dimecres, de febrer 29, 2012

Equivalències

Dins la literatura catalana hom té com a referent literari el llibre Lo somni, de Bernat Metge. Membre de la Cancelleria Reial, es va enriquir a costa del seu càrrec i va ser acusat de conspirar en la mort del rei Joan el Caçador. Després d'haver passat per la presó va escriure el dit llibre en què afirmava en acabar un somni que havia tingut que havia estat perdonat pel rei Joan mentre s'esperava al purgatori. Del llibre hom cita sempre amb simpatia i complicitat el següent Siats de natura d'anguila com un avís de com cal ser en un món tan salvatge.

Mireu, em sembla bé que expliquem aquest llibre als nostres alumnes, però jo em demane si algun dia farem estudiar un llibre escrit per un tal Camps en què diga que ha tingut un somni i que ha estat perdonat pel poble...

Ja ho sé, no és el mateix, que on vaig a posar, però com diuen mutatis mutandis...

dimecres, de febrer 22, 2012

Amb el cul a l'aire

Ara fa uns dies, alumnes de l'institut Lluís Vives de València, juntament amb una altra gent, han rebut l'escomesa de la policia de l'estat. Són gent jove que estaven acostumats a la tranquil·litat de la bombolla asseguradora de l'institut: tot d'una han comprovat que no tot era tan bonic. Han patit l'autoritat que semblava estar ja més que oblidada, de quan la dictadura de Franco reprimia les manifestacions que qüestionaven el seu poder. Passats més de trenta anys, qui anava a pensar que la innocència d'uns alumnes anava a xocar contra una policia que segueix órdens? Qui anava a esperar que una concentració de bon principi pacífica acabaria com aquelles persecucions franquistes? Qui anava a dir a aquells alumnes que anirien a experimentar allò que expliquem els professors de lletres de les repressions?

Doncs bé, nosaltres professors de mitjana edat acabem de ser espectadors d'un bot generacional: ens hem quedat enmig de la història. Nosaltres, que hem crescut i gaudit de la placidesa de la Transició, hem sumat un ratlla decadent més a allò que hom va etiquetar de Generació X: estàvem molt bé i ens recreàvem en la misèria del grunge sense actuar.

Els nostres alumnes s'han trobat de sobte una solsida i sense imaginar-s'ho s'han trobat bastonades que semblaven ja oblidades. Acaben d'adonar-se del futur que els espera (jubilacions als 70 anys, per exemple) i atzarosament, per a bé o per a malament, han descobert una experiència que ens havien amagat. A nosaltres, professors de mitjana edat i més avant, pareix que ens ha agafat amb l'aigua a la gola. Ens ha pres enxampats en hipoteques, en fills, en cotxes, enlluernats també per aquell encant de sirenes que ens prometia la felicitat sense destorbs. Els nostres alumnes no tenen res a perdre, perquè els pares ja hi estan enfangats, i tenen molt a guanyar. Nosaltres, tanmateix, no els podem oferir res de dràstic, de revulsiu i que estiga al nostre nivell de responsabilitat que puga al capdavall també redimir-nos.

dilluns, de febrer 20, 2012

Quan?

A València els jóvens, siguen estudiants o no, estan rebent hòsties per reivindicar el dret de l'ensenyament públic. La pregunta és senzilla, però la resposta s'espera, per insidiosa: 

Quan farem vaga general els professors?

dimecres, de febrer 15, 2012

Coll amunt

La setmana que ve torna a convocar-se una manifestació a València. Sóc pessimista i em fa la sensació que no hi acudirà tanta gent com a la de gener.

Altrament, hui hem xarrat els companys del departament i m'he assabentat d'unes quantes idees pel que fa a les mesures que cal prendre per tal d'aprovar els alumnes i reduir el fracàs escolar. De moment no dic res, no siga que em passe com el meu amic Josep i em denuncien per no respectar el secret professional, però m'he entristit molt, i fet i fet ja no tinc confiança (dir-li fe seria molt poc laic...) en aquesta societat. És injust fer la metonímia en aquest cas (la part pel tot), però atenent els senyals la nostra massa de la societat s'amaga davall terra. És dur descobrir que els nostres superiors tenen molta por de l'informe PISA i sembla que cal passar-lo sí o sí.

Agre.

dijous, de febrer 02, 2012

Gota d'aigua

Hui m'ha agafat u d'aquells dies tòfols en què m'agradaria no estar a l'institut i dedicar-me a la literatura, siga la forma que siga.

No puc ser bohemi: fa falta treballar.

dijous, de gener 26, 2012

La bena de la balança

M'han dit que la justícia és per al poble, i jo hi afegiria que és també per als pobres. Ara ha quedat demostrat: Camps, u més del poble, i a la vista de les proves igual de pobre que molts valencians que viuen amb poquets diners a la llibreta, rep el premi de la justícia del poble, que es posa al costat dels miserables, pobres i desvalguts. L'enhorabona.

dilluns, de gener 23, 2012

La llengua i la fe


Senyora,

em sap malament no seguir el canal i les formes administratives de les quals vós sou una defensora ferma, per remetre-vos aquesta carta per manifestar el nostre rebuig envers la decisió vostra d'acomiadar el tècnic lingüístic del departament de promoció del valencià. Pensem que despatxar el dit cap de departament per no haver guardat el sigil que pertoca pel que fa a afers que es saben per raó del càrrec o funció pot ser una acció obligada per al bon funcionament de l'administració pública (i municipal) que tant estimeu. Malgrat això, la situació que el tècnic va denunciar, ço és, que la senyalització de la campanya del Dénia Shopping totalment en castellà, representava també un atemptat en contra d'allò que l'administració pública (i autonòmica) legisla, i com bé sabeu, és l'incompliment de la llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Tanmateix, en aquest cas encara que vós considereu que el tècnic com a inferior ha actuat en contra del superior, cal dir que vós, com a superior, d'una banda pensem que heu exercit un càstig que considerem injust (perquè poc secret hi ha quan està a la vista de tothom) i d'una altra no hem vist encara quines mesures s'han executat contra qui ha fet la campanya del Dénia Shopping en castellà. Fet i fet, ens sorprén aquesta diferència de criteris entre l'eficiència dels dos inferiors i entre la eficàcia en les mesures preses en contra.

No farem més llarga aquesta text però abans d'acabar voldríem fer-vos saber que desitgem que els dies que anireu a missa i escoltareu amb devoció el retor parlar de la justícia de Déu, de la integritat de la Mare de Déu, de la bondat de Jesús, a més a més de la caritat, de la veritat, de la humilitat i del perdó cristians, vós ho sentireu amb el cor inflamat de devoció, com a bona cristiana que sou. Confiem que, quan rebreu la comunió, la carn de Jesús vos emplene de totes les virtuts que ell va predicar i il·lumine els vostres actes.

Atentament

dimecres, de gener 18, 2012

Sarcasme

La burocràcia és com un pilot de neu en un allau però de virtuts meravelloses. Implacable en la caiguda, però que sorprenentment és capaç d'evitar les lleis de la física.

Arran del cas del tècnic lingüístic de Dénia, és impressionant i terrible comprovar com l'administració pública és implacable amb els errors d'alguns dels treballadors malgrat tenir raó el subordinat, mentres que de l'altra banda és tan fluixa amb els superiors més ineptes.

L'enhorabona PP de Dénia per la vostra valenciania. Visca la vostra boca plena de les amoroses i belles paraules de la dolça llengua valenciana. Honrosa és la vostra caritat cristiana.

divendres, de gener 13, 2012

Mosso

I ara resulta que el català és l'excusa amb què els mossos volen castigar el govern català... Així es fa, creant amics, l'enhorabona, lluminàries sindicalistes...

diumenge, de gener 01, 2012

Cap d'any diferent

La setmana última de l'any he estat en un lloc especial. Desitjava de totes, totes que els dies darrers tingueren una llepada de singularitat i volia fer un viatge. De bestreta, tenia al cap un lloc urbà i poc habitual i vaig pensar d'anar a Luxemburg; tanmateix, per raons de diners ho vaig haver de deixar córrer. Amb el temps damunt per acabar de decidir un altre lloc va sortir Farrera al pensament: i quin gran encert. Al remat, no he eixit del país i he estat a un lloc rural; però he de dir que ha estat una gran experiència.

Al Centre d'Art i Natura de Farrera he fet molta faena de traducció, m'he sentit com si estiguera a ma casa: m'alçava matinet, em feia les infusions, dinava al balcó cara a la vall, m'esbargia escodrinyant els racons de l'edifici, estava en contacte amb els amics i he conversat amb la gent del centre mentre sopàvem. L'amfitrió,  en Lluís Llobet, en aquesta anècdota que conte, ha estat molt agradable: fins i tot m'ha fet sentir algú important.


dijous, de desembre 22, 2011

L'estufa que ens escalfa a tots

Crec que aquest text és d'aquells pocs que he escrit del nadal i ja posats voldria relacionar-lo amb el sentit laic de l'escola pública. De temps en temps bota la llebre dels crucifixos penjats a les escoles i durant uns dies brama la fera de si cal mantenir-los en l'escola o no. Tot de veus suposadament laïcistes es queixen que en un lloc sagradament laic no s'hauria d'allotjar elements tan descaradament religiosos.

Bé, aprofite l'avinentesa i amb aquesta llebre del nadal que tot just acaba de botar, amb tot l'ànim de tocar els ous, m'agradaria que també s'alçaren aquestes veus indignades i reclamaren la supressió de qualsevol referència nadalenca dels instituts. Si hom considera una heretgia laica resar el parenostre als instituts, que també s'enfanguen protestant per les nadales que es canten classe per classe.

Espere que sigueu imaginatius i creïbles en les defenses del manteniment d'aquesta tradició tan bonica del nadal...

dissabte, de desembre 17, 2011

Qui vol una ovella negra?

De fa uns quants anys que em presente a concursos de poesia, però no hi han mans que me'n toque cap. Bé, continue cercant, a vore si cau... (però no vos ho penseu, tampoc és que hi haja molta cosa on triar!).

divendres, de desembre 02, 2011

Qui m'ha pegat?

Estic molt desbaratat amb el tema aquest de la crisi: realment, no sé a qui tirar la culpa d'un merder que m'ha endrapat de ple. Ens retallen el sou perquè cal estrényer-se la corretja, però contínuament veig gent que guanya caramulls d'euros. Encamant, les patums de l'economia volen clavar mà a les condicions laborals  perquè pensen que l'administració pública no és tan eficient com una privada, però vés per on qui s'emporta els grans contractes de l'administració pública són empreses privades que disparen amb pólvora de rei, comissió per ací, comissió per allà: és a dir, la publica és un colador, però aprofitem-nos-en bona cosa. També tenim uns polítics que estan més que esguitats per casos de corrupció i són una altra volta elegits pels electors per tal d'ocupar tota mena d'escó: ja a les corts, ja als bancs, ja a les grans empreses.

Em sent estúpid.

dissabte, de novembre 26, 2011

Un recital dels grossos

Anit va ser una nit molt especial. Vaig ser convidat juntament amb l'Alexandra Pérez per l'IMAB per dur a terme un recital de poesia dins dels actes de lliurament dels premis de Gandia, els guanyadors dels quals van ser el Xavier Aliaga en novel·la i la Laia Noguera en poesia. El lloc era d'aquells importants, la sala de corones del palau ducal dels Borja, i l'ambient molt colpidor, molt gent de les lletres, d'altres lletraferits, i d'altres que tenien el gust d'assistir a un acte important. Els recitadors no vam triar els poemes, sinó que ho van fer les poetesses Christelle Enguix (encarregada de l'IMAB) i Maria Josep Escrivà (jurat del premi de poesia), que van seleccionar poemes de l'historial de guanyadors del dit premi. D'aquests, concretament,  es va presentar un muntatge audiovisual a càrrec de Santi Gomar i Gemma Fullana; fins i tot una de les guanyadores, Àngels Gregori, va recitar un poema seu en mig dels nostres. Al remat, per a completar la paraula van decidir que ens havia d'acompanyar la música del guitarriste Miquel Pérez.

He de dir que no estava nerviós, malgrat la solemnitat de l'esdeveniment; tanmateix, sí que tenia un sentiment de responsabilitat de fer-ho bé. Havien confiat en mi per a un recital ben important i el cert és que hi havien poemes que no me'ls sabia treure de la boca. Estic molt posat a recitar poemes greus i en aquest cas n'hi havien un parell que es manifestaven més alegres o tendres. Vaig eixir-ne satisfet, i les poetesses que ens havien pres en consideració ens van felicitar: he de suposar, doncs, que ens n'havíem sortit.

Després va vindre la desunflamenta: relaxació i recuperació de forces amb un vi d'honor. Xarrar amb la gent d'allí i gaudir del moment en què em vaig sentir encara un poc més part dels premis de Gandia, donat que vaig ser finalista del premi de poesia l'any 1998.


dijous, de novembre 24, 2011

Excuses de mal pagador

Acabe de llegir ací que l'ajuntament d'Ibi no escriu el web en valencià perquè no tenen, d'una banda, un departament de Normalització Lingüística ni, d'una altra, un pressupost per contractar-ne la traducció. No sé ja com agafar aquesta argumentació. ¿Realment és necessari un departament de normalització perquè l'administració escriga en valencià? ¿És a que l'ajuntament d'Ibi, d'entre tots els treballadors que deu tindre, no hi ha ningú que tinga els coneixements de valencià per fer-ho? Més encara, ¿és que l'empresa que ha creat el web a l'ajuntament d'Ibi no té ningú capacitat per traduir (ves per on, sempre les coses es fan primer en castellà) al valencià el web? ¿És possible que amb tants anys d'ensenyament en valencià a l'escola, encara aquesta empresa no tinga un treballador que sàpia valencià? Això si l'empresa és valenciana, perquè si és de fora...

De veres que no sé com es poden donar aquestes excuses tan barates, més encara, de bades... 

dimecres, de novembre 16, 2011

Pessimisme

Aquesta setmana es faran unes votacions al govern de l'estat. L'ambient general és de malestar per ço que ha gestionat el govern del PSOE. La meua tristesa ve de pensar que més de la meitat dels votants considere que el PP treballarà més bé i, doncs, el votarà.

Bon viatge i barca nova a qualsevol iniciativa que implique la meua llengua que és el català...

dissabte, de novembre 12, 2011

Retallant, retallant

No esteu orgullosos, funcionaris del País Valencià, de contribuir a pagar els 15 milions d'euros que ha cobrat merescudament  Santiago Calatrava pel seu projecte de les torres?

dimarts, de novembre 08, 2011

Aquest mes de novembre es presenta agradós des d'un punt de vista literari. He acabat una traducció poètica, en reprenc una altra que havia mig deixat i en dos setmanes participaré en dos recitals de poesia. Aquesta tardor estic més poètic que mai... I m'agrada.

dilluns, d’octubre 24, 2011

Donant idees, donant idees...

Un grup d'amics estan a la cua de facturació de la maleta i enraonen de la manera següent:

-Has comprovat molt pesa la maleta?
-13 kilos. No podré carregar gaire quan tornarem.
-Estos de Ryanair, quina manera de putejar la gent.
-Doncs, sí. Són molt pesats amb això del pes. Hi tenen una obsessió... I mira que són injusts. Jo pese 65 kilos i si omplic la maleta fins als 15, en total en pese 80. Mentre que eixe que està ara a la barra, que segur que en pesa més de 120, més la maleta, en deu fer 135.
-Cert és, Això són més de 50 kilos de diferència...
-No voldràs que es pague pel pes del cos... Podeu pujar fins un pes total de 100 kilos, qui se'n passe, recàrrec... Això és discriminatori!
-Home, no, però podrien deixar que la meua maleta poguera pesar 20 o 30 kilos... i encara els en sobrarien 30 més: com una mena d'incentiu...
-Ara que ho dius...
-Vist així...

dilluns, d’octubre 10, 2011

Dispersió

Des de fa un any ençà que estic embolicat en un munt de projectes: preparar uns quants recitals de poesia, traduir uns poemaris, escriure un parell de llibres de poemes i un parell de diccionaris, enraonar temes lingüístics per al blog de llengua, acabar un article de llengua per a una jornada de filologia, anar a danses i a l'escola d'idiomes i fer la faena de grec i de francés; a més a més, de les classes de l'institut.

També parar per casa i estar amb qui m'estime.

Em sent perdut, són moltes coses, que no crec que en siguen massa, (perquè per a la cultura no n'hi ha mai massa), però tinc la sensació que estic molt a soles...