Mal rasquit

Fa unes setmanes, en fer un passeig pels canals de televisió vaig ensopegar amb la publicitat d'Intereconomia. Em va picar la curiositat de veure qui havia decidit posar diners per a publicitar-se en aquest canal que per desgràcia té per costums atacar i denigrar grups diversos de persones: homosexuals, represaliats pel franquisme, gent que suma esquerrositat, i com no, els parlants de llengües espanyoles que no són el castellà. Així, no em va sorprendre trobar-hi espais de telebotiga, ni tampoc marques com Repsol, BBVA, Movistar; tanmateix, em va saber malament (i perquè no dir-ho, em va torbar molt) que entitats com l'ONCE o ACNUR hagueren decidit invertir diners en espais publicitaris en el dit canal. No sóc homosexual, no sóc un represaliat pel franquisme, però sí que tinc sensibilitat esquerrosa i catalanoparlant i em dol que aquestes dos entitats donen suport econòmic a aquest canal. La reacció fàcil seria declarar-los el boicot i no comprar cap cupó ni inscriure'm en aquesta ONG, però d'alguna manera haurien de saber que no és justificable pagar diners a una empresa de comunicació que emet programes que ataquen un sector de la societat de què forme part, tot amb l'argument d'ajudar una altra gent que té necessitats.

Al tall d'això, vaig escriure un correu a les dos entitats i ja fa dies que espere una resposta a la meua inquietud, més de 10. Continuem esperant que ens ho raonen...

La cocacola i jo

Al Vilaweb han publicat que volen arreplegar 20.000 llandes de cocacola per a fer una reivindicació lingüística. De bestreta els desitge que aconseguisquen aquesta fita, però malauradament no podran comptar amb el meu ajut, i no pel fet que no vulga que l'empresa etiquete per fi en català, tot acceptant la llei catalana d'etiquetatge, sinó pel fet que ja no bec cocacola. D'un temps ençà he decidit tallar el meu consum d'aquesta beguda, per raons de salut alimentària (bé, qui diu cocacola, diu begudes d'aquelles que en diuen refrescants i envasades en llanda: cola, taronja, te, etc). M'he quedat de pedra en veure la quantitat de sucre que contenen aquestes begudes, i si triem les versions sense sucre, no m'abelleix gaire consumir aquests edulcorants artificials, amb la qual cosa ingerim més additius artificials.

No cal dir que de substàncies artificials, podrem trobar-ne en altres productes, però en algun moment haurem d'establir-hi els límits i les renúncies. De moment, a taula i per a beure, aigua i en dies de festa got de cervesa (o dos, si no he de conduir), que l'alcohol també té sucre.

Vint anys, tota una vida

Ara que s'ha desafermat una mena d'eufòria col·lectiva des del punt de vista polític a partir del tancament de RTVV i dels casos de corrupció del PP en què hom dóna ja en sac i lligat que a la legislatura que vindrà governaran les esquerres, voldria fer una reflexió.

Com que es suposa que la patacada del PP serà tan destacada com per a aconseguir que no puguen governar i el país serà dirigit per les forces d'esquerra, m'imagine que unes quantes coses canviaran, després de 20 anys de govern. Pose el cas del nom del país on vivim i el lloc on treballe. Si fem un record, de fa molts anys ençà, les editorials de llibres de text, per a referir-se a aquesta terra on som, hi diuen Comunitat Valenciana, per l'amenaça de la Conselleria de no homologar els llibres de text que inclouen País Valencià. Així, doncs, si en el cas esperat que governen les esquerres ¿seria la fi d'aquesta amenaça prohibició? És a dir, ¿tornarem a veure en els llibres escolars País Valencià? ¿Podrem sentir-nos tranquils aquells qui diem País Valencià a les aules, sense la por que algun  pare em denuncie per anar en contra de l'Estatut, com a funcionari que sóc? ¿O el pes de 20 anys serà més feixuc i la inèrcia ens amararà?

Més de les vares de mesurar

Hi ha un grup de la societat que manta voltes és atacat per un altre grup: em referisc als científics (en aquest cas els de la medicina) que són blasmats pels religiosos (més concretament els cristians) per recerques i descobriments que evidencien que els humans poden jugar a ser Déu. L'evolució de les espècies, el desxiframent del genoma humà, la recerca amb cèl·lules mares, la clonació, etc. són avenços considerats perillosos per aquest camp religiós, donada la injerència que implica que l'home puge a l'esquena del Creador. Contínuament el nucli dur del cristianisme, integrista i molt hipòcrita (des del meu punt de vista), malparla, ataca, retreu, amenaça uns avenços que si bé en un principi poden no ser ètics a la vista dels resultats (però no de la troballa mateixa), al remat signifiquen una millora per a l'espècie humana, vegetal, animal i les que vinguen. Abominen de la clonació i de l'ús de les cèl·lules mares, però ben bé que va bé a la societat aquest avenç per a curar-nos càncers i alzheimers.

També voldria dir que hi ha un altre grup de la societat que no és gaire atacat, ni amb tanta violència dialèctica pel grup religiós. Em referisc als economistes, banquers i empresaris que impunement recerquen i fan descobriments per a aconseguir més diners i que si bé no ha de ser negatiu per la troballa mateixa, sí que és negatiu des d'un pnt de vista ètic en el moment d'aplicar els coneixements. Aquest grup posa l'enteniment a crear camins per a aconseguir un rendiment econòmic màxim, sense tenir en compte que darrere hi han persones. Així es compren i es venen empreses que acaben acomiadant treballadors o menyspreant -los econòmicament; s'especula amb la compra de cereal des dels mercats de valors cosa que afecta la subsistència de la gent per uns productes bàsics caríssims; evadeixen els imposts que ajudarien l'economia d'un país, de manera que fa querecaiga tot el pes recaptatori en els mateixos infeliços, etc.

Comptat i debatut, els científics troben per a millorar la salut i els segons troben per a millorar-se ells, però l'església blasma més els primers, perquè volen ser Déu, i els altres... i els altres què volen ser?

De la prostitució de les grans paraules

Tinc la sensació que ens agrada molt omplir-nos molt la boca pel que fa a les expressions transcendentals: per exemple, el Congrés dels Diputats és la casa del poble, els poders de l'Estat emanen del poble espanyol, l'Església és la casa dels pobres i dels desvalguts, la Universitat és la garantia de la sapiència, etc.

Tanmateix arribe a la conclusió que alguns dipositaris de les essències pristines d'aquests llocs sants a voltes tenen la pell molt fina i fan el possible per espolsar-se el factor popular i blindar-se o anar en contra dels principis que promouen. Per exemple: quan al Congrés dels Diputats hom fan mans i mànigues per a fer callar la voluntat popular (afectats per les hipoteques, víctimes del metro de València, prohibir manifestar-se davant del Congrés, etc.); quan l'Església, en lloc d'excomunicar aquells polítics catòlics practicants pels seus actes contra la persona (guerra d'Irak, sentenciats pel tribunal per corrupció, etc.), els acullen en les misses i a més a més persegueixen els homosexuals, les dones que avorten o els divorciats; quan dins la Universitat hi han professors que tergiversen i fan gens de cas a la sapiència (filòlegs que diuen que català i valencià són llengües diferents; científics que són creacionistes; metges que es creuen que una dona pot quedar embarassada per un colom, etc.).

Com deia Franco Battiato: Quanta gallina estúpida que es baralla per no res...

Comparació

Fer un recital de poesia és un dels recursos més fàcils per a donar contingut a una agenda cultural. Convides uns recitadors, entretenen el personal durant mitja hora o tres quarts i ja es pot tenir la consciència tranquil·la que s'ha fet alguna cosa per la cultura i a més a més minoritària.

Hi han recitals d'aquells solidaris (bé siga organitzats per regidors de cultura de municipis mitjans o petits, o bé siga fets per associacions cíviques de barri) que són baratets: convides els recitadors, poetes amb diferents graus de volada, barat a un àpat i interpreten uns poemes amb molta o no tan molta passió. Alguns convidadors potser s'allarguen un poc i paguen als convidats una mena de dieta que pague benzina, transport o ço que siga. Normalment solen ser de poca audiència, tot depenent del recitador (i a voltes, fins i tot sent cèlebre, hom no assegura un èxit espaterrant). La pega que té aquesta mena de recital és que aquell qui siga el poeta convidat, si ha de fer una bona cabassada de quilòmetres per a dedicar-hi un parell d'hores, doncs potser no el compensa (no siguem dolents, el compensarà poèticament, perquè recitar agrada als poetes, i sempre és bona l'ocasió per a lluir la veu poètica, que per a això està la poesia). També té l'inconvenient que com més lluny (en temps o en espai) estiga el poble de la capital literària, més díficil és disposar d'una figura destacada. Habitualment, els convidats n'ixen satisfets en un grau variable i no sol tindre repercussió en la premsa (local o comarcal, la més de les voltes). En aquesta mena de situacions el recital té moltes paperetes d'acabar amb poca eufòria.

També hi han els recitals espectacle (organitzats per regidors de cultura, per professionals culturals o per associacions que tenen un pressupost per a fer actes culturals), que aquests ja costen diners. Solen fer-se en llocs especials (teatres, cinemes, auditoris) i els recitadors convidats solen ser poetes de més volada que poca i cobren per la faena feta (amb més solvència o més poca) i també poden ser regalats amb alguna mena de dieta que incloga el viatge o el sojorn (perquè ací, no hi fa res la distància espacial o temporal). Aquesta mena d'esdeveniment no sol tindre pegues que no siguen les tècniques: audició baixa, mala visibilitat, etc. i l'audiència sol ser molta i ompli el local. Normalment els convidats n'ixen satisfets i la premsa se'n fa ressò d'algun tipus i el recital acaba despertant sentiments d'eufòria entre el públic, recitadors i organitzadors.

I ja està.

Barcelona

Dies arrere he estat en la capital del país de dalt i el fet cert és que hi he anat sense la sensació d'estar en una ciutat de visita, amb tot ço que aquest fet implica: veure monuments, menjar coses típiques, fer fotos o estar un poc enquet perquè m'he deixat alguna cosa per a veure per raó que he entrat en un centre comercial, per exemple.

No sé si per sort o dissort, Barcelona ha deixat de ser especial. Vull dir, que si s'ha convertit en una ciutat més del meu recorregut vital com pot ser València. Malgrat que Barcelona no és una ciutat on vaig a sovint (una volta cada dos o tres anys), com que ja hi he estat força voltes i ja no tinc la pressió del turista, doncs, ha esdevingut, normal, natural.

Amb aquesta sensació, ara assumisc que hi han parts d'aquesta ciutat que estan un poc sobrevalorades, d'altres que sí que mereixen un bon passeig o d'altres que realment són igual de sonses que zones de qualsevol poble.

Empastre (drama en tres línies)

-Ara?

-Doncs sí, ara...

-Doncs ara crec que és ja massa tard... Molts de vosaltres no mereixeu gaire compassió, i heu perdut bona part de la credibilitat. Com deia el poeta, en aquesta borratxera de mediocritat, de poc serveix ara un glop de lucidesa.

Mira qui xarra...

Dies arrere llegia en la premsa que el ministre Margallo aconsellava llegir i viatjar per a curar el nacionalisme excloent (supose que amb això d'excloent voldria referir-se al nacionalisme català que vol excloure's d'Espanya). Des del meu punt de vista llegir i viatjar molt cada volta em fa més nacionalista, però no en el sentit cerril que volen donar alguns, sinó d'apreciar el país d'on sóc. He llegit moltíssim i he viatjat moltíssim i cada volta que torne al meu petit país, em sent afortunat de viure a València i puc dir que cada volta em sent més nacionalista valencià.

No m'agrada que el ministre haja fet entendre això que els nacionalistes no espanyols (i de retruc, excloents) hauríem de viatjar i llegir més, perquè de fet, aquests nacionalistes són justament aquells qui més han viatjat i més han llegit, i saben que a Bèlgica no estan bé com a país; que al Canadà hi ha una regió que vol ser independent; que a l'Amèrica del Sud hi han països que tenen altres llengües amenaçades i no són el castellà; que hi han països més menuts que les comarques centrals del meu país i són més rics que nosaltres i damunt més democràtics.

Fet i fet, no m'ha plagut gens que el ministre Margallo haja fet aquesta declaració amb aires de superioritat i de condescendència, més quan el país que ell representa es caracteritza per ser u dels països més nacionalistes excloents i més poc viatjats i llegits dels països que hom diu desenvolupats.

Estat d'ànim

Ahir vaig llegir uns correus de fa un parell d'anys quan vaig escriure un poemari breu i vaig enviar-ne els poemes u a u a uns quants amics. El fet és que em va alegrar llegir els comentaris que em feien.

Glòria vana, roda i volta.

Les vares vàries

He llegit aquestes dues notícies (aquesta i aquesta) i en cap de les dues m'ha quedat clara la notícia (si no és que revisen la notícia després), però supose que deu voler dir que les xiquetes no poden participar, no només en la festa del Misteri d'Elx, sinó tampoc com a cantants del cor.

Dita la cosa, fa temps vaig enraonar amb una amiga que em comentava que el Misteri d'Elx era una de les millors representacions musicals de què disposem com a valencians, no només pel fet musical, sinó pel tema lingüístic valencià, i que malgrat el pòsit religiós que encara resta (i que d'alguna manera encara sotmet els poders públics laics al poder religiós) no llevava de ser un gran espectacle teatral i musical.

Correcte, jo no m'estacaré en el fet musical i teatral (i si em colleu, amb el fet patriòtic d'un fet valencià que ha perdurat al llarg del temps, malgrat les dictadures vàries que hem patit i s'han encarregat d'anorrear-nos com a país polític i cultural). A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx no pel fet musical i artístic, ni perquè obliga les autoritats publiques a acudir a la processo que hi ha en el programa d'actes, ni perquè a hores d'ara encara hom se la creu des del punt de vista religiós. A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx perquè encara arrossega vicis antics i que de cap de les maneres es pot justificar, per molts centenars d'anys que tinga darrere: la discriminació de sexe.

Realment, ço que em dol és que aquesta amiga i moltíssimes més dones no han alçat la veu de denúncia vers aquesta discriminació i sí que les alcen per a altres ocasions, com són les campanyes de publicitat discriminatòries fetes per l'administració pública com per les empreses de perfums, cotxes, detergents, etc. Perquè, de fet, és habitual fer ús del boicot en situacions aquestes i, a mi, no m'ha paregut trobar veus que criden al boicot.

Certament, és lleig socialment veure una dona en postura dominada per un grup de mascles que anuncien una marca de roba, però també trobe lleig socialment que unes xiquetes no puguen participar en aquesta festa tan valenciana: per cert, la foto de la dominada és molt estètica, igual que l'espectacle del misteri.

Mira que si encara guanya ella...

I en una rauxa de virilitat els dos es van posar a barallar-se per qui tenia la verga més grossa...

Ai quins premis!

Fa un bon grapat d'anys arrere, mentre encara estudiava filologia, es comentava que els premis creu de sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya havien quedat un poc esllavissats, més que res per la quantitat de guardonats (20, 30, 40, 50! en algunes edicions) i és clar, es perd un poc de mèrit i de lluentor al premi. Hui ha eixit publicat en premsa que al meu país també hi han distincions d'aquesta mena i que Generalitat ja n'ha publicat la llista.

No és el meu propòsit jutjar si la Federació d'Associacions Democràtiques de Jubilats i Pensionistes, la Federació d'Associacions de Ciutadans Majors, la Federació d'Organitzacions de Majors, són mereixedores de dignitat tal, o si les marques turístiques València Terra i Mar, Castellón Mediterráneo, Costa Blanca, Benidorm i Ciutat de València també. Ço que vull esmentar és aquests dos guanyadors: Lo Rat Penat i el Botifarra: l'u passa olímpicament de les institucions oficials valencianes (menyspreant l'AVL que tant esforçadament el PP vol que ens represente normativament) i l'altre passa olímpicament de les institucions oficials valencianes quan canta en valencià (i capiu-me la ironia) en moltíssims escenaris catalans (i no es fa de mala sang quan el titlen de catalanista).

Què voleu que vos diga: aquests premis ni col no bleda (igual que canal 9). L'enhorabona als premiats, sobretot a les marques turístiques...

El poble m'ha votat, puc fer ço que vull.

És ben habitual sentir pels rodals polítics la comparació entre els altres nacionalismes d'Espanya que no siguen l'espanyol (que no el castellà) amb el nazisme. S'hi diu que Hitler va rebre el suport dels alemanys, amb què hom identifica Hitler amb els mamus secessionistes i els alemanys amb els pobres votants que es van trobar alguna cosa que no s'esperaven. Com a exemple tenim la identificació d'Artur Mas amb Hitler i dels catalans de bona fe amb els alemanys, que han estat estafats pel maquiavèlic. 

Doncs sí, té raó tota aquesta gent quan diu que Hitler va ser votat pels alemanys; però també cal ser honests i aplicar aquest raonament a tothom, i quan dic tothom em referisc al partit que governa ara Espanya. Perquè amb tot ço que han fet, de prometre electoralment una cosa per a després fer-ne una altra (amb l'argument de la crisi), ben bé que podríem dir que els alemanys pobrets van votar Hitler.

Una anotació al marge, al tall d'açò: he cercat el programa electoral del PP balear i no trobe enlloc la paraula trilingüisme: si això es confirma, que en el programa electoral no hi ha res d'això, no seria també un altre Hitler votat pels alemanys?

Una altra volta de la palla i de l'ull

El ministre Wert es queda a gust dient açò al Vilaweb:

"El dret de vaga és a la constitució en defensa dels interessos dels treballadors i en la mesura en què s'exerceixi legalment no hi ha res a dir; però li he de dir que fer ostatges els nens balears d'una estratègia que no té més que un contingut estrictament polític em sembla profundament irresponsable."

Certament, qui acaba patint els efectes de la vaga és la xicalla(amb la pèrdua de diners per part del professoram que l'exerceix); ara, també és la xicalla qui acaba patint els excessos ministerials i ací no ix perdent diners ningú ni hi dimiteix.

Al tall d'açò, les vagues normalment, crec, solen ser polítiques per a aconseguir millores socials. També podrien ser econòmiques, però quan estat i economia van lligades, doncs, esdevenen automàticament polítiques (recordeu que a la Constitució es regla quin tipus d'economia regirà el país).

 

Desafiament

Li va demanar que li diguera coses boniques, i sol·licit va eixir al femer que era el món per a trobar qualquecosa.

De la virtut d'un poble

Aconseguir que 400.000 persones s'apleguen a fer una cadena que unisca de dalt cap avall tot un territori té un mèrit aclaparador, i ja s'ha de ser mesquí intentar menysprear aquesta fita. Anys arrere s'havia fet a les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània, i el món ho va aplaudir malgrat la Unió Soviètica gegantesca; ara s'ha aconseguit en un altre país molt petit i, malauradament, bona part de l'estat encara no se l'ha pres seriosament: d'entre aquests, el meu País Valencià. D'una banda hi han els polítics mediocres que ens governen, que a força de bastonades a tort i dret fan el possible per a callar unes veus despertes, per a segrestar unes veus d'una gent que té por, per a mantenir, al remat, adormida una gent que viu en la inconsciència, en la ignorància i en la despreocupació. D'una altra banda, hi han els mitjans que manipulen sense vergonya ni mirament, en honor de la veu que mana i els dóna menjar.

Diuen que n'eren 1.600.000, diuen que n'eren 400.000: tant se val, perquè el fet és que van moure caguera, van ser vists arreu del món i el món ha parlat d'ells. Al meu país trist, mai de la vida passarà açò, ni encara que siga per a reivindicar millores per a ells mateix en temes de salut, educació, etc. Som ben mesells els valencians, estadísticament.

Que tingueu sort, i si sou independents i vos ix malament, al capdavall, sereu vosaltres mateix els vostres responsables, i no altri.

Un producte com un altre

No havia caigut mai en el detall, però aquell dia ho va copsar: els poemaris aquells que omplien les lleixes no duien data de caducitat ni contacte de reclamació del consumidor.

Mira com la gasten allí

Ara resulta que al Vaticà l'edat mínima de consentiment de relacions sexuals és de dotze anys... Així, en un país on mana la llei catòlica, en què hom obliga a la castedat, al celibat, i a qualsevol altra forma que evita la descendència i el plaer terrenal sexual no entenc per què hi ha una llei tal: si no és que es comet algun delicte d'aquest tipus per part de persones d'una altra nacionalitat en sòl vaticà, i ja ho tenen, per si de cas... Perquè, ès clar, d'adolescents vaticans, vaticans, no n'hi han (llevat dels escolanets...).

Greuge comparatiu més que punyent

Estic força disgustat després d'haver llegit aquesta notícia: que l'equip de futbol del Real Madrid ha fitxat un jugador que és possible que cobre 11 milions d'euros: deixeu-me que ho pose amb tots els números, 11.000.000. També he fet l'operació següent:

11 milions/365 dies= 30.137 euros per dia.

És a dir, que aquest jugador cobrarà en un dia més diners dels que jo guanye en un any treballant com a professor. Certament, tinc una tristesa molt gran (i donat que sóc ateu, cap paràbola cristiana pot  justificar aquest fet).