De la producció i publicació literària

Diu en Quim Torra al setmanari el Temps: De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Pedrolo o Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat. L'autor fa esment d'un concepte que encara no coneixia i ara ja sé: antibartlebisme, el fet d'escriure moltíssim, compulsivament, al tocat d'un personatge dit Bartlebys.

Aquesta troballa m'ha fet pensar en ço que hi ha d'antibartlebisme (de qualitat o no) en la nostra poesia; però no de poetes que en assolir els 70 o 80 anys tenen publicades 20 o 30 obres (com és el cas d'Estellés), sinó d'autors que en arribant a la trentena en tenen més de 10: si ho projectem podríem pensar que en arribar als 70 hauran escrit (publicat, de fet) 50 obres. Exemples d'aquest torrent literari hi ha els enormes poètics, el Jaume C. Pons Alorda o el Pau Vadell.

De retruc m'ha fet pensar també en l'antibartlebisme (de qualitat o no) que pot ocórrer la narrativa valenciana en català i concretament en la literatura dita infantil i juvenil. No només en el cas d'autors concrets (el Francesc Gisbert o la Gemma Pasqual), sinó també en el cas general de la literatura aquesta. Vull dir, que després de pegar una mirada a les dades que ha aplegat el Ramon Guillem en els anys 2016, 2015 i 2014, per exemple, tinc la sensació que en la literatura d'infants i jóvens nadem en l'abundància (de qualitat o no).

Al remat, qui és qui per a qüestionar l'antibartlebisme? i combatre'l amb eficàcia?

D'una cabòria neguitosa

L'altre dia enraonava amb una amiga poeta i vam tocar temes varis. Ara em ve al cap u d'aquests temes recurrents, el dels premis literaris, els quals de moment no crec que guanyaré. 

El tocat és que recorde amb molta tristesa i recremor el cas d'algú que renegava de la poesia que havia escrit fins ara malgrat haver estat premiada amb premis destacats. Això, certament, fa molt de mal, no només a aquells concurrents que no han pogut gaudir de guardó, sinó justament als jurats, que han premiat els seus poemes.

Al remat, desitjos, frustracions i decepcions.

D'unes dades

He llegit al Vilaweb la polèmica que ha engegat el polític Xavier Garcia Albiol del PP de Catalunya al tocat de les pensions en una Catalunya independent. Hi ha hagut una contestació per part de l'expolític de la CUP David Fernàndez en què ha posat els sous en comparació de tant l'Albiol, regidor a Badalona com de la batllessa d'allí, Maria Dolors Bataller, de Guanyem Badalona. El resultat és, certament, corprenedor.

Així, ella cobra un sou, el de batlle, mentre que ell en cobra tres, de regidor, de diputat de Catalunya de senador d'Espanya. Sense entrar de bestreta en la xifra, em pense que un polític hauria de tenir un càrrec només; no entenc aquesta acaparació de sillons. Entrant en els sous, cada mes ella cobra, segons el Fernàndez, 2270€; ell, 12844€. Ho considere obscé, no per la nòmina assignada a cada càrrec, sinó pel fet que una persona cobre aquestes tres nòmines.

Una dada demagògica: amb una pensió mensual de 500€, per exemple, algú guanyaria a l'any 6000€, la meitat d'un mes de l'Albiol.

D'un altre llibre meu

Estic content perquè ha estat publicat el quart llibre de la meua carrera poètica. Aquest blog havia sortit per a poder parlar-ne i, doncs, ara és u d'aquests moments. El llibre es diu Estocolm i representa una branca nova a la poesia que he estat escrivint fins ara. L'experiència ha estat bonica i no bandege tornar-hi més avant: còmput de sil·labes, estrofes haikú, etc.

Ara serà cosa del lector sentir-ne el gust i el plaer.

Del llenguatge violent

A la fi he publicat el quart llibre de la meua poesia. Voldria esmentar que no forme part de cap capelleta i açò té com a conseqüència l'aïllament; açò no vol dir que jo siga un bandejat, simplement que no tinc l'abric d'un grup. Algú que volguera referir-se a la solitud i especificitat meues en aquest món de la poesia potser tindria la idea de considerar-me un franctirador (com hom pot llegir d'autors com David Castillo referint-se a Lluís Alpera, Joan Josep Isern a Celdoni Fonoll o Guillem Viladot a ell mateix). Bé, doncs, sincerament i amb el cor a la mà no m'agradaria que ho fera.

Roda i volta, en moments en què m'he repensat en aquest cosmos poètic a què pertanc per raó d'aquests llibres i d'altres poemes esparsos he pogut sentir l'empenta de dir-me (considerar-me) d'aital manera, però crec que aquest mot és de molt mal gust i impropi. Indecent. Em faig el càrrec que és una paraula impactant, forta, carregada, però èticament (si la poesia ha ser ètica en algun dels seus aspectes) crec que caldria ser foragitada de la part dels glossadors, crítics, ressenyadors (com vulgueu).

Al remat, quan he comentat amb algun amic aquest particularitat meua de la raresa, he proposat aquesta paraula: foraviler. Així doncs, si algú sentirà la temptació de dir-me franctirador en el cas que arribe l'ocasió d'escriure una ressenya de jo i vulga resaltar aquest tret, demane que atenga aquest text.

D'un viatge a Munic

Aquesta segona pausa de curs he estat de viatge per Alemanya. Hem estat a la ciutat de Munic i hem fet excursions a ciutats de la Baviera i Àustria. Sempre que faig aquesta mena de viatges no puc evitar mai de fer comparacions d'allí i d'ací i gairebé sempre envege coses d'allí que voldria ací. Abans però, unes dades tretes al vol de la Viquipèdia i de l'Ajuntament de València.

Munic: 1.500.000 hab. i 310 km2.

Àrea metropolitana: 5.800.000 hab. i 27.700 km2.

Baviera: 12.900.000 hab. i 70.551 km2.

València: 787.266 hab i 134km2

Àrea metropolitana: 1.550.000 hab. i 629 km2.

País Valencià: 5.000.000 hab. i 23.256 km2.

Països Catalans: 14.435023 hab. i 70.520 km2.

Tant Munic (Alemanya) com València (Espanya) són la tercera ciutat de l'estat a què pertanyen i ço que he vist i experimentat m'han deixat molt corprés. En primer lloc, disposa d'una xarxa de trens regionals que deixa la valenciana com de joguet; de retruc, si l'haguérem de comparar amb la de Barcelona, aquesta eixiria avergonyida; més encara, si comparem Baviera i Països Catalans la humiliació és corferidora: només un exemple, per un total de 31€ dues persones poden viatjar per la Baviera, fins i tot a tres ciutats austríaques (Salzburg, la més important) fent servir també el transport urbà de la ciutat, tantes voltes com vulgues, com una mena de bitllet de transport d'un dia.

En segon lloc l'aeroport de Munic disposa de dues terminals i una connexió amb la ciutat tant de trens i autobusos; més encara, des del mateix aeroport es pot anar a d'altres ciutats amb aquests transports (Ingolstadt, Salzburg, Augsburg). Pel que sé, des de la Marina Alta, cal que els autobusos Alsa (tren? quin tren?) et deixen a València i després metro o un altre autobús. Si és a Alacant, de moment no tenim tren i cal una autopista per a arribar a una hora decent, perquè amb l'autobús d'Alsa és etern i és indigne.

També, des d'un punt de vista econòmic (i polític!) una part de les monedes alemanyes s'encunyen en la fàbrica de moneda d'allí; els valencians, tristament no tenim seca pròpia i tot ha de passar per Madrid, per la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Per a acabar, en el marc de l'estat federal, Baviera és un subjecte de dret internacional i pot subscriure tractats d'àmbit internacional sense haver de passar per la capital d'Alemanya.

En fi, com estan unes quantes coses.

D'un pensament derrotat

Als alumnes del batxillerat dic que el coneixement provoca infelicitat, talment com aforitzava Fuster. Passen els anys i els vint despreocupats van afinant uns quaranta que acaben d'amargar-se tot just havent-se començat.

La injustícia, la manipulació, el cinisme i la hipocresia de què fan gala la classe política i econòmica, però també la intel·lectual han colpejat ben fort i han fet proclamar la derrota humanística: l'escepticisme i la ironia ha esdevingut al remat un recurs de cura pal·liativa.

Saber amarga les persones,  qui oblida o no sap és feliç. Hui hom està trist, caldrà covar-ho...

De gèneres i discriminacions

Malgrat que hagen discorregut uns quants dies de la celebració de la dona treballadora, no vull deixar passar córrer un capteniment que tinc al tocat de la discriminació de les dones (o globalment de gènere) en àmbits que haurien de ser igualitaris. De retruc, voldria fer una reflexió al voltant de ço que és masculí i femení en u d'aquests àmbits, concretament en la interpretació actoral.

En el cas primer hi posaré dos exemples que hom pot trobar en dues cultures separadíssimes però socialment lligades. En el cas nostrat hi ha el misteri d'Elx i en el forà el teatre kabuki japonés. En tots dos els actors són hòmens siguen els papers masculins i femenins. No sé fins a quin punt, a hores d'ara, en l'època en què som, hom pot encara refusar que les dones puguen aparéixer per raons de tradició i història. Qui pretenga mantenir aquesta discriminació hauria de defensar també que les dones no puguen pilotar avions, operar pacients o defensar persones en un juí. El purisme ací d'unes essències teatrals és absurd si hom té en compte per què justament aquesta exclusió femenina. A la fi, considere també irrespectuós perpetuar aquesta actitud i no denunciar-ho, boicotar-ho o no manifestar-se'n.

Altrament, el segon punt de què vull parlar fa referència a dos fets teatrals semblants: a Alcoi, les xiquetes voldrien ser santjordiets, però no les deixen perquè els àngels (malgrat no tenir sexe) són mascles i, doncs, és il·lògic que elles puguen representar-lo. Ara, la mare de Déu en el misteri d'Elx ben bé que és una dona (indiscutible el gènere femení) i és representada per un xiquet. Al tall d'açò i de retruc, voldria fer un esment de l'actriu Blanca Portillo que va representar fa temps el paper de l'inquisidor Torquemada (no sense polèmica). Amb la qual cosa jo em demane quant de cabdal és el gènere en una representació de teatre, quan en essència, allò que mana és la capacitat de transmetre. ¿Pot resultar, doncs, accessori quin gènere actua si, comptat i debatut, la tècnica vocal, el maquillatge i el vestuari poden solucionar-ho?

Al remat, crec que en els anys en què som i els avenços aconseguits, no hauria de resultar estrany ni caldria enfurismar-se quan les dones (i els hòmens en suport d'elles) reivindicaren ser actrius de kabuki i del misteri d'Elx. Enrocar-s'hi davant aquesta evidència és continuar fent el joc al masclisme atàvic. Pel que fa al segon, ¿no podria ser pres en consideració aquest punt de vista?

De la banalització de les paraules connotades

Hi han dies en què alguns alumnes tenen un comportament negatiu de manera reiterada i els crides l'atenció prou pudent i et diuen perdó: davant aquesta situació de petició de perdó (un poc per compromís, molt per inèrcia) jo els dic que ves per on perdó és una de les paraules més prostituïdes del nostre (qualsevol) idioma. Hom demana perdó sense adonar-se de ço que significa i implica el mot.

Ve al tomb aquesta anècdota per a compartir el neguit que tinc de la manera com hom desvirtua, banalitza, prostitueix al capdavall aquelles paraules que caldria fer servir amb compte, respecte i tacte. Un primer cas, molt colpidor, va ser quan al tocat dels jocs olímpics de Pequín del 2008, u dels redactors del Teletxto de la Televisión Española va escriure una notícia de la derrota de la selecció espanyola femenina de bàsquet contra la russa. A més a més de la infàmia de la redacció de la notícia, allò que em va enquetar va ser que deia que les russes van genocidar les espanyoles.

En llegir aquella notícia em vaig endenyar moltíssim, perquè no hom pot acceptar de cap de les maneres que es faça servir aquesta mena de llenguatge ni encara que siga per a donar més vivesa al llenguatge periodístic esportiu. No de totes, totes. De fet, faig servir aquest text per als alumnes del batxillerat perquè entenguen que açò no s'hi val a l'hora d'escriure.

Voldria també aprofitar aquest text per a comentar un altre fet d'aquesta banalització que d'ençà del tocat efervescent independentista català (o molt més d'abans) prolifera als mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio...) i moderns (twitter, facebook...). Em dol molt que amb açò de la independència, els unionistes facen referència a mots com holocaust, gasificar, nazis, feixisme, terrorisme, ETA, etc. Tot de manera angoixantment despreocupada i inconscient. 

Crec que fer servir aquest vocabulari per a magnificar un procés que els unionistes consideren traumàtic no mereix ultratjar la memòria, per exemple, d'una gent que va haver de sofrir una de les atrocitats més devastadores de la història actual. Seria convenient que moderaren el llenguatge i que algun comité d'aquells deontològics els ho fera saber. Per vergonya, per dignitat.

D'un premi poètic una altra volta

M'han enviat per correu electrònic les bases literàries al premi de Sagunt, un concurs a què m'he presentat unes quantes voltes. La novetat d'enguany és que a la fi han abandonat la convocatòria d'enviament d'exemplars impresos i ara demanen que hi envien un CD, DVD o bastó USB.

Primer de tot, l'enhorabona per evitar als concurrents gastar-se tants diners en fotocòpies (més pe als de narrativa que de poesia, cal dir!) i en despesa postal: ara un CD de no res serà més barat d'enviar (bé: tampoc és gaire estalvi, però ben bé que uns quants euros ja no es llançaran de bades, llevat del guanyador!).

Segon de tot: si volien evitar despesa ecològica en paper, ara però creem un altre tipus de residus: què fem ara amb els suports de qui no han guanyat? Doncs una de les propostes de les bases és destruir-los. Anem a pams, d'una banda els CD són barats, imperceptibles, però els bastons.... Més encara, dels CD es llancen a perdre molts megues (si tenim en compte un poemari), però i els bastons, que ja són de mínim un giga? De l'altra banda, per què destruir un producte totalment útil? No se'n podria fer una donació a col·lectius que en necessiten, després de formatar-los? Altrament, per què s'hauria de fer això si és un objecte personal i que caldria ser retornat al propietari? No té tota la planta de ser un abús i si no vols no t'hi presentes?

Continue pensant que les coses no es fan bé i que un bon encert hauria estat enviar les obres per correu electrònic, tal com fan, per exemple, al premi de poesia d'Alcoi.

D'un desassossec

Llig en la premsa que en l'afer de la Camarga (o Camargagate) hi han molts més grans de forment de ço que ens pensàvem i per la conclusió a què arribe em bull la sang d'assabentar-me de quina manera tot resta a l'empara de la manipulació, les mitges veritats i les mentides descarades.

De retruc, m'encenc més encara en comprovar que en l'àmbit de l'alta política es fan i desfan les accions més miserables, mesquines, cíniques, absurdes, brètoles i mafioses: targetes negres, retallades econòmiques, suborns, prevaricaicons, etc. Tot plegat un teló que separa dos mons: l'u de la gent que fa la seua vida al ritme de qui mana (una vida amb por de tot) i l'altre de la gent que mana i perjudica la resta en benefici propi (amb el vistiplau de la justícia). 

Estic fart d'aquest temps en què tothom té a la boca sempre les paraules justícia, veritat, honradesa, llei: aquests conceptes, juntament amb d'altres com perdó, estan sent prostituïts, envilits, boixats certament per la gent que més hauria de dignificar-los, els nostres homines politici et iudiciales.

Al remat, aquesta situació només que provoca tristesa, ansietat, depressió i desconfiança, no ja en la societat prosaica, sinó en la més honorable de totes com a éssers socials. Casta de merda.

De l'ofici exclusiu d'escriure

El desig que tenen els escriptors, bona part dels escriptors (i ací m'inclouré jo), és poder viure de l'escriptura, és a dir, que el nostre ofici fóra el d'escriptor sense haver de necessitar una altra faena més segura i no haver de dependre d'aquesta altra per a guanyar-nos els doblers. Certament, seria açò una faena digna i feliç. Tanmateix cal tindre present un esment: també hi ha entre alguns escriptors (i ací podria incloure'm jo) el pensament de dedicar-se únicament i exclusivament a escriure, sense el destorb i el desfici que implica anar a presentacions avorrides, viatges, etc. que, fet i fet, són un temps perdut i preciós que desdediquem a l'escriptura: la idea és escriure i punt.

Doncs bé, després de pensar-ho durant molt de temps, arribe a la conclusió que aquesta manera d'actuar no és la d'una persona que vol guanyar-se la vida com a escriptor, sinó que és un còmode, en el sentit tirant a negatiu de la paraula. El tocat és que podria resultar un poc tocapilotes i potser no vaig tan errat si hom considerara massa burgés (en el sentit negatiu de la paraula) eixe escriptor que voldria tancar-se només a escriure i deixar-ho tot en mans d'altri: talment eixe empresari que delega tota la faena en el treballador i ell viu de ser això, amo.

Si algú vol ser escriptor de veres, fer de la seua vida l'escriptura, que aquest ofici li done els diners que l'han de mantenir ha de fer-se la idea que s'ha convertit en empresari, en amo i que això significa deures, tal com qualsevol petit empresari que mamprén un negoci. Si algú d'aquests vol triomfar (guanyar-se la vida) no té més remei que menejar-se i treballar (i no només fer faena): a més a més d'escriure caldrà fer-se visible a la societat, pagar-se una publicitat, mostrar-se en les xarxes, tocar portes, llogar un gestor o assessor, guanyar-se els clients (lectors) en definitiva.

Arrere romanen els temps estètics de l'escriptor que es dedicava a l'obra i de cap manera res de prosaic l'havia de destorbar del quefer d'escriure. Ara és menester eixir al món i guanyar-se els lectors, tal com fan els empresaris, els emprenedors, que volen sobreviure de llur negoci. En el meu cas, tinc clar que no viure mai de ço que escric i, doncs, potser seré un escriptor de temps lliure. És per això que valoraré molt positivament eixa persona que s'hi vulga dedicar que hi esmerce les energies i les ganes i demostre que s'ha guanyat el bon succés. Això sí, només com empresari exemplar, que tothom sap que hi han trepes que fins i tot en l'escriptura s'aprofiten de la situació i munten la xarxa pròpia de nepotismes i mantràfules.

De l'heteropatriarcat

Aquest dies s'està movent força el tema del corredor mediterrani i tot just ahir va hi haure una cimera a Tarragona on els empresaris de la regió aquesta hi han anat a plànyer-se que estan abandonats. De tot plegat s'ha fet una foto per a la posteritat i el nombre d'empresàries que hi apareixen és ben minso: comptat i debatut, els grans empresaris valencians són majoria aclaparadora d'hòmens, la qual cosa m'ha fet recordar el concepte heteropatriarcat; és evident, doncs, que les dones encara no tenen un lloc destacat i determinant en aquesta esfera de poder.

Pensant, pensant, em ve al cap una imatge del grup musical Txarango, de renom gros entre la jovenalla nostra, al tocat de la presentació del disc darrer. En aquesta foto hi han nou xicots: eixerits, trempats, xirois i sarauers que desprenen alegria, vitalitat i ganes de viure. Cap xicota.

He de dir que m'ha sorprés que aquesta imatge que he vist del grup musical m'haja sortit a la memòria arran de la foto dels empresaris. El tocat del cas és que m'ha dut a fer la recerca de la Viquipèdia següent:

Obrint pas: 10 hòmens, 0 dones

La Gossa Sorda: 11 hòmens, 0 dones

La Pegatina: 7 hòmens, 0 dones

Aspencat: 10 hòmens, 0 dones

Sva-ters: 13/15hòmens, 0 dones

The Skafeïnats: 8 hòmens, 0 dones

Oques Grasses: 7 hòmens, 0 dones

La Raíz: 11 hòmens, 0 dones

Bongo Botraco: 14 hòmens, 1 dona (any 2008)

Lilit i Dionís: 10 hòmens, 1 dona

Davant açò un neguit m'ha recorregut el cos que m'ha deixat enquet. És possible que els nostres grups musicals, els contestataris, de compromís social i reivindicatius del país i les esferes més altes del poder tinguen una cosa en comú? És possible que els unisca l'heteropatriarcat (l'u empresarial, l'altre musical)?

Dels Jocs florals de Barcelona

Hui he llegit que han tret les bases dels Jocs florals de Barcelona. De la convocatòria d'enguany destacaré un parell de neguits. El primer, el premi: 9000€. Certament és una quantitat vertiginosa i molt, però que molt sobreapujada. No sé com es calcula en diners aquesta obra de pensament, però crec que són massa diners (i ho dic sense haver pogut llegir les condicions de contracte). Ja sé que l'alta poesia no es paga amb diners; tanmateix, no m'agradaria assabentar-me que el preu per llibre a l'autor és de 0'75 o 1 euro (com passa amb els grossos que es donen al País Valencià: l'Octubre de poesia per exemple).

La segona, doncs que cal enviar sis exemplars del llibre. A hores d'ara de la pel·lícula i tenint en compte qui són els mantenidors, ¿no podria fer-se de manera telemàtica, tal com fan, per exemple, a Alcoi, en el premi Joan Valls? De retruc, esmente el jurat perquè aquest és força jove i avesat al món de les tecnologies noves, amb la qual cosa no tindrien cap problema de llegir en una pantalla (supose, vaja).

En fi, l'enhorabona, de bestreta, a qui guanyarà i salut pel premi.

De la cultura valenciana

He sentit a la ràdio que el Condado de Dénia programa nits de música flamenca: espectacle i àpat; també m'assabente per la premsa que s'ha mort la Pilareta, cantant de música tradicional valenciana: d'aquests dos fets m'agradaria compartir la reflexió següent.

El flamenc ha esdevingut un fenomen artístic total i global; ha aconseguit connotar-se d'uns trets moderns, estètics i dignes. Fet i fet, ço que podria haver romàs en quelcom regional i folclòric, gràcies d'alguna manera a l'empenta del franquisme i als esforços dels interessats de magnificar-lo, ha arribat a assolir un estat de grandesa mundial. De flamenc, n'hi ha de popular, general i culte, tant en les festes de poble com en corrales o en escenaris de categoria a Espanya, al Japó o als Estats Units... o a Dénia. Gaudir d'un espectacle flamenc implica deixar-se endur per la força d'un ball, d'una música, d'una vestimenta que han pres el poder de la catarsi. Hom podria afirmar que és un tot prosaic però també elevat, segons la categoria dels artistes que hi participen.

Roda i volta, què té a veure aquest comentari amb la Pilareta? Doncs que trobe a faltar una dignificació pareguda de la tradició nostra valenciana. Podria entendre's que m'ha assaltat una pruïja nacionalista i pobletana; tanmateix, no és només açò, sinó que també considere que cal tenir en compte aquest punt de vista: per què la cultura nacional valenciana, la nostra (cant d'estil, danses, etc.), no ha assolit, no assoleix, una valor significativa com a mínim entre nosaltres els valencians? Com és que el Condado de Dénia, per exemple, no programa amb regularitat una nit de música valenciana? (és l'economia, bacora!)

Més encara i transcendint el fet flamenc. A Portugal, tant els locals com els visitants s'enjoien de negar-se l'esperit amb la força i tristesa del fado; a Grècia, es fa el mateix amb el rebètic. A Irlanda les nits de música celta (en anglés pràcticament, això sí) corprenen els assistents als pubs. Comptat i debatut, què ens passa valencians? (és la pàtria, bacora!)

¿És possible que les lletres nostres siguen massa festives i no hi ha drama? ¿És la vestimenta massa tradicional, barroca, carrinclona o obligant per a la nostra música? ¿No és prou sòbria, catàrtica, corprenedora o estètica com per a disposar d'una programació regular? Al remat, és clar que València no és Lisboa, però Dénia no és tampoc Sevilla.

Del perdó

Ara diu el senyor Federico Trillo que cal perdonar. Ai, aquesta imposició cristiana que es treuen de la màniga qui més haurien d'aplicar-la...

És molt mesquí omplir-se la boca d'aquesta manera: perdó, perdó, perdó... No hi ha paraula més prostituïda que aquesta. Perdó... 

El perdó no és un objecte banal: el perdó cal guanyar-se'l i, certament, gent com ell han fet tot el possible per a menysprear-lo, ofendre'l, ultratjar-lo, sotmetre'l, anorrear-lo, apallissar-lo, fotre-se'n.

Perdó, diu. Pocavergonya.

D'un prodigi literari

Un dia mirava un programa de llibres i vaig tindre coneixement d'aquest autor, Santiago Posteguillo, que escriu novel·la històrica de la gruixuda. Vaig fer una recerca d'aquest professor de la Universitat de Castelló i vos puc dir que estic esbalaït. Tot seguit vos en transcric la bibliografia:

Trilogía sobre Escipión el Africano, ediciones B

• Africanus: el hijo del cónsul, 2006, 728 pàgines

• Las legiones malditas, 2008, 864 pàgines

• La traición de Roma, 2009, 872 pàgines

Trilogía sobre Trajano, editorial Planeta

• Los asesinos del emperador, 2011, 1240 pàgines

• Circo Máximo, 2013, 1240 pàgines

• La legión perdida, 2016, 1152 pàgines

Los secretos de los asesinos del emperador, 2014 (ebook)

Trajano y Decébalo en la Rumanía del siglo XXI, 2014 (ebook)

Altres (Planeta)

• La noche en que Frankenstein leyó el Qujote: la vida secreta de los libros, 2014, 240 pàgines

• La sangre de los libros, 2014, 224 pàgines

En total, deu haver publicat en 10 anys 6542 pàgines (i ací caldria afegir-hi la dels dos llibres electrònics, però no hi és especificat). També he de dir que és professor de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la qua cosa té una bibliografia universitària extensa en llibres, capítols, ponències, etc.

És per això que la meua raó de l'esbalaïment és la capacitat que ha tingut l'autor d'haver escrit tant en literatura (6542 pàgines) i poder combinar-ho amb la bibliografia universitària i el treball acadèmic (fer classes, tutories, correcció de treballs i exàmens). Certament, n'estic molt sorprés de vore com en el meu cas de docència secundària el temps no em dóna. Al remat, vull que estiga clar: d'enveja insana, gens.

D'un rampell de moralisme

Podríem dir que hi ha dues maneres de fer diners: activament (treballant) i passivament (essent rendista). De manera general dels primers formen part la població activa i dels segons els pensionistes. Ara, tothom sap que hi ha gent que no és jubilada i que viu de rendes i la que ho és ha de fer faenes per a complementar la pensió.

Aquesta introducció ve per una reflexió sobre els jóvens (adolescents i protoadults). Des de la societat capitalista que tenim, hom pretén que ells siguen treballadors ja de bo als 16 anys, ja només acaben els estudis encaminats al treball (siguen cicles formatius o estudis universitaris). Pocs, molts pocs poden fer diners passivament (viure de rendes) i, doncs, han de ser actius per a guanyar-se la vida.

Tanmateix, ço que em neguiteja és una imatge que s'evidencia en el panorama jove i resta constatat en l'àmbit musical, si més no en l'àmbit de la música en anglés: que els jóvens d'ara duguen una vida de jubilats (sense faena i amb distraccions) i a més a més se'n senten orgullosos, antisistema! Més encara, és decebedor que hagen assumit tant aquesta realitat, que els destorba haver d'aconseguir les coses amb l'esforç.

És clar que el jovent ha de divertir-se o amusar-se però no sé fins a quin punt és necessari banalitzar tant el tema sobretot musicalment. Tot seguit un exemple que vaig trobar ahir.

I don't wanna go to school
I just wanna break the rules
Boys and girls across the world
Putting on our dancing shoes
Going to the discotheque
Getting high and getting wrecked
I don't wanna go to school
I just wanna break the rules.

D'una publicitat que fa malíccia

Al tall de l'anunci de la fullosa de Tarradelles (deixe a banda la qualitat del producte). Per què tant de tòpic? Pare sobreprotector de la filla. Filla en edat adolescent que té una amor d'aquella romanticoide. El xicot que vol ser una ànima lliure i que la xicota accepta encantada (com una submissa més dels desitjos de llibertat d'ell). Mare que comprén la filla i és indulgent amb el pare.

La meua reflexió és: per què el xicot no és un tècnic de laboratori putejat? Més encara, per què la jove no és lesbiana i té la tasca de cuidar gent amb malalties rares? Comptat i debatut, que malalta es suposa que està la nostra societat si els amos de Terradelles suposen que rebutjarem una altra realitat que els publicistes suposen que no atraparà.

De com s'assetja

Ara que la societat està més que alertada pels casos diversos d'assetjament en els centres educatius amb conseqüències desgraciades per als escolars (molts d'ells menors), voldria fer la reflexió següent. ¿Pot un professor (en l'etapa que siga) patir assetjament (vull dir, no l'assetjament provocat per companys de faena o per la direcció, sinó per part dels alumnes a qui fa classe)?

La situació és la següent: el professor és al càrrec d'una classe de 1r de l'ESO o de Formació Professional Bàsica, tant és, i certs alumnes es dediquen a xarrar durant les explicacions. Aleshores, hom suposa que el professor ha de tenir la destresa prou perquè aquests alumnes tornen al respecte del silenci per a atendre, de manera que tot es recondueix i acaba bé: tothom al lloc i a l'orde que pertoca.

Ara bé: què passa quan aquest professor (siga determinat en les seues accions; siga d'aquells de qui hom olora la feblesa) es veu dia rere dia qüestionat en la seua tasca? És a dir, quan certs alumnes cada, cada dia parlen mentre el professor explica; destorben el fil de la lliçó; obvien la tasca que mana per reforçar la matèria; decideixen torpedinar la fermesa psicològica del professor cada, cada dia?

No es tracta ja de considerar si algú està capacitat o no per a executar la tasca docent i si no ho està, doncs, que no s'hi dedique. El fet cabdal és per què aquests certs alumnes tenen la possibilitat d'actuar com a assetjadors també contra el professoram? I de retruc, per què el professor abatut psicològicament tot seguit és qualificat de mal professor i que no hauria d'exercir la docència?

Des de la conselleria es diu als instituts que tot l'alumnam han de romadre en l'aula amb el professor i si hi ha algun alumne alterador, llavors, que el professor afectat manege la situació com sàpia i puga (que es aguante en l'aula, perquè això d'expulsar és una mesura a emprar de manera excepcional i que les aules de convivència no han de ser el recurs fàcil). Tanmateix, crec que el recurs fàcil per a la conselleria no és una mesura responsable: hi posaré un exemple.

Em referisc al cas dels professors de valencià que han de fer classe a Torrevella (entre d'altres) en una aula plena d'exemptors del valencià (llevat d'uns quants que han decidit estudiar aquesta nostra llengua). És sabut de tothom que aquests disruptors interrompen les explicacions i la convivència d'aula cridant, per exemple, que el valencià no serveix per a res. Amb la qual cosa destorben, alteren i perjudiquen tant el professor que ha de treballar com els alumnes que volen aprendre valencià. ¿Trobeu, doncs, que aquesta situació no és d'assetjament, el fet d'haver de tenir durant tot un curs aquests alumnes que gota a gota diàriament foraden el professor?

És menester dir que l'assetjament aquest no és maltractament físic (que podria arribar-hi, com passa amb els treballadors de la salut), però ben bé que ho és, de psicològic. Per què un professor ha de suportar estoicament aquesta mena de comportament cada, cada dia? Fet i fet, per què ha d'acabar assumint que són coses de l'ofici per a ell i per a la resta del claustre? Així, ho tenim tan assimilat que entre el gremi nostre de professors comentem que tal docent o tal altre se'l menjaran els alumnes quan s'adonaran del seu estat psicològic feble. 

Pense que el tocat no és saber guanyar-se uns alumnes, de saber-se fer respectar, sinó que justament aquest respecte és intocable i inatacable. El drama és que no és cap solució adient que el professor haja de tenir en classe cara a cara aquests alumnes (u, dos, tres, quatre), amb la idea que d'alguna manera o una altra se'ls haurà de guanyar. Davant aquestes accions reiterades caldria dur a terme una resposta més contundent i pensar, per exemple, en uns serveis socials més de bon principi.

Comptat i debatut, en aquesta plaga que és l'assetjament i la violència hi ha molt avançat en els casos contra les dones o en la faena en l'empresa privada (vull dir, sensibilització social, resultats jurídics); però crec que en el cas de la docència (fins i tot en l'exèrcit) en què hi ha un grau alt de convivència dels afectats, encara cal recórrer molt i fer visible i sensible que malgrat ser treballadors públics aquest tret no implica ser l'ase del colps.

D'un poemari inèdit

Tinc un poemari que en aquest any darrer va pegant bacs per diversos concursos: Calldetenes, Catarroja, Alcoi, Sagunt; al remat el resultat no ha estat positiu: uns altres poemaris han merescut el guardó econòmic i editorial.

Amb tot, crec que ja l'he presentat a prou concursos i com que no m'abelelix dur-lo a altres (que editen Bromera o 3i4, per exemple), hauré de mirar de fer una altra edició personal del poemari.

A estalviar, doncs.

D'un comentari de premsa

Llig al diari un titular de la senyora Francisca Serrano que diu que treballant dues hores al dia quanya el mateix que quan era funcionària. Pel subtítol diu que és operadora de borsa i escriptora. De bestreta diré que aquest text no és un atac a ella, sinó un pensament, una reflexió a rajaplom.

Si en lloc de treballar dues hores, en treballa huit, que és la jornada, el seu jornal deu ser altíssim; més encara, si ho multipliquem per cinc dies de la setmana, doncs, deu fer por; per a rematar-ho: molt deu guanyar al mes i a l'any?

Fet i fet, el somni de moltes persones. En llegir-ho m'ha assaltat una enveja enorme: treballar dues hores només i després, amb els diners guanyats, dedicar-me a la literatura. Buf, quina tremolor!

Però bé, continuarem amb la nostra tasca de professor i aprofitaré les vesprades que puc tindre lliure si no he d'estudiar, fer cursets o corregir per a dedicar-me al món de les lletres.

D'un llibre de Fuster

Demà hom farà la presentació d'una antologia poètica de l'escriptor Joan Fuster i hi he participat posant la meua veu en una bona colla dels poemes, juntament amb la Maria Josep Escrivà. Ha estat un projecte bonic, perquè aquesta veu meua ha anat acompanyada de música: hom podria dir que he debutat com a intèrpret músical. L'experiència ha estat gratificant atés que he pogut comprovar d'una manera més professional i encara que molt per damunt la faena d'unir lletra i música. He de dir que havia fet assajos d'aquest tipus a casa, amb l'Audacity i un micròfon senzill, però aquest primer contacte amb un estudi de gravació (troter també, però solvent) ha demostrat ser preciós i edificant.

Espere que aquest llibre tinga un bon succés.

D'un sentiment literari

Escriure un llibre és confortant i acabar-lo apaivaga; tanmateix, allò que deixa inquietud és què ha de passar després, si serà publicat o no.

Realment és un goig veure les lletres pròpies ocupar pàgines que possiblement seran llegides. La persona s'alegra en la correguda de llibre, de poble en poble, parlant-ne, recitant-ne les paraules a la calor de la gent que escolta i participa en la presentació.

Ara que ve la tardor el gruix dels premis literaris es concedeixen i els autors gaudeixen de poder mostrar als lectors llurs propostes i recrear-se en la veu que volen transmetre.

Llibres que faran recorregut; idees que esdevindran pensaments nous en altres sensibilitats; encants per a lectors que es deixaran atreure gustosos; madeixes a descabdellar.

És bonica aquesta sensació i agraïda en la compartició.

D'una manera de capir el món

Quan era menut m'encantaven els llibres de socials o d'història pels mapes que hi duien: concretament els d'història que feien referència als imperis i a les possessions colonials. Mirava els mapes de la corona d'Aragó i considerava els territoris que eren nostres en aquella època medieval. Després venien els mapes de la corona de Castella (identificada com a Espanya) que abraçaven els territoris americans, asiàtics i pensava amb més orgull encara en tota aquella abundor nostra. La decepció apareixia quan s'esdevenia el fet independitzador de totes aquells terres i pensava que ja no hi havia hegemonia territorial. Amb tot encara restava fascinat pels mapes de la colonització africana per part d'Europa, per com aquest continent va establir el seguit de corredors territorials per a dominar i saquejar sense problemes.

Evoque aquell temps a voltes quan sóc a classe amb els alumnes i m'adone de quina manera des de la infància s'ha explicat aquests fets històrics des del punt de vista del vencedor, de l'europeu que s'adelita de pintar amb colorines els aires de grandesa. Fet i fet, em vénen rampells de vergonya d'haver pensat d'aquesta manera tan imperialista, encara que em perdone amb l'excusa que era xiquet i que poc podia copsar aquest passatge vergonyant. Tot i això no pare de pensar si a hores d'ara els nostres infants tenen aquests deliris de grandesa que tenia jo (aquells que tinguen interés per la història, és clar).

D'un circ

En un parc de la ciutat d'Hamburg he vist un circ. Ha estat aquest mes d'agost i romandria obert tot eixe mes en dues sessions matinals. Era un pavelló força menut, baixet, podríem dir que era un circ de joguet. L'aparença resultava un poc trotera, però no resultava bruta o decadent. La música es sentia de fora i pareixia que era ple, atés que tenia una de les lones obertes. No cal dir que sonaven músiques infantils habituals: l'abella maia, d'entre altres.

Trobar aquest circ m'ha fet pensar en els que he pogut veure al país i quina imatge en tinc: desballestats, trists, brutosos, pobres. Compte que parle del circ rodamons, que s'anuncia amb cartells aferrats als fanals i que tenen per reclam qualsevulla personatge infantil de moda.

Aquell dia no em va venir una mala sensació sinó que vaig pensar que ausades prou tenen per a heure-se-les amb una societat que va per altres camins d'entreteniment. Perquè al remat, els xiquets no són conscients de les condicions en què es troben les instal·lacions del circ, com sí que ho som els adults i aquest fet fa que ens tirem arrere a l'hora d'entrar-hi. Els xiquets no són capaços de distingir eixos personatges amb disfresses estrafetes, els adults sí i aquests xiquets simplement es deixen endur pels estímuls que els donen els artistes del circ, dels quals els adults no es refien.

Al capdavall, bona part dels adults defugen els circ perquè és infantil i aquest és el tocat: el circ ho ha de ser, perquè els destinataris són els infants. El gran mal és que els adults hem d'acompanyar els menuts i ens trobem una situació que pot fer-nos vergonya o poca gràcia. Al tall d'açò, les pel·lícules per a xiquets ja duen la part adulta perquè també s'hi divertisquen; tanmateix en el circ, malauradament queda un poc difícil: els pallassos, alguns números de màgia, els personatges famosos no són del gust per als adults, en tot cas les acrobàcies.

El circ val diners, no només el del Soleil, sinó l'altre que pareix desastrat. Implica un grup de persones que s'entrenen, assagen o munten, els quals han de guanyar-se un sou. Tot aquest treball no es veu perquè els adults no som conscients de què hi ha darrere. El mateix passa amb el teatre, l'òpera o d'altres: són menesters mesos de producció per a treure'n el fruit: les entrades ens resulten cares però justament és aquest el preu del seu esforç. Perquè, comptat i debatut, és més barat el treball d'entreteniment que proveeix la televisió (ací no valoraré si és bo o dolent) o el cinema: molt més estètic, molt més impersonal, molt més per als dos, infants i adults.

Per tant, qualsevol entreteniment, diguem-ne artesà, val diners i la societat en general encara té la inèrcia d'una altra manera d'esbargiment que puga adir-se a les butxaques i al sentit del ridícul. Per a aquests resta la màxima de renovar-se o morir i u dels reptes és com atreure els adults perquè hi deixen els fills.

D'un viatge d'estiu

U dels viatges que he fet en aquestes setmanes darreres ha tingut com a destinació Hamburg. Aquest lloc políticament és un estat dins d'Alemanya i té una superfície de 755,26 km² i una població d'1.753.380 habitants. Done aquestes dades perquè no he pogut evitar la comparació; la meua comarca, la Marina Alta, té les següents: 759,30 km² i 196.606 habitants.

En aquest viatge m'han assaltat sentiments encontrats. He sentit enveja, atés que aquest territori és una realitat política amb poder dins l'estat alemany, totalment al contrari de ço que ens passa als marinencs dins l'àmbit valencià i de retruc l'espanyol.

Disposa d'una xarxa de trens impressionant (i pròpia de la regió) que lliga a bastament bona part del territori, no només de la contornada, sinó de la resta dels estats i de països: és com si la Marina Alta tinguera una xarxa pròpia de trens que unira els pobles propis, altres regions i altres països. Més encara, amb  trens de companyies diferents!

Queda clar que les condicions de la Marina Alta són diferents: molta muntanya, pocs habitants; però açò no lleva que malgrat la idiosincràsia de cada territori, cal sobreposar-se a les dificultats per a crear un territori amb condicions. L'exemple hamburgués és el túnel submarí de 450 metres de llarg que uneix les dues ribes de la ciutat.

D'una altra banda, he trobat molta misèria humana i el sentiment ha estat de molta pena. Com que el nostre sojorn era en un alberg vora l'estació central de trens d'Hamburg capital, gent alcohòlica fea vida allí: cridava, reia, plorava, histrionejava, vagarejava,... L'escena era tristíssima i produïa molt mal de cor passar per allí i albirar tota l'escampada de pots i botelles buides i plenes.

Al remat he sentit alegria de passejar per una ciutat amb zones tan diferents, amb uns parcs molt bonics, verds, exuberants de vegetació i vida, com la llera valentina del Túria, però augmentat.

D'un irreal olímpic

Tornen els Jocs Olímpics i em travessa la fitonada impossible d'una Moixeranga ben tocada mentre una medalla d'or reposa en el pit d'algú.

De com som i com ens tracten

Tristament, els valencians, en llur paper d'espanyols, som uns carallots i uns pelacanyes (redunde: molls i miseriosos) i hom pot fer de nosaltres ço que hom vulga siga quin siga el poder de què es tracte: tant el legislatiu i l'executiu del mateix país o de l'estat com el judicial, eixe que és independent dels altres dos. 

Aquesta queixa ve a tomb del fet que temps arrere el tribunal constitucional va ensorrar unes quantes lleis valencianes de caire foral propi, com la del règim de separació de béns dels noucasats, tot adduint que aquesta diferenciació anava en contra de la igualtat de tots els espanyols. La veritat, no sé de quina manera es poden considerar els altres espanyols agreujats per aquest fet. Ara bé, no deixa de fastiguejar-me que al tocat dels imposts, com el de successions per exemple, a Madrid siga d'un 0% i al nostre país no. Ací no hi ha greuge?

Tristament, som uns menjamerdes.

De les eleccions

En lloc de respostes m'assalten moltíssimes preguntes al tocat de les eleccions al País Valencià.

Per què ha perdut tants vots A la valenciana?

És possible que haja tingut a vore amb la tasca que ha fet un any després? Concretament amb les mesures que han alçat més polseguera?

Per exemple: bous, exempció lingüística, escola concertada?

Com pot ser que amb tanta desgràcia pel tema dels casos de corrupció, de retalls en la llibertat d'expressió, els valencians, en una majoria destacada i en augment preferisquen açò a un fantasma que ve de Veneçuela?

Són els valencians denominats d'esquerres uns exquisits que, com certs animals de companyia, refusen un pinso nou i, doncs, prefereixen passar o abstenir-se?

Són els valencians denominats de dretes uns connivents amb la corrupció, els quals, davant el fantasma del comunisme, els és igual l'exquisidesa i s'abraonen al mateix pinso?

Per què hi ha una bossa de vots d'electors versàtils que van al toc dels amplificadors, suposadament, de manera imponderada? Són aquests justament els votants més reflexius o uns cagallons per sèquia?

Preguntes i més preguntes.

De publicar i sobre publicar

He llegit amb molt d'interés el pensament que ha exposat el Xavier Aliaga al seu blog al tall d'un article d'un editor, l'Aniol Rafel, tot en referència al fet que si es publica molt o massa. Com a escriptor i autoeditat m'agraden les raons que es donen i puc estar d'acord en aquest fet que es publica molt, potser massa; però ço que em preocupa és com i qui pot fer la distinció d'un llibre que atresora la dita qualitat o no.

En primer lloc, el fet de dir que es publica molt o massa no hauria de ser adduït, perquè tallar per ací representaria coercir d'una banda el dret d'expressió i publicació, siga de qualitat o no, de l'escriptor de ço que voldrà; i de l'altra a l'editor, que es veuria forçat a no publicar tot allò que li vinguera de gust, si es vol gastar els diners.

Jo també posaré una comparació: per exemple, de formatge. N'hi han moltíssims, de totes qualitats, embolcalls i preus i la gent en compra allà on li ve de gust. Pot anar al supermercat, a les fires, a les botiguetes, arreu on voldrà. Doncs els llibres igual, i no crec que retallant el nombre de marques es puga millorar la qualitat del formatge.

Tot seguit es fa referència a donar més qualitat al llibre amb elements com l'edició o la il·lustració. Certament, això és un gran encert: està molt bé que llegir un llibre no siga només una experiència de dins, sinó també de fora. A més a més es dóna treball i presència a altres disciplines artísitques.

En aquest cas també posaré un altre exemple. Tiraré mà de la poesia; sé que em faré de mal voler, però què hi farem: és el meu cas, personalíssim i és la meua impressió. Sé que el Xavier és assidu a llegir poesia i tindrà els exemples de referència. Des del meu punt de vista, l'edició de poesia és la cosa més trista i moixa que hi ha a hores d'ara. Em faig el càrrec que les portades treballades són més cares i que els editorials petites poc hi poden fer; davant aquesta mancança es fa entendre que la sobrietat és un valor afegit.

Per exemple, les portades dels poemaris de l'editorial 3i4 deceben un poc, atesa la importància d'aquesta casa (Bromera encara, encara canvia les miniatures de les portades); un cas diferent és el d'Adia, petita, de pocs recursos, que també fa portades simplíssimes, però torne a dir, la reducció de costs (supose) va per ací. Ves per on, seguint algunes raons dels articles llegits, hom podria pecebre que aquesta editorial Adia sobrecarrega el mercat editorial poètic, amb tants poemaris i és de poca qualitat per aquesta pobresa de suport físic. 

Un altre aspecte fonamental és parlar dels jóvens, els quals poden veure bloquejat llur gust de la lectura per aquest allau segons l'Aniol. Per l'experiència meua, els jóvens llegiran si volen llegir i no ho faran si no volen. Si parlem de les lectures d'institut es llegiran ço que manaran els professors, siga bo o siga dolent, o tiraran mà de pàgines on hi han els resums per capítols i la classificaicó de personatges. Em fa la sensació que fer servir els jóvens no és una bona idea.

Posaré el cas de l'alimentació per a explicar açò del bloqueig del gust de la lectura. Menjar els àpats amb refrescs; consumir begudes energètiques; festejar un esdeveniment amb una pizza congelada... Els jóvens tenen el gust que els fa l'adolescència, el que els pares acondueixen o el que la televisió determinarà. Doncs amb els llibres igual.

Per a no fer-ho més llarg, el moll de l'ós no és l'abundància de llibres (ni d'editorials!) sinó la societat, que no hi ha manera d'enganxar-la. D'iniciatives, n'hi han: clubs de lectura, presentacions, vídeos llibrescs, però roda i volta el gruix de la gent, el gruix de la població sempre superarà en nombre les expectatives fetes.

Al remat, en el meu cas literari, em faig el càrrec que com a poeta sóc poc tingut en compte: potser no sóc prou bo ni tinc la qualitat que pertoca. El meu primer llibre va ser negligit per l'editorial que em publicava (acabat el premi i aconseguit l'objectiu, a pasta de paper); en el segon vaig ser mig enredrat per una publicació a mitges en una editorial petita, amb un preu caríssim (això sí amb una portada preciosa); pel que fa al tercer, vaig decidir publicar-me'l (amb una portada poc usual) i fins i tot regalant-ne (a llibreries i lectors) només he rebut de resposta tres agraïments mal comptats.

Tot i això, malgrat totes aquestes decepcions, no conclogueu que hi ha abundància d'autors o que les editorials publiquen molt o massa. Donem gràcies a l'alfabetització de la gent i fem-nos el càrrec que deuen haver-hi naus industrials plenes de llibres; tanmateix això ja és cosa d'haver promés a la gent que pot esdevenir escriptora (cursos d'escriptura de l'Ateneu barceloní, per exemple) o del càlcul de previsió de llibres.

Jo sí, però tu no

Estic un poc desorientat amb un fet que sol aparéixer en la política i que té relació amb la independència de Catalunya, que en els plans de separació ha desplegat un seguit d'accions per a propiciar la implicació de països, governs, organismes, entitats, etc. mundials de manera que hi siguen avinents en aquest desig soberanista. En aquest camí hi han de cara els intents del govern (d'entre altres) per a evitar i afeblir aquesta influència possible vers l'altri. L'argument que fa servir aquest darrer per a barrar aquest joc d'atraccions és que la independència catalana és un afer intern, domèstic, regional i que cap país hauria d'immiscir-s'hi, tot respectant la sobirania, la constitució i la voluntat democràtica dels espanyols.

Roda i volta, el meu desconcert s'origina quan ara i adés van succeint-se esdeveniments que atemptarien justament aquesta raó de no intervenció; accions vàries que d'una manera o altra, des del meu punt de vista són equivalents a ço que fa Catalunya.

En primer lloc, les referències a Veneçuela dels contraris a la independència. El fet que els polítics opinen i pontifiquen o hi facen viatges per a comprovar l'estat de la democràcia em pareix una intromissió en la sobirania etc. d'un país. (del fet que estiguen malament o no, no en parle: em referisc simplement al fet del viatge i les declaracions).

També influir en les governs d'altres països, quan per exemple es duen a terme reunions amb tal president perquè facen declaracions a la contra amb més bon succés o sense (famosos són els casos de reunió amb el Cameron o la Merkel).

Al remat, aconseguir declaracions parlamentàries. Catalunya ha tret de Dinamarca que hom debata el tema de la independència; mentre que Espanya ha fet el mateix amb la Unió Europea a l'hora d'expulsar o no Catalunya de la Unió.

Fet i fet, molta hipocresia en aquest mercadeig d'interessos.

D'un exercici de cinisme?

Els de PP del País Valencià i segons el Levante-EMV "consideren un greuge que el Tribunal Constitucional tombara la llei del Règim econòmic matrimonial i per això reclamen a les Corts que l'exigisca a l'Estat".

I dic jo: ¿no seria més honest (i no tan hipòcrita) que els del PP valencià hagueren denunciat els del PP estatal per haver posat aquell recurs que ens l'ha tombat i, de retruc, exigiren a aquests mateixos del PP estatal que reinstauraren la nostra llei?

Sempre tocant el paneret...

D'un treball universitari

La doctora i professora de la Universitat de Sheffield Anna Vives i Riera ha tingut la deferència d'ocupar el seu temps de recerca a fer un treball de la meua obra poètica. Vull manifestar el meu agraïment per aquesta dedicació que ha fet del seu temps, així com també del seu interés per estudiar la meua poesia. De retruc, em plau posar-vos l'enllaç on podreu llegir les seues paraules i pensaments al voltat dels meus poemes.

http://virgo.unive.it/ecf-workflow/upload_pdf/Ri_B_2_DIGITALE.pdf

De dimonis amb banyes i pudor de sofre

Ara resulta que en això del robatori de les nostres senyes d'identitat valencianes, tan sagrades i intocables, els catalans ja no són els únics: ells, els catalans, els monstres que sempre han atemptat contra la nostra identitat. Doncs ara pareix que també els del PP també tenen alguna cosa a furtar-nos. La cosa és que reivindicar el dret foral valencià i convertir-lo en estatutari, després de tants segles, és anticonstitucional perquè ataca el principi d'igualtat entre els espanyols. Així, el govern d'Espanya ho ha denunciat i el tribunal constitucional els ha donat la raó. Caram, amb els catalans!

Fent de Fuster amb els aforismes

He alçat el cap i he llegit aquest pensament de Concepción Arenal: Obriu les escoles i es tancaran les presons. Queda claríssim el missatge i certament, l'educació ens farà lliures i bones persones. Permeteu-me, a manera de retruc enutjat l'aforisme següent al tall de la realitat judicial que revessa els nostres mitjans de comunicació: Anem amb compte de quines escoles s'obrin, perquè d'aquestes es podrien omplir presons (si la justícia venç els tecnicismes legals, ja m'enteneu...).

D'un estat d'ànim

Cal tenir l'ànim molt fort per a poder aguantar el regitzell de merda a què és menester enfrontar-se cada dia, bé a la ràdio bé a la televisió, bé a la premsa i que afecta la vida del país. Cada dia, cada cada dia de la setmana durant mesos i mesos en aquests anys, les informacions de prevaricacions, suborns, estafes, furts, etc. que empastifen de merda, molta molta merda els nostres polítics, empresaris i d'altres que decideixen les nostres vides provoquen una desmoralització personal angoixosa.Els matins són un bany intel·lectual de merda; ens la tiren a la cara a cabassos, com qui tira al carrer els poals d'aigua bruta de fregar. Cruament, indefugiblement, depressivament, estoicament. Cada dia cap a la faena i a la ràdio es ventilen els avenços dels casos que proliferen als jutjats.

És llastimós, molt llastimós, haver-se d'embrutir de tanta merda; és trist rebregar-se per la fiblada que seria més laetífic deixar-se endur per al ignorància i deixar córrer tanta angoixa. Al remat , tot i acceptar el gran remei personal que és poder posar paraules a aquest neguit, recurs catàrtic de joguet, tot i acceptar açò, doncs simplement és una rebequeria.

Tot plegat molt deplorable.

De coses de jutjar

Ho faré curtet i redundaré en un text anterior meu, quan  el senyor Cañizares declarava que els immigrants no eren de fiar. ¿Com es pot ser tan cínic de dir això i no mirar-se primer qui té a sa casa? Què fem amb els pedòfils que ampara? Són de fiar?

D'un sentiment

Per a jo resulta força abassegadora tota la informació periodística al voltant de les maniobres que polítics, empresaris i funcionaris diversos duen a terme per a engrossir els comptes corrents propis. M'aclaparen la quantitat de milers d'euros, de milions, que han tocat aquelles mans i que d'una banda han estat sostrets del nostre patrimoni administratiu i de l'altra han estat fruit d'operacions fraudulentes. Tot plegat m'han fet vindre al cap la cobdícia i l'expressió d'u dels penedits: jonki dels diners. M'aborrona.

M'ha fet considerar que dins de tanta febra recaptadora de diners el fet de pensar en la generositat esdevé un llençol ben blanc ple d'esguits, de taques, de clapes. M'assalta un sentiment de beneiteria trufada per les riallades obscenes d'aquesta gent que ha sabut fotre'ns bona cosa; altrament, és cert que ara hi han molts casos en mans i enteniments de jutges, però tristament, descregut jo de la justícia, no crec que tots siguen jutjats culpables i obligats a tornar allò estafat: fet i fet, les molles d'un pa.

Mentrestant, a la televisió tothora ens assetgen amb publicitat de fer apostes, de comprar loteries o de jugar al bingo. Quines expectatives per a la resta de la societat tan galdoses d'esdevenir ric.

De les dones

Aquest cap de setmana que la societat ha dedicat als enamorats ha estat marcat per la cultura: escapada a València amb cinema i art. Pel que fa al primer, vam anar als cinemes Aragó (quina llàstima que no hi haja una cosa pareguda per la Marina) i vam veure Sufragistes, que recrea la lluita als anys 20 de les britàniques per a accedir al vot. En destaque un moment del diàleg entre el matrimoni:

DONA: si tinguérem una filla, què n'esperarà de la vida?

HOME: el mateix que et passa ara a tu.

(qui no tinga empatia ni compassió ací que s'ho faça mirar)

Quant al segon, visita a l'exposició de fotografia de la Nau, que tracta de les dones a l'Afganistan. L'havia vista anteriorment i això no obstant m'ha impactat, una altra volta. En destaque una conclusió en forma de vers d'una poeta afganesa, Nadià Anjuma: Jo, que no he valgut els budells d'un gos.

Vet ací que la societat i els poders econòmics ens venien aquest cap de setmana com el cap de setmana de l'amor; certament, ha estat de l'amor, però trist, afligit, dolorós i deplorable vers l'altra meitat de la humanitat.