nivell d'hipocresia arriba a una fita obscena.

De no eixir en la foto

S'avança maig i van acabant-se les referències literàries primaverals (fires, articles, monogràfics, etc.) fins que començarà la tardor.

Amb tot, m'ha vingut un regust de no saber quan es feia la foto.

Espavil, Josep Vicent!

De la confiança

Fa molt de temps vaig escriure algun text per ací en què feia referència a la confiança. De la que més se'n parla és la que té a veure amb les relacions humanes del tipus amorós i d'amistat; tanmateix hi han d'altres, les quals són cabdals en l'enfortiment de la societat. Per exemple, com a éssers consumidors depenem de la paraula a qui comprem la carn, el peix, els iogurts, l'hortalissa, en definitiva qualsevol cosa que estiga en bones condicions per a la nostra salut. De retruc, si es tracta de productes no mengívols, pensem que qui ha creat el mòbil, ens ha construït la casa o ha fabricat les xeringues de les nostres injeccions hi ha posat tota la diligència possible.

Cal dir que en aquesta confiança que nosaltres aportem va també la confiança amb les administracions públiques, que són les que vetlen perquè tot allò que consumim respecta l'ordre que pertoca; és per això que confiar en els inspectors que vigilen, certament, és un acte de fe ben gros. Faig extensible el pensament als nostres polítics, jutges i forces de l'orde, de qui confiem que no hi haja defallença i siguen totalment confiables.

Tot plegat, aquest fet al confiança s'està qüestionant molt en aquests afers que omplin la nostra actualitat social: universitats, estament judicial i de les forces d'orde. Talment com dic en u dels poemes del poemari Estocolm: Cara de recuperar/la confiança.

De l'heteropatriarcat

Tenia el cap captingut amb el tema de la sexualitat i el gènere i va sortir com un llamp l'heteropatriarcat. La controvèrsia que representa concebre la societat des d'aquests dos puntals (l'hetero i el patriarcat) fa que el teixit social s'hi manifeste en contra i vulga canviar aquest tòtem per un altre model més progressista i obert, en què el sexe i el poder sigen representats per unes altres formes. Ves per on em va passar pel cap el sexe, concretament, com han de ser les relacions sexuals entre les persones que reivindiquen l'ensorrament de l'heteropatriarcat: especifique més encara, no entre gais o lesbianes, sinó entre heteros.

M'explique amb una qüestió: com han de tenir sexe l'home i la dona que proclamen aquest nou paradigma? Perquè si de normal el rol heteropatriarcal és home estaca i dona és estacada i d'ací la metàfora de poder masculí vers el femení, llavors, ¿vol dir que en el capgirament de les convencions ara l'home haurà de ser estacat i la dona l'estacadora?

D'una presentació editorial a Barcelona

Barcelona 1.620.809 - Josep Vicent 0

De la concepció del gènere sexual

Fa poc vaig passar a uns alumnes el reportatge del programa 30 minuts dedicat a la transexualitat en els menors d'edat. Després m'assabente per la premsa que a Euskadi un jove que estava en procés del canvi s'havia suïcidat perquè no havia suportat, d'entre altres, els retards que es donen en l'administració en l'hora de fer legals els canvis, com ara el carnet d'identitat. Tot plegat, tant de les declaracions dels participants com del suïcidat i l'administració m'assalta la idea de què és la identitat sexual. Vull dir, què és ser home i ser dona? Què és sentir-se home i dona?

Així en aquest reportatge de la TV3 hi havia el xiquet que havia nascut xiqueta però que conservava la vulva o el cas contrari. De tot plegat sumava la sensació (superficial, tot s'ha de dir) que realment ço que et feia ser home o dona eren l'observança dels tòpics més tòpics: ser dona era maquillar-se, vestir faldilla o tenir els cabells llargs i ser home era vestir pantaló, no maquillar-se i tenir els cabells curts. Repetisc, és una sensació superficial, basada en tòpics que reproduïen els protagonistes i que justament no tenien a veure amb els òrgans sexuals, amb la qual cosa tenim que el xiquet tenia vulva i la xiqueta penis. De retruc, hom no aconsellava l'operació de transformació d'òrgans atés que els beneficis d'operar-se'ls són pobres: d'aquesta manera, intactes com estaven, certament tindran més plaer sexual fent-los servir de forma original que reconstruïts (i, per descomptat, em pense que tindran una vida més plena per aquest fet de gaudir del sexe: una altra cosa serà que aconseguisquen una parella que accepte aquesta realitat identitat-òrgans sexuals.

El segon fet que em té pensarós és  per què des de l'administració s'ha de classificar legalment (en el carnet, o d'altres impressos) el gènere sexual de cadascú? Bé, una de les respostes ja la sé; supose que si hom classifica els ciutadans en home i dona, es pot controlar i evitar els matrimonis homosexuals. Aaixò no obstant, aquesta raó restaria obsoleta al País Valencià, atés que el matrimoni homosexual és permés; emperó encara hi han àmbits en què no ho és i el fet de demanar un document d'identitat ajuda a saber si és apropiat o no: per exemple, els matrimonis per la via religiosa. D'aquesta manera, si es marquen tal sexe i tal sexe, es pot prohibir el matrimoni que no siga heterosexual. Com que les confesions diverses religioses n'estan en contra, doncs la presentació prèvia d'un document administratiu pot assegurar-los legalment si tal i tal són home i dona sense haver de xafar-se els dits i demanar una prova d'identificació sexual. Al remat, hom pot adduir que és fàcil distingir entre home i dona i jo retrucaré: sí, que ho diguen als papes que havien de ser examinats manualment per a saber si tenien pardal o se'ls havia colat una figa.

Per acabar, allò que embolicava més la troca (i de pas que genera aquest malestar a causa del control administratiu) és el grup de persones que decideixen no tenir identitat sexual. Aquests tenen el gran drama, vist que estan lligats a elements diversos que no els deixen ser ni una cosa ni l'altra. Pel que fa a la manera de vestir, doncs, quina és la roba que han de dur, que per prejudicis socials, els classifica com a home i dona perquè puguen ser reconeguts com a sense gènere? Pel que fa a la llengua, al català, de quina manera poden defugir el dilema del bonic-bonica? (on és eixe neutre que tan bé funciona en l'anglés?) Certament, conéixer la realitat dels protagonistes neutres duu a concebre d'una banda que tot plegat el fet de la neutralitat d'identificació sexual (i no dels òrgans) és el menys problemàtic a l'hora de posar damunt la taula els tòpics que s'han donat al llarg de la història de la humanitat: ser com hom vol ser sense cap prejudici de masculinitat i de feminitat; d'una altra, que és el grup més perjudicat, primer en l'assumpte dels tòpics del rol masculí i femení i segon en aquest afer de l'obligació administrativa d'identificació sexual, perquè han de passar de l'adreçador d'aquesta distinció.

De presentació de llibres

Aquest mes de febrer es presenta mogut: tres presentacions de llibres. He de dir que aquest comboi alegra el cos, perquè, de fet, del penúltim llibre, Ei, que ja sé francés, no vaig voler-ne fer i ara que el darrer és publicat, Estocolm, tinc ganes de llegir-ne versos en públic.

Tanmateix, tinc per dins un neguit que em té el pensament torbat i pot ser acomparat de manera còmica (i trista). Hom pot dir que en açò de les presentacions també hi ha allò denominat denegació per silenci administratiu. M'ho mire amb humor, però als correus que he enviat a moltes biblioteques, lectorats o llibreries, no he rebut resposta a penes (declinant o acceptant): han practicat, doncs, aquest silenci que hom ha d'interpretar que no volen fer presentacions en llurs recintes. El tocat és: me n'he de sentir molest? Me n'he d'enutjar? Me n'he d'entristir? Què hi farem: em deixaré assaltar per qualsevol d'aquests estats segons el dia.

Un altre dia potser parlaré també de la indiferència.

D'unes intencions 20 anys arrere

Enguany fa 20 anys que, essent a Londres d'Erasmus, una companya de la facultat em demanava que li responguera unes qüestions per a un article que escrivia per a la revista Caràcters, el número 4 de la segona època (juny 1998). A l'article finalment apareixia la meua declaració que [parlant de guanyar premis literaris] veu perfectament plausible, en aquesta progressió, el Benissa, l’Octubre, l’Ausiàs March, el Sant Jordi, el Nobel i la possibilitat de les Obres Completes. Es pot ser més optimista?

D'aquest tema he parlat unes quantes voltes i allò que va ser una actitud d'un jovencell de 22 anys que es pensava que anava a menjar-se el món en tot açò dels premis, ha donat pas a un madur que a penes s'ha menjat algun moc (el Benissa pel que fa a la llista que proposava de carrereta, i uns quants de locals, com els del Verger). Per tant, amb el premi de Benissa va començar la cosa i hi ha acabat tot (de moment fins ara; ves a saber si més avant trobe algun premi que s'adiga a ço que considere digne -o em pegue per menjar-me les conviccions i participe de la roda).

Al remat, com diu l'Eugeni Alemany: t'ho dic sense acritud.

De la convivència dels espanyols

El titular de l'entrevista em fa alçar l'orella perquè em cou molt: "És miraculós que després de 500 de discòrdia els espanyols camineu junts. Tal volta és la vostra manera de ser." Passe a llegir la entrevista d'aquest senyor anglés que acaba de publicar un llibre de la reina Isabel la Catòlica de Castella i em deixa un reregust d'impotència.

Però, a jo, em cou aquest titular: que siga la nostra manera de ser... No la traïdoria d'Anglaterra en la guerra de successió o les dictadures vàries d'Espanya o la repressió franquista o la connivència dels països durant el franquisme, etc.

I diu l'andova que és la nostra manera de ser, setmanes després de les batusses de Catalunya.

D'unes declaracions

Seguidament de les eleccions imperatives ocorregudes a Catalunya destacaré un esment que ha fet el cap dels Comuns: que els dretes, essent del color que siguen sumen la majoria. Estic d'acord en el gran encert d'aquesta conclusió: certament, Catalunya és un país de dretes; tot seguit les meues reflexions: primera, crec que el candidat Doménech no ha entés que ja no es tracta de dretes o esquerres sinó d'Espanya i Catalunya; segona, el seu partit ha estat afegit per part dels mitjans de comunicació estatalistes al bloc constitucionalista, justament de les dretes (PSC inclòs).

Aquesta és doncs el gran drama comuner.

De mancances socials

Fuster diu, Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltes.

L'anunci de la loteria de nadal filmat per l'Alejandro Amenábar m'ha fet arribar a unes quantes idees i les explicitaré en un parell de texts. Aquest primer reflexiona sobre un fet que em té força neguitós pel que fa a visibilitats socials. En el dit anunci de la sort d'unes boletes hom representa una relació entre dos inconeguts que acaba en amorosa: xic i xica jóvens, guapos i blancs.

Considere que és descoratjador que aquest director, homosexual reconegut, haja decidit continuar una tradició social de parella heterosexual preciosista. No s'hi val que la xica siga extraterrestre, sinó que hauria trobat més interessant (i sentimentaloide, talment com són aquests anuncis), doncs que els personatges hagueren estat homosexuals o obligats a una cadira amb rodes o a una pròtesi de cama o ves a saber patidors de quina altra situació personal diferent del patró seriós heterosexual, juvenil i preciosista.

Aquest pensament meu no vol contestar la idea que el creador i la creació han d'anar necessàriament lligats, i, doncs, hom no hauria d'interpretar que jo volia que l'Alejandro fera un anunci amb dos protagonistes gais. Ço que jo vull explicitar és que l'anunci aquest ha estat una altra oportunitat perduda per a fer visibles caràcters que no són "admisibles" en la resta d'anuncis: comptat i debatut, com si qualsevol cosa poguera esdevenir possible en aquest món de màgia i somnis que es poden fer realitat. Ço que les loteries de l'estat ven.

Amb tot açò, el biaix meu que l'Alejandro vaja haver hagut de crear una història homosexual pel fet de no ser la norma habitual, sinó la diferent (la gai), m'ha fet pensar si, per exemple, pel fet de ser d'una tendència sexual, aquesta ha de condicionar la producció artística. Resta clar, doncs, que no ha estat així i, doncs, ha continuat la veta tradicionalista (malgrat l'extraterrestre).

Pel que fa a jo, com a persona no homosexual, la meua literatura suposadament ha de ser heterosexual; tanmateix, he de dir que sí que he tingut alguna mena de preocupació per allò que hom suposaria que no és la meua condiciò sexual. No és que haja volgut presentar un fet personal d'ambigüitats sexuals o andrògines, sinó que en la meua obra de moment hi ha un capítol poètic dedicat a una relació amorosa entre dues jòvens.

Per tant, des del meu punt de vista, la gent que té creativitat i de retruc l'oportunitat d'exercir-la en una situació regalada hauria, doncs, d'aprofitar-la. Com he indicat, no es tracta sempre de fer-ne bandera, però si de mostrar-la quan l'ocasió pot aportar més benefici global. Sé que uns quants poemes meus d'amor entre dues lesbianes no són la gran aportació a la literatura universal i a la normalització d'altres sexualitats, però un anunci que miraran moltíssima gent sí que ho farà. No està la societat preparada per a aital quadre?

D'un desé aniversari per Frankfurt

Fa deu anys, aquest dia Quim Monzó va llegir el seu discurs a propòsit del convit de Catalunya a la Fira del llibre de Frankfurt. Dies després hi vaig anar jo, carregat de llibres del Dos poals de sabó i un cabàs de no res i de moltes il·lusions de veure les parades i deixar-hi llibres per si algú podria sentir-se'n interessat; trobar-hi gent del món de la poesia i establir-hi lligams. Realment molt naïf per a una persona amb 31 anys i tendríssim en açò de la literatura: certes, la ignorància i la candidesa són boniques però també estupidificadores. Més encara, hi vaig anar vestit amb una samarreta amb una inscripció que hi deia Looking for publisher, fet de lletres retallades a mà de tela de colzeres i apegades amb la planxa. D'allí me'n vaig anar amb motxilla i bosses, carregat de paperets i records: torne a dir, massa càndid.

Pel que fa als actes culturals a què no estava convidat a participar però de què vaig gaudir com a espectador, hi vaig trobar uns quants poetes, els quals es van endur una sorpresa de veure'm: però tu què fas ací?! Per a jo tot allò va ser passejar dins una bambolla: Frankfurt, mes d'octubre, dies de festa al País Valencià i dies de festa amb cultura catalana en un país important.

Deu anys després ho recorde amb simpatia; ho revisc amb la tendresa d'un esdeveniment que anava molt més enllà del meu enteniment innocent.

D'Europa

Anys arrere es va concedir a la Unió Europea el premi nobel de la pau "per les sis dècades dedicades a l'avanç de la pau i la reconciliació, democràcia i drets humans a Europa". 

Al tocat de la violència que hi ha hagut amb el tema del referèndum en Catalunya i a causa de la declaració que ha fet la Comissió Europea  "que aquest és un afer intern d’Espanya que s’ha de tractar d’acord amb l’ordre constitucional espanyol", només em resta dir

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

De retruc, que la dita Comissió afirme que confia "en el lideratge del primer ministre Mariano Rajoy per a gestionar aquest procés difícil, amb respecte ple de la constitució espanyola i dels drets ciutadans fonamentals que s’hi consagren" no puc estar-me'n de dir

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

Al remat, de què han servit els vostres actes durant 60 anys si els heu acabant empastrant ara?

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA