dimarts, de febrer 23, 2010

Ma que som malpensats

Després d'haver vist la llista de béns declarats pel nostre president, em fa la sensació que tenim un mileurista o un treballador corrent en lloc d'un funcionari: un funcionari! Qui ho diria, amb tant que xarra la gent que els funcionaris guanyen un fotimer de diners, i ves per on, com dirien al meu poble, el president està més pelat que una rata.

Voldria continuar fent hipòtesis; per exemple, una persona que es fa els vestits de mida i que diu que se'ls paga ell (i no deuen ser gaire barats) ¿com és que es permet aquests luxes i no té pràcticament diners en el compte? Més encara, guanyant com guanya més de 80.000 euros l'any, ¿com pot ser que tinga, com aquell que diu, “misèria i companyia” a la llibreta? ¿Vol dir això que el nostre president no estalvia? ¿Que s'ho gasta pràcticament tot en menjar, beure, rebuts d'aigua, etc.?

També. ¿un cotxe de 15 anys no para ja vellet? ¿No parlen tant de renovar el parc automobilístic i el nostre president encara té aquesta vellor? Ja sé que hom pot dir que un Saab és bona marca, i que tenint com té un cotxe oficial a la disposició, no és menester desfer-se'n, però ¿no seria més lògic i barat donar-lo de baixa, si al final quan acabarà de ser president, potser continuarà tenint cotxe oficial, o més encara, quan deixarà de ser president el cotxe en tindrà gairebé 20?

Pel que fa a la casa, sí que té poc de valor cadastral la casa aquesta... Si la posara en venda el comprador seria afortunat d'haver fet una bona barata!

Però bé, deixe-ho córrer, no cal ser tan xafarder i jutjar per jutjar...

dijous, de febrer 18, 2010

L'ensenyament secundari NO obligatori

Després d'haver fet per segon any el primer de batxillerat i a partir de les experiències que em conten altres amics professors, ¿no diríeu que en lloc de fer un 1r de batxillerat, hom està fent un 5é de l'ESO?

Aquesta és la sensació que tinc. Hem allargat la guarderia un any més i el nivell que demanem en aquesta etapa educativa (recordem-ho: no obligatòria) queda anul·lat pel nivell real que tenen els alumnes en acabar 4t. Tots sabem que molts suficients de 4t d'ESO haurien de ser un suspens però hom confia que aquests alumnes tan fluixos no passaran al batxillerat. Però ai las! Ho fan envalentits que poden passar sense cap problema i d'ací les notes tan baixes o suspeses (i també comportaments maleducats d'aula, importantíssim això també, eh). Quin gran problema és la massificació dels batxillerats, la negativa de concedir més grups de batxillerat per a repartir-los en grups poc nombrosos per a fer bé el nivell, i tot això i allò.

Però bé, què hi farem, mentre els pares no es queixen...

dilluns, de febrer 08, 2010

Trobe que sí...

(Transcripció i traducció d'una conversa d'uns vaticans que enraonen en una terrasseta d'un bar de Roma)

(...)

-És vergonyós això que s'ha aprovat a Espanya: que els homosexuals es puguen casar! Matrimoni! Matrimoni! Trontollen les bases de la moral humana. És endenyós que eixa colla de sodomites, fills de Satanàs, ara puguen casar-se! Casar-se! I que vagen vantant-se pels carrers, omplint-se la boca de matrimoni!


-Sí que és vergonyós. No es comprén com la gent pot estar-hi d'acord. És antinatural! Però és que no ho veuen?

-Més encara: que damunt puguen adoptar xiquets!

-Déu del cel! Però on està el trellat? Aquesta gentola que ho vol tot laic està carregat-se la humanitat. Com es pot permetre que dos gais eduquen xiquets; que convisquen en una casa els dos i l'infant!

-Amb eixa luxúria exacerbada, pecaminosos que són. De ben segur que constantment es miraran els xiquets amb concupiscència, com es miren entre ells. M'esborrone només de pensar-ho.

-Aquell govern d'esquerres és immoral; són pitjors que quan eren republicans!

-Encara sort que hi han països que han prohibit atorgar adopcions a homosexuals!

-De veres, no em trec del cap eixa gentola cegada pel sexe, per (...)

(...)

-...veritat això?


-Sí, digués: és cert que te'n vas uns mesos?

-Sí, me'n vaig de barata sacerdotal. Hem fet un bescanvi amb una diòcesi irlandesa que me n'han parlat molt bé.

divendres, de gener 29, 2010

No poder més

Mireu, un company del món dels blogs s'ha queixat amargament perquè ha tingut paraules amb uns companys d'institut, tot perquè u d'aquests li ha retret que a Catalunya volen fer que per llei, per exemple, la meitat de les pel·lícules estiguen en català. Des del meu punt de vista els que s'omplin la boca del bilingüsime haurien de callar: meitat i meitat, ni per a tu ni per a jo.

En aquests dies m'he trobat que a Catalunya hom pren mesures vàries per a normalitzar el català: a més a més de la dita llei del cinema, trobem lleis perquè la senyalítica viària de competència estatal dels topònims dins de Catalunya estiga en català; perquè els consumidors puguen ser atesos oralment i per escrit en català; perquè els diputats puguen parlar en català al Congrés i al Senat, etc.

Doncs bé, atesos aquests fets em puja la mala sang i estic molt més que recremat. Em sent totalment impotent de veure com al país veí hom es creu realment la recuperació de la llengua (com a mínim hi traballen per a fer legislació) mentre que ací, molts polítics d'aquest país es dediquen a emmerdar, a crear polèmica i tot en conjunt deixar de fer i el que està fet desfer-ho.

Hi han dies que m'agradaria pegar un crit a la cara d'ells (un crit d'aquells que a voltes faig per dir que callen els alumnes i m'atenguen d'una puta volta), i dir que són uns grans fills de puta. Que són uns cabrons. Que són uns mediocres de merda. Que els hauria de caure la cara de vergonya de la seua imbecilitat i cinisme. Que ja està bé de tocar-nos els ous i de pegar-nos pel cul. Que vulguen o no també som persones, i que tenim el mateix dret de sentir-nos com som. Que no s'ompliguen tant la boca amb la democràcia, perquè al remat són uns hipòcrites. Fills de la gran puta.

dilluns, de gener 25, 2010

Cadascú s'aplica l'escolàstica que vol

-Mossén, fumeu?

-Sí, d’alguna cosa ens hem de morir, oi?

-Però això és cancerigen, esteu matant el vostre cos, ergo seria com un atemptat contra la sacralitat del cos humà. Un suïcida i vos estaríeu en un mateix pla.

-Sí, però ell comet un fet instantani a la curta, mentre que jo el faig perdurable a la llarga, ergo no estem al mateix cas.

dimarts, de gener 12, 2010

Canyonero

(transcripció i traducció d'una reunió de lingüístiques del castellà)

-Senyors, he convocat aquest gabinet de crisi perquè el cas és gravíssim. Si no hi fem res, ens guanyaran la mà en aquesta partida, i això no es pot consentir!

-De què es tracta?

-Sí. Quina és la preocupació?

-Doncs bé. Com bé sabeu, estem fent tots els esforços possibles perquè la nostra llengua guanye força als Estats Units. Hi hem esmerçat milions perquè aquells americans tinguen la necessitat d'aprendre castellà, fins i tot, que gent castellanoparlant, hispans, atenga llocs de poder per a prestigiar-la més encara. Molt més encara, ens hem esforçat perquè els símbols del castellà esdevinguen universals i de referència, com per exemple la nostra ñ, tan benvolguda i exclusiva.

-Sí, això ja ho sabem. Però quin és el drama?

-Doncs que si hem fet tanta cosa no podem consentir que ens passen la mà per la cara: em referisc al cas del català.

-Idò, com el català?

-Sí. Als Estats Units, per a representar en l'anglés el so palatal nasal, hom fa servir el dígraf ny i no la nostra ñ. És vergonyós, de cara al món, que una llengüeta com aquesta s'haja introduït en l'anglés. Hauria de ser la nostra llengua la que deixe la marca per a la dita palatal. Hauria de ser la nostra ñ la que estiga en aquell idioma! Vés si no el francés, tan important que és i no ha pogut encrostar-se amb les seues gn. I nosaltres, que dominem gairebé tot Amèrica! Què ens passa!? Com és possible que no ens hi hem endinsat! Som la riota del món! És indignant veure escrit Grand Canyon. Fins i tot als Simpsons apareix escrit Canyonero i no Cañonero! Intolerable! Milions d'espectadors veuen i reveuen aquesta ny i no la nostra ñ. Hi haurem de fer alguna cosa, cavallers!

divendres, de gener 01, 2010

La cançó de l'enfadós

Hom deu recordar la caguera tan gran que va ser l'arribada de l'any 2000. Que si s'acaba el món... Que si els aparells electrònics es desbarataran... Que si entrarem en el nou mil·lenni o encara no... D'això ja han passat deu anys. 10 anys! Del 2000 al 2010, no vos hi agafa vertigen?

Bé, per a desdramatitzar la cosa, diré que, de manera prosaica, recorde que la vespra de l'any 2000 em va agafar a casa un dissabte de migdia, amb la tele encesa amb l'Euronews que parlava del que havien fet tot just a Austràlia, Nova Zelanda, al Japó, i escurant els plats, a punt de fer els macarrons de cada dissabte per a dinar.

dimecres, de desembre 23, 2009

Retòriques?

Per què la UOC, en la publicitat que paga en diaris castellans, com el País, no esmenta en l'oferta de titulacions la carrera de Filologia Catalana?

Per què el Diccionari pràctic d'ús del valencià, de l'editorial Bromera, en la làmina que correspon al vocabulari de l'aula (plec que va de caràtula a caravana), en el mapa que hi ha penjat a la paret es representa un País Valencià dividit en províncies, i no comarcalment?

divendres, de desembre 18, 2009

Estultícia

Vaga en un centre. En una hora de l'horari, com que no hi han prou professors per a manegar el tema de les guàrdies, hom decideix treure'ls al pati fins que sonarà el timbre i es passarà a l'hora següent. Allí fora no hi ha ningú per a vigilar-los: uns professors d'educació física que no han fet vaga estan també fora; ells es limiten a fer la seua classe i no tenen cap obligació de fer la vigilància d'aquells alumnes. Simplement els avisen que no s'acosten a la tanca: l'advertiment està fet, queda clar. Una alumna bota la dita tanca, cau i es trenca el dit menovell.

Atesos els fets, hom resol el següent: castigar la Conselleria d'Educació a pagar una indemnització de 9000€ perquè com que no hi havien uns serveis mínims que tingueren cura dels alumnes (en ser un servei públic essencial) no hi ha cap dubte que el dit servei públic va funcionar de manera anormal, perquè hom no va disposar les mesures adequades per a garantir un servei educatiu continuat en un dia de vaga.

El que jo em demane és: Per què la família denuncia la Conselleria en lloc d'agafar la filla, pegar-li un bonegó i castigar-la? Ha estat iniciativa d'ells o hi ha hagut algú que ho ha instigat?

Per què el jutge que ha dictat la sentència castiga la Conselleria i no interpreta que de cap de les maneres un alumne pot botar les tanques de cap institut i pegar a fugir, ja que el seu deure és romandre en el centre i aprendre, de manera que encara li passa poc per aquella malifeta, i ja t'apanyaràs?

dimarts, de desembre 15, 2009

Posar l'altra galta

Com a bon cristià que és,
  1. divorciat en primera (i a punt en segones núpcies)
  2. atemptador pressumpte dels pecats capitals de
  • Luxúria
  • Supèrbia
  • Avarícia
  • Cobdícia
perdonarà Berlusconi el bandarra que li va llençar la catedral?

dimecres, de desembre 09, 2009

Deformació professional

(Transcripció fragmentada i traducció al català d'una sessió d'avaluació en un seminari valencià)

-Comencem? Vinga, va, que encara ens en queden unes quantes! Què opineu de Rodrigo Ballester? Jo el veig molt fluixet. És molt faener, porta les traduccions de Grec al dia, però no estan ben fetes: és molt fluixet, no hi arriba.

-És veritat, en Teologia li costa també entendre els conceptes, i com dius tu, procedimentalment tampoc va molt bé.

-Penseu que convindria que li férem adaptacions curriculars?

-En Llatí ja li l'he feta i va més bé en aquest nivell més baix. Potser arribarà a la base de la classe, però no sé si aconseguirà molt més.

-En teologia li he preparat unes fitxes i li he demanat uns treballs, també de mínims. Jo crec que sí que s'ho traurà. Confie, eh?

-Doncs en Iconografia també està verd. Voleu dir que no és un ACIS?

-No, home, no, qui és ACIS és Alfredo Camps. Com el dugueu? El controleu bé?

-Sí, jo trobe que no hi ha cap problema. Li he fet les adaptacions i funciona molt bé.

-... I què em dieu de José Balaguer? Brillant, oi?

-Beníssim, excel·lent, quina joia d'alumne. Fa la faena, en demana més, participa en classe i planteja dubtes.

-Sí, sí! Fins i tot, alguna volta fa unes preguntes... m'he vist que no sabia què contestar-li!

(...)

-Sí que tenim problemes amb Ferran Herreros. Tot el dia toca els ous amb el valencià. Que si no hi ha línia en valencià... que si no pot fer les traduccions en valencià... que si els fulls informatius estan només en castellà i en llatí... No sé què es pensa! Com si haguérem de tindre en compte això!

-És veritat, ja al començament del curs ja es va queixar que l'imprés de matrícula només estava en castellà i que en donar els horaris, igual.

-Sempre està amb la cosa dels seus drets, i el cas és que encara el tindrem uns quants anys...

dilluns, de novembre 23, 2009

Decepció

Aquests dies no estic com per a tirar-hi traques.

(aquest comentari és del tot superflu donada la línia editorial d'aquest blog, però aquesta volta m'han vingut ganes de manifestar aquesta pruïja espiritual)

dissabte, de novembre 21, 2009

Hom perdona però no oblida

(saber i esperar quan tornar-la)

-Ei, te n'agafe u.

-Sí, agafa'n. Pren, agafa'n tu també...

-Però què fas? Tu estàs bé del cap? Què fas oferint tabac al meu fill!

-Home, em pensava que no et molestaria...

-Que no em molestaria? Però tu eres subnormal? Tu no hi toques? Que el meu fill té dotze anys!

-Ah, però, això és un problema? Ben bé que no et va representar cap dificultat oferir-me fumar quan érem xiquets, com ell, ves. No et recordes que em vas dir que era de maricons no fumar. Que era un cagat i que els hòmens de veres fumaven? Mira, xi, ton pare a la teua edat fumava més que cent i deia que això de fumar era de mascles, i que a les xicones agradaven els xics que fumaven. Mare, si saberes els paquets de tabac que vam furtar al teu avi per a fumar-nos-els d'amagat! i ací estem, vint anys pegant-li. Sense por, xi, agafa'n u i fuma-te'l de gust, que ton pare ho entén perfectament. Oi? Si això és saníssim!

divendres, de novembre 13, 2009

Impotència (i ací no hi tenen a veure les roses)

Aquest text que escric va dedicat a Francesc i a Oreto, més clarament, perquè aquests dos amics de fa temps que van renunciar a tindre sintonitzat al televisor el Canal 9 (i de ben segur que també han fet fora uns quants canals més com vénen dades les accions contra la llengua i la política del país). Per tant, com que no tenen el canal a llur tele, doncs, ara s'assabentaran del fet.

D'un temps ençà que tampoc mire Canal 9, de moment no l'he llevat perquè sempre cal tenir present segons quines coses i em va bé moltes voltes per a explicar conceptes als alumnes. Anit vaig arribar a casa i vaig trobar que als diversos telenotícies hom parlava del plany del nostre president, el qual va amollar als del PSPV, que de ben segur que els agradaria arreplegar-lo una nit amb un cotxe i veure'l un de bon matí mort a les vores del camí, com ja Estellés poemava al Llibre de Meravelles, posseït com està el nostre president per la literatura actualment, per raó de la imputació en el cas Gürtel. Deixant de banda aquesta lamentació (que em sembla molt fort comparar-se amb els que van ser assassinats en la Guerra d'Espanya per part dels dos bàndols, que quede clar!), caldria fixar-se en el detall: va dir que el del PSPV l'arreplegaria amb el cotxe de nit, i que el veurien mort en la vora del camí; ha estat ben cautelós de no dir, m'arreplegareu, em pegareu el tret i em deixareu allí, perquè si haguera dit que em pegareu el tret hauria incorregut en un delicte ben greu. Roda i volta hom suposa que els del PSPV haurien de ser els del tret, perquè tothom sap com funciona això del cotxe i la vora del camí: fet i fet, sense dir, sense dir, ja ho ha volgut dir, i ell no ha estat, han estat els altres que ho han pensat.

Bé, tornem al tema perquè m'he desviat, amb tant de camí. Aleshores, com que vaig arribar tard a veure a Canal 9 si hom reproduïa l'escena del plany del nostre president, doncs vaig tirar mà d'una eina que em va bé: el teletext. En totes les cadenes a què tinc accés (La 1, Tele 5, Antena 3, Quatro) hi posaven la notícia, si no en la primera, en la segona notícia. Desgraciadament, en mirar el de Canal 9, de les dues pàgines que tenia de notícies del País (més de 12 notícies), en cap de les dos s'hi feia referència.

Molt trista aquesta actitud dels editors del teletext de Canal 9. Xiquets, ara entendreu el significat de no mossegar la mà que et dóna el menjar. Gentola.

(Malauradament, m'hauria agradat poder mostrar-vos la imatge dels diversos teletexts, però no sé fer aquestes coses)

dimarts, de novembre 10, 2009

Voluptuositat i concupisciència atlètica

Aquest mes d'agost s'ha disputat el mundial d'atletisme. M'agrada molt veure les competicions de natació i d'atletisme que es fan pràcticament cada any (europeus, mundials, Jocs Olímpics). Em torbe mirant les banderetes per a endevinar-hi els països estranys que no solen eixir en la resta d'esports mundials (als mundials de futbol o de bàsquet no hi veurem gent d'Aruba, de les Illes Vèrgens Americanes, del Bhutan, etc.); també tinc gust de veure les marques que aconsegueixen; si les superen; si fan rècords de tal país o l'altre.

Recorde que fa molts anys, el final dels 80, van aparéixer uns atletes que vestien unes peces aerodinàmiques de roba. Eren velocistes que anaven embotits en una granota que els cobria tot el cos (cap i tot) que els servia per a reduir el fregament de l'aire, de manera que esgarrapaven centèsimes als rècords de velocitat. Era marcià veure-ho, més sent xiquet com era. Tanmateix, des de fa un bon grapat d'anys ençà, que ja no s'hi fan servir, si no és amb modificacions, no tant cridaneres. Són peces molt cenyides, però deixen el cap, els braços i les cames descobertes. D'altres però, s'han deixat d'òrguens i corren amb la samarreta solta (això sí, ultralleugera).

Tot açò ve perquè en el mundial de Berlín d'enguany, m'ha sobtat veure que una de les velocistes duia aquesta mena de vestit; tanmateix no era el mateix. Aquest no anava cenyit al cos, sinó que més aïna anava molt solt. Clarament es veia que aerodinàmic no era. La resposta al dubte es va resoldre de seguida: l'atleta és de Bahrain, i es veu que per gust o per disgust no havia de mostrar la seua carn voluptuosa i incitadora del pecat.

Per cert, dues coses: dita atleta va quedar, amb la marca que va fer (23'23), semifinalista (segona ronda), molt per damunt de les atletes espanyoles, que enguany no hi han participat (la millor marca d'enguany és 23'68; i pel que fa al rècord d'Espanya, pertany a Sandra Myers, dels EUA i nacionalitzada espanyola, 22'38!). Imagineu-vos si haguera vestit una peça de roba més indicada per a l'aconseguiment de bones marques. L'altra cosa, representant Bahrain hi havien dues atletes més, d'origen africà, nacionalitzades (amb diners, torrons) i ves per on, aquestes no anaven gens tapades.

dijous, d’octubre 29, 2009

Mesquins

Nobelpriset i litteratur år 2009 tilldelas den tyska författaren Herta Müller, som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap.

Es pot dir una collonada més gran? Haurem de suportar més encara aquesta mena de cinisme i hipocresia? Que ens ho refreguen per la cara?

Mireu, senyors jurats de l'acadèmia sueca: de persones som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap, n'hem tingut a cabassos, i més encara, com la Herta Müller, ens n'han xorrat. Però ben bé que se'ns rifeu.

dissabte, d’octubre 24, 2009

Cromos

Finalment ja he acabat l'àlbum; aquest cap de setmana llarg que hem tingut al país he completat la visita als territoris que formen els Països Catalans, Fraga, i vés per on, aquest no era dels més difícils. Sóc nascut al País Valencià; vaig anar a Lleida l'any 1986 i en eixe mateix viatge a Andorra (aprofitant l'avinentesa). L'any 2002 va tocar Prada, l'any 2004 vaig anar a l'Alguer, i el 2005 va ser el Carxe. Al remat, el 2007 vaig visitar Eivissa, i com ja he dit, aquest 2009 ha caigut la Franja, Fraga.

... i això és tot.

dissabte, d’octubre 10, 2009

Tocaous

He lllegit ací que la "Confederación Española de Organizaciones de Mayores" ha expulsat la secció catalana perquè aquesta darrera va voler que el president de l'española demanara disculpes per haver malparlat de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, perquè, segons aquell president, Catalunya es gasta moltíssims, multimíssims diners en la llengua, els quals podrien ser dedicats a l'atenció de la gent gran, per allò de la llei de dependència.

El dit president de la Confederación té raó en aquest fet: la Generalitat de Catalunya fa un esforç immens de dur avant una llengua apallissada (i que l'estat menysprea), la Valenciana (ha, ha, ha) també i supose que també el Consell Insular, i segons quines administracions de la Franja de Ponent, el Rosselló, Andorra i l'Alguer. Podria resultar obscé que, davant aquesta necessitat de fons per a gent que necessita suport (poca broma amb açò, que quede clar), aquesta dinerada vaja a la defensa de la llengua. Ara bé, jo diria al president aquest (i a vore si algú està d'acord amb mi, fins i tot algú de la mateixa Confederación que entenga català o que li ho traduïsquen): ¿per què en lloc de tocar els ous amb el tema de la llengua (perquè molta d'aquesta gent gran catalana va patir per culpa del franquisme la repressió de la llengua) no es dedica a emprenyar, per exemple, el ministeri de defensa per la morterada de milions que s'hi gasten? Qui diu el ministeri de defensa, diu l'organisme que s'encarrega de fer els acords amb el Vaticà per a la manutenció de l'església catòlica; o die els equips de futbol que es gasten cafissades d'euros contractant jugadors; etc.

dimecres, de setembre 30, 2009

Consideracions de viatge

-Em fa mal d'ull veure com alguna gent, després de dutxar-se, va descalça no ja per les habitacions, sinó per tot el recinte de l'alberg (sala de televisió, cuina -amb la ronya que hi ha!).

-A Finlàndia hi ha un bon grapat de gent que té problemes amb l'alcohol. No vull dir que a València no hi hagen alcohòlics: si bé és cert que els qui van a Andorra aprofiten el viatge per a comprar-ne, els límits són més restrictius que no pas allí i és molt fort veure com carreguen litres i litres de cervesa i vodka.

-També no és gaire normal fer-se una pinta de cervesa (o més) a les 10 del matí. Al nostre país la gent beu vi o cervesa a eixes hores, però ho fa esmorzant, o bé menjant alguna cosa. A Hèlsinki o a Tallin se les feien sense menjar.

-Quan hom va un hotel i el menjar que té és de bufet fa dos coses: la primera, abusar per les nits amb el menjar i carregar bona cosa (si és dinar, també, i encamant no hi ha qui s'alce per a continuar la visita); la segona, desdejunar-se com toca (vorejant també l'abús), perquè mengen de tot: cereals, llet, suc, formatge, pernil, café o infusió, etc. És cert, la gent fa el desdejuni que els nutricionistes recomanen quan van de viatge i l'hotel els ofereix bufet.

-Les cuines dels albergs són una opció barata als restaurants. A més a més, fan festa ja que acomboien la gent a l'hora de comprar al supermercati de fer el menú del que menjaran a l'alberg.

-Que al nord d'Europa saben anglés no és cert del tot. Només saben anglés aquells qui duen a terme faenes de cara al públic i que efectivament atendran gent forastera. Per exemple, no és gaire gran el nombre de bibliotecaris que sàpien parlar-lo o entendre'l; als supermercats (caixers, carnissers, etc.) no saben tampoc gaire anglés, etc.

-M'he sentit lingüísticament estrany a Tallin i a Hèlsinki: acostumat a entendre cartells a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Portugal, encontrar-me ara les llengües bàltiques aquestes ha fet que no sabera què era el que comprava o quins ingredients tenien els productes precuinats típics que anàvem a menjar. Ni quan he estat a Estocolm m'hi havia sentit!

-Hi ha certa gent que no té gaire consideració pel que fa al malbaratament de l'aigua: mentre s'afaiten, mentre escuren els plats, mentre es renten les dents, es deixen l'aixeta oberta i l'aigua no para de rajar.

dilluns, de setembre 21, 2009

Hèlsinki

De fa temps que he volgut anar a Finlàndia. Era una espineta que no hi havia manera de treure i al remat ho he fet (encara me’n queden un parell, però confie que es treuran a poc a poc). Però redell, les voltes que hi hem pegat: Alacant-Bèrgam-Tàmpere-Bremen-Alacant. Des de València estant, no hi ha més remei que fer-hi aquestes coses: tot per a estalviar un poc de diners i fer compatibles horaris d’aeroports.

D’estiu m’agrada fer viatges a llocs on faça frescoreta i idò la que he tingut: pluja, aire, núvol i estones de sol amable. Ja passe prou calor ací al país com per a passar-ne més allà on aniré (ai, Florència, la calor que he passat, i sense arbres ni banquets pel carrer). De l’avió estant ja em vaig alegrar de veure la verdor i els llacs, un món diferent del sud del país nostre, tan marró i sec. Com també van ser diferents i boniques aquelles horabaixes tan llargues, que sent encara les 23 hores hom contemplava un crepuscle blavós i rogenc en un banc al moll de l'illa de Suomelinna (ai mare, quan vaja a Islàndia); però també els matins eren diferents, que a les 5 ja era de dia.

Hèlsinki és una ciutat bonica; m’han agradat molt el contrast que he trobat d’edificis del començament del XX amb els moderns i actuals. Hi ha molta arquitectura d’art déco que inclou motius de la mitologia escandinava, però alhora l’acer i el vidre es fan ben visibles. Cal dir que aquestes ciutats del nord (com passa amb Estocolm o Copenhaguen) no tenen una arquitectura romànica o gòtica com podem tenir al país, de manera que és una manera diferent de desconnectar del paisatge que trobe quan vaig pels nostres pobles. Són més aïna com ciutats noves i que comencen des del xv en avant. Tampoc hi han tantes esglésies monumentals, comparat amb Barcelona o València, i com Tallin, amb un parell de dies en tens prou per haver vist la ciutat (una altra cosa són els museus, etc. que ja demanarien més temps).

El nostre allotjament eren dos albergs. El primer era a l’illa de Suomenlinna, patrimoni de la humanitat i base militar (encara hi ha l’acadèmia amb militars). L’illa és preciosa i constantment hi ha trànsit de persones que hi van a fer una excursió (està ple de búnquers de la guerra mundial): carreguen de menjar i beguda i dinen, berenen o sopen allí, o van als restaurants i cafés d'allí també(un parell de ben amagats i tot) i hi vetllen (perquè el darrer vaixell salpa a les 2 de la matinada!). El segon alberg era a l’estadi olímpic. Ves per on, he dormit dins un estadi esportiu (tanmateix no teníem accés a la pista).

La darrera part del viatge (l’estada a Tampere, on era l’aeroport, dos nits) ens vam quedar en dos hotels i com a clients, ens oferien l’oportunitat de gaudir de la sauna. Només havia estat una volta en una sauna, a Caldea, fa uns anys, però aquesta era diferent. No hi havia gent; podíem tirar nosaltres l’aigua a les pedres calentes; fet i fet, hi estàvem més íntims. M’ha agradat això de la sauna.

Al remat, Hèlsinki (Finlàndia) és cara. Aquelles persones com jo, acostumades a anar amb els amics i fer-se un parell de cerveses, amb papes i olives, poden eixir-ne calents, perquè la cervesa s’embruta cap als 4 o 5 euros en un baret (a les nits, als locals de festa, se’n puja cap als 7 o 8), de manera que hom haurà de contindre’s un poc. Per cert, un paquet de papes, que ací val un euro, als supermercats d’allà passa dels 2. Fins i tot el salmó és més car que ací, qui ho diria! Per a acabar, a Finlàndia no podreu trobar monedes de dos cèntims i d'u. Les han fetes fora del bescanvi de diners; això no vol dir que en comprar en un supermercat una compra et resulte 7'23€. Han solucionat el problema arredonint-ho a 0 o a 5 en tancar el tiquet. Així, si t'ha costat al súper 0'21 o 0'22 et costarà 0'20; si t'ha costat 0'23 o 0'24, ara el preu serà 0'25. Per cert, per a aquells col·leccionistes de monedes d'euro europees, sempre podreu comprar les monedes d'un cèntim i dos en les paradetes dels mercat de records o botigues de numismàtica: ¿estaríeu disposats a pagar 30 euros per dos monedes que fan només tres cèntims? (en altres llocs era més barat, però ací he volgut mostrar el més espectacular)