Aire

Era un local modern, d'aquells amb música electrònica suau, amb una il·luminació tova i de sofans, pufs i divans per a ajocar-se i sentir-se a gust. La xicota estava realment bona: alta, prima, ben formada de pit i cul; escampava sensualitat a l'entorn i atrapava per raó d'aquest magnetisme. S'hi va acostar; es va asseure al seu costat en un divan; es va encendre un cigarret i amb un posat teatral (bé, no, cinematogràfic) com aquells que demostren una confiança extraordinària, una seguretat implacable, li va esbufar el fum a la cara, elegant. Aquella aproximació es va acabar amb una mirada i un somriure als llavis d'aquells que diuen, ei, què passa? Estic per tu. Sé que tu estàs per mi. Fes-ho ara que pots: aprofita-te'n.

Ell va somriure molt còmplice; es veia que havia captat el missatge i sabia que oportunitats com aquella se'n donaven ben poques. Lentament es va alçar, es va baixar els pantalons i a la cara d'ella es va tirar un pet d'aquells que va ressonar per damunt del chill-out d'ambient. Va ser un soroll llarg, escandalós, que en sentir-lo hom podria pensar que s'havia quedat a gust i potser s'havia cagat i tot, de la intensitat que duia; un pet que deixa els cabells verds i fa por d'imaginar. Satisfet, va donar les gràcies a la xicota per l'oportunitat tan magnífica que li havia oferit.

Nota: efectivament, el xicot es va cagar els calçotets, però va ser un dany col·lateral que suportaria amb gust.

El nom del porc

Trenta anys després de la vinguda de la democràcia i d'una reforma de l'estatut d'autonomia valencià, la gent del carrer i els alumnes de la terra han naturalitzat sense cap problema el mot Comunitat Valenciana. Els arguments que empren els detractors d'aquesta forma, els quals diuen Comunitat, comunitat de què, de veïns? han esdevingut encenalls per a ser cremats. La massa general no troba de cap manera estrident dir Comunitat Valenciana, a força de repetir-se tant i tant als mitjans de comunicació.

Tanmateix, el text aquest no pretén polemitzar sobre quin nom ha de tindre aquesta terreta, sinó més aïna mostrar un fet que servidor ha notat en certs mitjans de comunicació de tarannà esquerroset. De bestreta, un parell d'aquests mitjans podrien ser perfectament la cadena de televisió Cuatro, el diari el País o una altra cadena nova, la Sexta. Aquests mitjans tenen la divisa de ser seriosos, rigorosos, un poc bel·ligerants contra el partit dretà per excel·lència, cosa que es pot veure en la manera de fer els editorials o de tractar les notícies. Per tant, hom espera d'aquests mitjans una postura més lligada al que representaria l'esquerra i tot això i allò.

Lliguem caps: el terme País Valencià està lligat totalment al bàndol d'esquerres; dir País Valencià era contestar el règim dictatorial i manifestar el que representaria aquesta terra, un país. Actualment qui representa les postures més acostades a la vella escola (malgrat no ho vulguen) és el partit dretà per excel·lència. Aquest partit no fa gaires bones lligues amb aquesta mena de mitjans de comunicació esquerrosets, els quals sabent quin és el seu mercat, no els fa res deixar els polítics d'aquell partit en evidència.

La meua queixa és ¿per què aquests mitjans que s'omplin tant la boca de rigorositat i de bel·ligerància contra la dreta, no diuen que aquesta terra es diu País Valenciano i no Comunidad Valenciana. ¿Tenen por de perdre espectadors, subscriptors, lectors? ¿Els guanya el respecte de la legalitat estatuària valenciana vigent, i per això són respectuosos amb l'Estatut, quan, fet i fet, no els dol dir Levante cap ací, Levante cap allà? És a dir, ¿ben bé que no diuen País Valenciano, però Levante sí?

Vés per on quins cagadets de por.

Mare, bua!

Deixant de banda que m'agraden o no els bous i atés específicament des d'un punt de vista del trellat, ara resulta que al president del Consell Valencià de Cultura, el senyor Grisolia, agraden els bous a la plaça, però en el cas dels bous al carrer, en lloc de ser embolat, li agradaria que els posaren llums, perquè les bales de foc els fan mal.

Que els fa mal tindre unes bales enceses a les banyes? Aleshores, que els claven un reixò, tot seguit unes banderilles i al remat una espasa (quan no una misericòrdia) què és?

Redell, quin nivell de país!

Aniversari

Aquest blog fa anys, concretament cinc; ja en són molts per a un món que canvia ràpidament, i també per a u mateix, que ha d'escriure i mantenir-se en l'afer (en el meu cas no he estat gaire prolífic; no he volgut escriure a tiri-bandiri ni per a cansar-me ni cansar els lectors). Aquells qui m'heu seguit al llarg d'aquest temps deveu haver comprovat que no he fet mai cap referència als anys que anava fent el blog; tanmateix, aquesta volta ha tocat fer-ho: no ja per la redonor de la xifra, sinó més aïna per la raó per què vaig mamprendre açò. Si bé deixava anar pensaments i filosofades meues, la idea primera que pretenia era escriure sobre el que em passava al voltant del llibre que tot just m'acabaven de publicar: el Dos poals tan famós.

Doncs bé, cinc anys després, un altre llibre meu entra a les botigues. Per tant, torne al món de les lletres: el llibre es diu Els hòmens primer si és home, i després les dones, i al contrari; està publicat per Setzevents Edicions i es pot comprar a les botigues i per internet. Espere que vos agrade.

Ma que som malpensats

Després d'haver vist la llista de béns declarats pel nostre president, em fa la sensació que tenim un mileurista o un treballador corrent en lloc d'un funcionari: un funcionari! Qui ho diria, amb tant que xarra la gent que els funcionaris guanyen un fotimer de diners, i ves per on, com dirien al meu poble, el president està més pelat que una rata.

Voldria continuar fent hipòtesis; per exemple, una persona que es fa els vestits de mida i que diu que se'ls paga ell (i no deuen ser gaire barats) ¿com és que es permet aquests luxes i no té pràcticament diners en el compte? Més encara, guanyant com guanya més de 80.000 euros l'any, ¿com pot ser que tinga, com aquell que diu, “misèria i companyia” a la llibreta? ¿Vol dir això que el nostre president no estalvia? ¿Que s'ho gasta pràcticament tot en menjar, beure, rebuts d'aigua, etc.?

També. ¿un cotxe de 15 anys no para ja vellet? ¿No parlen tant de renovar el parc automobilístic i el nostre president encara té aquesta vellor? Ja sé que hom pot dir que un Saab és bona marca, i que tenint com té un cotxe oficial a la disposició, no és menester desfer-se'n, però ¿no seria més lògic i barat donar-lo de baixa, si al final quan acabarà de ser president, potser continuarà tenint cotxe oficial, o més encara, quan deixarà de ser president el cotxe en tindrà gairebé 20?

Pel que fa a la casa, sí que té poc de valor cadastral la casa aquesta... Si la posara en venda el comprador seria afortunat d'haver fet una bona barata!

Però bé, deixe-ho córrer, no cal ser tan xafarder i jutjar per jutjar...

L'ensenyament secundari NO obligatori

Després d'haver fet per segon any el primer de batxillerat i a partir de les experiències que em conten altres amics professors, ¿no diríeu que en lloc de fer un 1r de batxillerat, hom està fent un 5é de l'ESO?

Aquesta és la sensació que tinc. Hem allargat la guarderia un any més i el nivell que demanem en aquesta etapa educativa (recordem-ho: no obligatòria) queda anul·lat pel nivell real que tenen els alumnes en acabar 4t. Tots sabem que molts suficients de 4t d'ESO haurien de ser un suspens però hom confia que aquests alumnes tan fluixos no passaran al batxillerat. Però ai las! Ho fan envalentits que poden passar sense cap problema i d'ací les notes tan baixes o suspeses (i també comportaments maleducats d'aula, importantíssim això també, eh). Quin gran problema és la massificació dels batxillerats, la negativa de concedir més grups de batxillerat per a repartir-los en grups poc nombrosos per a fer bé el nivell, i tot això i allò.

Però bé, què hi farem, mentre els pares no es queixen...

Trobe que sí...

(Transcripció i traducció d'una conversa d'uns vaticans que enraonen en una terrasseta d'un bar de Roma)

(...)

-És vergonyós això que s'ha aprovat a Espanya: que els homosexuals es puguen casar! Matrimoni! Matrimoni! Trontollen les bases de la moral humana. És endenyós que eixa colla de sodomites, fills de Satanàs, ara puguen casar-se! Casar-se! I que vagen vantant-se pels carrers, omplint-se la boca de matrimoni!

-Sí que és vergonyós. No es comprén com la gent pot estar-hi d'acord. És antinatural! Però és que no ho veuen?

-Més encara: que damunt puguen adoptar xiquets!

-Déu del cel! Però on està el trellat? Aquesta gentola que ho vol tot laic està carregat-se la humanitat. Com es pot permetre que dos gais eduquen xiquets; que convisquen en una casa els dos i l'infant!

-Amb eixa luxúria exacerbada, pecaminosos que són. De ben segur que constantment es miraran els xiquets amb concupiscència, com es miren entre ells. M'esborrone només de pensar-ho.

-Aquell govern d'esquerres és immoral; són pitjors que quan eren republicans!

-Encara sort que hi han països que han prohibit atorgar adopcions a homosexuals!

-De veres, no em trec del cap eixa gentola cegada pel sexe, per (...)

(...)

-...veritat això?

-Sí, digués: és cert que te'n vas uns mesos?

-Sí, me'n vaig de barata sacerdotal. Hem fet un bescanvi amb una diòcesi irlandesa que me n'han parlat molt bé.

No poder més

Mireu, un company del món dels blogs s'ha queixat amargament perquè ha tingut paraules amb uns companys d'institut, tot perquè u d'aquests li ha retret que a Catalunya volen fer que per llei, per exemple, la meitat de les pel·lícules estiguen en català. Des del meu punt de vista els que s'omplin la boca del bilingüsime haurien de callar: meitat i meitat, ni per a tu ni per a jo.

En aquests dies m'he trobat que a Catalunya hom pren mesures vàries per a normalitzar el català: a més a més de la dita llei del cinema, trobem lleis perquè la senyalítica viària de competència estatal dels topònims dins de Catalunya estiga en català; perquè els consumidors puguen ser atesos oralment i per escrit en català; perquè els diputats puguen parlar en català al Congrés i al Senat, etc.

Doncs bé, atesos aquests fets em puja la mala sang i estic molt més que recremat. Em sent totalment impotent de veure com al país veí hom es creu realment la recuperació de la llengua (com a mínim hi traballen per a fer legislació) mentre que ací, molts polítics d'aquest país es dediquen a emmerdar, a crear polèmica i tot en conjunt deixar de fer i el que està fet desfer-ho.

Hi han dies que m'agradaria pegar un crit a la cara d'ells (un crit d'aquells que a voltes faig per dir que callen els alumnes i m'atenguen d'una puta volta), i dir que són uns grans fills de puta. Que són uns cabrons. Que són uns mediocres de merda. Que els hauria de caure la cara de vergonya de la seua imbecilitat i cinisme. Que ja està bé de tocar-nos els ous i de pegar-nos pel cul. Que vulguen o no també som persones, i que tenim el mateix dret de sentir-nos com som. Que no s'ompliguen tant la boca amb la democràcia, perquè al remat són uns hipòcrites. Fills de la gran puta.

Cadascú s'aplica l'escolàstica que vol

-Mossén, fumeu?

-Sí, d’alguna cosa ens hem de morir, oi?

-Però això és cancerigen, esteu matant el vostre cos, ergo seria com un atemptat contra la sacralitat del cos humà. Un suïcida i vos estaríeu en un mateix pla.

-Sí, però ell comet un fet instantani a la curta, mentre que jo el faig perdurable a la llarga, ergo no estem al mateix cas.

Canyonero

(transcripció i traducció d'una reunió de lingüístiques del castellà)

-Senyors, he convocat aquest gabinet de crisi perquè el cas és gravíssim. Si no hi fem res, ens guanyaran la mà en aquesta partida, i això no es pot consentir!

-De què es tracta?

-Sí. Quina és la preocupació?

-Doncs bé. Com bé sabeu, estem fent tots els esforços possibles perquè la nostra llengua guanye força als Estats Units. Hi hem esmerçat milions perquè aquells americans tinguen la necessitat d'aprendre castellà, fins i tot, que gent castellanoparlant, hispans, atenga llocs de poder per a prestigiar-la més encara. Molt més encara, ens hem esforçat perquè els símbols del castellà esdevinguen universals i de referència, com per exemple la nostra ñ, tan benvolguda i exclusiva.

-Sí, això ja ho sabem. Però quin és el drama?

-Doncs que si hem fet tanta cosa no podem consentir que ens passen la mà per la cara: em referisc al cas del català.

-Idò, com el català?

-Sí. Als Estats Units, per a representar en l'anglés el so palatal nasal, hom fa servir el dígraf ny i no la nostra ñ. És vergonyós, de cara al món, que una llengüeta com aquesta s'haja introduït en l'anglés. Hauria de ser la nostra llengua la que deixe la marca per a la dita palatal. Hauria de ser la nostra ñ la que estiga en aquell idioma! Vés si no el francés, tan important que és i no ha pogut encrostar-se amb les seues gn. I nosaltres, que dominem gairebé tot Amèrica! Què ens passa!? Com és possible que no ens hi hem endinsat! Som la riota del món! És indignant veure escrit Grand Canyon. Fins i tot als Simpsons apareix escrit Canyonero i no Cañonero! Intolerable! Milions d'espectadors veuen i reveuen aquesta ny i no la nostra ñ. Hi haurem de fer alguna cosa, cavallers!

La cançó de l'enfadós

Hom deu recordar la caguera tan gran que va ser l'arribada de l'any 2000. Que si s'acaba el món... Que si els aparells electrònics es desbarataran... Que si entrarem en el nou mil·lenni o encara no... D'això ja han passat deu anys. 10 anys! Del 2000 al 2010, no vos hi agafa vertigen?

Bé, per a desdramatitzar la cosa, diré que, de manera prosaica, recorde que la vespra de l'any 2000 em va agafar a casa un dissabte de migdia, amb la tele encesa amb l'Euronews que parlava del que havien fet tot just a Austràlia, Nova Zelanda, al Japó, i escurant els plats, a punt de fer els macarrons de cada dissabte per a dinar.

Retòriques?

Per què la UOC, en la publicitat que paga en diaris castellans, com el País, no esmenta en l'oferta de titulacions la carrera de Filologia Catalana?

Per què el Diccionari pràctic d'ús del valencià, de l'editorial Bromera, en la làmina que correspon al vocabulari de l'aula (plec que va de caràtula a caravana), en el mapa que hi ha penjat a la paret es representa un País Valencià dividit en províncies, i no comarcalment?

Estultícia

Vaga en un centre. En una hora de l'horari, com que no hi han prou professors per a manegar el tema de les guàrdies, hom decideix treure'ls al pati fins que sonarà el timbre i es passarà a l'hora següent. Allí fora no hi ha ningú per a vigilar-los: uns professors d'educació física que no han fet vaga estan també fora; ells es limiten a fer la seua classe i no tenen cap obligació de fer la vigilància d'aquells alumnes. Simplement els avisen que no s'acosten a la tanca: l'advertiment està fet, queda clar. Una alumna bota la dita tanca, cau i es trenca el dit menovell.

Atesos els fets, hom resol el següent: castigar la Conselleria d'Educació a pagar una indemnització de 9000€ perquè com que no hi havien uns serveis mínims que tingueren cura dels alumnes (en ser un servei públic essencial) no hi ha cap dubte que el dit servei públic va funcionar de manera anormal, perquè hom no va disposar les mesures adequades per a garantir un servei educatiu continuat en un dia de vaga.

El que jo em demane és: Per què la família denuncia la Conselleria en lloc d'agafar la filla, pegar-li un bonegó i castigar-la? Ha estat iniciativa d'ells o hi ha hagut algú que ho ha instigat?

Per què el jutge que ha dictat la sentència castiga la Conselleria i no interpreta que de cap de les maneres un alumne pot botar les tanques de cap institut i pegar a fugir, ja que el seu deure és romandre en el centre i aprendre, de manera que encara li passa poc per aquella malifeta, i ja t'apanyaràs?

Posar l'altra galta

Com a bon cristià que és,

1. divorciat en primera (i a punt en segones núpcies)
2. atemptador pressumpte dels pecats capitals de
   

• Luxúria
• Supèrbia
• Avarícia
• Cobdícia

perdonarà Berlusconi el bandarra que li va llençar la catedral?

Deformació professional

(Transcripció fragmentada i traducció al català d'una sessió d'avaluació en un seminari valencià)

-Comencem? Vinga, va, que encara ens en queden unes quantes! Què opineu de Rodrigo Ballester? Jo el veig molt fluixet. És molt faener, porta les traduccions de Grec al dia, però no estan ben fetes: és molt fluixet, no hi arriba.

-És veritat, en Teologia li costa també entendre els conceptes, i com dius tu, procedimentalment tampoc va molt bé.

-Penseu que convindria que li férem adaptacions curriculars?

-En Llatí ja li l'he feta i va més bé en aquest nivell més baix. Potser arribarà a la base de la classe, però no sé si aconseguirà molt més.

-En teologia li he preparat unes fitxes i li he demanat uns treballs, també de mínims. Jo crec que sí que s'ho traurà. Confie, eh?

-Doncs en Iconografia també està verd. Voleu dir que no és un ACIS?

-No, home, no, qui és ACIS és Alfredo Camps. Com el dugueu? El controleu bé?

-Sí, jo trobe que no hi ha cap problema. Li he fet les adaptacions i funciona molt bé.

-... I què em dieu de José Balaguer? Brillant, oi?

-Beníssim, excel·lent, quina joia d'alumne. Fa la faena, en demana més, participa en classe i planteja dubtes.

-Sí, sí! Fins i tot, alguna volta fa unes preguntes... m'he vist que no sabia què contestar-li!

(...)

-Sí que tenim problemes amb Ferran Herreros. Tot el dia toca els ous amb el valencià. Que si no hi ha línia en valencià... que si no pot fer les traduccions en valencià... que si els fulls informatius estan només en castellà i en llatí... No sé què es pensa! Com si haguérem de tindre en compte això!

-És veritat, ja al començament del curs ja es va queixar que l'imprés de matrícula només estava en castellà i que en donar els horaris, igual.

-Sempre està amb la cosa dels seus drets, i el cas és que encara el tindrem uns quants anys...

Decepció

Aquests dies no estic com per a tirar-hi traques.

(aquest comentari és del tot superflu donada la línia editorial d'aquest blog, però aquesta volta m'han vingut ganes de manifestar aquesta pruïja espiritual)

Hom perdona però no oblida

(saber i esperar quan tornar-la)

-Ei, te n'agafe u.

-Sí, agafa'n. Pren, agafa'n tu també...

-Però què fas? Tu estàs bé del cap? Què fas oferint tabac al meu fill!

-Home, em pensava que no et molestaria...

-Que no em molestaria? Però tu eres subnormal? Tu no hi toques? Que el meu fill té dotze anys!

-Ah, però, això és un problema? Ben bé que no et va representar cap dificultat oferir-me fumar quan érem xiquets, com ell, ves. No et recordes que em vas dir que era de maricons no fumar. Que era un cagat i que els hòmens de veres fumaven? Mira, xi, ton pare a la teua edat fumava més que cent i deia que això de fumar era de mascles, i que a les xicones agradaven els xics que fumaven. Mare, si saberes els paquets de tabac que vam furtar al teu avi per a fumar-nos-els d'amagat! i ací estem, vint anys pegant-li. Sense por, xi, agafa'n u i fuma-te'l de gust, que ton pare ho entén perfectament. Oi? Si això és saníssim!

Impotència (i ací no hi tenen a veure les roses)

Aquest text que escric va dedicat a Francesc i a Oreto, més clarament, perquè aquests dos amics de fa temps que van renunciar a tindre sintonitzat al televisor el Canal 9 (i de ben segur que també han fet fora uns quants canals més com vénen dades les accions contra la llengua i la política del país). Per tant, com que no tenen el canal a llur tele, doncs, ara s'assabentaran del fet.

D'un temps ençà que tampoc mire Canal 9, de moment no l'he llevat perquè sempre cal tenir present segons quines coses i em va bé moltes voltes per a explicar conceptes als alumnes. Anit vaig arribar a casa i vaig trobar que als diversos telenotícies hom parlava del plany del nostre president, el qual va amollar als del PSPV, que de ben segur que els agradaria arreplegar-lo una nit amb un cotxe i veure'l un de bon matí mort a les vores del camí, com ja Estellés poemava al Llibre de Meravelles, posseït com està el nostre president per la literatura actualment, per raó de la imputació en el cas Gürtel. Deixant de banda aquesta lamentació (que em sembla molt fort comparar-se amb els que van ser assassinats en la Guerra d'Espanya per part dels dos bàndols, que quede clar!), caldria fixar-se en el detall: va dir que el del PSPV l'arreplegaria amb el cotxe de nit, i que el veurien mort en la vora del camí; ha estat ben cautelós de no dir, m'arreplegareu, em pegareu el tret i em deixareu allí, perquè si haguera dit que em pegareu el tret hauria incorregut en un delicte ben greu. Roda i volta hom suposa que els del PSPV haurien de ser els del tret, perquè tothom sap com funciona això del cotxe i la vora del camí: fet i fet, sense dir, sense dir, ja ho ha volgut dir, i ell no ha estat, han estat els altres que ho han pensat.

Bé, tornem al tema perquè m'he desviat, amb tant de camí. Aleshores, com que vaig arribar tard a veure a Canal 9 si hom reproduïa l'escena del plany del nostre president, doncs vaig tirar mà d'una eina que em va bé: el teletext. En totes les cadenes a què tinc accés (La 1, Tele 5, Antena 3, Quatro) hi posaven la notícia, si no en la primera, en la segona notícia. Desgraciadament, en mirar el de Canal 9, de les dues pàgines que tenia de notícies del País (més de 12 notícies), en cap de les dos s'hi feia referència.

Molt trista aquesta actitud dels editors del teletext de Canal 9. Xiquets, ara entendreu el significat de no mossegar la mà que et dóna el menjar. Gentola.

(Malauradament, m'hauria agradat poder mostrar-vos la imatge dels diversos teletexts, però no sé fer aquestes coses)

Voluptuositat i concupisciència atlètica

Aquest mes d'agost s'ha disputat el mundial d'atletisme. M'agrada molt veure les competicions de natació i d'atletisme que es fan pràcticament cada any (europeus, mundials, Jocs Olímpics). Em torbe mirant les banderetes per a endevinar-hi els països estranys que no solen eixir en la resta d'esports mundials (als mundials de futbol o de bàsquet no hi veurem gent d'Aruba, de les Illes Vèrgens Americanes, del Bhutan, etc.); també tinc gust de veure les marques que aconsegueixen; si les superen; si fan rècords de tal país o l'altre.

Recorde que fa molts anys, el final dels 80, van aparéixer uns atletes que vestien unes peces aerodinàmiques de roba. Eren velocistes que anaven embotits en una granota que els cobria tot el cos (cap i tot) que els servia per a reduir el fregament de l'aire, de manera que esgarrapaven centèsimes als rècords de velocitat. Era marcià veure-ho, més sent xiquet com era. Tanmateix, des de fa un bon grapat d'anys ençà, que ja no s'hi fan servir, si no és amb modificacions, no tant cridaneres. Són peces molt cenyides, però deixen el cap, els braços i les cames descobertes. D'altres però, s'han deixat d'òrguens i corren amb la samarreta solta (això sí, ultralleugera).

Tot açò ve perquè en el mundial de Berlín d'enguany, m'ha sobtat veure que una de les velocistes duia aquesta mena de vestit; tanmateix no era el mateix. Aquest no anava cenyit al cos, sinó que més aïna anava molt solt. Clarament es veia que aerodinàmic no era. La resposta al dubte es va resoldre de seguida: l'atleta és de Bahrain, i es veu que per gust o per disgust no havia de mostrar la seua carn voluptuosa i incitadora del pecat.

Per cert, dues coses: dita atleta va quedar, amb la marca que va fer (23'23), semifinalista (segona ronda), molt per damunt de les atletes espanyoles, que enguany no hi han participat (la millor marca d'enguany és 23'68; i pel que fa al rècord d'Espanya, pertany a Sandra Myers, dels EUA i nacionalitzada espanyola, 22'38!). Imagineu-vos si haguera vestit una peça de roba més indicada per a l'aconseguiment de bones marques. L'altra cosa, representant Bahrain hi havien dues atletes més, d'origen africà, nacionalitzades (amb diners, torrons) i ves per on, aquestes no anaven gens tapades.

Mesquins

Nobelpriset i litteratur år 2009 tilldelas den tyska författaren Herta Müller, som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap.

Es pot dir una collonada més gran? Haurem de suportar més encara aquesta mena de cinisme i hipocresia? Que ens ho refreguen per la cara?

Mireu, senyors jurats de l'acadèmia sueca: de persones som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap, n'hem tingut a cabassos, i més encara, com la Herta Müller, ens n'han xorrat. Però ben bé que se'ns rifeu.