Del tren dels valencians

A Gandia diuen pel tocat dels trens al nostre país que: Els valencians i les valencianes no som ciutadans [ni ciutadanes] de segona.

Crec que per un vot (o dos) dels diputats de Compromís no podria aprovar-se un pressupost a Espanya. Dic Compromís, perquè són suposadament els valencianistres, perquè els 8 del PSPV, ja em faig el càrrec que voten d'acord amb la veu de l'amo. Ara que, Compromís, és on és, i crec que també tenen el cul llogat.

Roda i volta, el pa i les molles i la revolució i Malasaña.

Ei, que no passa res que ens porten un caramull de tres de segona mà recondicionats.

Del misteri del Misteri d'Elx

Una cosa que no entenc i m'enutja força és el sexisme (potser masclisme?) del Misteri d'Elx, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO que ens vam donar entre tots. M'empipa, molt, moltsíssim. Amb els anys que tinc, m'és absolutament indiferent el contingut de l'obra mateixa (una altra cosa és el vessant lingüístic, perquè som el país que som i les hòsties que ens han cardat no tenen perdó de Déu); ara, malgrat la síndrome d'Estocolm que hom puga tindre, quant a la qüestió feminista, sí que me'n vull fer càrrec i sempre que he pogut he aprofitat les avinenteses per a retreure aquesta discriminació. De fet, em sorprén, em sobta molt, no trobar més veus dissidents o crítiques en el món cultural i polític (Botànic, per exemple).

Refent la dita: doncs parla català, vegem com fa.

De les empaties i totes aquestes coses

Vull lligar aquest text amb el d'abans quant a l'aspecte lingüístic. He llegit aquest article i no puc evitar que un bon grapat decomparacions, analogies, similituds, concomitàncies, m'assalten. Ah, també això de les lluites compartides, transversalitats, empaties i posar-se en la pell d'altri.

Quan un ucraïnés (obviament de llengua ucraïnesa) ve als Països Catalans i defensa el castellà i no vol saber del català, per què es comporta com un rus des d'un punt de vista sociolingüístic?

Del patrimoni valencià

Ara volen reformar el monestir de Cotalba per a reconvertir-lo en un hotel spa, com si fora un parador nacional d'eixos. Res a dir contra els hotels que volen ser luxosos i contra la idea del spa, que ja practicaven romans, grecs, etc. Ço que sí que no m'agrada és la idea que de fora vindran per a grapejar el nostre patrimoni, amb la connivència dels del dins per no barrar-los el pas i dir que per ací no passaran.

Destruccio total de la memòria dels valencians; el nostre destí com a nació passa per ser uns sucursals d'un altre país. Ni reis, ni papes, ni terres ni res: terra cremada i nova planta.

Talment com: irlandesos que defensen l'anglés als quals no els pots tocar la Guinness; valencians que defensen el castellà als quals no els pots tocar la paella; napolitans que defensen l'italià als quals no pots tocar la pizza.

Canvi d'identitat per una altra.

Dels governs més progressistes de la història

A les Illes Balears i al País Valencià mana una dreta molt extrema quant a diversos afers: educació pública, territori, ecologia, cultura, etc. Hom fa manifestacions per a protestar; però, ausades ma vida, el merder que hi ha amb la policia quan hi han aquestes manifestacions.

Ara bé, a Espanya governa l'esquerra més progressista de la història, amb el suport dels "perifèrics": orgànicament, aquesta policia depén no de la dreta extrema aquesta sinó de l'esquerra més progressista.

Llei mordassa, encara, tinguem en compte.

De les dones i el mal que es fan

Amb les lectures de feminisme d'uns anys ençà, certament es fa més clar, més omnipresent, el concepte igualtat i una cosa que em resultava estranya: les lluites compartides. El llibre Feminismes enemics de la Sophie Lewis, de Tigre de Paper, és fonamental que el lligen els hòmens; és un repàs dels enemics que té el feminisme des del punt de vista de les dones, ço és, de les dones que torpedinen des de dins aquesta lluita.

He descobert la quantitat d'estudis creats sobre feminisme, lluita de classes, racisme, feixisme o transsexualitat, creats en l'àmbit anglosaxó. Per a acabar, hom fa entenible l'expressió que moltes voltes les dones poden arribar a ser igual de masclistes que els hòmens. Ara, m'ha costat moltes voltes entendre concepte, idees i postures; no s'ha fet simple de llegir si hom no està al cas de tot aquest món.

De qui ha anat a treballar a Madrid

M'acabe d'assabentar que l'Iñaki Gabilondo, far perífèric moral de la progressor esquerrana que irradia Madrid, ha assegurat que el castellà no va ser imposa a l'Amèrica i que, de fet, els invasors van maldar per a documentar les llengües del continent.

De veres, on és la decència en aquesta progressia il·lustrada que ha fet carrera en la capital d'Espanya i que es fa més punyent de no trobar en els marginals perifèrics, bascs i catalans, principalment? Gabilondo, l'Àngels Barceló, el Joan Manuel Serrat... Per què aquest oblit? Per què aquesta renúncia? Tan obnubila Madrid?

D'hòmens examinats per dones

He acabat de llegir un altre llibre de la bell hooks: Tios durs, de l'editorial Tigre de paper. Una dona escrivint d'hòmens. Una negra escrivint de negres.

A mesura que vaig llegint llibres d'aquesta autora vaig adonant-me de la pregonesa del fet negre als Estats Units i com tot el contingut que hi ha esclata en coneixment i d'enteniment de tota la cultura (producció cultural) que ens ha arribat en forma de literatura, cinema, música, història. Per exemple, ara entenc més intensament la cançó que escoltava de menut de la Tracy Chapman.

Molt corprenedor aquest llibre que si bé explica i es centra en els negres siguen xiquets o hòmens fets i drets, és inevitable l'aplicació a la realitat blanca també, la meua, per exemple. Repassa la sexualitat, el pode, les relacions dels negres i com aquests són carn de presó.

De la fi del curs

Hem fet la fi oficiosa del curs amb el darrer claustre i en acabar m'assalta el desfici: com anirà la cosa de la vaga per al curs que ve. La començarem de bo el primer de setmebre o esperarem al primer dia de curs? Conselleria tindrà mesures noves per a minar-nos com a grup o els sindicats tindran els recursos prou per a contestar?

Certament no tinc gaire cosa més a dir, però volia expressar alguna cosa. 

Del curs acabat

S'ha acabat el curs i com sempre la sensació és genera, amb dues cares que miren avant i arrere i no s'acaben mai d'acoblar. Mire arrere i la cua de la vaga encara hi és present, com una cosa irresolta que caldrà mamprendre passats uns mesos. També arrere restarà el desfici d'una faena, programació, que era vàlida, però que les circumstàncies (alumnes, professor, societat, etc.) han cucat força. Tenia unes expectatives de crear, imaginar, ennoblir, però ço que toca, toca i enguany no hem estat per a gaires orgues. M'ha fet pena.

Cal mirar avant, cap al curs que ve: doncs començarem bé. De primer la vaga i de segon la incertesa de com seran els grups per a poder reprendre el bon succés de fa dos cursos o abandonar la idea a causa del curs passat. Perquè allò de la virtut del terme mitjà, buf, vorem. vorem...

De la vaga de la vergonya

S'ha suspés la vaga; s'ha postposat la vaga; s'ha congelat la vaga; la vag ha fet vacances (és a dir tornar a treballar, paradoxa).

Doncs sí, després de tant de dia de vaga torne a la faena: divendres més 5 dies més i després amb el curs acabat, preparar el curs que ve, amb la vaga recuperada.

Certament tinc un mal regust, m'ha deixat malament el cos: no tot han de ser els diners, sinó per al sensació d'impotència d'una Conselleria que s'ha mostrat injusta, prepotent, roda i volta, mala persona física i jurídica.

Tornem a la faena i tornarem a la vaga.

De la vaga que continua

Comença la tercera setmana de vaga. Els sindicats fan la faena de collar, però l'administració nostra valenciana colla més, empesa per factors diversos: suport total a la privada i també la concertada; menyspreu a la pública pel tracte vexatori als seus professors (treballadors, podríem dir); perversitat per allargar una acció per a desgastar la gent que creu en la llibertat; finalment i la més important, maldat per desatendre l'alumnam (els clients, al capdavall) i no donar-los una educació com pertoca.

Vivim en un país de no arriba als 5.500.000 d'habitants, igual que d'altres com Finlàndia, Dinamarca, o més poc encara com Croàcia i Irlanda. Aquest fet em fa pensar que quin país podríem ser tan bonic: amb aules per a 17 alumnes; amb diners per a pagar professors i recursos; amb uns polítics que aspiraren a l'excel·lència com a societat en igualtat i coneixement. Certament, per què no pot haver-hi 17 alumnes en una classe? Per què demanar açò ha de ser mal vist tant pels polítics com per la societat; en definitiva, per què no podem aspirar a açò com a país que es vol sa i feliç?

Un país en què els professors realment pogueren ensenyar els alumnes a llegir i escriure; a entendre i aprendre; a conviure en un espai no diré en harmonia però sí que no hi haguera violència i comprensió.

És frustrant i decebedor com des del país (tant per la dreta extrema com l'esquerra centrista) la política ha estat dedicada a fer resistir la pública i a fer persistir la concertada i la privada.

Comptat i debatut, tristament tot depén dels diners i si no hi han diners, fum d'estopa.

De la vaga

Hem arribat a maig i davant tenim la vaga general. Tot són enraonaments i argumentacions i capteniments.

És una vaga general; jo no n'he viscuda mai cap: sempre han estat dies solts. Ara ve la bona.

D'un dinar literari

He anat a dinar amb una colla del món de la literatura. El lloc ha estat bonic i l'ambient molt agradable. He pogut enraonar amb gent que no coneixia i el tocat és que he estat molt a gust. En acabar hem fet camí cap a Beniarjó, al lliurament del premi de poesia. El Ximo Cano n'ha estat el guardonat, de la Marina Baixa, cap avall: són menester no només més poetes d'aquesta terra, sinó que a més a més tinguen bona qualitat. Me n'he alegrat molt.

De la presentació de la plaqueta, el dia

Ens hem alçat a bona hora i hem fet l'esmorzar, d'aquells que et treuen la mitja barra de pa; en acabant un passeig pel poble, que és menut i que atreu molt de ciclista. Ens acomiadem de l'hostal, dels propietaris i tirem cap a la Pahissa, enmig del parc natural. És encara prompte, però comencen a aparéixer els finalistes del premi: enraonem. M'alegre de vore la Joana, qui s'encarrega ara d'aquests actes, tot passada la mort de l'Esther Xargay.

Em duu records el lloc, de quan 3 anys arrere hi vaig anar amb el Pau, ell com a guanyador i jo com a finalista i hi vam fer nit. Ara és el Pere qui m'acompanya, el Pere, qui m'ha donat suport i qui considera la meua poesia vàlida.

He presentat la plaqueta: en parle uns minuts, un moment que se'm fa un instant. Tot seguit parlen els finalistes i acaba la cosa amb una performanç de música, cos i veu. En acabar-se totes les parts artístiques del programa del dia pertoca anar a dinar: ocasió en què podrem enraonar també.

Si haguera estat un cap de setmana normal, eixe mateix diumenge hauríem tirat cap a casa: vora 500 quilòmetres en cotxe per a acabar arribant molt tard a casa i al sendemà anar a la faena. Afortunadament, estem encara en les vacances de primavera i ens podem permetre el luxe de sojornar en Salou. Més temps per a nosaltres en el viatge que pot durar un dia més; per tant no serà un diumenge trist ni el matí del dilluns tampoc quan mamprendrem la tornada.

 

De la presentació de la plaqueta, la vespra.

Segon viatge literari amb amic. Aquesta volta era el moment de fer la presentació oficial de la plaqueta 20 76  20 76  20 76 a la Pahissa del Marquet. Tornem a fer el viatge cap a Catalunya la vespra del dia bo. 

Continuen les converses que vam tindre en el viatge a Lleida, mamprenem altres enraonaments: ara a la vellesa, un viatge en carretera amb què parlar de literatura, d'incerteses; uns moments preciosos perquè ocasions per a trobar-se durant tant de temps seguit no n'hi han certament.

Arribem aviat a la pensió on sojornarem i després de dinar a la terrasseta de l'habitació en un poble menut, fem camí a ço que havíem decidit durant el viatge: tren cap a Barcelona. Mentre el trajecte, reservem les entrades al teatre Brossa, perquè mirarem Els polítics. Abans serà l'exposició del Godard que fan a la Virreina.

Sopem i som conscients que el darrer tren parteix a les 2'15, perquè encara hi han coses culturals per Barcelona; però ho deixem córrer: però ho hauríem fet.

 

D'un recital a Ponent

L'experiència literària es fa més gran i hem passat un cap de setmana a Lleida: partim divendres de migdia i tornem diumenge de vesprada. Parle en plural perquè ens n'hi anem jo, el Pere i el Pau: jo conduïsc. Aquesta volta no presentem les plaquetes sinó que ferm un recital en una llibreria de la ciutat: la Irreductible. No és que hagueren vingut a cercar-nos, sinó que vam ser nosaltres que ens vam proposar a fer l'espectacle i de les dues llibreries a què vaig escriure, aquesta va ser al que ens va respondre. Tot plegat em resulta un poc trist, atés que hem de ser nosaltres qui ens descarem. A l'acte han vingut els familiars de Lleida. Ells ens hi han allotjat dues nits i ens han fet la companyia que ha estat bonica en aquest viatge de 5 hores de casa a allí.

Deixant de banda el recital, hem pogut fer una visita turística: la seu vella, els carrers principals, el llit del riu. Hem comprat llibres i el més important: hem pogut xarrar i xarrar a bastament, en un temps que ha estat preciós preciós.

D'una presentació

Celebre l'aniversari una setmana després amb una presentació de la plaqueta de Juneda. La presente amb el Pau i de públic poc, però conegut i amic: la Tere, l'Eva, el Joan, el Pere; però uns altres que no conec. Ho he passat bé: hem parlat de lacreació de les nostres plaquetes, de significats del contingut; també hem parlat del viatge que vam fer a la Pahissa del Marquet i de actuacions que s'hi van fer. Amb tot ha estat una horeta, que s'ha fet curta, més encara quan essent un bon dimecres, pertocava agafar el tren per a tornar a casa a una hora convenient per a dormir prou per al sendemà: dijous és dia de faena també.

D'un aniversari

 Doncs bé, el moment és arribat, 50 anys fets. Fita important, greu, solemne, que serà colgada deu anys després, per una altra fita que li llevarà tot el protagonisme.

Festejaré aquest moment cabdal amb la publicació d'una traducció poètica que més avant serà anunciada.

De fartera de ser feixista

Una que apareix a la ràdio (no n'escriuré el nom: el podreu trobar fàcilment en Internet) ha dit en un programa ço següent: "el català serà una llengua que serà recordada com una llengua feixista." De veres que per parlar català soc feixista? Hem de continuar aguantant, suportant, respectant aquestes brofegades?

Bretons, occitans, navarresos, gal•lesos, sards, samis, quítxues, araucans...: feixistes tots.