D'un discurs i una fira

Cada any hom recorda en aquests dies de començar octubre el discurs que va pronunciar el Quim Monzó a la fira del llibre de Frankfurt i jo envide recordant la meua candidesa d'anar allí a veure quin pa s'hi donava: 14 anys ja.

D'una cita d'un mestre

L'amiga poeta cita un pensament del Joan Brossa. Justament u dels pensaments que més m'ha marcat i que sempre m'ha provocat desfici, por. L'amiga poeta vol saber per què em fa por i jo li dic que massa n'hem parlat.

Aquest blog és també açò: les cabòries de la producció pròpia i la projecció que hi té; doncs sí, la tasca poètica és això: pors i temences que allò que hom escriu siga neonoucentisme, que allò que hom escriu no siga arriscat; en definitiva que allò que hom escriu no siga silenci emperrucat.

Arriscar-se a fer un bon treball, honest, i no caure en la poefalsia.

D'unes converses

Parle amb poetes amics de la tasca poètica pròpia i suren els neguits, els desficis i les inseguretats de sempre i les compartim. No s'acaba mai açò.

D'una lectura

 Una amiga m'envia un missatge per a recomanar-me un llibre de narrativa. Ella sap que la llista de lectures és llarga, però sap del cert que aquest sí que sí. Certament, era que sí de totes totes.

D'un desig a complir

Els somnis costen diners i si són somnis bonics, encara més.

Del retorn de l'imperi dels taliban

Es desencadena la desgràcia latent en l'Afganistan i es desborden les xarxes del nostre món occidental. El meu país petit, de sobte, de colp, es nega, a manta com un bancal, de portades del poemari en català de la més famosa de les afganeses: tristament, haver estat escriptora ha convertit la Nadia Anjoman en l'antonomàsia de les afganeses, en el referent a qui acudir quan ocorre la barbaritat talibana. Ves el cas, que tenir estudis o anhelar ser escriptora ha fet que brotara de l'anonimat de la desgràcia de ser dona allí: moltes més en són patidores també d'aquesta fi tant abans com després, però la Nadia en serà l'exemple per a nosaltres els catalanoparlants.

 

Aquesta portada esmentada adés és del poemari que vaig traduir jo empomant poemes d'ací d'allà per a un projecte multidisciplinar; en una altra circumstància seria la més joiosa de les meues aportacions a la literatura del meu país petit. Tanmateix, és una felicitat força amarga, com hom pot entendre.

De la impotència política i social

Sent professor dol força trobar comentaris que malparlen de l'educació pública o dels professors. Puc entendre algunes queixes sobre el tema, professors inclosos, però no lleva que em lamente que tots siguem considerats, jutjats, dolents. Ho dic al tocat que jo no hauria de fer el mateix respecte dels polítics perquè no tots són iguals i treballen en les condicions que s'hi posen.

Ve al cas tot açò per l'amargor que provoca el tema dels preus tan cars de l'electricitat i la impotència de sentir que els polítics permeten que açò ocorrega i que les mesures que hi prenen ens deixen perplexos com a ciutadans que no assolim un benestar en els afers més bàsics, vitals!

És injust pensar, concloure, que els polítics, tant els de la política alta com els de la política baixa no serveixen per a res: els primers, perquè són els qui maneguen tots els fils tracten els altres grans poders, ni els segons, perquè no tenen, tristament, la capacitat de capgirar allò que fan els de dalt.

És injust, sí, però a voltes no puc evitar que m'assalte aquest pensament.

Del valencià en la restauració

De l'obra de teatre La Vesita tinc clavada la relació diglòssica entre la senyora i la serventa: la primera, valenciana dominadora, de tracte aspre, sovint irrespectuós, i que fa ús del valencià sense escrúpols vers la segona, castellana i dominada, però també de llengua esmolada i gens desvergonyida en el seu parlar castellà.

Em ve al cap pel tocat del drama que hi ha hagut a Dénia o Xàbia aquest estiu en la restauració, en què el sector aquest ha vist com feen falta treballadors per als seus bars, restaurants, etc. i perquè enguany hem hagut d'anar a menjar fora unes quantes voltes (esmorzars, dinars, sopars) en llocs aitals de Dénia. Vull lligar-ho perquè d'alguna manera jo, el client, podria ser el símil del senyor que parla valencià i el cambrer el del servidor, que parla el castellà: i no és que jo haja estat el despòtic que empoqueix el treballador, més aïna la realitat i l'anècdota és una altra.

Com a valencianoparlant soc conscient que hi ha hagut un canvi de papers i m'he sentit en el tracte com si el cambrer fora eixa senyora aspra, irrespectuosa que parla en la llengua dominant (el castellà) i a qui ha pegat tort que jo, el client, parlara valencià de tu a tu com la serventa aquella, però que no ha tingut la valentia o s'ha menjat la ràbia per no haver de contestar i etzibar-li tu qui et penses que ets.

Comptat i debatut, a les notícies es feen ressó que a Dénia no trobaven cambrers; jo retrucaré, que trobar-ne que entenguen valencià (més encara, que el parlen per respondre a un client) és com trobar un unicorn.

D'un esportista valencià

S'ha mort el Genovés, una figura importantíssima de la pilota, mítica si fem cas de l'allau de condols i panegírics apareguts a les xarxes socials: bona part en destaquen el vessant esportiu de jugador omnipotent, d'altres en lloen el compromís al país.

Jo mostraré la meua sorpresa de trobar un esportista valencià que no ha amagat el vincle amb l'idioma i la cultura. Sorpresa dic perquè no són nombrosos els esportistes valencians amb aquest tarannà.

D'una entrevista més

Passen moltes coses, les ocupacions augmenten i el temps per a dedicar-lo a fulls volants culturals han de competir amb el temps de dormir. Però a la fi llig l'entrevista a una poeta, a més a més amiga. M'ha agradat, perquè hi he vist preguntes no només de literatura sinó d'aspectes de la vida, amb la qual cosa hom pot saber més de la seua opinió, com a animal social, polític, etc i no només com a poètic. Ha estat una entrevista també amb ressons i citacions a literatura, filosofia i que no han semblat banals, superficials sí, però no banals. Al remat, una entrevista que s'ha fet curta, atés que com que no cal ser editada en paper, hom hauria pogut permetre's el luxe d'allargar-ho més, molt més.

D'unes reflexions poètiques a partir d'unes d'art

Aquests dies d'estiu estem mirant un vídeos d'un youtuber pintor. Es dedica d'una banda a parlar d'aspectes de tècnica pictòrica però també fa crítica d'art. D'aquesta segona, hem mirat molts vídeos que tenen una opinió desmitificadora de moltes patums de l'art amb l'argument que m'ha fet pensar: hom pretén fer passar per bon art artefactes que són ocurrències, maldestrismes, ínfules i fraus.

Tot seguit ho he projectat a la poesia en general i a la meua particular i m'ha fet entendre moltes coses, amb el resultat que a partir d'ara em miraré amb uns altres ulls l'obra d'altri i com cree la meua.

D'una AMPA de Torrevella

M'he sentit molt però que molt malament de l'acció que ha fet una AMPA d'un institut de Torrevella d'aconsellar als pares que demanen per als fills l'exempció del valencià. De bestreta, aquesta actitud contra el valencià pot ser entesa com a anticonstitucional (perquè l'Estatut d'Autonomia valencià és també Constitució) atés que la llengua pròpia dels valencians és justament el valencià, amb la qual cosa, ja van contra la llei.

De retruc, la contestació per part de la societat valenciana en defensa del valencià s'ha realitzat i una associació usa d'argument una raó que no la veig gaire clara: robusta, diria. Addueix que aquests alumnes correran el perill d'esdevenir ciutadans de segona si aquesta barbaritat ocorreguera.

Ciutadans de segona. Doncs no. Aquests alumnes, que per culpa dels pares pugueren aconseguir aquesta exempció, continuarien sent ciutadans de primera, perquè realment els ciutadans de segona som justament els valencianoparlants.

Som de segona categoria perquè encara no podem anar a cal metge i que com a mínim puguem parlar en valencià i que ens donen l'informe escrit en aquesta llengua.

Som ciutadans de segona perquè a la primera que algú no entenga el valencià en una reunió de pares automàticament s'ha de fer en castellà malgrat els altres 20 pares que sí que saben valencià.

Som ciutadans de segona perquè quan tenim interacció amb les forces de l'orde abassegadorament haurà de ser en castellà.

Som ciutadans de segona perquè podem mirar més de 20 canals de televisió i 19 i mig emeten en castellà.

Som ciutadans de segona perquè a les pizzeries o d'altres restaurants que vulguem anar tenen la carta en castellà, anglés, francés, alemany o neerlandés.

Som ciutadans de segona perquè el Meradona, el Consum i el Masymas fan servir el castellà en la megafonia, en els fullets publicitaris, en els cartells dels preus, en els productes de carn i peix, en el tiquet de compra, en la llengua de referència primera amb el client quan va apagar.

Som ciutadans de segona perquè si fem un viatge a Torrevella allí no ens entenen en valencià, amb la qual cosa haurem de parlar castellà i, doncs, demostrarem que eixos alumnes són, esdevindran, uns ciutadans de primera.

Del fotopoemari

Cal anar alliberant creacions i ara tocarà els fotopoemes que vaig crear en el fotopoemari Vers un trànsit nou el temps s'arresta: parlen els ulls. El lloc serà entre d'entre altres, el blog dels versos, el Versos triats.

D'una proposta poètica

Fa dies que tenia en compte el projecte de Verkami que ha mamprés el Joan Deusa de fer un reportatge sobre poetes jóvens. Cal reconéixer que és bonic, atrevit i que d'alguna manera omple un buit del qual se n'hauria d'encarregar els mitjans de comunicació públics. Atés que no ho fan, benvinguda aquesta proposta poètica.

D'una lectura

Riberenques és una plaqueta poètica autopublicada, una altra obra més que pren el camí de la intutela editorial i depén de la tasca de l’autor perquè circule i arribe a la gent. El llibret és un aplec de 18 proses poètiques que de bon començament de llegir ens recorda dos autors importantíssims de la nostra literatura valenciana: l’u, el Joan Navarro, per la construcció sintàctica del text i per l’hermetisme en la comprensió; l’altre, el Vicent Andrés Estellés, pel contingut, pel to o per la imatgeria.

En el cas del Navarro, citarem per exemple l’obra La saba i el fang:

El buit creador. El silenci dels bambús sota la volta calcària de l'ou. La brillantor de les plomes de l'àguila. L'enyor de l'avenir. Un pinyol dins la cel·la diàfana d'un reliquiari. Els béns abandonats després de l'última partida: el gerro amb les tulipes, el rèmol encisar al bessó del frigorífic, les veces dels coloms espargides pel terra, una caixeta folrada de petxines i paisatges, el deixant d'una barca sobre la cara de l'aigua, un peix de vidre damunt l'aparador, les gemmes dels bulbs. El buit vastíssim ple. [...]

i comprovarem amb el text de baix aquesta semblança sintàctica:

Les teules amoïnades, l’estable ple d’útils. Els llamps de lluny, les instantànies. Una jovialitat efímera, els comboi dels xiquets. Les hores plenes de joguines, el sol radiant, les garrofes. Vares prémer la meua mà, la mar encesa, l’horabaixa. Cremava la terra, l’eix trencat, successions d’incordis. Una bosseta de gesmil, la flaire. [...]

Pel que fa a la comprensió, podem entendre els vocables però es fa difícil trobar un significat concret: simplement haurem de deixar-nos endur per aquest enfilall de noms i adjectius i assaborir què ens suggereixen.

En el cas de l’Estellés, és evident el contingut: el camp, la família, la infantesa, l’amor; el to, solemne en l’ambient rural, col·loquial en la vida casolana; la imatgeria, els carrers del poble, la vida d’estiu en la vida de poble, els espais naturals que formen el macroespai de la Ribera.

En aquesta plaqueta trobem que es barregen diversos personatges. Per exemple ens sembla que de les relacions amoroses que hi han siguen de la veu poètica però també dels familiars de la veu poètica, de manera que intuïm que hi ha una intenció literària de fer que es confonguen. Tenim també el pensament que hi ha la mort d’algun avi, de manera molt difosa. El temps també es confon, suposem que és l’estiueig al poble de part de la veu poètica, però també la resta de l’any.

Llegir aquestes proses ens ha fet enllaçar les pel·lícules dels anys 50, aquelles en blanc i negre, bé les espanyoles de tota la vida o les italianes, en què el decorat eren aquelles cases sense luxe, de la gent normal i corrent, de les cuines, espaguetis i vi. Aquest és un món a extingir i que entenem carregat de nostàlgia, amb l’inconvenient que passada una generació o dos, hi haurà un abís de referències.

En definitiva, Riberenques és un cofret preciós, que basa la valor en la construcció literària (prosa i no versos), en les referències a una zona específica del País Valencià, que de ben segur els que la coneixen la sabran resseguir i en la humilitat solemne d’una vida en procés d’extinció, si parem esment a les formes amb què es torben els xiquets i jóvens d’ara.

De la Plaça del Llibre

Vaig viure la primera Plaça del Llibre, feta a València, com un acte necessari: com a valencià que té el cap-i-casal de referent vital, doncs, representava una fita de país pel que fa a la literatura en català. Després va arribar la Plaça del Llibre a Alacant i la vaig trobar necessària per aquest problema que tenim de distàncies quilomètriques i lingüístiques. Tot seguit la de Castelló, de la qual es pot dir el mateix respecte dels pobles del nord.

Ahir es va celebrar la de Gandia i me'n vaig alegrar perquè trenca la vertebració provincial i dona importància a la comarca. Hi vaig anar i sembla que pot haver assolit un bon succés i d'ací em van sortir qüestions: és possible que hi hagen més Places del Llibre d'àmbit comarcal i que tinguen el mateix succés (o més)? Se m'ocorre Xàtiva, Alcoi, Ontinyent. També em demane si a la Marina Alta Dénia seria el gran centre concentrador o potser Pedreguer li podria passar per davant. Per a acabar, tindria ressò entre Calp i la Vila o en altres comarques fora del rodal de València o Castelló?

 

De converses poètiques

Enraonaven els dos poetes i allí hom va dir que el tocat no era que hom tinguera una bona veu per a recitar, sinó si hom tenia poemes, matèria, bons per a ser recitats.

Sí, però també que hom siga conegut.

Del Franco Battiato

S'ha mort el Franco Battiato. El vaig escoltar per primera volta cap el 86 o 87, en algun programa musical que emetia la Televisió Espanyola. Xiquet encara, em va agradar allò que cantava aquell. Després no res fins l'any 99, en l'últim any de la facultat en què ens va pegar per escoltar a bastament una cinta dels grans èxits en castellà. Això i la composició d'un poema en què m'hi adrece i que va ser publicat al Dos poals de sabó. Molts anys després, youtube i emules.

El Franco Battiato s'ha mort, repetisc. A 76 anys i d'alzheimer: segons llig, fea un parell d'anys que el tenia. Açò representa que va oblidar que va ser algú important. La vellesa és això: si no un càncer que et fa recordar la misèria que tens, un alzheimer que et fa oblidar la grandesa que fores.

Morir-se a 76 anys. Diria algú que era jove. Jo diré que és prompte quan des de la política hom obliga a retirar-se als 67. No el cas d'ell, sinó el de la resta de la gent que no pot gaudir de la prerrogativa de fer-ho abans. Retirar-se als 67 i morir-se de càncer als 70 o oblidar als 73 per l'alzheimer.

Misèria.

D'inversions estrangeres al país

Acabe de llegir al Vilaweb una crònica en què es narrava una xarrada a Barcelona per part de l'ambaixador del Regne Unit a Espanya i altres persones del món de l'economia. De l'escrit ressalte aquest fragment que parla de la inversió d'aquell regne a Espanya: "d’aquesta inversió britànica a l’estat espanyol de l’any 2020, un 68,8% se’n va a Madrid, seguit d’Andalusia (12,2%), Catalunya (9,9%) Múrcia (5,6%), les Illes Balears (0,9%) i la resta (2,5%)."

La primera conclusió és: Madrid és una aspiradora. La segona conclusió és: quina merda de país som que no rebem ni l'1% inversió? Perquè hem de suposar que estem en eixe calaix de sastre del 2'5%! La tercera conclusió: per a això serveix el país (i Benidorm com a pal de paller), ser el lloc de bufera del Regne Unit (mireu també les Balears!). La quarta conclusió convertida en pregunta: quina deu ser la inversió d'altres estats com Alemanya, França o els EUA?

D'unes gambes

En un restaurant de Dénia tenen en la carta gambes de Dénia a nou euros la peça. Deixe de banda factors com pagar pel lloc on menges, el preu a què s'ha comprat, etc. La cosa pot anar així: el client que en demanarà no farà el "miserable" de demanar-ne una i supose que farà una consumició de 4 o 5, és a dir, 36-45 euros ja de bestreta.

La meua reflexió és aquesta: una cosa tan simple com una gamba roja per a mostrar una altra manera d'obscenitat de poder, no pel restaurant que posa el preu sinó per qui pot pagar-lo.