De l'ensenyament i de les condicions

De fa un temps podria dir que sent ansietat pel que fa a l'institut. No es tracta pas que estiga malament i que necessite tractament, no és això. Em referisc que darrerament rep molts comentaris pel que fa a l'ensenyament: de positius i de negatius, per la qual cosa tinc sentiments de frustració, de ser un bon professor i al contrari, de sobreviure amb allò que podem però amb la sensació que podríem fer-hi més, però no podem perquè no tenim els mitjans, i si els tenim les condicions no són bones o jo no sé aprofitar-me'n. Fet i fet, doncs, molta angoixa vital.

El temps ha canviat, la modernor ens estreny i cal que els professors prenguem l'envit i fem definitivament un ensenyament de qualitat. Però les sensacions són molt negatives. Em disgusta la idea que les patums de l'ensenyament, els filòsofs i teòrics, amb les seues idees em facen sentir malament perquè no aconseguisc que tot vaja bé, que una part dels alumnes es perden en el camí de l'educació, que no demostren la potència que tenen. 

Compte que no és un retret envers els pensadors, sinó és la ràbia de comprovar que ens fan veure les mancances del nostre sistema però jo he de veure quines aules tenim; de manejar 25 o 30 alumnes per classe; trobar-me incapaç d'ajudar-los psicològicament quan al capdvall als nostres centres caldria que hi hagueren una bona colla d'assistents; de tractar d'estimular els alumnes del Batxillerat a conéixer fets interssants de la història actual, de llegir manta llibres, però ells encara estan en les beceroles de tot.

Com a professor amb inquietuds em faig malalt de saber que el nostre sistema educatiu públic necessita una solsida importantíssima, però em sent impotent perquè els nostres governants no ho fan. Al teler tenim moltes males peces i només que ens exigeixen que ho apanyem nosaltres. 

Tinc molta angoixa, confie que no passe més enllà d'allò que és intel·lectual.