Aquesta setmana passada ha tingut lloc una trobada d'escriptors a Gandia, promoguda per l'IMAB (organisme dels arxius i biblioteques). Ha estat un aplec que esperava des de juny amb moltes ganes, perque quatre anys enllà ja se'n va fer un altre de semblant, del qual vaig eixir molt satisfet. L'esperava perquè és només en ocasions com aquestes que puc conviure amb escriptors (ací els poetes quanyaven per majoria), però també podia posar a prova el meu fet poètic. Perquè el fet important és que, estant on estic, poc de comboi literari tinc (llevat de les quedades amb els amics saforencs), i aplecs com aquests ajuden a comparar la meua poesia amb el que es cou per la ciutat, quines veus noves hi han i com es recita.

Al tall fet, voldria destacar aquest verb, recitar. M'he adonat fins a quin punt gairebé tots els poetes depenem del paper per a recitar. Recital que he fet, recital que hi he acudit, tots hem necessitat el paper. Però la primera nit de l'aplec, la del divendres em va fer sentir ningú quan un grapat de poetes jóvens recitaven versos propis i d'altri de memòria, llarguíssims i, a més a més, amb gràcia. En plena festa d'improvisació recitadora, quedava molt lleig llegir, i és en ocasions com aquestes en què ço que cal demostrar és aquest domini de la poesia. Jo vaig quedar molt tocat per aquella ventada poètica; m'hi vaig sentir impotent, perquè jo volia recitar els meus poemes (no ja d'altri, sinó meus, encara que siga) i vaig quedar decebut amb el meu principi del Barranc dels Algadins (a manera de broma) i un prinicipi d'un poema meu, (i perquè el tinc de so de trucada del mòbil!). Al remat, si jo ho tenia agre, un paper més galdós, el tenien els narradors! És en situacions com aquestes que desapareixen esborrats pels poetes.

La resta de la trobada anava al voltant de l'escriptor, a grans trets, per a què serveix un escriptor, i si és necessari que siga visible en la societat. Etc.

Al remat, la part més trista per a mi va ser el comiat. Bona part dels escriptors tornaven a casa, a continuar engrandint-se poèticament, anant d'ací a allà, i jo em vaig emportar un rosegó ben gran, tot pensat si m'estic dispersant.

En capelleta

Als nostres dies, que un poeta veja l'obra seua publicada és més fàcil. Ara bé, malgrat aquesta facilitat, hi ha al voltant un grapat de fets que acaben de complicar-ne la recepció, ço és, anar més enllà de tenir el llibre editat.

El poeta encara depén d'un premi per tal de publicar. No només li assegura un bon pessic de diners, sinó també el permet despreocupar-se del desfici de fer la publicitat del llibre. Això sí, el premi ha de ser gros, gros, perquè aquests ja duen una divisa de fama, mig camí fet de popularitat. Si un poeta guanya un premi dels poc importants, se li presenta un panorama decebedor: pocs exemplars, poca publicitat, poc prestigi, etc.

Actualment, un poeta pot prescindir d'un premi literari per publicar, perquè amb les noves formes de publicació s'han abaratit els costs, però pot resultar fal·laç. El concepte barat és del tot subjectiu d'acord amb la butxaca del poeta que s'hi llança. Per tant, és barat, sí, però què entén hom per barat? Poden tots pagar-se una publicació?

De retruc, aquesta llibertat del poeta per publicar amaga també una trampa. Com fer arribar els llibres? Perquè, fet i fet, hom suposa que deu voler vendre els llibres, més que res per recuperar els diners despesos (i si pot fer un poc de caixa després, millor, per allò de dir que pot viure de la poesia). Així doncs, el problema de pagar-se una publicació apareix en la distribució dels llibres, cosa que implica que el poeta ha d'anar per les llibreries per oferir el producte; no cal dir que, com a fonamentals hi han Barcelona, València, Palma, però què en fem dels no tan destacats? És per això que els guanys que pot tenir amb les vendes s'esgoten quan s'ha de desplaçar a les poblacions a oferir el llibre. D'una altra banda, el poeta corre el perill de vendre el producte als cercles més reduïts: localment i també comarcalment, perquè l'àmbit d'acció de l'escriptor pot estar limitat a unes comarques limítrofes.

Aquest fet de vendre en cercles tan propers significa que la projecció és mínima: molts en seran amics, familiars i desconeguts de poc abast de repercussió i en nombre petit. És per això que el ressò serà poc pel fet que aquest compradors i lectors a grans trets tenen una incidència social baixa (no gaire mitjana), i potser no arribarà als cercles poètics importants. Evidentment, això es solucionaria fent enviar poemaris als crítics habituals de premsa i de revistes; però donada la sobreabundància de publicacions, serà menester encantar el crític perquè es fixe en el poemari de qui s'ha atrevit a publicar-se (en moltes ocasions, editorials força desconegudes, i doncs, amb moltes probabilitats de no ser presos en compte). Al capdavall, tot dependrà de l'extensió de la capelleta literària a què pertanya.

Al remat, que un poeta invertisca en la publicació del llibre seu anirà acompanyat de manera pejorativa de la imatge d'un escriptor interessat, que truca a les portes de biblioteques, clubs de lectura, regidories de cultura o aules d'institut, i barat a un local, el poeta xarra i xarra amb la confiança de fer algunes vendes (condicionades també pel preu de venda del llibre!, cosa que pot provocar-li remordiments).

Com ja s'ha dit adés, publicar és fàcil i les noves tecnologies hi ajuden: els poetes poden escampar els poemaris creant-se un blog, enviant els llibres en format PDF a una llista ben llarga de correus electrònics, que té el perill de ser rebutjat pels servidors per spam presumpte), però açò serà sacrificant guanyar-se els cèntims (i de retruc, la reflexió que haurà de fer-se el poeta: gratis però conegut, o desconegut, però cobrant?). Aquesta mena de publicació té totes les de perdre, perquè el llibre físic encara és objecte fetitxe. Els lectors encara aprecien el tacte i l'olor del paper, necessiten passar les pàgines, el ritual mil·lenari. Tampoc consideren que un arxiu PDF no és un llibre, perquè no pot ser desat en una prestatgeria, i fer-lo fora mitjançant la impressora lleva el glamur a la cosa. Fins i tot, hom pensaria que la crítica no prendria cap mena de consideració com a obra farcida de grans poemes, el dit arxiu PDF o un blog d'internet, és a dir, no les consideraria dignes.

Per acabar, doncs, les noves tecnologies ofereixen la possibilitat real que els poetes puguen veure l'obra publicada, però caldrà superar un bon grapat de barreres. La poesia del segle XXI ja no és la del segle XVIII o XIX, per exemple, i serà menester que canvie la mentalitat de tots els actors de l'obra: autors, lectors i crítica, els que més.

De fa temps que em rodola pel cap un neguit i com que no trobe un enfocament satisfactori per a reflectir-lo en un text, faré una enquesta.

Passats un any o dos, el Dospoals hauria de:

a) Tancar tots els blogs i dedicar-se a llegir més llibres.

b) Abandonar el vessant lingüístic en profunditat, perquè li lleva temps a pensar per a escriure.

c) Parar d'estudiar idiomes i llegir més llibres, traduïts en aquest cas.

d) Renunciar a l'institut i ocupar-se de la literatura.

Regal o ensurt...

Aquesta nit s'escaparà una animeta perquè no tornarà del lloc d'on ha eixit. S'espererà, i es manifestarà a Barcelona la setmana que ve! Compte amb l'animeta, amagueu els xiquets...

De visita per Andorra, Andorra

U dels nostres països veïns és un cabàs de sorpreses. Llegint per la Viquipèdia la història del Pas de la Casa, em trobe que a Andorra també hi ha secessionisme! Alça, tu! Serà possible?! Ai, Ramon, com està el món. Més encara, si llegiu la versió en portugués, a més d'u li pot caure l'ànima als peus des d'un punt de vista sociolingüístic!

He estat a Andorra quatre voltes, totes en la capital, l'estada de les quals eren d'un dia. Ara, aprofitant un bon grapat de dies de festa de què disposat, he volgut fer justícia al nostre país veí i he decidit visitar la resta de pobles (amb visita comercial a la capital inclosa, no cal dir).

És un gust comprovar que els treballadors d'organismes públics et parlen en català, amb accent francés, castellà o portugués, que els costa fins i tot, però t'hi parlen. Quina diferència amb València. També és un goig trobar les cartes dels restaurants en català, no com al meu poble, valencianoparlant totalment, i encara els propietaris es neguen a oferir les cartes en la nostra llengua.

Tanmateix, als supemercats trobem tot de productes etiquetats en francés i en castellà (uns quants en català, d'aquells qui fabriquen productes artesans). És una llàstima que aquest país no tinga una llei com hi ha a Espanya que obliga a etiquetar els productes en castellà. També és estrany que els andorrans, amb la llengua oficial catalana, hagen de veure les pel·lícules en castellà. Més encara, pel que fa a la música, hom segueix la classificació següent: internacional, nacional i català (per exemple, al centre comercial River). ¿Com es menja que la música nacional andorrana siga d'autors com David Bustamante?

Més coses estranyes: he mirat per les botigues d'esport per veure si trobava alguna samarreta de futbol de la selecció nacional, n'he vistes d'altres seleccions, però de la d'Andorra, no. Em vaig acostar a la federació andorrana de futbol i allí em van informar que no en tenen, que de moment no han decidit fer-se publicitat. Això sí, pots comprar-te l'espanyola, la francesa, la brasilera, la del Barça, la del Porto, etc.

Si heu de passar uns dies a Andorra, és recomanable llogar-se un hotel o un apartament fora de la capital o de qualsevol nucli urbà, tot Andorra és pràcticament zona blava i l'aparcament resulta car (bé, llevat de la primera hora a Sant Julià, que és de bades). Si ho feu als afores, els establiments hostalers disposen d'aparcament gratuït, i si s'ha de visitar la capital o els altres pobles, la millor opció és l'autobús. Ara bé, si la vostra idea és carregar, ací sí que és convenient deixar el cotxe als diversos aparcaments.

Parlant de compres. L'alcohol és barat, paga la pena si sou bevedors de marques rares i bones. Si ço que vos interessa és el formatge, mantegues, etc. no paga la pena si no és que dugueu una nevera. Pel que fa al xocolat, és un enganyabovos: les marques que tenim al país són les mateixes que hi han a les botigues d'andorranes, fins i tot el Valor té el mateix preu. Més encara per als xocolats de graduació alta, l'únic que és diferent i que paga el preu és un xocolat suís, Alperose, 300g 2'20€ 74%. Però també podeu trobar un xocolat belga, molt famós allí per l'embolcall, que costa 6€ els 500g 70%

Un amic em deia que Andorra no té tant per a veure, més encara tenint tants dies. Li done la raó: ací s'ha de vindre a esquiar i a fer senderisme. A mi, ja m'ha anat bé, perquè he aprofitat per veure uns quants pobles, unes quantes esglésies i un parell de cementiris.

Una de les impotències més monstruoses de la vida

El PSOE (ATENCIÓ, CAVALLERS, EL PSOE) ha decidit tombar sense ni tan sols arribar al parlament la ILP Televisions sense fronteres, amb la qual podríem veure els canals en català ací al país, de manera legal. L'argument per a la negació ha estat que això valdria diners. Per a què serveixen 600.000 signatures si no se'n fa un debat, i després, si voleu, tombar-ho?

Mireu, em sent realment menyspreat i de veres no sé ni com desfogar-me per aquesta mala passada. Ni dient

FILLS DE LA GRANDÍSSIMA PUTA, CABRONS, MALPARITS

podré calmar la mala llet i el desencant per aquesta merda de polítics que hi ha (la paraula neguit es queda massa xicoteta). Realment, no tinc cap gust de viure ni en aquest país, ni en aquest estat. Com es pot viure amb alegria en un territori que nega d'aquesta manera poder viure en la llengua pròpia? En un país on constantment se'ns tira per terra la llengua? En un país en què viure en valencià de manera natural és una quimera impossible?

Senyors del PSC, l'enhorabona per formar part d'un partit que s'estima tant la vostra llengua. Senyors ERC, ja vorem com eixiu d'aquest merder. Senyors de CiU, quina grandesa.

Senyors del PSPV, per què la gent vos ha de votar, còpia miserable, quan hom té l'original?

Alegra'm el dia

Ahir vaig anar a la manifestació de València i vaig trobar aquesta situació dramàtica dins de la comicitat. Em gire i veig que un xic esquifit i alt insulta una dona de la manifestació (que duia la bandereta dels 25 anys de les Escoles i tot açò i allò) i pel que vaig capir l'insult incloïa la paraula catalana: catalana de merda, puta catalana, és a dir, qualsevol insult que ataque la nacionalitat de la xica (una altra cosa era que la xica fóra en realitat catalana). Fins ací normal. Doncs ara ve el drama i la comèdia. Acompanyant el xic estava la xicota, més baixeta. D'una revolada, s'assolta de la mà i li diu en castellà: escolta, que jo sóc catalana! L'altot es va quedar de pasta de moniato: ja havia begut oli; l'havia ben ficada. La resta de la història la vaig observar mentre s'allunyaven caminant: ell que intentava reprendre el contacte corporal i ella que l'enfugia. Evidentment jo me'n vaig somriure una bona estona, mentre aquell xicot ves a saber com va eixir d'aquell bancal on s'havia clavat.

Vària de viatges

Moltes coses he trobat en aquests viatges d'estiu. En primer lloc, al Pirineu s'ha d'anar preparat: a l'hivern per a esquiar i a la resta de l'any per a fer senderisme. Si no portes en l'equipatge adient et pots avorrir més que una mona si ja has vist abans els pobles més destacats.

El català a la franja no està com per a tirar-hi coets. Pels pobles que hi he anat no hi havia a penes cartells, rètols, etc. en català. El genocidi lingüístic va per bon camí.

A Hamburg hi ha gent que es fa les cerveses com si foren gots d'aigua quan tens molta set. He vist beure's un litre de cervesa en a penes mitja hora, sense picar res de menjar. De fet, jo n'he begut en un dia un litre i mig (un litre al vespre) i el cert és que, d'embriaguesa, no n'he notada gaire.

A Oslo, els caixers dels supermecats es veu que no toquen les monedes. Quan has de pagar amb xapetes, les has de ficar en una maquineta que ja et donara la torna; fins i tot, si pagues amb bitllet el caixer, les monedes de canvi te les dóna la mateixa màquina. També cal avisar que, igual que Estocolm i Copenhague, et cobren uns diners per l'envàs, que hom tornarà quan portes els envasos a l'establiment i els claves en una màquina de dipòsit.

També he trobat dones musulmanes en diversos graus de tapamenta corporal. Ens queixem de com estan a l'Afganistan i a casa nostra europea continuen igual de reprimides.

Oslo

Per a rematar els viatges d'estiu, he continuat amb Oslo, una altra de els capitals escandinaves que han caigut al sarró. Aquesta ciutat s'assembla a Hèlsinki i també a Estocolm: ciutat portuària, amb edificis destacats dels darrers segles i amb una dispersió municipal àmplia, és a dir, que té molt de terme i hi podem trobar nuclis de població per ací i per allà.

El fet més destacat és que és molt car, caríssim. No és una destinació per a famílies amb xiquets i de renda mitjana baixa, perquè la despesa que comporta aquesta mena de famílies és gran i allí es multiplicaria per dos o tres: dos dels imposts d'IVA són del 25% i del 14%, quan ací són 18% i 7% o 4%. Un exemple: un pot de Coca-Cola d'un supermercat val 13 corones (1'7€) o un kebab i refresc 75 corones (10€).

D'una altra banda, la ciutat és bonica; té una xarxa de transport molt diversa i un grapat de museus ben interessants, en la línia dels museus de Londres: històric, pintura, història natural, arquitectura, etc. Com a detall curiós cal dir que la ciutat té els dos quadres del “Crit” de Munch: els dos, els va pintar ell i estan en dos museus diferents. Per cert, parlant de Munch, des del meu punt de vista, un poc sobrevalorat.

Pel que fa a l'hotel, Anker, estava prou prop del centre i era molt agradable i nou. El desdejuni buffet espectacular amb una varietat molt gran de menjar.

Al remant, i igual que he fet amb Munic, voldria destacar els parcs que hi han. Són impressionants i esdevenen un contrast amb la pobresa de verdor (estanys i arbres) que tenim al país (llevat de les mostres honroses dels Vivers i el llit del Túria valencians).

Pells fines

De les festes de poble no m'agrada el fet que siguen patronals i no majors. M'explique. Als pobles d'aquest país les festes són patronals i van adreçades a un patró religiós. Ser fester va lligat indissolublement a participar en qualsevol acte religiós que estiga en el programa de festes: processons, novenes, misses, etc. És per aquesta raó que no seré fester a les festes del meu poble: com que no m'agrada, doncs, allí no em necessiten, què hi farem.

Lligat a açò, voldria comentar dos fets. El primer: al llarg dels anys de docent, he vist que molts alumnes no agafen l'assignatura de religió (em pareix bé) i quan els hi demane la raó, em fan escarafalls i diuen que això no va amb ells i tot açò i allò. Ara, quan jo els dic si es faran festers, idò i tant que es faran festers, i aniran a les misses i passejaran el ciri mudats i amb cara seriosa. Quan es tracta de festa, ja pot ser col o bleda, que ells, per la festa, s'ho empassaran tot.

La segona: té relació amb el que acabe de dir i amb això que ha passat a Ròtova, a la Safor. Un fester, dels jóvens, a l'hora de combregar s'ha tret l'hòstia de la boca i la tirada en terra; el retor s'ha enfadat, ha pegat una hòstia a un altre que passava per allí, aquell li la tornada i ja tenim el ball de Torrent fet. De seguida han eixit les veus que clamen que això és una falta de respecte, que això és faltar a les creences personals. Doncs bé, jo podria dir que tenen raó, que això no estava bé.

Però, mireu, estic més que cremat, i a tindre la pell fina també sé jugar jo. Doncs me n'alegre, que algú haja comés un tipus de sacrilegi. Que es foten aquells qui s'arrapen a l'argument que és un sacrilegi. ¿Fa mal que els trepitgen allò que més volen, allò que consideren més important en la seua persona? Que s'aguanten, que s'ensenyen, perquè a mi, de fa anys que la mateixa església catòlica es torca el cul amb el valencià, que és una cosa que m'estime d'allò més (en terme metafòric, sagrat). Si els catòlics (i més encara els valencians) es foten que no hi hagen misses en valencià, si protesten només hi han intents de fer-ne una, o si boicoten qualsevol intent de normalitzar la nostra llengua en aquest camp, doncs que n'aprenguen.

Jo no hi creuré, però que no em toquen la llengua.

Munic

En la represa dels viatges estiuencs, he fet un sojorn a Munic. No està gaire malament i és una bona ciutat com per a fer una escapadeta d'aquelles que hom podria fer a Londres. De les coses que cal destacar és la monstruositat que deu significar l'Oktoberfest. No he vist mai en directe la celebració d'aquesta festa, però després de veure l'espai on es munten les paradetes, allò deu ser espaterrant: per la quantitat de gent, per la quantitat de cervesa que s'hi beu, per la infraestructura que maneja. De veres, monstruós, i em plantejaria anar-hi el dia de festa grossa; potser seria menys ofegant anar a una de les tantes cerveseries que hi ha al centre històric de la ciutat. Per cert, cervesa bona, barata, si la comparem amb la d'ací.

Pel que fa a la resta del tema, la ciutat no m'ha resultat espectacular pel que fa a les construccions (esglésies, edificis massissos, fonts), però té un parell de parcs que conviden a descansar després de caminades llargues. L'hotel Schweiz és agradable, ben fornit i nou. El desdejuni buffet complet i es pot menjar fora al balcó, cosa que vaig fer, seguint el costum alemany d'aprofitar el bon oratge a l'aire.

Qui mesura què i com

El president aquell de la diputació no es va estar de dir que calia rematar-los tots per dir aleshores. És a dir, que em mataren, perquè jo també sóc d'aquells professors que diuen aleshores; ras i curt, una amenaça que si fóra dita per un etarra ja haurien sonat totes les alarmes. El superior pot acarnissar-se amb l'inferior. El jutge no l'ha penat de cap manera, la justícia li dóna la raó: via lliure per a continuar amenaçant-nos.

Un director d'escola penja un retrat del conseller d'educació cap per avall. Una ofensa terrible que mereix vint dies de suspensió i pèrdua de la direcció. El superior sap bé com esclafar l'inferior.

Ara la justícia ha rebatut la sanció del conseller. Vista com està la justícia amb aquells qui manen; vist com els jutges donen ales a aquells qui ens governen, sembla doncs un mirall en mig del desert.

Podem estar contents, però no ens permeten ser feliços.

VAE

A ell, li agradava l'allioli.

A mi, també (però de nit, si és divendres o dissabte, no és recomanable).

La Ribagorça

Com ja he dit en un altre moment, ja he completat els cromos principals del territori de la llengua, i ara em resta anar completant l'àlbum del turisme lingüístic. Així doncs, en aquesta ocasió tocava una part que està lligada a la llengua i és la Ribagorça de la Franja, on no només es parla català, sinó també aragonés i benasqués. Quan feia classe de dialectologia se'ns deia que hi ha una zona de transició que ni és català, ni castellà, ni aragonés: el benasqués. Aleshores vaig decidir que també havia d'anar-hi per parar-hi l'orella.

L'hotel on he fet el sojorn està a Castanesa, a tocar de la fita amb Catalunya, un llogaret de pocs habitants i es diu Ca de Graus: bo, barat i amb el bàsic. Els propietaris parlen en català i en saber que hi anava per sentir la gent de la zona com parla, em van donar algunes indicacions d'altres pobles. El problema que té l'hotel és que no hi ha cobertura i no tenen telèfon fix al bar.

La primera etapa era anar a Benasc i em vaig endur una decepció (cal dir que només hi vaig ser un matí i tampoc anava en pla pirata abordant la gent). Resulta que després de no sentir ningú parlar en benasqués (es sentien més els turistes castellans, de vacances per la zona), i després que la xica de l'oficina d'informació i turisme em demanara que no li parlara en català, vaig ensopegar amb una botiga el propietari de la qual era un matrimoni gironí que feia 20 anys que vivien al poble. Em vaig posar a xerrar amb ells i em van dir que en els vint anys que feia que hi vivien encara la gent d'allí els parlava en castellà i no en benasqués, tot i que ells ho demanaven. De retruc, el matrimoni es va sorprendre que un valencià havia parat allà per sentir parlar benasqués, i per això em van posar en contacte amb la persona que fa les classes de llengua, amb qui vaig tindre un enraonat gairebé una hora, ella en benasqués i jo en català al seu poble de les Paüls. El que vaig treure clar del que em va dir la Carmen és que el benasqués és una llengua diferent del català i de l'aragonés. També que els xiquets que aprenen benasqués tenen uns pares que no els parlen generalment en aquesta llengua (cosa que implica que no hi ha una postura de defensa de la llengua tan forta). A més a més, que la llei de llengües de l'Aragó no donarà més glòria a aquesta llengua (i per descomptat, ni a l'aragonés ni al català). Al remat, la Carmen, que té una oficina de turisme rural, Tural, em va donar un poc de material que fan servir (quadernets amb històries i receptes que cal acolorir), subvencionat per la comarca.

Pel que fa a la resta del viatge, va anar prou bé, encara que un poc avorrit si no es va amb l'equipatge adequat (esquí a l'hivern, senderisme la resta de l'any). Cotxe amunt i cotxe avall, vaig visitar Benavarri, Tolba, Taüll, Tremp, la Pont de Suert i d'altres poblets mínims de banda i banda. Per últim, vaig dinar a un restaurant que em va recomanar el matrimoni de Benasc, Casa Javier a Piedrafita (que és també un hotel rural), i que era dut per la neboda. Em van atendre en català i el tracte va ser molt bo; el preu del menú un poc espitjat, però molt bo: com a postres rares, vaig menjar un gelat de bolet.

Donar pel cul

Dissortadament, el govern del meu país té l'enteniment segrestat encara en el temps del franquisme, i per extensió, en l'edat mitjana més fosca; i de retruc, no entenc per què l'estat al qual pertany el meu país i els jutges que els observen no hi actuen d'ofici, amb la pell tan fina que tenen aquests últims en això de salvar les essències constitucionals i els drets de les persones. No cal dir que fer publicitat d'unes declaracions és contraproduent, però al remat, l'únic que ens queda per no acabar rebentant de ràbia i indignació és simplement això, parlar-ne i fer-los-hi d'amplificador.

Doncs bé, resulta que fa poc, els capitosts de l'església redunden amb el fet que l'homosexualitat és una disfunció i que la masturbació és un vici. Per raó d'aquesta clarividència, el nostre govern ha decidit compar-los el manual on vénen aquestes idees perquè s'impartisca en les escoles públiques/laiques. Em resulta intolerable que es permeta dir aquesta mena de declaracions sense cap mena de conseqüència i amb tota la impunibilitat del món (amb vist-i-plau del govern), quan a la inversa, quan algú se li ocorre cagar-se en Déu, o quan algú es tira un rot en el pas d'una marededéu, de seguida s'escarota el galliner i es sent ofés per aquesta grolleria i falta de respecte.

D'aquesta manera esbiaixada d'actuar l'església catòlica, algú (posant-se al nivell d'ells) podria pensar que potser serien els cardenals, bisbes, i resta de gentola institucional religiosa, els disfuncionals, els quals tenen problemes mentals per raó d'al·lucinacions, de veuetes que els parlen al cervell, d'amenaces per abús de poder contra persones febles, etc.

Com es pot dir que la masturbació és un vici que pot conduir a l'addicció? Com es pot recriminar que és un defecte? Defecte de què? Per què algú que té ganes de tocar-se-la no pot? Més greu encara, per què s'ha d'adoctrinar d'aquesta manera els alumnes dels instituts?

Amb motius com aquests no entenc encara com la massa de la societat no els demostra el rebuig envers aquesta estupidesa de fe.

Pelegrinatges

No trobe que fer el camí de Sant Jaume siga una cosa massa important. Atenció, he dit massa i no molt. Evidentment és un repte fer tants i tants quilòmetres caminant; és un esdeveniment esportiu dur i que demana fortalesa mental. És per això que puc dir que és molt important. Ara bé, des del meu punt de vista la gent l'ha sobrevalorat. Hom podrà donar arguments del tipus espiritual: trobar-se amb u mateix, conéixer valors humans nous, descobrir sentits nous a la vida, etc. Correcte. Necessitem de tant en tant sentir-nos vius i diferents, i aquest pot ser una bona via. Però trobe que és massa dir que fer aquest camí és la panacea. Això és eixir fora via. Hi han altres camins possibles per a fer que ajuden a descobrir-se, fer amistats, compartir experiències, però el que passa és que el Camí de Sant Jaume ha tingut molts bons padrins que han venut ben bé la moto (i amb diners, torró).

Nota: de la dimensió religiosa no en parle. Només diré que aquells qui ho fan per la comunió amb Déu i amb el Sant, doncs bé.

Que cresca el muntó

Home! Ara resulta que qui ens ha de salvar de tots els mals és sant Jaume i que el rei Joan Carles I (i la casa reial per extensió), valedor màxim de les essències de fe, n'és l'interlocutor més vàlid: hom l'acusa de ser un puter, una infanta s'acaba de divorciar, etc.

Fa falta tanta caguera per a celebrar el dia de sant Jaume? És lícit que l'esfera religiosa entre tan descaradament en el regiment de la cosa pública? Amb quin trellat es pot fer, ni per molt que siga una llicència poètica, que un sant haja de ser l'àrbitre en el partit de la nostra vida?

Ho haveu vist? La mare que els va parir!

Ara fa unes setmanes que s'ha alçat el secret del sumari del cas Gürtel. Aquest cas ha esquitxat bona cosa de merda damunt dels polítics del partit que governa el país.

¿Són culpables aquests polítics dels càrrecs que hom els imputa? La resposta és que això ho decidirà un jutge. ¿Hi haurà justícia? Això no ho sé, però el que sí que haurà funcionat serà el mecanisme judicial.

Des del meu punt de vista, en aquest afer hi han dos bàndols: d'una banda aquells no militants, ni simpatitzants del partit dels imputats, que creuen (tenen fe) que són culpables, que s'han embutxacat caramulls de diners en efectiu o en regals; d'una altra, aquells militants, simpatitzans i votants del dit partit, que diuen que no són culpables, que no s'han fet amb eixos diners i que tot és una trama per a desprestigiar un partit.

Mireu, el tuacte és tan espectacular que ha traspassat els límits de qualsevol pecat ínfim. Al remat, allò que farà que siguen innocents o culpables segurament es decidirà amb tecnicismes legals. Si són innocents, eixiran molt reforçats i seran perdonats per la societat. Si són culpables, les penes seran tan mínimes que al remat esdevindrà una victòria pírrica per als qui els acusen.

Caixes valencianes

Després de tota la caguera que s'ha mogut al voltant de la fusió de les caixes valencianes, dels interessos polítics que s'hi han ajuntat, de les visions econòmiques del país que tenen els nostres governants i els sectors econòmics; ara, resulta que unes quantes associacions econòmiques i industrials del nostre país no veuen amb bons ulls que les caixes més importants (Bancaixa i CAM) s'hagen fos amb altres caixes estatals i que aquestes últimes tinguen el poder de decisió (i quan dic decisió vull dir, la de fer córrer els diners).

Però què volen ara aquests empresaris? Després d'haver-los llepat el cul, d'haver-los subvencionat les campanyes electorals, d'haver posat les confiances en beneficis futurs, ara es queixeun Ara es fan els valents? Que se'n vagen a pastar fang.

Ruta Quetzal

Quan era menut mirava molt la televisió, sobretot els estius. D'aquells anys i programes que veia vull destacar la Ruta Quetzal, que encara dura, més de vint anys després, ara amb un patrocini important d'un banc més que predominant. Éssent menut veia com aquells adolescents s'ho passaven de categoria i vivien una de les experiències més emocionants que hui encara molta gent no tan jove voldria viure. Des de la meua banda, he de dir que em fan molta enveja, no ja per viure aquesta experiència amb gent de molts països i passar uns dies fent activitats lúdiques, sinó pel que representa aquesta Ruta Quetzal.

Aquesta mena de programa posa en convicència jóvens dels diversos països de l'àmbit castellà: gent del Perú, de Nicaragua, dels Estats Units!. Aquells que hi participen, malgrat la història de massacre castellana, amb goig passen uns dels dies més emocionants de les vides amb l'aixopluc comú: el castellà. Com va llegir nefastament aquell, el castellà és llengua de trobament.

Sabeu per què tinc enveja? Perquè ací no tenim una ruta semblant per a les terres de la nostra llengua. Ací no podem dir Ruta dels Països Catalans sense que hi hagen les suspicàcies i la fel d'aquells qui sense complexos defensen la gran Hispanoamèrica. Tampoc hi han empreses potents que donen suport econòmic a aquesta mena de projecte, ni tampoc un Estat que es digne a finançar amb diners de tots allò que per a l'Estat una part d'Espanya també és Espanya.

Puta misèria nostra.

Eurovisió

M'agradava veure el certamen d'Eurovisió des de menut. Això de les banderetes i de les votacions era una cosa que m'encantava. Amb els anys, entrant en l'adolescència va quedar un poc al marge i ja en la majoria d'edat hi vaig fer el rebuig, més que res perquè no es podien sentir cançons en altres llengües que no foren castellà (per tant, no català, asturià, etc.), ni francés (per tant, no occità, basc, etc. -llevat de l'excepció bretona del 1996), ni anglés (per tant, no gaèl·lic, gal·lés, etc.), etc.

Amb l'arribada de nous països al mapa europeu, els quals han afegit les televisions pròpies a la UER, proporcionen al certamen noves llengües que sentir, i a mi, que m'agrada sentir llengües diferents (i no les habituals castellà, francés i anglés), doncs ha fet que de tant en tant pare l'orella a vore què canten.

Tanmateix, des de fa uns anys, aquesta Europa de les llengües i de la cultura s'ensorra: fet i fet, només cal fer una repassada per a comprovar que practicament, totes les cadenes presenten al concurs cançons cantades en anglés (enguany, Islàndia ha sorprés amb una cançó en francés: Islàndia en francés!), amb la qual cosa perd l'encant, i de retruc, el meu interés. Encara sort que la televisió grega enguany ha enviat una cançó en grec; almenys m'ha servit per a practicar un poc.

Decepció

De fa un temps que s’han aplegat al meu voltant unes quantes referències a la manera de fer de la CCRTV, la TV3 per extensió, que em fan pensar quin ha de ser el nostre emmirallament envers aquest canal. Ras i curt, (i ja ho he comentat en un altre moment), deixant de banda el fet de la llengua, realment què té d’especial el telenotícies de la TV3? Vist de manera freda i pensant-ho bé, molts dels qui ens hem fet nostra la TV3 és per què hi hem vist un projecte lingüístic comú, però també de retruc polític: el mapa de l’oratge, per exemple, n’és una bona mostra.

Però ara ens fallen moltes bandes: després de sentir-nos orfes per què estem desemparats de Canal 9, sincerament, la TV3 tampoc és que alegre el personal. El telenotícies d’aquest canal ja no és un referent lingüístic (fa pena i mal d’orella sentir de quina manera maltracten la llengua) i tampoc polític, perquè al remat ha acabat sent un objecte sense personalitat: ha abandonat (si és que el tenia) l’esperit nacional per una altre de més estatal. Ens és ben igual què pot passar a la Cajasur, volem saber què passa a Perpinyà. El somni federal s’esvaeix dins la mediocritat política.

La CCRTV fa bons programes, però quina llàstima dels informatius.

Percentatges

Un diari de què em reserve dir el nom ha publicat que el 30% dels funcionaris valencians no tenen capacitació de valencià, per la qual cosa, el polític de torn, es congratula que el 70% que resta està capacitat per a atendre els ciutadans en valencià.

Espigolem, per favor. D'aquest 70% que faça el favor d'indicar quin percentatge és de funcionaris docents, els quals no juguen en aquest joc d'atendre els ciutadans en valencià, perquè poca atenció fan si no és en l'àmbit estrictament escolar; nogensmenys, d'aquest gruix caldria destriar els qui són valencianoparlants, que ho fan sempre en valencià (si no és que els pares els demanen a bonament o a malament que els parlen en castellà) i els qui són castellanoparlants que malgrat tenir la capacitació del valencià (i la tenen com la tenen...), de cap de les maneres parlen en valencià malgrat que els pares que atenen ho són. Per tant, ací el percentatge ja baixa.

Aleshores, si llevem aquests funcionaris, potser ens podríem acostar a un 50%: a caram, un 50% que no són competents en la nostra llengua...

C****l

Hui s'ha celebrat a València la Mare de Déu dels Desemparats: ja fa anys que he vist imàtgens d'aquesta festa en què la gent s'esforça, s'esclafa, s'espenta, s'enrossina per a tocar, encara que siga mínima, alguna part de l'estatueta. Fins i tot he vist com pares deixen anar els fills menuts per damunt de tota aquella mar de persones, perquè aquest tinga l'honor d'aconseguir-hi algun contacte.

Mireu, em sembla que aquesta mena de comportament és igual de fanàtic com el que podem veure en demostracions de fe musulmanes i jueves. Ací no es pot fer cap tipus de distinció, no s'hi val dir, no, mira, nosaltres som crisitans, estem més civilitzats que els moros.

I una mimfla que plou.

Nota: Recordeu quan Michael Jackson va amostrar un fill seu mig ballant-lo per un balcó? La gent el va titllar de boig. Quina diferència hi hauria amb qui amolla el fill per tot aquell ramat de gent?

hgkljffkhfljn

No sé com poden tenir els ous tan grans com per a dir això:

Que si el Servei de Planificació Educativa aprovava una línia en valencià en el col·legi parroquial concertat Sant Cristòfor Martir de Picassent, l'equilibri en l'ús i l'ensenyament normal de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana es veuria perjudicat en aquesta població.

De veres que el cinisme en aquest país ha arribat a dimensions mostruoses, i després diran que el genocidi lingüístic és una collonada. Fills de puta!

He estat uns dies de viatge amb uns alumnes de 1r d'ESO: han estat tota una aventura i una experiència. De retruc, he de dir que endur-se alumnes de viatge implica molta més faena del que sembla, i no sé fins a quin punt em correspon com a docent.

Deixant de banda el fet del trajecte en autobús (que es posen el cinturó, que no s'alcen, que no mengen, que no roseguen xiclets, que estiguen quiets perquè no es maregen, etc.), he hagut de fer front a situacions vàries. Pel que fa al menjar: que paren taula i que la desparen; que netegen les taules i que no embruten el pis; que es servisquen el menjar sense fer marranades, que se'l mengen, que buiden el plat. Ací jo he hagut de fer de pare tot dient-los que mengen de tot, que es mengen la verdura, la sopa, la carn, o en definitiva que es desdejunaren o soparen!

Pel que fa a la higiene, havia de controlar que es dutxaren, que es llavaren les mans, que es canviaren la roba, que no embrutaren les habitacions. En el tema del descans he hagut de bregar també: fins i tot he hagut de dormir amb ells perquè si no, estarien tota la nit de xarreta, parlant amb el mòbil, fent-lo servir de fil musical per a tota l'habitació. Si es posa malalt el xiquet, no ja dur-lo a cal metge, sinó també cal cercar el centre de salut corresponent (públic, privat), comprar els medicaments, vetllar-lo si necessita allitar-se, etc.

Al remat, no sé si diria que ho he passat bé, però el fet d'endur-se alumnes menuts de viatge implica moltes coses que no sé fins a quin punt em sent capacitat de fer.

Caramelets

(Una amiga ha estat als Estats Units i m'ha fet arribar una foto curiosa amb una pintada. Per problemes amb el blogger, no puc penjar-la; tanmateix, vos la transcric i la traduïsc)

DEIXEU QUE ELS XIQUETS S'ACOSTEN A MI
(I SI NO VÉNEN HI ANIREM NOSALTRES)

Aire

Era un local modern, d'aquells amb música electrònica suau, amb una il·luminació tova i de sofans, pufs i divans per a ajocar-se i sentir-se a gust. La xicota estava realment bona: alta, prima, ben formada de pit i cul; escampava sensualitat a l'entorn i atrapava per raó d'aquest magnetisme. S'hi va acostar; es va asseure al seu costat en un divan; es va encendre un cigarret i amb un posat teatral (bé, no, cinematogràfic) com aquells que demostren una confiança extraordinària, una seguretat implacable, li va esbufar el fum a la cara, elegant. Aquella aproximació es va acabar amb una mirada i un somriure als llavis d'aquells que diuen, ei, què passa? Estic per tu. Sé que tu estàs per mi. Fes-ho ara que pots: aprofita-te'n.

Ell va somriure molt còmplice; es veia que havia captat el missatge i sabia que oportunitats com aquella se'n donaven ben poques. Lentament es va alçar, es va baixar els pantalons i a la cara d'ella es va tirar un pet d'aquells que va ressonar per damunt del chill-out d'ambient. Va ser un soroll llarg, escandalós, que en sentir-lo hom podria pensar que s'havia quedat a gust i potser s'havia cagat i tot, de la intensitat que duia; un pet que deixa els cabells verds i fa por d'imaginar. Satisfet, va donar les gràcies a la xicota per l'oportunitat tan magnífica que li havia oferit.

Nota: efectivament, el xicot es va cagar els calçotets, però va ser un dany col·lateral que suportaria amb gust.

El nom del porc

Trenta anys després de la vinguda de la democràcia i d'una reforma de l'estatut d'autonomia valencià, la gent del carrer i els alumnes de la terra han naturalitzat sense cap problema el mot Comunitat Valenciana. Els arguments que empren els detractors d'aquesta forma, els quals diuen Comunitat, comunitat de què, de veïns? han esdevingut encenalls per a ser cremats. La massa general no troba de cap manera estrident dir Comunitat Valenciana, a força de repetir-se tant i tant als mitjans de comunicació.

Tanmateix, el text aquest no pretén polemitzar sobre quin nom ha de tindre aquesta terreta, sinó més aïna mostrar un fet que servidor ha notat en certs mitjans de comunicació de tarannà esquerroset. De bestreta, un parell d'aquests mitjans podrien ser perfectament la cadena de televisió Cuatro, el diari el País o una altra cadena nova, la Sexta. Aquests mitjans tenen la divisa de ser seriosos, rigorosos, un poc bel·ligerants contra el partit dretà per excel·lència, cosa que es pot veure en la manera de fer els editorials o de tractar les notícies. Per tant, hom espera d'aquests mitjans una postura més lligada al que representaria l'esquerra i tot això i allò.

Lliguem caps: el terme País Valencià està lligat totalment al bàndol d'esquerres; dir País Valencià era contestar el règim dictatorial i manifestar el que representaria aquesta terra, un país. Actualment qui representa les postures més acostades a la vella escola (malgrat no ho vulguen) és el partit dretà per excel·lència. Aquest partit no fa gaires bones lligues amb aquesta mena de mitjans de comunicació esquerrosets, els quals sabent quin és el seu mercat, no els fa res deixar els polítics d'aquell partit en evidència.

La meua queixa és ¿per què aquests mitjans que s'omplin tant la boca de rigorositat i de bel·ligerància contra la dreta, no diuen que aquesta terra es diu País Valenciano i no Comunidad Valenciana. ¿Tenen por de perdre espectadors, subscriptors, lectors? ¿Els guanya el respecte de la legalitat estatuària valenciana vigent, i per això són respectuosos amb l'Estatut, quan, fet i fet, no els dol dir Levante cap ací, Levante cap allà? És a dir, ¿ben bé que no diuen País Valenciano, però Levante sí?

Vés per on quins cagadets de por.

Mare, bua!

Deixant de banda que m'agraden o no els bous i atés específicament des d'un punt de vista del trellat, ara resulta que al president del Consell Valencià de Cultura, el senyor Grisolia, agraden els bous a la plaça, però en el cas dels bous al carrer, en lloc de ser embolat, li agradaria que els posaren llums, perquè les bales de foc els fan mal.

Que els fa mal tindre unes bales enceses a les banyes? Aleshores, que els claven un reixò, tot seguit unes banderilles i al remat una espasa (quan no una misericòrdia) què és?

Redell, quin nivell de país!

Aniversari

Aquest blog fa anys, concretament cinc; ja en són molts per a un món que canvia ràpidament, i també per a u mateix, que ha d'escriure i mantenir-se en l'afer (en el meu cas no he estat gaire prolífic; no he volgut escriure a tiri-bandiri ni per a cansar-me ni cansar els lectors). Aquells qui m'heu seguit al llarg d'aquest temps deveu haver comprovat que no he fet mai cap referència als anys que anava fent el blog; tanmateix, aquesta volta ha tocat fer-ho: no ja per la redonor de la xifra, sinó més aïna per la raó per què vaig mamprendre açò. Si bé deixava anar pensaments i filosofades meues, la idea primera que pretenia era escriure sobre el que em passava al voltant del llibre que tot just m'acabaven de publicar: el Dos poals tan famós.

Doncs bé, cinc anys després, un altre llibre meu entra a les botigues. Per tant, torne al món de les lletres: el llibre es diu Els hòmens primer si és home, i després les dones, i al contrari; està publicat per Setzevents Edicions i es pot comprar a les botigues i per internet. Espere que vos agrade.

Ma que som malpensats

Després d'haver vist la llista de béns declarats pel nostre president, em fa la sensació que tenim un mileurista o un treballador corrent en lloc d'un funcionari: un funcionari! Qui ho diria, amb tant que xarra la gent que els funcionaris guanyen un fotimer de diners, i ves per on, com dirien al meu poble, el president està més pelat que una rata.

Voldria continuar fent hipòtesis; per exemple, una persona que es fa els vestits de mida i que diu que se'ls paga ell (i no deuen ser gaire barats) ¿com és que es permet aquests luxes i no té pràcticament diners en el compte? Més encara, guanyant com guanya més de 80.000 euros l'any, ¿com pot ser que tinga, com aquell que diu, “misèria i companyia” a la llibreta? ¿Vol dir això que el nostre president no estalvia? ¿Que s'ho gasta pràcticament tot en menjar, beure, rebuts d'aigua, etc.?

També. ¿un cotxe de 15 anys no para ja vellet? ¿No parlen tant de renovar el parc automobilístic i el nostre president encara té aquesta vellor? Ja sé que hom pot dir que un Saab és bona marca, i que tenint com té un cotxe oficial a la disposició, no és menester desfer-se'n, però ¿no seria més lògic i barat donar-lo de baixa, si al final quan acabarà de ser president, potser continuarà tenint cotxe oficial, o més encara, quan deixarà de ser president el cotxe en tindrà gairebé 20?

Pel que fa a la casa, sí que té poc de valor cadastral la casa aquesta... Si la posara en venda el comprador seria afortunat d'haver fet una bona barata!

Però bé, deixe-ho córrer, no cal ser tan xafarder i jutjar per jutjar...

L'ensenyament secundari NO obligatori

Després d'haver fet per segon any el primer de batxillerat i a partir de les experiències que em conten altres amics professors, ¿no diríeu que en lloc de fer un 1r de batxillerat, hom està fent un 5é de l'ESO?

Aquesta és la sensació que tinc. Hem allargat la guarderia un any més i el nivell que demanem en aquesta etapa educativa (recordem-ho: no obligatòria) queda anul·lat pel nivell real que tenen els alumnes en acabar 4t. Tots sabem que molts suficients de 4t d'ESO haurien de ser un suspens però hom confia que aquests alumnes tan fluixos no passaran al batxillerat. Però ai las! Ho fan envalentits que poden passar sense cap problema i d'ací les notes tan baixes o suspeses (i també comportaments maleducats d'aula, importantíssim això també, eh). Quin gran problema és la massificació dels batxillerats, la negativa de concedir més grups de batxillerat per a repartir-los en grups poc nombrosos per a fer bé el nivell, i tot això i allò.

Però bé, què hi farem, mentre els pares no es queixen...

Trobe que sí...

(Transcripció i traducció d'una conversa d'uns vaticans que enraonen en una terrasseta d'un bar de Roma)

(...)

-És vergonyós això que s'ha aprovat a Espanya: que els homosexuals es puguen casar! Matrimoni! Matrimoni! Trontollen les bases de la moral humana. És endenyós que eixa colla de sodomites, fills de Satanàs, ara puguen casar-se! Casar-se! I que vagen vantant-se pels carrers, omplint-se la boca de matrimoni!

-Sí que és vergonyós. No es comprén com la gent pot estar-hi d'acord. És antinatural! Però és que no ho veuen?

-Més encara: que damunt puguen adoptar xiquets!

-Déu del cel! Però on està el trellat? Aquesta gentola que ho vol tot laic està carregat-se la humanitat. Com es pot permetre que dos gais eduquen xiquets; que convisquen en una casa els dos i l'infant!

-Amb eixa luxúria exacerbada, pecaminosos que són. De ben segur que constantment es miraran els xiquets amb concupiscència, com es miren entre ells. M'esborrone només de pensar-ho.

-Aquell govern d'esquerres és immoral; són pitjors que quan eren republicans!

-Encara sort que hi han països que han prohibit atorgar adopcions a homosexuals!

-De veres, no em trec del cap eixa gentola cegada pel sexe, per (...)

(...)

-...veritat això?

-Sí, digués: és cert que te'n vas uns mesos?

-Sí, me'n vaig de barata sacerdotal. Hem fet un bescanvi amb una diòcesi irlandesa que me n'han parlat molt bé.

No poder més

Mireu, un company del món dels blogs s'ha queixat amargament perquè ha tingut paraules amb uns companys d'institut, tot perquè u d'aquests li ha retret que a Catalunya volen fer que per llei, per exemple, la meitat de les pel·lícules estiguen en català. Des del meu punt de vista els que s'omplin la boca del bilingüsime haurien de callar: meitat i meitat, ni per a tu ni per a jo.

En aquests dies m'he trobat que a Catalunya hom pren mesures vàries per a normalitzar el català: a més a més de la dita llei del cinema, trobem lleis perquè la senyalítica viària de competència estatal dels topònims dins de Catalunya estiga en català; perquè els consumidors puguen ser atesos oralment i per escrit en català; perquè els diputats puguen parlar en català al Congrés i al Senat, etc.

Doncs bé, atesos aquests fets em puja la mala sang i estic molt més que recremat. Em sent totalment impotent de veure com al país veí hom es creu realment la recuperació de la llengua (com a mínim hi traballen per a fer legislació) mentre que ací, molts polítics d'aquest país es dediquen a emmerdar, a crear polèmica i tot en conjunt deixar de fer i el que està fet desfer-ho.

Hi han dies que m'agradaria pegar un crit a la cara d'ells (un crit d'aquells que a voltes faig per dir que callen els alumnes i m'atenguen d'una puta volta), i dir que són uns grans fills de puta. Que són uns cabrons. Que són uns mediocres de merda. Que els hauria de caure la cara de vergonya de la seua imbecilitat i cinisme. Que ja està bé de tocar-nos els ous i de pegar-nos pel cul. Que vulguen o no també som persones, i que tenim el mateix dret de sentir-nos com som. Que no s'ompliguen tant la boca amb la democràcia, perquè al remat són uns hipòcrites. Fills de la gran puta.

Cadascú s'aplica l'escolàstica que vol

-Mossén, fumeu?

-Sí, d’alguna cosa ens hem de morir, oi?

-Però això és cancerigen, esteu matant el vostre cos, ergo seria com un atemptat contra la sacralitat del cos humà. Un suïcida i vos estaríeu en un mateix pla.

-Sí, però ell comet un fet instantani a la curta, mentre que jo el faig perdurable a la llarga, ergo no estem al mateix cas.

Canyonero

(transcripció i traducció d'una reunió de lingüístiques del castellà)

-Senyors, he convocat aquest gabinet de crisi perquè el cas és gravíssim. Si no hi fem res, ens guanyaran la mà en aquesta partida, i això no es pot consentir!

-De què es tracta?

-Sí. Quina és la preocupació?

-Doncs bé. Com bé sabeu, estem fent tots els esforços possibles perquè la nostra llengua guanye força als Estats Units. Hi hem esmerçat milions perquè aquells americans tinguen la necessitat d'aprendre castellà, fins i tot, que gent castellanoparlant, hispans, atenga llocs de poder per a prestigiar-la més encara. Molt més encara, ens hem esforçat perquè els símbols del castellà esdevinguen universals i de referència, com per exemple la nostra ñ, tan benvolguda i exclusiva.

-Sí, això ja ho sabem. Però quin és el drama?

-Doncs que si hem fet tanta cosa no podem consentir que ens passen la mà per la cara: em referisc al cas del català.

-Idò, com el català?

-Sí. Als Estats Units, per a representar en l'anglés el so palatal nasal, hom fa servir el dígraf ny i no la nostra ñ. És vergonyós, de cara al món, que una llengüeta com aquesta s'haja introduït en l'anglés. Hauria de ser la nostra llengua la que deixe la marca per a la dita palatal. Hauria de ser la nostra ñ la que estiga en aquell idioma! Vés si no el francés, tan important que és i no ha pogut encrostar-se amb les seues gn. I nosaltres, que dominem gairebé tot Amèrica! Què ens passa!? Com és possible que no ens hi hem endinsat! Som la riota del món! És indignant veure escrit Grand Canyon. Fins i tot als Simpsons apareix escrit Canyonero i no Cañonero! Intolerable! Milions d'espectadors veuen i reveuen aquesta ny i no la nostra ñ. Hi haurem de fer alguna cosa, cavallers!

La cançó de l'enfadós

Hom deu recordar la caguera tan gran que va ser l'arribada de l'any 2000. Que si s'acaba el món... Que si els aparells electrònics es desbarataran... Que si entrarem en el nou mil·lenni o encara no... D'això ja han passat deu anys. 10 anys! Del 2000 al 2010, no vos hi agafa vertigen?

Bé, per a desdramatitzar la cosa, diré que, de manera prosaica, recorde que la vespra de l'any 2000 em va agafar a casa un dissabte de migdia, amb la tele encesa amb l'Euronews que parlava del que havien fet tot just a Austràlia, Nova Zelanda, al Japó, i escurant els plats, a punt de fer els macarrons de cada dissabte per a dinar.

Retòriques?

Per què la UOC, en la publicitat que paga en diaris castellans, com el País, no esmenta en l'oferta de titulacions la carrera de Filologia Catalana?

Per què el Diccionari pràctic d'ús del valencià, de l'editorial Bromera, en la làmina que correspon al vocabulari de l'aula (plec que va de caràtula a caravana), en el mapa que hi ha penjat a la paret es representa un País Valencià dividit en províncies, i no comarcalment?

Estultícia

Vaga en un centre. En una hora de l'horari, com que no hi han prou professors per a manegar el tema de les guàrdies, hom decideix treure'ls al pati fins que sonarà el timbre i es passarà a l'hora següent. Allí fora no hi ha ningú per a vigilar-los: uns professors d'educació física que no han fet vaga estan també fora; ells es limiten a fer la seua classe i no tenen cap obligació de fer la vigilància d'aquells alumnes. Simplement els avisen que no s'acosten a la tanca: l'advertiment està fet, queda clar. Una alumna bota la dita tanca, cau i es trenca el dit menovell.

Atesos els fets, hom resol el següent: castigar la Conselleria d'Educació a pagar una indemnització de 9000€ perquè com que no hi havien uns serveis mínims que tingueren cura dels alumnes (en ser un servei públic essencial) no hi ha cap dubte que el dit servei públic va funcionar de manera anormal, perquè hom no va disposar les mesures adequades per a garantir un servei educatiu continuat en un dia de vaga.

El que jo em demane és: Per què la família denuncia la Conselleria en lloc d'agafar la filla, pegar-li un bonegó i castigar-la? Ha estat iniciativa d'ells o hi ha hagut algú que ho ha instigat?

Per què el jutge que ha dictat la sentència castiga la Conselleria i no interpreta que de cap de les maneres un alumne pot botar les tanques de cap institut i pegar a fugir, ja que el seu deure és romandre en el centre i aprendre, de manera que encara li passa poc per aquella malifeta, i ja t'apanyaràs?

Posar l'altra galta

Com a bon cristià que és,

1. divorciat en primera (i a punt en segones núpcies)
2. atemptador pressumpte dels pecats capitals de
   

• Luxúria
• Supèrbia
• Avarícia
• Cobdícia

perdonarà Berlusconi el bandarra que li va llençar la catedral?

Deformació professional

(Transcripció fragmentada i traducció al català d'una sessió d'avaluació en un seminari valencià)

-Comencem? Vinga, va, que encara ens en queden unes quantes! Què opineu de Rodrigo Ballester? Jo el veig molt fluixet. És molt faener, porta les traduccions de Grec al dia, però no estan ben fetes: és molt fluixet, no hi arriba.

-És veritat, en Teologia li costa també entendre els conceptes, i com dius tu, procedimentalment tampoc va molt bé.

-Penseu que convindria que li férem adaptacions curriculars?

-En Llatí ja li l'he feta i va més bé en aquest nivell més baix. Potser arribarà a la base de la classe, però no sé si aconseguirà molt més.

-En teologia li he preparat unes fitxes i li he demanat uns treballs, també de mínims. Jo crec que sí que s'ho traurà. Confie, eh?

-Doncs en Iconografia també està verd. Voleu dir que no és un ACIS?

-No, home, no, qui és ACIS és Alfredo Camps. Com el dugueu? El controleu bé?

-Sí, jo trobe que no hi ha cap problema. Li he fet les adaptacions i funciona molt bé.

-... I què em dieu de José Balaguer? Brillant, oi?

-Beníssim, excel·lent, quina joia d'alumne. Fa la faena, en demana més, participa en classe i planteja dubtes.

-Sí, sí! Fins i tot, alguna volta fa unes preguntes... m'he vist que no sabia què contestar-li!

(...)

-Sí que tenim problemes amb Ferran Herreros. Tot el dia toca els ous amb el valencià. Que si no hi ha línia en valencià... que si no pot fer les traduccions en valencià... que si els fulls informatius estan només en castellà i en llatí... No sé què es pensa! Com si haguérem de tindre en compte això!

-És veritat, ja al començament del curs ja es va queixar que l'imprés de matrícula només estava en castellà i que en donar els horaris, igual.

-Sempre està amb la cosa dels seus drets, i el cas és que encara el tindrem uns quants anys...

Decepció

Aquests dies no estic com per a tirar-hi traques.

(aquest comentari és del tot superflu donada la línia editorial d'aquest blog, però aquesta volta m'han vingut ganes de manifestar aquesta pruïja espiritual)

Hom perdona però no oblida

(saber i esperar quan tornar-la)

-Ei, te n'agafe u.

-Sí, agafa'n. Pren, agafa'n tu també...

-Però què fas? Tu estàs bé del cap? Què fas oferint tabac al meu fill!

-Home, em pensava que no et molestaria...

-Que no em molestaria? Però tu eres subnormal? Tu no hi toques? Que el meu fill té dotze anys!

-Ah, però, això és un problema? Ben bé que no et va representar cap dificultat oferir-me fumar quan érem xiquets, com ell, ves. No et recordes que em vas dir que era de maricons no fumar. Que era un cagat i que els hòmens de veres fumaven? Mira, xi, ton pare a la teua edat fumava més que cent i deia que això de fumar era de mascles, i que a les xicones agradaven els xics que fumaven. Mare, si saberes els paquets de tabac que vam furtar al teu avi per a fumar-nos-els d'amagat! i ací estem, vint anys pegant-li. Sense por, xi, agafa'n u i fuma-te'l de gust, que ton pare ho entén perfectament. Oi? Si això és saníssim!

Impotència (i ací no hi tenen a veure les roses)

Aquest text que escric va dedicat a Francesc i a Oreto, més clarament, perquè aquests dos amics de fa temps que van renunciar a tindre sintonitzat al televisor el Canal 9 (i de ben segur que també han fet fora uns quants canals més com vénen dades les accions contra la llengua i la política del país). Per tant, com que no tenen el canal a llur tele, doncs, ara s'assabentaran del fet.

D'un temps ençà que tampoc mire Canal 9, de moment no l'he llevat perquè sempre cal tenir present segons quines coses i em va bé moltes voltes per a explicar conceptes als alumnes. Anit vaig arribar a casa i vaig trobar que als diversos telenotícies hom parlava del plany del nostre president, el qual va amollar als del PSPV, que de ben segur que els agradaria arreplegar-lo una nit amb un cotxe i veure'l un de bon matí mort a les vores del camí, com ja Estellés poemava al Llibre de Meravelles, posseït com està el nostre president per la literatura actualment, per raó de la imputació en el cas Gürtel. Deixant de banda aquesta lamentació (que em sembla molt fort comparar-se amb els que van ser assassinats en la Guerra d'Espanya per part dels dos bàndols, que quede clar!), caldria fixar-se en el detall: va dir que el del PSPV l'arreplegaria amb el cotxe de nit, i que el veurien mort en la vora del camí; ha estat ben cautelós de no dir, m'arreplegareu, em pegareu el tret i em deixareu allí, perquè si haguera dit que em pegareu el tret hauria incorregut en un delicte ben greu. Roda i volta hom suposa que els del PSPV haurien de ser els del tret, perquè tothom sap com funciona això del cotxe i la vora del camí: fet i fet, sense dir, sense dir, ja ho ha volgut dir, i ell no ha estat, han estat els altres que ho han pensat.

Bé, tornem al tema perquè m'he desviat, amb tant de camí. Aleshores, com que vaig arribar tard a veure a Canal 9 si hom reproduïa l'escena del plany del nostre president, doncs vaig tirar mà d'una eina que em va bé: el teletext. En totes les cadenes a què tinc accés (La 1, Tele 5, Antena 3, Quatro) hi posaven la notícia, si no en la primera, en la segona notícia. Desgraciadament, en mirar el de Canal 9, de les dues pàgines que tenia de notícies del País (més de 12 notícies), en cap de les dos s'hi feia referència.

Molt trista aquesta actitud dels editors del teletext de Canal 9. Xiquets, ara entendreu el significat de no mossegar la mà que et dóna el menjar. Gentola.

(Malauradament, m'hauria agradat poder mostrar-vos la imatge dels diversos teletexts, però no sé fer aquestes coses)

Voluptuositat i concupisciència atlètica

Aquest mes d'agost s'ha disputat el mundial d'atletisme. M'agrada molt veure les competicions de natació i d'atletisme que es fan pràcticament cada any (europeus, mundials, Jocs Olímpics). Em torbe mirant les banderetes per a endevinar-hi els països estranys que no solen eixir en la resta d'esports mundials (als mundials de futbol o de bàsquet no hi veurem gent d'Aruba, de les Illes Vèrgens Americanes, del Bhutan, etc.); també tinc gust de veure les marques que aconsegueixen; si les superen; si fan rècords de tal país o l'altre.

Recorde que fa molts anys, el final dels 80, van aparéixer uns atletes que vestien unes peces aerodinàmiques de roba. Eren velocistes que anaven embotits en una granota que els cobria tot el cos (cap i tot) que els servia per a reduir el fregament de l'aire, de manera que esgarrapaven centèsimes als rècords de velocitat. Era marcià veure-ho, més sent xiquet com era. Tanmateix, des de fa un bon grapat d'anys ençà, que ja no s'hi fan servir, si no és amb modificacions, no tant cridaneres. Són peces molt cenyides, però deixen el cap, els braços i les cames descobertes. D'altres però, s'han deixat d'òrguens i corren amb la samarreta solta (això sí, ultralleugera).

Tot açò ve perquè en el mundial de Berlín d'enguany, m'ha sobtat veure que una de les velocistes duia aquesta mena de vestit; tanmateix no era el mateix. Aquest no anava cenyit al cos, sinó que més aïna anava molt solt. Clarament es veia que aerodinàmic no era. La resposta al dubte es va resoldre de seguida: l'atleta és de Bahrain, i es veu que per gust o per disgust no havia de mostrar la seua carn voluptuosa i incitadora del pecat.

Per cert, dues coses: dita atleta va quedar, amb la marca que va fer (23'23), semifinalista (segona ronda), molt per damunt de les atletes espanyoles, que enguany no hi han participat (la millor marca d'enguany és 23'68; i pel que fa al rècord d'Espanya, pertany a Sandra Myers, dels EUA i nacionalitzada espanyola, 22'38!). Imagineu-vos si haguera vestit una peça de roba més indicada per a l'aconseguiment de bones marques. L'altra cosa, representant Bahrain hi havien dues atletes més, d'origen africà, nacionalitzades (amb diners, torrons) i ves per on, aquestes no anaven gens tapades.

Mesquins

Nobelpriset i litteratur år 2009 tilldelas den tyska författaren Herta Müller, som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap.

Es pot dir una collonada més gran? Haurem de suportar més encara aquesta mena de cinisme i hipocresia? Que ens ho refreguen per la cara?

Mireu, senyors jurats de l'acadèmia sueca: de persones som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap, n'hem tingut a cabassos, i més encara, com la Herta Müller, ens n'han xorrat. Però ben bé que se'ns rifeu.

Cromos

Finalment ja he acabat l'àlbum; aquest cap de setmana llarg que hem tingut al país he completat la visita als territoris que formen els Països Catalans, Fraga, i vés per on, aquest no era dels més difícils. Sóc nascut al País Valencià; vaig anar a Lleida l'any 1986 i en eixe mateix viatge a Andorra (aprofitant l'avinentesa). L'any 2002 va tocar Prada, l'any 2004 vaig anar a l'Alguer, i el 2005 va ser el Carxe. Al remat, el 2007 vaig visitar Eivissa, i com ja he dit, aquest 2009 ha caigut la Franja, Fraga.

... i això és tot.

Tocaous

He lllegit ací que la "Confederación Española de Organizaciones de Mayores" ha expulsat la secció catalana perquè aquesta darrera va voler que el president de l'española demanara disculpes per haver malparlat de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, perquè, segons aquell president, Catalunya es gasta moltíssims, multimíssims diners en la llengua, els quals podrien ser dedicats a l'atenció de la gent gran, per allò de la llei de dependència.

El dit president de la Confederación té raó en aquest fet: la Generalitat de Catalunya fa un esforç immens de dur avant una llengua apallissada (i que l'estat menysprea), la Valenciana (ha, ha, ha) també i supose que també el Consell Insular, i segons quines administracions de la Franja de Ponent, el Rosselló, Andorra i l'Alguer. Podria resultar obscé que, davant aquesta necessitat de fons per a gent que necessita suport (poca broma amb açò, que quede clar), aquesta dinerada vaja a la defensa de la llengua. Ara bé, jo diria al president aquest (i a vore si algú està d'acord amb mi, fins i tot algú de la mateixa Confederación que entenga català o que li ho traduïsquen): ¿per què en lloc de tocar els ous amb el tema de la llengua (perquè molta d'aquesta gent gran catalana va patir per culpa del franquisme la repressió de la llengua) no es dedica a emprenyar, per exemple, el ministeri de defensa per la morterada de milions que s'hi gasten? Qui diu el ministeri de defensa, diu l'organisme que s'encarrega de fer els acords amb el Vaticà per a la manutenció de l'església catòlica; o die els equips de futbol que es gasten cafissades d'euros contractant jugadors; etc.

Consideracions de viatge

-Em fa mal d'ull veure com alguna gent, després de dutxar-se, va descalça no ja per les habitacions, sinó per tot el recinte de l'alberg (sala de televisió, cuina -amb la ronya que hi ha!).

-A Finlàndia hi ha un bon grapat de gent que té problemes amb l'alcohol. No vull dir que a València no hi hagen alcohòlics: si bé és cert que els qui van a Andorra aprofiten el viatge per a comprar-ne, els límits són més restrictius que no pas allí i és molt fort veure com carreguen litres i litres de cervesa i vodka.

-També no és gaire normal fer-se una pinta de cervesa (o més) a les 10 del matí. Al nostre país la gent beu vi o cervesa a eixes hores, però ho fa esmorzant, o bé menjant alguna cosa. A Hèlsinki o a Tallin se les feien sense menjar.

-Quan hom va un hotel i el menjar que té és de bufet fa dos coses: la primera, abusar per les nits amb el menjar i carregar bona cosa (si és dinar, també, i encamant no hi ha qui s'alce per a continuar la visita); la segona, desdejunar-se com toca (vorejant també l'abús), perquè mengen de tot: cereals, llet, suc, formatge, pernil, café o infusió, etc. És cert, la gent fa el desdejuni que els nutricionistes recomanen quan van de viatge i l'hotel els ofereix bufet.

-Les cuines dels albergs són una opció barata als restaurants. A més a més, fan festa ja que acomboien la gent a l'hora de comprar al supermercati de fer el menú del que menjaran a l'alberg.

-Que al nord d'Europa saben anglés no és cert del tot. Només saben anglés aquells qui duen a terme faenes de cara al públic i que efectivament atendran gent forastera. Per exemple, no és gaire gran el nombre de bibliotecaris que sàpien parlar-lo o entendre'l; als supermercats (caixers, carnissers, etc.) no saben tampoc gaire anglés, etc.

-M'he sentit lingüísticament estrany a Tallin i a Hèlsinki: acostumat a entendre cartells a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Portugal, encontrar-me ara les llengües bàltiques aquestes ha fet que no sabera què era el que comprava o quins ingredients tenien els productes precuinats típics que anàvem a menjar. Ni quan he estat a Estocolm m'hi havia sentit!

-Hi ha certa gent que no té gaire consideració pel que fa al malbaratament de l'aigua: mentre s'afaiten, mentre escuren els plats, mentre es renten les dents, es deixen l'aixeta oberta i l'aigua no para de rajar.

Hèlsinki

De fa temps que he volgut anar a Finlàndia. Era una espineta que no hi havia manera de treure i al remat ho he fet (encara me’n queden un parell, però confie que es treuran a poc a poc). Però redell, les voltes que hi hem pegat: Alacant-Bèrgam-Tàmpere-Bremen-Alacant. Des de València estant, no hi ha més remei que fer-hi aquestes coses: tot per a estalviar un poc de diners i fer compatibles horaris d’aeroports.

D’estiu m’agrada fer viatges a llocs on faça frescoreta i idò la que he tingut: pluja, aire, núvol i estones de sol amable. Ja passe prou calor ací al país com per a passar-ne més allà on aniré (ai, Florència, la calor que he passat, i sense arbres ni banquets pel carrer). De l’avió estant ja em vaig alegrar de veure la verdor i els llacs, un món diferent del sud del país nostre, tan marró i sec. Com també van ser diferents i boniques aquelles horabaixes tan llargues, que sent encara les 23 hores hom contemplava un crepuscle blavós i rogenc en un banc al moll de l'illa de Suomelinna (ai mare, quan vaja a Islàndia); però també els matins eren diferents, que a les 5 ja era de dia.

Hèlsinki és una ciutat bonica; m’han agradat molt el contrast que he trobat d’edificis del començament del XX amb els moderns i actuals. Hi ha molta arquitectura d’art déco que inclou motius de la mitologia escandinava, però alhora l’acer i el vidre es fan ben visibles. Cal dir que aquestes ciutats del nord (com passa amb Estocolm o Copenhaguen) no tenen una arquitectura romànica o gòtica com podem tenir al país, de manera que és una manera diferent de desconnectar del paisatge que trobe quan vaig pels nostres pobles. Són més aïna com ciutats noves i que comencen des del xv en avant. Tampoc hi han tantes esglésies monumentals, comparat amb Barcelona o València, i com Tallin, amb un parell de dies en tens prou per haver vist la ciutat (una altra cosa són els museus, etc. que ja demanarien més temps).

El nostre allotjament eren dos albergs. El primer era a l’illa de Suomenlinna, patrimoni de la humanitat i base militar (encara hi ha l’acadèmia amb militars). L’illa és preciosa i constantment hi ha trànsit de persones que hi van a fer una excursió (està ple de búnquers de la guerra mundial): carreguen de menjar i beguda i dinen, berenen o sopen allí, o van als restaurants i cafés d'allí també(un parell de ben amagats i tot) i hi vetllen (perquè el darrer vaixell salpa a les 2 de la matinada!). El segon alberg era a l’estadi olímpic. Ves per on, he dormit dins un estadi esportiu (tanmateix no teníem accés a la pista).

La darrera part del viatge (l’estada a Tampere, on era l’aeroport, dos nits) ens vam quedar en dos hotels i com a clients, ens oferien l’oportunitat de gaudir de la sauna. Només havia estat una volta en una sauna, a Caldea, fa uns anys, però aquesta era diferent. No hi havia gent; podíem tirar nosaltres l’aigua a les pedres calentes; fet i fet, hi estàvem més íntims. M’ha agradat això de la sauna.

Al remat, Hèlsinki (Finlàndia) és cara. Aquelles persones com jo, acostumades a anar amb els amics i fer-se un parell de cerveses, amb papes i olives, poden eixir-ne calents, perquè la cervesa s’embruta cap als 4 o 5 euros en un baret (a les nits, als locals de festa, se’n puja cap als 7 o 8), de manera que hom haurà de contindre’s un poc. Per cert, un paquet de papes, que ací val un euro, als supermercats d’allà passa dels 2. Fins i tot el salmó és més car que ací, qui ho diria! Per a acabar, a Finlàndia no podreu trobar monedes de dos cèntims i d'u. Les han fetes fora del bescanvi de diners; això no vol dir que en comprar en un supermercat una compra et resulte 7'23€. Han solucionat el problema arredonint-ho a 0 o a 5 en tancar el tiquet. Així, si t'ha costat al súper 0'21 o 0'22 et costarà 0'20; si t'ha costat 0'23 o 0'24, ara el preu serà 0'25. Per cert, per a aquells col·leccionistes de monedes d'euro europees, sempre podreu comprar les monedes d'un cèntim i dos en les paradetes dels mercat de records o botigues de numismàtica: ¿estaríeu disposats a pagar 30 euros per dos monedes que fan només tres cèntims? (en altres llocs era més barat, però ací he volgut mostrar el més espectacular)

Tallin

Dins l’imaginari europeu occidental de certa edat pot hi haure la imatge que Estònia (o Letònia, o Lituània, etc.) és una país obscur, secret, misteriós, soviètic. Jo no he estat mai en cap lloc dels dits soviètics: aquest ha estat el primer i la veritat és que m’ha semblat una ciutat bonica, que manté un nucli històric cuidat, molt poc degradat, animat pels restaurants i per les botigues, moltes botigues. El que pot quedar de soviètic de la ciutat és el pòsit rus que ha romàs: botigues, restaurants, edificis. Al remat, no sé com de llargs van ser (ni profunds van arrelar) els tentacles soviètics, però allò no era com per a sentir-se’n insegur (si algú s’ho plantejava).

He estat a Tallin perquè hem aprofitat l'oportunitat d'estar a Hèlsinki. Ja que hi érem, doncs, no ens constava gens agafar un vaixell cap a Estònia. En baixar del vaixell m’ha cridat molt l’atenció el nombre tan alt de botigues de beguda alcohòlica que hi han. M’ha fet la sensació d’estar a l’Andorra dels finlandesos: la cervesa és barata, i el vodka també. Es venen també els combinats preparats en llanda (de 4’5°) i se’ls prenen com si foren pots de Coca-cola. Puc dir que el que més m’ha impressionat és veure com al vaixell de tornada a Hèlsinki, com a oferta del supermercat (sí, un supermercat) d’aquells lliures d’imposts dels aeroports, hom podia comprar per gairebé 100€ (carret inclòs) 8 caixes de 24 pots de cervesa de 33cl: heu de tindre present que a Finlàndia el pot val més d’un euro i mig, i ací eixia per vora uns 60 cèntims. En eixir del vaixell tot era gent carregant caixes d’alcohol per a casa.

Pel que fa la ciutat, com ja he dit, la part vella és bonica, amb carrers molt amples i amb una plaça molt oberta i envoltada de restaurants. Allò està ple també d’esglésies, catòliques, protestants i ortodoxes. En superfície és més gran que Barcelona, però en passejar-hi, fa la sensació de ser com Dénia o Gandia de gran. Abans d’endinsar-nos pel centre històric vam fer una ullada a la part nova: poc de trànsit, neta i amb el contrast d’edificis vells i moderns.

Continuant amb el tema dels diners, és una ciutat barata, siga quina siga la categoria de l’establiment: en un pub al vespre, i després d’un sopar que incloïa dos pintes i un terç de cerveses, una picadeta i un parell de plats principals, que el preu siga de 9€ per persona alegra la butxaca. Això a Londres o en una pitzeria de Dénia seria inimaginable.

Florència

Florència és una ciutat que té la sort (i els diners de l’època, i els entesos del segle passat) de contenir u dels patrimonis pictòrics i escultòrics més importants del món occidental, però, a mi, no m’ha agafat la síndrome d’Stendhal; m’ha agradat però no als extrems clínics: fet i fet, em fa la sensació que hi ha més gent predisposada a la lloança que a la mirada més reflexiva. En el viatge que he fet no he entrat a cap dels museus; he preferit estalviar-me les cues i passejar-me pels carrers de la ciutat, i a partir d’ací treure les meues conclusions de la ciutat. Més avant, si torne a anar-hi, ja visitaré amb més calma els dits museus i em deixaré corprendre per la síndrome aquella. No vull jutjar una ciutat només pels museus, sinó també per altres coses.

Els motius que han ajudat a engrandir el mite de la ciutat són diversos. De bestreta, les pel•lícules, que han fet més maldat que una pedregada. En aquest viatge amb autobús ens n’han passat un parell que tenien com a tema allà on anàvem. La primera, Baix del sol de la Toscana, és la més dolenta de totes. Reprodueix bona part dels tòpics estètics dels quals estan enamorats els personatges tòpics de classe mitjana i alta dels EUA: paisatges bonics i verds, vinyes, cases pairals, toscans alegrois i camperols amb ganes de xerinol•la, i vi, molt de vi. La segona, Una habitació amb vistes, molt més bona, mostra també amb ulls de classe alta britànica riquíssima i privilegiada, una comarca romàntica de verdor, masies i despreocupació (malgrat la guerra que vindrà després). També mostra una Florència esplendorosa de mitjan segle XX. Tanmateix aquestes pel•lícules juguen amb avantatge; no mostren una ciutat plena de turisme, impossible de caminar per la gentada que hi ha: una massa que vol veure tots els museus en poquíssim de temps (¿com es pretén contemplar aquests museus en només 2 hores!?). Sincerament, a mi m’agrada la Florència que he vist en la segona pel•lícula, però sent de classe alta, on tot està a disposició meua (vil•les en la muntanya, carros i criats, i caragols a tiri-bandiri) però és fal•laç i impossible. Aquesta no és la Florència que he trobat. Al remat, hom tendeix a barrejar Florència amb la Toscana: a mi, m’ha agradat la Toscana; m’ha recordat la Marina tan bonica (encara) que tenim. Florència, no tant.

En segon lloc, com que m’he dedicat a vagarejar, he vist que la part vella es podria assemblar al Carme de València del nostre Segle d’Or. És innegable que a Florència hi ha més concentració d’edificis destacables, però roda i volta la imatge que oferien és semblant a la de la nostra València medieval actual: palauets, llotges, esglésies, etc. proliferen a tort i dret, i m'ha sorprés veure contenidors del fem davant d'aquests edificis, que molesten la mirada delerosa de bellesa artística. Al remat, la gràcia dels palauets i llotges és poder veure'ls per dins, per contemplar la grandesa de les cambres, l’alçada dels sostres i el luxe dels mobles. És una llàstima no poder escodrinyar per aquests llocs, amb la qual cosa sí que podria corprendre-me'n més: només he pogut veure’n u, preciós del tot i reconvertit en restaurant. Així doncs, som si em passejara pel Carme.

Per a acabar (i no fer-ho més llarg), tampoc he pogut contemplar la resta de la ciutat. És molt fàcil dir que una ciutat m’ha agradat quan només s’ha visitat el centre històric, però i la resta? Una ciutat també és bonica quan ha tingut un eixample esplendorós, o una part moderna d’avantguarda i encantadora. Per tant, cal que quede ben equilibrat en aquest aspecte. Supose que la pròxima volta que torne tindré temps d’anar per la part de creixement de ciutat, per a dir que, efectivament, Florència és una ciutat bonica i meravellosa. Ara, uns quants arbres de bona ombra per les places del Duomo, de la Signoria i de la Santa Croce, no hi anirien gens malament.

Quan anem a Gandia?

Anys arrere ens vam dir, ¿per què no anem a Oliva caminant? Ho vam fer. Xino-xano, en poques hores baix un sol d'agost ens hi vam plantar. Esmorzar a un baret i després a casa amb autobús. Uns dies després havia de ser Gandia, però la cosa va quedar en l'aire. Quatre anys després, Gandia ha caigut als nostres peus. A les 6'30 ens alçàvem, a les 10 arribàvem a Oliva i esmorzàvem en un bar que molts abans era la clínica on el company de caminada i jo havíem nascut. A les 10'45 repreníem la marxa per la pista ciclista i a les 11'59 aconseguíem la fita: Gandia. Granissat de llima i a les 13 amb autobús cap a casa.

Proper repte: Dénia-Gandia, reivindicació del tren comarcal. Distància aproximada 35km. Quan?

Es mor la meua llengua

(ací, en aquesta expressió agònica i dramàtica que faig, cal que tinguem present una idea: no dic se'ns mor la nostra llengua, perquè nosaltres, el col·lectiu, ha deixat d'existir. El nosaltres ja no pertany al nostre nosaltres, sinó a uns altres; per tant, ja no som el referent al país)

Ah, però tu ets d'ací?

Detall curiós: ja no només em sent foraster al meu país des d’un punt de vista polític i lingüístic, sinó que també etnològicament. En no arribar una setmana que m’he trobat en dos situacions en què a causa del meu aspecte físic (cabells, ull, pell, etc.) no m’han fet del país, sinó d’un altre: dis-li saxó, dis-li germànic, comsevulla.

Baxtran

Fer balanços va bé, més que res, perquè és una manera més de mantenir el cap ocupat i de pas intente quedar-me amb la part positiva del que ha representat un fet. Enguany toca un altre balanç: un altre curs, institut nou, vida nova. El fet cert és que he notat el transplantament i ha estat molt sentit. He tingut moments positius amb alguns grups, per primera votla he fet un primer de batxillerat i he gaudit molt explicant-los literatura, història i normativa: em sentia que tractava amb gent madura i m’he agradat veure’m atés i respectat. Pel que fa a la resta de grups de la primera divisió, doncs de freda i de calenta, amb molts disgusts que em feien plantejar què feia jo allí, i amb d’altres que em trobava tranquil. Vorem el curs que ve.

Pel que fa al meu enriquiment i estimulació intel•lectual, ha estat molt bé, he dut a terme uns quants projectes que em ballaven pel cap i n’he deixat d’altres (o n’he abaixat el ritme): dels que més m’han colpit, aprendre grec. No sé si arribaré a fer els sis cursos que té l’idioma, però amb els que faça, ja n’estaré ben satisfet.

En literatura, més decepcions que alegries: sé que vull però com hom sol dir “no sé què volen de mi.”

No sé que m'ha agafat hui...

El professor de valencià va entrar a la sala de professors, va dir buenas i en aquell moment un llamp fulminador el va deixar allí convertit en cendres.

El jove antisistema, catalanista i independentista va entrar en la sala on es feia l'assemblea. Bones, va saludar alegrement la resta de gent, i en aquell moment un llamp fulminador el va deixar allí convertit en cendres.