El concepte d'Europa i les amenaces

Llig per la premsa les declaracions que fan alguns polítics (el ministre Margallo, per exemple) sobre els processos consultius d'Escòcia i Catalunya; alguns d'aquests polítics esmenten el concepte següent: la balcanització d'Europa. Aquesta expressió és força negativa per tot ço que va implicar en el procés de desintegració de la república de Iugoslàvia i que va donar pas a tot un seguit de països nous; aquest fet negatiu correspon a la guerra que va hi haure i que va demostrar ser d'una brutalitat espaordidora per causa dels genocidis varis esdevinguts: religiosos, lingüístics, etc.

El tocat és que d'alguna manera s'està pervertint això de la balcanització, en ser presa com a imatge de guerra i destrucció. Tanmateix, fet i fet, si observem bé el procés, aquest té un altre punt de vista des de la meua opinió. Que Europa es balcanitze no té per què representar guerra, sinó simplement desmuntar tot el conjunt de grans països que s'havien format des del Renaixement ençà i que havien congriat tota una sèrie nacions (generalment amb l'element lingüístic com a unió) bé per aliances, bé per conquestes, etc. Els grans països (i ací hi ha Espanya, França, el Regne Unit, d'entre altres) s'han vist desbordats per les reivindicacions d'aquestes nacions que volen existir com a ens independents (bé tinguen una llengua pròpia, com és el cas del català, bé la mateixa llengua que la matriu, per exemple, Escòcia, que si bé té una llengua celta, la societat majoritària s'identifica amb l'anglés).

La Unió europea s'omple la boca dient que volen ser també l'Europa de les regions, tanmateix, que aquestes regions es mantinguen quetes en l'estat a què els ha tocat pertànyer. Aquesta és la balcanització real de l'Europa de què tenen por els grans països: que efectivament Europa esdevinga el continent de les nacions i que a conseqüència d'aquesta proliferació (aquesta abundància) hi haja un enfrontament en la concepció actual d'allò que va ser el germen d'Europa. En una Europa de 28 països, en què hi han vetos per raó d'un país (per culpa d'afers econòmics, històrics, culturals, etc.) mai de la vida serà efectiu. La Unió europea s'ha convertit en una associació monstruosa i molt difícil d'equilibrar per causa de tants membres; no com aquell Benelux, de tres països, en teoria més fàcil de gestionar.

Quina Europa volem? Quina Europa ens volen donar? Escòcia i Catalunya són Europa, això és un fet innegable i totes les amenaces que s'aporten responen a la pertinença a un club de països. Amenaçar que es farà fora d'Europa tal país és una rabinada digna d'infant, perquè d'associacions, n'hi ha tantes com es vulguen crear. Més encara, bramar que es vetarà l'entrada d'un país quan dins dels mateixos països hi han corrents que justament volen separar-se d'Europa, pense que és actuar de manera estúpida (si al remat és tot l'economia).

En conclusió, aquests polítics d'actituds cerrils, que amenacen que no, i en passar un temps atorguen que sí, amb els fets ocorreguts, demostren tenir baixesa moral i ço que és pitjor, jugar amb els sentiments de les persones i ser poc cristians (disculpeu-me aquest incís, més quan la religió s'empra com a argument de pertinença, considerem Turquia, per exemple).

Simplificació extrema

El Partit socialista obrer espanyol pareix que votarà a favor de donar suport a la monarquia. La meua conclusió és, tot fent servir una cita d'un llibre, la següent:

Tots som iguals, però uns són més iguals que altres

i ja no sé què dir més.

La V de Barcelona

L'esdeveniment d'ahir a Barcelona em va aborronar. Veure tanta gent junta mereix ser considerada, no ja per la petició que fan, sinó pel fet social, ço és, que el gruix de la societat tinga un projecte polític en llur vida. Aquest torrent de gent s'ha guanyat el respecte de ser tingut en compte, perquè fet i fet, ço que han representat és un desig que de cap de les maneres fa l'encontre al desenvolupament integral de la societat (ras i curt, no atempta contra els drets de la humanitat)

Una bona part de Catalunya pretén recuperar una situació política perduda per raó de guerra, i açò és el fet important. Va ser una guerra que va decidir que Catalunya no fóra lliure i que depenguera dels desitjos d'un altre país. Aquest és el tocat, que un munt de gent gens menyspreable numèricament vol recuperar allò que tres-cents anys després li van arrabassar, a força d'armes. Al remat, ja s'ho faran, si els ix bé o malament, però comptat i debatut, és decisió d'ells.

Pel que fa al meu país, doncs, sent enveja perquè ací ens ha passat el mateix de la conquesta per guerra, i el sentir de bona part de la gent és el contrari. Al capdavall, els valencians en general continuen considerant que no hi ha res a fer i que cal mantenir-se lligat a les lleis que s'han imposat des d'un altre país, que els ha conquerit. En el nostre cas, no podem dir que ja ens ho farem, perquè no és una decisió nostra, sinó que ha estat imposada i que, mollament, el torrent valencià aplaudeix i agraeix (la prova definitiva és el nostre himne oficial: per a ofrenar noves glòries a Espanya). De retruc, es fa el possible per a menysprear el veí que té l'anhel.

Podríem els valencians ser independents?¿ Ens n'eixiríem bé o malament si decidírem governar-nos com un país independent? No ho sé, però jo em pense que sí, perquè al capdavall m'imagine que al gruix de la societat valenciana els faria igual que uns lladres espanyols o uns de valencians independents ens furtaren, si tot d'una es redueix la idea als diners. En conclusió, si es continua a Espanya és més aïna pel tarannà que tristament percep jo en la societat valenciana: immobilisme, menfotisme, dependència, indolència i autoodi.

Síndrome d'Estocolm? Trobe que sí.

Consciència cívica

És comú en els hotels trobar una nota que consciencia el client a fer un ús responsable de les tovalloles. S'hi diu que si volem ser respectuosos amb el medi ambient podem ajudar-hi reusant-les i, doncs, no canviar-les cada dia. A jo, no em dol açò i les reuse tant quant serà menester, però voldria fer esment d'una actitud que tenen alguns quan afirmen que, havent pagat, llavors que els les canvien cada dia. Hi ha qui diu que, apel·lant a l'esperit mediambiental, els hotels aprofiten per a retallar serveis pagats pel client, i el client suspicaç no vol que li lleven per allò que ha pagat...

Aquest fet em fa pensar com ens comportem com a pagadors. Un altre exemple es veu en la postura d'uns quants restaurants orientals bufets, que fan pagar als menjadors pel menjar que han demanat i que s'han deixat al plat. Pot resultar ofensiu, però ho considere correcte per part d'aquells diverses raons. No pel fet de pagar 13 o 14 euros pel menú em pareix que dóna lloc a comportar-se com el marqués del Potet. Tampoc no és ètic demanar per demanar i deixar-se el menjar, més com està la situació actual de la crisi. Al remat, és una falta de respecte vers la gent del lloc fer-los cuinar i deixar-ho al plat: certament, com uns senyorets.

Un altre cas, quan hom va a una casa rural o un hostal d'aquesta mena i no s'està de marranejar-hi: balafiar l'aigua, encendre tots els llums, fer malbé el mobiliari, tot pel dret d'haver pagat.

La idea que els clients sempre tenen la raó pot generar en els clients algunes actituds que considerarien incíviques si estigueren a l'altra banda. Efectivament, les persones ens transformem perquè volem sentir-nos especials quan anem a un lloc i som servits, però cal reflexionar si convindria ser més humils malgrat els nostres diners. 

Un mirall, un espill

Acabe de llegir l'entrevista d'"El Pais" que han fet a Josep Ramon Bosch sobre el tema dels catalans unionistes, i els sentiments que em surten són de pena, impotència i ràbia pel victimisme que fa servir per a rebutjar els separatistes. Em mire el meu país i no puc suportar la hipocresia que demostreu i si ddieuiu que vos trobeu molt bé a Dénia és perquè no sou català, sinó catalán. Tot ço que patiu a Catalunya és ço que patim els valencians però des del contrari, i quan els valencians anem a Catalunya o a les Balears en sentim com a casa (comptat i debatut, a Catalunya en sou pocs, i al País Valencià en som pocs).

Ací, senyor Bosch hi ha por de parlar valencià i de sentir-te valencià utilitzant aquest idioma. És horrible que no pugues dir tranquil·lament un número de telèfon o de carnet a un venedor perquè penses que no t'entendrà. És trist no poder dir una truita de creïlla en un restaurant perquè el cambrer no t'entendrà i quedaràs de radical davant la gent. És humiliant no poder accedir a la cultura en valencià (teatre, cinema, música) amb tota la normalitat perquè una part de la societat ha desertat de la llengua i s'estima més consumir-ho en castellà perquè és millor: tot fruit del llavat de cervell nacionalista espanyol des de fa cinc segles. Qui parla ara de foment de l'odi? I la vergonya i la humiliació franquista per parlar en valencià en l'escola cinquanta anys arrere, a xiquets de 8, 10 o 12 anys?

Senyor Bosch, dieu que viviu segregats: doncs els valencians que parlen valencià també vivim en un gueto, perquè en eixir de la zona de seguretat, de seguida cal parlar en castellà, per si de cas. Ací també hi ha odi, odi bel·ligerant i autoodi, i si Catalunya es vol independitzar, mireu bé perquè vol fer-ho: perquè no vol perdre la cultura; perquè vol que els recursos econòmics de la seua gent no servisquen per a paràsits que han fet de la pidolada la manera de viure; perquè són gent emprenedora que troben que el model que es ven des de la capital d'Espanya és suïcida. Al remat, tenen un projecte de país. Quin és el projecte de país que tenim els valencians? Quin projecte voleu de Catalunya, tal com està i és tractada? Sincerament, envege els catalans perquè almenys han pensat i han reflexionat una altra manera de ser, que a Madrid es vol anorrear: siga com siga i al preu que siga.

Quina pena que al meu país els valencians no vulguen veure més enllà de la carlota del morro, ni llevar-se les ulleres del ruc. Som un país ric i alhora empobrit a força de la por i del menfot autocomplaent. Coincidisc amb vos: la culpa de la nostra situació no és dels nacionalistes, sinó els constitucionalistes.

Tot per a ofrenar noves glòries a Espanya.

De premis literaris

Acabe de mirar unes quantes bases de premis de poesia i d'un parell destaque açò: el premi correspon als 4000 llibres que es publiquen en una primera edició. En l'u el premi és de 5000€ i en l'altre és de 3000 (imposts no descomptats). Si els comptes no s'esbarrallen, en el primer el guany és d'un euro i en el segon no arriba als 80 cèntims. Vistes les coses, em demane moltes coses. De bestreta, ¿per què li volen dir premi, si en les bases s'afirma que els diners són els drets d'autor? Després, ¿per què es fan 4000 llibres, si al capdavall les vendes de poemaris són ridícules (300,400 poemaris)? Al remat, ¿per què tants llibres?

És clar que les editorials són empreses i miren pel benefici propi, però el meu retret és, ¿no s'està pervertint el nom de premi? No cal dir que els diners que es guardonen en són molts, però ¿no resulten les condicions un molt exagerades?

Mesquinesa

Agafe del diari la Veu la cita següent del vicepresident Ciscar al tall de la cobertura de Canal 9 de l'accident del metro de Jesús: No tenim la certesa que així siga però si les víctimes ho han percebut d'aquesta manera, el Consell comprèn la indignació que puguen sentir, i en aquest cas, si així ho perceben les víctimes, no tenim problemes en [sic] demanar disculpes per això".



M'imagine que aquest senyor deu considerar-se catòlic, que deu anar a missa i deu mostrar devoció cara la galeria, (si més no a Teulada, tan devots de Sant Vicent com són); tanmateix per a jo, ateu que sóc, i crític amb la religió que encara ens aclapara socialment (i políticament i econòmicament i...) considere que aquesta declaració és de les més poc cristianes i caritatives que hom pot fer. Quan un cristià ha de demanar perdó, ha de fer-ho amb convenciment, amb penediment, roda i volta, amb contrició: des del meu punt vista, aquestes paraules són mesquines i menyspreables.

Ja posats a l'ús de lèxic religiós, crec que la declaració respon més a un acte d'atrició: demanen perdó més que res pel càstig diví que pel pecat mateix... En aquest cas, lleveu l'adjectiu diví i poseu-hi electoral.

Vergonya, cavallers, vergonya...Aquells qui la tinguen i la coneguen.

Qui no sap el passat repeteix la història....

Doncs no tinc clar gaire que el papir substituirà les tauletes de cera: l'oloreta tan bona que fa, el tacte tan suau de la làmina, la possibilitat d'esborrar i refer el text. No ho sé...

Pensament oralitzat

Hui és u d'aquells dies que pense que açò de la justícia i el món són una merda.

Vorem demà si canvia.

De viatges

Una alumna del segon de batxillerat m'ha fet saber que el curs que vindrà no començarà els estudis universitaris; ha decidit prendre's un any sabàtic, juntament amb una altra alumna. Ha dit que se n'anirà a Israel i després viatjaran a l'Índia i a Tailàndia. Per la meua part, li he desitjat que gaudisca de l'experiència, no pels llocs on anirà (que em tiren força cap arrere), sinó pel fet que amb gairebé amb vint anys mamprenen un projecte que, si tot va bé, les enriquirà moltíssim: fins al punt que m'han despertat l'enveja perquè a mi també m'hauria agradat (m'agradaria encara ara!) disposar d'un any per a dedicar-lo a viatjar. A més a més, han estat unes alumnes força cabals i de ben segur que valoraran a manta aquesta experiència.

De retruc, m'ha vingut al cap una comparació que m'ha fet molt trist, al tall del problema de immigració que està vivint el nostre continent. Hi han milers d'africans que han engegat el seu any sabàtic, en aquest cas en vista a Europa, en què han de travessar l'Àfrica per a recomençar la nova vida que espera.

Uns tant i d'altres tan poc...

Eixos costums

-Ei, gràcies!

-No s'ho val!

Reflexió després de les eleccions

Ara que s'han fet publics els resultats de les elccions europees, em  vénen al cap els pensaments següents. En primer lloc, el PP ha patit una gran patacada, però cal tenir present que manté un terç dels vots. És a dir, un terç dels votants valencians consideren que el PP  continua sent el partit indicant per a dirigir el vaixell del nostre país. Ja sé que hauria de fixar-me en la part del got que diu que ha baixat molt; jo em centre en la part que diu que un terç és molt.

De retruc, és clar que en l'altre cap gairebé la meitat dels vots valencians sumarien una esquerra, amb la qual cosa donaria per a una majoria absoluta en les corts. Tanmateix, el partit socialista només aconsegueix una cinquena part dels vots, EU toca la desena però Compromís no hi arriba. És per això que si en una formació de govern podria fer-se una unió de quatre partits d'esquerra (amb la sorpresa de Podemos), no tindria des del meu punt de vista una estabilitat aclaparadora.

Per tant, hom podria parlar de resultats esperançadors. Correcte. Tingueu present que l'esperança a voltes no és una cosa positiva: els grecs antics ja la temien...

Paraules a l'aire de cara

Després de llegir les paraules den Rubalcaba, m'adone que és trist comprovar com prostitueixen les paraules determinats polítics. No es consideren nacionalistes, però són els primers a defensar llur nació.

Senyor Rubalcaba, ser nacionalista no és dolent, fins i tot és sa, perquè d'alguna manera et compromets a formar part d'un projecte de país, amb una economia, una política, una societat, fins i tot amb una cultura! Negar un sentimemt de pertinença de nació és egoista, però és de ser hipòcrita quan renegues de nacionalismes i després plores d'emoció quan Espanya guanya la copa del món de futbol.

Jo sóc valencià i el meu projecte és ser valencià. No sigueu mediocre i embruteu les paraules.

Col·leccions de poesia

La revista L'Illa que sol enviar l'editorial Bromera inclou un fullet que exposa les novetats editorials de l'estació de l'any. He mirat la secció de poesia i hi he trobat que havien publicat 4 títols: dos premis literaris i dos que no, i d'aquests, l'u pertany a Vicent Andrés Estellés i l'altre a Josep Antoni Fluixà, que és director de Bromera. Açò m'ha fet pensar, dos premis literaris, un autor mort i un altre que treballa per a la casa. No tinc res a dir. Tot seguit posaré les dades que he arreplegat a partir del número 50 de la col·lecció de poesia, que és quan es va canviar al disseny actual.

50. Bressoleig a l'insomi de la ira, Maria Beneyto.
51. Encara una olor, Joan-Elies Adell, Premi de València.
52. Llibre de Nàpols, Iban L. Llop, Premi de Gandia.
53. Humus, Manel Rodriguez Castelló, Premi de Burjassot.
54. El llibre de la quietud, Xulio Ricardo Trigo, Premi de Burjassot.
55. Vosaltres, paraules (antologia poètica).
56. Jocs tipogràfics, Enric Solbes.
57. Ciutat remor, Joan-Baptista Campos, Premi de Xàtiva
58. Pessoanes, Ponç Pons, Premi Magnànim.
59. Plenamar, Josep Ribrera, Premi de Burjassot.
60. Semen, Ivan Tubau, Premi de Gandia.
61. Surant enmig del naufragi, Lluís Alpera.
62. Lletra de batalla, Miquel López Crespí, Premi de Xàtiva.
63. Els haikús de Ciutat Vella, Antoni Defez, Premi de València.
64. La presó de l'aigua, Josep Lluís Roig, Premi de Xàtiva.
65. L'odi, Josep Ballester, Premi de València.
66. La veritat cansa, Xulio Ricardo Trigo, Premi Magnànim.
67. Compàs d'espera, Eduard Sanahuja, Premi de Burjassot.
68. De l'ànima, Lluís Roda, Premi de Xàtiva.
69. Les muses inquietants, Josep Ballester 
70. Constants Vitals, Manel Garcia Grau, Premi de València.
71. Jocs de llum, Lola Andrés, Premi Magnànim.
72. Zoo, Elies Barberà, Premi d'Alzira.
73. Els deus de fang, Jordi Julià, Premi de Burjassot.
74. El poema és sobrer, Maite Insa, Premi de València.
75. Visions Provisionals, Sergi Torró, Premi de Xàtiva.
76. Diari d'un setembrista, Jordi Llavina, Premi Magnànim. 
77. L'últim nord, Vicenç Llorca, Premi de Burjassot.
78. Càries, Josep Lluís Roig, Premi d'Alzira.
79. Aixàtiva, Aixàtiva, Elies Barberà, Premi de Xàtiva.
80. L'esfinx, Antoni Prats, Premi Magnànim.
81. Incert moviment, Antoni Defez, Premi de Burjassot.
82. L'instant fugaç, Juli Capilla, Premi d'Alzira.
83. Homèrides, Vicent Penya, Premi de Xativa.
84. Crònica de Calàbria, Iban L. Llop, Premi Magnànim.
85. Abisme i ocell, Ramon Guillem, Premi de Burjassot.
86. La joia, Antoni Prats, Premi d'Alzira.
87. Raspall, Juli Capilla, Premi de València.
88. Itinerari de tendresa, Maria Carme Arnau i Orts, Premi de Xàtiva.
89. New York, Nabokov & Bicicletes, Àngels Gregori, Premi Magnànim.
90. L'os de la música, Isabel Garcia Canet, Premi de Burjassot.
91. Batalles de Sardenya, Iban L. Llop, Premi d'Alzira.
92. Les dents de la pluja, Nati Soler i Alcaide, Premi de Xàtiva.
93. Llibre de les enrònies, Vicent Penya, Premi de València.
94. Dolors Miquel, La flor invisible, Premi Magnànim.
95. Ai, Rubén Luzón, Premi de Burjassot.
96. Pol·len, Berna Blanc, Premi d'Alzira.
97. La llum garbellada, Josep Maria Balbastre, Premi de Xàtiva.
98. Arqueologia, Enric Sòria, Premi de València.
99. Llibre del  professor, Alexandre Bataller, Premi de València.
100. Talismans, Emili Rodríguez Bernabeu, Premi d'Alzira.
101. Hamburg/Antibes, Vicent Andrés Estellés.
102. El temps trobat, Josep Piera, Premi de València.
103. El procés, Vicent Andrés Estellés.
104. La casa buida, Jaume Pérez Montaner, Premi de Burjassot.
105. Metralla esparsa, Antoni Defez, Premi d'Alzira.
106. Matèria corporal, Josep Antoni Fluixa.

A partir d'açò diré que cada empresa fa la col·lecció de poesia com vol, i la manera de publicar de Bromera és aquesta (ni bona ni dolenta, sinó la que fa com a empresa): publicar premis i alguna obra comptadíssima (8 de 57) que bé pertany a algú que ja ha mort (Estellés); és una antologia (bé d'un grup de poetes, bé d'algú que ha treballat per a la casa, com Josep Ballester); és d'algú que hi ha treballat com Josep Antoni Fluixà o Enric Solbes; o és bé l'últim llibre per raó d'edat (Maria Beneyto) o bé el cas únic de què no es pot (puc) suposar res (Lluís Alpera).

Donades les dades, jo ja he acabat.

Què és això de la justícia...

Crec que va ser Napoleó qui va dir dalt o baix que Tots som iguals, però uns quants som més iguals que uns altres. Reprenc aquesta cita per les declaracions que ha fet el fiscal general de l'estat Torres-Dulce, en què hom percep que la justícia no és igual per a tots. 

Estic totalment d'acord la justícia no és igual per a tots i, certament, tots som iguals, però uns més que altres.

Traduccions perquè sí

Aquest curs és el sisé que estudie grec modern i per a practicar l'idioma, entre d'altres coses, en faig traduccions. Fa un parell d'anys vaig anar a Atenes i vaig comprar un llibre d'un filòsof grec actual, molt breu, d'aforismes, i vaig decidir traduir-lo. No m'ho havia manat ningú, ha estat per gust; tanmateix, el tocat és que tinc un llibre traduït i que no puc fer públic pel tema dels drets d'autor. Si fóra per mi, publicaria per internet aquesta traducció, perquè els aforismes reflexionen sobre la societat grega i després d'haver llegit el llibre, m'adone que els valencians hi tenim moltes coses en comú; però no pot ser: raons dels drets d'autor. He de dir que també em vaig posar en contacte amb aquells qui en tenen els drets d'autor i em van dir que sí que els interessaria publicar el llibre en català, però que de moment no troben el moment.

El fet és que tinc una traducció que no puc mostrar, si no és en rotglets, perquè els drets d'autors no m'hi deixen, i és una llàstima...

L'abast de les funcions dels professors

Llig al diari que ha aparegut un altre informe PISA que explica que, en general, el jovent no reïx gaire quan ha d'enfrontar-se a situacions de la vida diària com pot ser comprar un bitllet de tren, fer servir el comandament a distància de l'aire condicionat o com seure uns convidats en una taula per raons de preferències. De retruc, han parlat les veus del govern que tiren la culpa d'aquest desastre a la llei d'educació vigent ara, i per tant cal introduir de totes, totes, la LOMQE.

Com a professor em faig la pregunta següent: és que també ens hem d'encarregar els professors d'ensenyar els alumnes a fer aquestes coses? Ha d'estar en el currículum escolar que aprenguen açò? No entenen els nostres polítics que ens governen, que podria ser que aquestes habilitats poden ser apreses també amb els seus pares? Ha de passar tot per nosaltres? No haurien de sentir-se un poc enutjats els pares de veure fins a quin punt els nostres governants desconfien del paper educador dels progenitors? Tan inútils pensen que són?

Reflexió

Faig la visita als blogs habituals i m'agafa una sensació d'angoixa, molt incòmoda: em sent dispers. Sóc filòleg pels meus estudis, però també sóc professor per ofici, però igualment sóc estudiant per la meua formació lingüística, però de més sóc escriptor (poeta, assagista, traductor) per desfici. He de dedicar temps a moltíssimes coses i veig que he posat moltes tecles en aquest instrument que és el meu pensament. Visite els blogs literaris i comprove quantes lectures fa la gent (novel·les sobretot, llargues de pàgines) i jo em trobe enviscat amb traduccions, cura de blogs, anotacions lingüístiques, aprenentatge de vocabulari, etc.

Em sent dispers, i no sé si hauria de concentrar-me en una activitat i poder excel·lir, o continuar amb la dispersió i considerar que no despunte.

La nova llei de justícia universal

No hi fa res quedar en evidència als ulls de l'observador, perquè la massa és mesella i no se n'adona. La consigna per a amagar la mediocritat de les seues vides, la mesquinesa de les seues accions, és prostituir les paraules. No són poetes, que amb ofici volen donar un altre sentit als mots per a cercar una altra veritat, veraç; són cínics que forcen les paraules per a bastir fal·làcies i ho fan amb la caradura de qui es sent d'una altra casta.

Diuen el nom del Poble vanament i la conveniència és la virtut de la religió adaptada a l'ús que professen, en què certament la justícia ha esdevingut el pecat a castigar, sense misericòrdia.

Mediocres, mesquins, miserables, impúdics.

Preocupació

El programa de la Sexta va ser un programa molt arriscat ahir i tocava un tema molt delicat. Va resultar una facècia molt efectiva, més que res per a jo, perquè ho vaig creure tot: per l'edat que tenia quan va passar, pel lloc on visc i la gent que tracte. M'imagine que per a aquell sector de gent que sí que l'ha estudiat certament, no deu haver caigut en el parany; tanmateix, puc pensar que bona part dels espectadors s'hi va veure enteranyinats.

Ara, el problema no és si era necessecari frivolitzar amb aquesta tema fent un programa fals; el problema que veig jo és que hàgem d'esperar fins el 2031 perquè tot quede desclassificat i puguem saber tot? ço que ha passat.

És vergonyós el programa o que hàgem d'esperar tant? Reflexionem-hi...