Estat d'ànim

Ahir vaig llegir uns correus de fa un parell d'anys quan vaig escriure un poemari breu i vaig enviar-ne els poemes u a u a uns quants amics. El fet és que em va alegrar llegir els comentaris que em feien.

Glòria vana, roda i volta.

Les vares vàries

He llegit aquestes dues notícies (aquesta i aquesta) i en cap de les dues m'ha quedat clara la notícia (si no és que revisen la notícia després), però supose que deu voler dir que les xiquetes no poden participar, no només en la festa del Misteri d'Elx, sinó tampoc com a cantants del cor.

Dita la cosa, fa temps vaig enraonar amb una amiga que em comentava que el Misteri d'Elx era una de les millors representacions musicals de què disposem com a valencians, no només pel fet musical, sinó pel tema lingüístic valencià, i que malgrat el pòsit religiós que encara resta (i que d'alguna manera encara sotmet els poders públics laics al poder religiós) no llevava de ser un gran espectacle teatral i musical.

Correcte, jo no m'estacaré en el fet musical i teatral (i si em colleu, amb el fet patriòtic d'un fet valencià que ha perdurat al llarg del temps, malgrat les dictadures vàries que hem patit i s'han encarregat d'anorrear-nos com a país polític i cultural). A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx no pel fet musical i artístic, ni perquè obliga les autoritats publiques a acudir a la processo que hi ha en el programa d'actes, ni perquè a hores d'ara encara hom se la creu des del punt de vista religiós. A mi, no m'agrada el Misteri d'Elx perquè encara arrossega vicis antics i que de cap de les maneres es pot justificar, per molts centenars d'anys que tinga darrere: la discriminació de sexe.

Realment, ço que em dol és que aquesta amiga i moltíssimes més dones no han alçat la veu de denúncia vers aquesta discriminació i sí que les alcen per a altres ocasions, com són les campanyes de publicitat discriminatòries fetes per l'administració pública com per les empreses de perfums, cotxes, detergents, etc. Perquè, de fet, és habitual fer ús del boicot en situacions aquestes i, a mi, no m'ha paregut trobar veus que criden al boicot.

Certament, és lleig socialment veure una dona en postura dominada per un grup de mascles que anuncien una marca de roba, però també trobe lleig socialment que unes xiquetes no puguen participar en aquesta festa tan valenciana: per cert, la foto de la dominada és molt estètica, igual que l'espectacle del misteri.

Mira que si encara guanya ella...

I en una rauxa de virilitat els dos es van posar a barallar-se per qui tenia la verga més grossa...

Ai quins premis!

Fa un bon grapat d'anys arrere, mentre encara estudiava filologia, es comentava que els premis creu de sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya havien quedat un poc esllavissats, més que res per la quantitat de guardonats (20, 30, 40, 50! en algunes edicions) i és clar, es perd un poc de mèrit i de lluentor al premi. Hui ha eixit publicat en premsa que al meu país també hi han distincions d'aquesta mena i que Generalitat ja n'ha publicat la llista.

No és el meu propòsit jutjar si la Federació d'Associacions Democràtiques de Jubilats i Pensionistes, la Federació d'Associacions de Ciutadans Majors, la Federació d'Organitzacions de Majors, són mereixedores de dignitat tal, o si les marques turístiques València Terra i Mar, Castellón Mediterráneo, Costa Blanca, Benidorm i Ciutat de València també. Ço que vull esmentar és aquests dos guanyadors: Lo Rat Penat i el Botifarra: l'u passa olímpicament de les institucions oficials valencianes (menyspreant l'AVL que tant esforçadament el PP vol que ens represente normativament) i l'altre passa olímpicament de les institucions oficials valencianes quan canta en valencià (i capiu-me la ironia) en moltíssims escenaris catalans (i no es fa de mala sang quan el titlen de catalanista).

Què voleu que vos diga: aquests premis ni col no bleda (igual que canal 9). L'enhorabona als premiats, sobretot a les marques turístiques...

El poble m'ha votat, puc fer ço que vull.

És ben habitual sentir pels rodals polítics la comparació entre els altres nacionalismes d'Espanya que no siguen l'espanyol (que no el castellà) amb el nazisme. S'hi diu que Hitler va rebre el suport dels alemanys, amb què hom identifica Hitler amb els mamus secessionistes i els alemanys amb els pobres votants que es van trobar alguna cosa que no s'esperaven. Com a exemple tenim la identificació d'Artur Mas amb Hitler i dels catalans de bona fe amb els alemanys, que han estat estafats pel maquiavèlic. 

Doncs sí, té raó tota aquesta gent quan diu que Hitler va ser votat pels alemanys; però també cal ser honests i aplicar aquest raonament a tothom, i quan dic tothom em referisc al partit que governa ara Espanya. Perquè amb tot ço que han fet, de prometre electoralment una cosa per a després fer-ne una altra (amb l'argument de la crisi), ben bé que podríem dir que els alemanys pobrets van votar Hitler.

Una anotació al marge, al tall d'açò: he cercat el programa electoral del PP balear i no trobe enlloc la paraula trilingüisme: si això es confirma, que en el programa electoral no hi ha res d'això, no seria també un altre Hitler votat pels alemanys?

Una altra volta de la palla i de l'ull

El ministre Wert es queda a gust dient açò al Vilaweb:

"El dret de vaga és a la constitució en defensa dels interessos dels treballadors i en la mesura en què s'exerceixi legalment no hi ha res a dir; però li he de dir que fer ostatges els nens balears d'una estratègia que no té més que un contingut estrictament polític em sembla profundament irresponsable."

Certament, qui acaba patint els efectes de la vaga és la xicalla(amb la pèrdua de diners per part del professoram que l'exerceix); ara, també és la xicalla qui acaba patint els excessos ministerials i ací no ix perdent diners ningú ni hi dimiteix.

Al tall d'açò, les vagues normalment, crec, solen ser polítiques per a aconseguir millores socials. També podrien ser econòmiques, però quan estat i economia van lligades, doncs, esdevenen automàticament polítiques (recordeu que a la Constitució es regla quin tipus d'economia regirà el país).

 

Desafiament

Li va demanar que li diguera coses boniques, i sol·licit va eixir al femer que era el món per a trobar qualquecosa.

De la virtut d'un poble

Aconseguir que 400.000 persones s'apleguen a fer una cadena que unisca de dalt cap avall tot un territori té un mèrit aclaparador, i ja s'ha de ser mesquí intentar menysprear aquesta fita. Anys arrere s'havia fet a les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània, i el món ho va aplaudir malgrat la Unió Soviètica gegantesca; ara s'ha aconseguit en un altre país molt petit i, malauradament, bona part de l'estat encara no se l'ha pres seriosament: d'entre aquests, el meu País Valencià. D'una banda hi han els polítics mediocres que ens governen, que a força de bastonades a tort i dret fan el possible per a callar unes veus despertes, per a segrestar unes veus d'una gent que té por, per a mantenir, al remat, adormida una gent que viu en la inconsciència, en la ignorància i en la despreocupació. D'una altra banda, hi han els mitjans que manipulen sense vergonya ni mirament, en honor de la veu que mana i els dóna menjar.

Diuen que n'eren 1.600.000, diuen que n'eren 400.000: tant se val, perquè el fet és que van moure caguera, van ser vists arreu del món i el món ha parlat d'ells. Al meu país trist, mai de la vida passarà açò, ni encara que siga per a reivindicar millores per a ells mateix en temes de salut, educació, etc. Som ben mesells els valencians, estadísticament.

Que tingueu sort, i si sou independents i vos ix malament, al capdavall, sereu vosaltres mateix els vostres responsables, i no altri.

Un producte com un altre

No havia caigut mai en el detall, però aquell dia ho va copsar: els poemaris aquells que omplien les lleixes no duien data de caducitat ni contacte de reclamació del consumidor.

Mira com la gasten allí

Ara resulta que al Vaticà l'edat mínima de consentiment de relacions sexuals és de dotze anys... Així, en un país on mana la llei catòlica, en què hom obliga a la castedat, al celibat, i a qualsevol altra forma que evita la descendència i el plaer terrenal sexual no entenc per què hi ha una llei tal: si no és que es comet algun delicte d'aquest tipus per part de persones d'una altra nacionalitat en sòl vaticà, i ja ho tenen, per si de cas... Perquè, ès clar, d'adolescents vaticans, vaticans, no n'hi han (llevat dels escolanets...).

Greuge comparatiu més que punyent

Estic força disgustat després d'haver llegit aquesta notícia: que l'equip de futbol del Real Madrid ha fitxat un jugador que és possible que cobre 11 milions d'euros: deixeu-me que ho pose amb tots els números, 11.000.000. També he fet l'operació següent:

11 milions/365 dies= 30.137 euros per dia.

És a dir, que aquest jugador cobrarà en un dia més diners dels que jo guanye en un any treballant com a professor. Certament, tinc una tristesa molt gran (i donat que sóc ateu, cap paràbola cristiana pot  justificar aquest fet).

A vore qui es posa més murri

El nostre vicepresident Ciscar ha manifestat, i entenc que de manera molt irada per a segons quines coses, que "no es poden celebrar actes que tinguen a veure amb l'expressió del dia d'afirmació nacional d'una altra comunitat", segons es llig al Vilaweb.

Bé, supose que es posarà igual de fort quan els andalusos vulguen celebrar el seu dia al nostre país, o els gallecs, o els aragonesos, o els argentins, els equatorians, etc.

Operació matemàtica (misèria i companyia)

Després de llegir la notícia, hom fa la divisió que pertoca:

100.000€/67=1493€

Vergonya, cavallers, vergonya...

Coses de la fama

Ahir estava a Dénia de matí i em vaig creuar amb el columnista del País Manuel Vicent. Només el conec de llegir-li els articles de tant en tant i d'alguna foto o aparició en algun programa de la tele. En passar-li pel costat el vaig reconéixer de seguida com a algú famós i se'm va ocórrer dir-li alguna cosa. Però ho vaig deixar córrer perquè, què anava a dir-li: fet i fet, només el conec d'aquesta cosa anecdòtica. Açò m'ha fet pensar el fet de la fama: no crec que Manuel Vicent siga tan conegut com per què hi haja una corrua de gent eufòrica darrere d'ell i m'ha fet la sensació que l'envoltava una aura de tranquil·litat i d'anonimat de la fama en un poblet qualsevol de la costa.

Enquet

De jo deuen haver dit (o només pensat) que tinc la vida solucionada per raó de la meua condició de professor funcionari de carrera. En moltes ocasions he hagut de sentir que altres persones han de treballar moltíssim per a guanyar-se la vida i el fet cert és que he arribat a sentir-me malament per la meua posició privilegiada; em fa sentir com un paràsit per a la societat, que no produïsc per tal de millorar la producció del país. És per això que dins de les possibilitats que em permet el règim jurídic a què pertanc, doncs, faig ço que puc: escriure, traduir, recitar (de què cobre diners i en pague els imposts que corresponen). El tocat és, però, que d'alguna manera he de fer coses per a ser i sentir-me útil al país i col·laborar...

Sabeu què? Al tall d'aquest sentiment, em pega molt tort quan m'asabente que hi ha tota una corrua de polítics que es dediquen a ser consellers de grans empreses, i em fa la sensació que aquests cobren uns bon caragols sense produir res. (cas a banda d'aquells que es dediquen a fer conferències i col·loquis a molts euros el quilo...)

Recursos

Un gelat de lavanda, va demanar, perquè era de ciutat i volia sentir com era la naturalesa, salvant les distàncies.

S'apaivaga

L'angoixa que tenia era que li faltaven trens, de tants llibres que tenia per a llegir, i allò era digne de meravella.

Però, tristament, va arribar el dia que li van sobrar els trens.

De l'actitud amb els diners

Ara es promou als mitjans de comunicació un anunci de la loteria espanyola, en què una xica es fa un embolic calculant, tot per a gastar-se uns diners per a abillar el gos; així, la manera de parlar, el tema tractat, l'actitud de la jove representen una idea ben clara d'esdevenir ric: gastar en superficialitats ara que hom té el llom cobert. Fet i fet, aquesta mena d'anuncis amb aquest caire sol ser habitual en aquest organisme de l'atzar de l'estat: un altre anunci famós va ser aquell de l'home que enviava el gos a tirar la primitiva i en tocar, va ser el gos qui va escampar el poll i es va dedicar al món del gaudi i de l'hedonisme (tanmateix, l'excepció ve d'hivern amb la loteria de nadal: és evident).

Ahir enraonàvem d'aquest anunci i certament trobe a faltar un altre punt de vista a l'hora de proposar maneres de despendre els diners de la sort: per exemple, que el ric futurible decidisca gastar-se diners donant-los a una ONG, comprant-se una enciclopèdia o subvencionant una expedició arqueològica. Al capdavall, també aquests exemples representen llançar diners per la finestra...

Comptat i debatut, la publicitat és literatura i ven més la rauxa que el seny, i aquests pensaments són foteses de moralista: encara sort que hi ha la loteria de la Creu Roja...

Confessió

Per mitjà del Vilaweb m'assabente que Mariano Rajoy va cobrar l'any1998 uns diners extra, d'aquells d'amagat: 25.242'51 euros. Aquell mateix any jo em vaig quedar pràcticament sense diners a la llibreta per raó de la meua estada d'Erasmus a Londres.

Ja puc dir-vos jo que els meus estalvis no eren ni de bon tros eixos diners cobrats secretament... Misèria puta.

Dubte

A hores d'ara tinc un grapat de poemes traduïts del grec que no sé què fer-ne perquè no els trobe més futur: els faig públics? Me'ls quede per a mi?