D'unes intencions 20 anys arrere

Enguany fa 20 anys que, essent a Londres d'Erasmus, una companya de la facultat em demanava que li responguera unes qüestions per a un article que escrivia per a la revista Caràcters, el número 4 de la segona època (juny 1998). A l'article finalment apareixia la meua declaració que [parlant de guanyar premis literaris] veu perfectament plausible, en aquesta progressió, el Benissa, l’Octubre, l’Ausiàs March, el Sant Jordi, el Nobel i la possibilitat de les Obres Completes. Es pot ser més optimista?

D'aquest tema he parlat unes quantes voltes i allò que va ser una actitud d'un jovencell de 22 anys que es pensava que anava a menjar-se el món en tot açò dels premis, ha donat pas a un madur que a penes s'ha menjat algun moc (el Benissa pel que fa a la llista que proposava de carrereta, i uns quants de locals, com els del Verger). Per tant, amb el premi de Benissa va començar la cosa i hi ha acabat tot (de moment fins ara; ves a saber si més avant trobe algun premi que s'adiga a ço que considere digne -o em pegue per menjar-me les conviccions i participe de la roda).

Al remat, com diu l'Eugeni Alemany: t'ho dic sense acritud.

De la convivència dels espanyols

El titular de l'entrevista em fa alçar l'orella perquè em cou molt: "És miraculós que després de 500 de discòrdia els espanyols camineu junts. Tal volta és la vostra manera de ser." Passe a llegir la entrevista d'aquest senyor anglés que acaba de publicar un llibre de la reina Isabel la Catòlica de Castella i em deixa un reregust d'impotència.

Però, a jo, em cou aquest titular: que siga la nostra manera de ser... No la traïdoria d'Anglaterra en la guerra de successió o les dictadures vàries d'Espanya o la repressió franquista o la connivència dels països durant el franquisme, etc.

I diu l'andova que és la nostra manera de ser, setmanes després de les batusses de Catalunya.

D'unes declaracions

Seguidament de les eleccions imperatives ocorregudes a Catalunya destacaré un esment que ha fet el cap dels Comuns: que els dretes, essent del color que siguen sumen la majoria. Estic d'acord en el gran encert d'aquesta conclusió: certament, Catalunya és un país de dretes; tot seguit les meues reflexions: primera, crec que el candidat Doménech no ha entés que ja no es tracta de dretes o esquerres sinó d'Espanya i Catalunya; segona, el seu partit ha estat afegit per part dels mitjans de comunicació estatalistes al bloc constitucionalista, justament de les dretes (PSC inclòs).

Aquesta és doncs el gran drama comuner.

De mancances socials

Fuster diu, Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltes.

L'anunci de la loteria de nadal filmat per l'Alejandro Amenábar m'ha fet arribar a unes quantes idees i les explicitaré en un parell de texts. Aquest primer reflexiona sobre un fet que em té força neguitós pel que fa a visibilitats socials. En el dit anunci de la sort d'unes boletes hom representa una relació entre dos inconeguts que acaba en amorosa: xic i xica jóvens, guapos i blancs.

Considere que és descoratjador que aquest director, homosexual reconegut, haja decidit continuar una tradició social de parella heterosexual preciosista. No s'hi val que la xica siga extraterrestre, sinó que hauria trobat més interessant (i sentimentaloide, talment com són aquests anuncis), doncs que els personatges hagueren estat homosexuals o obligats a una cadira amb rodes o a una pròtesi de cama o ves a saber patidors de quina altra situació personal diferent del patró seriós heterosexual, juvenil i preciosista.

Aquest pensament meu no vol contestar la idea que el creador i la creació han d'anar necessàriament lligats, i, doncs, hom no hauria d'interpretar que jo volia que l'Alejandro fera un anunci amb dos protagonistes gais. Ço que jo vull explicitar és que l'anunci aquest ha estat una altra oportunitat perduda per a fer visibles caràcters que no són "admisibles" en la resta d'anuncis: comptat i debatut, com si qualsevol cosa poguera esdevenir possible en aquest món de màgia i somnis que es poden fer realitat. Ço que les loteries de l'estat ven.

Amb tot açò, el biaix meu que l'Alejandro vaja haver hagut de crear una història homosexual pel fet de no ser la norma habitual, sinó la diferent (la gai), m'ha fet pensar si, per exemple, pel fet de ser d'una tendència sexual, aquesta ha de condicionar la producció artística. Resta clar, doncs, que no ha estat així i, doncs, ha continuat la veta tradicionalista (malgrat l'extraterrestre).

Pel que fa a jo, com a persona no homosexual, la meua literatura suposadament ha de ser heterosexual; tanmateix, he de dir que sí que he tingut alguna mena de preocupació per allò que hom suposaria que no és la meua condiciò sexual. No és que haja volgut presentar un fet personal d'ambigüitats sexuals o andrògines, sinó que en la meua obra de moment hi ha un capítol poètic dedicat a una relació amorosa entre dues jòvens.

Per tant, des del meu punt de vista, la gent que té creativitat i de retruc l'oportunitat d'exercir-la en una situació regalada hauria, doncs, d'aprofitar-la. Com he indicat, no es tracta sempre de fer-ne bandera, però si de mostrar-la quan l'ocasió pot aportar més benefici global. Sé que uns quants poemes meus d'amor entre dues lesbianes no són la gran aportació a la literatura universal i a la normalització d'altres sexualitats, però un anunci que miraran moltíssima gent sí que ho farà. No està la societat preparada per a aital quadre?

D'un desé aniversari per Frankfurt

Fa deu anys, aquest dia Quim Monzó va llegir el seu discurs a propòsit del convit de Catalunya a la Fira del llibre de Frankfurt. Dies després hi vaig anar jo, carregat de llibres del Dos poals de sabó i un cabàs de no res i de moltes il·lusions de veure les parades i deixar-hi llibres per si algú podria sentir-se'n interessat; trobar-hi gent del món de la poesia i establir-hi lligams. Realment molt naïf per a una persona amb 31 anys i tendríssim en açò de la literatura: certes, la ignorància i la candidesa són boniques però també estupidificadores. Més encara, hi vaig anar vestit amb una samarreta amb una inscripció que hi deia Looking for publisher, fet de lletres retallades a mà de tela de colzeres i apegades amb la planxa. D'allí me'n vaig anar amb motxilla i bosses, carregat de paperets i records: torne a dir, massa càndid.

Pel que fa als actes culturals a què no estava convidat a participar però de què vaig gaudir com a espectador, hi vaig trobar uns quants poetes, els quals es van endur una sorpresa de veure'm: però tu què fas ací?! Per a jo tot allò va ser passejar dins una bambolla: Frankfurt, mes d'octubre, dies de festa al País Valencià i dies de festa amb cultura catalana en un país important.

Deu anys després ho recorde amb simpatia; ho revisc amb la tendresa d'un esdeveniment que anava molt més enllà del meu enteniment innocent.

D'Europa

Anys arrere es va concedir a la Unió Europea el premi nobel de la pau "per les sis dècades dedicades a l'avanç de la pau i la reconciliació, democràcia i drets humans a Europa". 

Al tocat de la violència que hi ha hagut amb el tema del referèndum en Catalunya i a causa de la declaració que ha fet la Comissió Europea  "que aquest és un afer intern d’Espanya que s’ha de tractar d’acord amb l’ordre constitucional espanyol", només em resta dir

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

De retruc, que la dita Comissió afirme que confia "en el lideratge del primer ministre Mariano Rajoy per a gestionar aquest procés difícil, amb respecte ple de la constitució espanyola i dels drets ciutadans fonamentals que s’hi consagren" no puc estar-me'n de dir

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

Al remat, de què han servit els vostres actes durant 60 anys si els heu acabant empastrant ara?

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

D'una opinió de la independència de Catalunya

Llamazares diu: en Espanya hi ha corrupció; en Catalunya també n'hi haurà malgrat la independència. Llavors, que continuen unides, total com que ja es coneixen de fa temps... Partint de la idea que onsevulla hi ha corrupció, no es pot apel·lar a la idea de mantenir-se units per això, atés que "ja ens coneixem". Si m'han de robar, que siguen els meus i no uns altres: fet i fet aquest seria l'argument per a separar-se.

D'una altra banda, açò ja depassa la política i tomba cap a la societat: que castellanoparlants vulguen la independència és un pas extraordinari; que immigrants que s'estimen el poble decidisquen ser independents ho és també. Al remat, no és només la corrupció: és la gent que compara i diu que ja no.

Pel que fa als valencians, el Tripartit serà millor i pitjor, però ço que la (bona part de la) societat valenciana no entén o no vol entendre o no vol descobrir o no vol comprovar o no vol adonar-se'n o no vol sentir és que els valencians estem pitjor. Ací hi ha la por del valencià i del catalanisme i amb aquestes misèries s'omplin les urnes i les butxaques d'altri. Em pense que som una societat de porucs, menfots, xarradors, aparençadors i panxacontents. Pensar en clau de país i de majors d'edat social és tabú. Mirem els nostres alumnes, ens diuen que els adoctrinem, mentre uns altres ho fan de manera sibil·lina. Mirem els adults, abduïts pel futbol, per l'alcohol, per la televisió i per les festes d'oripells.

Allà dalt n'estan farts i supose que qui els governarà més avant els treurà diners per la corrupció, però el gran mèrit serà que ells ja els hi demanaran comptes, però en el seu país, petit però país.

Per acabar els valencians podríem ser un país independent com ho és Estònia, Liechtenstein, Mònegue o Albània, però gestors dels nostres recursos. El dubte és: hi estem prou preparats? Volem aquesta responsabilitats? Som valents?

D'una trobada d'autors

M'assabente que l'Assemblea d'antics estudiants i la revista "Gargots" organitzen una trobada de filòlegs escriptors que debatran de quina manera la filologia ha influenciat el fet escriptural. La vesprada de debat està dividida en gèneres literaris (narrativa, teatre, poesia, assaig) i també en l'edició i crítica. Faig una ullada als participants que aniran a debatre la seua i en conec uns quants: escriptors des de la trentena fins a gairebé la setantena.

El tocat és que no sé fins a quin punt és encertat aplegar aquests ponents amb la idea de la influència de la filologia (gramàtica històrica, dialectologia, fonètica i fonologia, sintaxi generativista, etc.). Fet i fet, entendria que digueren la influència de la història de la literatura, però la filologia?

M'agradaria anar-hi, però no podrà ser. Tant de bo ho retransmeteren per la ràdio o per internet.

De projectes literaris

El fet no és només escriure versos; açò és molt fàcil de fer, malgrat l'esverament de l'amiga Christelle en sentir-me a dir un dia aquest atreviment. Perquè es tracta també de donar-los valor; una valor afegida que els aferme en el discurs de la tradició, tal com interprete del Foix. Tanmateix no serà prou que la valor vinga donada per la raó pròpia dels versos, sinó per aquella d'impròpia que hom haurà d'eixalbar per damunt.

Aquesta valor extrínseca és el repte a què haurà d'enfrontar-se la meua poesia; diré millor, són els objectes de percaça dins un bosc ple d'arbres que no deixen veure (créixer) l'arbre. No cal dir, al remat, que té de menester diners com qualsevol empresa que hom vulga mamprendre.

De la llibertat d'expressió

La llibertat d'expressió és u dels drets cabdals com a ésser humà. De retruc, quant més dolenta siga la situació, més ha de ser reivindicat. Una altra cosa és per a què hom fa servir aquest dret, és a dir, èticament quin ús hi dóna. Açò ve al tall de la polèmica sortida per la llista de cançons promoguda per l'Institut basc de la dona. Si hi han cantants, compositors o productors musicals que creen cançons amb tocs, aires, postures, indicis o pressumpcions sexistes i masclistes, no ha d'haver-hi ningú per a prohibir-les; ara, fet això, no hauria ningú d'ofendre's si algú decideix triar (proposar) quines cançons escoltar d'acord amb les conviccions pròpies.

D'un pensament fregit

No és gaire transcendent dir que l'agost és un mes de pausa en molts aspectes i el poètic (literari) n'és u. Tot s'apara; tot resta a l'espera; no es poden realitzar iniciatives d'aquest tipus atés que, malgrat que tota cuca viu, viu en una altra dimensió (necessitats) més prosaica. No cal dir que hi han faves comptades (Benifairó, per exemple), però el fet cert és que tothom hiverna (sic) en aquest agost. 

Doncs que passe l'agost i a vore què pot portar la pretardor.

De gairebé un estupre

A mesura que passen els anys abunden els casos amb què reflexione sobre com la inèrcia de les coses passades ha anat construint una tradició (costums, cultura, etc.) i allò que en èpoques anteriors gaudia d'una sanció positiva, als nostres dies (temps de qüestionaments, de solsides, de desconcerts psicològics i antropològics) ha rebut l'estigma negatiu de fet retrògrad. Són temes que tenen a veure amb la consciència i el respecte social vers l'altri (hi ha qui li diu també ço políticament correcte o socialment pertinent). Al tall d'exemples, quan abans hom cantava festívolament "maricó qui no bote", quan hom anomenava subnormals a qui tenien la síndrome de Down o quan es dien floretes a les dones. Certament les persones (no ja els hòmens) poden trobar-se en situació d'impertinència social perquè tot al nostre voltant pot ser susceptible de rebre una actitud impròpia i, doncs, cal estar vigilants de no ofendre ningú.

D'aquesta introducció feta, voldria fer esment d'un cas d'aquests de la inèrcia que ha gaudit de l'anuència social, representada fins i tot literàriament per grans plomes valencianes: una que escriu en valencià i l'altra en castellà; m'imagine que deuen hi haure'n uns quantes més però em referiré a dues de conegudes: Gracies per la propina del Ferran Torrent i Tranvía a la Malvarrosa del Manuel Vicent. En aquestes dues obres hi ha un passatge en què un personatge ha de passar (patir, tolerar, admetre, travessar) la prova de l'homenesa i tindre la primera relació sexual als 14, 15, 16 anys (menors d'edat, en definitiva) en un prostíbul.

El tocat és que em vénen al cap aquests dos exemples i em provoquen sentiments encontrats: ara i fa vint anys, quan els vaig torbar publicats; roda i volta, ara que som més conscients de segons quins costums i la inèrcia irreflexiva dels nostres dies. D'una banda mostra un sexe d'època franquista, de repressió, d'haver de fer-se home aviat i d'apropiar-se algú un paper atàvic d'introductor de l'adolescent en el món adult. Tot açò consentit i acceptat per la societat masculina del moment. De l'altra banda, vist des dels nostres dies, aquesta inducció sexual representa una violació d'un menor: poca trufa, corrupció de menors.

En conclusió, els autors que fan literatura d'aquesta situació en aquesta època del franquisme tendeixen a descriure-la de manera jocosa (a voltes humiliant, quan la prostituta agafa els diners i no decideix no tenir sexe amb l'ignorant!) però per a fer gràcia al lector, amb certa condescendència i simpatia. Em faig el càrrec que haurem d'entendre-la així, però no em veig la mateixa situació amb la pedofília de l'època grega o posant una jove en un prostíbul d'hòmens.

De la producció i publicació literària

Diu en Quim Torra al setmanari el Temps: De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Pedrolo o Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat. L'autor fa esment d'un concepte que encara no coneixia i ara ja sé: antibartlebisme, el fet d'escriure moltíssim, compulsivament, al tocat d'un personatge dit Bartlebys.

Aquesta troballa m'ha fet pensar en ço que hi ha d'antibartlebisme (de qualitat o no) en la nostra poesia; però no de poetes que en assolir els 70 o 80 anys tenen publicades 20 o 30 obres (com és el cas d'Estellés), sinó d'autors que en arribant a la trentena en tenen més de 10: si ho projectem podríem pensar que en arribar als 70 hauran escrit (publicat, de fet) 50 obres. Exemples d'aquest torrent literari hi ha els enormes poètics, el Jaume C. Pons Alorda o el Pau Vadell.

De retruc m'ha fet pensar també en l'antibartlebisme (de qualitat o no) que pot ocórrer la narrativa valenciana en català i concretament en la literatura dita infantil i juvenil. No només en el cas d'autors concrets (el Francesc Gisbert o la Gemma Pasqual), sinó també en el cas general de la literatura aquesta. Vull dir, que després de pegar una mirada a les dades que ha aplegat el Ramon Guillem en els anys 2016, 2015 i 2014, per exemple, tinc la sensació que en la literatura d'infants i jóvens nadem en l'abundància (de qualitat o no).

Al remat, qui és qui per a qüestionar l'antibartlebisme? i combatre'l amb eficàcia?

D'una cabòria neguitosa

L'altre dia enraonava amb una amiga poeta i vam tocar temes varis. Ara em ve al cap u d'aquests temes recurrents, el dels premis literaris, els quals de moment no crec que guanyaré. 

El tocat és que recorde amb molta tristesa i recremor el cas d'algú que renegava de la poesia que havia escrit fins ara malgrat haver estat premiada amb premis destacats. Això, certament, fa molt de mal, no només a aquells concurrents que no han pogut gaudir de guardó, sinó justament als jurats, que han premiat els seus poemes.

Al remat, desitjos, frustracions i decepcions.

D'unes dades

He llegit al Vilaweb la polèmica que ha engegat el polític Xavier Garcia Albiol del PP de Catalunya al tocat de les pensions en una Catalunya independent. Hi ha hagut una contestació per part de l'expolític de la CUP David Fernàndez en què ha posat els sous en comparació de tant l'Albiol, regidor a Badalona com de la batllessa d'allí, Maria Dolors Bataller, de Guanyem Badalona. El resultat és, certament, corprenedor.

Així, ella cobra un sou, el de batlle, mentre que ell en cobra tres, de regidor, de diputat de Catalunya de senador d'Espanya. Sense entrar de bestreta en la xifra, em pense que un polític hauria de tenir un càrrec només; no entenc aquesta acaparació de sillons. Entrant en els sous, cada mes ella cobra, segons el Fernàndez, 2270€; ell, 12844€. Ho considere obscé, no per la nòmina assignada a cada càrrec, sinó pel fet que una persona cobre aquestes tres nòmines.

Una dada demagògica: amb una pensió mensual de 500€, per exemple, algú guanyaria a l'any 6000€, la meitat d'un mes de l'Albiol.

D'un altre llibre meu

Estic content perquè ha estat publicat el quart llibre de la meua carrera poètica. Aquest blog havia sortit per a poder parlar-ne i, doncs, ara és u d'aquests moments. El llibre es diu Estocolm i representa una branca nova a la poesia que he estat escrivint fins ara. L'experiència ha estat bonica i no bandege tornar-hi més avant: còmput de sil·labes, estrofes haikú, etc.

Ara serà cosa del lector sentir-ne el gust i el plaer.

Del llenguatge violent

A la fi he publicat el quart llibre de la meua poesia. Voldria esmentar que no forme part de cap capelleta i açò té com a conseqüència l'aïllament; açò no vol dir que jo siga un bandejat, simplement que no tinc l'abric d'un grup. Algú que volguera referir-se a la solitud i especificitat meues en aquest món de la poesia potser tindria la idea de considerar-me un franctirador (com hom pot llegir d'autors com David Castillo referint-se a Lluís Alpera, Joan Josep Isern a Celdoni Fonoll o Guillem Viladot a ell mateix). Bé, doncs, sincerament i amb el cor a la mà no m'agradaria que ho fera.

Roda i volta, en moments en què m'he repensat en aquest cosmos poètic a què pertanc per raó d'aquests llibres i d'altres poemes esparsos he pogut sentir l'empenta de dir-me (considerar-me) d'aital manera, però crec que aquest mot és de molt mal gust i impropi. Indecent. Em faig el càrrec que és una paraula impactant, forta, carregada, però èticament (si la poesia ha ser ètica en algun dels seus aspectes) crec que caldria ser foragitada de la part dels glossadors, crítics, ressenyadors (com vulgueu).

Al remat, quan he comentat amb algun amic aquest particularitat meua de la raresa, he proposat aquesta paraula: foraviler. Així doncs, si algú sentirà la temptació de dir-me franctirador en el cas que arribe l'ocasió d'escriure una ressenya de jo i vulga resaltar aquest tret, demane que atenga aquest text.

D'un viatge a Munic

Aquesta segona pausa de curs he estat de viatge per Alemanya. Hem estat a la ciutat de Munic i hem fet excursions a ciutats de la Baviera i Àustria. Sempre que faig aquesta mena de viatges no puc evitar mai de fer comparacions d'allí i d'ací i gairebé sempre envege coses d'allí que voldria ací. Abans però, unes dades tretes al vol de la Viquipèdia i de l'Ajuntament de València.

Munic: 1.500.000 hab. i 310 km2.

Àrea metropolitana: 5.800.000 hab. i 27.700 km2.

Baviera: 12.900.000 hab. i 70.551 km2.

València: 787.266 hab i 134km2

Àrea metropolitana: 1.550.000 hab. i 629 km2.

País Valencià: 5.000.000 hab. i 23.256 km2.

Països Catalans: 14.435023 hab. i 70.520 km2.

Tant Munic (Alemanya) com València (Espanya) són la tercera ciutat de l'estat a què pertanyen i ço que he vist i experimentat m'han deixat molt corprés. En primer lloc, disposa d'una xarxa de trens regionals que deixa la valenciana com de joguet; de retruc, si l'haguérem de comparar amb la de Barcelona, aquesta eixiria avergonyida; més encara, si comparem Baviera i Països Catalans la humiliació és corferidora: només un exemple, per un total de 31€ dues persones poden viatjar per la Baviera, fins i tot a tres ciutats austríaques (Salzburg, la més important) fent servir també el transport urbà de la ciutat, tantes voltes com vulgues, com una mena de bitllet de transport d'un dia.

En segon lloc l'aeroport de Munic disposa de dues terminals i una connexió amb la ciutat tant de trens i autobusos; més encara, des del mateix aeroport es pot anar a d'altres ciutats amb aquests transports (Ingolstadt, Salzburg, Augsburg). Pel que sé, des de la Marina Alta, cal que els autobusos Alsa (tren? quin tren?) et deixen a València i després metro o un altre autobús. Si és a Alacant, de moment no tenim tren i cal una autopista per a arribar a una hora decent, perquè amb l'autobús d'Alsa és etern i és indigne.

També, des d'un punt de vista econòmic (i polític!) una part de les monedes alemanyes s'encunyen en la fàbrica de moneda d'allí; els valencians, tristament no tenim seca pròpia i tot ha de passar per Madrid, per la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Per a acabar, en el marc de l'estat federal, Baviera és un subjecte de dret internacional i pot subscriure tractats d'àmbit internacional sense haver de passar per la capital d'Alemanya.

En fi, com estan unes quantes coses.

D'un pensament derrotat

Als alumnes del batxillerat dic que el coneixement provoca infelicitat, talment com aforitzava Fuster. Passen els anys i els vint despreocupats van afinant uns quaranta que acaben d'amargar-se tot just havent-se començat.

La injustícia, la manipulació, el cinisme i la hipocresia de què fan gala la classe política i econòmica, però també la intel·lectual han colpejat ben fort i han fet proclamar la derrota humanística: l'escepticisme i la ironia ha esdevingut al remat un recurs de cura pal·liativa.

Saber amarga les persones,  qui oblida o no sap és feliç. Hui hom està trist, caldrà covar-ho...

De gèneres i discriminacions

Malgrat que hagen discorregut uns quants dies de la celebració de la dona treballadora, no vull deixar passar córrer un capteniment que tinc al tocat de la discriminació de les dones (o globalment de gènere) en àmbits que haurien de ser igualitaris. De retruc, voldria fer una reflexió al voltant de ço que és masculí i femení en u d'aquests àmbits, concretament en la interpretació actoral.

En el cas primer hi posaré dos exemples que hom pot trobar en dues cultures separadíssimes però socialment lligades. En el cas nostrat hi ha el misteri d'Elx i en el forà el teatre kabuki japonés. En tots dos els actors són hòmens siguen els papers masculins i femenins. No sé fins a quin punt, a hores d'ara, en l'època en què som, hom pot encara refusar que les dones puguen aparéixer per raons de tradició i història. Qui pretenga mantenir aquesta discriminació hauria de defensar també que les dones no puguen pilotar avions, operar pacients o defensar persones en un juí. El purisme ací d'unes essències teatrals és absurd si hom té en compte per què justament aquesta exclusió femenina. A la fi, considere també irrespectuós perpetuar aquesta actitud i no denunciar-ho, boicotar-ho o no manifestar-se'n.

Altrament, el segon punt de què vull parlar fa referència a dos fets teatrals semblants: a Alcoi, les xiquetes voldrien ser santjordiets, però no les deixen perquè els àngels (malgrat no tenir sexe) són mascles i, doncs, és il·lògic que elles puguen representar-lo. Ara, la mare de Déu en el misteri d'Elx ben bé que és una dona (indiscutible el gènere femení) i és representada per un xiquet. Al tall d'açò i de retruc, voldria fer un esment de l'actriu Blanca Portillo que va representar fa temps el paper de l'inquisidor Torquemada (no sense polèmica). Amb la qual cosa jo em demane quant de cabdal és el gènere en una representació de teatre, quan en essència, allò que mana és la capacitat de transmetre. ¿Pot resultar, doncs, accessori quin gènere actua si, comptat i debatut, la tècnica vocal, el maquillatge i el vestuari poden solucionar-ho?

Al remat, crec que en els anys en què som i els avenços aconseguits, no hauria de resultar estrany ni caldria enfurismar-se quan les dones (i els hòmens en suport d'elles) reivindicaren ser actrius de kabuki i del misteri d'Elx. Enrocar-s'hi davant aquesta evidència és continuar fent el joc al masclisme atàvic. Pel que fa al segon, ¿no podria ser pres en consideració aquest punt de vista?

De la banalització de les paraules connotades

Hi han dies en què alguns alumnes tenen un comportament negatiu de manera reiterada i els crides l'atenció prou pudent i et diuen perdó: davant aquesta situació de petició de perdó (un poc per compromís, molt per inèrcia) jo els dic que ves per on perdó és una de les paraules més prostituïdes del nostre (qualsevol) idioma. Hom demana perdó sense adonar-se de ço que significa i implica el mot.

Ve al tomb aquesta anècdota per a compartir el neguit que tinc de la manera com hom desvirtua, banalitza, prostitueix al capdavall aquelles paraules que caldria fer servir amb compte, respecte i tacte. Un primer cas, molt colpidor, va ser quan al tocat dels jocs olímpics de Pequín del 2008, u dels redactors del Teletxto de la Televisión Española va escriure una notícia de la derrota de la selecció espanyola femenina de bàsquet contra la russa. A més a més de la infàmia de la redacció de la notícia, allò que em va enquetar va ser que deia que les russes van genocidar les espanyoles.

En llegir aquella notícia em vaig endenyar moltíssim, perquè no hom pot acceptar de cap de les maneres que es faça servir aquesta mena de llenguatge ni encara que siga per a donar més vivesa al llenguatge periodístic esportiu. No de totes, totes. De fet, faig servir aquest text per als alumnes del batxillerat perquè entenguen que açò no s'hi val a l'hora d'escriure.

Voldria també aprofitar aquest text per a comentar un altre fet d'aquesta banalització que d'ençà del tocat efervescent independentista català (o molt més d'abans) prolifera als mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio...) i moderns (twitter, facebook...). Em dol molt que amb açò de la independència, els unionistes facen referència a mots com holocaust, gasificar, nazis, feixisme, terrorisme, ETA, etc. Tot de manera angoixantment despreocupada i inconscient. 

Crec que fer servir aquest vocabulari per a magnificar un procés que els unionistes consideren traumàtic no mereix ultratjar la memòria, per exemple, d'una gent que va haver de sofrir una de les atrocitats més devastadores de la història actual. Seria convenient que moderaren el llenguatge i que algun comité d'aquells deontològics els ho fera saber. Per vergonya, per dignitat.

D'un premi poètic una altra volta

M'han enviat per correu electrònic les bases literàries al premi de Sagunt, un concurs a què m'he presentat unes quantes voltes. La novetat d'enguany és que a la fi han abandonat la convocatòria d'enviament d'exemplars impresos i ara demanen que hi envien un CD, DVD o bastó USB.

Primer de tot, l'enhorabona per evitar als concurrents gastar-se tants diners en fotocòpies (més pe als de narrativa que de poesia, cal dir!) i en despesa postal: ara un CD de no res serà més barat d'enviar (bé: tampoc és gaire estalvi, però ben bé que uns quants euros ja no es llançaran de bades, llevat del guanyador!).

Segon de tot: si volien evitar despesa ecològica en paper, ara però creem un altre tipus de residus: què fem ara amb els suports de qui no han guanyat? Doncs una de les propostes de les bases és destruir-los. Anem a pams, d'una banda els CD són barats, imperceptibles, però els bastons.... Més encara, dels CD es llancen a perdre molts megues (si tenim en compte un poemari), però i els bastons, que ja són de mínim un giga? De l'altra banda, per què destruir un producte totalment útil? No se'n podria fer una donació a col·lectius que en necessiten, després de formatar-los? Altrament, per què s'hauria de fer això si és un objecte personal i que caldria ser retornat al propietari? No té tota la planta de ser un abús i si no vols no t'hi presentes?

Continue pensant que les coses no es fan bé i que un bon encert hauria estat enviar les obres per correu electrònic, tal com fan, per exemple, al premi de poesia d'Alcoi.

D'un desassossec

Llig en la premsa que en l'afer de la Camarga (o Camargagate) hi han molts més grans de forment de ço que ens pensàvem i per la conclusió a què arribe em bull la sang d'assabentar-me de quina manera tot resta a l'empara de la manipulació, les mitges veritats i les mentides descarades.

De retruc, m'encenc més encara en comprovar que en l'àmbit de l'alta política es fan i desfan les accions més miserables, mesquines, cíniques, absurdes, brètoles i mafioses: targetes negres, retallades econòmiques, suborns, prevaricaicons, etc. Tot plegat un teló que separa dos mons: l'u de la gent que fa la seua vida al ritme de qui mana (una vida amb por de tot) i l'altre de la gent que mana i perjudica la resta en benefici propi (amb el vistiplau de la justícia). 

Estic fart d'aquest temps en què tothom té a la boca sempre les paraules justícia, veritat, honradesa, llei: aquests conceptes, juntament amb d'altres com perdó, estan sent prostituïts, envilits, boixats certament per la gent que més hauria de dignificar-los, els nostres homines politici et iudiciales.

Al remat, aquesta situació només que provoca tristesa, ansietat, depressió i desconfiança, no ja en la societat prosaica, sinó en la més honorable de totes com a éssers socials. Casta de merda.

De l'ofici exclusiu d'escriure

El desig que tenen els escriptors, bona part dels escriptors (i ací m'inclouré jo), és poder viure de l'escriptura, és a dir, que el nostre ofici fóra el d'escriptor sense haver de necessitar una altra faena més segura i no haver de dependre d'aquesta altra per a guanyar-nos els doblers. Certament, seria açò una faena digna i feliç. Tanmateix cal tindre present un esment: també hi ha entre alguns escriptors (i ací podria incloure'm jo) el pensament de dedicar-se únicament i exclusivament a escriure, sense el destorb i el desfici que implica anar a presentacions avorrides, viatges, etc. que, fet i fet, són un temps perdut i preciós que desdediquem a l'escriptura: la idea és escriure i punt.

Doncs bé, després de pensar-ho durant molt de temps, arribe a la conclusió que aquesta manera d'actuar no és la d'una persona que vol guanyar-se la vida com a escriptor, sinó que és un còmode, en el sentit tirant a negatiu de la paraula. El tocat és que podria resultar un poc tocapilotes i potser no vaig tan errat si hom considerara massa burgés (en el sentit negatiu de la paraula) eixe escriptor que voldria tancar-se només a escriure i deixar-ho tot en mans d'altri: talment eixe empresari que delega tota la faena en el treballador i ell viu de ser això, amo.

Si algú vol ser escriptor de veres, fer de la seua vida l'escriptura, que aquest ofici li done els diners que l'han de mantenir ha de fer-se la idea que s'ha convertit en empresari, en amo i que això significa deures, tal com qualsevol petit empresari que mamprén un negoci. Si algú d'aquests vol triomfar (guanyar-se la vida) no té més remei que menejar-se i treballar (i no només fer faena): a més a més d'escriure caldrà fer-se visible a la societat, pagar-se una publicitat, mostrar-se en les xarxes, tocar portes, llogar un gestor o assessor, guanyar-se els clients (lectors) en definitiva.

Arrere romanen els temps estètics de l'escriptor que es dedicava a l'obra i de cap manera res de prosaic l'havia de destorbar del quefer d'escriure. Ara és menester eixir al món i guanyar-se els lectors, tal com fan els empresaris, els emprenedors, que volen sobreviure de llur negoci. En el meu cas, tinc clar que no viure mai de ço que escric i, doncs, potser seré un escriptor de temps lliure. És per això que valoraré molt positivament eixa persona que s'hi vulga dedicar que hi esmerce les energies i les ganes i demostre que s'ha guanyat el bon succés. Això sí, només com empresari exemplar, que tothom sap que hi han trepes que fins i tot en l'escriptura s'aprofiten de la situació i munten la xarxa pròpia de nepotismes i mantràfules.

De l'heteropatriarcat

Aquest dies s'està movent força el tema del corredor mediterrani i tot just ahir va hi haure una cimera a Tarragona on els empresaris de la regió aquesta hi han anat a plànyer-se que estan abandonats. De tot plegat s'ha fet una foto per a la posteritat i el nombre d'empresàries que hi apareixen és ben minso: comptat i debatut, els grans empresaris valencians són majoria aclaparadora d'hòmens, la qual cosa m'ha fet recordar el concepte heteropatriarcat; és evident, doncs, que les dones encara no tenen un lloc destacat i determinant en aquesta esfera de poder.

Pensant, pensant, em ve al cap una imatge del grup musical Txarango, de renom gros entre la jovenalla nostra, al tocat de la presentació del disc darrer. En aquesta foto hi han nou xicots: eixerits, trempats, xirois i sarauers que desprenen alegria, vitalitat i ganes de viure. Cap xicota.

He de dir que m'ha sorprés que aquesta imatge que he vist del grup musical m'haja sortit a la memòria arran de la foto dels empresaris. El tocat del cas és que m'ha dut a fer la recerca de la Viquipèdia següent:

Obrint pas: 10 hòmens, 0 dones

La Gossa Sorda: 11 hòmens, 0 dones

La Pegatina: 7 hòmens, 0 dones

Aspencat: 10 hòmens, 0 dones

Sva-ters: 13/15hòmens, 0 dones

The Skafeïnats: 8 hòmens, 0 dones

Oques Grasses: 7 hòmens, 0 dones

La Raíz: 11 hòmens, 0 dones

Bongo Botraco: 14 hòmens, 1 dona (any 2008)

Lilit i Dionís: 10 hòmens, 1 dona

Davant açò un neguit m'ha recorregut el cos que m'ha deixat enquet. És possible que els nostres grups musicals, els contestataris, de compromís social i reivindicatius del país i les esferes més altes del poder tinguen una cosa en comú? És possible que els unisca l'heteropatriarcat (l'u empresarial, l'altre musical)?

Dels Jocs florals de Barcelona

Hui he llegit que han tret les bases dels Jocs florals de Barcelona. De la convocatòria d'enguany destacaré un parell de neguits. El primer, el premi: 9000€. Certament és una quantitat vertiginosa i molt, però que molt sobreapujada. No sé com es calcula en diners aquesta obra de pensament, però crec que són massa diners (i ho dic sense haver pogut llegir les condicions de contracte). Ja sé que l'alta poesia no es paga amb diners; tanmateix, no m'agradaria assabentar-me que el preu per llibre a l'autor és de 0'75 o 1 euro (com passa amb els grossos que es donen al País Valencià: l'Octubre de poesia per exemple).

La segona, doncs que cal enviar sis exemplars del llibre. A hores d'ara de la pel·lícula i tenint en compte qui són els mantenidors, ¿no podria fer-se de manera telemàtica, tal com fan, per exemple, a Alcoi, en el premi Joan Valls? De retruc, esmente el jurat perquè aquest és força jove i avesat al món de les tecnologies noves, amb la qual cosa no tindrien cap problema de llegir en una pantalla (supose, vaja).

En fi, l'enhorabona, de bestreta, a qui guanyarà i salut pel premi.

De la cultura valenciana

He sentit a la ràdio que el Condado de Dénia programa nits de música flamenca: espectacle i àpat; també m'assabente per la premsa que s'ha mort la Pilareta, cantant de música tradicional valenciana: d'aquests dos fets m'agradaria compartir la reflexió següent.

El flamenc ha esdevingut un fenomen artístic total i global; ha aconseguit connotar-se d'uns trets moderns, estètics i dignes. Fet i fet, ço que podria haver romàs en quelcom regional i folclòric, gràcies d'alguna manera a l'empenta del franquisme i als esforços dels interessats de magnificar-lo, ha arribat a assolir un estat de grandesa mundial. De flamenc, n'hi ha de popular, general i culte, tant en les festes de poble com en corrales o en escenaris de categoria a Espanya, al Japó o als Estats Units... o a Dénia. Gaudir d'un espectacle flamenc implica deixar-se endur per la força d'un ball, d'una música, d'una vestimenta que han pres el poder de la catarsi. Hom podria afirmar que és un tot prosaic però també elevat, segons la categoria dels artistes que hi participen.

Roda i volta, què té a veure aquest comentari amb la Pilareta? Doncs que trobe a faltar una dignificació pareguda de la tradició nostra valenciana. Podria entendre's que m'ha assaltat una pruïja nacionalista i pobletana; tanmateix, no és només açò, sinó que també considere que cal tenir en compte aquest punt de vista: per què la cultura nacional valenciana, la nostra (cant d'estil, danses, etc.), no ha assolit, no assoleix, una valor significativa com a mínim entre nosaltres els valencians? Com és que el Condado de Dénia, per exemple, no programa amb regularitat una nit de música valenciana? (és l'economia, bacora!)

Més encara i transcendint el fet flamenc. A Portugal, tant els locals com els visitants s'enjoien de negar-se l'esperit amb la força i tristesa del fado; a Grècia, es fa el mateix amb el rebètic. A Irlanda les nits de música celta (en anglés pràcticament, això sí) corprenen els assistents als pubs. Comptat i debatut, què ens passa valencians? (és la pàtria, bacora!)

¿És possible que les lletres nostres siguen massa festives i no hi ha drama? ¿És la vestimenta massa tradicional, barroca, carrinclona o obligant per a la nostra música? ¿No és prou sòbria, catàrtica, corprenedora o estètica com per a disposar d'una programació regular? Al remat, és clar que València no és Lisboa, però Dénia no és tampoc Sevilla.

Del perdó

Ara diu el senyor Federico Trillo que cal perdonar. Ai, aquesta imposició cristiana que es treuen de la màniga qui més haurien d'aplicar-la...

És molt mesquí omplir-se la boca d'aquesta manera: perdó, perdó, perdó... No hi ha paraula més prostituïda que aquesta. Perdó... 

El perdó no és un objecte banal: el perdó cal guanyar-se'l i, certament, gent com ell han fet tot el possible per a menysprear-lo, ofendre'l, ultratjar-lo, sotmetre'l, anorrear-lo, apallissar-lo, fotre-se'n.

Perdó, diu. Pocavergonya.

D'un prodigi literari

Un dia mirava un programa de llibres i vaig tindre coneixement d'aquest autor, Santiago Posteguillo, que escriu novel·la històrica de la gruixuda. Vaig fer una recerca d'aquest professor de la Universitat de Castelló i vos puc dir que estic esbalaït. Tot seguit vos en transcric la bibliografia:

Trilogía sobre Escipión el Africano, ediciones B

• Africanus: el hijo del cónsul, 2006, 728 pàgines

• Las legiones malditas, 2008, 864 pàgines

• La traición de Roma, 2009, 872 pàgines

Trilogía sobre Trajano, editorial Planeta

• Los asesinos del emperador, 2011, 1240 pàgines

• Circo Máximo, 2013, 1240 pàgines

• La legión perdida, 2016, 1152 pàgines

Los secretos de los asesinos del emperador, 2014 (ebook)

Trajano y Decébalo en la Rumanía del siglo XXI, 2014 (ebook)

Altres (Planeta)

• La noche en que Frankenstein leyó el Qujote: la vida secreta de los libros, 2014, 240 pàgines

• La sangre de los libros, 2014, 224 pàgines

En total, deu haver publicat en 10 anys 6542 pàgines (i ací caldria afegir-hi la dels dos llibres electrònics, però no hi és especificat). També he de dir que és professor de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la qua cosa té una bibliografia universitària extensa en llibres, capítols, ponències, etc.

És per això que la meua raó de l'esbalaïment és la capacitat que ha tingut l'autor d'haver escrit tant en literatura (6542 pàgines) i poder combinar-ho amb la bibliografia universitària i el treball acadèmic (fer classes, tutories, correcció de treballs i exàmens). Certament, n'estic molt sorprés de vore com en el meu cas de docència secundària el temps no em dóna. Al remat, vull que estiga clar: d'enveja insana, gens.

D'un rampell de moralisme

Podríem dir que hi ha dues maneres de fer diners: activament (treballant) i passivament (essent rendista). De manera general dels primers formen part la població activa i dels segons els pensionistes. Ara, tothom sap que hi ha gent que no és jubilada i que viu de rendes i la que ho és ha de fer faenes per a complementar la pensió.

Aquesta introducció ve per una reflexió sobre els jóvens (adolescents i protoadults). Des de la societat capitalista que tenim, hom pretén que ells siguen treballadors ja de bo als 16 anys, ja només acaben els estudis encaminats al treball (siguen cicles formatius o estudis universitaris). Pocs, molts pocs poden fer diners passivament (viure de rendes) i, doncs, han de ser actius per a guanyar-se la vida.

Tanmateix, ço que em neguiteja és una imatge que s'evidencia en el panorama jove i resta constatat en l'àmbit musical, si més no en l'àmbit de la música en anglés: que els jóvens d'ara duguen una vida de jubilats (sense faena i amb distraccions) i a més a més se'n senten orgullosos, antisistema! Més encara, és decebedor que hagen assumit tant aquesta realitat, que els destorba haver d'aconseguir les coses amb l'esforç.

És clar que el jovent ha de divertir-se o amusar-se però no sé fins a quin punt és necessari banalitzar tant el tema sobretot musicalment. Tot seguit un exemple que vaig trobar ahir.

I don't wanna go to school
I just wanna break the rules
Boys and girls across the world
Putting on our dancing shoes
Going to the discotheque
Getting high and getting wrecked
I don't wanna go to school
I just wanna break the rules.

D'una publicitat que fa malíccia

Al tall de l'anunci de la fullosa de Tarradelles (deixe a banda la qualitat del producte). Per què tant de tòpic? Pare sobreprotector de la filla. Filla en edat adolescent que té una amor d'aquella romanticoide. El xicot que vol ser una ànima lliure i que la xicota accepta encantada (com una submissa més dels desitjos de llibertat d'ell). Mare que comprén la filla i és indulgent amb el pare.

La meua reflexió és: per què el xicot no és un tècnic de laboratori putejat? Més encara, per què la jove no és lesbiana i té la tasca de cuidar gent amb malalties rares? Comptat i debatut, que malalta es suposa que està la nostra societat si els amos de Terradelles suposen que rebutjarem una altra realitat que els publicistes suposen que no atraparà.

De com s'assetja

Ara que la societat està més que alertada pels casos diversos d'assetjament en els centres educatius amb conseqüències desgraciades per als escolars (molts d'ells menors), voldria fer la reflexió següent. ¿Pot un professor (en l'etapa que siga) patir assetjament (vull dir, no l'assetjament provocat per companys de faena o per la direcció, sinó per part dels alumnes a qui fa classe)?

La situació és la següent: el professor és al càrrec d'una classe de 1r de l'ESO o de Formació Professional Bàsica, tant és, i certs alumnes es dediquen a xarrar durant les explicacions. Aleshores, hom suposa que el professor ha de tenir la destresa prou perquè aquests alumnes tornen al respecte del silenci per a atendre, de manera que tot es recondueix i acaba bé: tothom al lloc i a l'orde que pertoca.

Ara bé: què passa quan aquest professor (siga determinat en les seues accions; siga d'aquells de qui hom olora la feblesa) es veu dia rere dia qüestionat en la seua tasca? És a dir, quan certs alumnes cada, cada dia parlen mentre el professor explica; destorben el fil de la lliçó; obvien la tasca que mana per reforçar la matèria; decideixen torpedinar la fermesa psicològica del professor cada, cada dia?

No es tracta ja de considerar si algú està capacitat o no per a executar la tasca docent i si no ho està, doncs, que no s'hi dedique. El fet cabdal és per què aquests certs alumnes tenen la possibilitat d'actuar com a assetjadors també contra el professoram? I de retruc, per què el professor abatut psicològicament tot seguit és qualificat de mal professor i que no hauria d'exercir la docència?

Des de la conselleria es diu als instituts que tot l'alumnam han de romadre en l'aula amb el professor i si hi ha algun alumne alterador, llavors, que el professor afectat manege la situació com sàpia i puga (que es aguante en l'aula, perquè això d'expulsar és una mesura a emprar de manera excepcional i que les aules de convivència no han de ser el recurs fàcil). Tanmateix, crec que el recurs fàcil per a la conselleria no és una mesura responsable: hi posaré un exemple.

Em referisc al cas dels professors de valencià que han de fer classe a Torrevella (entre d'altres) en una aula plena d'exemptors del valencià (llevat d'uns quants que han decidit estudiar aquesta nostra llengua). És sabut de tothom que aquests disruptors interrompen les explicacions i la convivència d'aula cridant, per exemple, que el valencià no serveix per a res. Amb la qual cosa destorben, alteren i perjudiquen tant el professor que ha de treballar com els alumnes que volen aprendre valencià. ¿Trobeu, doncs, que aquesta situació no és d'assetjament, el fet d'haver de tenir durant tot un curs aquests alumnes que gota a gota diàriament foraden el professor?

És menester dir que l'assetjament aquest no és maltractament físic (que podria arribar-hi, com passa amb els treballadors de la salut), però ben bé que ho és, de psicològic. Per què un professor ha de suportar estoicament aquesta mena de comportament cada, cada dia? Fet i fet, per què ha d'acabar assumint que són coses de l'ofici per a ell i per a la resta del claustre? Així, ho tenim tan assimilat que entre el gremi nostre de professors comentem que tal docent o tal altre se'l menjaran els alumnes quan s'adonaran del seu estat psicològic feble. 

Pense que el tocat no és saber guanyar-se uns alumnes, de saber-se fer respectar, sinó que justament aquest respecte és intocable i inatacable. El drama és que no és cap solució adient que el professor haja de tenir en classe cara a cara aquests alumnes (u, dos, tres, quatre), amb la idea que d'alguna manera o una altra se'ls haurà de guanyar. Davant aquestes accions reiterades caldria dur a terme una resposta més contundent i pensar, per exemple, en uns serveis socials més de bon principi.

Comptat i debatut, en aquesta plaga que és l'assetjament i la violència hi ha molt avançat en els casos contra les dones o en la faena en l'empresa privada (vull dir, sensibilització social, resultats jurídics); però crec que en el cas de la docència (fins i tot en l'exèrcit) en què hi ha un grau alt de convivència dels afectats, encara cal recórrer molt i fer visible i sensible que malgrat ser treballadors públics aquest tret no implica ser l'ase del colps.

D'un poemari inèdit

Tinc un poemari que en aquest any darrer va pegant bacs per diversos concursos: Calldetenes, Catarroja, Alcoi, Sagunt; al remat el resultat no ha estat positiu: uns altres poemaris han merescut el guardó econòmic i editorial.

Amb tot, crec que ja l'he presentat a prou concursos i com que no m'abelelix dur-lo a altres (que editen Bromera o 3i4, per exemple), hauré de mirar de fer una altra edició personal del poemari.

A estalviar, doncs.

D'un comentari de premsa

Llig al diari un titular de la senyora Francisca Serrano que diu que treballant dues hores al dia quanya el mateix que quan era funcionària. Pel subtítol diu que és operadora de borsa i escriptora. De bestreta diré que aquest text no és un atac a ella, sinó un pensament, una reflexió a rajaplom.

Si en lloc de treballar dues hores, en treballa huit, que és la jornada, el seu jornal deu ser altíssim; més encara, si ho multipliquem per cinc dies de la setmana, doncs, deu fer por; per a rematar-ho: molt deu guanyar al mes i a l'any?

Fet i fet, el somni de moltes persones. En llegir-ho m'ha assaltat una enveja enorme: treballar dues hores només i després, amb els diners guanyats, dedicar-me a la literatura. Buf, quina tremolor!

Però bé, continuarem amb la nostra tasca de professor i aprofitaré les vesprades que puc tindre lliure si no he d'estudiar, fer cursets o corregir per a dedicar-me al món de les lletres.

D'un llibre de Fuster

Demà hom farà la presentació d'una antologia poètica de l'escriptor Joan Fuster i hi he participat posant la meua veu en una bona colla dels poemes, juntament amb la Maria Josep Escrivà. Ha estat un projecte bonic, perquè aquesta veu meua ha anat acompanyada de música: hom podria dir que he debutat com a intèrpret músical. L'experiència ha estat gratificant atés que he pogut comprovar d'una manera més professional i encara que molt per damunt la faena d'unir lletra i música. He de dir que havia fet assajos d'aquest tipus a casa, amb l'Audacity i un micròfon senzill, però aquest primer contacte amb un estudi de gravació (troter també, però solvent) ha demostrat ser preciós i edificant.

Espere que aquest llibre tinga un bon succés.

D'un sentiment literari

Escriure un llibre és confortant i acabar-lo apaivaga; tanmateix, allò que deixa inquietud és què ha de passar després, si serà publicat o no.

Realment és un goig veure les lletres pròpies ocupar pàgines que possiblement seran llegides. La persona s'alegra en la correguda de llibre, de poble en poble, parlant-ne, recitant-ne les paraules a la calor de la gent que escolta i participa en la presentació.

Ara que ve la tardor el gruix dels premis literaris es concedeixen i els autors gaudeixen de poder mostrar als lectors llurs propostes i recrear-se en la veu que volen transmetre.

Llibres que faran recorregut; idees que esdevindran pensaments nous en altres sensibilitats; encants per a lectors que es deixaran atreure gustosos; madeixes a descabdellar.

És bonica aquesta sensació i agraïda en la compartició.

D'una manera de capir el món

Quan era menut m'encantaven els llibres de socials o d'història pels mapes que hi duien: concretament els d'història que feien referència als imperis i a les possessions colonials. Mirava els mapes de la corona d'Aragó i considerava els territoris que eren nostres en aquella època medieval. Després venien els mapes de la corona de Castella (identificada com a Espanya) que abraçaven els territoris americans, asiàtics i pensava amb més orgull encara en tota aquella abundor nostra. La decepció apareixia quan s'esdevenia el fet independitzador de totes aquells terres i pensava que ja no hi havia hegemonia territorial. Amb tot encara restava fascinat pels mapes de la colonització africana per part d'Europa, per com aquest continent va establir el seguit de corredors territorials per a dominar i saquejar sense problemes.

Evoque aquell temps a voltes quan sóc a classe amb els alumnes i m'adone de quina manera des de la infància s'ha explicat aquests fets històrics des del punt de vista del vencedor, de l'europeu que s'adelita de pintar amb colorines els aires de grandesa. Fet i fet, em vénen rampells de vergonya d'haver pensat d'aquesta manera tan imperialista, encara que em perdone amb l'excusa que era xiquet i que poc podia copsar aquest passatge vergonyant. Tot i això no pare de pensar si a hores d'ara els nostres infants tenen aquests deliris de grandesa que tenia jo (aquells que tinguen interés per la història, és clar).

D'un circ

En un parc de la ciutat d'Hamburg he vist un circ. Ha estat aquest mes d'agost i romandria obert tot eixe mes en dues sessions matinals. Era un pavelló força menut, baixet, podríem dir que era un circ de joguet. L'aparença resultava un poc trotera, però no resultava bruta o decadent. La música es sentia de fora i pareixia que era ple, atés que tenia una de les lones obertes. No cal dir que sonaven músiques infantils habituals: l'abella maia, d'entre altres.

Trobar aquest circ m'ha fet pensar en els que he pogut veure al país i quina imatge en tinc: desballestats, trists, brutosos, pobres. Compte que parle del circ rodamons, que s'anuncia amb cartells aferrats als fanals i que tenen per reclam qualsevulla personatge infantil de moda.

Aquell dia no em va venir una mala sensació sinó que vaig pensar que ausades prou tenen per a heure-se-les amb una societat que va per altres camins d'entreteniment. Perquè al remat, els xiquets no són conscients de les condicions en què es troben les instal·lacions del circ, com sí que ho som els adults i aquest fet fa que ens tirem arrere a l'hora d'entrar-hi. Els xiquets no són capaços de distingir eixos personatges amb disfresses estrafetes, els adults sí i aquests xiquets simplement es deixen endur pels estímuls que els donen els artistes del circ, dels quals els adults no es refien.

Al capdavall, bona part dels adults defugen els circ perquè és infantil i aquest és el tocat: el circ ho ha de ser, perquè els destinataris són els infants. El gran mal és que els adults hem d'acompanyar els menuts i ens trobem una situació que pot fer-nos vergonya o poca gràcia. Al tall d'açò, les pel·lícules per a xiquets ja duen la part adulta perquè també s'hi divertisquen; tanmateix en el circ, malauradament queda un poc difícil: els pallassos, alguns números de màgia, els personatges famosos no són del gust per als adults, en tot cas les acrobàcies.

El circ val diners, no només el del Soleil, sinó l'altre que pareix desastrat. Implica un grup de persones que s'entrenen, assagen o munten, els quals han de guanyar-se un sou. Tot aquest treball no es veu perquè els adults no som conscients de què hi ha darrere. El mateix passa amb el teatre, l'òpera o d'altres: són menesters mesos de producció per a treure'n el fruit: les entrades ens resulten cares però justament és aquest el preu del seu esforç. Perquè, comptat i debatut, és més barat el treball d'entreteniment que proveeix la televisió (ací no valoraré si és bo o dolent) o el cinema: molt més estètic, molt més impersonal, molt més per als dos, infants i adults.

Per tant, qualsevol entreteniment, diguem-ne artesà, val diners i la societat en general encara té la inèrcia d'una altra manera d'esbargiment que puga adir-se a les butxaques i al sentit del ridícul. Per a aquests resta la màxima de renovar-se o morir i u dels reptes és com atreure els adults perquè hi deixen els fills.