Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estiu 2014. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estiu 2014. Mostrar tots els missatges

dimecres, de setembre 17, 2014

El concepte d'Europa i les amenaces

Llig per la premsa les declaracions que fan alguns polítics (el ministre Margallo, per exemple) sobre els processos consultius d'Escòcia i Catalunya; alguns d'aquests polítics esmenten el concepte següent: la balcanització d'Europa. Aquesta expressió és força negativa per tot ço que va implicar en el procés de desintegració de la república de Iugoslàvia i que va donar pas a tot un seguit de països nous; aquest fet negatiu correspon a la guerra que va hi haure i que va demostrar ser d'una brutalitat espaordidora per causa dels genocidis varis esdevinguts: religiosos, lingüístics, etc.

El tocat és que d'alguna manera s'està pervertint això de la balcanització, en ser presa com a imatge de guerra i destrucció. Tanmateix, fet i fet, si observem bé el procés, aquest té un altre punt de vista des de la meua opinió. Que Europa es balcanitze no té per què representar guerra, sinó simplement desmuntar tot el conjunt de grans països que s'havien format des del Renaixement ençà i que havien congriat tota una sèrie nacions (generalment amb l'element lingüístic com a unió) bé per aliances, bé per conquestes, etc. Els grans països (i ací hi ha Espanya, França, el Regne Unit, d'entre altres) s'han vist desbordats per les reivindicacions d'aquestes nacions que volen existir com a ens independents (bé tinguen una llengua pròpia, com és el cas del català, bé la mateixa llengua que la matriu, per exemple, Escòcia, que si bé té una llengua celta, la societat majoritària s'identifica amb l'anglés).

La Unió europea s'omple la boca dient que volen ser també l'Europa de les regions, tanmateix, que aquestes regions es mantinguen quetes en l'estat a què els ha tocat pertànyer. Aquesta és la balcanització real de l'Europa de què tenen por els grans països: que efectivament Europa esdevinga el continent de les nacions i que a conseqüència d'aquesta proliferació (aquesta abundància) hi haja un enfrontament en la concepció actual d'allò que va ser el germen d'Europa. En una Europa de 28 països, en què hi han vetos per raó d'un país (per culpa d'afers econòmics, històrics, culturals, etc.) mai de la vida serà efectiu. La Unió europea s'ha convertit en una associació monstruosa i molt difícil d'equilibrar per causa de tants membres; no com aquell Benelux, de tres països, en teoria més fàcil de gestionar.

Quina Europa volem? Quina Europa ens volen donar? Escòcia i Catalunya són Europa, això és un fet innegable i totes les amenaces que s'aporten responen a la pertinença a un club de països. Amenaçar que es farà fora d'Europa tal país és una rabinada digna d'infant, perquè d'associacions, n'hi ha tantes com es vulguen crear. Més encara, bramar que es vetarà l'entrada d'un país quan dins dels mateixos països hi han corrents que justament volen separar-se d'Europa, pense que és actuar de manera estúpida (si al remat és tot l'economia).

En conclusió, aquests polítics d'actituds cerrils, que amenacen que no, i en passar un temps atorguen que sí, amb els fets ocorreguts, demostren tenir baixesa moral i ço que és pitjor, jugar amb els sentiments de les persones i ser poc cristians (disculpeu-me aquest incís, més quan la religió s'empra com a argument de pertinença, considerem Turquia, per exemple).

dimarts, de setembre 16, 2014

Simplificació extrema

El Partit socialista obrer espanyol pareix que votarà a favor de donar suport a la monarquia. La meua conclusió és, tot fent servir una cita d'un llibre, la següent:

Tots som iguals, però uns són més iguals que altres

i ja no sé què dir més.

divendres, de setembre 12, 2014

La V de Barcelona

L'esdeveniment d'ahir a Barcelona em va aborronar. Veure tanta gent junta mereix ser considerada, no ja per la petició que fan, sinó pel fet social, ço és, que el gruix de la societat tinga un projecte polític en llur vida. Aquest torrent de gent s'ha guanyat el respecte de ser tingut en compte, perquè fet i fet, ço que han representat és un desig que de cap de les maneres fa l'encontre al desenvolupament integral de la societat (ras i curt, no atempta contra els drets de la humanitat)

Una bona part de Catalunya pretén recuperar una situació política perduda per raó de guerra, i açò és el fet important. Va ser una guerra que va decidir que Catalunya no fóra lliure i que depenguera dels desitjos d'un altre país. Aquest és el tocat, que un munt de gent gens menyspreable numèricament vol recuperar allò que tres-cents anys després li van arrabassar, a força d'armes. Al remat, ja s'ho faran, si els ix bé o malament, però comptat i debatut, és decisió d'ells.

Pel que fa al meu país, doncs, sent enveja perquè ací ens ha passat el mateix de la conquesta per guerra, i el sentir de bona part de la gent és el contrari. Al capdavall, els valencians en general continuen considerant que no hi ha res a fer i que cal mantenir-se lligat a les lleis que s'han imposat des d'un altre país, que els ha conquerit. En el nostre cas, no podem dir que ja ens ho farem, perquè no és una decisió nostra, sinó que ha estat imposada i que, mollament, el torrent valencià aplaudeix i agraeix (la prova definitiva és el nostre himne oficial: per a ofrenar noves glòries a Espanya). De retruc, es fa el possible per a menysprear el veí que té l'anhel.

Podríem els valencians ser independents?¿ Ens n'eixiríem bé o malament si decidírem governar-nos com un país independent? No ho sé, però jo em pense que sí, perquè al capdavall m'imagine que al gruix de la societat valenciana els faria igual que uns lladres espanyols o uns de valencians independents ens furtaren, si tot d'una es redueix la idea als diners. En conclusió, si es continua a Espanya és més aïna pel tarannà que tristament percep jo en la societat valenciana: immobilisme, menfotisme, dependència, indolència i autoodi.

Síndrome d'Estocolm? Trobe que sí.

dimecres, d’agost 13, 2014

Consciència cívica

És comú en els hotels trobar una nota que consciencia el client a fer un ús responsable de les tovalloles. S'hi diu que si volem ser respectuosos amb el medi ambient podem ajudar-hi reusant-les i, doncs, no canviar-les cada dia. A jo, no em dol açò i les reuse tant quant serà menester, però voldria fer esment d'una actitud que tenen alguns quan afirmen que, havent pagat, llavors que els les canvien cada dia. Hi ha qui diu que, apel·lant a l'esperit mediambiental, els hotels aprofiten per a retallar serveis pagats pel client, i el client suspicaç no vol que li lleven per allò que ha pagat...

Aquest fet em fa pensar com ens comportem com a pagadors. Un altre exemple es veu en la postura d'uns quants restaurants orientals bufets, que fan pagar als menjadors pel menjar que han demanat i que s'han deixat al plat. Pot resultar ofensiu, però ho considere correcte per part d'aquells diverses raons. No pel fet de pagar 13 o 14 euros pel menú em pareix que dóna lloc a comportar-se com el marqués del Potet. Tampoc no és ètic demanar per demanar i deixar-se el menjar, més com està la situació actual de la crisi. Al remat, és una falta de respecte vers la gent del lloc fer-los cuinar i deixar-ho al plat: certament, com uns senyorets.

Un altre cas, quan hom va a una casa rural o un hostal d'aquesta mena i no s'està de marranejar-hi: balafiar l'aigua, encendre tots els llums, fer malbé el mobiliari, tot pel dret d'haver pagat.

La idea que els clients sempre tenen la raó pot generar en els clients algunes actituds que considerarien incíviques si estigueren a l'altra banda. Efectivament, les persones ens transformem perquè volem sentir-nos especials quan anem a un lloc i som servits, però cal reflexionar si convindria ser més humils malgrat els nostres diners. 

dijous, de juliol 24, 2014

Un mirall, un espill

Acabe de llegir l'entrevista d'"El Pais" que han fet a Josep Ramon Bosch sobre el tema dels catalans unionistes, i els sentiments que em surten són de pena, impotència i ràbia pel victimisme que fa servir per a rebutjar els separatistes. Em mire el meu país i no puc suportar la hipocresia que demostreu i si ddieuiu que vos trobeu molt bé a Dénia és perquè no sou català, sinó catalán. Tot ço que patiu a Catalunya és ço que patim els valencians però des del contrari, i quan els valencians anem a Catalunya o a les Balears en sentim com a casa (comptat i debatut, a Catalunya en sou pocs, i al País Valencià en som pocs).

Ací, senyor Bosch hi ha por de parlar valencià i de sentir-te valencià utilitzant aquest idioma. És horrible que no pugues dir tranquil·lament un número de telèfon o de carnet a un venedor perquè penses que no t'entendrà. És trist no poder dir una truita de creïlla en un restaurant perquè el cambrer no t'entendrà i quedaràs de radical davant la gent. És humiliant no poder accedir a la cultura en valencià (teatre, cinema, música) amb tota la normalitat perquè una part de la societat ha desertat de la llengua i s'estima més consumir-ho en castellà perquè és millor: tot fruit del llavat de cervell nacionalista espanyol des de fa cinc segles. Qui parla ara de foment de l'odi? I la vergonya i la humiliació franquista per parlar en valencià en l'escola cinquanta anys arrere, a xiquets de 8, 10 o 12 anys?

Senyor Bosch, dieu que viviu segregats: doncs els valencians que parlen valencià també vivim en un gueto, perquè en eixir de la zona de seguretat, de seguida cal parlar en castellà, per si de cas. Ací també hi ha odi, odi bel·ligerant i autoodi, i si Catalunya es vol independitzar, mireu bé perquè vol fer-ho: perquè no vol perdre la cultura; perquè vol que els recursos econòmics de la seua gent no servisquen per a paràsits que han fet de la pidolada la manera de viure; perquè són gent emprenedora que troben que el model que es ven des de la capital d'Espanya és suïcida. Al remat, tenen un projecte de país. Quin és el projecte de país que tenim els valencians? Quin projecte voleu de Catalunya, tal com està i és tractada? Sincerament, envege els catalans perquè almenys han pensat i han reflexionat una altra manera de ser, que a Madrid es vol anorrear: siga com siga i al preu que siga.

Quina pena que al meu país els valencians no vulguen veure més enllà de la carlota del morro, ni llevar-se les ulleres del ruc. Som un país ric i alhora empobrit a força de la por i del menfot autocomplaent. Coincidisc amb vos: la culpa de la nostra situació no és dels nacionalistes, sinó els constitucionalistes.

Tot per a ofrenar noves glòries a Espanya.


dilluns, de juliol 21, 2014

De premis literaris

Acabe de mirar unes quantes bases de premis de poesia i d'un parell destaque açò: el premi correspon als 4000 llibres que es publiquen en una primera edició. En l'u el premi és de 5000€ i en l'altre és de 3000 (imposts no descomptats). Si els comptes no s'esbarrallen, en el primer el guany és d'un euro i en el segon no arriba als 80 cèntims. Vistes les coses, em demane moltes coses. De bestreta, ¿per què li volen dir premi, si en les bases s'afirma que els diners són els drets d'autor? Després, ¿per què es fan 4000 llibres, si al capdavall les vendes de poemaris són ridícules (300,400 poemaris)? Al remat, ¿per què tants llibres?

És clar que les editorials són empreses i miren pel benefici propi, però el meu retret és, ¿no s'està pervertint el nom de premi? No cal dir que els diners que es guardonen en són molts, però ¿no resulten les condicions un molt exagerades?

divendres, de juny 27, 2014

Mesquinesa

Agafe del diari la Veu la cita següent del vicepresident Ciscar al tall de la cobertura de Canal 9 de l'accident del metro de Jesús: No tenim la certesa que així siga però si les víctimes ho han percebut d'aquesta manera, el Consell comprèn la indignació que puguen sentir, i en aquest cas, si així ho perceben les víctimes, no tenim problemes en [sic] demanar disculpes per això".



M'imagine que aquest senyor deu considerar-se catòlic, que deu anar a missa i deu mostrar devoció cara la galeria, (si més no a Teulada, tan devots de Sant Vicent com són); tanmateix per a jo, ateu que sóc, i crític amb la religió que encara ens aclapara socialment (i políticament i econòmicament i...) considere que aquesta declaració és de les més poc cristianes i caritatives que hom pot fer. Quan un cristià ha de demanar perdó, ha de fer-ho amb convenciment, amb penediment, roda i volta, amb contrició: des del meu punt vista, aquestes paraules són mesquines i menyspreables.

Ja posats a l'ús de lèxic religiós, crec que la declaració respon més a un acte d'atrició: demanen perdó més que res pel càstig diví que pel pecat mateix... En aquest cas, lleveu l'adjectiu diví i poseu-hi electoral.

Vergonya, cavallers, vergonya...Aquells qui la tinguen i la coneguen.