Aquest curs que ha començat significa el vinté aniversari dels meus estudis en la facultat de filologia; han passats, doncs, vint anys des que començara la formació que ara em permet guanyar-me la vida com a professor. No hi haurà cap festa (com no va hi haure'n tampoc en els deu anys), sinó que passarà l'any com un altre més. Tanmateix sí que m'ha fet reflexionar d'un fet, aquell que sol anar lligat a la relació mestre i alumne: que l'u supere l'altre com a èxit absolut de la instrucció.
Aquesta cavil·lació té dos nivells, el primer dels quals em posa com a alumne dels meus mestres. Hi pense: ¿realment hi ha hagut una superació meua respecte dels meus mestres? ¿Puc sentir la satisfacció, igual com aquell deixeble d'arts marcials, d'haver assolit els coneixements del meu preceptor i, doncs, he de continuar el camí a la recerca del mestre següent? La sensació que tinc és que des de la primària, passant per la secundària i la universitat (i no el doctorat) s'ha complert un tràmit d'expedient, en què la transacció i adquisició de coneixements regulaven el lligam; comptat i debatut, jo no he superat en coneixements els meus professors, simplement he justificat els seus coneixements a unes expectatives reglades: no hi ha l'aura mítica.
El segon nivell és aquell que em posa com a professor d'uns alumnes que m'han d'avançar. Reste pensiu i m'imagine que pel que fa a la meua assignatura, no crec que els alumnes que he tingut al llarg de la meua carrera m'hagen superat en coneixements, amb la qual cosa resta el cos (l'esperit) meu intranquil. Tinc present, però, que potser més avant, si fan estudis superiors, potser m'excediran; tanmateix el tocat és que en els anys de convivència jo restaré sempre per dalt, i la superació no serà per esgotament meu.
Al capdavall, la conclusió a què arribe és que el mestratge de què parle no té un currículum paregut al de les arts marcials, per exemple, en què s'esdevindrà la superació agònica mestre i alumne, sinó més aïna presenta una planificació més burocràtica i aburgesada, en què la gent passa i s'oblida com les fulles dels arbres que cauen de cada any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada