Donar pel cul

Dissortadament, el govern del meu país té l'enteniment segrestat encara en el temps del franquisme, i per extensió, en l'edat mitjana més fosca; i de retruc, no entenc per què l'estat al qual pertany el meu país i els jutges que els observen no hi actuen d'ofici, amb la pell tan fina que tenen aquests últims en això de salvar les essències constitucionals i els drets de les persones. No cal dir que fer publicitat d'unes declaracions és contraproduent, però al remat, l'únic que ens queda per no acabar rebentant de ràbia i indignació és simplement això, parlar-ne i fer-los-hi d'amplificador.

Doncs bé, resulta que fa poc, els capitosts de l'església redunden amb el fet que l'homosexualitat és una disfunció i que la masturbació és un vici. Per raó d'aquesta clarividència, el nostre govern ha decidit compar-los el manual on vénen aquestes idees perquè s'impartisca en les escoles públiques/laiques. Em resulta intolerable que es permeta dir aquesta mena de declaracions sense cap mena de conseqüència i amb tota la impunibilitat del món (amb vist-i-plau del govern), quan a la inversa, quan algú se li ocorre cagar-se en Déu, o quan algú es tira un rot en el pas d'una marededéu, de seguida s'escarota el galliner i es sent ofés per aquesta grolleria i falta de respecte.

D'aquesta manera esbiaixada d'actuar l'església catòlica, algú (posant-se al nivell d'ells) podria pensar que potser serien els cardenals, bisbes, i resta de gentola institucional religiosa, els disfuncionals, els quals tenen problemes mentals per raó d'al·lucinacions, de veuetes que els parlen al cervell, d'amenaces per abús de poder contra persones febles, etc.

Com es pot dir que la masturbació és un vici que pot conduir a l'addicció? Com es pot recriminar que és un defecte? Defecte de què? Per què algú que té ganes de tocar-se-la no pot? Més greu encara, per què s'ha d'adoctrinar d'aquesta manera els alumnes dels instituts?

Amb motius com aquests no entenc encara com la massa de la societat no els demostra el rebuig envers aquesta estupidesa de fe.

Pelegrinatges

No trobe que fer el camí de Sant Jaume siga una cosa massa important. Atenció, he dit massa i no molt. Evidentment és un repte fer tants i tants quilòmetres caminant; és un esdeveniment esportiu dur i que demana fortalesa mental. És per això que puc dir que és molt important. Ara bé, des del meu punt de vista la gent l'ha sobrevalorat. Hom podrà donar arguments del tipus espiritual: trobar-se amb u mateix, conéixer valors humans nous, descobrir sentits nous a la vida, etc. Correcte. Necessitem de tant en tant sentir-nos vius i diferents, i aquest pot ser una bona via. Però trobe que és massa dir que fer aquest camí és la panacea. Això és eixir fora via. Hi han altres camins possibles per a fer que ajuden a descobrir-se, fer amistats, compartir experiències, però el que passa és que el Camí de Sant Jaume ha tingut molts bons padrins que han venut ben bé la moto (i amb diners, torró).

Nota: de la dimensió religiosa no en parle. Només diré que aquells qui ho fan per la comunió amb Déu i amb el Sant, doncs bé.

Que cresca el muntó

Home! Ara resulta que qui ens ha de salvar de tots els mals és sant Jaume i que el rei Joan Carles I (i la casa reial per extensió), valedor màxim de les essències de fe, n'és l'interlocutor més vàlid: hom l'acusa de ser un puter, una infanta s'acaba de divorciar, etc.

Fa falta tanta caguera per a celebrar el dia de sant Jaume? És lícit que l'esfera religiosa entre tan descaradament en el regiment de la cosa pública? Amb quin trellat es pot fer, ni per molt que siga una llicència poètica, que un sant haja de ser l'àrbitre en el partit de la nostra vida?

Ho haveu vist? La mare que els va parir!

Ara fa unes setmanes que s'ha alçat el secret del sumari del cas Gürtel. Aquest cas ha esquitxat bona cosa de merda damunt dels polítics del partit que governa el país.

¿Són culpables aquests polítics dels càrrecs que hom els imputa? La resposta és que això ho decidirà un jutge. ¿Hi haurà justícia? Això no ho sé, però el que sí que haurà funcionat serà el mecanisme judicial.

Des del meu punt de vista, en aquest afer hi han dos bàndols: d'una banda aquells no militants, ni simpatitzants del partit dels imputats, que creuen (tenen fe) que són culpables, que s'han embutxacat caramulls de diners en efectiu o en regals; d'una altra, aquells militants, simpatitzans i votants del dit partit, que diuen que no són culpables, que no s'han fet amb eixos diners i que tot és una trama per a desprestigiar un partit.

Mireu, el tuacte és tan espectacular que ha traspassat els límits de qualsevol pecat ínfim. Al remat, allò que farà que siguen innocents o culpables segurament es decidirà amb tecnicismes legals. Si són innocents, eixiran molt reforçats i seran perdonats per la societat. Si són culpables, les penes seran tan mínimes que al remat esdevindrà una victòria pírrica per als qui els acusen.

Caixes valencianes

Després de tota la caguera que s'ha mogut al voltant de la fusió de les caixes valencianes, dels interessos polítics que s'hi han ajuntat, de les visions econòmiques del país que tenen els nostres governants i els sectors econòmics; ara, resulta que unes quantes associacions econòmiques i industrials del nostre país no veuen amb bons ulls que les caixes més importants (Bancaixa i CAM) s'hagen fos amb altres caixes estatals i que aquestes últimes tinguen el poder de decisió (i quan dic decisió vull dir, la de fer córrer els diners).

Però què volen ara aquests empresaris? Després d'haver-los llepat el cul, d'haver-los subvencionat les campanyes electorals, d'haver posat les confiances en beneficis futurs, ara es queixeun Ara es fan els valents? Que se'n vagen a pastar fang.

Ruta Quetzal

Quan era menut mirava molt la televisió, sobretot els estius. D'aquells anys i programes que veia vull destacar la Ruta Quetzal, que encara dura, més de vint anys després, ara amb un patrocini important d'un banc més que predominant. Éssent menut veia com aquells adolescents s'ho passaven de categoria i vivien una de les experiències més emocionants que hui encara molta gent no tan jove voldria viure. Des de la meua banda, he de dir que em fan molta enveja, no ja per viure aquesta experiència amb gent de molts països i passar uns dies fent activitats lúdiques, sinó pel que representa aquesta Ruta Quetzal.

Aquesta mena de programa posa en convicència jóvens dels diversos països de l'àmbit castellà: gent del Perú, de Nicaragua, dels Estats Units!. Aquells que hi participen, malgrat la història de massacre castellana, amb goig passen uns dels dies més emocionants de les vides amb l'aixopluc comú: el castellà. Com va llegir nefastament aquell, el castellà és llengua de trobament.

Sabeu per què tinc enveja? Perquè ací no tenim una ruta semblant per a les terres de la nostra llengua. Ací no podem dir Ruta dels Països Catalans sense que hi hagen les suspicàcies i la fel d'aquells qui sense complexos defensen la gran Hispanoamèrica. Tampoc hi han empreses potents que donen suport econòmic a aquesta mena de projecte, ni tampoc un Estat que es digne a finançar amb diners de tots allò que per a l'Estat una part d'Espanya també és Espanya.

Puta misèria nostra.

Eurovisió

M'agradava veure el certamen d'Eurovisió des de menut. Això de les banderetes i de les votacions era una cosa que m'encantava. Amb els anys, entrant en l'adolescència va quedar un poc al marge i ja en la majoria d'edat hi vaig fer el rebuig, més que res perquè no es podien sentir cançons en altres llengües que no foren castellà (per tant, no català, asturià, etc.), ni francés (per tant, no occità, basc, etc. -llevat de l'excepció bretona del 1996), ni anglés (per tant, no gaèl·lic, gal·lés, etc.), etc.

Amb l'arribada de nous països al mapa europeu, els quals han afegit les televisions pròpies a la UER, proporcionen al certamen noves llengües que sentir, i a mi, que m'agrada sentir llengües diferents (i no les habituals castellà, francés i anglés), doncs ha fet que de tant en tant pare l'orella a vore què canten.

Tanmateix, des de fa uns anys, aquesta Europa de les llengües i de la cultura s'ensorra: fet i fet, només cal fer una repassada per a comprovar que practicament, totes les cadenes presenten al concurs cançons cantades en anglés (enguany, Islàndia ha sorprés amb una cançó en francés: Islàndia en francés!), amb la qual cosa perd l'encant, i de retruc, el meu interés. Encara sort que la televisió grega enguany ha enviat una cançó en grec; almenys m'ha servit per a practicar un poc.

Decepció

De fa un temps que s’han aplegat al meu voltant unes quantes referències a la manera de fer de la CCRTV, la TV3 per extensió, que em fan pensar quin ha de ser el nostre emmirallament envers aquest canal. Ras i curt, (i ja ho he comentat en un altre moment), deixant de banda el fet de la llengua, realment què té d’especial el telenotícies de la TV3? Vist de manera freda i pensant-ho bé, molts dels qui ens hem fet nostra la TV3 és per què hi hem vist un projecte lingüístic comú, però també de retruc polític: el mapa de l’oratge, per exemple, n’és una bona mostra.

Però ara ens fallen moltes bandes: després de sentir-nos orfes per què estem desemparats de Canal 9, sincerament, la TV3 tampoc és que alegre el personal. El telenotícies d’aquest canal ja no és un referent lingüístic (fa pena i mal d’orella sentir de quina manera maltracten la llengua) i tampoc polític, perquè al remat ha acabat sent un objecte sense personalitat: ha abandonat (si és que el tenia) l’esperit nacional per una altre de més estatal. Ens és ben igual què pot passar a la Cajasur, volem saber què passa a Perpinyà. El somni federal s’esvaeix dins la mediocritat política.

La CCRTV fa bons programes, però quina llàstima dels informatius.

Percentatges

Un diari de què em reserve dir el nom ha publicat que el 30% dels funcionaris valencians no tenen capacitació de valencià, per la qual cosa, el polític de torn, es congratula que el 70% que resta està capacitat per a atendre els ciutadans en valencià.

Espigolem, per favor. D'aquest 70% que faça el favor d'indicar quin percentatge és de funcionaris docents, els quals no juguen en aquest joc d'atendre els ciutadans en valencià, perquè poca atenció fan si no és en l'àmbit estrictament escolar; nogensmenys, d'aquest gruix caldria destriar els qui són valencianoparlants, que ho fan sempre en valencià (si no és que els pares els demanen a bonament o a malament que els parlen en castellà) i els qui són castellanoparlants que malgrat tenir la capacitació del valencià (i la tenen com la tenen...), de cap de les maneres parlen en valencià malgrat que els pares que atenen ho són. Per tant, ací el percentatge ja baixa.

Aleshores, si llevem aquests funcionaris, potser ens podríem acostar a un 50%: a caram, un 50% que no són competents en la nostra llengua...

C****l

Hui s'ha celebrat a València la Mare de Déu dels Desemparats: ja fa anys que he vist imàtgens d'aquesta festa en què la gent s'esforça, s'esclafa, s'espenta, s'enrossina per a tocar, encara que siga mínima, alguna part de l'estatueta. Fins i tot he vist com pares deixen anar els fills menuts per damunt de tota aquella mar de persones, perquè aquest tinga l'honor d'aconseguir-hi algun contacte.

Mireu, em sembla que aquesta mena de comportament és igual de fanàtic com el que podem veure en demostracions de fe musulmanes i jueves. Ací no es pot fer cap tipus de distinció, no s'hi val dir, no, mira, nosaltres som crisitans, estem més civilitzats que els moros.

I una mimfla que plou.

Nota: Recordeu quan Michael Jackson va amostrar un fill seu mig ballant-lo per un balcó? La gent el va titllar de boig. Quina diferència hi hauria amb qui amolla el fill per tot aquell ramat de gent?

hgkljffkhfljn

No sé com poden tenir els ous tan grans com per a dir això:

Que si el Servei de Planificació Educativa aprovava una línia en valencià en el col·legi parroquial concertat Sant Cristòfor Martir de Picassent, l'equilibri en l'ús i l'ensenyament normal de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana es veuria perjudicat en aquesta població.

De veres que el cinisme en aquest país ha arribat a dimensions mostruoses, i després diran que el genocidi lingüístic és una collonada. Fills de puta!

He estat uns dies de viatge amb uns alumnes de 1r d'ESO: han estat tota una aventura i una experiència. De retruc, he de dir que endur-se alumnes de viatge implica molta més faena del que sembla, i no sé fins a quin punt em correspon com a docent.

Deixant de banda el fet del trajecte en autobús (que es posen el cinturó, que no s'alcen, que no mengen, que no roseguen xiclets, que estiguen quiets perquè no es maregen, etc.), he hagut de fer front a situacions vàries. Pel que fa al menjar: que paren taula i que la desparen; que netegen les taules i que no embruten el pis; que es servisquen el menjar sense fer marranades, que se'l mengen, que buiden el plat. Ací jo he hagut de fer de pare tot dient-los que mengen de tot, que es mengen la verdura, la sopa, la carn, o en definitiva que es desdejunaren o soparen!

Pel que fa a la higiene, havia de controlar que es dutxaren, que es llavaren les mans, que es canviaren la roba, que no embrutaren les habitacions. En el tema del descans he hagut de bregar també: fins i tot he hagut de dormir amb ells perquè si no, estarien tota la nit de xarreta, parlant amb el mòbil, fent-lo servir de fil musical per a tota l'habitació. Si es posa malalt el xiquet, no ja dur-lo a cal metge, sinó també cal cercar el centre de salut corresponent (públic, privat), comprar els medicaments, vetllar-lo si necessita allitar-se, etc.

Al remat, no sé si diria que ho he passat bé, però el fet d'endur-se alumnes menuts de viatge implica moltes coses que no sé fins a quin punt em sent capacitat de fer.

Caramelets

(Una amiga ha estat als Estats Units i m'ha fet arribar una foto curiosa amb una pintada. Per problemes amb el blogger, no puc penjar-la; tanmateix, vos la transcric i la traduïsc)

DEIXEU QUE ELS XIQUETS S'ACOSTEN A MI
(I SI NO VÉNEN HI ANIREM NOSALTRES)

Aire

Era un local modern, d'aquells amb música electrònica suau, amb una il·luminació tova i de sofans, pufs i divans per a ajocar-se i sentir-se a gust. La xicota estava realment bona: alta, prima, ben formada de pit i cul; escampava sensualitat a l'entorn i atrapava per raó d'aquest magnetisme. S'hi va acostar; es va asseure al seu costat en un divan; es va encendre un cigarret i amb un posat teatral (bé, no, cinematogràfic) com aquells que demostren una confiança extraordinària, una seguretat implacable, li va esbufar el fum a la cara, elegant. Aquella aproximació es va acabar amb una mirada i un somriure als llavis d'aquells que diuen, ei, què passa? Estic per tu. Sé que tu estàs per mi. Fes-ho ara que pots: aprofita-te'n.

Ell va somriure molt còmplice; es veia que havia captat el missatge i sabia que oportunitats com aquella se'n donaven ben poques. Lentament es va alçar, es va baixar els pantalons i a la cara d'ella es va tirar un pet d'aquells que va ressonar per damunt del chill-out d'ambient. Va ser un soroll llarg, escandalós, que en sentir-lo hom podria pensar que s'havia quedat a gust i potser s'havia cagat i tot, de la intensitat que duia; un pet que deixa els cabells verds i fa por d'imaginar. Satisfet, va donar les gràcies a la xicota per l'oportunitat tan magnífica que li havia oferit.

Nota: efectivament, el xicot es va cagar els calçotets, però va ser un dany col·lateral que suportaria amb gust.

El nom del porc

Trenta anys després de la vinguda de la democràcia i d'una reforma de l'estatut d'autonomia valencià, la gent del carrer i els alumnes de la terra han naturalitzat sense cap problema el mot Comunitat Valenciana. Els arguments que empren els detractors d'aquesta forma, els quals diuen Comunitat, comunitat de què, de veïns? han esdevingut encenalls per a ser cremats. La massa general no troba de cap manera estrident dir Comunitat Valenciana, a força de repetir-se tant i tant als mitjans de comunicació.

Tanmateix, el text aquest no pretén polemitzar sobre quin nom ha de tindre aquesta terreta, sinó més aïna mostrar un fet que servidor ha notat en certs mitjans de comunicació de tarannà esquerroset. De bestreta, un parell d'aquests mitjans podrien ser perfectament la cadena de televisió Cuatro, el diari el País o una altra cadena nova, la Sexta. Aquests mitjans tenen la divisa de ser seriosos, rigorosos, un poc bel·ligerants contra el partit dretà per excel·lència, cosa que es pot veure en la manera de fer els editorials o de tractar les notícies. Per tant, hom espera d'aquests mitjans una postura més lligada al que representaria l'esquerra i tot això i allò.

Lliguem caps: el terme País Valencià està lligat totalment al bàndol d'esquerres; dir País Valencià era contestar el règim dictatorial i manifestar el que representaria aquesta terra, un país. Actualment qui representa les postures més acostades a la vella escola (malgrat no ho vulguen) és el partit dretà per excel·lència. Aquest partit no fa gaires bones lligues amb aquesta mena de mitjans de comunicació esquerrosets, els quals sabent quin és el seu mercat, no els fa res deixar els polítics d'aquell partit en evidència.

La meua queixa és ¿per què aquests mitjans que s'omplin tant la boca de rigorositat i de bel·ligerància contra la dreta, no diuen que aquesta terra es diu País Valenciano i no Comunidad Valenciana. ¿Tenen por de perdre espectadors, subscriptors, lectors? ¿Els guanya el respecte de la legalitat estatuària valenciana vigent, i per això són respectuosos amb l'Estatut, quan, fet i fet, no els dol dir Levante cap ací, Levante cap allà? És a dir, ¿ben bé que no diuen País Valenciano, però Levante sí?

Vés per on quins cagadets de por.

Mare, bua!

Deixant de banda que m'agraden o no els bous i atés específicament des d'un punt de vista del trellat, ara resulta que al president del Consell Valencià de Cultura, el senyor Grisolia, agraden els bous a la plaça, però en el cas dels bous al carrer, en lloc de ser embolat, li agradaria que els posaren llums, perquè les bales de foc els fan mal.

Que els fa mal tindre unes bales enceses a les banyes? Aleshores, que els claven un reixò, tot seguit unes banderilles i al remat una espasa (quan no una misericòrdia) què és?

Redell, quin nivell de país!

Aniversari

Aquest blog fa anys, concretament cinc; ja en són molts per a un món que canvia ràpidament, i també per a u mateix, que ha d'escriure i mantenir-se en l'afer (en el meu cas no he estat gaire prolífic; no he volgut escriure a tiri-bandiri ni per a cansar-me ni cansar els lectors). Aquells qui m'heu seguit al llarg d'aquest temps deveu haver comprovat que no he fet mai cap referència als anys que anava fent el blog; tanmateix, aquesta volta ha tocat fer-ho: no ja per la redonor de la xifra, sinó més aïna per la raó per què vaig mamprendre açò. Si bé deixava anar pensaments i filosofades meues, la idea primera que pretenia era escriure sobre el que em passava al voltant del llibre que tot just m'acabaven de publicar: el Dos poals tan famós.

Doncs bé, cinc anys després, un altre llibre meu entra a les botigues. Per tant, torne al món de les lletres: el llibre es diu Els hòmens primer si és home, i després les dones, i al contrari; està publicat per Setzevents Edicions i es pot comprar a les botigues i per internet. Espere que vos agrade.

Ma que som malpensats

Després d'haver vist la llista de béns declarats pel nostre president, em fa la sensació que tenim un mileurista o un treballador corrent en lloc d'un funcionari: un funcionari! Qui ho diria, amb tant que xarra la gent que els funcionaris guanyen un fotimer de diners, i ves per on, com dirien al meu poble, el president està més pelat que una rata.

Voldria continuar fent hipòtesis; per exemple, una persona que es fa els vestits de mida i que diu que se'ls paga ell (i no deuen ser gaire barats) ¿com és que es permet aquests luxes i no té pràcticament diners en el compte? Més encara, guanyant com guanya més de 80.000 euros l'any, ¿com pot ser que tinga, com aquell que diu, “misèria i companyia” a la llibreta? ¿Vol dir això que el nostre president no estalvia? ¿Que s'ho gasta pràcticament tot en menjar, beure, rebuts d'aigua, etc.?

També. ¿un cotxe de 15 anys no para ja vellet? ¿No parlen tant de renovar el parc automobilístic i el nostre president encara té aquesta vellor? Ja sé que hom pot dir que un Saab és bona marca, i que tenint com té un cotxe oficial a la disposició, no és menester desfer-se'n, però ¿no seria més lògic i barat donar-lo de baixa, si al final quan acabarà de ser president, potser continuarà tenint cotxe oficial, o més encara, quan deixarà de ser president el cotxe en tindrà gairebé 20?

Pel que fa a la casa, sí que té poc de valor cadastral la casa aquesta... Si la posara en venda el comprador seria afortunat d'haver fet una bona barata!

Però bé, deixe-ho córrer, no cal ser tan xafarder i jutjar per jutjar...

L'ensenyament secundari NO obligatori

Després d'haver fet per segon any el primer de batxillerat i a partir de les experiències que em conten altres amics professors, ¿no diríeu que en lloc de fer un 1r de batxillerat, hom està fent un 5é de l'ESO?

Aquesta és la sensació que tinc. Hem allargat la guarderia un any més i el nivell que demanem en aquesta etapa educativa (recordem-ho: no obligatòria) queda anul·lat pel nivell real que tenen els alumnes en acabar 4t. Tots sabem que molts suficients de 4t d'ESO haurien de ser un suspens però hom confia que aquests alumnes tan fluixos no passaran al batxillerat. Però ai las! Ho fan envalentits que poden passar sense cap problema i d'ací les notes tan baixes o suspeses (i també comportaments maleducats d'aula, importantíssim això també, eh). Quin gran problema és la massificació dels batxillerats, la negativa de concedir més grups de batxillerat per a repartir-los en grups poc nombrosos per a fer bé el nivell, i tot això i allò.

Però bé, què hi farem, mentre els pares no es queixen...

Trobe que sí...

(Transcripció i traducció d'una conversa d'uns vaticans que enraonen en una terrasseta d'un bar de Roma)

(...)

-És vergonyós això que s'ha aprovat a Espanya: que els homosexuals es puguen casar! Matrimoni! Matrimoni! Trontollen les bases de la moral humana. És endenyós que eixa colla de sodomites, fills de Satanàs, ara puguen casar-se! Casar-se! I que vagen vantant-se pels carrers, omplint-se la boca de matrimoni!

-Sí que és vergonyós. No es comprén com la gent pot estar-hi d'acord. És antinatural! Però és que no ho veuen?

-Més encara: que damunt puguen adoptar xiquets!

-Déu del cel! Però on està el trellat? Aquesta gentola que ho vol tot laic està carregat-se la humanitat. Com es pot permetre que dos gais eduquen xiquets; que convisquen en una casa els dos i l'infant!

-Amb eixa luxúria exacerbada, pecaminosos que són. De ben segur que constantment es miraran els xiquets amb concupiscència, com es miren entre ells. M'esborrone només de pensar-ho.

-Aquell govern d'esquerres és immoral; són pitjors que quan eren republicans!

-Encara sort que hi han països que han prohibit atorgar adopcions a homosexuals!

-De veres, no em trec del cap eixa gentola cegada pel sexe, per (...)

(...)

-...veritat això?

-Sí, digués: és cert que te'n vas uns mesos?

-Sí, me'n vaig de barata sacerdotal. Hem fet un bescanvi amb una diòcesi irlandesa que me n'han parlat molt bé.