De la reflexió poètica

He de reconéixer la meua petitesa quant a la poesia que practique; aquests quatre anys de pràctica per al premi m'ho han demostrat. L'amic Pere ha estat un gran suport i faig introspecció i m'adone que sé una gota d'aquesta mar que és la poesia alternativa. Gràcies a ell he descobert llibres que tracten el tema i posen nom a les propostes que algunes voltes he assajat i me'n destapen d'altres que no coneixia i que em serviran per a ampliar el meu camí (i de retruc allargar-lo). El Pere també m'ha fet conéixer una professora d'universitat que estudia aquesta classe de poesia, amb la qual cosa, hom pot entendre que té una valor literària dins la tradició general.

Ara venen uns anys de continuar experimentant i creant obra alternativa.

D'un premi a la fi

M'han atorgat un premi literari. Si bé havia renunciat a presentar-me als premis literaris de fa molts anys (vull dir als grossos, als importants, com el de Gandia, per exemple), la fita definitiva vaig voler posar-la en el darrer intent, en un premi menor, d'aquells de plaquetes l'any 2021.  A partir d'ací no volia res més atés que siga major o menor, tots tenien la mateixa forma.

Fins que va aparéixer el Pau i au i em va enviscar a presentar-me a un premi, petit també, però que ves per on s'adiu al meu esforç de poesia: Premi Carles Hac Mor de poesia subversiva. Certament, em va convéncer amb el fet que és la poesia que escric i, doncs, no vaig poder evitar oposar-m'hi. El problema cabdal per a jo ha estat saber, entendre, què és això de poesia subversiva. Han estat 4 intents i a la fi, poesia subversiva soc jo.

Del xample de la vida

Passen els anys, arribem gairebé a la cinquantena, però els alumnes sempre en tenen 13 o 16; ens fem vells, anem prenent consciència del xample de vida que són els més de 30 anys de diferència quan es tracta de parlar del passat. Què tenen els adolescents per a mirar arrere? La infantesa? ¿És a dir, 10 anys a tot estirar en què per raons neuronals han fet una poda i no en recorden gaire cosa substancial? La tasca grossa és fer entendre (ser conscient) a un adolescent una cosa que només es pot capir a força de fer, passar, anys. 30 anys de xample contra 10. 30 anys en què ara resta acabar la vida contra 10 en què tot just comença, tota la vida per davant. El madur que se'n va cap als 60 mentre que roman aparat davant dels que tenen sempre 13 o 16 anys. El madur que eixampla 10 anys més la distància contra els que encara es mantenen en els 10 anys.

De preus a 30 anys de diferència

Com he dit en uns mesos arrere, aquest curs 2024-2025 és el dels 30 anys que vaig començar a estudiar a la universitat i el meu principi d'independència familiar. Ara fa uns dies vaig trobar que una estudiant pagava 215 euros mensuals per la seua habitació (atenció, que no de pis) i m'ha fet recordar que en eixe primer any ço que pagava eren 54 euros. 

Del català barra valencià

Llig en el Vilaweb  l'article aquest; mentre el llegia, tot eren punyades a la cara de la realitat lingüística del català. Ha mostrat les misèries de la llengua a Catalunya i quin miratge s'ha esdevingut Catalunya als ulls dels valencians. L'autor ha escrit un text colpidor, abassegador, petrificant. Tristament a Catalunya, el català, l'havien despullat i els politicastres han enganyat el poble tot fent entendre que anava vestit.

El merder de tot plegat és que al meu país no tindrem mai un informe tan demolidor com aquest: vull dir, no el tindrem perquè mai de la vida l'elaboraran, ni la dreta extrema perquè és lingüicida, ni l'esquerra perquè tant és pusil·lànime com lingüicida. Que si el fan, tampoc serà tan inquisitiu ni anirà al moll de l'os.

Diuen que el 50% va votar el valencià, en fi...

De la fira del llibre de València

Una altra fira que va escolant-se en el flux de les coses que perden atracció és aquesta fira de València. Durant la dècada que vaig viure al cap-i-casal hi vaig anar unes quantes voltes; havent acabat aquest temps, en no viure-hi, la cosa ha anat diluint-se, si no és que hi anava a visitar algun amic o fins i tot una volta que vaig participar en un recital. El fet cert és que com a poeta no he tingut mai el gust que em convidaren ni a recitar ni ha presentar cap llibre. Aquesta raó és lògica: totes les obres que tinc, en ser autoeditades, doncs, no són conegudes i com a autor inconegut, aleshores no m'he fet conéixer; amb tot, sí que he publicat en alguna editorial algun llibre i sí que m'hauria agradat haver tingut un espai per a poder presentar-lo. Tanmateix, no s'hi va donar el cas.

De la fira del llibre

Aquest dia del llibre he estat en Barcelona. No he volgut abocar-m'hi per algunes raons: una era que no anava a soles i la companyia que duia no era l'adequada per al maremàgnum de gent que negava l'únic carrer que vaig travessar on hi havia parades; una altra era a causa d'aquesta gentada, que impedia mirar i espentava i t'arrossegava; per a acabar, també que fa temps que no m'atreu gaire aquesta celebració pel producte que om ofereix: de fet m'interessa més la Plaça del llibre que es fa en València o Gandia, més d'acord amb la manera que vull acostar-me als llibres a comprar.

També he llegit articles que parlen de quant ha perdut d'encant i de sentit aquesta diada des de diversos àmbits: massificació de gent, sobremesura de llibres, acaparament dels mediàtics, apartament de les llibreries o editorials petites.

Comptat i debatut, ara per ara aquest 23 d'abril no va de camí de ser l'objecte preuat que era abans.

De les mares

He llegit aquest article de la Marta Rojals del Vilaweb. De tots els problemes que ens toquen com a habitants del primer món, el de les pensions lligat a la natalitat baixa s'aixeca com u dels grossos. Com bé sabem i ens diuen els economistes, si no hi han treballadors nous que facen el recanvi, hom no podrà cobrar les pensions en retirar-se, i un cap és fonamental: que nasquen infants per a esdevenir treballadors que hauran de cotitzar. (Un altre cap és importar-los, per mitjà de la immigració, però ara no hi fa el cas).

És habitual llegir que és menester que nasquen més xiquets; que cal que augmente la natalitat; que la societat ha de créixer amb naixements. El tocat és: qui ha de portar al món tota eixa xicalla? No m'havia parat a pensar les implicacions d'aquesta qüestió pel fet que soc home i pel relat de la masculinitat imperant. Perquè, roda i volta, qui pareix criatures són les dones, elles. Certament, elles són les encarregades de proporcionar a la nostra societat la mà d'obra que ha de pagar el retir del vells.

Històricament, som els hòmens qui decidim, justifiquem, exigim que elles hagen de patir tot ço que implica un embaràs, en el fons per raons econòmiques. Comptat i debatut: qui som els hòmens (en general, dit grosserament) per a manar subtilment que les dones hagen de salvar l'economia en forçant llur cos? El fet important: són les dones qui realment estan en poder de decidir l'economia.

De la consulta del valencià

Un 50'53 és un empat tècnic, com dirien alguns. És una víctòria pírrica (en el sentit original, no l'actual: tant d'esforç per a arribar a aquesta conclusió tan minsa): de veres que en 40 anys de llei d'Ús del valencià aquest és el resultat? L'altra meitat de les famílies valencianes o de les immigrants que viuen al País Valencià no volen el valencià de llengua vehicular. Més encara, si és per una hora de valencià de més o de menys.

De vint anys

Aquest blog fa 20 anys: són els anys que pot durar una votura abans de canviar-la, per exemple; també un matrimoni dels nostres dies i fins i tot una amistat.

20 anys fa que he escrit pensaments, arguments, desficis, literatura a ritmes diversos: molts en un mes o pocs; molts en un any o pocs...

El dubte que brota és, cal continuar escrivint-hi en un moment en què el blog ha divergit en altres plataformes d'expressió personal?

Cal continuar exposant-se quant a idees, fets personals, actuacions literàries?

 

De la nostàlgia

Un whatsapp o un telèfon no perfecciona un enraonament en persona. Amb taules parades, passejos per carrers, amb músiques vora una tauleta. Parlar del temps que ha passat i hom recordar amb nostàlgia de pena més o no tant intensa. Valorar la creació literària pròpia si és vàlida, vigent, trencadora, destacada, satisfactòria, amb frustracions, felicitats, orgulls i misèries (però també la de l'altri). Compartir intimitats, fets personals propis de companys de generació.

 
Pense que la joventut no percebia el temps perquè hi vivia dins; la maduresa implica entendre que s'exhaureix.

De la merda de tot

Trump i la seua còrrua de seguidors; l'Europa convertida en inútil o també niu d'arribistes; la dreta extrema arreu i al País Valencià; la irrellevància cega del poder valencià com un gelat que ha caigut en terra; l'esperpent dels polítics catalans; l'odi contra el valencià; el jovent a qui cal perdonar la inexperiència que fa mal...

Estàs trist? No estigues trist!

De la llibertat educativa

De fa un temps que no para de ser present pel meu pensament l'aforisme del Fuster "M'odien, i això no té importància; però m´obliguen a odiar-los, i això sí que en té." Quin dilema més feridor.

De la desnació dels valencians

En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més  poca.

De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.

Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.

D'una decepció política

He mirat el reportatge del 30 minuts que parla dels policies infiltrats i m'ha remogut molt. Crec que infiltrar-se en grups mafiosos o terroristes sí que té un sentit atés que es tracta de la seguretat de la societat on vivim; emperò dur a terme accions d'aquesta classe en grups que lluiten per l'abús del capitalisme i l'especulació depassa totalment la noblesa d'una acte tan de proïsme com arriscar la vida pel bé de la societat.

En segon lloc m'ha decebut, m'ha fet sentir malament, Compromís (perquè dels altres partits ni ho supose) pel tocat que no haja fet cap declaració forta, de rebuig, d'aquesta acció policial, en el fons amb connivència amb el govern que mana, al qual Compromís dona suport polític. He cercat per Twitter o Instagram i no he vist res del tema: de veres que no han declarat res (i jo no he sabut trobar-ho)?

D'un any de commemoracions personals

El 2025 serà un any significatiu per a jo quant a la idea de commemorar el pas de xifres redones pel que fa a coses personals. Per exemple, aquest blog fa 20 anys: he mirat el registre de publicacions i com tot ço que passa en la vida, està en un moment d'estabilització en la davallada de l'efervescència, no de l'inici sinó de mitjan vida d'aquest mitjà. No escric tant ací, per raons vàries: no tinc tantes coses a dir, no tinc tant de temps per a escriure les coses que vull dir...

Aquest blog va nàixer per a parlar de la meua producció poètica i ací una altra xifra redona, 20 anys fa que es va publicar el Dos poals de sabó... La idea que tenia era parlar del meu procés creatiu, de les anècdotes d'escriptura, etc. però va evolucionar a parlar de tot: també de política, llengua, desficis personals, ço que es suposa en un blog personal: i entremig, doncs la meua tasca poètica. Doncs sí, vint anys fa que vaig entrar oficialment en el circuit (tradició!) literari català, versió valenciana. En aquests anys he acabat la trilogia del Dos poals, no he passat del primer llibre de la trilogia dels Hòmens primer i quant a la dedicada a l'amor, doncs allí està el primer llibre, en un grapat de fotocòpies que no sé si algun dia faré publicar.

Enguany també farà 20 anys que vaig aprovar les oposicions al cos de professors de Secundària, un fet que no volia que durara tant de temps, perquè jo volia dedicar-me a la literatura completament i ha acabat imposant-se i amb la idea de retirar-me essent professor que escriu literatura.

Més encara, fa 30 anys que vaig començar els estudis universitaris, el record del qual encara guarde amb simpatia i bondat. Temps arrere mirava les assignatures que es donen en filologia catalana en diverses universitats dels Països Catalans i he vist que certament han canviat molt, de tants anys arrere.

Per a acabar, fa 10 anys que vaig guanyar el darrer premi literari: una plaqueta petita en el premi de posia del poble; dit així sona trist, però és que el desenllaç és aital: ni publicació, ni gaire ressó, ni res més.

De condecoracions i favors pagats

 El govern d'Espanya el 2019 (mandat del PSOE) habilita el port d'Algesires per al vaixell Open Arms que és rebutjat d'Itàlia. Dies arrere el govern d'Espanya dona el Collar de la Orden de Carlos llI al Tajani i la Gran Cruz del Orden de Isabel l Católica a la Meloni. Tots dos han aplaudit que el Salvini blocara i expulsara l'Open arms. Xica!

De l'empatia dels empresaris

 Tinc el pensament que una raó del capitalisme salvatge que ens governa és perqè empresaris i polítics (aclaparadorament hòmens) no deuen tenir persones al càrrec (fills o gent gran: no és que no en tinguen, sinó que no se n'ocupen personalment amb el seu temps). Endemés, han perdut o han oblidat o no han tingut mai empatia, perquè si no, tant empresaris i polítics (aclaparadorament hòmens) no promourien uns horaris demencials de per exemple tancar botigues a les 22h (més tancaments de caixa i arribada a casa, 23h).

D'un transport de merda

He passat uns dies en Barcelona. El meu lloc de viatges prioritari és els Països Catalans. És cert que viatge més a Catalunya que a la resta, però la planificació viària en transport públic determina molt, més quan entren els preus dels viatges en joc.

Així, he estat tres nits al cap-i-casal del país del nord. He fet museus, teatres, llibreries: poc de descans perquè el temps és poc amb tant de tot. Ho he passat bé i hi he tingut gust. La punxa al dit és la realitat del transport.

He dit que el meu marc és els Països Catalans i la veritat és que tenim una connexió de merda en benefici d'una altra connexió que em negue a accetar: la de Madrid. He agafat el tren de les 11'05 en direcció València. En el lapse de 6h hi havia les freqüències següent:
15 trens a Madrid, 2 trens a Alacant (que inclou València) i un tren només direcció València. Quant des de València estant, la freqüència de 6 hores també inclou la dotzena de trens.

No m'interessa gens Madrid; només hi he estat dues vegades, en el 89 i en el 92. No sé quan hi tornaré; tossudament em negue a anar-hi més encara amb aquesta situació injusta de trens. Sé que puc resultar estúpid, però fa mal al cor la visió colonial que se'ns ha aplicat i que valencians i catalans han assimilat: no només de la societat (quanta gent va a mirar musicals, gaudir dels museus i passejar els seus barris) sinó dels polítics, perquè ells han sucumbit als cants de sirena de tenir viatge fàcil: temps i preu. Més encara per a Compromís: a Barcelona no van sinó a Madrid.

De fer-se un home

 Quan tenia 8 anys en el meu pensament hi havia la idea del servei militar; pensava que restaven 10 anys, 7 anys, 4 anys per a fer-la. M'aclaparava el fet que havia de fer la mili i jo volia saber què s'hi fea, per tal de tindre una idea de què era allò.

En començar la facultat van arribar les pròrrogues d'estudi, la postposició a ço inevitable i en el tercer any sobtosament vaig saber que hi havia l'objecció de consciència en una xarrada per a jóvens sobre el tema en un despatx d'advocats: m'hi vaig llançar de cap. (Cal dir que també ens van parlar de la insubmissió tant de la mili com de l'objecció, però era un supòsit massa gros per a un esperit apoquit).
Al remat ni mili i substitució: l'Aznar ho va suspendre tot en l'any que anava a acabar la possibilitat de més pròrrogues; de les coses que aplaudisc a un govern de dretes.

L'altre dia vaig mirar el Sense ficció que emetia la TV3 sobre la maldat que va implicar el servei militar en els hòmens. Vaig horroritzar-me moltíssim i em va corprendre la brutalitat masculina a una edat tan tendra amb la connivència d'uns comandaments indignes a la humanitat.

Com dia aquell: puta mili.