Donant idees, donant idees...

Un grup d'amics estan a la cua de facturació de la maleta i enraonen de la manera següent:

-Has comprovat molt pesa la maleta?

-13 kilos. No podré carregar gaire quan tornarem.

-Estos de Ryanair, quina manera de putejar la gent.

-Doncs, sí. Són molt pesats amb això del pes. Hi tenen una obsessió... I mira que són injusts. Jo pese 65 kilos i si omplic la maleta fins als 15, en total en pese 80. Mentre que eixe que està ara a la barra, que segur que en pesa més de 120, més la maleta, en deu fer 135.

-Cert és, Això són més de 50 kilos de diferència...

-No voldràs que es pague pel pes del cos... Podeu pujar fins un pes total de 100 kilos, qui se'n passe, recàrrec... Això és discriminatori!

-Home, no, però podrien deixar que la meua maleta poguera pesar 20 o 30 kilos... i encara els en sobrarien 30 més: com una mena d'incentiu...

-Ara que ho dius...

-Vist així...

Dispersió

Des de fa un any ençà que estic embolicat en un munt de projectes: preparar uns quants recitals de poesia, traduir uns poemaris, escriure un parell de llibres de poemes i un parell de diccionaris, enraonar temes lingüístics per al blog de llengua, acabar un article de llengua per a una jornada de filologia, anar a danses i a l'escola d'idiomes i fer la faena de grec i de francés; a més a més, de les classes de l'institut.

També parar per casa i estar amb qui m'estime.

Em sent perdut, són moltes coses, que no crec que en siguen massa, (perquè per a la cultura no n'hi ha mai massa), però tinc la sensació que estic molt a soles...

Hi han dies en què em demane si hi han psicòlegs de poetes...

De l'ensenyament i de les condicions

De fa un temps podria dir que sent ansietat pel que fa a l'institut. No es tracta pas que estiga malament i que necessite tractament, no és això. Em referisc que darrerament rep molts comentaris pel que fa a l'ensenyament: de positius i de negatius, per la qual cosa tinc sentiments de frustració, de ser un bon professor i al contrari, de sobreviure amb allò que podem però amb la sensació que podríem fer-hi més, però no podem perquè no tenim els mitjans, i si els tenim les condicions no són bones o jo no sé aprofitar-me'n. Fet i fet, doncs, molta angoixa vital.

El temps ha canviat, la modernor ens estreny i cal que els professors prenguem l'envit i fem definitivament un ensenyament de qualitat. Però les sensacions són molt negatives. Em disgusta la idea que les patums de l'ensenyament, els filòsofs i teòrics, amb les seues idees em facen sentir malament perquè no aconseguisc que tot vaja bé, que una part dels alumnes es perden en el camí de l'educació, que no demostren la potència que tenen. 

Compte que no és un retret envers els pensadors, sinó és la ràbia de comprovar que ens fan veure les mancances del nostre sistema però jo he de veure quines aules tenim; de manejar 25 o 30 alumnes per classe; trobar-me incapaç d'ajudar-los psicològicament quan al capdvall als nostres centres caldria que hi hagueren una bona colla d'assistents; de tractar d'estimular els alumnes del Batxillerat a conéixer fets interssants de la història actual, de llegir manta llibres, però ells encara estan en les beceroles de tot.

Com a professor amb inquietuds em faig malalt de saber que el nostre sistema educatiu públic necessita una solsida importantíssima, però em sent impotent perquè els nostres governants no ho fan. Al teler tenim moltes males peces i només que ens exigeixen que ho apanyem nosaltres. 

Tinc molta angoixa, confie que no passe més enllà d'allò que és intel·lectual.

Discurs de benvinguda

Alumnes, benvinguts a un nou curs. Supose que tots deveu saber què vol dir la paraula paràsit, ço és, aquell que s'aprofita d'un altre per a subsistir i el perjudica. Doncs bé, hom podria dir que vosaltres, alumnes d'institut d'ensenyament públic, sou uns paràsits per a aquells qui ens governen. Vosaltres assistiu a unes classes que costen diners al nostre govern: aquest ha de pagar els professors, nosaltres, que vos han de fer classe; així com també ha de pagar uns administratius perquè gestionen tota la paperassa burocràtica. També ha de pagar els rebuts de llum, aigua, etc. dels centres; ha de construir instituts per al vostre ensenyament i ha de promoure beques per a aquelles famílies més pobres, més paràsites, doncs.

És per això que vosaltres sou un problema per al país. Teniu 16 anys, i en lloc de treballar i guanyar un sou amb què pagar imposts, vos dediqueu a estar ací, a consumir uns recursos que els governants nostres podrien  destinar a altres llocs. Sou uns paràsits perquè vos hi estareu fins els 18 anys, i fins i tot, molt més encara, fins els 25 o 30 anys, per tots aquells qui voldran estudiar una carrera universitària en un centre públic.

Vosaltres, alumnes de batxillerat, per a no ser maldits pels nostres governats, per a no ser considerats paràsits, ço que hauríeu de fer és anar a un batxillerat privat. Perquè, fet i fet, hauríeu de pagar per a la vostra educació. Hauríeu de pagar pel vostre ensenyament, ja que d'aquesta manera es desenvolupa l'activitat econòmica, i així el país disposa de recursos econòmics per a les coses realment necessàries.

Alumnes, és trist que vos ho diga d'aquesta manera, però no sou res més que paràsits.

La disputa de l'ase

Després d’haver acabat l’ase de contar l’exempla l’home va dir que el seu país era millor perquè l’oratge sempre era agradable; sempre feia sol i plovia poc, cosa que oferia bon estar tot l’any. Però l’ase, va respondre que encara que al seu país nevara i ploguera constantment no era impediment per ser millor, ja que sempre era verd, ple d’arbres i herba i fonts.

I va acceptar l’home l’argument de l’ase, mes li va dir que el seu país tenia molts artites i obres que li donaven esplendor; també tenia escriptors i disposava d’una literatura mil·lenària amb grans noms. L’ase, però, li va dir que si bé el seu país no tenia grans obres ni escriptors amb una gran literatura, sí que tenia un premi Nobel, el premi més extraordinari de tots. L’home va dir certes allò que havia respost l’ase, i li va dir que els seus compatriotes es trobaven entre els millors esportites i que havien aconseguit grans premis i campionats. Tanmateix l’ase li va respondre que sí bé el país de l’ase no tenia grans esportites ni premis, des de la modèstia de la petitesa li va dir que ells almenys tenien federacions internacionals i que participaven com a país propi en qualsevol competició.

I dit açò, l’ase, que volia tallar la impertinència de l’home, va dir que era cert que el país de l’home havia demostrat grans coses i gestes, però al remat el fet important era que ells eren un país independent, amb els seus òrgans de decisió propis i que no necessitaven ningú que els deixara fer i desfer. I ara l’home va haver de callar, perquè era l’argument de què tenia por que l’ase se'n fera servir per demostrar que el seu país era millor que el d’ell.

Consirós per la derrota, se’n va anar i trist per l’evidència va abandonar el lloc.

100 anys del naixement d'Enric Valor

El primer any de la carrera uns quants companys van anara a visitar l'Enric Valor a sa casa. Aquests amics me n'han mostrat les fotos i he comprovat que estan molt pagats d'aquesta gesta. Pot ser un poc infantil aquesta mena de sentiment, però en el fons és molt entranyable, i cadscú cerca l'heroi propi, igual que els aficcionats al futbol quan es fan les fotos amb els jugadors preferits.

Aquells qui el vau visitar, l'enhorabona.

Quan parlar des de la trona és gratuït

No me'n puc estar de la hipocresia que demostren cada volta més els capitosts de l'Esglèsia vaticana, i ço que em pega més tort és com s'omplen la boca de grans paraules, quan al remat ço que sura és la més indigna de la hipocresia. Ara els mitjans de comunicació es fan ressò de les declaracions de tot personatge religiós, que si bé poden tenir en el fons, però que molt en el fons al gun valor social (amistat, solidaritat, amor), no deixa de ser al capdavall fum d'estopa.

Hom pot llegir, per exemple, que cal actuar contra la dictadura del laïcisme: això són dos collons per a fer-la ben grossa! Però com es pot tenir al barra de dir que el laïcisme imposa la dictadura? Però és que no s'han vist la biga del 15 que tenen?

Com es pot ser tan cínic de fer dites declaracions? Per què és pot parlar tant de bades? Com no els cau la cara de vergonya per atemptar contra els manaments propis que s'han imposat segles ençà? Com es pot fer servir tan esbiaixadament la paraula dictadura? Com un país que no es regeix per regles de sufragi lliure i universal pot dir açò? Com un país que veta les dones a accedir a càrrecs de regiment estatal i religiós pot parlar de dictadura d'altri? Com un país que té per lema ajudar el proïsme bandeja qualsevol mesura (encara que no siga eficaç al 100%) que pot ajudar-lo en la seua vida? Com un país que té per norma la tolerància pot acarnissar-se contra els homosexuals o els divorciats?

Com es pot ser tan refill de puta? Quina llàstima que, al remat, en morir, pels seus mals actes no aniran a l'infern, ni al de Dante ni al de Benet XVI, perquè res d'això existeix; però ausades el malviure que hauran donat a la gent que ha decidit fer de la seua vida un oasi entre tanta superstició!

Amnistia

I ara serà que l'SGAE perdonarà a l'església espanyola les taxes per a reproduir música?


De veres que açò és una font contínua de sorpreses: aquests de l'SGAE no peguen patada bona, en l'intent de llavar-se la cara...

Futurisme

Les avantguardes tenen l'encant d'allò amb què hom simpatitza en la distància, però que en ser a tocar, potser hom no li fa cas del tot. Bé, és això, o es que no totes les avantguardes gaudeixen del mateix reconeixement. Perquè hom diu que sí, que les avantguardes van ser un aire fresc a la literatura, però després, si algú els presenta algun text actual d'aquesta veta, d'il·lusió tal volta no els en fa...

Perquè jo m'imagine, supose, que tots aquells estudiosos de la literatura avantguardista, per exemple del futurisme, que es caracteritza segons la Viquipèdia pel lirisme de la civiltzació industrial i tecnològica i l'eradicació de la tirania dels sentiments; l'exaltació per exemple de la bellesa de la màquina i es propugna l'associació lliure de paraules; doncs, a aquests estudiosos supose que els deu agradar aquesta mena de literatura. De retruc, als que estudien el futurisme català, almenys els deu fer gràcia aquesta mena de represa futurista moderna.

"Tesla", Orxata Sound Sistema.

El president del nostre país ha dimitit i tot seguit han aparegut la retafila de declaracions. M'agradaria comentra-les:

Mariano Rajoy: Ha estat un exemple de generositat. Primer va dir que Camps no s'hauria deixat subornar mai. Ara, amb aquesta dimissió, que duu implicita la culpa (recordem que encara no ha estat jutjat ni sentenciat a favor ni en contra), rep com a floreta de Rajoy que continua sent bona persona (mireu si és innocent que decideix abandonar per no perjudicar el partit ni els ciutadans). Al remat, com que Camps eixirà no culpable (ja voreu com els formalismes legals i l'anul·lació de proves realment definitives l'absoldran) quedarà com el màrtir de tots els màrtirs.

Toni Gisbert: És el resultat de no acceptar l'evolució de la societat valenciana. Ep, que el PP, malgrat la davallada de vots, ha tret un diputat més. Per tant, encara que Compromís ha triomfat (hi ha hagut una evolució, és cert), el PP encara gaudeix de la simpatia de pràcticament el 50% dels electors valencians. No cal envalentir-se tant.

Esteban Pons: Li hauríem donat suport per qualsevol decisió que haguera pres, inclosa la de declarar-se culpable, pagar la multa, i evitar d'aquesta manera el banc dels acusats. Si Camps es declarava culpable, tindríem un president del país mentider, subornable i de qui desconfiar en honradesa. A més a més, Pons s'ha dedicat a treure els colors a qualsevol polític o altres personalitast destacades per motius que també serien susceptibles de fretura d'honradesa. Els més catòlics són qui caldria que donaren més exemples.

Miquel Gil: Camps no vivia pas en la realitat del País Valencià. Al País Valencià hi han moltes realitats, i, de moment, Camps era entés per la realitat de pràcticament la meitat dels electors valencians (els quals sabien que estava esguitat). La realitat de Miquel Gil (que podria ser la meua) és entesa pel 10% dels electors del País Valencià. Fins a 50%, resta-li.

De moment, ja va bé.

Explicar Els hòmens primer.

Al tall del darrer text, ara fa unes setmanes vam fer un xarrat del meu llibre de poesia dels Hòmens primer... Enraonava amb uns companys d'institut que havien comprat el llibre i em demanaven explicacions (és a dir, la solució de la resposta) d'uns quants poemes. No cal dir que tinc el prejuí de no explicar res, que siga el lector qui interprete, però em van donar un argument que, dalt o baix, jo també faig servir però per a un altre cas. El fet és que em van dir que justament ara que hi ha l'autor amb vida i que està amb els lectors, doncs, és un bon moment per explicar segons quines coses, i guiar-los en la lectura.

En sentir això pense que és just que diga unes quantes coses (solucions del problema), perquè és cert. Amb els poetes que ja han mort poca cosa pot fer-se, però amb aquells que són vius, doncs, no té per què ser tabú explicar poemes (no sense abans un parell o tres de lectures i unes quantes pistes perquè ho intenten, és clar!).

Publicitat

A partir de hui dia 4 apareixeran periòdicament al blog del versostriats una sèrie de poemes musicats. He agafat L'Hotel París de l'Estellés; l'he reordenat d'una altra manera perquè hi he vist una història i hi he posat una música.

Aquest text, més que fer publicitat de la lectura dels poemes pretén incidir en les músiques. Continue la línia de posar músiques estranyes, de gent desconeguda, amb tocs electrònics. Com a poeta poc corrent, m'agrada provar i pense que ço que he fet ara és una mostra de la meua inquietud d'experimentar. Els recitals de poesia de fa temps que em resulten avorrits, potser jo resulte avorrit, tanmateix m'he fet el gust d'intentar coses noves, que agradaran o no.

Una mare dels ous

A la facultat, bé a les assignatures de literatura, bé fora de les classes, enraonàvem sobre si era adient explicar ço que significaven els poemes, contes o d'altres texts literaris. Debat maniqueu: no, perquè les interpretacions són moltes i no té ningú la veritat absoluta; sí, perquè els lectors a voltes no arriben a copsar allò que vol dir l'autor...

Després de dos anys de fer segon de batxillerat, i augmentat enguany en fer lectura obligatòria El perquè de tot plegat de Monzó, em plantege si explicar-los què volen dir els contes d'aquest llibre, quines trampes, quines picades d'ullet, quines... Pensem-ho bé: aquests llibres tan rics i tan complexos demanen d'alguna manera una explicació per a aquests alumnes (i no sé fins a quin punt en la mateixa facultat de filologia: no tots érem igual de madurs intel·lectualment per a entendre aquesta mena de literatura de fons. Ara que ho pense, jo sí que trobe a faltar per a mi unes quantes explicacions). Els alumnes de segon no són superherois que entendran tot allò que els donarem, i arran d'açò em plantege esbutzar-los segons quins contes, més que res perquè tinguen algunes claus per poder esbutzar encamant ells, si voldran, llibres semblants: Calders, Rodoreda, Pàmies, etc.

La cançó de l'enfadós

Ara que ha acabat el curs es reprén la idea de si convindria que els xiquets i professors continuaren fent classe el mes de juliol. Ja es sap: els professors tenen massa vacances i, els xiquets, no sabem on estacar-los.

El problema de la superfície està en on posem la xicalla en aquests dos mesos d'inactivitat; però el problema que veig jo, en la part pregona, és ¿a qui afecta realment que els alumnes estiguen solts i sense la vigilància paterna?

Mireu, si fem una ullada barroera a l'esquema social clàssic, els més rics, aquests, no tenen problemes: o envien els fills a estudiar anglés arreu, (amb la qual cosa ja tenen el fill vigilat un mes i de més a més, més preparat) o el deixen amb la dida que tenen a casa. Per tant, per als rics no hi ha cap problema. Però pel que fa als pobres (bé, dis-li pobres, dis-li classe social mitjana baixa), són aquests qui més desitjos tenen que estiguen dins les classes, perquè els pobres no es poden permetre pagar els cursos d'anglés d'un mes, o qualsevol altra activitat.

A hores d'ara vivim en una societat on les distàncies econòmiques es veuen molt clares: els rics no tenen cap problema perquè amb diners (que en tenen) torrons; però els pobres, ho són més encara i aquests s'agafen al clau que s'hi presenta. Tenim una part de la societat que no està en casa de 7h a 21h pràcticament, i és evident que no veuen els fills fins que no és de nit. Que els fills es queden un mes més en l'institut els alleuja de no tenir-los en casa o solts pel carrer tot el dia. Queda clar que el recurs dels avis és un bon ajut, però no tots poden fer ús d'aquest escarràs. Ben bé que voldrien que s'hi quedaren fins i tot el mes d'agost (si com a treballadors superexplotats no poden gaudir de vacances) i més encara: fins i tot cada vesprada dels 9 mesos que dura el curs. És per això que en aquesta societat de pelacanyes que tenim, de pelacanyes que s'ha creat per raó dels interessos del mercat, de pelacanyes perquè no valorem una distrubució nova dels horaris, qui paga els plats trencats és l'escola pública, i els pares dels fills que van a aquesta escola pública s'hi veuen presoners, i en aquests intents de salvar-se'n, la fugida cap avant (aplaudir que el mes de juliol hi hagen classes) es presenta avinent.

Des del meu punt de vista, el mes de juliol hauria de ser treballat per a tots aquells qui han estudiat els cicles formatius relacionats amb els serveis socioculturals, si voleu, més preferentment els tècnics superiors en animació sociocultural, perquè és el moment ideal ja que és quan els xiquets ja no van a classes ni oficials ni partuclars. Des del meu punt de vista, el nostre govern s'hauria de gastar els diners públics contractant aquests tècnics que s'han tret el títol i pagar a la xicalla un mes d'activitats de formació. Els mesos de juliol i agost haurien de ser per a ells: els xiquets que correguen l'andola, que facen activitats per a l'estiu i que vegen món; els tècnics, que puguen treballar per als estudis que han fet.

Per cert, com deia el bufó aquell: serà per diners? Si no saben d'on treure'ls, ací van unes quantes idees: Fórmula 1, projectes faraònics, l'església, etc.

Es fa saber...

Alumnes, acabe de parlar amb la Mare de Déu, com a representant dels advocats divins, perquè s'abstinguen tant ella com tots els altres d'aparéixer-se durant aquest examen d'ara.

Hem enraonat una miqueta i ha entés que efectivament seria injust que se vos aparegueren per il·luminar-vos en les respostes. Estan d'acord que falsejaria el resultat de l'examen, alhora que entorpiria la vostra capacitat d'esforç en l'estudi.

Per tant, a partir d'ara, és tot cosa vostra.

Imbècils

El Consell Valencià de Cultura (òrgan assessor de la Generalitat Valenciana) avisa del risc d'involució del valencià.

-Ui, quina por, quina por...!

(Açò és el que deu pensar manta polítics del PP al govern)


I ara resulta que la Ciutat de les Arts i de les Ciències de la Generalitat Valenciana s'anuncia a Catalunya Ràdio en castellà.

A caram...

Crítica al segon poemari

Ací vos deixe la segona crítica que han fet del meu llibre (no està malament, del primer me'n van fer una), l'autor de la qual és Josep Lluís Roig, poeta i crític saforenc.

"En poesia, com en la vida, existeixen moltes solucions possibles. Algunes s’ajusten més a la línia canònica i d’altres busquen pels marges, conscients que la veritat ni és única ni unívoca.

Perquè la poesia de Josep Vicent recerca voluntàriament eixamplar els marges canònics. Amb referències reivindicades com les de Joan Brossa o Quim Monzó, i on el món referencial s’alimenta del món real. Així, amb la transgressió de les convencions i la ironia com a armes, no és estrany que de resultat final isquen aquests versos plens de tot això: joc (perquè el joc també hi és present, i molt), voluntat de sorprendre, mala i bona llet... Però l’ingredient principal possiblement siga la voluntat de mostrar la realitat des d’un angle diferent a l’habitual per a obligar-nos a replantejar-nos-la. I la poesia també és això.

D’aquesta forma, malgrat que potser suavitza els extrems formals del seu primer llibre, segueixen destacant els títols llargs, les formes cuidades però molt referencials, amb referències creuades on un poema respon parcialment a d’altres poemes... En definitiva, que manté sempre la voluntat de provocar el lector.

Tanmateix, no és aquest un llibre de lectura difícil i pessimista. Ben al contrari, malgrat els jocs paratextuals i textuals pròpiament dits, malgrat que mostra una visió relativament negativa de la realitat, també permet una lectura directa, divertida i de vegades sarcàstica, com el poema

dedicat a l’embús habitual de la N-332 a Oliva. Un poema que defineix el món actual perfectament.

Així que després de Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure (sí, així és el seu primer títol), ve aquest Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari, publicat a l’Editorial Setzevents (http://setzevents.cat/); una editorial d’autoedició amb esperit crític (no publicar-ho tot, només allò que els agrade)."

Paradoxa

Temps arrere hom va publicar aquest text que parlava dels col·lectius que s'han vist afectats per la política del govern d'ara. Com més va més col·lectius apareixen en la premsa, els quals es queixen que el govern no els ajuda, no els dóna els diners que necessiten, etc. Certament una llista de greuges i una cançó de l'enfadós.

Tanmateix, sembla que uns quants integrants d'aquests col·lectius acaben votant el partit que els puteja, amb la qual cosa ja és per fer-s'ho mirar: putejat i damunt, pagant el beure. Algú podria dir-hi: encara et passa poc!

O és això, o és que si hom suma els vots de tota la gent que està descontenta i enfadada amb el govern no arriben ni a trenta (ço és, a la xifra que siga prou per a desbancar els vots dels qui governen ara).

No entenc aquest país.

La magnitud de la tragèdia

Un partit de tota la vida posa al seu programa electoral de tota la vida la proposta electoral de revifar el valencià: més línies, més llibres, més... Tanmateix com més va més desafecció hi ha envers el valencià, de la Marina cap avall, justament on més habitants hi han.

(ací reproduiria un fragment del lament d'Èdip, per exemple, però em fa gossera: amb aquesta referència ja podreu imaginar-vos el parlament, la tragèdia, la tensió, la pena, etc.)