Una mare dels ous

A la facultat, bé a les assignatures de literatura, bé fora de les classes, enraonàvem sobre si era adient explicar ço que significaven els poemes, contes o d'altres texts literaris. Debat maniqueu: no, perquè les interpretacions són moltes i no té ningú la veritat absoluta; sí, perquè els lectors a voltes no arriben a copsar allò que vol dir l'autor...

Després de dos anys de fer segon de batxillerat, i augmentat enguany en fer lectura obligatòria El perquè de tot plegat de Monzó, em plantege si explicar-los què volen dir els contes d'aquest llibre, quines trampes, quines picades d'ullet, quines... Pensem-ho bé: aquests llibres tan rics i tan complexos demanen d'alguna manera una explicació per a aquests alumnes (i no sé fins a quin punt en la mateixa facultat de filologia: no tots érem igual de madurs intel·lectualment per a entendre aquesta mena de literatura de fons. Ara que ho pense, jo sí que trobe a faltar per a mi unes quantes explicacions). Els alumnes de segon no són superherois que entendran tot allò que els donarem, i arran d'açò em plantege esbutzar-los segons quins contes, més que res perquè tinguen algunes claus per poder esbutzar encamant ells, si voldran, llibres semblants: Calders, Rodoreda, Pàmies, etc.

La cançó de l'enfadós

Ara que ha acabat el curs es reprén la idea de si convindria que els xiquets i professors continuaren fent classe el mes de juliol. Ja es sap: els professors tenen massa vacances i, els xiquets, no sabem on estacar-los.

El problema de la superfície està en on posem la xicalla en aquests dos mesos d'inactivitat; però el problema que veig jo, en la part pregona, és ¿a qui afecta realment que els alumnes estiguen solts i sense la vigilància paterna?

Mireu, si fem una ullada barroera a l'esquema social clàssic, els més rics, aquests, no tenen problemes: o envien els fills a estudiar anglés arreu, (amb la qual cosa ja tenen el fill vigilat un mes i de més a més, més preparat) o el deixen amb la dida que tenen a casa. Per tant, per als rics no hi ha cap problema. Però pel que fa als pobres (bé, dis-li pobres, dis-li classe social mitjana baixa), són aquests qui més desitjos tenen que estiguen dins les classes, perquè els pobres no es poden permetre pagar els cursos d'anglés d'un mes, o qualsevol altra activitat.

A hores d'ara vivim en una societat on les distàncies econòmiques es veuen molt clares: els rics no tenen cap problema perquè amb diners (que en tenen) torrons; però els pobres, ho són més encara i aquests s'agafen al clau que s'hi presenta. Tenim una part de la societat que no està en casa de 7h a 21h pràcticament, i és evident que no veuen els fills fins que no és de nit. Que els fills es queden un mes més en l'institut els alleuja de no tenir-los en casa o solts pel carrer tot el dia. Queda clar que el recurs dels avis és un bon ajut, però no tots poden fer ús d'aquest escarràs. Ben bé que voldrien que s'hi quedaren fins i tot el mes d'agost (si com a treballadors superexplotats no poden gaudir de vacances) i més encara: fins i tot cada vesprada dels 9 mesos que dura el curs. És per això que en aquesta societat de pelacanyes que tenim, de pelacanyes que s'ha creat per raó dels interessos del mercat, de pelacanyes perquè no valorem una distrubució nova dels horaris, qui paga els plats trencats és l'escola pública, i els pares dels fills que van a aquesta escola pública s'hi veuen presoners, i en aquests intents de salvar-se'n, la fugida cap avant (aplaudir que el mes de juliol hi hagen classes) es presenta avinent.

Des del meu punt de vista, el mes de juliol hauria de ser treballat per a tots aquells qui han estudiat els cicles formatius relacionats amb els serveis socioculturals, si voleu, més preferentment els tècnics superiors en animació sociocultural, perquè és el moment ideal ja que és quan els xiquets ja no van a classes ni oficials ni partuclars. Des del meu punt de vista, el nostre govern s'hauria de gastar els diners públics contractant aquests tècnics que s'han tret el títol i pagar a la xicalla un mes d'activitats de formació. Els mesos de juliol i agost haurien de ser per a ells: els xiquets que correguen l'andola, que facen activitats per a l'estiu i que vegen món; els tècnics, que puguen treballar per als estudis que han fet.

Per cert, com deia el bufó aquell: serà per diners? Si no saben d'on treure'ls, ací van unes quantes idees: Fórmula 1, projectes faraònics, l'església, etc.

Es fa saber...

Alumnes, acabe de parlar amb la Mare de Déu, com a representant dels advocats divins, perquè s'abstinguen tant ella com tots els altres d'aparéixer-se durant aquest examen d'ara.

Hem enraonat una miqueta i ha entés que efectivament seria injust que se vos aparegueren per il·luminar-vos en les respostes. Estan d'acord que falsejaria el resultat de l'examen, alhora que entorpiria la vostra capacitat d'esforç en l'estudi.

Per tant, a partir d'ara, és tot cosa vostra.

Imbècils

El Consell Valencià de Cultura (òrgan assessor de la Generalitat Valenciana) avisa del risc d'involució del valencià.

-Ui, quina por, quina por...!

(Açò és el que deu pensar manta polítics del PP al govern)


I ara resulta que la Ciutat de les Arts i de les Ciències de la Generalitat Valenciana s'anuncia a Catalunya Ràdio en castellà.

A caram...

Crítica al segon poemari

Ací vos deixe la segona crítica que han fet del meu llibre (no està malament, del primer me'n van fer una), l'autor de la qual és Josep Lluís Roig, poeta i crític saforenc.

"En poesia, com en la vida, existeixen moltes solucions possibles. Algunes s’ajusten més a la línia canònica i d’altres busquen pels marges, conscients que la veritat ni és única ni unívoca.

Perquè la poesia de Josep Vicent recerca voluntàriament eixamplar els marges canònics. Amb referències reivindicades com les de Joan Brossa o Quim Monzó, i on el món referencial s’alimenta del món real. Així, amb la transgressió de les convencions i la ironia com a armes, no és estrany que de resultat final isquen aquests versos plens de tot això: joc (perquè el joc també hi és present, i molt), voluntat de sorprendre, mala i bona llet... Però l’ingredient principal possiblement siga la voluntat de mostrar la realitat des d’un angle diferent a l’habitual per a obligar-nos a replantejar-nos-la. I la poesia també és això.

D’aquesta forma, malgrat que potser suavitza els extrems formals del seu primer llibre, segueixen destacant els títols llargs, les formes cuidades però molt referencials, amb referències creuades on un poema respon parcialment a d’altres poemes... En definitiva, que manté sempre la voluntat de provocar el lector.

Tanmateix, no és aquest un llibre de lectura difícil i pessimista. Ben al contrari, malgrat els jocs paratextuals i textuals pròpiament dits, malgrat que mostra una visió relativament negativa de la realitat, també permet una lectura directa, divertida i de vegades sarcàstica, com el poema

dedicat a l’embús habitual de la N-332 a Oliva. Un poema que defineix el món actual perfectament.

Així que després de Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (sí, així és el seu primer títol), ve aquest Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari, publicat a l’Editorial Setzevents (http://setzevents.cat/); una editorial d’autoedició amb esperit crític (no publicar-ho tot, només allò que els agrade)."

Paradoxa

Temps arrere hom va publicar aquest text que parlava dels col·lectius que s'han vist afectats per la política del govern d'ara. Com més va més col·lectius apareixen en la premsa, els quals es queixen que el govern no els ajuda, no els dóna els diners que necessiten, etc. Certament una llista de greuges i una cançó de l'enfadós.

Tanmateix, sembla que uns quants integrants d'aquests col·lectius acaben votant el partit que els puteja, amb la qual cosa ja és per fer-s'ho mirar: putejat i damunt, pagant el beure. Algú podria dir-hi: encara et passa poc!

O és això, o és que si hom suma els vots de tota la gent que està descontenta i enfadada amb el govern no arriben ni a trenta (ço és, a la xifra que siga prou per a desbancar els vots dels qui governen ara).

No entenc aquest país.

La magnitud de la tragèdia

Un partit de tota la vida posa al seu programa electoral de tota la vida la proposta electoral de revifar el valencià: més línies, més llibres, més... Tanmateix com més va més desafecció hi ha envers el valencià, de la Marina cap avall, justament on més habitants hi han.

(ací reproduiria un fragment del lament d'Èdip, per exemple, però em fa gossera: amb aquesta referència ja podreu imaginar-vos el parlament, la tragèdia, la tensió, la pena, etc.)

La magnitud de la perversió

Suposem que hi han 20 votants. D'una banda, d'aquests 20, 13 tenen problemes legals, és a dir, han fet certes trampes, s'han embolicat en tripijocs, estan en mig d'algunes malifetes, roda i volta, que tenen la mosca al nas pel que fa la justícia. De l'altra banda, els altres 7 ben bé no tenen res que amagar i com aquell qui diu, estan perjudicats socialment.

Ara es convoquen unes eleccions i ve un partit amb molta empenta. Aquest promet que farà net: investigarà i s'esforçarà perquè es castigue tota aquesta malvestat.

Sincerament, i amb al mà al cor. Vosaltres penseu que els 13 d'adés votaran aquest partit que promet fer net?

Miserables els altres 7...

Parlem d'ètica?

Aquest mes es presenta enfadós pel tocat de les eleccions. Ara serà hora de vanagloriar-se i treure els draps bruts i de manipular la gent.

Dies arrere he sentit la notícia que un polític fa servir el cotxe d'una empresa per a ús personal. La gent normal i corrent del carrer, és a dir, la gran massa té el cotxe propi a nom d'ell, fins i tot, dos o tres cotxes (per a la parella i per als fills). El més corrent, doncs, és això. També fóra possible posar el cotxe al nom d'un avi, o si voleu, a algun parent perquè així es pot desgravar per a la seua empresa: més encara, el propietari, sent empresari, es posa el nom del cotxe a la seua empresa. Però siga una cosa o l'altra, parlem de família, lligams que impliquen una gran confiança, perquè ja sabeu com està el tema de les assegurances i dels bancs, i el més important de tot: parelm del cotxe propi, l'eina de cada dia.

El que jo em demane és per què un polític ha de fer servir com a vehicle personal el cotxe d'una empresa, i no tindre un cotxe a nom d'ell, de la parella, de l'avi o de l'empresa pròpia per a desgravar. ¿Per què una empresa ha de fer el favor de deixar un cotxe a un polític? ¿No té el dit polític diners per a comprar-se un cotxe propi, o si el compra, vés a saber, posar-lo en nom d'una empresa que no és seua? Mireu, certament, no sé fins a quin punt es pot ser primmirat i dir que això està bé o malament. Simplement, per aquells qui tenen la mentalitat de poble, de qui treballa i no maquina coses per a escurar diners a la declaració de la renda, vull fer aquest pensament i després que cadascú faça el que li convinga, si jutjar bé o malament això.

Bé, i qui diu cotxe, pot dir la casa on viu.

De volta poètica

Aquest curs he tingut uns quants dies de festa que aprofite per fer una escapadeta; cotxe amunt faig turisme lingüístic, i si és avinent la cosa i pot ser poètic, doncs millor. Aprofitant que he tret el poemari, he volgut fer alguna actuació poètica o recital en aquests viatges i aquest curs he endegat dos campanyes de presentació. La primera va ser a Andorra; vaig enviar amb un mes de bestreta el meu currículum a les biblioteques andorranes, amb el tema que, ja que hi anava de viatge, doncs hom podria aprofitar per tenir un recital fet amb veu valenciana. El fet, però, és que només em va contestar una de les biblioteques: ho sentim, ja tenim l'agenda plena... Em vaig desil·lusionar un poc: cinc dies per Andorra em pensava que donarien per a algun buit, però què hi farem.

Però també aquesta setmana de pasqua de més que tenim al país he volgut fer un viatge per Catalunya amb la mateixa intenció. Així doncs, amb un mes de bestreta, vaig enviar més de vint correus a les diverses biblioteques que hi han pels voltants del Penedés, del Segrià, de l'Osona, però res, també m'ha contestat només una biblioteca, la de Vilafranca: ho sentim, ja tenim l'agenda plena...

És un poc trist, fins a cert punt desil·lusiona, que hom s'oferisca a fer algun recital des del sud venint, fent-ho de bades, perquè, fet i fet, el viatge ja havia estat pensat fer, i les biblioteques no responguen (i encara que siga per a rebutjar!): de vora 30 correus, només n'han respost 2.

Però bé, què hi farem.

Les acaballes de...

He estat a Xàtiva. Per a les persones amb inquietuds, o amb consciència nacional valenciana (lleig de dir, però dissortadament, hom entén el que es pretén dir), i en el meu cas concret, el fet de passejar pel castell em fa sentir un poc trist. Voler i no poder.

Als meus alumnes, bé siguen de l'ESO, bé del Batxillerat, quan toquem el tema medieval i la rellevància de la corona d'Arago, els faig un discurs més que sentit. Els faig saber que el nostre gran país de països pertanyia a la primera divisió política. Políticament i perquè se'n facen una idea en aquests cabets encara per a desenvolupar, érem com una mena d'Estats Units d'Amèrica que actuava entre iguals amb els altres països europeus. Vull fer-los entendre que el Regne de València era una potència econòmica i cultural, com uns Londres, París, Berlín o Nova York d'ara. Roda i volta, que prenguen consciència que pertanyen a un país que ha estat algú en el món occidental.

No com ara: mediocritat i més mediocritat

Recòrrer el castell de Xàtiva té aquest problema.

Perdre un llençol a cada bugada

(Aquest text no fa referència a la manifestació de València del dissabte)

Ahir vaig arreplegar els exemplars d'un poemari que vaig presentar a un concurs, concretament al d'Alcoi. La xica que me'ls va tornar es va haver de disculpar perquè dels cinc que vaig dur, només en tenia 4. Què passa amb el poemari que em falta? S'ha perdut? Se l'ha quedat algú del jurat? Si s'ha perdut, quin penques. Si se l'ha quedat, home, és un orgull, perquè deu voler dir que li ha agradat (si no, l'hauria tornat). De retruc, si se l'ha quedat, hauria pogut deixar una noteta... Supose... Més que res com un detall...

Si algú d'ells llig o s'assabenta d'aquest text, estaria bé que m'ho fera saber.

Gràcies...

Paradoxes

I jo em demane: Si segons es llig en premsa, el Consell del nostre país no té la potestat de sancionar ACPV pel tema del senyal de TV3, com és que encara es mantenen les multes? No seria això prevaricació?

De veres, no ho entenc.

De premis

M'he presentat a un premi de poesia; hi vaig enviar la segona part del Dos poals de sabó, el títol del qual no diré. El resultat és que no m'han tocat el plaer, el gust, l'honor ni la sort de ser premiat. Què hi farem. El Dos poals és una proposta tan arriscada que cal estar molt segur a l'hora de publicar un tal poemari: els caragols són els caragols i actualment hom no està per a aventures editorials. El mal és que està en fase de creació la tercera part del Dos poals (títol que no diré tampoc) i em fa llàstima pensar que potser no es publicarà, ni l'u ni l'altre.

Sincerament, jo podria penjar per la xarxa els poemaris; fer-los lliures i que la gent els llija. No caldria que escriguera aquest text, el qual pot semblar prou ploramiques per a la gent. Cert, però m'agradaria que consideràrem plegats aquestes reflexions.

Publicar en webs encara no té el pedigrí de publicar en llibre. Si no està en llibre, encara no es pres en consideració, ni pels lectors, ni per la crítica. Tristament, allò que no estiga enquadernat, no mereix l'atenció de la gent.

Tampoc és pres en consideració per l'administració. Publicar en paper es fa més de respectar a l'hora de puntuar en un concurs de mèrits, que no pas en tenir-ho penjat en una web.

A més a més, si hom ha de presentar-se cara al públic, per exemple en presentacions tradicionals, no atreu gaire públic dir que està el llibre penjat per internet; no és gaire estètic tampoc presentar-se al poeta amb un grapat de fulls d'impressora perquè te'ls signe.

Al remat, el tema econòmic. És encara ètic cobrar per l'esforç intel·lectual?

Com ja he dit, de moment, la meua proposta del Dos poals no mereix ésser premiat i de retruc publicat. ¿Paga la pena continuar amb els intents de la marca Dos poals? ¿Enviar per correu els exemplars? ¿Demanar que te'ls tornen? De moment, ho intentaré un parell de voltes més. Després, ja vorem.

Orígens, identitat

Fa uns dies vaig anar a la muntanya, a la meua Segària, a la cara bonica. Hi vaig anar amb el meu avi, 91 anys: ell hi puja dia sí, dia també. La muntanya tampoc és que tinga gaire cosa, però és la muntanya del meu poble: ofereix unes marxetes de tres quarts d'hora, dalt o baix, prou per a fer un poc d'exercici. També hi té plantes els noms de les quals no he sabut mai, i ell d'algunes no es recorda: vet ací el detall.

Jo no les he sabudes i ell no les recorda. Encara puc sentir-me afortunat de saber-ne les bàsiques (timó, romer, bruc, argelaga) perquè em fa la sensació que més de la meitat del meu poble ni tan sols sabria identificar-les, i això és trist. El meu avi ha oblidat uns quants noms i nosaltres ni ens els sabem.

Sexenni

Aquest blog fa un sexenni; donada la faena que faig, he pensat que era un fet que calia destacar: un sexenni, mare... Davant aquesta fita que s'intueix important, he decidit escriure sobre coses banals que em van passar l'any que vaig endegar aquest canal.

Vivint a Mutxamel aquell any, em posava la ràdio a l'hora de gitar-me: en la solitud d'un sud del país que va perdent la llengua, sentir Catalunya Ràdio animava un poc la cosa. Hi escoltava cap a les onze un programa d'aquells que se'n diuen de converses filosòfiques i d'autoajuda (quina barreja!) i la sintonia que tenia encara m'agrada i em recorda aquell temps; a les dotze hi continuava el programa esportiu habitual en totes les emissores de ràdio, però només una estoneta, que el sendemà calia alçar-se matinet per anar a l'institut. Va coincidir també aquell any que Catalunya va disputar-se a Macau la copa del Mundial B d'hoquei patins. Vaig vore uns quants partits i vaig seguir amb expectació tant el mundial com el que passaria una volta que havia guanyat la copa, ço és, com acabaria el serial polític i esportiu de les federacions catalana i espanyola (perquè guanyar el Mundial B significava poder jugar el Mundial A, el bo). Al remat, com ha passat tantes voltes, tot va acabar en foc d'encenalls i moltes il·lusions espatlades.

Pel que feia a la televisió, m'agradava veure Silenci i 3r 3a, del Canal 33.

Solia comprar llavors de soja, que feia bullides amb creïlla i carlota: ho vaig fer només aquell curs, no ho he repetit més. Menjava també amanida de cuscús (açò sí que ho menge sovint).

Aquell any em vaig preparar unes oposicions, les úniques que m'he preparat amb il·lusió, a un ajuntament, i no les vaig guanyar, perquè encara em pense que estaven dirigides i, fet i fet, no havien de ser per a mi. Tanmateix, es veu que el karma va voler recompensar-me tantes hores d'estudi i de faena (torne a dir, no havia estudiat mai tant ni amb tantes ganes ni il·lusió) i em va fer aprovar les oposicions de secundària. Sembla que el greuge havia estat monstruós...

També em vaig presentar a Alzira, a Bromera, a una prova de corrector i traductor. Malauradament no vaig passar el primer tall.

Durant aquell curs anava a estudiar a la biblioteca de la Universitat d'Alacant: hi vaig passar moltes vesprades, però també uns quants vespres de divendres i de dissabte; era una sensació estranya tornar passades les 10 o gairebé a mitjanit al pis. Estar en contacte una altra volta amb aquell ambient universitari em feia reverdir els meus anys d'universitat: la despreocupació, la bambolla que em protegia del món adult de l'ensenyament, l'atmosfera de saviesa i d'aprenentatge que hom va perdent en entrar en la roda de la rutina de l'institut. Al capdavall, un estimul per estudiar més coses (fins i tot una becada a un sofà de la biblioteca!).

D'una altra banda, era l'any que eixia publicat el llibre del Dos poals de sabó, etc. l'any que vaig anar a Barcelona a descobrir què era la fira del llibre. Però també va començar a prendre cos el poemari que ara fa poc ha eixit a la venda, Els hòmens primer, si és home, etc.

Hi vaig fer molts viatges: Astúries, Girona, Barcelona, Londres.

Ha passat un sexenni i em fa la sensació que he oblidat moltes anècdotes banals, que hom ho vulga o no, donen contingut a qualsevol evocació del temps passat que es suposa que va ser millor.

Els canvis nous en l'educació

Anem a pams. A vore si ho he entés bé. A partir d'ara:

La línia del PIP (programa d'incorporació progressiva) tindrà el valencià com a única assignatura en valencià.

La línia del PEV (programa d'ensenyament en valencià) tindrà com a llengua d'expressió el valencià (sempre que els departaments tinguen professors capacitats per a això, i si no es podrà fer en castellà), però si l'alumne vol, podrà contestar totes les assignatures que no siguen valencià (supose que aquesta no) en castellà.

I jo em dic: i per què tanta caguera amb el valencià? No teniu la sensació que com a valencianoparlants som escòria?

Ira, odi, enveja, supèrbia

L'enhorabona militants del PP.

L'enhorabona simpatitzants del PP.

L'enhorabona votants del PP.

Vosaltres sí que sou democràtics.

Com a bon catòlics que sou, Déu vos recompensarà per la vostra

honestedat, humilitat, caritat, generositat.

Sou els cadellets de Franco.

Polònia

Quan l'any 95 el PP va guanyar les eleccions al país i va decidir incloure el castellà en els programes d'aquells d'entreteniment per a fer-los bilingües (el cas més destacat va ser un programa de nit que feia el Palomero, que no recorde exactament, potser Graffiti; encara que de castellà ja feia temps que n'hi havia en la programació), recorde que la brama era que amb el PP s'acabava tot i que quina vergonya incloure el castellà en programes en valencià: i així fins ara, que tots (els de la ceba) hem avorrit Canal 9.

Tammateix el que em molesta és que una part d'aquesta gent que tant s'ha queixat de Canal 9 per incloure el castellà als programens en valencià (per exemple, els Autoindefinits o L'alqueria blanca) no protesta, més aïna aplaudeix, ho confessa en els perfils del Facebook o diu tranquil·lament que li agraden Polònia i Cràkòvia de la TV3. Deixant de banda la qualitat que poden tindre els programes, ço que no és just és que amb l'excusa que són personatges castellans, els actors hi parlen. Tampoc veig adequat justificar-ho amb l'excusa que no es creïble que tal i tal altre parlen en català.

Al remat, considere que és una falta de coherència apaludir el producte de la TV3 malgrat que més de la meitat siga en castellà, i pedregar el canal valencià que fa el mateix. Si parafrasssege Fuster: doncs ve de la TV3, a vore què diu.

Per cert, ni veig Polònia ni L'alqueria blanca (i ja sé que L'alqueria fa molt per a normalitzar el valencià al país i tot açò i allò: però jo simplement he analitzat uns fets.)

El mocador rosa, ha!

Per cert, aquelles persones que s'emocionen i es corprenen en veure l'anunci aquell de la professora que arriba a l'institut després d'un càncer i tot l'alumnam s'hi llança per abraçar-la, que s'ho pensen un poc si estan a favor del tabac o si fumen.

Mira que ens agrada ser estètics en segons quines coses i pensar: que gran aquesta professora que ha sobreviscut a un càncer (per exemple, de pulmó que he provocat amb el meu fum i el dels altres: ves, com si fóra la meua filla).