Hi han dies en què alguns alumnes tenen un comportament negatiu de manera reiterada i els crides l'atenció prou pudent i et diuen perdó: davant aquesta situació de petició de perdó (un poc per compromís, molt per inèrcia) jo els dic que ves per on perdó és una de les paraules més prostituïdes del nostre (qualsevol) idioma. Hom demana perdó sense adonar-se de ço que significa i implica el mot.
Ve al tomb aquesta anècdota per a compartir el neguit que tinc de la manera com hom desvirtua, banalitza, prostitueix al capdavall aquelles paraules que caldria fer servir amb compte, respecte i tacte. Un primer cas, molt colpidor, va ser quan al tocat dels jocs olímpics de Pequín del 2008, u dels redactors del Teletxto de la Televisión Española va escriure una notícia de la derrota de la selecció espanyola femenina de bàsquet
contra la russa. A més a més de la infàmia de la redacció de la notícia,
allò que em va enquetar va ser que deia que les russes van genocidar les
espanyoles.
En llegir aquella notícia em vaig endenyar moltíssim, perquè no hom pot acceptar de cap de les maneres que es faça servir aquesta mena de llenguatge ni encara que siga per a donar més vivesa al llenguatge periodístic esportiu. No de totes, totes. De fet, faig servir aquest text per als alumnes del batxillerat perquè entenguen que açò no s'hi val a l'hora d'escriure.
Voldria també aprofitar aquest text per a comentar un altre fet d'aquesta banalització que d'ençà del tocat efervescent independentista català (o molt més d'abans) prolifera als mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio...) i moderns (twitter, facebook...). Em dol molt que amb açò de la independència, els unionistes facen referència a mots com holocaust, gasificar, nazis, feixisme, terrorisme, ETA, etc. Tot de manera angoixantment despreocupada i inconscient.
Crec que fer servir aquest vocabulari per a magnificar un procés que els unionistes consideren traumàtic no mereix ultratjar la memòria, per exemple, d'una gent que va haver de sofrir una de les atrocitats més devastadores de la història actual. Seria convenient que moderaren el llenguatge i que algun comité d'aquells deontològics els ho fera saber. Per vergonya, per dignitat.
Foootre..., amb perdó! A la paraula "genocitar" encara se li podria reconèixer una aberrant manera hiperbòlica de parlar. Però què em dius de les "rubísimas y guapísimas"? De què parlava la notícia, d'esportistes o de maniquís de perruqueria? Els codis deontològics als quals apel·les crec que han quedat, tristament, desvirtuats i passats de moda. Ara els mitjans de comunicació tenen unes altres preocupacions molt més "banals" i efectistes. Almenys els més sensacionalistes, els menys rigorosos, els que busquen la notícia d'impacte més que no la professionalitat i l'objectivitat en el seu tractament. Ara, amic..., tu també tires mà d'unes fonts d'informació que són per arrancar a córrer. És sucós, el teu post.
ResponElimina"Genocidar", era la paraulota.
ResponEliminaGràcies pel comentari.
ResponEliminaSí, massa hiperbòlics són aquests periodistes esportius: hiperbòlics i carallots. Pel que fa al caràcter ros i bell de les esportistes: fixa't, és l'any 2008 i en els jocs de l'any passat a Rio de Janeiro no ha canviat gaire la cosa; més encara s'ha ampliat i les picades de crostó contra aquests biaixos sexistes han estat mundialment sonades.
Ço que és cert és que hom pot tenir continguts i preocupacions banals, però fins i tot aquests han de passar pel filtre deontològic. És inadmissible, amb més raó, que gent com el cap d'opinió del País, per exemple, entre en aquest joc (per a encamant dir, ves a saber: perdó si alguna persona s'ha sentit ofesa; no era la meua intenció).
Quant a les meues fonts d'informació, alguna volta t'he dit que cal mirar de tot (televisió, revistes, etc.) per a saber com les gasten. Més que sucós és garratibant i de fet m'agrada compartir-ho amb els meus alumnes perquè vegen quant carallot hom pot ser de manera tan impune.
Besos