De sarcasme

Proclama el Partit Popular el seu compromís amb el col·lectiu LGTBI per a avançar en els seus drets en tot el món i en la llibertat de cadascú de triar qui estimar.

El nivell d'hipocresia arriba a una fita obscena.

De no eixir en la foto

S'avança maig i van acabant-se les referències literàries primaverals (fires, articles, monogràfics, etc.) fins que començarà la tardor.

Amb tot, m'ha vingut un regust de no saber quan es feia la foto.

Espavil, Josep Vicent!

De la confiança

Fa molt de temps vaig escriure algun text per ací en què feia referència a la confiança. De la que més se'n parla és la que té a veure amb les relacions humanes del tipus amorós i d'amistat; tanmateix hi han d'altres, les quals són cabdals en l'enfortiment de la societat. Per exemple, com a éssers consumidors depenem de la paraula a qui comprem la carn, el peix, els iogurts, l'hortalissa, en definitiva qualsevol cosa que estiga en bones condicions per a la nostra salut. De retruc, si es tracta de productes no mengívols, pensem que qui ha creat el mòbil, ens ha construït la casa o ha fabricat les xeringues de les nostres injeccions hi ha posat tota la diligència possible.

Cal dir que en aquesta confiança que nosaltres aportem va també la confiança amb les administracions públiques, que són les que vetlen perquè tot allò que consumim respecta l'ordre que pertoca; és per això que confiar en els inspectors que vigilen, certament, és un acte de fe ben gros. Faig extensible el pensament als nostres polítics, jutges i forces de l'orde, de qui confiem que no hi haja defallença i siguen totalment confiables.

Tot plegat, aquest fet al confiança s'està qüestionant molt en aquests afers que omplin la nostra actualitat social: universitats, estament judicial i de les forces d'orde. Talment com dic en u dels poemes del poemari Estocolm: Cara de recuperar/la confiança.

De l'heteropatriarcat

Tenia el cap captingut amb el tema de la sexualitat i el gènere i va sortir com un llamp l'heteropatriarcat. La controvèrsia que representa concebre la societat des d'aquests dos puntals (l'hetero i el patriarcat) fa que el teixit social s'hi manifeste en contra i vulga canviar aquest tòtem per un altre model més progressista i obert, en què el sexe i el poder sigen representats per unes altres formes. Ves per on em va passar pel cap el sexe, concretament, com han de ser les relacions sexuals entre les persones que reivindiquen l'ensorrament de l'heteropatriarcat: especifique més encara, no entre gais o lesbianes, sinó entre heteros.

M'explique amb una qüestió: com han de tenir sexe l'home i la dona que proclamen aquest nou paradigma? Perquè si de normal el rol heteropatriarcal és home estaca i dona és estacada i d'ací la metàfora de poder masculí vers el femení, llavors, ¿vol dir que en el capgirament de les convencions ara l'home haurà de ser estacat i la dona l'estacadora?

D'una presentació editorial a Barcelona

Barcelona 1.620.809 - Josep Vicent 0

De la concepció del gènere sexual

Fa poc vaig passar a uns alumnes el reportatge del programa 30 minuts dedicat a la transexualitat en els menors d'edat. Després m'assabente per la premsa que a Euskadi un jove que estava en procés del canvi s'havia suïcidat perquè no havia suportat, d'entre altres, els retards que es donen en l'administració en l'hora de fer legals els canvis, com ara el carnet d'identitat. Tot plegat, tant de les declaracions dels participants com del suïcidat i l'administració m'assalta la idea de què és la identitat sexual. Vull dir, què és ser home i ser dona? Què és sentir-se home i dona?

Així en aquest reportatge de la TV3 hi havia el xiquet que havia nascut xiqueta però que conservava la vulva o el cas contrari. De tot plegat sumava la sensació (superficial, tot s'ha de dir) que realment ço que et feia ser home o dona eren l'observança dels tòpics més tòpics: ser dona era maquillar-se, vestir faldilla o tenir els cabells llargs i ser home era vestir pantaló, no maquillar-se i tenir els cabells curts. Repetisc, és una sensació superficial, basada en tòpics que reproduïen els protagonistes i que justament no tenien a veure amb els òrgans sexuals, amb la qual cosa tenim que el xiquet tenia vulva i la xiqueta penis. De retruc, hom no aconsellava l'operació de transformació d'òrgans atés que els beneficis d'operar-se'ls són pobres: d'aquesta manera, intactes com estaven, certament tindran més plaer sexual fent-los servir de forma original que reconstruïts (i, per descomptat, em pense que tindran una vida més plena per aquest fet de gaudir del sexe: una altra cosa serà que aconseguisquen una parella que accepte aquesta realitat identitat-òrgans sexuals.

El segon fet que em té pensarós és  per què des de l'administració s'ha de classificar legalment (en el carnet, o d'altres impressos) el gènere sexual de cadascú? Bé, una de les respostes ja la sé; supose que si hom classifica els ciutadans en home i dona, es pot controlar i evitar els matrimonis homosexuals. Aaixò no obstant, aquesta raó restaria obsoleta al País Valencià, atés que el matrimoni homosexual és permés; emperó encara hi han àmbits en què no ho és i el fet de demanar un document d'identitat ajuda a saber si és apropiat o no: per exemple, els matrimonis per la via religiosa. D'aquesta manera, si es marquen tal sexe i tal sexe, es pot prohibir el matrimoni que no siga heterosexual. Com que les confesions diverses religioses n'estan en contra, doncs la presentació prèvia d'un document administratiu pot assegurar-los legalment si tal i tal són home i dona sense haver de xafar-se els dits i demanar una prova d'identificació sexual. Al remat, hom pot adduir que és fàcil distingir entre home i dona i jo retrucaré: sí, que ho diguen als papes que havien de ser examinats manualment per a saber si tenien pardal o se'ls havia colat una figa.

Per acabar, allò que embolicava més la troca (i de pas que genera aquest malestar a causa del control administratiu) és el grup de persones que decideixen no tenir identitat sexual. Aquests tenen el gran drama, vist que estan lligats a elements diversos que no els deixen ser ni una cosa ni l'altra. Pel que fa a la manera de vestir, doncs, quina és la roba que han de dur, que per prejudicis socials, els classifica com a home i dona perquè puguen ser reconeguts com a sense gènere? Pel que fa a la llengua, al català, de quina manera poden defugir el dilema del bonic-bonica? (on és eixe neutre que tan bé funciona en l'anglés?) Certament, conéixer la realitat dels protagonistes neutres duu a concebre d'una banda que tot plegat el fet de la neutralitat d'identificació sexual (i no dels òrgans) és el menys problemàtic a l'hora de posar damunt la taula els tòpics que s'han donat al llarg de la història de la humanitat: ser com hom vol ser sense cap prejudici de masculinitat i de feminitat; d'una altra, que és el grup més perjudicat, primer en l'assumpte dels tòpics del rol masculí i femení i segon en aquest afer de l'obligació administrativa d'identificació sexual, perquè han de passar de l'adreçador d'aquesta distinció.

De presentació de llibres

Aquest mes de febrer es presenta mogut: tres presentacions de llibres. He de dir que aquest comboi alegra el cos, perquè, de fet, del penúltim llibre, Ei, que ja sé francés, no vaig voler-ne fer i ara que el darrer és publicat, Estocolm, tinc ganes de llegir-ne versos en públic.

Tanmateix, tinc per dins un neguit que em té el pensament torbat i pot ser acomparat de manera còmica (i trista). Hom pot dir que en açò de les presentacions també hi ha allò denominat denegació per silenci administratiu. M'ho mire amb humor, però als correus que he enviat a moltes biblioteques, lectorats o llibreries, no he rebut resposta a penes (declinant o acceptant): han practicat, doncs, aquest silenci que hom ha d'interpretar que no volen fer presentacions en llurs recintes. El tocat és: me n'he de sentir molest? Me n'he d'enutjar? Me n'he d'entristir? Què hi farem: em deixaré assaltar per qualsevol d'aquests estats segons el dia.

Un altre dia potser parlaré també de la indiferència.

D'unes intencions 20 anys arrere

Enguany fa 20 anys que, essent a Londres d'Erasmus, una companya de la facultat em demanava que li responguera unes qüestions per a un article que escrivia per a la revista Caràcters, el número 4 de la segona època (juny 1998). A l'article finalment apareixia la meua declaració que [parlant de guanyar premis literaris] veu perfectament plausible, en aquesta progressió, el Benissa, l’Octubre, l’Ausiàs March, el Sant Jordi, el Nobel i la possibilitat de les Obres Completes. Es pot ser més optimista?

D'aquest tema he parlat unes quantes voltes i allò que va ser una actitud d'un jovencell de 22 anys que es pensava que anava a menjar-se el món en tot açò dels premis, ha donat pas a un madur que a penes s'ha menjat algun moc (el Benissa pel que fa a la llista que proposava de carrereta, i uns quants de locals, com els del Verger). Per tant, amb el premi de Benissa va començar la cosa i hi ha acabat tot (de moment fins ara; ves a saber si més avant trobe algun premi que s'adiga a ço que considere digne -o em pegue per menjar-me les conviccions i participe de la roda).

Al remat, com diu l'Eugeni Alemany: t'ho dic sense acritud.

De la convivència dels espanyols

El titular de l'entrevista em fa alçar l'orella perquè em cou molt: "És miraculós que després de 500 de discòrdia els espanyols camineu junts. Tal volta és la vostra manera de ser." Passe a llegir la entrevista d'aquest senyor anglés que acaba de publicar un llibre de la reina Isabel la Catòlica de Castella i em deixa un reregust d'impotència.

Però, a jo, em cou aquest titular: que siga la nostra manera de ser... No la traïdoria d'Anglaterra en la guerra de successió o les dictadures vàries d'Espanya o la repressió franquista o la connivència dels països durant el franquisme, etc.

I diu l'andova que és la nostra manera de ser, setmanes després de les batusses de Catalunya.

D'unes declaracions

Seguidament de les eleccions imperatives ocorregudes a Catalunya destacaré un esment que ha fet el cap dels Comuns: que els dretes, essent del color que siguen sumen la majoria. Estic d'acord en el gran encert d'aquesta conclusió: certament, Catalunya és un país de dretes; tot seguit les meues reflexions: primera, crec que el candidat Doménech no ha entés que ja no es tracta de dretes o esquerres sinó d'Espanya i Catalunya; segona, el seu partit ha estat afegit per part dels mitjans de comunicació estatalistes al bloc constitucionalista, justament de les dretes (PSC inclòs).

Aquesta és doncs el gran drama comuner.

De mancances socials

Fuster diu, Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltes.

L'anunci de la loteria de nadal filmat per l'Alejandro Amenábar m'ha fet arribar a unes quantes idees i les explicitaré en un parell de texts. Aquest primer reflexiona sobre un fet que em té força neguitós pel que fa a visibilitats socials. En el dit anunci de la sort d'unes boletes hom representa una relació entre dos inconeguts que acaba en amorosa: xic i xica jóvens, guapos i blancs.

Considere que és descoratjador que aquest director, homosexual reconegut, haja decidit continuar una tradició social de parella heterosexual preciosista. No s'hi val que la xica siga extraterrestre, sinó que hauria trobat més interessant (i sentimentaloide, talment com són aquests anuncis), doncs que els personatges hagueren estat homosexuals o obligats a una cadira amb rodes o a una pròtesi de cama o ves a saber patidors de quina altra situació personal diferent del patró seriós heterosexual, juvenil i preciosista.

Aquest pensament meu no vol contestar la idea que el creador i la creació han d'anar necessàriament lligats, i, doncs, hom no hauria d'interpretar que jo volia que l'Alejandro fera un anunci amb dos protagonistes gais. Ço que jo vull explicitar és que l'anunci aquest ha estat una altra oportunitat perduda per a fer visibles caràcters que no són "admisibles" en la resta d'anuncis: comptat i debatut, com si qualsevol cosa poguera esdevenir possible en aquest món de màgia i somnis que es poden fer realitat. Ço que les loteries de l'estat ven.

Amb tot açò, el biaix meu que l'Alejandro vaja haver hagut de crear una història homosexual pel fet de no ser la norma habitual, sinó la diferent (la gai), m'ha fet pensar si, per exemple, pel fet de ser d'una tendència sexual, aquesta ha de condicionar la producció artística. Resta clar, doncs, que no ha estat així i, doncs, ha continuat la veta tradicionalista (malgrat l'extraterrestre).

Pel que fa a jo, com a persona no homosexual, la meua literatura suposadament ha de ser heterosexual; tanmateix, he de dir que sí que he tingut alguna mena de preocupació per allò que hom suposaria que no és la meua condiciò sexual. No és que haja volgut presentar un fet personal d'ambigüitats sexuals o andrògines, sinó que en la meua obra de moment hi ha un capítol poètic dedicat a una relació amorosa entre dues jòvens.

Per tant, des del meu punt de vista, la gent que té creativitat i de retruc l'oportunitat d'exercir-la en una situació regalada hauria, doncs, d'aprofitar-la. Com he indicat, no es tracta sempre de fer-ne bandera, però si de mostrar-la quan l'ocasió pot aportar més benefici global. Sé que uns quants poemes meus d'amor entre dues lesbianes no són la gran aportació a la literatura universal i a la normalització d'altres sexualitats, però un anunci que miraran moltíssima gent sí que ho farà. No està la societat preparada per a aital quadre?

D'un desé aniversari per Frankfurt

Fa deu anys, aquest dia Quim Monzó va llegir el seu discurs a propòsit del convit de Catalunya a la Fira del llibre de Frankfurt. Dies després hi vaig anar jo, carregat de llibres del Dos poals de sabó i un cabàs de no res i de moltes il·lusions de veure les parades i deixar-hi llibres per si algú podria sentir-se'n interessat; trobar-hi gent del món de la poesia i establir-hi lligams. Realment molt naïf per a una persona amb 31 anys i tendríssim en açò de la literatura: certes, la ignorància i la candidesa són boniques però també estupidificadores. Més encara, hi vaig anar vestit amb una samarreta amb una inscripció que hi deia Looking for publisher, fet de lletres retallades a mà de tela de colzeres i apegades amb la planxa. D'allí me'n vaig anar amb motxilla i bosses, carregat de paperets i records: torne a dir, massa càndid.

Pel que fa als actes culturals a què no estava convidat a participar però de què vaig gaudir com a espectador, hi vaig trobar uns quants poetes, els quals es van endur una sorpresa de veure'm: però tu què fas ací?! Per a jo tot allò va ser passejar dins una bambolla: Frankfurt, mes d'octubre, dies de festa al País Valencià i dies de festa amb cultura catalana en un país important.

Deu anys després ho recorde amb simpatia; ho revisc amb la tendresa d'un esdeveniment que anava molt més enllà del meu enteniment innocent.

D'Europa

Anys arrere es va concedir a la Unió Europea el premi nobel de la pau "per les sis dècades dedicades a l'avanç de la pau i la reconciliació, democràcia i drets humans a Europa". 

Al tocat de la violència que hi ha hagut amb el tema del referèndum en Catalunya i a causa de la declaració que ha fet la Comissió Europea  "que aquest és un afer intern d’Espanya que s’ha de tractar d’acord amb l’ordre constitucional espanyol", només em resta dir

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

De retruc, que la dita Comissió afirme que confia "en el lideratge del primer ministre Mariano Rajoy per a gestionar aquest procés difícil, amb respecte ple de la constitució espanyola i dels drets ciutadans fonamentals que s’hi consagren" no puc estar-me'n de dir

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

Al remat, de què han servit els vostres actes durant 60 anys si els heu acabant empastrant ara?

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA

D'una opinió de la independència de Catalunya

Llamazares diu: en Espanya hi ha corrupció; en Catalunya també n'hi haurà malgrat la independència. Llavors, que continuen unides, total com que ja es coneixen de fa temps... Partint de la idea que onsevulla hi ha corrupció, no es pot apel·lar a la idea de mantenir-se units per això, atés que "ja ens coneixem". Si m'han de robar, que siguen els meus i no uns altres: fet i fet aquest seria l'argument per a separar-se.

D'una altra banda, açò ja depassa la política i tomba cap a la societat: que castellanoparlants vulguen la independència és un pas extraordinari; que immigrants que s'estimen el poble decidisquen ser independents ho és també. Al remat, no és només la corrupció: és la gent que compara i diu que ja no.

Pel que fa als valencians, el Tripartit serà millor i pitjor, però ço que la (bona part de la) societat valenciana no entén o no vol entendre o no vol descobrir o no vol comprovar o no vol adonar-se'n o no vol sentir és que els valencians estem pitjor. Ací hi ha la por del valencià i del catalanisme i amb aquestes misèries s'omplin les urnes i les butxaques d'altri. Em pense que som una societat de porucs, menfots, xarradors, aparençadors i panxacontents. Pensar en clau de país i de majors d'edat social és tabú. Mirem els nostres alumnes, ens diuen que els adoctrinem, mentre uns altres ho fan de manera sibil·lina. Mirem els adults, abduïts pel futbol, per l'alcohol, per la televisió i per les festes d'oripells.

Allà dalt n'estan farts i supose que qui els governarà més avant els treurà diners per la corrupció, però el gran mèrit serà que ells ja els hi demanaran comptes, però en el seu país, petit però país.

Per acabar els valencians podríem ser un país independent com ho és Estònia, Liechtenstein, Mònegue o Albània, però gestors dels nostres recursos. El dubte és: hi estem prou preparats? Volem aquesta responsabilitats? Som valents?

D'una trobada d'autors

M'assabente que l'Assemblea d'antics estudiants i la revista "Gargots" organitzen una trobada de filòlegs escriptors que debatran de quina manera la filologia ha influenciat el fet escriptural. La vesprada de debat està dividida en gèneres literaris (narrativa, teatre, poesia, assaig) i també en l'edició i crítica. Faig una ullada als participants que aniran a debatre la seua i en conec uns quants: escriptors des de la trentena fins a gairebé la setantena.

El tocat és que no sé fins a quin punt és encertat aplegar aquests ponents amb la idea de la influència de la filologia (gramàtica històrica, dialectologia, fonètica i fonologia, sintaxi generativista, etc.). Fet i fet, entendria que digueren la influència de la història de la literatura, però la filologia?

M'agradaria anar-hi, però no podrà ser. Tant de bo ho retransmeteren per la ràdio o per internet.

De projectes literaris

El fet no és només escriure versos; açò és molt fàcil de fer, malgrat l'esverament de l'amiga Christelle en sentir-me a dir un dia aquest atreviment. Perquè es tracta també de donar-los valor; una valor afegida que els aferme en el discurs de la tradició, tal com interprete del Foix. Tanmateix no serà prou que la valor vinga donada per la raó pròpia dels versos, sinó per aquella d'impròpia que hom haurà d'eixalbar per damunt.

Aquesta valor extrínseca és el repte a què haurà d'enfrontar-se la meua poesia; diré millor, són els objectes de percaça dins un bosc ple d'arbres que no deixen veure (créixer) l'arbre. No cal dir, al remat, que té de menester diners com qualsevol empresa que hom vulga mamprendre.

De la llibertat d'expressió

La llibertat d'expressió és u dels drets cabdals com a ésser humà. De retruc, quant més dolenta siga la situació, més ha de ser reivindicat. Una altra cosa és per a què hom fa servir aquest dret, és a dir, èticament quin ús hi dóna. Açò ve al tall de la polèmica sortida per la llista de cançons promoguda per l'Institut basc de la dona. Si hi han cantants, compositors o productors musicals que creen cançons amb tocs, aires, postures, indicis o pressumpcions sexistes i masclistes, no ha d'haver-hi ningú per a prohibir-les; ara, fet això, no hauria ningú d'ofendre's si algú decideix triar (proposar) quines cançons escoltar d'acord amb les conviccions pròpies.

D'un pensament fregit

No és gaire transcendent dir que l'agost és un mes de pausa en molts aspectes i el poètic (literari) n'és u. Tot s'apara; tot resta a l'espera; no es poden realitzar iniciatives d'aquest tipus atés que, malgrat que tota cuca viu, viu en una altra dimensió (necessitats) més prosaica. No cal dir que hi han faves comptades (Benifairó, per exemple), però el fet cert és que tothom hiverna (sic) en aquest agost. 

Doncs que passe l'agost i a vore què pot portar la pretardor.

De gairebé un estupre

A mesura que passen els anys abunden els casos amb què reflexione sobre com la inèrcia de les coses passades ha anat construint una tradició (costums, cultura, etc.) i allò que en èpoques anteriors gaudia d'una sanció positiva, als nostres dies (temps de qüestionaments, de solsides, de desconcerts psicològics i antropològics) ha rebut l'estigma negatiu de fet retrògrad. Són temes que tenen a veure amb la consciència i el respecte social vers l'altri (hi ha qui li diu també ço políticament correcte o socialment pertinent). Al tall d'exemples, quan abans hom cantava festívolament "maricó qui no bote", quan hom anomenava subnormals a qui tenien la síndrome de Down o quan es dien floretes a les dones. Certament les persones (no ja els hòmens) poden trobar-se en situació d'impertinència social perquè tot al nostre voltant pot ser susceptible de rebre una actitud impròpia i, doncs, cal estar vigilants de no ofendre ningú.

D'aquesta introducció feta, voldria fer esment d'un cas d'aquests de la inèrcia que ha gaudit de l'anuència social, representada fins i tot literàriament per grans plomes valencianes: una que escriu en valencià i l'altra en castellà; m'imagine que deuen hi haure'n uns quantes més però em referiré a dues de conegudes: Gracies per la propina del Ferran Torrent i Tranvía a la Malvarrosa del Manuel Vicent. En aquestes dues obres hi ha un passatge en què un personatge ha de passar (patir, tolerar, admetre, travessar) la prova de l'homenesa i tindre la primera relació sexual als 14, 15, 16 anys (menors d'edat, en definitiva) en un prostíbul.

El tocat és que em vénen al cap aquests dos exemples i em provoquen sentiments encontrats: ara i fa vint anys, quan els vaig torbar publicats; roda i volta, ara que som més conscients de segons quins costums i la inèrcia irreflexiva dels nostres dies. D'una banda mostra un sexe d'època franquista, de repressió, d'haver de fer-se home aviat i d'apropiar-se algú un paper atàvic d'introductor de l'adolescent en el món adult. Tot açò consentit i acceptat per la societat masculina del moment. De l'altra banda, vist des dels nostres dies, aquesta inducció sexual representa una violació d'un menor: poca trufa, corrupció de menors.

En conclusió, els autors que fan literatura d'aquesta situació en aquesta època del franquisme tendeixen a descriure-la de manera jocosa (a voltes humiliant, quan la prostituta agafa els diners i no decideix no tenir sexe amb l'ignorant!) però per a fer gràcia al lector, amb certa condescendència i simpatia. Em faig el càrrec que haurem d'entendre-la així, però no em veig la mateixa situació amb la pedofília de l'època grega o posant una jove en un prostíbul d'hòmens.

De la producció i publicació literària

Diu en Quim Torra al setmanari el Temps: De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Pedrolo o Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat. L'autor fa esment d'un concepte que encara no coneixia i ara ja sé: antibartlebisme, el fet d'escriure moltíssim, compulsivament, al tocat d'un personatge dit Bartlebys.

Aquesta troballa m'ha fet pensar en ço que hi ha d'antibartlebisme (de qualitat o no) en la nostra poesia; però no de poetes que en assolir els 70 o 80 anys tenen publicades 20 o 30 obres (com és el cas d'Estellés), sinó d'autors que en arribant a la trentena en tenen més de 10: si ho projectem podríem pensar que en arribar als 70 hauran escrit (publicat, de fet) 50 obres. Exemples d'aquest torrent literari hi ha els enormes poètics, el Jaume C. Pons Alorda o el Pau Vadell.

De retruc m'ha fet pensar també en l'antibartlebisme (de qualitat o no) que pot ocórrer la narrativa valenciana en català i concretament en la literatura dita infantil i juvenil. No només en el cas d'autors concrets (el Francesc Gisbert o la Gemma Pasqual), sinó també en el cas general de la literatura aquesta. Vull dir, que després de pegar una mirada a les dades que ha aplegat el Ramon Guillem en els anys 2016, 2015 i 2014, per exemple, tinc la sensació que en la literatura d'infants i jóvens nadem en l'abundància (de qualitat o no).

Al remat, qui és qui per a qüestionar l'antibartlebisme? i combatre'l amb eficàcia?