D'una lectura

Aquest llibre (Vindicació dels drets de la dona, de la Mary Wollstonecraft) m'ha fet pensar certament en allò que representa ser una dona en una època tan llunyana, no només en el temps sinó també en la idea que hom té de societat; alhora no puc evitar quant actual és encara, en graus diversos, en matisos varis, a tot el món: el concepte de separació de classes, la forma de l'educació familiar i pública, l'actitud d'hòmens i dones en la societat. Tot un conjunt que fa reflexionar de com és possible que amb més de dos segles de distància encara calga canviar tant i com la inèrcia al llarg d'aquests anys encara també conserve velocitat.

La Mary Wollstonecraft parla de la igualtat entre hòmens i dones des de dos punts de vista oposats: així, com a criatures de Déu, doncs, són iguals i mereixen el mateix tractament i han de servar els mateixos drets i deures. Ella malda perquè entenguem que la virtut i la raó són dos aspiracions de l'esser huma, siga home o dona, i que només d'aquesta manera hom pot viure en harmonia en una societat moderna i avançada. Aquesta societat ha de posar a l'abast els drets a tots dos i si hom fa ús dels drets ha de ser conseqüents amb els deures: hòmens i dones. Ara bé, si bé diu que elles haurien de poder assolir els oficis que fan els hòmens, en unes quantes ocasions deixa anar que la tasca de la dona és la de tenir fills i tindre cura de la família i la de l'home la de ser el suport material i un poc tindre cura dels fills.

Altrament si Déu havia volgut que les dones no foren com els hòmens i havien d'estar en un nivell inferior (econòmic, cultural), hom no hauria d'exigir a elles el mateix que als hòmens. Açò vol dir que si les dones han de ser educades d'acord amb la idea que no pot aconseguir mai ser igual que l'home, a pensar com l'home, a tenir treballs com l'home, etc. doncs que és injust fer-ne sàtira pel nivell intel·lectual baix: més aïna seria un retret a l'home per permetre que açò passe o per fer llenya d'un arbre abatut.

El llibre també fa moltes referències a autors que tracten l'ésser femení: fesomia, caràcter, educació, i no s'està d'atacar força enutjadament una figura cabdal del pensament com és Rousseau, en l'aspecte de l'educació femenina. En el meu cas, que no en sabia res amb l'edat que tinc, m'ha aborronat tindre coneixement no només de les idees que tenia per a educar el sexe femení sinó que també quant vigents són encara (la sèrie Doraemon, els anuncis de joguets o certs hàbits socials com la presentació en societat de les adolescents). Endemés, ataca també les dones que segueixen el mateix pensar que Rousseau i d'altres moralistes com ell, amb la qual cosa l'autora té clar quin és l'enemic: qualsevol, siga masculí o femení. Vull destacar que sovintegen els retrets a les dones que no saben educar els infants per aquesta mancança de raonament, capficades moltes voltes per fets banals com la moda, etc. Al tall d'açò, dins d'aquest calaix fica també els novel·listes que escriuen obres que mantenen el pensament sentimental i no racional de la dona i em venia al cap constantment La senyora Bovary de Flaubert.

En l'obra Déu i el seu poder, saviesa, etc. són esmentats constantment i ell és la finalitat a què hem d'aspirar com a humans. Certament, el llibre moltes voltes fa digressions de caracter religiós en què lloa la figura divina, el magnifica i el concep com a destí final de la humanitat, gloriós i perfecte. És per això s'allarga massa el discurs. Al remat, també els representats d'ell en la terra esdevenen blanc dels seus retrets.

Pel que fa a l'amor, he entés que és una cosa d'adolescents i que en arribar el matrimoni caldrà que vaja apagant-se aquesta flama tan apassionada per a deixar pas a l'amistat: moment ideal en què home i dona es donen afecte, deixen de banda l'aspecte pecaminós del sexe i tots dos es lliuren a ser bescanviadors d'enraonaments i estímuls intel·lectuals (i torna el problema: si les dones no són educades intel·lectualment, com poden ser el complement de l'home?). També m'ha recordat la Virginia Woolf, amb l'obra Una habitació pròpia, quan ella manifestava que la dona tenia un desavantatge des d'un punt de vista intel·lectual perquè no té els mateixos privilegis que l'home (temps, diners, ocupacions, classe social). Ací, la Wollstonecraft retreu també que hom negue a les dones igualar-se als hòmens i accedir a les mateixes oportunitats).

Per a acabar, el llibre és un volum considerable de llarg, gairebé 400 pàgines i en la part final deixa anar que hi hauria un altre volum de continuació, cosa que no va passar. Aquesta llargària, des del meu punt de vista, es fa un poc enfadosa, perquè continuament torna a les mateixes idees i conclusions, amb la qual cosa tenia la sensació que es repetia molt. Amb tot, aquest incident no és prou per a aplaudir un llibre verament indispensable, no només per als adults, sinó que estaria bé que hi haguera una versió adaptada per a adolescents.

De l'ensenyament

En el meu afer docent estic contínuament en contrast; vull dir, rep molts estímuls de ço que representa la pedagogia moderna i d'autonomia de l'infant però xoca  contra la rigidesa (sí, rigidesa) del sistema educatiu i contra els hàbits dels alumnes o també alguns pares.

Les xarrades subvencionades per entitats bancàries enormes o d'altres grups que apleguen diners i poder fan mal el cor del professoram, o almenys a jo, perquè mostren una manera de fer que quasi sempre no té a vore amb la realitat d'un centre, d'un poble o d'un alumnam.

També mire amb enveja corrents pedagògics que parlen d'aquesta autonomia personal de l'alumne, de la història que hi ha darrere en ço que significa l'origen del moviment, alhora tan paradoxal: Montessori, Ferrer i Guàrdia, etc. van fer dels infants pobres, de classe obrera, dels més desavantatjats en definitiva, els destinataris d'aquests corrents nous pedagògics i ves per on ara aquesta mena d'escoles són privades, els assistents de les quals solen ser de famílies amb poder. Quin fet més contradictori.

Endemés prenc consciència que el sistema educatiu, com més va més es desvia de la creació, de la llibertat, de la capacitat de pensament i raonament autònom i així l'ensenyament de secundària és una graella separadora que fa trobar a faltar el llac de l'etapa infantil.

En conclusió, com a professor fer recerca de corrents pedagògics pioners, capdavanters d'un segle arrere o dos crea una certa angoixa de comprovar quant complicat, quanta variable hi ha en aquesta post d'escacs que és l'ensenyament.

D'unes presentacions cancel·lades

He llegit per les xarxes que hi han autors que es planyien pel fet que no han pogut acomplir les presentacions literàries que tenien llogades. En el meu cas, també m'ha passat i és un cas força entristidor, perquè en tenia unes quantes i em fea molta il·lusió parlar davant de gent de versos, de versos i traducció, perquè les presentacions tractaven la traducció de Circulació en la boira. No sé si hom les reprendrà i si ocorre, em pense que la sensació no serà la mateixa amb açò de la malaltia.

D'una dita popular

Aniràs fent camins nous, però també hi hauran clots en què caure. (Popular armeni)

D'una altra entrevista

En el text d'adés he fet referència a altres entrevistes. És per això que vull fer un esment d'una altra, d'un pensament que em va deixar sorpresíssim, decebut i també remogut. Qui responia en l'entrevista va afirmar que de tota la seua producció, gairebé la mitja dotzena de llibres, conservaria també 6 poemes.

Vaig trobar aquesta declaració molt agosarada i no m'hauria sobtat si justament els llibres que havia publicat havien estat premiats, alguns de molt de prestigi. Com a poeta que he intentat aconsegir algun guardó, podria considerar irrespectuosa aquesta declaració, però altrament vaig pensar en el jurat, com a garants, responsables i creditors del premi que defensaven.

Com he dit en l'altre text sobre la naturalitat en les entrevistes, jo no m'atreviria a dir-hi que de tots els poemes escrits en salvaria uns quants. Més que res perquè qui esguites és la reputació de l'altri: el David Castillo, el Jordi Cornudella, el Josep Piera o la Maria Josep Escrivà, per exemple de noms de renom i capacitat literària. Endemés, fa pensar també en eixos sis poemes, si és u de cada llibre (pensament estadístic) o si són tots sis en un mateix llibre.

Certament, cal estar molt segur u mateix quan té una entrevista davant.

De com es parla en una entrevista

He llegit a la revista Núvol aquesta entrevista. Aquesta reflexió no és necessàriament per raó d'aquella sinó per d'altres que he llegit i la purna de la que parle. A jo, no m'han fet entrevistes gaire entrevistes per la meua tasca poètica: diré que només 1 i tot just al poc d'haver vist publicat el Dos poals de sabó... La profunditat de l'entrevista, poca i el compromís i el despullament també poquíssim.

D'aquesta entrevista (i en d'altres també) destaque la naturalitat, la mancança de preocupació de les respostes, dels punts de vista poètics de la poeta, de dir noms discordants, tot en una edat molt jove: 28 anys. Destaque també que ara que està dit i publicat, em pense que serà usat (si arriba el cas) en un futur per a refutar, atacar, etc. si hi han canvis de pensament. Recorde: 28 anys, tota una vida per davant.

En llegir aquesta entrevista (i d'altres) no puc evitar tenir sentiments encontrats d'atreviment, de valentia, de condescendència o de superioritat que la joventut pot implicar.

Pel que fa a ço que diu, doncs, algunes idees que compartisc i d'altres que no.

D'un desencant

Després de veure les imàtgens de la gent omplint bars, de la gent que no respecta les prevencions en els comerços, etc., arribe a la conclusió que els titulars i les consignes dels mitjans de comunicació ens van estrafer la realitat. La il·lusió ens va tapar la realitat.

D'un mot que ompli molt

Crec que puc tindre el pensament que l'ésser humà és presoner de les paraules que crea, del significat que els dona. Aquest significat, en aplicar-lo a la societat, acaba degenerant o també pervertint el vocable i al remat fa que surta el dilema, la contradicció, la paradoxa, en definitiva, l'atzucac.

Aquests dies de tancament (però també abans) els mitjans de comunicació estan fent ús del mot plural com a un puntal de la seua raó de ser. Endemés, com a éssers socials, estem sent educats a promoure i servar aquest concepte des de molts àmbits (educatius, sobretot). Però el meu capteniment és el desfici per com aquest mot (i el significat que té) pot ser corromput.

Així, jo puc entendre la pluralitat com un fet en què hom dona participació en un acte a molts col·lectius. Per exemple, en una gestió cultural d'una societat cal ser plural i tindre en compte la literatura, les arts, la dansa, etc. I dins d'aquestes, les que poden necessitar molts recursos o pocs; o les que poden ser majoritàries o minoritàries. Pluralitat.

També una societat ha de ser plural quan ha de permetre que hòmens i dones o blancs, negres o asiàtics o les que puguen ocórrer, tots, puguen tenir presència, veu i importància en qualque fet social, polític, econòmic, etc.

Ara bé, ja no tinc tan clar quan plural implica donar veu a col·lectius que d'alguna manera coerceixen, neguen, barren, els drets i llibertats de la persona. Amb açò vull dir: per què una tertúlia ha de permetre la participació de partits que neguen l'holocaust jueu (i per ampliació tota altra víctima no jueva dels camps de concentració), o que menyspreen la igualtat d'hòmens i dones o el fet sexual? Per què hom ha d'adduir-hi el mot pluralitat? És ser això plurals?

Vet ací la perversió, i doncs, la paradoxa, en els mitjans de comunicació que es volen plurals; com quan hom parla de la llibertat d'expressió i de pensament.

D'una lectura

Aquests dies en què cal combinar la faena, la criança i la cultura, he llegit el llibre Igualtat entre els homes i les dones / Greuge de les dones de Marie de Gournay. De primer m’ha cridat l’atenció un fet: ella insisteix força voltes en la idea que cal que hòmens i dones siguen iguals, no que les dones siguen superiors als hòmens. Així de simple i lúcid, sense caure en l’altre extrem, sense copiar el vici masculí. Perquè els hòmens (i també moltes dones, per què no?) malpensats i malicciosos podrien interpretar que ella i el gènere femení voldria ser millor que els hòmens.

Aquest llibre de cinquanta pàgines i lletra grossa aplega dos escrits, el primer és més llarg i conté tot el cos d’argumentació de per què cal aquesta igualtat i el segon és molt curt i deixa de banda els exemples per a treure punta als tipus variats d’hòmens cerrils que vol atacar per raó de rebutjar de valorar positivament les dones des d’un punt de vista intel·lectual.

Així, destacaré del primer text que m’ha recordat molt l’obra Lo somni de Bernat Metge, el qual en un atac dialèctic a Tirèsies dedica una part a fer un repàs molt, molt erudit a tota la generació de dones que van demostrar la valor pròpia: gregues, romanes, jueves, etc. Mentre llegia els exemples de la Gournay, pensava en el Metge i de retruc en la idea del professor Albert Hauf quan jo estudiava literatura medieval: que tothom es copiava i que d’alguna manera hi havia una mena de base de dades i qui volia fer algun escrit d’un tema determinat tirava mà de bibliografia i en feia la cita (plagi, etc.).

Del segon text, ço que assenyale és que en el món de la cultura, els hòmens han tingut un comportament força estúpid menystenint i menyspreant les dones per voler fer igual que ells: pensar i expressar-se. També aquest opuscle m’ha recordat una lectura que he fet massa tard, Una cambra pròpia de la Virginia Woolf: la idea que les dones han de demostrar molt més sempre que els hòmens i que no tenen la igualtat d’oportunitats ni de temps per a dedicar-s’hi.

Comptat i debatut, una lectura ràpida, d’una vesprada llarga i ociosa i adient per a reflexionar qüestions de gènere i escrita en l’edat moderna. Crec que aquesta mena de lectures haurien de ser present en les aules i important: explicades, molt explicades i comentades.

De canvis que es fan

Mirava un capítol d'una sèrie en què els personatges havien decidit fer un canvi professional i de vida: deixaven els EUA per a anar a viure a París. El fet és que apareix una escena en què u d'ells, des d'una situació alta, contempla el lloc de faena, un gran laboratori i pensa que serà un gran canvi i que ja no hi tornaran més.

Aquesta escena m'ha recordat els meus dos trasllats que he tingut: hi havia dues finestres ben amples i podia contemplar dos païsatges muntanyosos al fons (fet i fet dues postals precioses) i vaig pensar el mateix. Em va raptar un sentiment de tristesa, de no tornar a mirar eixos païsatges i de pensar que perdia uns llocs per a sempre. El sentir ha estat agredolç, perquè jo volia anar-me'n, però no vaig poder evitar aquest comiat tristot, perquè deixava arrere també el contacte diari de bons companys.

Evocar...

D'un estat d'ànim

Tot quant he pogut he volgut defugir els mitjans de comunicació al llarg d'aquest drsma de la COVID-19. Les declaracions institucionals i les notícies de la premsa resulten incertes, parcials, desconfiables, poc vigents... Les morts ocorregudes se'm fan una llosa per a les picabaralles en què s'embancalen els polítics i les campanyes dels mitjans de comunicació que promouen l'esperança se'm fan sensibleres i fins i tot ofensives, sobretot una que diu que som un gran país. En discrepe: ho sent.

 Hui ha tocat ser pessimista. Vorem més avant.

De biodiversitat poètica

El poeta se'n va arrere al moment en què va començar a fer versos i recorda el grup de companys que n'escrivien. És un món reduït de pocs noms els satèl·lits dels quals són els autors que estudia en la facultat. Torna a l'època actual i d'aquella colla han desaparegut noms i regolfen vint anys després molts més poetes. No només del reducte de la facultat sinó de tot un món que s'ha engrandit. Roda i volta l'univers literari s'eixampla, s'eixampla i nega el poeta en la petitesa més aclaparadora.

I és menester sobreviure.

D'una posada al dia

Aquest blog fa 15 anys i he volgut mirar arrere pel tocat de la carrera literària pròpia, atés que una de les raons d'aquest blog és fer esments de la tasca literària. 

En donar el darrer llibre del Dospoals a un amic poeta, aquest va assenyalar que tot plegat ja disposava d'una bibliografia considerable, cosa que és veritat: he escrit poemaris individuals; he participat en unes quantes antologies i he fet un parell de traduccions (deixant de banda altres obres sense tanta entitat). Roda i volta, concebuda com una art lul·liana on la llengua, l'estil, els temes, etc., s'apleguen i s'entrellacen en les obres diverses, la meua proposta literària ha assolit, doncs, una bibliografia amb cos.

Aquesta foto primera representa la fita més important per ara en la meua poesia: el Dospoals, principi, puntal i emissor de la resta de la poesia que he escrit i supose que escriuré (si no acabe fent com en u dels poemes del Förlorare). Aquesta és la trilogia que té com a eix la literatura, des de vessants i temes diferents: recull aspre, jeroglífic, obvi, hermètic... Tota una requesta, pel treball que implica endinsar-se.

Aquesta imatge és el primer llibre d'una altra col·lecció que té com a connexió un altre tema literari universal: la mort. En aquest poemari hi han la mort, la malaltia, l'amor fins i tot, tot servant la tècnica del Dospoals. De moment hi ha un llibre sol, però a hores d'ara ja hi han uns quants poemes de ço que en seria un altre. Faltarà saber si serà una dilogia o una trilogia.

Aquesta tercera foto és una dilogia en forma de plaquetes. Ací el tema és la sol·litud i hom fa servir l'amor, el neguit, el desconsol, com a recursos. El primer llibret no ha estat publicat mai en paper, encara que sí en forma d'àudio (i per això en la imatge hi ha aquesta portada). Hi havia pensada una tercera plaqueta per a fer-ne una trilogia, però de moment no hi ha cap projecte.

Pel que fa a la quarta imatge, aquest llibre és una proposta de voldre crear poesia d'aquella formal, de mesura de versos i disposició estròfica. Estocolm és un aplec de dos plaquetes, que hom llig primer d'un costat i després de l'altre, indistintament. Són poemes construïts amb un itxiní, un haikú i una tanka i reflecteixen temes simbòlics, polítics, amorosos, socials, etc. Conté un vocabulari força culte i demana moltes voltes consultar el diccionari si és un lector mitjà (o fins i tot superior) en valencià.

La cinquena foto mostra les traduccions publicades fins ara. La primera forma part d'una proposta multidisicplinar que aplega música (Marta Espinós), art plàstica (Pepa Espasa) i poesia. No va ser inicicativa meua, sinó que m'hi va implicar la Maria Josep Escrivà, qui em va demanar que fera la traducció i qui he acompanyat en recitals d'aquest muntatge. En aquesta plaqueta hi han els versos d'una poeta afganesa assassinada pel marit, entre d'altres per escriure poesia. Són poemes molt sentits, desconsolats i a voltes amb una llacada d'esperança, malgrat la fi que va tindre ella: la Nadià Anjuman. He de dir que com a llibre és bé, però en conjunt de música i art és corprenedor. 

La segona traducció sí que va ser idea meua. En un viatge a les Illes Fèroe vaig comprar un llibret d'una poeta jove, una primera obra, i em vaig posar el repte de traduir-lo. Partint del fet que no sé feroés, gràcies al meu coneixement de llengües, als recursos en línia i al fet de conéixer una família feroesa així com també la mateixa poeta, doncs va ser possible la realització d'aquest llibret, el qual parla de l'afecte i l'amor, de les tradicions feroeses, dels fets quotidians, recordats essent infant o en la preadultesa.

La sisena imatge representa el conjunt de col·laboracions en 
antologies. La valor que done aquesta mena d'obres és la possibilitat que restar fixat en el contínuum literari, en alguna mena de generació, en un registre de noms per a projectes de diversa mena: de poetes, per a defensar el patrimoni de Gandia o del País Valencià.

Per a acabar, la imatge darrera és un rar en la meua carrera. D'una banda gravar un disc recitant poemes de Joan Fuster. Aquesta producció tampoc va ser iniciativa meua, sinó que també me la va proposar la Maria Josep Escrivà, per a acompanyar-la en una tria feta per l'estudiós del Fuster Voro Ortells, poeta també. De l'altra banda, un catàleg d'una exposició de fotografies meues i de dos col·laboradors més, (la Tonyi Pons i el Justo J. Cabrera), acompanyades de poemes propis.

Comptat i debatut, hom pot sentir-se complagut d'una bibliografia aital, d'haver col·laborat en una altra rama de la nostra cultura, bé siga valenciana, pel país on pertanc, bé catalana, per aquest projecte comú d'una literatura una. Una altra cosa serà la petja que hom hi deixe. Almenys, algú ja s'hi ha interessat i n'ha fet un estudi, el sentiment provocat del qual ha estat commovedor.

D'un migdia en què peripateticàvem

Moment abans que hom decretara el tuacte o sainet de la confinamenta fem una altra enraonia literària. Amb les idees, dubtes, afeccions i desafeccions, conclusions i impotències tractades i assumides aquests dies d'enclaustre serveixen per a posar en orde el fet literari propi: moltes són les mancances; molt també el temps desaprofitat; així com també certes aspiracions que hom haurà de deixar de banda sense traumes ni dols. No obstant això, haurà de ser motiu per a continuar treballant-hi.

Del dia de la dona

D'un dia com el de hui em sobrevenen un parell d'idees. La primera la devaluació que ha sofert el terme i com s'ha vist despullat de la càrrega reivindicativa. Açò es pot vore principalment en els pobles i sense diferenciar partits de dreta o d'esquerra: si no e tens consciència, tant és l'u com l'altre. Pose per cas el programa d'actes que la regidoria de la dona pot oferir i ací ve el desconhort en la sensibilitat de la persona (tant de la dona com la de l'home conscient i conscienciat): tallers de zumba, riallateràpia, menopausa, balls o fins i tot una missa. Així hom troba a faltar, en el cas dels pobles concretament, xerrades d'història del feminisme, accions vindicadores, col·loquis sobre llibres o films.

Una altra idea és el paper de l'home. Crec que aquesta altra meitat de la societat hauria de prendre part activa en un canvi d'actitud, bé amb un programa paral·lel, bé en un altre dia concret, en el qual hom treballe, revise, vindique una nova manera de ser home i que de retruc engresque també la dona, perquè així l'acompanye en allò que ha de representar que ha de ser l'home nou, l'home igualitari. Sobretot tallers en què hom expose com ha estat la història de la masculinitat, quant tòxica ha estat no només per a la dona sinó per a l'home mateix i quan començar a parlar-ne des d'un punt de vista infantil i juvenil.

En definitiva, no es simplement el dia de la dona, vindicativa i empoderada, també ha de ser el de l'home igualitari. Em pense que cal molta formació en l'administració local perquè un dia com el de hui tinga la importància que mereix i no es pervertisca i degenere de forma obtusa.

De control de qualitat

Enraonàvem de poesia: de la poesia pròpia i de les incerteses. Comentàvem si els poetes podien tenir dubtes si allò escrit era bo; si calia que un company ho llegira i hi opinara sincerament; si a hores d'ara de la pel·lícula hom havia de patir pel desagradament dels companys de versos, qui poden considerar-los superflus, maldestres, avorribles, etc.; roda i volta, un demèrit en la carrera pròpia: en definitiva una baixada en la qualitat.

D'un cantant

Mentre tornava de la faena m'ha assaltat la necessitat d'escoltar un disc del cantat Bunbury: el radical sonora. En casa tranquil, llig l'entrada de la Viquipèdia que explica l'entrada del cantant; em corprén la part que tracta del disc aquest i en concret la recepció que va tenir el dit disc entre els seguidors del cantant: rebuig i fins i tot violència física en un concert. La raó és que havia canviat completament d'estil en la nova vida com a artista en solitari i sembla que això no va ser acceptat, entés pels fans de quan cantava en Héroes del silencio. Segons ell, hi havia la incomprensió i la necessitat d'un altre públic que entenguera el nou camí.

Reflexione aquest lament d'un canvi. Tothom necessita reemplaçar-se.

Dels nostres

Anàvem de compres per un supermercat i trobem un paquet de càpsules de café. D'una empresa valenciana. Granell. En l'etiquetat 7 idiomes i cap d'aquests era en la llengua pròpia del país.

Tanta por hi ha d'etiquetar en valencià? Tant assumida està?

De l'accident de metro

Per fi hom ha fet justícia en el juí que més ignomínia ha mostrat en la història del país, la d'un accident que va deixar més de 40 morts i gairebé 50 de ferits. S'ha acabat tot sense haver-se celebrat el juí, bé, sí que se n'havia fet, però ara que semblava que anava de bo, tot ha acabat en un acord. Segons els titulars dels mitjans, els afectats volien la veritat, justícia, però no venjança, roda i volta, un perdó de cor.

Però a jo, aquest retruc final m'ha deixat malament, molt malament de pensament, perquè m'ha escampat més dubtes que certeses. La primera, que haja estat amb l'arribada d'un govern d'esquerres quan s'haja volgut fer el juí definitiu després que la jutgessal' haguera rebutjat dues voltes abans, en un govern de dretes. ¿Vol dir això que una ideologia política ha estat determinant perquè un jutge mamprenguera el juí? Si ho ha estat, ¿vol dir que no hi ha separació de poders i que la dreta ha fet mans i mànigues per a evitar-ho, pressionant els jutges i , doncs, aquests s'han deixat pressionar? Si no ho ha estat, per què no s'havia fet de totes totes de bon principi? Comptat i debatut, quina confiança podem tenir amb el poder judicial?

La segona, per què no s'ha celebrat el juí? Per què ha acabat tot amb un tracte amb la fiscalia i el tema s'extingeix? ¿Vol dir això que ja no podrem saber què va passar realment? Per què, si tan segurs estaven els afectats que anaven a guanyar, permeten ells que acabe tot amb reconeixement (sí, un reconeixement i assumpció de la culpa) però sense que hi haja una pena de presó? ¿Com és que una cosa tan greu ha hagut d'acabar sense cap responsable en la presó? Després de tants anys de menyspreus, menysteniments, ofenses i ridículs, de clams a la societat perquè hom els fera cas, ¿és prou dir: va ser culpa nostra perquè es podia haver evitat?

La tercera, ¿és aquesta decisió un exemple de cara als accidents a venir, u de proper, aquell que va ocórrer a Galícia l'estiu de fa uns quants anys?

En fi, no puc evitar de pensar que tot ha resultat una decebedor: potser puc mostrar-me irrespectuós, però d'alguna manera la societat valenciana se'n pot veure afectada de cara a altres accidents, més quan sembla que els responsables han acceptat la culpa (sense entrar en presó) i altrament no han demanat perdó o manifestat pena. No puc dir que haja estat una victòria pírrica, perquè sembla que era ço que volien els afectats, però deixa un mal gust de consciència a la part de qui han volgut ésser empàtics, solidaris i han acabat atònits per aquesta fi tan ràpida: no per venjança, sinó per justícia.

De la privacitat postal

Llegia fa temps un article en el Vilaweb en què l'autor fea un comentari d'una publicació d'un aplec de cartes que s'havien escrit persones destacades de la cultura catalana, en les quals els cartites parlaven (i també malparlaven) d'altres persones conegudes del mateix món. Estem acostumats que es facen publicacions de les cartes que s'han pogut escriure persones destacades i m'ha fet suscitar el dilema següent: està bé editar-les quan els implicats ja són morts i no poden decidir si els sembla bé o no que es facen públiques? Si d'acord amb l'esperit del fet postal hom confia amb la privadesa i la confiança mútua, per què algú temps després (hereus o altri) ha de decidir revelar-ne el contingut?

És clar que amb la publicació de les cartes nosaltres, els que venim després, podem arribar a conéixer, comprendre, atényer, les persones que s'han escrit les cartes, però no és una violació del dret de la privadesa i la intimitat?