D'un prodigi literari

Un dia mirava un programa de llibres i vaig tindre coneixement d'aquest autor, Santiago Posteguillo, que escriu novel·la històrica de la gruixuda. Vaig fer una recerca d'aquest professor de la Universitat de Castelló i vos puc dir que estic esbalaït. Tot seguit vos en transcric la bibliografia:

Trilogía sobre Escipión el Africano, ediciones B

• Africanus: el hijo del cónsul, 2006, 728 pàgines

• Las legiones malditas, 2008, 864 pàgines

• La traición de Roma, 2009, 872 pàgines

Trilogía sobre Trajano, editorial Planeta

• Los asesinos del emperador, 2011, 1240 pàgines

• Circo Máximo, 2013, 1240 pàgines

• La legión perdida, 2016, 1152 pàgines

Los secretos de los asesinos del emperador, 2014 (ebook)

Trajano y Decébalo en la Rumanía del siglo XXI, 2014 (ebook)

Altres (Planeta)

• La noche en que Frankenstein leyó el Qujote: la vida secreta de los libros, 2014, 240 pàgines

• La sangre de los libros, 2014, 224 pàgines

En total, deu haver publicat en 10 anys 6542 pàgines (i ací caldria afegir-hi la dels dos llibres electrònics, però no hi és especificat). També he de dir que és professor de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la qua cosa té una bibliografia universitària extensa en llibres, capítols, ponències, etc.

És per això que la meua raó de l'esbalaïment és la capacitat que ha tingut l'autor d'haver escrit tant en literatura (6542 pàgines) i poder combinar-ho amb la bibliografia universitària i el treball acadèmic (fer classes, tutories, correcció de treballs i exàmens). Certament, n'estic molt sorprés de vore com en el meu cas de docència secundària el temps no em dóna. Al remat, vull que estiga clar: d'enveja insana, gens.

D'un rampell de moralisme

Podríem dir que hi ha dues maneres de fer diners: activament (treballant) i passivament (essent rendista). De manera general dels primers formen part la població activa i dels segons els pensionistes. Ara, tothom sap que hi ha gent que no és jubilada i que viu de rendes i la que ho és ha de fer faenes per a complementar la pensió.

Aquesta introducció ve per una reflexió sobre els jóvens (adolescents i protoadults). Des de la societat capitalista que tenim, hom pretén que ells siguen treballadors ja de bo als 16 anys, ja només acaben els estudis encaminats al treball (siguen cicles formatius o estudis universitaris). Pocs, molts pocs poden fer diners passivament (viure de rendes) i, doncs, han de ser actius per a guanyar-se la vida.

Tanmateix, ço que em neguiteja és una imatge que s'evidencia en el panorama jove i resta constatat en l'àmbit musical, si més no en l'àmbit de la música en anglés: que els jóvens d'ara duguen una vida de jubilats (sense faena i amb distraccions) i a més a més se'n senten orgullosos, antisistema! Més encara, és decebedor que hagen assumit tant aquesta realitat, que els destorba haver d'aconseguir les coses amb l'esforç.

És clar que el jovent ha de divertir-se o amusar-se però no sé fins a quin punt és necessari banalitzar tant el tema sobretot musicalment. Tot seguit un exemple que vaig trobar ahir.

I don't wanna go to school
I just wanna break the rules
Boys and girls across the world
Putting on our dancing shoes
Going to the discotheque
Getting high and getting wrecked
I don't wanna go to school
I just wanna break the rules.

D'una publicitat que fa malíccia

Al tall de l'anunci de la fullosa de Tarradelles (deixe a banda la qualitat del producte). Per què tant de tòpic? Pare sobreprotector de la filla. Filla en edat adolescent que té una amor d'aquella romanticoide. El xicot que vol ser una ànima lliure i que la xicota accepta encantada (com una submissa més dels desitjos de llibertat d'ell). Mare que comprén la filla i és indulgent amb el pare.

La meua reflexió és: per què el xicot no és un tècnic de laboratori putejat? Més encara, per què la jove no és lesbiana i té la tasca de cuidar gent amb malalties rares? Comptat i debatut, que malalta es suposa que està la nostra societat si els amos de Terradelles suposen que rebutjarem una altra realitat que els publicistes suposen que no atraparà.

De com s'assetja

Ara que la societat està més que alertada pels casos diversos d'assetjament en els centres educatius amb conseqüències desgraciades per als escolars (molts d'ells menors), voldria fer la reflexió següent. ¿Pot un professor (en l'etapa que siga) patir assetjament (vull dir, no l'assetjament provocat per companys de faena o per la direcció, sinó per part dels alumnes a qui fa classe)?

La situació és la següent: el professor és al càrrec d'una classe de 1r de l'ESO o de Formació Professional Bàsica, tant és, i certs alumnes es dediquen a xarrar durant les explicacions. Aleshores, hom suposa que el professor ha de tenir la destresa prou perquè aquests alumnes tornen al respecte del silenci per a atendre, de manera que tot es recondueix i acaba bé: tothom al lloc i a l'orde que pertoca.

Ara bé: què passa quan aquest professor (siga determinat en les seues accions; siga d'aquells de qui hom olora la feblesa) es veu dia rere dia qüestionat en la seua tasca? És a dir, quan certs alumnes cada, cada dia parlen mentre el professor explica; destorben el fil de la lliçó; obvien la tasca que mana per reforçar la matèria; decideixen torpedinar la fermesa psicològica del professor cada, cada dia?

No es tracta ja de considerar si algú està capacitat o no per a executar la tasca docent i si no ho està, doncs, que no s'hi dedique. El fet cabdal és per què aquests certs alumnes tenen la possibilitat d'actuar com a assetjadors també contra el professoram? I de retruc, per què el professor abatut psicològicament tot seguit és qualificat de mal professor i que no hauria d'exercir la docència?

Des de la conselleria es diu als instituts que tot l'alumnam han de romadre en l'aula amb el professor i si hi ha algun alumne alterador, llavors, que el professor afectat manege la situació com sàpia i puga (que es aguante en l'aula, perquè això d'expulsar és una mesura a emprar de manera excepcional i que les aules de convivència no han de ser el recurs fàcil). Tanmateix, crec que el recurs fàcil per a la conselleria no és una mesura responsable: hi posaré un exemple.

Em referisc al cas dels professors de valencià que han de fer classe a Torrevella (entre d'altres) en una aula plena d'exemptors del valencià (llevat d'uns quants que han decidit estudiar aquesta nostra llengua). És sabut de tothom que aquests disruptors interrompen les explicacions i la convivència d'aula cridant, per exemple, que el valencià no serveix per a res. Amb la qual cosa destorben, alteren i perjudiquen tant el professor que ha de treballar com els alumnes que volen aprendre valencià. ¿Trobeu, doncs, que aquesta situació no és d'assetjament, el fet d'haver de tenir durant tot un curs aquests alumnes que gota a gota diàriament foraden el professor?

És menester dir que l'assetjament aquest no és maltractament físic (que podria arribar-hi, com passa amb els treballadors de la salut), però ben bé que ho és, de psicològic. Per què un professor ha de suportar estoicament aquesta mena de comportament cada, cada dia? Fet i fet, per què ha d'acabar assumint que són coses de l'ofici per a ell i per a la resta del claustre? Així, ho tenim tan assimilat que entre el gremi nostre de professors comentem que tal docent o tal altre se'l menjaran els alumnes quan s'adonaran del seu estat psicològic feble. 

Pense que el tocat no és saber guanyar-se uns alumnes, de saber-se fer respectar, sinó que justament aquest respecte és intocable i inatacable. El drama és que no és cap solució adient que el professor haja de tenir en classe cara a cara aquests alumnes (u, dos, tres, quatre), amb la idea que d'alguna manera o una altra se'ls haurà de guanyar. Davant aquestes accions reiterades caldria dur a terme una resposta més contundent i pensar, per exemple, en uns serveis socials més de bon principi.

Comptat i debatut, en aquesta plaga que és l'assetjament i la violència hi ha molt avançat en els casos contra les dones o en la faena en l'empresa privada (vull dir, sensibilització social, resultats jurídics); però crec que en el cas de la docència (fins i tot en l'exèrcit) en què hi ha un grau alt de convivència dels afectats, encara cal recórrer molt i fer visible i sensible que malgrat ser treballadors públics aquest tret no implica ser l'ase del colps.

D'un poemari inèdit

Tinc un poemari que en aquest any darrer va pegant bacs per diversos concursos: Calldetenes, Catarroja, Alcoi, Sagunt; al remat el resultat no ha estat positiu: uns altres poemaris han merescut el guardó econòmic i editorial.

Amb tot, crec que ja l'he presentat a prou concursos i com que no m'abelelix dur-lo a altres (que editen Bromera o 3i4, per exemple), hauré de mirar de fer una altra edició personal del poemari.

A estalviar, doncs.

D'un comentari de premsa

Llig al diari un titular de la senyora Francisca Serrano que diu que treballant dues hores al dia quanya el mateix que quan era funcionària. Pel subtítol diu que és operadora de borsa i escriptora. De bestreta diré que aquest text no és un atac a ella, sinó un pensament, una reflexió a rajaplom.

Si en lloc de treballar dues hores, en treballa huit, que és la jornada, el seu jornal deu ser altíssim; més encara, si ho multipliquem per cinc dies de la setmana, doncs, deu fer por; per a rematar-ho: molt deu guanyar al mes i a l'any?

Fet i fet, el somni de moltes persones. En llegir-ho m'ha assaltat una enveja enorme: treballar dues hores només i després, amb els diners guanyats, dedicar-me a la literatura. Buf, quina tremolor!

Però bé, continuarem amb la nostra tasca de professor i aprofitaré les vesprades que puc tindre lliure si no he d'estudiar, fer cursets o corregir per a dedicar-me al món de les lletres.

D'un llibre de Fuster

Demà hom farà la presentació d'una antologia poètica de l'escriptor Joan Fuster i hi he participat posant la meua veu en una bona colla dels poemes, juntament amb la Maria Josep Escrivà. Ha estat un projecte bonic, perquè aquesta veu meua ha anat acompanyada de música: hom podria dir que he debutat com a intèrpret músical. L'experiència ha estat gratificant atés que he pogut comprovar d'una manera més professional i encara que molt per damunt la faena d'unir lletra i música. He de dir que havia fet assajos d'aquest tipus a casa, amb l'Audacity i un micròfon senzill, però aquest primer contacte amb un estudi de gravació (troter també, però solvent) ha demostrat ser preciós i edificant.

Espere que aquest llibre tinga un bon succés.

D'un sentiment literari

Escriure un llibre és confortant i acabar-lo apaivaga; tanmateix, allò que deixa inquietud és què ha de passar després, si serà publicat o no.

Realment és un goig veure les lletres pròpies ocupar pàgines que possiblement seran llegides. La persona s'alegra en la correguda de llibre, de poble en poble, parlant-ne, recitant-ne les paraules a la calor de la gent que escolta i participa en la presentació.

Ara que ve la tardor el gruix dels premis literaris es concedeixen i els autors gaudeixen de poder mostrar als lectors llurs propostes i recrear-se en la veu que volen transmetre.

Llibres que faran recorregut; idees que esdevindran pensaments nous en altres sensibilitats; encants per a lectors que es deixaran atreure gustosos; madeixes a descabdellar.

És bonica aquesta sensació i agraïda en la compartició.

D'una manera de capir el món

Quan era menut m'encantaven els llibres de socials o d'història pels mapes que hi duien: concretament els d'història que feien referència als imperis i a les possessions colonials. Mirava els mapes de la corona d'Aragó i considerava els territoris que eren nostres en aquella època medieval. Després venien els mapes de la corona de Castella (identificada com a Espanya) que abraçaven els territoris americans, asiàtics i pensava amb més orgull encara en tota aquella abundor nostra. La decepció apareixia quan s'esdevenia el fet independitzador de totes aquells terres i pensava que ja no hi havia hegemonia territorial. Amb tot encara restava fascinat pels mapes de la colonització africana per part d'Europa, per com aquest continent va establir el seguit de corredors territorials per a dominar i saquejar sense problemes.

Evoque aquell temps a voltes quan sóc a classe amb els alumnes i m'adone de quina manera des de la infància s'ha explicat aquests fets històrics des del punt de vista del vencedor, de l'europeu que s'adelita de pintar amb colorines els aires de grandesa. Fet i fet, em vénen rampells de vergonya d'haver pensat d'aquesta manera tan imperialista, encara que em perdone amb l'excusa que era xiquet i que poc podia copsar aquest passatge vergonyant. Tot i això no pare de pensar si a hores d'ara els nostres infants tenen aquests deliris de grandesa que tenia jo (aquells que tinguen interés per la història, és clar).

D'un circ

En un parc de la ciutat d'Hamburg he vist un circ. Ha estat aquest mes d'agost i romandria obert tot eixe mes en dues sessions matinals. Era un pavelló força menut, baixet, podríem dir que era un circ de joguet. L'aparença resultava un poc trotera, però no resultava bruta o decadent. La música es sentia de fora i pareixia que era ple, atés que tenia una de les lones obertes. No cal dir que sonaven músiques infantils habituals: l'abella maia, d'entre altres.

Trobar aquest circ m'ha fet pensar en els que he pogut veure al país i quina imatge en tinc: desballestats, trists, brutosos, pobres. Compte que parle del circ rodamons, que s'anuncia amb cartells aferrats als fanals i que tenen per reclam qualsevulla personatge infantil de moda.

Aquell dia no em va venir una mala sensació sinó que vaig pensar que ausades prou tenen per a heure-se-les amb una societat que va per altres camins d'entreteniment. Perquè al remat, els xiquets no són conscients de les condicions en què es troben les instal·lacions del circ, com sí que ho som els adults i aquest fet fa que ens tirem arrere a l'hora d'entrar-hi. Els xiquets no són capaços de distingir eixos personatges amb disfresses estrafetes, els adults sí i aquests xiquets simplement es deixen endur pels estímuls que els donen els artistes del circ, dels quals els adults no es refien.

Al capdavall, bona part dels adults defugen els circ perquè és infantil i aquest és el tocat: el circ ho ha de ser, perquè els destinataris són els infants. El gran mal és que els adults hem d'acompanyar els menuts i ens trobem una situació que pot fer-nos vergonya o poca gràcia. Al tall d'açò, les pel·lícules per a xiquets ja duen la part adulta perquè també s'hi divertisquen; tanmateix en el circ, malauradament queda un poc difícil: els pallassos, alguns números de màgia, els personatges famosos no són del gust per als adults, en tot cas les acrobàcies.

El circ val diners, no només el del Soleil, sinó l'altre que pareix desastrat. Implica un grup de persones que s'entrenen, assagen o munten, els quals han de guanyar-se un sou. Tot aquest treball no es veu perquè els adults no som conscients de què hi ha darrere. El mateix passa amb el teatre, l'òpera o d'altres: són menesters mesos de producció per a treure'n el fruit: les entrades ens resulten cares però justament és aquest el preu del seu esforç. Perquè, comptat i debatut, és més barat el treball d'entreteniment que proveeix la televisió (ací no valoraré si és bo o dolent) o el cinema: molt més estètic, molt més impersonal, molt més per als dos, infants i adults.

Per tant, qualsevol entreteniment, diguem-ne artesà, val diners i la societat en general encara té la inèrcia d'una altra manera d'esbargiment que puga adir-se a les butxaques i al sentit del ridícul. Per a aquests resta la màxima de renovar-se o morir i u dels reptes és com atreure els adults perquè hi deixen els fills.

D'un viatge d'estiu

U dels viatges que he fet en aquestes setmanes darreres ha tingut com a destinació Hamburg. Aquest lloc políticament és un estat dins d'Alemanya i té una superfície de 755,26 km² i una població d'1.753.380 habitants. Done aquestes dades perquè no he pogut evitar la comparació; la meua comarca, la Marina Alta, té les següents: 759,30 km² i 196.606 habitants.

En aquest viatge m'han assaltat sentiments encontrats. He sentit enveja, atés que aquest territori és una realitat política amb poder dins l'estat alemany, totalment al contrari de ço que ens passa als marinencs dins l'àmbit valencià i de retruc l'espanyol.

Disposa d'una xarxa de trens impressionant (i pròpia de la regió) que lliga a bastament bona part del territori, no només de la contornada, sinó de la resta dels estats i de països: és com si la Marina Alta tinguera una xarxa pròpia de trens que unira els pobles propis, altres regions i altres països. Més encara, amb  trens de companyies diferents!

Queda clar que les condicions de la Marina Alta són diferents: molta muntanya, pocs habitants; però açò no lleva que malgrat la idiosincràsia de cada territori, cal sobreposar-se a les dificultats per a crear un territori amb condicions. L'exemple hamburgués és el túnel submarí de 450 metres de llarg que uneix les dues ribes de la ciutat.

D'una altra banda, he trobat molta misèria humana i el sentiment ha estat de molta pena. Com que el nostre sojorn era en un alberg vora l'estació central de trens d'Hamburg capital, gent alcohòlica fea vida allí: cridava, reia, plorava, histrionejava, vagarejava,... L'escena era tristíssima i produïa molt mal de cor passar per allí i albirar tota l'escampada de pots i botelles buides i plenes.

Al remat he sentit alegria de passejar per una ciutat amb zones tan diferents, amb uns parcs molt bonics, verds, exuberants de vegetació i vida, com la llera valentina del Túria, però augmentat.

D'un irreal olímpic

Tornen els Jocs Olímpics i em travessa la fitonada impossible d'una Moixeranga ben tocada mentre una medalla d'or reposa en el pit d'algú.

De com som i com ens tracten

Tristament, els valencians, en llur paper d'espanyols, som uns carallots i uns pelacanyes (redunde: molls i miseriosos) i hom pot fer de nosaltres ço que hom vulga siga quin siga el poder de què es tracte: tant el legislatiu i l'executiu del mateix país o de l'estat com el judicial, eixe que és independent dels altres dos. 

Aquesta queixa ve a tomb del fet que temps arrere el tribunal constitucional va ensorrar unes quantes lleis valencianes de caire foral propi, com la del règim de separació de béns dels noucasats, tot adduint que aquesta diferenciació anava en contra de la igualtat de tots els espanyols. La veritat, no sé de quina manera es poden considerar els altres espanyols agreujats per aquest fet. Ara bé, no deixa de fastiguejar-me que al tocat dels imposts, com el de successions per exemple, a Madrid siga d'un 0% i al nostre país no. Ací no hi ha greuge?

Tristament, som uns menjamerdes.

De les eleccions

En lloc de respostes m'assalten moltíssimes preguntes al tocat de les eleccions al País Valencià.

Per què ha perdut tants vots A la valenciana?

És possible que haja tingut a vore amb la tasca que ha fet un any després? Concretament amb les mesures que han alçat més polseguera?

Per exemple: bous, exempció lingüística, escola concertada?

Com pot ser que amb tanta desgràcia pel tema dels casos de corrupció, de retalls en la llibertat d'expressió, els valencians, en una majoria destacada i en augment preferisquen açò a un fantasma que ve de Veneçuela?

Són els valencians denominats d'esquerres uns exquisits que, com certs animals de companyia, refusen un pinso nou i, doncs, prefereixen passar o abstenir-se?

Són els valencians denominats de dretes uns connivents amb la corrupció, els quals, davant el fantasma del comunisme, els és igual l'exquisidesa i s'abraonen al mateix pinso?

Per què hi ha una bossa de vots d'electors versàtils que van al toc dels amplificadors, suposadament, de manera imponderada? Són aquests justament els votants més reflexius o uns cagallons per sèquia?

Preguntes i més preguntes.

De publicar i sobre publicar

He llegit amb molt d'interés el pensament que ha exposat el Xavier Aliaga al seu blog al tall d'un article d'un editor, l'Aniol Rafel, tot en referència al fet que si es publica molt o massa. Com a escriptor i autoeditat m'agraden les raons que es donen i puc estar d'acord en aquest fet que es publica molt, potser massa; però ço que em preocupa és com i qui pot fer la distinció d'un llibre que atresora la dita qualitat o no.

En primer lloc, el fet de dir que es publica molt o massa no hauria de ser adduït, perquè tallar per ací representaria coercir d'una banda el dret d'expressió i publicació, siga de qualitat o no, de l'escriptor de ço que voldrà; i de l'altra a l'editor, que es veuria forçat a no publicar tot allò que li vinguera de gust, si es vol gastar els diners.

Jo també posaré una comparació: per exemple, de formatge. N'hi han moltíssims, de totes qualitats, embolcalls i preus i la gent en compra allà on li ve de gust. Pot anar al supermercat, a les fires, a les botiguetes, arreu on voldrà. Doncs els llibres igual, i no crec que retallant el nombre de marques es puga millorar la qualitat del formatge.

Tot seguit es fa referència a donar més qualitat al llibre amb elements com l'edició o la il·lustració. Certament, això és un gran encert: està molt bé que llegir un llibre no siga només una experiència de dins, sinó també de fora. A més a més es dóna treball i presència a altres disciplines artísitques.

En aquest cas també posaré un altre exemple. Tiraré mà de la poesia; sé que em faré de mal voler, però què hi farem: és el meu cas, personalíssim i és la meua impressió. Sé que el Xavier és assidu a llegir poesia i tindrà els exemples de referència. Des del meu punt de vista, l'edició de poesia és la cosa més trista i moixa que hi ha a hores d'ara. Em faig el càrrec que les portades treballades són més cares i que els editorials petites poc hi poden fer; davant aquesta mancança es fa entendre que la sobrietat és un valor afegit.

Per exemple, les portades dels poemaris de l'editorial 3i4 deceben un poc, atesa la importància d'aquesta casa (Bromera encara, encara canvia les miniatures de les portades); un cas diferent és el d'Adia, petita, de pocs recursos, que també fa portades simplíssimes, però torne a dir, la reducció de costs (supose) va per ací. Ves per on, seguint algunes raons dels articles llegits, hom podria pecebre que aquesta editorial Adia sobrecarrega el mercat editorial poètic, amb tants poemaris i és de poca qualitat per aquesta pobresa de suport físic. 

Un altre aspecte fonamental és parlar dels jóvens, els quals poden veure bloquejat llur gust de la lectura per aquest allau segons l'Aniol. Per l'experiència meua, els jóvens llegiran si volen llegir i no ho faran si no volen. Si parlem de les lectures d'institut es llegiran ço que manaran els professors, siga bo o siga dolent, o tiraran mà de pàgines on hi han els resums per capítols i la classificaicó de personatges. Em fa la sensació que fer servir els jóvens no és una bona idea.

Posaré el cas de l'alimentació per a explicar açò del bloqueig del gust de la lectura. Menjar els àpats amb refrescs; consumir begudes energètiques; festejar un esdeveniment amb una pizza congelada... Els jóvens tenen el gust que els fa l'adolescència, el que els pares acondueixen o el que la televisió determinarà. Doncs amb els llibres igual.

Per a no fer-ho més llarg, el moll de l'ós no és l'abundància de llibres (ni d'editorials!) sinó la societat, que no hi ha manera d'enganxar-la. D'iniciatives, n'hi han: clubs de lectura, presentacions, vídeos llibrescs, però roda i volta el gruix de la gent, el gruix de la població sempre superarà en nombre les expectatives fetes.

Al remat, en el meu cas literari, em faig el càrrec que com a poeta sóc poc tingut en compte: potser no sóc prou bo ni tinc la qualitat que pertoca. El meu primer llibre va ser negligit per l'editorial que em publicava (acabat el premi i aconseguit l'objectiu, a pasta de paper); en el segon vaig ser mig enredrat per una publicació a mitges en una editorial petita, amb un preu caríssim (això sí amb una portada preciosa); pel que fa al tercer, vaig decidir publicar-me'l (amb una portada poc usual) i fins i tot regalant-ne (a llibreries i lectors) només he rebut de resposta tres agraïments mal comptats.

Tot i això, malgrat totes aquestes decepcions, no conclogueu que hi ha abundància d'autors o que les editorials publiquen molt o massa. Donem gràcies a l'alfabetització de la gent i fem-nos el càrrec que deuen haver-hi naus industrials plenes de llibres; tanmateix això ja és cosa d'haver promés a la gent que pot esdevenir escriptora (cursos d'escriptura de l'Ateneu barceloní, per exemple) o del càlcul de previsió de llibres.

Jo sí, però tu no

Estic un poc desorientat amb un fet que sol aparéixer en la política i que té relació amb la independència de Catalunya, que en els plans de separació ha desplegat un seguit d'accions per a propiciar la implicació de països, governs, organismes, entitats, etc. mundials de manera que hi siguen avinents en aquest desig soberanista. En aquest camí hi han de cara els intents del govern (d'entre altres) per a evitar i afeblir aquesta influència possible vers l'altri. L'argument que fa servir aquest darrer per a barrar aquest joc d'atraccions és que la independència catalana és un afer intern, domèstic, regional i que cap país hauria d'immiscir-s'hi, tot respectant la sobirania, la constitució i la voluntat democràtica dels espanyols.

Roda i volta, el meu desconcert s'origina quan ara i adés van succeint-se esdeveniments que atemptarien justament aquesta raó de no intervenció; accions vàries que d'una manera o altra, des del meu punt de vista són equivalents a ço que fa Catalunya.

En primer lloc, les referències a Veneçuela dels contraris a la independència. El fet que els polítics opinen i pontifiquen o hi facen viatges per a comprovar l'estat de la democràcia em pareix una intromissió en la sobirania etc. d'un país. (del fet que estiguen malament o no, no en parle: em referisc simplement al fet del viatge i les declaracions).

També influir en les governs d'altres països, quan per exemple es duen a terme reunions amb tal president perquè facen declaracions a la contra amb més bon succés o sense (famosos són els casos de reunió amb el Cameron o la Merkel).

Al remat, aconseguir declaracions parlamentàries. Catalunya ha tret de Dinamarca que hom debata el tema de la independència; mentre que Espanya ha fet el mateix amb la Unió Europea a l'hora d'expulsar o no Catalunya de la Unió.

Fet i fet, molta hipocresia en aquest mercadeig d'interessos.

D'un exercici de cinisme?

Els de PP del País Valencià i segons el Levante-EMV "consideren un greuge que el Tribunal Constitucional tombara la llei del Règim econòmic matrimonial i per això reclamen a les Corts que l'exigisca a l'Estat".

I dic jo: ¿no seria més honest (i no tan hipòcrita) que els del PP valencià hagueren denunciat els del PP estatal per haver posat aquell recurs que ens l'ha tombat i, de retruc, exigiren a aquests mateixos del PP estatal que reinstauraren la nostra llei?

Sempre tocant el paneret...

D'un treball universitari

La doctora i professora de la Universitat de Sheffield Anna Vives i Riera ha tingut la deferència d'ocupar el seu temps de recerca a fer un treball de la meua obra poètica. Vull manifestar el meu agraïment per aquesta dedicació que ha fet del seu temps, així com també del seu interés per estudiar la meua poesia. De retruc, em plau posar-vos l'enllaç on podreu llegir les seues paraules i pensaments al voltat dels meus poemes.

http://virgo.unive.it/ecf-workflow/upload_pdf/Ri_B_2_DIGITALE.pdf

De dimonis amb banyes i pudor de sofre

Ara resulta que en això del robatori de les nostres senyes d'identitat valencianes, tan sagrades i intocables, els catalans ja no són els únics: ells, els catalans, els monstres que sempre han atemptat contra la nostra identitat. Doncs ara pareix que també els del PP també tenen alguna cosa a furtar-nos. La cosa és que reivindicar el dret foral valencià i convertir-lo en estatutari, després de tants segles, és anticonstitucional perquè ataca el principi d'igualtat entre els espanyols. Així, el govern d'Espanya ho ha denunciat i el tribunal constitucional els ha donat la raó. Caram, amb els catalans!

Fent de Fuster amb els aforismes

He alçat el cap i he llegit aquest pensament de Concepción Arenal: Obriu les escoles i es tancaran les presons. Queda claríssim el missatge i certament, l'educació ens farà lliures i bones persones. Permeteu-me, a manera de retruc enutjat l'aforisme següent al tall de la realitat judicial que revessa els nostres mitjans de comunicació: Anem amb compte de quines escoles s'obrin, perquè d'aquestes es podrien omplir presons (si la justícia venç els tecnicismes legals, ja m'enteneu...).

D'un estat d'ànim

Cal tenir l'ànim molt fort per a poder aguantar el regitzell de merda a què és menester enfrontar-se cada dia, bé a la ràdio bé a la televisió, bé a la premsa i que afecta la vida del país. Cada dia, cada cada dia de la setmana durant mesos i mesos en aquests anys, les informacions de prevaricacions, suborns, estafes, furts, etc. que empastifen de merda, molta molta merda els nostres polítics, empresaris i d'altres que decideixen les nostres vides provoquen una desmoralització personal angoixosa.Els matins són un bany intel·lectual de merda; ens la tiren a la cara a cabassos, com qui tira al carrer els poals d'aigua bruta de fregar. Cruament, indefugiblement, depressivament, estoicament. Cada dia cap a la faena i a la ràdio es ventilen els avenços dels casos que proliferen als jutjats.

És llastimós, molt llastimós, haver-se d'embrutir de tanta merda; és trist rebregar-se per la fiblada que seria més laetífic deixar-se endur per al ignorància i deixar córrer tanta angoixa. Al remat , tot i acceptar el gran remei personal que és poder posar paraules a aquest neguit, recurs catàrtic de joguet, tot i acceptar açò, doncs simplement és una rebequeria.

Tot plegat molt deplorable.

De coses de jutjar

Ho faré curtet i redundaré en un text anterior meu, quan  el senyor Cañizares declarava que els immigrants no eren de fiar. ¿Com es pot ser tan cínic de dir això i no mirar-se primer qui té a sa casa? Què fem amb els pedòfils que ampara? Són de fiar?

D'un sentiment

Per a jo resulta força abassegadora tota la informació periodística al voltant de les maniobres que polítics, empresaris i funcionaris diversos duen a terme per a engrossir els comptes corrents propis. M'aclaparen la quantitat de milers d'euros, de milions, que han tocat aquelles mans i que d'una banda han estat sostrets del nostre patrimoni administratiu i de l'altra han estat fruit d'operacions fraudulentes. Tot plegat m'han fet vindre al cap la cobdícia i l'expressió d'u dels penedits: jonki dels diners. M'aborrona.

M'ha fet considerar que dins de tanta febra recaptadora de diners el fet de pensar en la generositat esdevé un llençol ben blanc ple d'esguits, de taques, de clapes. M'assalta un sentiment de beneiteria trufada per les riallades obscenes d'aquesta gent que ha sabut fotre'ns bona cosa; altrament, és cert que ara hi han molts casos en mans i enteniments de jutges, però tristament, descregut jo de la justícia, no crec que tots siguen jutjats culpables i obligats a tornar allò estafat: fet i fet, les molles d'un pa.

Mentrestant, a la televisió tothora ens assetgen amb publicitat de fer apostes, de comprar loteries o de jugar al bingo. Quines expectatives per a la resta de la societat tan galdoses d'esdevenir ric.

De les dones

Aquest cap de setmana que la societat ha dedicat als enamorats ha estat marcat per la cultura: escapada a València amb cinema i art. Pel que fa al primer, vam anar als cinemes Aragó (quina llàstima que no hi haja una cosa pareguda per la Marina) i vam veure Sufragistes, que recrea la lluita als anys 20 de les britàniques per a accedir al vot. En destaque un moment del diàleg entre el matrimoni:

DONA: si tinguérem una filla, què n'esperarà de la vida?

HOME: el mateix que et passa ara a tu.

(qui no tinga empatia ni compassió ací que s'ho faça mirar)

Quant al segon, visita a l'exposició de fotografia de la Nau, que tracta de les dones a l'Afganistan. L'havia vista anteriorment i això no obstant m'ha impactat, una altra volta. En destaque una conclusió en forma de vers d'una poeta afganesa, Nadià Anjuma: Jo, que no he valgut els budells d'un gos.

Vet ací que la societat i els poders econòmics ens venien aquest cap de setmana com el cap de setmana de l'amor; certament, ha estat de l'amor, però trist, afligit, dolorós i deplorable vers l'altra meitat de la humanitat.

De la festa de tots els elxans

Ahir vam tenir excursió escolar a Elx. Per a començar vam fer la visita a un institut en un aplec dels dos centres i per a acabar vam visitar el museu de la festa. En tots dos es va parlar del misteri d'Elx i del fet que no hi participen dones: en la primera intervenció, l'escolar, l'alumna ho va fer en to didàctic i en la segona, la cultural, l'actor del vídeo ho va proclamar potser amb un cert matís d'orgull. Comptat i debatut, dues presentacions, dues referències a un mateix fet i una recremor.

En fi, xiquetes, queda reservat el dret d'admissió. Amb il·lusió això sí.

Nota: pose el cas d'un tren en què les dones poden pujar-hi però no poden seure i han de fer el trajecte de peu perquè és la tradició; pose el cas també d'una empresa que no contracta dones el producte de la qual, però, també va dirigit a les dones perquè és una tradició; pose de més el cas d'una pràctica quirúrgica perquè és una tradició.

D'un referèndum a Eslovènia

El lligam que puc tenir jo amb Eslovènia és que justament l'any que vaig aprovar les oposicions em van oferir la plaça de lector de català a Ljubljana; plaça que vaig haver de rebutjar per aquesta raó de l'oposició. A partir d'aquell moment he volgut anar-hi, més que res per això de dir, ja que no hih he treballat, doncs el visitaré.

Hui, tanmateix, m'he assabentat que ahir hom hi va celebrar un referèndum en què la societat eslovena havia de ratificar ço que havia aprovat el govern: que el matrimoni homosexual tinguera la mateixa dignitat (i destaque el mot dignitat) que l'heterosexual. Tristament, la societat eslovena ha dit que no: el 63% denega el mateix estat per als dos matrimonis. Després de llegir la notícia els fets són, de bestreta, que hi han votat el 35% de la societat; en segon lloc que els estudis sociològics indiquen que els eslovens aproven el matrimoni homosexual i en tercer lloc que la gran mobilització ha estat duta a terme per ultraconservadors i l'església catòlica.

D'aquests tres fets em vénen tres idees: la primera, que hi ha un 75% de la societat eslovena que no ha anat a votar en un afer que afecta el més alt dels drets humans que és la llibertat de sexe. No sé quin percentatge del 75% aquest correspon a gent que no ha pogut anar a votar, però quedaria eclipsat per aquell de les persones que sí que haurien pogut fer-ho. La segona idea és que pareix que els estudis sociològics no estan ben fets i la tercera és que com sempre, els ultraconservados i l'església, grups que sempre, sempre, sempre pareix que siguen deslligables han d'amargar la vida a la gent que vol viure en la seua lliberat.

Merda de qui maneja la religió.

De la meua postura vers la religió

Altres voltes he fet esment que de cap manera crec en cap religió. Com a persona demòcrata que ens pertoca ser cal demostrar respecte i dignitat a aquells que han decidit incorporar en llur vida la religió. De retruc, cal anar amb compte que si algú, fent ús de la llibertat d'expressió, decideix retreure (amb burla, amb trufa, amb sarcasme, etc.) aquesta tria personal de la religió, doncs pot trobar-se amb una citació judicial. Si no, que ho demanen al Javier Krahe o a les dones que han recreat una figa artísticament i l'han treta a passejar.

Ara, remenant uns papers de l'institut he ensopegat amb uns que són del departament de religió; els he pegat una llegida i he trobat l'opinió següent en relació als ateus o increents i les causes possibles de la seua situació de fe. Així, per al professor de religió que jo siga ateu és per alguna (o totes) d'aquestes raons.

• M'he instal·lat en una forma de vida superficial.
• Tinc mentalitat solament cienticista
• Hi ha en jo la presència del mal
• Hi ha en jo la incoherència de vida
• Pense que Déu només es fa present en la fe.

Dir als alumnes aquestes idees i negar que hi ha adoctrinament en les classes de religió és un cinisme monstruós. Més encara, i has de callar perquè si no ets un intolerant.

D'un decenni

Voldria aprofitar la redonor d'una xifra per a recrear-me en un esdeveniment en què vaig participar. Deu anys fa que vaig entrar de ple en el món aquest de la literatura, primer amb la publicació del meu primer llibre, i segon amb la participació d'un aplec d'escriptors que va tenir lloc a Reus. No cal dir que per a mi era una cosa il·lusionant, perquè fet i fet, amb 29 anys i totalment diletant en açò de la poesia i del contacte amb altres escriptors, dos dies, amb un hotel pagat i amb tot d'actes culturals, doncs, emocionava. Jo era diletant amb 29 i allí hi havia gent amb menys anys que jo ja tenien el cul pelat en això de ser poetes; certament em va fer una gran enveja i m'hi vaig enlluernar.

Ara ho recorde amb simpatia, com una experiència més (després hi van arribar dues cites més a Gandia: dos aplecs més d'escriptors). Vaig conéixer gent de qui encara serve el record i de tant en tant s'esdevé algun contacte pel Facebook, per exemple. 10 anys, doncs, d'un cap de setmana a qui, amb tota la candidesa del món, tinc molta recança. 10 anys que han passat volant i em recorden que entraré en la quarantena i s'ha acabat això de poeta jove.

De comportaments professionals

Aquest matí m'he despertat de sobte i el primer pensament que m'ha vingut al cap és una raó de l'escriptor Xavier Serrahima que havia llegit dies arrere en el periòdic Núvol. Tot seguit vos cite les dos preguntes darreres:

B.P: Creus realment que els editors fallen per això, perquè no sembren cultura?

X.S: El que falla —o, més aviat, el que escasseja: per fortuna, hi ha honrosíssimes excepcions— és coratge editorial. I, sobretot, manant com manen els beneficis econòmics, el que falla o falta són les estratègies d’inversió a llarg termini: «Dels primers llibres d’aquest autor nou no en trauré gaire, però amb el temps, me’n rescabalaré!»

B.P: I si l’editor s’arruïna abans de poder-se’n rescabalar?

X.S: Però, és clar, per a que aquestes apostes siguin factibles també cal que els autors entonem el nostre mea culpa; que hi posem el nostre gra d’arena: si pretenen fer servir les editorials independents només com a mitjà, si en fugirem cames ajudeu-me tan aviat com una editorial de les grosses en tempti amb el velló d’or de les grans ventes (o els grans premis), malament rai!

Ço que m'ha pres l'atenció és el clam del paper de l'autor també en l'empresa editorial. Fa temps que hi pense, però crec que també és important que l'autor tinga un comportament ètic amb l'empresa que li ha tingut esperança. M'ha vingut al cap la semblança amb els futbolistes que formats en el planter de l'equip l'abandonen quan els diners d'un contracte d'altri maregen; també em recorda els músics que en aconseguir la fama són fitxats per les grans multinacionals.

Compte, que no vull dir que l'autor ha de tenir-li dedicació per a sempre, com una mena d'esclavatge sentimental. Si una editorial abusa de la confiança de l'autor, és obvi que és menester engegar-la a dida. Però comptat i debatut, tant autors com editors han de fer els esforços respectius perquè el projecte que han engegat siga pròsper. Així, trobe menystenidora l'actitud d'autors que es desentenen força quan han vist el llibre fora i no ajuden amb moltes ganes a fer més vendible el llibre (l'actitud aquesta de dir que la faena de l'autor és escriure i la de vendre és de l'editorial), llevat d'anar a presentacions de llibres. Com també és imperdonable que algunes editorials publiquen autors per a complir expedients i els abandonen sense fer-los gaire cas.

A la fi, em fa la impressió que en el món de la poesia poca intriga d'aquestes pot haver-hi, però això no obstant, m'hi fet pensar.

D'unes declaracions impresentables

Acabe de llegir en el diari les declaracions que ha fet el senyor Cañizares, cardenal de l'església catòlica a València. La primera cosa que em ve al cap és vergonya i la segona és indignació.

Ell es fa la pregunta de si és trigo limpio tota la gentada que fuig de la guerra de Síria, i jo diré fent una referència a la bíblia, tan contradictòria en això de les paràboles: doncs deixeu-lo créixer i quan ja serà grandet podrà arrancar-se de totes totes sense cap problema.

També opina de la unitat d'Espanya, doncs bé, tornaré a la bíblia: el regne de Déu no és el de la terra.

Doncs això. Mediocre.

De confiança

Al tall de l'incident que ha passat amb la marca Volkswagen amb el trucatge del programari, m'ha fet pensar en la confiança que tenim els humans. Hi han autors que afirmen que una part de la societat és conspiranoica i que és gent que potser és malalta; tanmateix, quan van esclatant casos com aquests, hom no pot evitar augmentar l'escepticisme i pensar que ens enganyen com volen; amb la qual cosa, la nostra confiança disminueix i acabem pensant que tothom ens vol enganyar.

El tocat és que necessitem ser confiats i que, vulguem o no, és convenient apagar la nostra desconfiança. Confiem en el conductor de l'autobús que ens duu, també en el venedor que no ens endossa un producte en mal estat. Confiem en el forner que ens fa un pa bo i en el carter que no ens perdrà les cartes. Fet i fet, aquestes confiances són les petites, les del dia a dia de la nostra realitat. 

Amb tot, hem arribat a un punt en què desconfiem dels polítics que ens governen, de les grans empreses multinacionals, en definitiva desconfiem en termes macro; que dur és haver de desconfiar dels micro.

D'un estat

Anava de camí a casa i pensava en el fet nacional valencià (quan vam ser un gran país independent) i m'ha passat pel cap Espanya. Si ho considerem bé, Espanya, com a país que inclou finalment sota una llei tots els territoris, certament té una història ben galdosa, i en lloc de ser considerada u dels estats més importants, comptat i debatut, ha anat perdent progressivament el prestigi que tenia abans, quan era formada pels diversos territoris amb lleis pròpies. Vull dir, des que Espanya és Espanya i no Castella, etc. ha vist com ha anat esmicolant-se territorialment. De fet si partim del Tractat d'Utrecht ençà, del segle XVIII, Espanya ha perdut els territoris mediterranis i del nord d'Europa; també el segle XIX se n'han separat els territoris d'Amèrica i l'Àsia, i a la fi del segle XX van dir a reveure territoris de l'Àfrica. Ara al segle XXI, hi ha l'envit de Catalunya, vorem què passa.

No trobeu que és força irònic?

De sants

Un dia que estava engrescat en un projecte literari vaig tenir coneixement d'un fet d'aquells que transformen la nostra cultura popular. El tocat és que em trobava mirant a la Viquipèdia sant Galderic, de nació occitana, i vaig saber que va ser el patró dels camperols catalans fins al segle XVII, època en què va ser substituït per sant Isidre el Llaurador, de nació castellana. De retruc, pel que fa al nostre País Valencià, els protectors han estat tradicionalment els sants Abdó i Senent, no només substituïts també pel sant castellà sinó que el papa Pau VI els va llevar del santoral.

He de dir que no m'interessa gaire aquest fet tradicional i costumista religiós, però sí que em crida l'atenció el fet polític que hom pot inferir: aquest bescanvi de cromos, com deu haver estat?

De l'alcohol

Les begudes alcohòliques no han format part bàsica de ma vida. Cerveses comptades i només en ocasions especials, com ara quan isc a sopar i ja prou. Així, en el temps que vivia sol al pis només em feia la cervesa el cap de setmana perquè pensava que beure entre setmana era trist: era com una mena de celebració del descans de l'institut. Ara, després d'un temps en què vaig superar aquesta prejuí i ja volia fer-me la cervesa entre setmana, torne a beure només el cap de setmana, i a voltes ni això.

El tocat és que m'adone, a partir de les sèries i de les pel·lícules, que l'alcohol és un element lligat a la gent. Si vos hi fixeu, la gent es fa una copa senyora, senyora de vi negre mentre cuina o es fan un bon whiskot en arribar a casa de la faena: només amb això algú ja faria sonar la flauta del trànsit. També moltes escenes ocorren en bars, al voltant de les taules dels quals hom pot veure botelles de cerveses buides. A més a més, hi han vídeos musicals en abundància on el xampany, el vodka o el tequila corren a manta. Al remat, és força habitual trobar pel·lícules que prenen l'embriaguesa com a excusa per a arguments destrellatats.

Ara fa uns dies he llegit que u dels protagonistes de la sèrie Friends ha reconegut la seua addicció a l'alcohol i m'ha fet pensar que la gent no sap beure. Com ell, n'hi han a cabassos, d'aquests actors que hi celebren les glòries i afonen les misèries. Estem molt aculturitzats en el fet que tots els personatges han de beure aquesta droga legal (i faig servir aquest mot) perquè actua com a tal. No és ja la dosi que els metges (i no tots, per cert) recomanen per a completar la salut de les persones, sinó que el consum és exagerat.

Em provoca tristesa veure per la televisió les buferes tan conegudes de Magaluf, les dels Sant Fermins o les de les festes universitàries. No m'agrada, però no puc ser moralista; tot i això, és una llàstima enfrontar-me a una realitat que em mostra adolescents, jóvens, adults, madurs i vells que fan apologia d'un bon pet (en els primers) o d'una gatera lleugera en els darrers, com em defensava un company, ja en la seixantena, que em venia el benestar d'una bona taula, unes quantes botelles de vi al llarg de la nit i tertúlia.

Comptat i debatut, un retrat un poc trist pel que fa a la meua percepció i un poc paradoxal: que només beuré en ocasions comptades, amb la qual cosa li donaré la importància que no es mereix.

Del viatge d'aquest estiu

En la llista de països d'Europa on he viatjat (i que tenen la independència reconeguda) hom pot trobar-hi països d'aquells petits: Islàndia, Andorra, Liechtenstein i la ciutat del Vaticà. M'agrada viatjar-hi perquè sovint faig comparacions amb el País Valencià i emmiralle un país independent amb el meu país dependent. Enguany ha tocat viatjar a les Illes Fèroe, que exactament no és un país independent, sinó més aïna un territori amb certa autonomia vers Dinamarca. Així doncs, les comparacions poden resultar encara més interessants, atés que ara hom podria extreure conclusions molt més interessants.

Tot seguit anotaré unes dades bàsiques, primer de les Fèroe i després del País Valencià:

Extensió: 1.399 km² (Viquipèdia)

Població: 49.469 (Viquipèdia)

PIB: 30500 (Index mundi)

Taxa de desocupació: 6.8, gener 2014

Extensió: 23.255 km² (Viquipèdia)

Població: 5.129.266 (Viquipèdia)

PIB: 20.073 (datosmacro)

Taxa de desocupació: 23, juny 2015

En primer lloc diré que en aquestes illes és tot molt més car, l'oratge no acompanya gaire (el seu estiu és com un hivern per a nosaltres: pluja, fred, aire) i tampoc és que l'oferta cultural siga abundant. Pràcticament tot ve d'importació en vaixells que poden tardar 30 hores des del port més proper.

Ara passaré a les dades que voldria destacar. Pel que a a l'internet, tenen un domini propi (fo), plaques de matrícula pròpies també i els vaixells particulars no llueixen la bandera danesa, sinó només la feroesa. Tenen bitllets (vàlids només en el territori) i segells (impressos a Àustria) propis, tots dos escrits en feroés. També en feroés estan els senyals de trànsit i en cas d'haver-n'hi en bilingüe, és en anglés. Tenen dues marques de cervesa i la informació està impresa en feroés. Hi ha la companyia de telefonia (Føroya Tele), propietària únicament el govern feroés i també Vodafone (que escriu en feroés). Hi ha una companyia pública de transports per carretera i mar (Strandfaraskip Landsins) que connecta tots els llocs del territori i que depén del ministeri de comerç i d'indústria. Hi ha la companyia aèria Atlantic airways, que comunica les illes amb Copenhague, Aberdeen o Barcelona (d'estiu). Al remat, pel que fa a l'esport, seleccions esportives diverses juguen competicions internacionals oficials, com la de futbol, handbol, voleibol o escacs.

Comptat i debatut, treuré una conclusió, ràpida, sumaríssima, susceptible de ser millorada: les Illes Fèroe són imperceptibles en el món, però gaudeixen d'unes estructures de país independent magnífiques; el País Valencià també som imperceptibles en el món i no gaudim d'aquesta mena d'infraestructures. Els faroesos, en la seua isolació i dificultats, fan; els valencians, privilegiats amb les condicions que tenim, és sorprenent que no destaquem més.

De la redempció

En aquests dies en què ja no hi han classes solc allargar les nits una horeta o dues abans d'anar a dormir. Quan ho faig cara la tele, mire sèries que habitualment solen ser de resolució de crims. En els capítols d'anit, en què es mataven unes quantes persones per part del dolent, em va venir al cap el concepte de redempció.

Temps arrere vaig escriure un text en què feia constar que els meus alumnes consideraven encertada la mort de la rabosa en la fi del Llibre de les bèsties de Ramon Llull: ves per on, un home tan cristià com ell no va voler perdonar la vida a la rabosa, amb la qual cosa la redempció (u dels elements importants del cristianisme) quedava ensorrada en llaor de la justícia i no la misericòrdia.

Doncs bé, en els episodis d'anit, la mort o el suïcidi dels dolents van ser l'element comú de resolució del conflicte. Certament, com a espectador que volia entrar en el personatge em costava despertar el sentiment de misericòrdia vers aquells, atés que es mostraven força malvats i dels quals resultava difícil copsar alguna intenció de penediment a què disposar-se a la misericòrdia, el perdó i la redempció ulterior.

Potser faig massa filosofia d'un producte força banal, però el fet és que això no obstant (que siguen obretes menors), són literatura que incideix en l'espectador. D'una banda, provenen d'una societat (la dels EUA) que té com a puntal la religió cristiana, amb la qual cosa més hauria de reflectir aquest fet de redempció. Així, amb la mort del dolent s'acaba el conflicte ètic de perdonar el criminal o no, d'assumir ell mateix que ha fet malament i voler canviar. D'una altra banda, els consumidors com nosaltres, que pertanyem a una societat també (volgudament o no) cristiana ens aculturem i considerem al remat com a normal que la solució siga la mort de l'assassí i, doncs, no ens demanem això de la redempció.

No cal dir que filosofe de literatura i en gelat; que la ment humana, en la realitat i en l'escalfor del moment no és gens sofrida, però fet i fet, no és banal aquest desfici humà en mig d'aquestes nits tan caloroses.

D'oportunitats rebutjades

Aquests dies de fi de juliol fan deu anys que vaig aprovar les oposicions a professor de secundària. Mire arrere i em fa molta impressió pesar aquesta xifra d'anys: 10.

En aquest temps he tocat tres centres en tres poblacions diferents i em faig el càrrec que passats deu anys més hauré tocat un altre parell de centres: en açò de l'ensenyament considere que cal no perpetuar-se en un mateix lloc, sinó que és menester orejar-se i treballar en altres llocs (bé, aquest és el meu pensament).

De retruc d'aquests deu anys, també en aquests dies em van oferir treballar com a lector de català a Eslovènia; els anys d'abans vaig estar omplint instàncies i passant entrevistes per a ser lector per Europa i justament l'any que aprove, justament l'any que he de fer-lo obligatòriament per a esdevenir funcionari de carrera, em convoquen per a ser lector a Eslovènia: ho vaig deixar córrer.

Deu anys arrere (per la redonor de la xifra) però també abans hi he pensat en aquesta història: quin atzucac tan paradoxal, sense poder acceptar i gaudir aquesta experiència europea perquè perdria el premi d'unes oposicions aprovades: a la curta, o era l'una o era l'altra.

De la identitat dels valencians

Hom no pot negar que les paraules, segons com siguen usades, diuen més de ço que pareix; ho dic al tall d'un anunci institucional de la Generalitat Valenciana que diu 30 anys d'identitat. Mire per la xarxa i m'assabente que fa referència als 30 anys de la llei de símbols, que es va signar l'any 1984. La raó per a mostrar-me tan suspicaç podria ser pel fet d'aquests 30 anys: vol dir això que només en fa 30?

Correcte: acceptem que hom venia d'una dictadura en què tot allò que resultava identitàriament reivindicatiu havia de ser perseguit (llevat d'allò que consideraven regionalisme ben entés). De retruc, admetem que aquesta llei representava compensar-nos políticament com a valencians després d'aquella barbaritat. Tanmateix, no puc evitar el cuc de desconfiar que d'alguna manera hom vol fer entendre que tenim identitat des de fa 30 anys.

Els nostres símbols tenen més de 30 anys i si el nostre govern s'haguera cregut realment la nostra identitat hauria posat com a lema 753 anys d'identitat (1261-2014) i si volia celebrar aquesta llei de símbols, perfectament podria haver escrit 30 anys de la llei de símbols.

Tot plegat, massa sospitós quan des de ja fa temps aquest govern del PP ha fet mans i mànigues per a adormir-nos, com en el cas brutal del terme País Valencià.

De criminals de sèrie

Aquest estiu que es presenta sense la necessitat de gitar-me enjorn per a alçar-me matí, els vespres s'allarguen i puc aprofitar per a veure capítols de sèries d'aquestes que maten gent i cal descobrir l'assassí. D'aquestes n'hi han un fum i pràcticament totes coincideixen a tenir dins la trama general una línia argumental en què els investigadors han d'enfrontar-se a un assassí en sèrie.

El meu pensament són dos. En primer lloc, que les raons que acondueixen els personatges a matar (si és que hi han raons per a matar altri) són a vegades estúpids: una enveja mal païda o un malentés banal, amb la qual cosa deixa l'ésser humà en una situació força ridícula, comparada amb altres éssers.

En segon lloc faré referència al gènere humà. Si no vaig errat, crec que en totes les sèries en què hi ha hagut assassí psicòpata, aquest és un home i això em fa pensar en la condició masculina. Vol dir això que els criminals d'aquesta mena han de ser inevitablement masculins? Com és que no hi han dones? És que les dones es salven de veure's afectades d'aquest fet?

Realment és neguitós.

Carta oberta a l'exconsellera d'ensenyament

Senyora,

com a subordinat vostre vos done les gràcies pel pensament en el vostre comiat de la Conselleria; considere que és un detall correcte que s'ha de fer en aquests casos: em faig el càrrec que la cortesia hi obliga. Les vostres paraules han estat amables, respectuoses i carregades d'afecte. Tanmateix no puc evitar sentir-me ofés justament per això, perquè són només paraules que no s'han vist acompanyades pels fets. M'ha dolgut aquesta amabilitat carregada de cinisme ateses les condicions amb què he hagut de dur a terme la meua tasca de professor de secundària.

Així, el meu treball diari, la meua atenció i disposició s'han vist constantment torpedinats per les resolucions que heu anat dictant al llarg de la vostra gestió: l'exemple més clamorós i més proper és aquest darrer d'anar-vos-en i signar el començament del curs el dia 3. Això és simplement vil i baix.

Certament com afirmeu, els valencians podran sentir-se orgullosos de nosaltres per la tasca feta (encara que em pense que deuen haver-n'hi d'altres que deuen pensar que som una colla de malfaeners: vós, per exemple, quan al llarg d'aquest curs heu fet aquest teatre de les nostres faltes d'assistència), però caldrà tenir present que com a valencià que sóc també, entenc que la vostra gestió ha estat vergonyant i servidora d'uns dictats que han pretés més aïna complaure uns càrrecs superiors que no escoltar les veus del món de l'ensenyament: dit popularment, obeir la veu del vostre amo.

Al meu parer treballar amb vós no ha estat un plaer, sinó un suplici per totes les males situacions que ens heu fet passar: calor i fred en les classes, inseguretats en els moments previs i posteriors d'acabar el curs i el més important de tots (i aquest el lligaré a la vostra condició de consellera de cultura), el menyspreu al valencià, la llengua pròpia del meu país i de la vostra comunitat (i per la qual demaneu perdó en parlar-la). Amb tot, són imperdonables tots els intents que heu assajat per a menysprear, subordinar, en definitiva, odiar aquesta llengua nostra, la catalana, dialectalment, valencià. Els atacs a l'AVL, l'aprovació la llei de símbols, la supressió de línies en valencià: aquestes mostres i d'altres més són la prova que demostra que no heu estat a l'alçada de ço que aquest càrrec de consellera significa i implica.

Al remat, espere que passeu un bon dia i que la vida i el lloc de faena nou que tindreu vos siga avinent.

El segon sexenni

He treballat de professor durant dotze anys i ho he fet sota les órdens d'un partit només; ara en treballaré uns quants més sota un altre partit (no sé durant quants). El tocat és que no han estat uns bons anys com a docent, i la carta de comiat que ens ha enviat la consellera ha estat el colp darrer de gràcia. No sé com ho farà la nova consellera, i si bé hauria d'esmerçar-hi il·lusió, no puc evitar estar a la defensiva. Confie que em guanye amb els actes i no amb les paraules.

Interrogant

Podem trobar un ventall ben variat de mitjans que dediquen columnes a la crítica o també a la ressenya literària, amb la qual cosa ara és més fàcil trobar molts més comentaris: El Temps, Postdata, Saó, Caràcters, Revista de Lletres Valencianes, Núvol, o Gargots (entre d'altres); a més a més caldria afegir a la llista els blogs d'aquelles persones que tenen el gust de dir la seua paraula.

Una conclusió a què he pogut arribar de tot aquest món crític és que totes les obres són indispensables pel gran nivell literari.

El desfici que tinc és, si hem de fer cas que es publica massa (i diuen que d'una qualitat tirant a mediocre), on són les crítiques dolentes que demostren que es publica mediocre?

Actualització del tema del referèndum

A Irlanda hom ha votat a favor dels homosexuals: molt bé. És una notícia que no caldria celebrar perquè és de trellat que de cap de les maneres hi haja discriminació. Primera preocupació: un 38% encara continua en contra.

Segona preocupació, les declaracions del Vaticà: ha estat una derrota de la humanitat. No sé com es pot tenir la cara de manifestar aital cosa. Una organització que s'ha caracteritzat (amb l'excusa d'ajudar el proïsme) per practicar la discriminació, el nepotisme, la pedofília, la usura, l'extorsió, el fals testimoni, i tota la resta de misèries que els deu manaments i els pecats capitals llisten, no té cap dret moral per a dir res. Vergonya, vergonya de les grans. Ço que hauria de provocar en la societat actual és el rebuig i el menyspreu més absolut.

Tercera preocupació, Alemanya: la cancellera de l'austeritat es nega a igualar homosexuals amb heterosexuals. Atenció: Alemanya!

D'un referèndum a Irlanda

M'assabente que hui es fa un referèndum a Irlanda per a decidir si les parelles homosexuals es poden casar. Doncs bé, amb açò es pot demostrar que la democràcia no funciona. Ja posats, m'agradaria que també es fera un referèndum per a decidir si les parelles heterosexuals es poden casar.

No entenc com uns polítics poden arribar a ser tan obtusos i permetre una consulta tal i després omplir-se la boca de signar la carta dels drets humans: totes les persones són iguals no poden ser discriminades per raó de sexe, raça, etc. etc. etc. Damunt es consideren catòlics: estimar el proisme i no jutges i no seràs jutjat.

Que el referèndum isca en contra dels matrimonis demostraria que l'Europa de les llibertats és l'Europa de les repressions.

D'hàbits i maneres

D'uns anys ençà he comprovat que la societat a voltes se'ns malcria de mala manera i que hem perdut un poc allò que en dirien les bones maneres. Ho hem fet de manera conscient i inconscient i açò ha provocat que en moltes ocasions puguem mostrar-nos com a petits tirans allà on ens trobem. Posaré d'exemple les botigues. 

Recorde fa molts anys algunes campanyes publicitàries del Corte Inglés en què hom feia saber que els treballadors d'aquests magatzems restaven a la disposició dels clients i que ells s'esforçarien al màxim per a complaure els compradors. Aquesta política d'empresa pot resultar innocent i afalagadora amb els compradors, però pot resultar frustrant per als treballadors del negoci. Perquè atorga als clients un poder sibil·lí envers els treballadors rasos, com una mena d'ase de tots els colps, que no pot ser exercit envers els peixos grossos.

Un altre cas és per exemple el termini de devolució d'un producte si no n'estem satisfets. El més corrent ha estat sempre quinze dies o un mes a tot estirar. Considere que és un temps força raonable per a decidir si estem contents amb uns pantalons, un televisor o qualque altre producte. Ara, però, he vist negocis d'internet en què hom pot tornar la peça de roba fins a setanta o cent dies. Crec que aquesta política de devolucions fa més mal que bé, perquè el petit comerç no pot competir contra aquesta iniciativa, i a més a més, atorga al comprador un poder que en segons quines mans pot ser malèfic.

Un altre exemple és la pressió que es genera en la societat a l'hora d'adquirir determinats productes. He vist molts anuncis en què hom tracta de panolis aquelles persones que paguen massa diners per un producte, per exemple, vols d'avió. A voltes em fa molta ràbia veure anuncis en què hom lloa la capacitat de comprar bitllets d'avió a preus ridículs mentre que una altra persona l'ha adquirit a un preu més alt. Açò provoca pressió perquè com a comprador algú s'hi pot sentir inútil o fins i tot estafat.

Comptat i debatut, no es tracta de fer una apologia de l'empresari per a picar el crostó al client. De cap manera, simplement cal tenir present de quina manera estem sent aculturitzats de maneres subtils, i en ocasions determinades deixem de banda les bones maneres o el saber fer social, tot per un benefici tendenciosament egoista.