Col·leccions de poesia

La revista L'Illa que sol enviar l'editorial Bromera inclou un fullet que exposa les novetats editorials de l'estació de l'any. He mirat la secció de poesia i hi he trobat que havien publicat 4 títols: dos premis literaris i dos que no, i d'aquests, l'u pertany a Vicent Andrés Estellés i l'altre a Josep Antoni Fluixà, que és director de Bromera. Açò m'ha fet pensar, dos premis literaris, un autor mort i un altre que treballa per a la casa. No tinc res a dir. Tot seguit posaré les dades que he arreplegat a partir del número 50 de la col·lecció de poesia, que és quan es va canviar al disseny actual.

50. Bressoleig a l'insomi de la ira, Maria Beneyto.
51. Encara una olor, Joan-Elies Adell, Premi de València.
52. Llibre de Nàpols, Iban L. Llop, Premi de Gandia.
53. Humus, Manel Rodriguez Castelló, Premi de Burjassot.
54. El llibre de la quietud, Xulio Ricardo Trigo, Premi de Burjassot.
55. Vosaltres, paraules (antologia poètica).
56. Jocs tipogràfics, Enric Solbes.
57. Ciutat remor, Joan-Baptista Campos, Premi de Xàtiva
58. Pessoanes, Ponç Pons, Premi Magnànim.
59. Plenamar, Josep Ribrera, Premi de Burjassot.
60. Semen, Ivan Tubau, Premi de Gandia.
61. Surant enmig del naufragi, Lluís Alpera.
62. Lletra de batalla, Miquel López Crespí, Premi de Xàtiva.
63. Els haikús de Ciutat Vella, Antoni Defez, Premi de València.
64. La presó de l'aigua, Josep Lluís Roig, Premi de Xàtiva.
65. L'odi, Josep Ballester, Premi de València.
66. La veritat cansa, Xulio Ricardo Trigo, Premi Magnànim.
67. Compàs d'espera, Eduard Sanahuja, Premi de Burjassot.
68. De l'ànima, Lluís Roda, Premi de Xàtiva.
69. Les muses inquietants, Josep Ballester 
70. Constants Vitals, Manel Garcia Grau, Premi de València.
71. Jocs de llum, Lola Andrés, Premi Magnànim.
72. Zoo, Elies Barberà, Premi d'Alzira.
73. Els deus de fang, Jordi Julià, Premi de Burjassot.
74. El poema és sobrer, Maite Insa, Premi de València.
75. Visions Provisionals, Sergi Torró, Premi de Xàtiva.
76. Diari d'un setembrista, Jordi Llavina, Premi Magnànim. 
77. L'últim nord, Vicenç Llorca, Premi de Burjassot.
78. Càries, Josep Lluís Roig, Premi d'Alzira.
79. Aixàtiva, Aixàtiva, Elies Barberà, Premi de Xàtiva.
80. L'esfinx, Antoni Prats, Premi Magnànim.
81. Incert moviment, Antoni Defez, Premi de Burjassot.
82. L'instant fugaç, Juli Capilla, Premi d'Alzira.
83. Homèrides, Vicent Penya, Premi de Xativa.
84. Crònica de Calàbria, Iban L. Llop, Premi Magnànim.
85. Abisme i ocell, Ramon Guillem, Premi de Burjassot.
86. La joia, Antoni Prats, Premi d'Alzira.
87. Raspall, Juli Capilla, Premi de València.
88. Itinerari de tendresa, Maria Carme Arnau i Orts, Premi de Xàtiva.
89. New York, Nabokov & Bicicletes, Àngels Gregori, Premi Magnànim.
90. L'os de la música, Isabel Garcia Canet, Premi de Burjassot.
91. Batalles de Sardenya, Iban L. Llop, Premi d'Alzira.
92. Les dents de la pluja, Nati Soler i Alcaide, Premi de Xàtiva.
93. Llibre de les enrònies, Vicent Penya, Premi de València.
94. Dolors Miquel, La flor invisible, Premi Magnànim.
95. Ai, Rubén Luzón, Premi de Burjassot.
96. Pol·len, Berna Blanc, Premi d'Alzira.
97. La llum garbellada, Josep Maria Balbastre, Premi de Xàtiva.
98. Arqueologia, Enric Sòria, Premi de València.
99. Llibre del  professor, Alexandre Bataller, Premi de València.
100. Talismans, Emili Rodríguez Bernabeu, Premi d'Alzira.
101. Hamburg/Antibes, Vicent Andrés Estellés.
102. El temps trobat, Josep Piera, Premi de València.
103. El procés, Vicent Andrés Estellés.
104. La casa buida, Jaume Pérez Montaner, Premi de Burjassot.
105. Metralla esparsa, Antoni Defez, Premi d'Alzira.
106. Matèria corporal, Josep Antoni Fluixa.

A partir d'açò diré que cada empresa fa la col·lecció de poesia com vol, i la manera de publicar de Bromera és aquesta (ni bona ni dolenta, sinó la que fa com a empresa): publicar premis i alguna obra comptadíssima (8 de 57) que bé pertany a algú que ja ha mort (Estellés); és una antologia (bé d'un grup de poetes, bé d'algú que ha treballat per a la casa, com Josep Ballester); és d'algú que hi ha treballat com Josep Antoni Fluixà o Enric Solbes; o és bé l'últim llibre per raó d'edat (Maria Beneyto) o bé el cas únic de què no es pot (puc) suposar res (Lluís Alpera).

Donades les dades, jo ja he acabat.

Què és això de la justícia...

Crec que va ser Napoleó qui va dir dalt o baix que Tots som iguals, però uns quants som més iguals que uns altres. Reprenc aquesta cita per les declaracions que ha fet el fiscal general de l'estat Torres-Dulce, en què hom percep que la justícia no és igual per a tots. 

Estic totalment d'acord la justícia no és igual per a tots i, certament, tots som iguals, però uns més que altres.

Traduccions perquè sí

Aquest curs és el sisé que estudie grec modern i per a practicar l'idioma, entre d'altres coses, en faig traduccions. Fa un parell d'anys vaig anar a Atenes i vaig comprar un llibre d'un filòsof grec actual, molt breu, d'aforismes, i vaig decidir traduir-lo. No m'ho havia manat ningú, ha estat per gust; tanmateix, el tocat és que tinc un llibre traduït i que no puc fer públic pel tema dels drets d'autor. Si fóra per mi, publicaria per internet aquesta traducció, perquè els aforismes reflexionen sobre la societat grega i després d'haver llegit el llibre, m'adone que els valencians hi tenim moltes coses en comú; però no pot ser: raons dels drets d'autor. He de dir que també em vaig posar en contacte amb aquells qui en tenen els drets d'autor i em van dir que sí que els interessaria publicar el llibre en català, però que de moment no troben el moment.

El fet és que tinc una traducció que no puc mostrar, si no és en rotglets, perquè els drets d'autors no m'hi deixen, i és una llàstima...

L'abast de les funcions dels professors

Llig al diari que ha aparegut un altre informe PISA que explica que, en general, el jovent no reïx gaire quan ha d'enfrontar-se a situacions de la vida diària com pot ser comprar un bitllet de tren, fer servir el comandament a distància de l'aire condicionat o com seure uns convidats en una taula per raons de preferències. De retruc, han parlat les veus del govern que tiren la culpa d'aquest desastre a la llei d'educació vigent ara, i per tant cal introduir de totes, totes, la LOMQE.

Com a professor em faig la pregunta següent: és que també ens hem d'encarregar els professors d'ensenyar els alumnes a fer aquestes coses? Ha d'estar en el currículum escolar que aprenguen açò? No entenen els nostres polítics que ens governen, que podria ser que aquestes habilitats poden ser apreses també amb els seus pares? Ha de passar tot per nosaltres? No haurien de sentir-se un poc enutjats els pares de veure fins a quin punt els nostres governants desconfien del paper educador dels progenitors? Tan inútils pensen que són?

Reflexió

Faig la visita als blogs habituals i m'agafa una sensació d'angoixa, molt incòmoda: em sent dispers. Sóc filòleg pels meus estudis, però també sóc professor per ofici, però igualment sóc estudiant per la meua formació lingüística, però de més sóc escriptor (poeta, assagista, traductor) per desfici. He de dedicar temps a moltíssimes coses i veig que he posat moltes tecles en aquest instrument que és el meu pensament. Visite els blogs literaris i comprove quantes lectures fa la gent (novel·les sobretot, llargues de pàgines) i jo em trobe enviscat amb traduccions, cura de blogs, anotacions lingüístiques, aprenentatge de vocabulari, etc.

Em sent dispers, i no sé si hauria de concentrar-me en una activitat i poder excel·lir, o continuar amb la dispersió i considerar que no despunte.

La nova llei de justícia universal

No hi fa res quedar en evidència als ulls de l'observador, perquè la massa és mesella i no se n'adona. La consigna per a amagar la mediocritat de les seues vides, la mesquinesa de les seues accions, és prostituir les paraules. No són poetes, que amb ofici volen donar un altre sentit als mots per a cercar una altra veritat, veraç; són cínics que forcen les paraules per a bastir fal·làcies i ho fan amb la caradura de qui es sent d'una altra casta.

Diuen el nom del Poble vanament i la conveniència és la virtut de la religió adaptada a l'ús que professen, en què certament la justícia ha esdevingut el pecat a castigar, sense misericòrdia.

Mediocres, mesquins, miserables, impúdics.

Preocupació

El programa de la Sexta va ser un programa molt arriscat ahir i tocava un tema molt delicat. Va resultar una facècia molt efectiva, més que res per a jo, perquè ho vaig creure tot: per l'edat que tenia quan va passar, pel lloc on visc i la gent que tracte. M'imagine que per a aquell sector de gent que sí que l'ha estudiat certament, no deu haver caigut en el parany; tanmateix, puc pensar que bona part dels espectadors s'hi va veure enteranyinats.

Ara, el problema no és si era necessecari frivolitzar amb aquesta tema fent un programa fals; el problema que veig jo és que hàgem d'esperar fins el 2031 perquè tot quede desclassificat i puguem saber tot? ço que ha passat.

És vergonyós el programa o que hàgem d'esperar tant? Reflexionem-hi...

La mort i el xiquet del veïnat

A Bèlgica s'ha votat favorablement (abans ja ho havia fet Holanda) una llei molt polèmica: que els menors d'edat puguen accedir a l'eutanàsia i, doncs, morir-se. Crec que aquesta llei és una de les més valentes que es poden treure: que els menors madurament puguen decidir si volen continuar amb vida o no en aquest món.

Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només.

Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.

Poques coses hi han tan íntimes com la mort, i quan dic íntimes no vull dir que s'ha de fer d'amagat, sinó que em referisc a la decisió personal (remarque: pròpia i personal), en la qual no hauria ningú d'immiscir-se. La mort és personal i intransferible, i és una falta de respecte imposar qualque criteri que no siga el propi.

Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers.

Només tinc la meua Mort i no necessite res.

En l'acte de la mort no hauria d'intervenir ningú, ni hauria d'imposar ningú cap mena de creença, superstició, dogma, vers la persona que decideix lliurement del seu cos, perquè els menors també són persones i alguns tenen més trellat que alguns adult.

Jo tinc una Mort petita, i és, d'allò meu, el més meu.

Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se'n ve.

Trobe indecent que per unes creences religioses una persona no puga decidir què vol. Considere que en la societat hom hauria de garantir aquest dret (també en els menors d'edat) i cadascú, lliurement amb la seua consciència, decidir si es vol morir o no: però, almenys, que estiga aquest dret. Perquè la gent que prohibeix aquesta possibilitat demostra un grau enorme d'egoisme; són egoistes quan es claven en la vida personal de l'altri i imposen una manera de fer en el món, insolidària i invasiva.

És la meua ama, i és l'ama del corral i del carrer

de la llimera i la parra i la flor del taronger.

(Cançó de Bressol, Vicent Andrés Estellés).

En el nom de la ciència...

Aquestes sis persones que veurem més avall constitueixen el Consell Jurídic Consultiu i acaben de dictar que l'AVL no és l'adient per a definir què és el valencià (però sí per a establir-ne les normes):

PRESIDENT

Vicente Garrido Mayol (Llicenciat i Doctor en dret)

CONSELLER-VICEPRESIDENT

José Rafael Díez Cuquerella (Advocat, fiscal i polític)

CONSELLERS ELECTIUS

María Luisa Mediavilla Cruz (Llicendiada en dret i Doctora?)
Enrique Fliquete Lliso (Llicenciat i Doctor en dret)

CONSELLER NAT

Francisco Camps Ortiz (Llicenciat en dret)

SECRETARI GENERAL

  Ferran García i Mengual (Llicenciat en dret)

Efectivament, cap d'ells és filòleg. 

Més motius en contra

Ja no és només que ataquen el català, que és la meua llengua. Ara també s'atreveixen a destrossar la llei de justícia universal.

Certament, quanta mesquinesa i quanta misèria humana per un bon grapat de diners. Com es pot ser amic de gent així. ¿Com es pot saludar persones que voten contra la justícia i el descans dels innocents?

De retruc, no vull que se'm malinterprete, però si aquesta llei de justícia universal tinguera alguna relació amb les víctimes d'ETA, de ben segur que no es tocaria...

Trist.

Imbecilitat divina

Ja posats al joc de vore qui té la verga més grossa, d'acord amb les declaracions d'aquest sacerdot, que el PSOE fa igual que Hitler amb els fetus malformats, jo diré la meua: 

senyor Llorens, l'església catòlica és pederasta.

Un estat laïc i altres mentides

He llegit al Vilaweb que el partit Amaiur ha presentat al congrés dels diputats una sèrie de preguntes en què demana al govern d'Espanya quina ha estat la incidència en la política espanyola de la intercessió als sants que ha fet el dit govern per a millorar la crisi a l'Estat. Aquesta iniciativa d'Amaiur en el congrés podria ser vista com a irreverent, però si la mirem ben fredament, crec que és molt lúcida. Crec que és més seriosa de ço que podria paréixer i caldria que en foren molt conscients fins i tot aquelles persones que es consideren cristianes. Perquè, en el fons, no són els d'Amaiur qui frivolitzen sobre la religió, sinó els polítics qui se n'aprofiten popularment.

Perdoneu-me, etc.

Va deixar l'encenedor damunt la taula i va intervenir en la conversa dient que no es gastava els diners comprant flors. Que això era llançar a predre uns diners que es podien fer servir en coses més necessàries.

I es va espolsar la cendra que li havia caigut damunt la cama.

Tristesa, impotència, ràbia, menyspreu

Hem viscut sempre amb el consell que cal respectar aquelles persones que no pensen igual que nosaltres, però a hores d'ara, caldria especificar més aquesta lliçó: sempre caldrà respectar el proïsme quan aquest et respectarà a tu. He de dir que el Partit Popular no és un partit que jo aprecie, no m'agrada l'ideari que té, però òbviament calia ser respectat.

A partir d'ara, després que no només el PP valencià, sinó el PP espanyol han decidit que els valencians(els catalanoparlants) ens morim lingüísticament (la darrera, el blocatge de la ràdio nacional de Catalunya), no em crec gens la lliçó de respectar aquells qui pensen diferent de jo. Fet i fet, no sé si paga la pena parlar o dirigir-los la paraula, o fins i tot mantenir l'amistat amb la gent que sapiem que és votant d'aquest partit. Perquè si n'és votant i no diu públicament que la prohibició és un aberració, està sent connivent amb aquesta gent: i és trist que calle i consenta.

Massa sinceritat potser, però dol molt.

Misèria ben porca

El vicepresident del país, José Ciscar, ha dit que les línies de valencià que es suprimiran seran 76 i no 151.

Ara estic més tranquil.

Diàleg, raons

A partir de la polèmica de la nova llei de l'avortament, que està en fase d'avantprojecte, hi han veus (Mariano Rajoy o Alfonso Rus) que diuen que cal dialogar, que cal parlar. Des del meu punt de vista, d'aquest avantprojecte hi ha poc a parlar, a negociar, si el resultat que hi haurà serà per baix de ço que ja era vigent i legal (i doncs, força bo, segons diuen).

Per tant, senyors polítics: sí que s'ha de dialogar i parlar, però no a partir de ço que vol aprovar-se, que és un pas enrere, sinó a partir de ço que ja hi havia legal, que era un bon punt de partida per a millorar.

Resulta emprenyador que banalitzen les paraules d'aquesta manera...

Perspectives

Una veu poètica parlava de la por atàvica de si el sendemà no torna la llum del dia. L'altra veu poètica va trucar dient que el problema no era no tornar la llum, sinó que qui no torne és la persona estimada...

Mal rasquit

Fa unes setmanes, en fer un passeig pels canals de televisió vaig ensopegar amb la publicitat d'Intereconomia. Em va picar la curiositat de veure qui havia decidit posar diners per a publicitar-se en aquest canal que per desgràcia té per costums atacar i denigrar grups diversos de persones: homosexuals, represaliats pel franquisme, gent que suma esquerrositat, i com no, els parlants de llengües espanyoles que no són el castellà. Així, no em va sorprendre trobar-hi espais de telebotiga, ni tampoc marques com Repsol, BBVA, Movistar; tanmateix, em va saber malament (i perquè no dir-ho, em va torbar molt) que entitats com l'ONCE o ACNUR hagueren decidit invertir diners en espais publicitaris en el dit canal. No sóc homosexual, no sóc un represaliat pel franquisme, però sí que tinc sensibilitat esquerrosa i catalanoparlant i em dol que aquestes dos entitats donen suport econòmic a aquest canal. La reacció fàcil seria declarar-los el boicot i no comprar cap cupó ni inscriure'm en aquesta ONG, però d'alguna manera haurien de saber que no és justificable pagar diners a una empresa de comunicació que emet programes que ataquen un sector de la societat de què forme part, tot amb l'argument d'ajudar una altra gent que té necessitats.

Al tall d'això, vaig escriure un correu a les dos entitats i ja fa dies que espere una resposta a la meua inquietud, més de 10. Continuem esperant que ens ho raonen...

La cocacola i jo

Al Vilaweb han publicat que volen arreplegar 20.000 llandes de cocacola per a fer una reivindicació lingüística. De bestreta els desitge que aconseguisquen aquesta fita, però malauradament no podran comptar amb el meu ajut, i no pel fet que no vulga que l'empresa etiquete per fi en català, tot acceptant la llei catalana d'etiquetatge, sinó pel fet que ja no bec cocacola. D'un temps ençà he decidit tallar el meu consum d'aquesta beguda, per raons de salut alimentària (bé, qui diu cocacola, diu begudes d'aquelles que en diuen refrescants i envasades en llanda: cola, taronja, te, etc). M'he quedat de pedra en veure la quantitat de sucre que contenen aquestes begudes, i si triem les versions sense sucre, no m'abelleix gaire consumir aquests edulcorants artificials, amb la qual cosa ingerim més additius artificials.

No cal dir que de substàncies artificials, podrem trobar-ne en altres productes, però en algun moment haurem d'establir-hi els límits i les renúncies. De moment, a taula i per a beure, aigua i en dies de festa got de cervesa (o dos, si no he de conduir), que l'alcohol també té sucre.

Vint anys, tota una vida

Ara que s'ha desafermat una mena d'eufòria col·lectiva des del punt de vista polític a partir del tancament de RTVV i dels casos de corrupció del PP en què hom dóna ja en sac i lligat que a la legislatura que vindrà governaran les esquerres, voldria fer una reflexió.

Com que es suposa que la patacada del PP serà tan destacada com per a aconseguir que no puguen governar i el país serà dirigit per les forces d'esquerra, m'imagine que unes quantes coses canviaran, després de 20 anys de govern. Pose el cas del nom del país on vivim i el lloc on treballe. Si fem un record, de fa molts anys ençà, les editorials de llibres de text, per a referir-se a aquesta terra on som, hi diuen Comunitat Valenciana, per l'amenaça de la Conselleria de no homologar els llibres de text que inclouen País Valencià. Així, doncs, si en el cas esperat que governen les esquerres ¿seria la fi d'aquesta amenaça prohibició? És a dir, ¿tornarem a veure en els llibres escolars País Valencià? ¿Podrem sentir-nos tranquils aquells qui diem País Valencià a les aules, sense la por que algun  pare em denuncie per anar en contra de l'Estatut, com a funcionari que sóc? ¿O el pes de 20 anys serà més feixuc i la inèrcia ens amararà?