Hui els qui paguen la quota del partit votaran si estan a favor que els diputats llurs en el Parlament voten a favor del socialista Illa. Amb tot el merder que hi ha hagut, aquesta votació tan important marcarà una bona part del futur nacional del meu país veí, amb el qual solem emmirallar-nos i abocar-hi frustracions i esperances.
Han començat els jocs olímpics a París. Durant la cerimònia d'inauguració han mostrat la grandesa cultural d'una ciutat-país de passat esplendorós i present modern. La realització fílmica dels exteriors ha mostrat aquesta excel·lència posant d'exemples edificis, jardins, etc.
Però, compte, francòfils catalanoparlants enlluernats de tanta bondor: la França ens odia molt: ens odia molt molt molt. També els francesos, bona part nombrosa dels francesos que creuen en la França grandiosa: ens odien, els catalans, els occitans, els bascs i tants altres.
Hi han algunes persones que vesteixen una samarreta que diu amb bon orgull que si un país [Espanya o França] no han pogut fer desaparéixer el català un individu sol no farà que desaprega. Com a lema d'autoestima està bé. Ara, la realitat és aquesta. [I no haurà estat un país, sinó els fills dels parlants].
Em ve al cap de camí a la faena la cançó del Diluvi que diu que ja no podem més i ho podrem tot. Pense de retruc en el Botànic i en Compromís, i faig l'associació: ja no podíem més i ara ho podrem tot.
Han passat anys de govern i s'ha esdevingut la trompada contra la paret de la realitat.
Quanta pena.
Tant de merder que va significar la Copa de l'Amèrica a València i tant d'esforç per a fer entendre que va ser una error social i van i els barcelonins se'n fan bandera.
Doncs pel que sembla, no mos faran catalans, però sí que ens annexionarem Múrcia: Països Valencians.
Em venia de pas anar a Gandia a la plaça del llibre. Sempre és un goig vore eixa bondor de llibres, bé siga en català primer bé siguen traduccions (més bondor hi ha a la plaça del llibre de València, certament). Tornant a casa em van vindre al cap llengües com l'aranés o l'asturià: quina pena que aquestes i d'altres llengües "espanyoles" no puguen inundar-se de tanta obra.
Encara no fa un any i la dreta extrema del govern del nostre país i ja fa i desfà, potineja, destraleja la llengua del país, sense miraments i capficaments. Les esquerres, ausades que van allargar la cosa per a redignificar-la (i compte que dins les esquerres, també hi ha gent que això del valencià li la bufa i si no es recupera, millor). En una altra part del món, en la ràdio pública valenciana no tremolen a dir bona vesprada a les 12'30 del migdia.
Dos casos que en la foram no tenen res a vore, però sí que tenen en comú la destrossa de l'idioma.
Del 2020 ençà m'adone que tota la meua producció poètica són plaquetes. Una d'autopublicada i quatre més d'inèdites algunes d'aquestes presentades al premi de poesia subversiva Hac Mor. Com que no han rebut cap premi, la fi que els espera serà l'autopublicació una altra volta. El tocat és que un parell d'aquestes poden ser publicades tal com ho va publicar Hansjörg Mayer als anys 60 del segle XX.
Autopublicacions artesanes de proximitat.
Aquest bimestre han estat fent al poble del costat unes ponències molt interessants dobre avantguardes i feixismes. Des del meu punt de vista tenia unes expectatives de què parlarien i he tingut un poc de decepció, però en general han estat bé: he aprés coses i com que els ponents eren de categoria la sensació, el sentiment ha estat d'haver-se llançat a perdre durant els 25 anys que vaig acabar la facultat: quanta saviesa i quanta mediocritat. Al remat, l'última de les ponències pertanyia a una mallorquina, la Margalida Pons, que va parlar de poesia experimental catalana. La volia conéixer, li vaig regalar llibres meus (que em va dir que volia llegir!) i destacaré que va acabar el seu escoli amb el concepte del poeta Hac Mor fracassart. Doncs això, que soc un foraviler fracassart.
En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més poca.
De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.
Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.
Primer el Pau Rodríguez i ara aquest fragment del Pol Guasch en una entrevista al Vilaweb:
No escric per als altres, per a ningú en concret, ni tan sols per a mi mateix. Escric per la literatura. Per la poesia. Per l’escriptura. Això ho vaig aprendre de Marina Tsvetàieva. El meu ofici, el meu gest, és fer literatura, i no pas arreglar el món. No sóc un escriptor afiliat als sòviets. Vull fer literatura com un escultor vol fer escultura, i el meu material no és el metall ni la fusta sinó el llenguatge. La meva intenció no és representar el món ni descriure’l, sinó intentar trobar-hi alguna veritat. El llenguatge és el mitjà i una finalitat en si mateix. No crec que apostar per la poeticitat sigui hermètic, ni inaccessible, ni privilegiat, ni elitista. La poesia és una desactivació del llenguatge connectiu, de les lògiques del llenguatge en el procés semiocapitalista, de l’algorisme, del llenguatge petrificat. La poesia és obertura. No per apostar per la poesia renuncies a la realitat. Això ho explica molt bé Bifo Berardi.
Amb vint anys d'escriptor oficial i a un parell d'anys d'entrar en la cinquantena, el poeta es sent desconcertat i descol·locat, qüestionant-se.
Igual que les persones fan les religions, així també Europa. Les persones d'Europa han anat a Catalunya per a dir que el castellà és una llengua en perill. Oh, Europa de merda.
Novembre és el mes en què administrativament faig els anys del treball en l'ensenyament. Enguany en són vint: mire arrere, molt arrere i m'agafa desfici. Són un bastaix d'anys molt contundent de capir, amb unes quantes lleis d'educació pel mig. El vertigen és mirar l'abís del bastaix dels pocs anys que resten per a la fi d'açò.
Tenint en compte que qualsevol persona que tinga el C2 de valencià pot fer classe de valencià en secundària, ¿estem els llicenciats en filologia catalana sobrequalificats per a impartir aquesta matèria, més encara també si mirem el focus de l'assignatura amb la llei nova?
Primer d'octubre o escrit també 1r d'octubre. Passen els anys i aquesta data tan important no només per als catalans sinó per als valencians que creiem en els Països Catalans sembla que va esvaint-se quant a significat, quant a poder. És injust dir-ho, que el món de la política (l'alta i la baixa) és mediocre o miserable, però no puc evitar tenir aquesta emoció de decepció, de sentir-se enganyats com a xones.
El món de la política és una enganyifa en què altres interessos perverteixen les condicions de vida d'una societat que podria assolir un benestar més gran (en principi, després caldria veure què passaria aconseguida la independècia).
Després em mire el país i la dolor és mosntruosa.
Segon any que em presente al premi de poesia subversiva i tornem a no aconseguir el guardó. Estic un poc decebut perquè pensava que duia una obra bona, però sembla que no era subversiva d'acord amb la idea del jurat. Continuarem intentant-ho, a vore si acabe de copsar que és la subversió poètica.
S'acaba el mes i per culpa d'aquestes oposicions unes quantes coses que volia fer hauran d'arraconar-se i ser represes molt molt més avant, per exemple, els enraonaments que volia produir: tota la prioritat serà per a la traducció.
Aquest curs m'han obligat a ser tribunal d'oposicions i d'aquesta faena he tret moltes experiències, he tret moltes reflexions. Una primera per a aquest text que serà breu: per què els especialistes proposen que els menuts i adolescents no es vegen capturats pel mòbil i per tot allò que implica i bona part del opositors, en la seua unitat didàctica el mòbil i tot allò que l'envolta era necessari per a fer activitats?
Passats uns dies de les eleccions, amb el cadàver encara calent, qui el vetlen s'esforcen a capir què ha passat i què cal fer-hi a partir d'ara. El tocat és que no sabem si el cadàver és cadàver o ens ho han amagat i està criogenitzat, fins que revitalitze el 2027 (si no revitalitza eixe any, el 2031 serà massa tard i el fantasma dels 20 anys d'extrema dreta, perquè al nostre país no n'hi ha de dreta, planarà en un ofec omnipotent).
Són quatre anys de certesa certa, d'incertesa incerta, de certesa incerta o d'incertesa certa, com hom vulga veure-ho, però ara venen unes eleccions a Espanya i d'ací d'allà tot de veus que maregen: si abstenir-se i que pete tot; si tornar a votar Compromís, barrejat amb partits espanyolistes que durant 40 anys han posat mel a la nostra boca d'ase; si fer el kamikaze i votar l'extrema dreta i a vore què passa; si no anar a votar com un dret més a exercir...
Al capdavall, hom pot arribar a una conclusió (una de tantes) que votar a Espanya és una collonada, perquè el topall de vots de Compromís és ínfim, comparat amb el que sumen PSOE i PP: roda i volta tot el diputam que siga elegit d'aquests partits, que és nombrós en conjunt, acaba esclafant qualsevol intent, desig, expectança de millora valenciana i com diu aquell: pe què?
El cadàver està calent o està en hibernació, però qui el vetla està mort en vida.
Madrid ciutat és guai.
Jo hi he estat dues voltes: l'una en 1989, amb 13 anys i l'altra el 1992 amb 16. Hom pot dir que van ser excursions d'un dia.
Pel que em conten entusiàsticament, Madrid ciutat és súper xula perquè és tot ple de museus; també perquè és ple de llocs moderns i actuals de moda, siga de restauració, siga de cultura. A més a més, hi han moltíssims teatres i musicals així com també hi han barris súper encantadors, fins i tot u d'alliberament LGTBI+.
Madrid ciutat té molta molta cultura, qualsevol persona amb un poc de sentiment en parlarà meravelles i farà del seu sojorn un esperò per a anar-hi a aquell qui escolta.
Madrid ciutat és llibertat.
Pel que fa a jo, Madrid ciutat em fa malíccia, perquè és allò que els valencians podríem ser al nostre país però no som. D'alguna manera hi hem ajudat, ofrenant-hi tantes glòries a Espanya (perquè, no ens enganyem, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid).
Madrid ciutat és guai i els valencians ho sabem i no ens dol engrandir-la més.
Aquest dissabte s'han aplegat uns quants poetes que s'havien presentat
al concurs de poesia subversiva Hac Mor, en una selecció d'aquelles que eren
les propostes més interessants. Jo he tingut l'honor de ser u dels convidats i
me n'hi he anat juntament amb el Pau, que en va ser el guanyador. El lloc ha
estat la Pahissa del Marquet, un edifici adjacent al casal Marquet de les Roques, i que hom
pretén convertir en espai d'Art i Natura enclavat en el Parc Natural de Sant
Llorenç del Munt i l'Obac. L'organitzadora de tot l'esdeveniment ha estat la
poeta l'Ester Xargay, a qui agraïsc moltíssim el convit a l'acte i també a
dormir en aquell edifici, perquè tornar a casa aquell dia era enutjós (6 hores
de cotxe).
La jornada es va acabar essent de nit. Vam sopar els quatre que havíem de dormir en el recinte i vam enraonar de ço esdevingut i després d'altres temes. En alçar-nos i desdejunar-nos, també enraonaments i per a acabar comiats, desitjos de bons auguris i el convit de tornar a aquell lloc.
Com se'n pot entendre, l'experiència va anar molt bé; vaig conéixer gent amb que coincidisc en aspectes literaris, amb d'altres que no acabe d'entendre la proposta artística, però en conjunt una vivència d'aquelles que fea temps de què no gaudia i que tant de bo torne ben aviat.
Tornem a la idea d'acabament d'any. S'acaba i el MHP Ximo Puig es desfà en elogis vers l'escriptor Jovi Lozano, que ha tingut un mal rasquit (bé, ell i per extensió tots aquells qui ens estimem el país i la llengua pròpia del país, el valencià) pel tocat del menyspreu del lliurament oficial del premi Enric Valor de narrativa. Eixe Ximo Puig que em resulta un cínic perquè l'altre dia parlava de cosir el
territori i es congratulava amb una nova empresa que uneix València amb
Madrid: eixe és el territori que vol cosir i no el nostra país.
En fi, ara és quan encara molt més valencians salvarem els madrilenys amb els nostres diners que ens gastarem alli mirant musicals, menjant als seus restaurants, dormint als seus hotels o visitant els seus museus; com diu el nostre adn: ofrenant noves glòries a Espanya.
S'acaba l'any i des de fa cinc o sis dies (20, 22 de desembre) la gent ja va desitjant un bon any 2023, com si encara visquérem fa 80 o 100 anys arrere i les coses foren mediates i no immediates. Certament, som animals de costums i sempre va lligat el duet bon nadal i bon any com cantava el Quimi Portet: com si el whatsapp, facebook, twitter i d'altres no ens permeteren dir-nos que tinguem un bon any fins i tot vint o deu minuts abans de la mitjanit.
També em fa desfici la dèria, l'obsessió de desitjar un bon nadal bé siguen partits polítics, els equips de futbol, els presidents, directors d'empreses, grups de música i tant d'altres. Ixes de comprar, saludes algú pel carrer, et mires el mòbil i tothom et diu bon nadal: el fet és que hom ho entén com un costum, una inèrcia més de la societat.
Perquè, és clar, bona part de la gent que fa servir les xarxes socials o la missatgeria instantània per a desitjar-te un bon nadal són descreguts, no tenen fe, no els va el rotllo de l'església; que, roda i volta, és una tradició, un costum de desitjar pau, bondat i esperança, que si la saturnàlia i tot açò i allò. Però, des del meu punt de vista, no deixa de ser més que una autojustificació per a no haver de no dir res. Fa anys que no desitge bon nadal a ningú: no soc ningú per a atorgar-me aquest menester; desitjar i expressar alguna cosa en què no creus no deixa de ser falsia, automatisme, insinceritat. Posats en el tema, desitgeu un bon any, que com més va més malament es torna en qualsevol aspecte de la vida.
En temes familiars hom parla d'omplir la motxilla als infants. Certament és una metàfora molt bonica, de criança i m'agrada perquè en definitiva la tasca de pares es fornir-los d'experiències. Endemés serveix a nosaltres com a pares d'omplir la nostra motxilla.
Ara, val molts diners aquesta motxilla i és indignant que siga tan car sobretot per a moltes famílies el fet d'omplir-la.
Aquells qui traduïm... Aquest subjecte m'ha fet brotar un parell de capteniments. De bestreta, que no fora Aquells qui vivim de la traducció. El tocat és que jo també traduïsc però no visc de la traducció; aleshores, cada volta que es dia eixe subjecte jo em volia incloure en el grup però era conscient que no soc d'eixe món, amb la qual cosa me n'he sentit no participant: foraviler.
Consegüentment, el fet de considerar-me poeta esdevé impregnat de la mateixa lògica: jo no soc poeta, no visc de la poesia; no puc formar part d'aquest col·lectiu i, doncs, foraviler una altra volta.
Comptat i debatut, resulta que soc professor que escriu poesia o traduccions, cosa que pot implicar que siga un intrús per a aquella gent que vol guanyar-se la vida poetitzant i traduint (o un furtapremis, en el cas que en guanyara, perquè no no seria ètic que prenguera a algú un reconeixement a la seua excel·lència).
Venen els pressuposts i un altre any més s'indemostra el poder valencià: tant del partit valencià com dels diputats valencians dels partits espanyols.
Reprenc el tema del cobrecaps però ara des del vessant polític. Encara dura el ressó de les protestes per les xarxes i arriben a nosaltres les mostres de valentia, atreviment i moment de pèrdua de por d'aquestes iranianes que se'l lleven, tota una provocació, que ja sabem com es paga.
Però al nostre país els partits d'esquerra (la republicana, comuns i cup) han de suportar el xàfec de bastonades per la defensa de la llibertat que és dur el cobrecaps.
No arribe a entendre perquè aquesta esquerra considera que és un fet cultural aquesta peça de roba i la consideren un dret tret per a la dona a occident. Per la meua part, jo pensaré el mateix que les dones iranianes (i les d'altres països): si elles se'n volen desfer és perquè no és llibertat.
M'assabente per la internet que hi ha hagut un assassinat d'estat contra una iraniana per dur el cobrecap mal posat. Hi pense i crec que més aïna la raó profunda deu haver estat la contestació d'aquesta jove contra els cerrils, que els deu haver dit que aquest cobrecap és opressor i consegüentment la deuen haver acusada de delinqüent de la moral i, doncs, acusació, judici i sentència.
Com a home occidental se'm fa difícil defensar públicament la convicció que aquest fet de dur el mocador és opressor contra les dones. Més que res perquè les raons que hom addueix (si la dona ho vol, és decisió seua; també hi ha una opressió per obligar les dones a dur poca roba; que és un fet cultural, etc), més encara aportades per dones, s'enfoquen cap a una idea: tu ets un home, no vulgues ser un explicadones, perquè no hi tens res a fer. Amb la qual cosa jo entenc que fa que em convertisca en un equidistant i en aquest cas l'equidistància és sempre contrària a la igualtat.
Amb tot, continue pensant que un cobrecap en aquest context és una opressió contra la dona i no hi ha justificació.
Tinc el convenciment que els valencianoparlants nascuts els anys 30-40 són la demostració del gran succés en la introducció del castellà en la gran massa de la societat del país, és a dir, u dels passos per a fer possible la desaparició del valencià.
De bestreta, són els primers parlants que han esdevingut completament bilingües gràcies a l'ensenyament obligatori del castellà i la prohibició del valencià. Ni sos pares ni avis "van gaudir d'aquest privilegi" i no van tenir la capacitat com aquests de poder triar en quina llengua parlar als fills i de retruc als nets. Certament, la gran massa general dels nascuts en els 30-40 són els que han estat capaços d'educar en castellà els fills i a més a més, si no ho van fer, són els capaços de parlar-lo als nets, si aquests fills han decidit fer el canvi: és el gran succés de l'educació franquista.
També cal dir que si no han fet aquest canvi d'idioma són els facilitadors de la introducció d'interferències lingüístiques del castellà, especialment en el llenguatge infantil, amb la introducció de vocables com: abracito, dinerito (o dineros), caballito, ossito, fins al punt que han esdevingut tan permeables que alguns d'ells diuen sense cap problema escoltar en lloc de sentir, raig (o rayo) en lloc de llamp, mayo junio i julio en lloc de maig juny i juliol o està plovent en lloc de plou.
La meua conclusió és que és un convenciment, totalment personal, que no sé si és compartit o se n'ha fet algun estudi rigorós que el tombe.
¿Recordeu quan els qui manen a l'ajuntament d'Alacant van voler canviar (i hi continuen) l'estat de la ciutat de valencianoparlant a castellanoparlant, d'acord amb la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià? Doncs bé, d'això s'encarrega el Ximo Puig (il·legalment, al·legalment) en el cas d'Elx.
M'assabente que el govern més transparent de la història pretén ocultar 50 anys més els documents secrets. Primera conclusió, quant més temps amagues, més misèries sembla que vols amagar. Segona conclusió, quant més temps amagues més vols manipular la sobirania nacional i la consideres incapaç. Tercera conclusió, quant més temps amagues, més cerrilment actues contra la recerca de la veritat que els historiadors acacen. No entenc aquest govern més transparent de la història.
Un amic té un capteniment d'aquells importants: sobre els amics. Ell parla de com es fan i es desfan els amics i fa una anotació d'aquest fet respecte del tarannà valencià.
Amb tot, un fet importat sobre els amics potser és quina funció han de tenir els amics, grosserament dit, per a què serveixen els amics. Per a contar-los les alegries? Per a contar-los les penes? Per a escoltar-los les seues alegries? Per a escoltar-los les seues penes?
La Declaració universal dels drets humans, en l'article 2 del qual hom diu que
"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."
Tot seguit mire què diu la Constitució espanyola en el capítol segon, en l'article 14
"Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
L'últim text és d'una llei valenciana, per tant nostra, la Llei 14/1986 General de Sanitat, en què el punt 1 de l'article 9 diu pel que fa a als drets dels usuaris de les administracions sanitàries públiques
"Al respecte a la seua personalitat, dignitat humana i intimitat sense que puga ser discriminat per raons de raça, de tipus social, de sexe, morals, econòmiques, ideològiques, polítiques o sindicals.
Prengueu consciència de quina paraula no es fa esment en la Constitució i en la llei valenciana; aleshores entendreu perquè ens passen les coses que ens passen als valencianoparlants.
Un afegit: en la llei valenciana hom no fa cap esment de la sanitat privada.
Afirmava un pintor que fa crítica d'art que no pel fet de tenir un estil, fins i tot un estil marcat i que vaja contra d'allò establert o acadèmic, no et converteix en un bon pintor, en un artista genial.
Ho trasllade a la poesia i a la meua en concret.
En el text d'abans parle del Pere Aznar i d'un tema que esmenta en l'entrevista que li fan. Continuant amb aquesta, voldria parlar d'un fet que d'alguna manera afona més encara el català i de retruc les altres llengües espanyoles que no són el castellà. El Pere és u de tants dels humoristes guionistes etc. que treballen en els mitjans de comunicació que tenen seu en Madrid. És u dels tants talents que han de guanyar-se les garrofes, però amb la desgràcia que per raó que en castellà ens entenem tots i és des de Madrid on hom pot triomfar o esdevenir algú, doncs el futur d'algú ha de passar per allí i fer servir eixa llengua: ja sabeu, la dels 47 milions o 500 milions de parlants.
El drama és que centrípetament Madrid s'emporta a treballar els talentosos que parlen aragonés, aranés, asturià, basc, català, extremeny, gallec, amb la qual cosa hom impedeix que hi haja un represtigiament d'aquestes llengües tan castigades pel supremacisme dels espanyolistes i també que aquestes llengües assolisquen la riquesa, les possibilitats d'un registre humorístic, de manera que el castellà creix en registres i es altres llengües es tornen simples imitadores i manllevadores del castellà.
Tristament, una fuga de cervells que té per raó de ser els diners, guanyar-se la vida dignament però tot empobrint la pròpia.
He llegit una entrevista al Pere Aznar en què parla del seu alcoholisme. M'ha vingut al cap com els valencians (bé una part dels valencians però que se'n fa ressó) fan bandera amb orgull del consum de l'alcohol: començant per la cerveseta de la Mediterrània que un grup de música vindica, habitual en els esmorzars, esmorzarots de la terreta; continuant per la cassalla en què dues o tres marques se'n disputen l'excel·lència i són l'objecte de desig, de consum i d'aplaudiment en casaments o àpats de festes majors; i acabant amb el vi, que s'empodera com a beguda gurmet i fina, però que no deixa de ser alcohol.
Comptat i debatut som un país d'alcohol i se'n fa propaganda, vindicació i defensa, amb la qual cosa qui tinga problemes d'aquesta classe té una muntanya a superar, que és l'omnipresència festiva. Que el Pere faça aquesta confessió se'm fa un tant estranya (alerta! no per ell) sinó perquè en la seua faena de còmic i habitual de programes despreocupats, no tinc la sensació que fora inhabitual blasmar-hi el comboi regat amb alcohol.
Aquest mes d'abril ha estat bonic perquè hem estrenat un espectacle poètic a València i a més a més l'hem repetit a Barcelona. El fet a destacar és que per primera volta recite a Barcelona: tants anys que tinc i que estic en el món de la poesia i ha estat ara que he tingut l'oportunitat de poder recitar allí: tot gràcies a la iniciativa del Pau Rodríguez, que ha bastit aquest espectacle i que va voler de totes totes que els barcelonins ens escoltaren: a jo, a ell i al Pere Ciscar.
Aquest espectacle (Destrois: combois deslírics) em retorna als orígens de la meua poesia i m'esperona a recuperar aquell vessant poètic que tenia de jove i que per coses de la vida d'inseguretats i incomprensions havia deixat molt de banda. Gràcies al Pau ara (el Pere hi ha estat sempre) pense que fa gairebé vint anys, possiblement tenia una visió poètica molt trencadora, subversiva i que per culpa d'allò no l'he desenvolupada.
Sempre és hora, diuen, però tinc el neguit que podria (podríem) haver creat coses grans i, doncs, tenir un recorregut molt llarg.
Un amic ha guanyat un premi. Me n'alegre, perquè l'estil literari amb què ho ha fet és semblant el meu; també perquè és publicat en una editorial que no es caracteritza per publicar obres aitals. Finalment, ha estat un premi, és a dir, que deu haver estat en competència amb altres poemaris tradicionals.
Aquest esdeveniment m'ha fet pensar en la meua obra, en la tècnica i en el tema. Com per causa d'aquesta manera de fer (i també pel tarannà dels premis) he hagut de bandejar-los i he hagut de cercar expressar-me poèticament en la forma tradicional per a vore si quea algun premi, cosa que no ha passat mai (bé perquè no era prou bona, bé perquè ves a saber).
Al remat, aquest amic ha guanyat un premi i ja no em trobe tan sol en aquest món de poesia rara.
.
Apareix en premsa que els de l'America's Cup, concretament els de Nova Zelanda, volen tornar a València i com que l'ajuntament finalment ha dit que no (finalment, perquè van estar un temps pensant-ho i fent càlculs), han anat a embotinar una altra ciutat: Barcelona. (Quina bona sort que no hagen triat cap altra part del País Valencià: per exemple Alacant, que ja té experiència amb la Volvo Ocean Race. Cal afegir, que ni els mateixos novazelandesos la volen, perquè Auckland hi ha dit que no).
El fet és que ara ha tocat als barcelonins i per extensió als catalans haver de fer cara a aquesta competició de vela que tanta mala maror, desguassos de diners i podrimenta política va dur als valencians del capicasal i de la resta del país. Segons aquest article, la festa de la mar va costar 1.847 milions d’euros; trobe que és una obscenitat de diners la que hom va gastar en aquells anys, més encara si tots eixos diners venen de la caixa pública, la nostra.
Comptat i debatut els nostres germans catalans ens prosseguiran en l'aventura marinera amb un cost públic de 40 milions segons diversos mitjans. Aleshores m'assalten unes quantes consideracions: primera, eixos 40 milions que venen d'un fet extraordinari, no s'haurien pogut invertir també de manera extraordinària en alguna altra necessitat? Segona, quina serà la factura total final de al caixa pública en acabar l'esdeveniment? Són els catalans molt millor que els valencians perquè suposadament ells no tindran mala maror, desguassos de diners i podrimenta política?
Vorem.
Aquest blog fa anys i fa anys també la meua poesia. El fet a destacar és que amb tot aquest seguit de temps no acabe encara de trobar el lloc meu en aquest moment sincrònic de la literatura valenciana. Una raó pot ser la manera d'escriure, d'entendre, la creació poètica tan poc acostumada, tan poc premiada (i, consegüentment, tan poc publicada), al país; amb la qual cosa es fa evident més encara aquest apartament del païsatge valencià.
També pot ser que tota la producció poètica siga irrellevant i esdevinga negligible, cosa que duu a restar també apartat del païsatge poètic; o pot ser també que no puga trobar un nombre considerable d'escriptors semblants amb qui poder fer colla i no sentir-me tan foraviler.
Quan hom va permetre l'adopció a les famílies homosexuals una part de la societat no hi estava acord. D'entre els arguments que hom adduïa hi havia aquest: que els infants acabarien esdevenint homosexuals. Aquest argument duu inevitablement a considerar açò: ¿és que els infants han de ser educats a ser decididament heterosexuals? ¿ Per què una parella homosexual no pot orientar la sexualitat de son fill de la mateixa manera que ho fa una heterosexual? ¿Per què hauria de ser una irresponsabilitat convertir un infant en homosexual, tot dient que serà un desgraciat i un miserable, si tot just també hi han desgraciats i miserables heterosexuals?
Al remat és una qüestió que l'infant vaja descobrint la sexualitat d'acord amb l'edat i que ell mateix faça la seua decisió.
Enraonem de la faena i de quant ens en podem sentir mediocres; certament, arribem a la conclusió que ho som un poc.
Un amic poeta envia uns enllaços a ubes formes alternatives poètiques. Els pegue la mirada i em sotraguen: pel fet que siguen considerades poesia; que puguen arribar a tenir valor d'objecte de culte; que són un món diferent del món corrent de la poesia.
Els mire i me'n vaig arrere més de deu anys, a les beceroles de la meua poesia, de la meua acció poètica. Pense que anava perdut però que potser si haguera continuat eixa via, ara tindria un bon bagatge en poesia experimental. Pense també que una raó de no haver continuat ha estat el fet de no ser considerat el pallasso immadur de la poesia i gaudir d'una acceptació de la colla poètica.
Gràcies a eixe amic i als enllaços enviats potser hi ha una represa d'aquella poesia.
En l'enraonament hom diu el cas d'algú que prefereix guanyar un premi per a publicar un llibre que aprofitar l'oportunitat d'una publicació sense premi (això sí, en una editorial no tan important). Certament, el premi és molt abellidor: 2000, 3000, 5000, 8000 euros!
Fa temps que jo n'he fet el càlcul: 10% de la venda del llibre per a l'autor, per exemple 1'2 euros si el llibre en val 12, d'una venda total de 40, 60, 120 llibres? A tot estirar són 144 euros, per un llibre de poesia en català al País Valencià.
Agarra els diners i corre.
Em dic que no vull participar en més certàmens poètics i no m'hi faig cas. Enguany ho he fet en dos, de forma breu: u de micropoesia i un altre de plaqueta: el resultat en tots dos és fracàs. Del primer concurs, reusaré eixos poemes curts en qualque artefacte literari que puga esdevenir real amb el temps. Del segon, he fet publicar-lo talment com he fet altres vegades. Aquest segon no tenia espera i havia de ser publicat ja perquè tenia una raó de ser i si bé que si haguera guanyat m'hauria endut uns diners considerables i una certa fama (tristament necessària per a continuar essent presents en el món de la poesia), encara ara hauria d'esperar un any fins que fora pública.
Pel que fa a la meua proclama de no participar en premis literaris, continue amb la idea de no presentar-m'hi. Vull dir, no he canviat de parer de pensar que no, que no crec en els premis, en allò que representen, en el fet d'escriure en vista a un premi.
Parlem de renúncies, cadascú d'acord amb la realitat pròpia; de renúncies i de reeiximents per aquest motiu.
Amb els anys passats, la perspectiva és diferent i si enlllà hom no n'era conscient, ençà s'amostra injust o càndid o llefiscós.
Hom no pot dir que ens posem al dia, perquè gràcies al whatsapp sempre estem actualitzats; però es fea menester eixa conversa i hom va rebutjar a mirar una pel·lícula (dos hores de silenci que malbarataven dues hores d'enraonaments) per a estirar, sucar, al màxim el temps.
Certament ens posem al dia en persona: dels projectes de traduccions i de la possibilitat de publicació; de la poesia pròpia que no sembla que va enlloc; de com el món de la poesia és a voltes hostil i ple de sorpreses desagradables; d'unes quantes decepcions que dolen; de la fal·làcia dels premis literaris; de llibres de poesia extraordinaris i mediocres; de poetes jóvens que són un reflex de l'abís a què ens aboquem els madurs; de què farem en la vellesa i amb la vellesa.
La nit va ser la indicada.
Semblava que fórem en un pis d'estudiants de vint anys, però el fet cert era que hem arribat als 45, plens de càrregues familiars i de faena i les copes eren d'esperituosos sense alcohol i sense sucre.
Va ser la nit propícia perquè vam parlar de literatura, com un desfici que calia ser ofegat; la nit va ser alhora curta perquè ja no érem estudiants que es podien pelar les classes al sendemà, sinó madurs que els esperava eixe sendemà els deures familiars i s'han de deixar per a parlar moltes més coses: serà més avant en un esmorzar, en un berenar, en una presentació...
Però la nit, la nit és ço que té.
Me'n vaig a la Plaça del llibre i arribem a la conclusió que fer presentacions de 20 minuts és una pèrdua de temps i una despesa de diners. També arribem a altres conclusions: que hi han editorials que maltracten els seus autors en no reservar-los un espai en la programació o que potser hi faltaven altres veus d'autors que no són del roll.
Complim el desig d'escoltar i de firar algun llibre i fem colla per a la prèvia i el sopar. Parlem de poesia pròpia, de frustracions o de projectes. Faig una foto del grup i m'adone que som quatre pardals, que no hi ha cap figa; pense que som grups tancats i que on són les dones.
Ens n'anem a dormir però la conversa a dos s'allarga fins a les dos: més de frustracions, de projectes, de coses que es podrien fer bé però que no s'hi fan.
El sendemà és una hora endarrerida i me'n torne prompte a casa. Hi esperen unes noves obligacions.
Enyor i nostàlgia; un temps perdut i un avenir a voltes antipàtic.
L'amiga poeta cita un pensament del Joan Brossa. Justament u dels pensaments que més m'ha marcat i que sempre m'ha provocat desfici, por. L'amiga poeta vol saber per què em fa por i jo li dic que massa n'hem parlat.
Aquest blog és també açò: les cabòries de la producció pròpia i la projecció que hi té; doncs sí, la tasca poètica és això: pors i temences que allò que hom escriu siga neonoucentisme, que allò que hom escriu no siga arriscat; en definitiva que allò que hom escriu no siga silenci emperrucat.
Arriscar-se a fer un bon treball, honest, i no caure en la poefalsia.
Parle amb poetes amics de la tasca poètica pròpia i suren els neguits, els desficis i les inseguretats de sempre i les compartim. No s'acaba mai açò.
Una amiga m'envia un missatge per a recomanar-me un llibre de narrativa. Ella sap que la llista de lectures és llarga, però sap del cert que aquest sí que sí. Certament, era que sí de totes totes.
Sent professor dol força trobar comentaris que malparlen de l'educació pública o dels professors. Puc entendre algunes queixes sobre el tema, professors inclosos, però no lleva que em lamente que tots siguem considerats, jutjats, dolents. Ho dic al tocat que jo no hauria de fer el mateix respecte dels polítics perquè no tots són iguals i treballen en les condicions que s'hi posen.
Ve al cas tot açò per l'amargor que provoca el tema dels preus tan cars de l'electricitat i la impotència de sentir que els polítics permeten que açò ocorrega i que les mesures que hi prenen ens deixen perplexos com a ciutadans que no assolim un benestar en els afers més bàsics, vitals!
És injust pensar, concloure, que els polítics, tant els de la política alta com els de la política baixa no serveixen per a res: els primers, perquè són els qui maneguen tots els fils tracten els altres grans poders, ni els segons, perquè no tenen, tristament, la capacitat de capgirar allò que fan els de dalt.
És injust, sí, però a voltes no puc evitar que m'assalte aquest pensament.
De l'obra de teatre La Vesita tinc clavada la relació diglòssica entre la senyora i la serventa: la primera, valenciana dominadora, de tracte aspre, sovint irrespectuós, i que fa ús del valencià sense escrúpols vers la segona, castellana i dominada, però també de llengua esmolada i gens desvergonyida en el seu parlar castellà.
Em ve al cap pel tocat del drama que hi ha hagut a Dénia o Xàbia aquest estiu en la restauració, en què el sector aquest ha vist com feen falta treballadors per als seus bars, restaurants, etc. i perquè enguany hem hagut d'anar a menjar fora unes quantes voltes (esmorzars, dinars, sopars) en llocs aitals de Dénia. Vull lligar-ho perquè d'alguna manera jo, el client, podria ser el símil del senyor que parla valencià i el cambrer el del servidor, que parla el castellà: i no és que jo haja estat el despòtic que empoqueix el treballador, més aïna la realitat i l'anècdota és una altra.
Com a valencianoparlant soc conscient que hi ha hagut un canvi de papers i m'he sentit en el tracte com si el cambrer fora eixa senyora aspra, irrespectuosa que parla en la llengua dominant (el castellà) i a qui ha pegat tort que jo, el client, parlara valencià de tu a tu com la serventa aquella, però que no ha tingut la valentia o s'ha menjat la ràbia per no haver de contestar i etzibar-li tu qui et penses que ets.
Comptat i debatut, a les notícies es feen ressó que a Dénia no trobaven cambrers; jo retrucaré, que trobar-ne que entenguen valencià (més encara, que el parlen per respondre a un client) és com trobar un unicorn.
Jo mostraré la meua sorpresa de trobar un esportista valencià que no ha amagat el vincle amb l'idioma i la cultura. Sorpresa dic perquè no són nombrosos els esportistes valencians amb aquest tarannà.
Passen moltes coses, les ocupacions augmenten i el temps per a dedicar-lo a fulls volants culturals han de competir amb el temps de dormir. Però a la fi llig l'entrevista a una poeta, a més a més amiga. M'ha agradat, perquè hi he vist preguntes no només de literatura sinó d'aspectes de la vida, amb la qual cosa hom pot saber més de la seua opinió, com a animal social, polític, etc i no només com a poètic. Ha estat una entrevista també amb ressons i citacions a literatura, filosofia i que no han semblat banals, superficials sí, però no banals. Al remat, una entrevista que s'ha fet curta, atés que com que no cal ser editada en paper, hom hauria pogut permetre's el luxe d'allargar-ho més, molt més.
Aquests dies d'estiu estem mirant un vídeos d'un youtuber pintor. Es dedica d'una banda a parlar d'aspectes de tècnica pictòrica però també fa crítica d'art. D'aquesta segona, hem mirat molts vídeos que tenen una opinió desmitificadora de moltes patums de l'art amb l'argument que m'ha fet pensar: hom pretén fer passar per bon art artefactes que són ocurrències, maldestrismes, ínfules i fraus.
Tot seguit ho he projectat a la poesia en general i a la meua particular i m'ha fet entendre moltes coses, amb el resultat que a partir d'ara em miraré amb uns altres ulls l'obra d'altri i com cree la meua.
M'he sentit molt però que molt malament de l'acció que ha fet una AMPA d'un institut de Torrevella d'aconsellar als pares que demanen per als fills l'exempció del valencià. De bestreta, aquesta actitud contra el valencià pot ser entesa com a anticonstitucional (perquè l'Estatut d'Autonomia valencià és també Constitució) atés que la llengua pròpia dels valencians és justament el valencià, amb la qual cosa, ja van contra la llei.
De retruc, la contestació per part de la societat valenciana en defensa del valencià s'ha realitzat i una associació usa d'argument una raó que no la veig gaire clara: robusta, diria. Addueix que aquests alumnes correran el perill d'esdevenir ciutadans de segona si aquesta barbaritat ocorreguera.
Ciutadans de segona. Doncs no. Aquests alumnes, que per culpa dels pares pugueren aconseguir aquesta exempció, continuarien sent ciutadans de primera, perquè realment els ciutadans de segona som justament els valencianoparlants.
Som de segona categoria perquè encara no podem anar a cal metge i que com a mínim puguem parlar en valencià i que ens donen l'informe escrit en aquesta llengua.
Som ciutadans de segona perquè a la primera que algú no entenga el valencià en una reunió de pares automàticament s'ha de fer en castellà malgrat els altres 20 pares que sí que saben valencià.
Som ciutadans de segona perquè quan tenim interacció amb les forces de l'orde abassegadorament haurà de ser en castellà.
Som ciutadans de segona perquè podem mirar més de 20 canals de televisió i 19 i mig emeten en castellà.
Som ciutadans de segona perquè a les pizzeries o d'altres restaurants que vulguem anar tenen la carta en castellà, anglés, francés, alemany o neerlandés.
Som ciutadans de segona perquè el Meradona, el Consum i el Masymas fan servir el castellà en la megafonia, en els fullets publicitaris, en els cartells dels preus, en els productes de carn i peix, en el tiquet de compra, en la llengua de referència primera amb el client quan va apagar.
Som ciutadans de segona perquè si fem un viatge a Torrevella allí no ens entenen en valencià, amb la qual cosa haurem de parlar castellà i, doncs, demostrarem que eixos alumnes són, esdevindran, uns ciutadans de primera.
Cal anar alliberant creacions i ara tocarà els fotopoemes que vaig crear en el fotopoemari Vers un trànsit nou el temps s'arresta: parlen els ulls. El lloc serà entre d'entre altres, el blog dels versos, el Versos triats.
Fa dies que tenia en compte el projecte de Verkami que ha mamprés el Joan Deusa de fer un reportatge sobre poetes jóvens. Cal reconéixer que és bonic, atrevit i que d'alguna manera omple un buit del qual se n'hauria d'encarregar els mitjans de comunicació públics. Atés que no ho fan, benvinguda aquesta proposta poètica.
Riberenques és una plaqueta poètica autopublicada, una altra obra més que pren el camí de la intutela editorial i depén de la tasca de l’autor perquè circule i arribe a la gent. El llibret és un aplec de 18 proses poètiques que de bon començament de llegir ens recorda dos autors importantíssims de la nostra literatura valenciana: l’u, el Joan Navarro, per la construcció sintàctica del text i per l’hermetisme en la comprensió; l’altre, el Vicent Andrés Estellés, pel contingut, pel to o per la imatgeria.
En el cas del Navarro, citarem per exemple l’obra La saba i el fang:
El buit creador. El silenci dels bambús sota la volta calcària de l'ou. La brillantor de les plomes de l'àguila. L'enyor de l'avenir. Un pinyol dins la cel·la diàfana d'un reliquiari. Els béns abandonats després de l'última partida: el gerro amb les tulipes, el rèmol encisar al bessó del frigorífic, les veces dels coloms espargides pel terra, una caixeta folrada de petxines i paisatges, el deixant d'una barca sobre la cara de l'aigua, un peix de vidre damunt l'aparador, les gemmes dels bulbs. El buit vastíssim ple. [...]
i comprovarem amb el text de baix aquesta semblança sintàctica:
Les teules amoïnades, l’estable ple d’útils. Els llamps de lluny, les instantànies. Una jovialitat efímera, els comboi dels xiquets. Les hores plenes de joguines, el sol radiant, les garrofes. Vares prémer la meua mà, la mar encesa, l’horabaixa. Cremava la terra, l’eix trencat, successions d’incordis. Una bosseta de gesmil, la flaire. [...]
Pel que fa a la comprensió, podem entendre els vocables però es fa difícil trobar un significat concret: simplement haurem de deixar-nos endur per aquest enfilall de noms i adjectius i assaborir què ens suggereixen.
En el cas de l’Estellés, és evident el contingut: el camp, la família, la infantesa, l’amor; el to, solemne en l’ambient rural, col·loquial en la vida casolana; la imatgeria, els carrers del poble, la vida d’estiu en la vida de poble, els espais naturals que formen el macroespai de la Ribera.
En aquesta plaqueta trobem que es barregen diversos personatges. Per exemple ens sembla que de les relacions amoroses que hi han siguen de la veu poètica però també dels familiars de la veu poètica, de manera que intuïm que hi ha una intenció literària de fer que es confonguen. Tenim també el pensament que hi ha la mort d’algun avi, de manera molt difosa. El temps també es confon, suposem que és l’estiueig al poble de part de la veu poètica, però també la resta de l’any.
Llegir aquestes proses ens ha fet enllaçar les pel·lícules dels anys 50, aquelles en blanc i negre, bé les espanyoles de tota la vida o les italianes, en què el decorat eren aquelles cases sense luxe, de la gent normal i corrent, de les cuines, espaguetis i vi. Aquest és un món a extingir i que entenem carregat de nostàlgia, amb l’inconvenient que passada una generació o dos, hi haurà un abís de referències.
En definitiva, Riberenques és un cofret preciós, que basa la valor en la construcció literària (prosa i no versos), en les referències a una zona específica del País Valencià, que de ben segur els que la coneixen la sabran resseguir i en la humilitat solemne d’una vida en procés d’extinció, si parem esment a les formes amb què es torben els xiquets i jóvens d’ara.
Vaig viure la primera Plaça del Llibre, feta a València, com un acte necessari: com a valencià que té el cap-i-casal de referent vital, doncs, representava una fita de país pel que fa a la literatura en català. Després va arribar la Plaça del Llibre a Alacant i la vaig trobar necessària per aquest problema que tenim de distàncies quilomètriques i lingüístiques. Tot seguit la de Castelló, de la qual es pot dir el mateix respecte dels pobles del nord.
Ahir es va celebrar la de Gandia i me'n vaig alegrar perquè trenca la vertebració provincial i dona importància a la comarca. Hi vaig anar i sembla que pot haver assolit un bon succés i d'ací em van sortir qüestions: és possible que hi hagen més Places del Llibre d'àmbit comarcal i que tinguen el mateix succés (o més)? Se m'ocorre Xàtiva, Alcoi, Ontinyent. També em demane si a la Marina Alta Dénia seria el gran centre concentrador o potser Pedreguer li podria passar per davant. Per a acabar, tindria ressò entre Calp i la Vila o en altres comarques fora del rodal de València o Castelló?
Enraonaven els dos poetes i allí hom va dir que el tocat no era que hom tinguera una bona veu per a recitar, sinó si hom tenia poemes, matèria, bons per a ser recitats.
Sí, però també que hom siga conegut.
El Franco Battiato s'ha mort, repetisc. A 76 anys i d'alzheimer: segons llig, fea un parell d'anys que el tenia. Açò representa que va oblidar que va ser algú important. La vellesa és això: si no un càncer que et fa recordar la misèria que tens, un alzheimer que et fa oblidar la grandesa que fores.
Morir-se a 76 anys. Diria algú que era jove. Jo diré que és prompte quan des de la política hom obliga a retirar-se als 67. No el cas d'ell, sinó el de la resta de la gent que no pot gaudir de la prerrogativa de fer-ho abans. Retirar-se als 67 i morir-se de càncer als 70 o oblidar als 73 per l'alzheimer.
Misèria.
La meua reflexió és aquesta: una cosa tan simple com una gamba roja per a mostrar una altra manera d'obscenitat de poder, no pel restaurant que posa el preu sinó per qui pot pagar-lo.
