De converses amb amics

Aquesta setmana he tornat a tenir un parell de converses literàries amb un parell d'amics poetes. Tornem al tema recurrent dels premis literaris, però hi ha també l'exposició de desitjos irresolts, de mancances i de coses que haurien pogut passar si les condicions hagueren estat unes altres. També hom ha pogut comprovar de quina manera hom ha balafiat el temps amb desviacions inútils o ha hagut d'invertir el temps en una altra matèria de manera que ha negligit el procés d'enriquiment poètic. Al remat, condescedències i fretures en aquest procés de construcció personal.

Del respecte als nostres escriptors.

Un divendres en Sueca fan un esdeveniment cultural en què la protagonista és una poeta valenciana, de les de pes dins la nostra literatura; divendres següent en Gandia el protagonista és un poeta valencià, també de pes. La primera és la Teresa Pascual, de 67 anys; el segon és Jaume Pérez Muntaner, de 81. Tots dos actes en una capital de comarca, força lluny del nucli irradiador que és València.

Un fet vull destacar en aquest text: la Marina Alta, de capital Dénia i quin desert em sembla que és. No diré els altres pobles que formen la comarca, em referiré a Dénia com a capital que ha estat històricament d'aquest tros de terra de parla (encara) valenciana. No entenc com no es programa una cita mensual, bimestral o trimestral (més ja no!) d'actes d'homenatge a les figures cabdals de la nostra literatura: digues entrevistes poètiques, digues recitals, digues ço que vulgues. Quin menyspreu trobe que és que la nostra (i dic nostra) capital del marquesat no es digne a honorar aitals figures literàries: Pérez Muntaner, Rodríguez-Bernabeu, Granell, Prats, Navarro, Jàfer, Mulet, Piera, Montero, Boïls, Rodríguez-Castelló, etc. Dic etcètera perquè a penes he esmentat poetes i de 60 anys cap amunt, que encara hi resten narradors, dramaturgs d'eixa edat i, com no, em deixe també tots els autors que tenen la cinquantena i que també haurien de començar a tindre el seu moment de reconeixement.

Decebedor.

De persones capacitades a un lloc de faena

Na Carolina Punset acaba de ser contractada com a assessora pel Molt Honorable en Ximo Puig. S'han alçat moltes veus que recriminen aquesta decisió del senyor Puig i d'altres pensen que tampoc és per a clamar-se tant, que el fet de considerar el valencià entranyable però poc útil per a trobar faena (o que és de pobletans) no hauria de ser un llast o tingut en compte per a una faena de nivell tan important com la d'assessor d'afers europeus.

Permeteu-me aquesta comparació. Imaginem que algú haguera afirmat que les dones no tenen les mateixes capacitats que els hòmens o que elles són més propenses a crear problemes; imaginem també que algú haguera afirmat que els homosexuals estan afectats d'una malaltia psicològica o que representen un model de societat viciós i escandalós; imaginem, almenys, aquests dos casos i que bé un càrrec tan important com el de president de la Generalitat o no tan altament jeràrquic, com el de batlle d'un ajuntament, doncs, contractaren aital algú. Què en pensaria la societat? Ausades que hi hauria més renou i que per vegonya d'un partit d'esquerres, no acabaria sent contractat (i dic d'esquerres perquè té el prejudici que sempre és el més sensible a aquests temes).

Per què els temes de la dona o l'orientació sexual han de ser més importants o tinguts en compte que no el lingüístic? Per què no es vol entendre que ser valencianoparlant a València (a Espanya!) és igual de respectable que el castellanoparlant? Per què aquesta ràbia, malíccia, odi i menyspreu a una llengua que des de segles ençà ha patit atacs i intents d'erradicació? Per què el senyor Puig ens ha de fer sentir que ens pixa a la cara amb l'excusa que és un bon fitxatge de cara a una bona política europea?

Tot plegat és indigne ser un valencià de segona, per aquest tema de la llengua

Del nou poemari autopublicat

Aquest és el text número 499 d'aquest blog i està dedicat al fet que a la fi ha aparegut publicada la tercera part del Dospoals. En total la trilogia ha abraçat 15 anys, durant els quals he deixat anar una visió molt particular i pròpia de la literatura. Aquesta trilogia va començar amb un premi però ha continuat i acabat sent totalment independent, sense la publicació per part de cap editorial. Hom potser considerarà que és una excentricitat: té una part de la raó; l'altra part del tot representa la meua llibertat com a creador tant lingüístic, com literari o artístic. Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què.

Doncs això, trilogia tancada si no passa res i a vore si agrada als lectors que el puguen tindre a mà.

De parlar de diners

Prenc al vol dos titulars de premsa. L'u és del diario.es que diu que tant els congresistes espanyols Albert Rivera i Pablo Casado, a més del sou públic (41.373 euros) cobren del partit 48000 euros el primer i 47720 euros el segon. L'altre és del diari ara.cat que diu que el regidor barceloní Manuel Valls havia cobrat 20000 euros al mes nets d'un grup d'empresaris.

Aquest fet em fa pensar dos coses: primera, que els polítics de capçalera tenen uns sobresous mensuals força destacables, siga del partit que siga i segona, fins a quin punt és ètic (o cínic) és cobrar aquests extres i parlar des de dalt i dir que el poble de baix ha de viure amb ço que té.

Reprenc el pensament: per què un grup d'empresaris ha de pagar 20000 euros nets al mes al senyor Valls? Barat a què?

D'una ressenya literària

Un amic em fa saber que la revista Caràcters d'aquesta estació ha publicat una ressenya del poemari Estocolm: una ressenya individual, no compartida amb cap altre llibre. És una notícia que em fa content. De fet, només he tingut una ressenya individual en premsa escrita una volta, en l'Avui per al llibre Dos poals de sabó... i de la resta de llibres escrits ha estat en companyia d'altres obres, com és el cas de la secció "El ventre de la balena" d'aquesta revista Caràcters. Que també està molt bé, però ara és una només per a aquest llibre: bonic.

La ressenya deixa molt bé el llibre; l'autor Artur Pérez Deltell hi ha dedicat paraules precioses i interpretacions destacables. No és per a menystenir-la, però em pensava que si m'havien de fer crítiques serien dolentes, però no: en parlen bé. Me n'alegre.

I com diuen per aquí: i ara no permetes que la glòria es faça oblidar qui ets.

D'una publicació nova

Aviat entrarà en la impremta el darrer llibre que tancarà la trilogia del Dospoals. Ha estat un llibre que ha tardat molts anys a ser acabat i calia ésser publicat enguany. No avançaré res més, en estar fet, doncs, la presentació.

De la valor d'un premi

Jo no he anat més enllà d'Orió, però a la París-València he arribat a comprar per 1€ llibres de poemes guardonats amb premis que en valien 12.

Quina devaluació tan terrible.

D'una festa mòbil

Hui, hom festeja la figura d'un sant que mirat amb pregonesa més d'u hauria de rebutjar-lo: misogin, fanàtic i engalipador, per exemple. Endemés, encara hi ha algú que en reivindica la festa (no el sant), cosa que és una contradicció, des del meu punt de vista. En fi, les devocions són les devocions.

De dones i reconeixements

Fa un parell de mesos estic fent un curs que tracta de la memòria democràtica: un curs que té la idea d'incorporar en la programació escolar aspectes de la llei espanyola de memòria històrica i endemés la valenciana específicament. En aquest temps he aprés moltíssimes coses al voltant d'aquest tema i he de dir que jo ja incloïa en la meua programació certs aspectes de la memòria històrica. Hom hi ha parlat de terminologia, de lleis, de còmics, de grups socials i el darrer tema era el torn de la dona. He hagut de fer un treball que fera esment de la repercussió de la dona tant en la postguerra com en la Transció i si hom els ha dedicat les honors que hagen pogut meréixer.

La meua conclusió és que al meu poble la dona poc de paper rellevant ha pogut desenvolupar equiparable al de l'home (tampoc és que hi hagen hagut hòmens amb papers rellevants, la veritat), ni el poble ha ¿pogut? retre cap mena d'homenatge a les dones locals ni les foranes. Tot plegat, deixa el conjunt del municipi un força molt desmemoriat.

D'un mesquí

I aquell, soberg d'una autoritat impròpia, va dir que calia patir com havia patit Crist.

INDIGNE

Del periodisme d'Espanya

Ha estat i continua sent-ho que els mitjans de comunicació àmbit espanyol hagen mostrat el seu rebuig contra el procés d'independència catalana. Uns més virulents que altres i aquesta gradualitat d'animadversió ha sorprés que mitjans (o petiodistes) presuposats per la proindependència com a raonables han deixat anar una bel·ligerància corprenedora. Una veu d'aquestes és la Pepa Bueno de la Ser, a qui he deixat d'escoltar fa anys de camí a la faena per aquesta animadversió.

Escric aquesta reflexió al tocat del fet cínic d'obviar la guerra bruta contra els independentistes promoguda per un poder podrit que es fa valdre de policia, jutges, economistes i polítics, i quan aquesta podridura afecta un partit com Podemos per l'afer aquest del robatori, doncs, la senyora Bueno s'exclama i pontifica contra la claveguera de l'Estat.

Que iguala un manipulador de dretes? Un jacobinista d'esquerres.

De març poètic

Aquest mes de març, mes de la poesia, he pogut acudir a un parell d'actes poètics i he tingut enraonaments amb uns quants amics poetes. Dels actes vists, encontres i desencontres, expectatives i decepcions, paraules i fum d'estopa: algun poemari que potser no era tan gros com el pintaven; uns poetes primerencs que tenien refusen l'escenari; poesies diverses que juguen en lligues diferents.

Dels enraonaments, doncs, pors, incerteses, decepcions, expectatives, il·lusions... Tot d'escriure i de ser publicat; de recitar i ser escoltat; de llegir i ser llegit; de vanitats, de tries i de males previsions.

De llibres de text

La nota de hui té a vore amb l'ensenyament i els llibres de text. El tocat és que encara no hi havia caigut, però en aquest curs he fet aquest pensament. ¿Com és que els llibres escolars de valencià tenen una mateixa estructura? De retruc, ¿quin benefici pedagògic té aquesta estructura?

He de dir que estic força enutjat per aquesta manera de presentar els continguts perquè trobe que desconnecta la matèria en el temps i en la ment dels alumnes. ¿Quin sentit té explicar els sintagmes en el primer tema i en el tema següent (dues setmanes després) parlar de l'oració i en el tema següent (dues setmanes després) parlar del subjecte i dues setmanes després parlar del predicat, etc.? En la meua experiència, cada volta que he seguit aquesta temporalització he hagut de perdre temps recordant ço que s'havia explicat en la unitat anterior i, doncs, en lloc d'avançar, anem arrere.

Per què les editorials valencianes no han fet una acció decidica de posar els continguts en blocs separats i que faciliten l'aprenentatge per evolució temàtica? Vull dir, bloc de sintaxi, bloc literari, bloc textual. I és que pense en aquesta mena de programació i l'aplique a l'assignatura d'història, per exemple, i seria com els continguts de la revista Sàpiens: trossets de la part de prehistòria, part d'història antiga, medieval, moderna i contemporània: així cada tema.

De veres, no sé quin benefici pedagògic pot tindre aquest repartiment que fan totes les editorials de llibres de text en valencià. Algú m'ho explica?

Més encara, ¿quin sentit té, en el cas de l'editorial Voramar/Santillana, parlar en el 2n, 3r i 4t de l'ESO de les varietat lingüística? Tres cursos seguits parlant del mateix, al llarg de diverses unitats!

De cultures que cal que siguen traduïdes

Com qui aboca un cabàs de sorra talment m'ocorre quan pense en els nou anys que passaran enguany de la trobada, la segona, d'autors de llengua catalana celebrada en Gandia. Un cap de setmana que incloïa debats i taules rectangulars. En una d'eixes, essent jo públic, vaig mostrar el meu neguit que ens fea falta desplegar una tasca ambiciosa de traduccions, no ja en les llengües imperants, sinó en les petites. La meua aportació al debat era que calia que nosaltres, com a país de llengua petita, férem l'esforç d'aprendre lituà, estoni, eslové, danés, islandés, etc. per a traduir i traduir-nos. Va ser una defensa apassionada i sentida que va rebre una acollida freda per part del públic i els ponents. Semblava que la meua idea lul·liana (que jo mateix ja havia assumit havent estudiat abans anglés i alemany i en l'any en què es trobàvem havia mamprés el grec i el francés) doncs no havia caigut en gràcia.

Nou anys després, anit, acudisc a una presentació de poesia, el darrer del Pau Sif: Veles. Hi sobrevola constant la seua faena de lector a Croàcia: vida, literatura, amistats. L'hi acompanya el Piera i tant al principi com a la fi de l'acte enraonen del tema dels petits països i el lligam que es pot bastir entre aquests. Descobrir les literatures nacionals, conéixer noves llengües i establir bescanvis literaris, tot plegat sense el canal del castellà o el francés: simplement de tu a tu i cara a cara. Croat, eslové, danés, etc.

Pel cap em travessa la fiblada d'aquella intervenció vehement de nou anys arrere i em xafa la desgana rebuda. Ahir hi va tornar i es va fer una defensa de ço que proposava (més pausada, cal dir). Me'n vaig anar amb un regust amargós.

D'un piulet polític

Diu el senyor Miquel Iceta en un piulet que si ERC i PdCAT voten no als pressuposts del PSOE és fer costat als PP i C's. Realment, no sé com es pot tindre la poca vergonya o cinisme de fer una afirmació aital, no ja pel fet d'emmerdar dos partits polítics que tenen persones empresonades, sinó per la fal·làcia, el poc-sentit de l'afirmació: en definitiva la manipulació.

¿Com pot abocar que ERC i PdCAT seran igual que PP i C's, quan el PSC ha votat juntament amb PP i C's en altres situacions? És, de totes totes, un argument estúpid, incongruent! ¿Com pot un polític amollar aquesta raó quan la idea que implica és que ERC i PdCAT no poden votar igual que PP i C's? ¿Vol dir això que els quatre partits mai, mai, mai podran estar d'acord en una votació? ¿Ni tan sols per a afers com lleis, drets humans, pensions, terrorisme? ¿Vol dir que mai, mai, mai podran ser unànimes en algun fet?

Fusterianes

Joan Fuster diu: Hi ha maneres molt malèvoles de fer el bé.

La meua reflexió al tall del raonament que ha elaborat el dirigent del PSOE Alfonso Guerra, en què afirma que en matèria d'economia prefereix una dictadura bona (com la del Xile de Pinochet) a la democràcia dolenta (com la de la Veneçuela de Maduro).

Posats a triar, val més votar qui ha de manar que no que s'hi autoproclame. És clar que Hitler va ser votat pel poble, però per això estan les eleccions: se'n pot triar un altre (si eixe Hitler serva les lleis de la democràcia).

Ara, crec que hauria estat més honest dir: si el poble no visquera manipulat...

De publicacions per a enguany

El propòsit per a aquest 2019 és fer publicar dos poemaris. Bé, u ja ha havia estat publicat l'any passat, encara que només se n'havien imprés 5 còpies, de mostra. Es tracta d'un fotopoemari que consta de 39 fotografies amb un poema que l'acompanya. És un treball que va lligat al projecte de fotopoesia que vaig realitzar l'any passat per primera volta a Pedreguer en exposar-lo al casal Jaume I. De la part fotogràfica hi han algunes fotos també de Justo J. Cabrera i de Tonyi Pons i els texts són tots meus; així doncs, ço que faré ara és una reimpressió d'exemplars, de cara al públic general.

La segona publicació és el tercer poemari de la trilogia Dos poals. Amb aquest tanque el cicle i no crec que esdevinga tetralogia que continue la línia: si de cas, ves a saber, podria ser que aparega algun dia els poemes que van ser els exercicis de preparació per a l'obra unitària que representa el Dos poals. Però això són pensaments d'incertesa i parlar per parlar. Aquest tercer llibre, doncs, repassarà uns altres aspectes que hom pot trobar en el món de la literatura i com a veu poètica vull resoldre o aspectes (temes, estructures, etc.) que pot trobar en els altres dos llibres d'abans.

El repte serà que arriben a la gent i vulga, és clar, llegir-los i entrar en el meu mon.

De la manipulació de les paraules

Crec que he esmentat en un altre escrit per ací que les paraules en mans dels polítics esdevenen, d'alguna manera, prostituïdes. Així, al tocat de si la unió entre homosexuals no és matrimoni sinó alguna altra cosa, cal afegir la mesquinitat de dos situacions més que tenen en comú la violència. La primera, el cas d'Altsatsua, en què hom vol fer passar bou per bèstia grossa i pretén qualificar aquella brega com a terrorisme: ací la maldat de l'estat tot estrafent la llei és cortrencadora. La segona, el cas de la violència contra les dones, en què ara hi ha l'acció de limitar-la a l'àmbit domèstic: ací la misèria intel·lectual és feridora, no només dels hòmens que la practiquen, sinó també de les dones que segueixen aqueixos aires del partit polític a què pertanyen o defensen.

En les paraules cal cercar la veritat i la bellesa i ens les estan pervertint.

D'un fet literari

Comença un altre any: el 19. Posats a cercar xifres redones, en fa 15 del premi que vaig guanyar a Benissa, 2004; en fa 10 de la publicació d'Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari; en fa 5 de la publicació d'Ei, que ja sé francés i per a acabar, fa un any de la publicació de No i de Parlen els ulls. Hom pot dir, doncs, que en el meu currículum ja tinc obra publicada.

Què vindrà en l'any que comencem? Doncs, la part última de la trilogia del "Dos poals de sabó", el nom de la qual encara romandrà incògnit. Aquesta obra, que no serà presentada a cap premi literari, ha estat en el congelador força anys i considere que ja va sent l'hora que haja d'eixir del calaix de l'ordinador i que prenga cos en forma de paper.

Al remat, aquest poemari tindrà un recorregut discret i gairebé d'amagat, talment com correspon a un foraviler.