Més del cánon

Tornant al tema del cànon, enraone amb un altre poeta que em proposa la idea següent:

la falta d’autors i autores del País Valencià és molt sospitosa. I em crida molt l’atenció que les poques referències valencianes tenen un marcat caràcter intimista i líric quan les veus que venen del nord i de les illes arrepleguen estils més diversos.

Aquesta apreciació és terrible perquè permet el pensament que al País Valencià hom només escriu d'una manera o que hom publica només una manera de poesia o que els jurats que jutgen els premis valencians (i dic els jurats perquè bona part de la poesia publicada ve directa dels premis literaris) tenen predilecció per una manera de fer poesia o que el públic comprador (poc, certament) té gust per una manera de fer poesia. Dic terrible perquè la connotació que podria adquirir aquesta mena de poesia és negativa, és a dir, que els valencians no som moderns i que estem ancorats en una poesia poc agosarada (com sí que passa als altres Països Catalans).

La meua percepció és que sí que hi han altres propostes, però no tenen el bon succés de ser editats (amb premi o sense) o pot ser també que aquest vessant de modernitat o de gosadia, doncs, no és de qualitat i doncs no mereix publicar-se o premiar-se.

Del tema gastat de propostes de cànons poètics

Ara que ja ha passat el nostre dia parlaré de dos fets. El primer té a veure amb una complicitat amb un altre poeta. M'envia dis articles que parlen de cànons d'autors de poesia d'aquest segle i de poetes en general. Fem un poc la rialla de comprovar que no hi som. Bé, jo tinc clar per què no hi soc.

El segon és que he llegit un article de la revista Núvol que fa un seguit de recomanacions: totes pertanyen a editorials catalanes, excepte una de balear i el mateix amb els autors, tots catalans i una de balear. Ai, els valencians...

D'un poemari jove afroamericà

M'han regalat el llibre de l'Amanda Gorman, la poeta que va recitar el poema discurs en la presa de poder del persident dels EUA John Biden. D'ací voldria fer un primer pensament, potser no massa positiu: trobe que no caldria tanta parafernàlia per a un acte que hauria de ser el més modest de tots. Què hi farem: el poder vol oripells i falòrnies per a dissimular les mancances a venir. Prenent un pensament de la Virginia Woolf, sobren les cerimònies si volem un món més igual i just per a tothom.

D'aquesta obra romandrà la polèmica que va hi haure sobre qui podia fer-ne la traducció a les altres llengües del món: tu sí, tu no, perquè no ets així, perquè no sents aixà. No m'estacaré en aquest bancal, però sí que faré un esment al primer problema a què haurà d'acarar-se de bestreta el traductor i és el del títol The Hill we Climb. An Inaugural Poem for the Country. Remarque, el problema està al principi de tot de tot.

Com traduïm Hill? Turó, pujol, puig, tossal, lloma o serral? Perquè en anglés hill té diversos matisos: n'hi han de bonyeguts, d'allargats, de baixos i d'alts, d'encatifats de verdor llisa o pelats i rocosos.

Com traduïm Climb? Pujar, escalar, enfilar-se o ascendir? Pujar no implica gaire esforç, amb la qual cosa, millor que hill hauria calgut dir mountain. Però escalar sí que demana treball (i doncs la importància de l'acte) i un hill no és una mountain, tal com significa enfilar-se. Pel que fa ascendir, aquest verb d'alguna manera esborra la força de traducció literal de climb, perquè per a això la poeta hauria pogut escriure ascend.

Com traduïm Hill we Climb? X que Y, X a què Y? Perquè escalar no regeix preposició, però pujar demana a i ascendir supose que també (d'acord amb què intuïsc dels DIEC2, DNV o DCVB)

Mala peça té en el teler la persona anàloga traductora de la realitat d'una afroamericana jove amb estudis i de família pobra, etc.

Al remat, pel que fa la part literària m'han vingut ressons del Whitman: he vist Fulles d'herba però en forma petita, reduïda. Per exemple la referència a les regions històriques dels EUA o l'arenga a l'esperit del país. És un poema no per a ser llegit, sinó escoltat, per la força de llibertat que vol desprendre. De fet, hi he notat també el to nacionalista dels EUA, el que s'autodenomina americà. Malgrat que fa referència a la minoria, no deixa de ser un pamflet per a tornar a ser una nació millor, de la qual el món està pendent. Em recorda la intel·lectualitat d'esquerres, espanyolista, igual que la de dretes.

Cal dir que sí que té aspectes que atenyen a la creació poètica i de manipulació del llenguatge: algunes molt bàsiques, com paral·lelismes i repeticions i algunes de ben trobades com aquesta que sí que mereix ser citada: jugar fonèticament amb el parell just is i justice. Però roda i volta, aquest poema llarg no deixa de ser un discurs.

D'una altra entrevista

 En poc de temps, una altra entrevista, a mitjan camí de les esmentades en el text d'abans. No és exhaustiva o profunda, però sí que és mes digna. En aquest cas la persona entrevistada respon qüestions de volada curta però també n'hi han de retrospecció, que fan, en el meu cas com a lector, estar a l'aguait en relectures a venir.

De dues entrevistes

En pocs dies de diferència he llegit dues entrevistes a dos escriptors. Evite dir-ne els noms i el gènere literari perquè no para bé ço que diré.

En l'una l'autor es llueix en les respostes perquè les preguntes estan ben fetes: fet i fet, tots dos han dut a terme la seua part i doncs, el resultat és una entrevista digna, travada, literària de pes. En l'altra el tocat és que sembla ridícula, no tant per les respostes de l'entrevistat (si parem esment què ha dit cada autor), sinó per l'entrevistador, que ha mostrat una malaptesa, una banalitat de qüestions que fa enrojolar i deixa en un pla força galdós l'entrevistat, el qual ha de respondre aquesta classe de preguntes.

En definitiva, no sé per què m'he pres seriosament aquest fet, però per una d'aquelles, aquesta volta m'ha colpit.

D'un sentiment

En la meua tasca docent es fa difícil haver d'explicar alguns conceptes del món des adults i he de cercar analogies que tinguen sentit en el seu món a penes acabat d'estrenar: escepticisme, sarcasme, evocació, nostàlgia. Certament, aquest vocabulari és de gent gran i ha de ser entés per adolescents.

Pel que fa a la nostàlgia, aquest mot va adquirint tota la magnitud de significació a mesura que passen els decennis. Perquè no és la mateixa nostàlgia la que es sent als 40, als 50 o als 70 i a vore com fas entendre a un jove de 16 què és això de sentir tristor, defallença i altres símptomes de depressió anímica produïts per l'enyorança, d'acord amb el DCVB. Ço que puc oferir-los de semblant és quan recorden el seu temps en l'etapa infantil i no tenien les preocupacions que tenen en l'ESO (o el Batxillerat).

Ara que s'acaba el mes i percep que ens hem menjat ja tres mesos de l'any i ho projecte als anys que tinc, no puc evitar que m'agafe aquesta nostàlgia del temps passat, d'una joventut que fa poc que s'ha acabat i faig el recompte de les coses bones fetes i de les que hauria pogut fer si haguera tingut la pensada.

De la merda de llei

Gairebé 40 anys de Llei d'ús i ensenyament del valencià i la situació de l'idioma propi dels valencians continua sent una merda grandíssima: una merda descomunal.

Després d'haver dit la brofegada, tot seguit el meu pensament. La família augmenta amb un altre membre i tota la paperassa que ens donen per a dur a terme les accions administratives majoritàriamen en castellà i la minoritàriament en bilingüe. Però tota tota, duu la marca de la Generalitat Valenciana, la nostra, la dels valencians, la dels valencians que som valencianoparlants.

40 anys de llei per a què? No sé on ho vaig llegir, però algú va dir que la llei aquesta simplement ha servit perquè els valencians pogueren parlar i expressar-se en valencià sense que foren denunciats i prou. Hi estic d'acord: la resta, la del desenvolupament i igualació i dignificació, a la merda.

És cert, ara és legal fer ús del valencià en els àmbits formals, però de què serveix si qui genera documents i qui els dona al ciutadà fan l'orni i continuen en la dinàmica d'amagar el valencià i expressar-se només en castellà? No pot ser que en lliurar-nos la cartilla de salut del segon fill siga en castellà quan hores abans l'has demanada en valencià i hom al·legue que és que no en resten i que és cosa de la supervisora. Quan tres anys abans, amb el naixement del primer fill vaig tindre la mateixa situació: és que no ens en resten; mirarem si n'hi ha alguna en alguna capsa.

Com? Que mirarem si n'hi ha en alguna capsa? I tres anys després estem en la mateixa? D'ací puc fer dues interpretacions: que totes les cartilles que lliuren són en valencià i certament s'exhaureixen; o la més possible: els n'envien una capsa, s'acaben i no en demanem més, mentrestant donen les de castellà i en demanen d'aquestes.

El tocat no és que hagen de ser els pares qui per activa demanen en valencià aquesta cartilla: malauradament el país no és tan exuberant  de lleials lingüístics, sinó més aïna hauria de ser l'administració sanitària qui la lliurara en valencià per defecte perquè de reclamadors en castellà són pocs comparat amb el grup de menfots lingüístics que tant els és si és en una llengua o en una altra.

Comptat i debatut, la llei és molt bonica, però la fan les persones i dissortadament aquestes tenen unes altres intencions.

De terrorismes

Ressona encara la mala maror pels aldarulls i actes de violència per causa de l'empresonament del cantant Pablo Hasél i la desfenestració de la llibertat d'expressió. Uns cerrils que cometen vandalisme i pirateria i unes forces de seguretat que fan servir les armes i en mig una societat que vol fer ús d'u dels drets fonamentals, el de manifestació, amb la llei mordassa com a mamu que les esquerres (hi ha més d'una esquerra?) no acaben d'eliminar.

Entre aquesta fragor hi ha una notícia que em deixa corglaçat, la que treu a la llym pública una conversa entre uns membres de les forces de seguretat en què assumeixen l'assassinat d'un jove mentre era torturat per pertinença a ETA. És menyspreable la terror que va escampar aquesta gent; ara, la que va ser per part de l'Estat i més encara amagada, tergiversada i justificada, deixa aquest Estat a la mateixa ratlla que aquells.

I fa por.

D'uns estudis becats

Una de les experiències acadèmiques (i endemés, personals) més boniques va ser la meua beca Erasms a una universitat de Londres. Jovenet de 22 anys davant la realitar de viure i estudiar en un lloc més gran que València, en una universitat totalment diferent. No continuará aquest texts amb detalls de la història; només vull redundar en aquest fet: fora del país, amb un concepte diferent de llibertat (de família, d'estudis, personal) i a eixa edat. Gràcies a una beca que em va cocedir l'ensenyament públic.

Ara la princesa Leonor se'n va a Gal·les. De bestreta diré que sent una enveja nostàlgica. Ella viurà una experiència acadèmica que em pense meravellosa i supose que també ho serà en el personal. Tot gràcies, talment jo, a una beca concedida per l'Estat.

Sentit amb les meues emocions aquesta jove viurà una experiència que no podran viure molts més jóvens que podrien fer un salt de qualitat en llurs vives. Tot perquè no hi han prou beques d'aquesta classe per a ells, que puguem pagar entre tots.

D'una ressenya que és una visibilitat més

El Pere Ciscar, molt bon amic, que a més a més és doctor en filologia, m'ha fet una ressenya (juntament amb un altre poeta) de gairebé tota la meua obra. És un text llarg però alhora breu (per raons de premsa, certament i comparat amb l'estudi universitari que l'amiga i també doctora en filologia Anna Vives), però que valore molt positivament i  amb molt d'afecte.

Agraïdíssim d'aquesta altra pedra que fa marge.

https://www.nuvol.com/llibres/bons-temps-per-a-la-deslirica-148840

 

D'un ninou

Hui acaba un any i en comença un altre: meravella genera. Havíem abandonat una dècada i ara que n'habitem una altra ens segueix el rossec de la següent, en definitiva que passa el temps i passa la vida passa.

D'un pensament

Han arribat les vacances dels alumnes i de retruc les nostres. Aquesta època sempre és de moltes intencions però acaba amb frustracions per no poder assolir-les: augmenten les obligacions parentals  i ens retalla la malatia, el gran merder de la COVID-19.

Del desé aniversari de la nostra Nadià Anjoman

El mes de setembre hi havia pensat però és el novembre que l'amiga poeta que ho recorda: la Nadià i la seua poesia. 10 anys fa de la presentació en societat, la deniera, i que forme part de l'actuació artística en homeantge a una dona assassinada pel marit. Afganistan, sí lluny, però també ací.

És un espectable preciós i emocionador, i és una llàstima que no puga transcendir d'una banda del rovell comarcal de la Marina Alta, d'on va sortir (amb les excepcions de València o Algemesí) ni de l'altra del crim que denuncia (la violència contra les dones).

Pot ser açò que diré és una candidesa, però com trobe a faltar un mitjà de comunicació valencià que es dedique a gravar els projectes artístics com aquest i, doncs, conserve un tresor de la cultura valenciana.

Pepa Espasa, Maria Josep Escrivà, Marta Espinós i jo mateix.

D'un nom de carrer

Ha esdevingut en Massamagrell un acte polític que des de la meua segària estant té i tindrà la incidència d'una agulla punxant un elefant en la societat valenciana en general. Amargament.

Al poble, el govern que hi mana ha decidit enretirar el nom del Joan Fuster a u dels carrers. No és un fet anecdòtic, sinó u de calculat i necessari per a dur a terme (afine més, reprendre) l'eradicació, l'anihilació com a poble valencià. Dolorosament amb la connivència del partit dels socialites del País Valencià, amb una rentada de mans del tot llastimosa i deplorable. Aquell PSPV que ha acabat sent engolit pel PSOE ha fet mostra d'allò que justament reflexionava el nostre filòsof: democràcia, raó, valencianitat.

Hom no pot entendre que un partit de la tradició socialista, que té com a himne La Internacional, s'haja comportat d'aquesta manera i per un lloc en la política haja menyspreat la memòria d'u dels pensadors més importants que tindrem mai en la nostra història (disculpeu els altres, però és innegable aquest fet). Amb la qual cosa em fa entendre que el nom no fa al cosa sinó que aquesta és can Pixa. Lamentablement.

Com es pot denigrar d'aquesta manera el Joan Fuster? Certament, u dels seus pensaments més corprenedors (Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres) està sent aplicat implacablement, gota a gota, pedra a pedra, en aquesta destrucció (afine més deconstrucció i mutació) del poble valencià, no només pels partits de l'odi de la raó i de la democràcia, sinó també pel partit dels socialistes. Estocòlmicament.

Perquè, en definitiva, el redol on ha punxat l'agulla ens fa mal, però la resta de l'elefant, inconscient, va a la seua.

Nota: La Internacional, la cançó dels pàries del món i traduïda per Maximilià Thous i Llorens, un altre a qui la desmemòria ha devorat.

Més sobre la cosa poètica

Quan pensava que el tema s'havia quedat de sobte, atés que un projecte poètic que volia mamprendre és a punt d'arribar a unan via morta, dos idees, una de nova i l'altra, la continuació del poemari Els hòmens primer..., han agafat empenta i van rodolant.

D'un esperó

Es presentava un curs nou amb incerteses i pocs trets de ser agradable, cosa que s'ha confirmat en els dos o tres primers dies. Un curs amb pocs estímuls amb que sentir-se viu. 

Ves per on algú esmenta un progama informàtic i de sobte un motiu per a crear artísticament apareix i d'ací un oasi en aquest desert del curs.

De la introducció del genocidi lingüístic

El genocidi lingüístic és la mort intencionada d'una llengua, és a dir, l'eliminació d'una llengua. En aquesta pràctica diversos poden ser els mecanismes: d'una banda, de manera inhumana, exterminant una comunitat; de l'altra, de manera més sibil·lina, més civilitzada, amb la prohibició d'una llengua o reduir-ne l'aparició i els usos. El fet és que d'acord amb la Declaració universal dels drets humans, en l'article 2,

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."

Tanmateix, la llengua ha estat un motiu més de discriminació i, de retruc, supressió. Al llarg de la història molts països europeus han tingut com a eix fonamental de desenvolupament l'adquisició de territoris i així créixer políticament, econòmicament, culturalment, etc. En moltes ocasions aquesta expansió ha implicat genocidis lingüístics, recordem-ho, exterminar-la: ja els romans van poder fer desaparéixer les llengües ibèriques (llevat del basc); en l'Edat Mitjana els regnes cristians van aconseguir erradicar l'àrab de la península i als nostres dies esdevé amb llengües ameríndies de tribus amazòniques amb la desforestació de la selva.

És per això que en aquest fenomen de les potències polítiques del món que han volgut expandir-se ha ocorregut el fenomen d'imperialisme lingüístic, que és la forma de lingüicidi intencionat que partint de la discriminació hom beneficia i garanteix el poder dels opressors i de la llengua que imposen i dels parlants d'aquesta.

És a dir, afavorir una llengua i fer-ne desaparéixer una altra tot abusant de poder. Vet ací la paraula clau, el poder, perquè les llengües no desapareixen perquè sí, sinó que hi ha hagut algú interessat a aconseguir-ho. En el fons, són els Estats els qui dissenyen i posen en pràctica aquests genocidis d'acord amb l'essència que volen conservar (una llengua, un país) tot usant estratègies vàries (moltes vegades lligant els tres poders: legislatiu, executiu i judicial) i dirigint-les als àmbits concrets: en el cas d'aquest panell, es tracta de l'educació.

Per a acabar, al llarg d'aquests die aniré penjant exemples d'aquest atemptat contra la llibertat lingüística de diverses comunitats lingüístiques, específicament ocorregut en els centres escolars i en temps no necessàriament llunyans (150 anys ençà) i en països democràtics, dit també, del món occidental. Els casos que hom exposarà per a l'aparició del supremacisme lingüístic pertanyen als territoris del Regnen Unit, amb l'anglés com a llengua de poder; als de França, amb el francés; als d'Itàlia, amb l'italià i als d'Espanya amb el castellà. De retruc, i el més important: contra els infants.

Del dia europeu de les llengües

Hui es festeja el dia de les llengües a Europa. Jo em mire aquesta diada des de l'escepticisme més gran del món: les llengües d'Europa, ja, sí. Llengües anglesa, francesa, castellana i italiana. Aquestes son les llengües d'Europa perquè pel que fa a les altres llengües, a les llengüetes com el català, l'occità, el cors o el bretó, només els espera la mort, amb tota la defensa institucional d'Europa sí, però la mort. Perquè molt sovint aquestes institucions europees declaren, avisen, sentencien, però de sanció no gens. Hui és el dia de les llengües a Europa, una altra bufa de la gamba per a no sentir-se culpables. En un altre escrit faré la meua aportació a aquest festeig.

D'una pel·lícula

He estat mirant unes quants films de l'Ingmar Bergman. D'aquests faré referència al darrer que he mirat: L'ullal de la verge. Comentant-ho amb un amic molt cinèfil com a història és un poc fluixa (és una adaptació d'una llegenda sueca medieval), però en el fons és plena de temes que obliguen a la reflexió, fins al punt que, deixant de banda l'escena de la violació i la violència dels assassinats que es cometen, crec que els adolescents haurien de mirar-la (guiatge inclòs).

Sense aprofundir, voldria deixar ací constància d'idees que m'han sortit. En primer lloc, la presència obsessiva del cristianisme en les accions i les voluntats dels personatges perquè és malaltissa la dependència que hom té de la religió i com és usada per a justificar alguns actes. Així hi ha les paradoxes a què s'han d'acarar els personatges que volen servar una vida sota els preceptes de Jesús, una de ben punyent és la del perdó quan has estat violentat. Haver de perdonar els assassins d'un fill i no caure en la venjança: el perdó contra l'ull per l'ull. Aquesta és la que més clama al cel i la que posa contra la paret el més forts dels cristians.

Trobem també l'atemptat als pecats capitals d'una banda i als manaments de l'altra: l'enveja de la mitja germana que té de la protagonista, que la duu a desitjar-li mal, i la luxúria dels pastors que volen satisfer els desitjos sexuals; i el fet de no matar, tant dels pastors com del pare de la protagonista. Més encara, aquest atac contra el manament de no matar desemboca a la mort del tercer dels pastors, que no participa en la violació i que acaba donant raó de l'expressió bíblica de pagar justs per pecadors.

A continuació el tòpic que apareix en contes infantils: el d'enviar els fills encara xiquets o adolescents a dur a terme missions complexes o simples. En aquest cas, els pares envien la filla adolescent a dur uns ciris per a la mare de Déu en un viatge que s'ha de fer amb cavall i travessant el bosc. Si bé va acompanyada de la mitja germana que ha entrat en l'adultesa, no deixa de ser un trajecte amb certs perills, amb la qual cosa posa en qüestió la responsabilitat dels pares de promoure una acció tal. Així el símbol de l'anyell que és enviat a l'escorxador és evident i hom es demana qui és realment el culpable: si els pares per haver volgut enviar-la, si els pastors per violar i matar algú que simplement havia pretés ser amable (càndid), si la protagonista, per no tenir prou llestesa de saber que home és un llop per a l'home i hauria d'haver desconfiat (tanmateix, aquesta darrera idea és fal·laç, atés que en aquesta situació concreta, hom no pot culpar la víctima).

En definitiva, aquesta pel·lícula que hom podria qualificar de circumstàncies, ha revelat ser des del meu punt de vista un bon element per a reflexionar sobre la complexitat de la condició humana amb el tocat lligat del cristianisme d'abans de la Reforma.

D'un bescanvi d'impressions

Més que enraonar d'una pel·lícula, en feem llacades, grosseres, ràpides, però amb color. Una d'aquelles va ser que l'ésser era de poble però no del poble. Vet ací el gran abís a què abocava un determinant article.