Punts de vista

Dies arrere ha eixit en premsa el renyó que ha fet la Unió Europea a la França perquè aquesta darrera no està disposada a eliminar el calbot, el baticul, l'espolsó, la galtada, de les pràctiques educatives dels pares. 

No cal dir que més d'u, davant un xiquet rebotat, ha pensat o dit, quina galtada té eixe xiquet i s'ha reprimit de fer-ho. No seré jo qui defensarà aquesta mena d'agressió física, però no crec que un baticul, d'aquells que fan més soroll que mal, represente més mal que una galtada amb la mà oberta.

Ara, ço que sí que retreuré és l'altra violència, la psicològica, perquè igual de violència és la física que la mental: si les dones (i de retruc els hòmens, donat el cas) pateixen l'agressió física i la psicològica, els infants també poden patir aquestes dues menes de violència. Amb açò vull dir que si bé ja no es pot pegar a la canalla per una malifeta (com sí que fan els nostres germans animals irracionals, amb mossos, arrapades, coces, etc.) per què es permet el maltractament psicològic infantil? El tocat és: per què s'amenaça els xiquets dient-los que vindrà el mamu, l'home del sac, el gitano i se'ls endurà? o que aniran a l'infern si no es porten bé? ¿No és crueltat açò, d'acord amb el seu nivell de maduresa intel·lectual?

No peguem als xiquets, però tampoc els agredim psicològicament.

Fusterianes

Fuster diu, és bo de creure que els altres ens estimen; això ens ajuda a estimar-los.

Per a una ment racional aquest aforisme és tota una provocació(creure i raonar no fan bona lliga), però és el petit luxe de fe (m'imagine) que es pot permetre una persona que ha deixat de banda les creences i no vol acabar enterrat en la misantropia.

Al remat, la conclusió trista que hom podria inferir és que qualsevol acte de fe (i aquest de l'aforisme n'és u) duu lligat un acte d'hipocresia.

Per molts anys...

De la música celta

Aprofite l'avinentesa que he parlat de música escocesa per a fer saber un prejuí que tinc. Fa molts anys, quan escoltava música celta, em vaig adonar que els grans grups d'aquesta mena de música cantaven abundosament en anglés.

The Chieftains, irlandesos, (gairebé tots els discs en anglés i la seua web només en anglés); Capercaille, escocesos, (aquests tenen més cançons en gaèlic, però la web és en anglés només); Tri yann, bretons, (gairebé tots els discs en francés i la seua web només en francés).

Jo havia associat la música celta (prejuí) a la música que s'havia d'expressar en les llengües celtes: gaèlic, gal·lés, bretó... Però no, la música celta més important es canta en anglés, i jo no li trobe mèrit.

Certament, és un prejuí que tinc, però per a mi és desnaturalitzar un poc l'origen d'aquesta música, lligada a unes llengües en perill de desaparició, més encara quan els grups que fan aquesta música són justament irlandesos, escocesos, gal·lesos, bretons. Comptat i debatut, si grups de nació anglesa o francesa volen fer aquesta mena de música en anglés o francés, avant (fet i fet és com si els catalans volgueren fer flamenc en català). Però si els grups de les altres nacions decideixen a fer-ho en anglés, tot per a assolir l'èxit i la fama, demostren una fretura de sensibilitat per a una cultura que es vanten de reivindicar.

Al tall del Martyn Bennett, retrec a aquest aquesta feblesa lingüística.

Martyn Bennett

Aquest mes de gener fa 10 anys que es va morir de càncer aquest músic que m'ha impactat molt: anava a fer els 34. El vaig descobrir uns anys arrere en sentir-lo en el programa de ràdio Diálogos 3 de RNE, que conduïa Ramon Trecet. Martyn Bennett em va corprendre des del primer moment i formen part del meu catàleg de música (i també de poesia, perquè n'he fet servir algunes cançons en accions poètiques).

D'ell m'agrada que haja barrejat la música tradicional amb la música electrònica, Hardland, i ha sabut recuperar el tresor gaèlic en un disc bellíssim, Glen Lyon.

Certament, i em sap malament, no és un músic per a tots, però m'agrada pensar a voltes que el puc gaudir en la intimitat de la inconeixença de la resta del país. Afegiré una dada més: va crear la música de la inauguració de l'edifici del parlament escocés (dissenyat pel català Enric Miralles) l'any 1999, amb 28 anys, quin honor i quin privilegi.

70 anys d'Auschwitz

Tot ço que he pogut llegir en llibres al voltant dels camps de concentració nazis és infinitament imprecís a ço que ha passat de veritat. Només els documentaris s'han acostat a aquesta realitat tan absurda i inhumana que alguns van intentar (i que als nostres dies malauradament se n'han variat les formes i els participants). De retruc, saber que hi ha gent que ho nega és més trist encara.

Je suis Charly (depenent de com em vinga)

Han passat uns dies i la cosa s'ha refredat un poc. Ara plantejaré el tema des d'un altre punt de vista, relacionat amb açò de la llibertat d'expressió tan escarotada:

On ne parle pas patois à l’école

Doncs, ja està.

 

 

De l'ou i la castanya

Aquests dies en què la televisió ens nega amb anuncis de nadal, de la gran meravella que és aquest període, m'ha vingut al cap una idea: que tant el nadal com la pornografia tenen un lligam en comú força potent. Els dos creen en la persona grans expectatives i poden resultar nocives per a la percepció personal. Tothom sap ben bé que mirar pel·lícules pornogràfiques distorsiona la realitat del fet sexual: la llargada dels penis o la grossaria dels pits poden crear complexes d'inferioritat; també la duració tan excessiva de la manxera pot perjudicar tant aquells hòmens que acaben de seguida com aquelles dones que veuen que no s'acaba i ja estan escaldades. Comptat i debatut, la pornografia exagera un fet que en la realitat es presenta més ordinari que extraordinari, tot a partir dels gusts o perversions d'aquells qui són en aquest negoci.

Què passa doncs amb el nadal? Doncs que la realitat també es distorsiona i hom percep aquest període de l'any amb unes expectatives filtrades per una altra gent que és en aquest negoci. Així, el nadal ha de ser el moment redemptor de l'ésser humà, en què un xiquet aprén del seu avi a tocar la guitarra i quan serà avi molts anys després també ensenyarà el nét que tindrà a tocar-la. També justament en aquesta època la família ha de ser més família que mai, unida, alegre i harmoniosa. Oimés, l'esperit de solidaritat s'exacerba entre desconeguts sense importar-hi raça o ideologia.

Certament, tant la pornografia com el nadal mostren una realitat irreal, plena de tòpics i repeticions acrítiques. El fet més important és saber distingir la realitat d'una fantasia, i no deixar-se entabanar per la ment perversa d'uns viciosos.

Demagògia (de la barata)

Acabe de llegir al País un article d'opinió de Francesc de Carreres i realment el trobe trist, tirant a patètic. Tot seguit reproduiré tres fragments que fan molt de mal.

Al paràgraf darrer hi ha la seua conclusió: Ha passat l'Any Barral i no ens n'hem assabentat. Només hem recordat que durant 300 anys Espanya ha sotmès Catalunya. Quines coses! Potser Barral va ser un opressor perquè va editar en castellà. 

També esmenta que: Però la cultura oficial catalana, amb la seva conselleria al capdavant, l'ha ignorat i amb raó: Barral no és cultura catalana, Barral és cultura espanyola. No entra dins de les meves competències, deuen haver dit.

A més a més diu que:  És català aquell que viu i treballa a Catalunya… i té la voluntat de ser català. Barral no complia aquesta última condició. Per què se li deu un homenatge, per què recordar-lo, què aporta a la construcció nacional? Res. Ningú deu pensar en ell.

Senyor de Carreres, han passat l'any Vinyoli, l'any Espriu, l'any Estellés i a Espanya no se n'han assabentat. Només han recordat l'any de la constitució de Cadis, l'any del Greco, etc. Quines coses, potser Vinyoli, Espriu, Estellés no han tingut el seu dia a Espanya perquè van escriure en català.

Senyor de Carreres, la cultura oficial espanyola, amb el seu ministeri al capdavant, els ha ignorats i amb raó: Vinyoli, Espriu i Estellés no són cultura espanyola, Vinyoli, Espriu i Estellés són cultura catalana. No entra dins de les meues competències, deuen haver dit.

Senyor de Carreres, és espanyol tot aquell qui responga a l'article 11 del capítol primer del títol primer de la Constitució... vulgues o no vulgues. Vinyoli, Espriu i Estellés complien aquesta condició. Per què se'ls deu un homenatge? Per què recordar-los? Què aporten a la construcció nacional? Res. No ha de pensar ningú en ells.

Senyor de Carreres, cada volta que faça un escrit com el que heu escrit, poseu un autor contrari, i en rebreu la resposta.

No fa mal qui vol, sinó qui pot, i certament, vos no només voleu, sinó que també podeu.

Per cert, sent valencià com sóc, sé que Calafell és a la comarca del Baix Penedés. Només ha estat menester mirar-ho en un cercador, i només he usat 15 segons per a esbrinar-ho.

Demagògia trista

En aquell moment es va agradar mentre parlava en defensa de les víctimes de la tracta de blanques. Havia culpat els polítics per no fer la faena política, havia culpat les màfies per voler fer negoci de la vida humana i per a acabar el seu discurs va voler incidir en el gènere masculí, consumidor habitual d'aquestes dones forçades. El seu auditori li donava la raó, conscient també de la gravetat del fet que desaprensius inhumans raptaren jóvens per a prostituir-les, per a proveir de sexe la societat benestant disposada a pagar-lo, per a enriquir-se a costa de la misèria d'altri.

Tots ells, en aquell rotgle de la taula, es sentien solidaris, mentre esmicolaven un poc de haixix del Marroc que algun miserable havia transportat en pilotetes dins l'estómac.

Lectures ràpides

Acabe de llegir al Pais, a la secció del Quadern de Catalunya, una ressenya d'una nova traducció dels Assaigs de Montaigne. He de dir que hi he fet una lectura barroera i primer em pensava que era una nova traducció al català (de la qual afirma que se'n pot fer una lectura més exacta, amb la qual cosa m'ha vingut al cap el Vicent Alonso, faena malaguanyada); però després he caigut que la ressenya de què es parlava era de la traducció al castellà.

Diré dues coses. D'una banda no crec que siga fonamental fer una ressenya d'aquesta traducció castellana en el Quadern català, pel fet que podria anar perfectament al Babelia. De l'altra m'ha neguitejat que el ressenyador, Jordi Llovet, afirme: Una altra cosa, que no té preu, és que Montaigne, complet i bilingüe, sigui posat a l’abast, una vegada més, de qualsevol lector català o castellà. Realment no sé com prendre aquesta afirmació; tanmateix m'ha fet pensar que no només els valencians podem ser provincians. No vull fer un menyspreu, però que es celebre que s'haja fet una traducció al castellà deixa en un lloc ben galdós els catalans francesos, que ben bé deuen gaudir l'obra sense traductors traidors. De retruc, ¿deu ser millor la traducció castellana que la italiana o sarda? Què deuen pensar-hi els andorrans?

Els premis de Gandia

Hui es fan públics els guanyadors dels premis literaris de Gandia, als quals em sent un poc lligat atés que en vaig quedar finalista ja fa un bon grapat d'anys, l'any 1999 i també perquè el 2011 vaig participar en una actuació d'aquelles que es sol fer per a donar pes a l'acte: un recital de poesia que repassava els guanyadors diversos del premi Ausiàs March.

Aquest text és una reflexió (totalment personal, meua i ja voldria que fóra un poc transferible, per a veure si algú hi està d'acord) de com ha anat minvant la categoria de l'esdeveniment d'ençà que el Partit Popular governa la ciutat. Aquell 2011 la televisió que va retransmetre els premis va ser Tele 7, la nova televisió pública. El 2013 la cerimònia del lliurament va passar del palau ducal al teatre Serrano, espai diferent (no tant restringit d'assistència de públic com el palau, això sí), però que pudia pel darrer conflicte amb el grup Pluja Teatre. Enguany, aquesta cerimònia passa a la casa de la Marquesa, més menut i no sé si amb el mateix encant.

Açò són impressions meues, i enguany no podré anar-hi, però note que ha anat perdent preu la cosa.

Per cert, l'enhorabona als premiats i publicats.

Al tall d'un aniversari

Aquest curs que ha començat significa el vinté aniversari dels meus estudis en la facultat de filologia; han passats, doncs, vint anys des que començara la formació que ara em permet guanyar-me la vida com a professor. No hi haurà cap festa (com no va hi haure'n tampoc en els deu anys), sinó que passarà l'any com un altre més. Tanmateix sí que m'ha fet reflexionar d'un fet, aquell que sol anar lligat a la relació mestre i alumne: que l'u supere l'altre com a èxit absolut de la instrucció.

Aquesta cavil·lació té dos nivells, el primer dels quals em posa com a alumne dels meus mestres. Hi pense: ¿realment hi ha hagut una superació meua respecte dels meus mestres? ¿Puc sentir la satisfacció, igual com aquell deixeble d'arts marcials, d'haver assolit els coneixements del meu preceptor i, doncs, he de continuar el camí a la recerca del mestre següent? La sensació que tinc és que des de la primària, passant per la secundària i la universitat (i no el doctorat) s'ha complert un tràmit d'expedient, en què la transacció i adquisició de coneixements regulaven el lligam; comptat i debatut, jo no he superat en coneixements els meus professors, simplement he justificat els seus coneixements a unes expectatives reglades: no hi ha l'aura mítica.

El segon nivell és aquell que em posa com a professor d'uns alumnes que m'han d'avançar. Reste pensiu i m'imagine que pel que fa a la meua assignatura, no crec que els alumnes que he tingut al llarg de la meua carrera m'hagen superat en coneixements, amb la qual cosa resta el cos (l'esperit) meu intranquil. Tinc present, però, que potser més avant, si fan estudis superiors, potser m'excediran; tanmateix el tocat és que en els anys de convivència jo restaré sempre per dalt, i la superació no serà per esgotament meu.

Al capdavall, la conclusió a què arribe és que el mestratge de què parle no té un currículum paregut al de les arts marcials, per exemple, en què s'esdevindrà la superació agònica mestre i alumne, sinó més aïna presenta una planificació més burocràtica i aburgesada, en què la gent passa i s'oblida com les fulles dels arbres que cauen de cada any.

Perspectives

Reflexionava del fet que aquella editorial s'enorgullia que en la seua col·lecció de poetes hi havien els noms més destacats de la història poètica. Però de sobte va pensar, ¿no podria ser també que aquella editorial no era prou bé com perquè ell decidira no formar-ne part?

Reflexió joliua

He gaudit d'un cap de setmana llarg, que ha sumat cultura per totes bandes: poesia, teatre, arquitectura urbana i païsatge. He tingut el gust de visitar pobles catalans i de xarrar amb escriptors que només trobe en situacions literàries i breus.  Un te o una cervesa en un baret de Barcelona han estat els acompanyants d'uns enraonaments en què s'ha parlat sobretot de literatura, però de retruc de política (i viatges, projectes personals, geografia, ensenyament, moda!).

Vull remarcar que ha estat un viatge que he preparat amb molta il·lusió i així els ho he fet veure: disposar de quatre dies de festa és un luxe meravellós i compartir-los amb aquesta gent ha valgut la pena; la pena és també que d'ocasions com aquestes, n'hi ha de ben poques, amb la qual cosa he hagut de fer rendir el temps a manta, i com a resultat és que diumenge he acabat cansat, retut a les emocions, a les caminades i al pes de la motxilla, que he carregat de detalls.

El concepte d'Europa i les amenaces

Llig per la premsa les declaracions que fan alguns polítics (el ministre Margallo, per exemple) sobre els processos consultius d'Escòcia i Catalunya; alguns d'aquests polítics esmenten el concepte següent: la balcanització d'Europa. Aquesta expressió és força negativa per tot ço que va implicar en el procés de desintegració de la república de Iugoslàvia i que va donar pas a tot un seguit de països nous; aquest fet negatiu correspon a la guerra que va hi haure i que va demostrar ser d'una brutalitat espaordidora per causa dels genocidis varis esdevinguts: religiosos, lingüístics, etc.

El tocat és que d'alguna manera s'està pervertint això de la balcanització, en ser presa com a imatge de guerra i destrucció. Tanmateix, fet i fet, si observem bé el procés, aquest té un altre punt de vista des de la meua opinió. Que Europa es balcanitze no té per què representar guerra, sinó simplement desmuntar tot el conjunt de grans països que s'havien format des del Renaixement ençà i que havien congriat tota una sèrie nacions (generalment amb l'element lingüístic com a unió) bé per aliances, bé per conquestes, etc. Els grans països (i ací hi ha Espanya, França, el Regne Unit, d'entre altres) s'han vist desbordats per les reivindicacions d'aquestes nacions que volen existir com a ens independents (bé tinguen una llengua pròpia, com és el cas del català, bé la mateixa llengua que la matriu, per exemple, Escòcia, que si bé té una llengua celta, la societat majoritària s'identifica amb l'anglés).

La Unió europea s'omple la boca dient que volen ser també l'Europa de les regions, tanmateix, que aquestes regions es mantinguen quetes en l'estat a què els ha tocat pertànyer. Aquesta és la balcanització real de l'Europa de què tenen por els grans països: que efectivament Europa esdevinga el continent de les nacions i que a conseqüència d'aquesta proliferació (aquesta abundància) hi haja un enfrontament en la concepció actual d'allò que va ser el germen d'Europa. En una Europa de 28 països, en què hi han vetos per raó d'un país (per culpa d'afers econòmics, històrics, culturals, etc.) mai de la vida serà efectiu. La Unió europea s'ha convertit en una associació monstruosa i molt difícil d'equilibrar per causa de tants membres; no com aquell Benelux, de tres països, en teoria més fàcil de gestionar.

Quina Europa volem? Quina Europa ens volen donar? Escòcia i Catalunya són Europa, això és un fet innegable i totes les amenaces que s'aporten responen a la pertinença a un club de països. Amenaçar que es farà fora d'Europa tal país és una rabinada digna d'infant, perquè d'associacions, n'hi ha tantes com es vulguen crear. Més encara, bramar que es vetarà l'entrada d'un país quan dins dels mateixos països hi han corrents que justament volen separar-se d'Europa, pense que és actuar de manera estúpida (si al remat és tot l'economia).

En conclusió, aquests polítics d'actituds cerrils, que amenacen que no, i en passar un temps atorguen que sí, amb els fets ocorreguts, demostren tenir baixesa moral i ço que és pitjor, jugar amb els sentiments de les persones i ser poc cristians (disculpeu-me aquest incís, més quan la religió s'empra com a argument de pertinença, considerem Turquia, per exemple).

Simplificació extrema

El Partit socialista obrer espanyol pareix que votarà a favor de donar suport a la monarquia. La meua conclusió és, tot fent servir una cita d'un llibre, la següent:

Tots som iguals, però uns són més iguals que altres

i ja no sé què dir més.

La V de Barcelona

L'esdeveniment d'ahir a Barcelona em va aborronar. Veure tanta gent junta mereix ser considerada, no ja per la petició que fan, sinó pel fet social, ço és, que el gruix de la societat tinga un projecte polític en llur vida. Aquest torrent de gent s'ha guanyat el respecte de ser tingut en compte, perquè fet i fet, ço que han representat és un desig que de cap de les maneres fa l'encontre al desenvolupament integral de la societat (ras i curt, no atempta contra els drets de la humanitat)

Una bona part de Catalunya pretén recuperar una situació política perduda per raó de guerra, i açò és el fet important. Va ser una guerra que va decidir que Catalunya no fóra lliure i que depenguera dels desitjos d'un altre país. Aquest és el tocat, que un munt de gent gens menyspreable numèricament vol recuperar allò que tres-cents anys després li van arrabassar, a força d'armes. Al remat, ja s'ho faran, si els ix bé o malament, però comptat i debatut, és decisió d'ells.

Pel que fa al meu país, doncs, sent enveja perquè ací ens ha passat el mateix de la conquesta per guerra, i el sentir de bona part de la gent és el contrari. Al capdavall, els valencians en general continuen considerant que no hi ha res a fer i que cal mantenir-se lligat a les lleis que s'han imposat des d'un altre país, que els ha conquerit. En el nostre cas, no podem dir que ja ens ho farem, perquè no és una decisió nostra, sinó que ha estat imposada i que, mollament, el torrent valencià aplaudeix i agraeix (la prova definitiva és el nostre himne oficial: per a ofrenar noves glòries a Espanya). De retruc, es fa el possible per a menysprear el veí que té l'anhel.

Podríem els valencians ser independents?¿ Ens n'eixiríem bé o malament si decidírem governar-nos com un país independent? No ho sé, però jo em pense que sí, perquè al capdavall m'imagine que al gruix de la societat valenciana els faria igual que uns lladres espanyols o uns de valencians independents ens furtaren, si tot d'una es redueix la idea als diners. En conclusió, si es continua a Espanya és més aïna pel tarannà que tristament percep jo en la societat valenciana: immobilisme, menfotisme, dependència, indolència i autoodi.

Síndrome d'Estocolm? Trobe que sí.

Consciència cívica

És comú en els hotels trobar una nota que consciencia el client a fer un ús responsable de les tovalloles. S'hi diu que si volem ser respectuosos amb el medi ambient podem ajudar-hi reusant-les i, doncs, no canviar-les cada dia. A jo, no em dol açò i les reuse tant quant serà menester, però voldria fer esment d'una actitud que tenen alguns quan afirmen que, havent pagat, llavors que els les canvien cada dia. Hi ha qui diu que, apel·lant a l'esperit mediambiental, els hotels aprofiten per a retallar serveis pagats pel client, i el client suspicaç no vol que li lleven per allò que ha pagat...

Aquest fet em fa pensar com ens comportem com a pagadors. Un altre exemple es veu en la postura d'uns quants restaurants orientals bufets, que fan pagar als menjadors pel menjar que han demanat i que s'han deixat al plat. Pot resultar ofensiu, però ho considere correcte per part d'aquells diverses raons. No pel fet de pagar 13 o 14 euros pel menú em pareix que dóna lloc a comportar-se com el marqués del Potet. Tampoc no és ètic demanar per demanar i deixar-se el menjar, més com està la situació actual de la crisi. Al remat, és una falta de respecte vers la gent del lloc fer-los cuinar i deixar-ho al plat: certament, com uns senyorets.

Un altre cas, quan hom va a una casa rural o un hostal d'aquesta mena i no s'està de marranejar-hi: balafiar l'aigua, encendre tots els llums, fer malbé el mobiliari, tot pel dret d'haver pagat.

La idea que els clients sempre tenen la raó pot generar en els clients algunes actituds que considerarien incíviques si estigueren a l'altra banda. Efectivament, les persones ens transformem perquè volem sentir-nos especials quan anem a un lloc i som servits, però cal reflexionar si convindria ser més humils malgrat els nostres diners. 

Un mirall, un espill

Acabe de llegir l'entrevista d'"El Pais" que han fet a Josep Ramon Bosch sobre el tema dels catalans unionistes, i els sentiments que em surten són de pena, impotència i ràbia pel victimisme que fa servir per a rebutjar els separatistes. Em mire el meu país i no puc suportar la hipocresia que demostreu i si ddieuiu que vos trobeu molt bé a Dénia és perquè no sou català, sinó catalán. Tot ço que patiu a Catalunya és ço que patim els valencians però des del contrari, i quan els valencians anem a Catalunya o a les Balears en sentim com a casa (comptat i debatut, a Catalunya en sou pocs, i al País Valencià en som pocs).

Ací, senyor Bosch hi ha por de parlar valencià i de sentir-te valencià utilitzant aquest idioma. És horrible que no pugues dir tranquil·lament un número de telèfon o de carnet a un venedor perquè penses que no t'entendrà. És trist no poder dir una truita de creïlla en un restaurant perquè el cambrer no t'entendrà i quedaràs de radical davant la gent. És humiliant no poder accedir a la cultura en valencià (teatre, cinema, música) amb tota la normalitat perquè una part de la societat ha desertat de la llengua i s'estima més consumir-ho en castellà perquè és millor: tot fruit del llavat de cervell nacionalista espanyol des de fa cinc segles. Qui parla ara de foment de l'odi? I la vergonya i la humiliació franquista per parlar en valencià en l'escola cinquanta anys arrere, a xiquets de 8, 10 o 12 anys?

Senyor Bosch, dieu que viviu segregats: doncs els valencians que parlen valencià també vivim en un gueto, perquè en eixir de la zona de seguretat, de seguida cal parlar en castellà, per si de cas. Ací també hi ha odi, odi bel·ligerant i autoodi, i si Catalunya es vol independitzar, mireu bé perquè vol fer-ho: perquè no vol perdre la cultura; perquè vol que els recursos econòmics de la seua gent no servisquen per a paràsits que han fet de la pidolada la manera de viure; perquè són gent emprenedora que troben que el model que es ven des de la capital d'Espanya és suïcida. Al remat, tenen un projecte de país. Quin és el projecte de país que tenim els valencians? Quin projecte voleu de Catalunya, tal com està i és tractada? Sincerament, envege els catalans perquè almenys han pensat i han reflexionat una altra manera de ser, que a Madrid es vol anorrear: siga com siga i al preu que siga.

Quina pena que al meu país els valencians no vulguen veure més enllà de la carlota del morro, ni llevar-se les ulleres del ruc. Som un país ric i alhora empobrit a força de la por i del menfot autocomplaent. Coincidisc amb vos: la culpa de la nostra situació no és dels nacionalistes, sinó els constitucionalistes.

Tot per a ofrenar noves glòries a Espanya.

De premis literaris

Acabe de mirar unes quantes bases de premis de poesia i d'un parell destaque açò: el premi correspon als 4000 llibres que es publiquen en una primera edició. En l'u el premi és de 5000€ i en l'altre és de 3000 (imposts no descomptats). Si els comptes no s'esbarrallen, en el primer el guany és d'un euro i en el segon no arriba als 80 cèntims. Vistes les coses, em demane moltes coses. De bestreta, ¿per què li volen dir premi, si en les bases s'afirma que els diners són els drets d'autor? Després, ¿per què es fan 4000 llibres, si al capdavall les vendes de poemaris són ridícules (300,400 poemaris)? Al remat, ¿per què tants llibres?

És clar que les editorials són empreses i miren pel benefici propi, però el meu retret és, ¿no s'està pervertint el nom de premi? No cal dir que els diners que es guardonen en són molts, però ¿no resulten les condicions un molt exagerades?