D'un prodigi literari

Un dia mirava un programa de llibres i vaig tindre coneixement d'aquest autor, Santiago Posteguillo, que escriu novel·la històrica de la gruixuda. Vaig fer una recerca d'aquest professor de la Universitat de Castelló i vos puc dir que estic esbalaït. Tot seguit vos en transcric la bibliografia:

Trilogía sobre Escipión el Africano, ediciones B

• Africanus: el hijo del cónsul, 2006, 728 pàgines

• Las legiones malditas, 2008, 864 pàgines

• La traición de Roma, 2009, 872 pàgines

Trilogía sobre Trajano, editorial Planeta

• Los asesinos del emperador, 2011, 1240 pàgines

• Circo Máximo, 2013, 1240 pàgines

• La legión perdida, 2016, 1152 pàgines

Los secretos de los asesinos del emperador, 2014 (ebook)

Trajano y Decébalo en la Rumanía del siglo XXI, 2014 (ebook)

Altres (Planeta)

• La noche en que Frankenstein leyó el Qujote: la vida secreta de los libros, 2014, 240 pàgines

• La sangre de los libros, 2014, 224 pàgines

En total, deu haver publicat en 10 anys 6542 pàgines (i ací caldria afegir-hi la dels dos llibres electrònics, però no hi és especificat). També he de dir que és professor de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la qua cosa té una bibliografia universitària extensa en llibres, capítols, ponències, etc.

És per això que la meua raó de l'esbalaïment és la capacitat que ha tingut l'autor d'haver escrit tant en literatura (6542 pàgines) i poder combinar-ho amb la bibliografia universitària i el treball acadèmic (fer classes, tutories, correcció de treballs i exàmens). Certament, n'estic molt sorprés de vore com en el meu cas de docència secundària el temps no em dóna. Al remat, vull que estiga clar: d'enveja insana, gens.

D'un rampell de moralisme

Podríem dir que hi ha dues maneres de fer diners: activament (treballant) i passivament (essent rendista). De manera general dels primers formen part la població activa i dels segons els pensionistes. Ara, tothom sap que hi ha gent que no és jubilada i que viu de rendes i la que ho és ha de fer faenes per a complementar la pensió.

Aquesta introducció ve per una reflexió sobre els jóvens (adolescents i protoadults). Des de la societat capitalista que tenim, hom pretén que ells siguen treballadors ja de bo als 16 anys, ja només acaben els estudis encaminats al treball (siguen cicles formatius o estudis universitaris). Pocs, molts pocs poden fer diners passivament (viure de rendes) i, doncs, han de ser actius per a guanyar-se la vida.

Tanmateix, ço que em neguiteja és una imatge que s'evidencia en el panorama jove i resta constatat en l'àmbit musical, si més no en l'àmbit de la música en anglés: que els jóvens d'ara duguen una vida de jubilats (sense faena i amb distraccions) i a més a més se'n senten orgullosos, antisistema! Més encara, és decebedor que hagen assumit tant aquesta realitat, que els destorba haver d'aconseguir les coses amb l'esforç.

És clar que el jovent ha de divertir-se o amusar-se però no sé fins a quin punt és necessari banalitzar tant el tema sobretot musicalment. Tot seguit un exemple que vaig trobar ahir.

I don't wanna go to school
I just wanna break the rules
Boys and girls across the world
Putting on our dancing shoes
Going to the discotheque
Getting high and getting wrecked
I don't wanna go to school
I just wanna break the rules.

De coses de jutjar

Ho faré curtet i redundaré en un text anterior meu, quan  el senyor Cañizares declarava que els immigrants no eren de fiar. ¿Com es pot ser tan cínic de dir això i no mirar-se primer qui té a sa casa? Què fem amb els pedòfils que ampara? Són de fiar?

D'un sentiment

Per a jo resulta força abassegadora tota la informació periodística al voltant de les maniobres que polítics, empresaris i funcionaris diversos duen a terme per a engrossir els comptes corrents propis. M'aclaparen la quantitat de milers d'euros, de milions, que han tocat aquelles mans i que d'una banda han estat sostrets del nostre patrimoni administratiu i de l'altra han estat fruit d'operacions fraudulentes. Tot plegat m'han fet vindre al cap la cobdícia i l'expressió d'u dels penedits: jonki dels diners. M'aborrona.

M'ha fet considerar que dins de tanta febra recaptadora de diners el fet de pensar en la generositat esdevé un llençol ben blanc ple d'esguits, de taques, de clapes. M'assalta un sentiment de beneiteria trufada per les riallades obscenes d'aquesta gent que ha sabut fotre'ns bona cosa; altrament, és cert que ara hi han molts casos en mans i enteniments de jutges, però tristament, descregut jo de la justícia, no crec que tots siguen jutjats culpables i obligats a tornar allò estafat: fet i fet, les molles d'un pa.

Mentrestant, a la televisió tothora ens assetgen amb publicitat de fer apostes, de comprar loteries o de jugar al bingo. Quines expectatives per a la resta de la societat tan galdoses d'esdevenir ric.

De les dones

Aquest cap de setmana que la societat ha dedicat als enamorats ha estat marcat per la cultura: escapada a València amb cinema i art. Pel que fa al primer, vam anar als cinemes Aragó (quina llàstima que no hi haja una cosa pareguda per la Marina) i vam veure Sufragistes, que recrea la lluita als anys 20 de les britàniques per a accedir al vot. En destaque un moment del diàleg entre el matrimoni:

DONA: si tinguérem una filla, què n'esperarà de la vida?

HOME: el mateix que et passa ara a tu.

(qui no tinga empatia ni compassió ací que s'ho faça mirar)

Quant al segon, visita a l'exposició de fotografia de la Nau, que tracta de les dones a l'Afganistan. L'havia vista anteriorment i això no obstant m'ha impactat, una altra volta. En destaque una conclusió en forma de vers d'una poeta afganesa, Nadià Anjuma: Jo, que no he valgut els budells d'un gos.

Vet ací que la societat i els poders econòmics ens venien aquest cap de setmana com el cap de setmana de l'amor; certament, ha estat de l'amor, però trist, afligit, dolorós i deplorable vers l'altra meitat de la humanitat.

De la festa de tots els elxans

Ahir vam tenir excursió escolar a Elx. Per a començar vam fer la visita a un institut en un aplec dels dos centres i per a acabar vam visitar el museu de la festa. En tots dos es va parlar del misteri d'Elx i del fet que no hi participen dones: en la primera intervenció, l'escolar, l'alumna ho va fer en to didàctic i en la segona, la cultural, l'actor del vídeo ho va proclamar potser amb un cert matís d'orgull. Comptat i debatut, dues presentacions, dues referències a un mateix fet i una recremor.

En fi, xiquetes, queda reservat el dret d'admissió. Amb il·lusió això sí.

Nota: pose el cas d'un tren en què les dones poden pujar-hi però no poden seure i han de fer el trajecte de peu perquè és la tradició; pose el cas també d'una empresa que no contracta dones el producte de la qual, però, també va dirigit a les dones perquè és una tradició; pose de més el cas d'una pràctica quirúrgica perquè és una tradició.