Vària de viatges

Moltes coses he trobat en aquests viatges d'estiu. En primer lloc, al Pirineu s'ha d'anar preparat: a l'hivern per a esquiar i a la resta de l'any per a fer senderisme. Si no portes en l'equipatge adient et pots avorrir més que una mona si ja has vist abans els pobles més destacats.

El català a la franja no està com per a tirar-hi coets. Pels pobles que hi he anat no hi havia a penes cartells, rètols, etc. en català. El genocidi lingüístic va per bon camí.

A Hamburg hi ha gent que es fa les cerveses com si foren gots d'aigua quan tens molta set. He vist beure's un litre de cervesa en a penes mitja hora, sense picar res de menjar. De fet, jo n'he begut en un dia un litre i mig (un litre al vespre) i el cert és que, d'embriaguesa, no n'he notada gaire.

A Oslo, els caixers dels supermecats es veu que no toquen les monedes. Quan has de pagar amb xapetes, les has de ficar en una maquineta que ja et donara la torna; fins i tot, si pagues amb bitllet el caixer, les monedes de canvi te les dóna la mateixa màquina. També cal avisar que, igual que Estocolm i Copenhague, et cobren uns diners per l'envàs, que hom tornarà quan portes els envasos a l'establiment i els claves en una màquina de dipòsit.

També he trobat dones musulmanes en diversos graus de tapamenta corporal. Ens queixem de com estan a l'Afganistan i a casa nostra europea continuen igual de reprimides.

Oslo

Per a rematar els viatges d'estiu, he continuat amb Oslo, una altra de els capitals escandinaves que han caigut al sarró. Aquesta ciutat s'assembla a Hèlsinki i també a Estocolm: ciutat portuària, amb edificis destacats dels darrers segles i amb una dispersió municipal àmplia, és a dir, que té molt de terme i hi podem trobar nuclis de població per ací i per allà.

El fet més destacat és que és molt car, caríssim. No és una destinació per a famílies amb xiquets i de renda mitjana baixa, perquè la despesa que comporta aquesta mena de famílies és gran i allí es multiplicaria per dos o tres: dos dels imposts d'IVA són del 25% i del 14%, quan ací són 18% i 7% o 4%. Un exemple: un pot de Coca-Cola d'un supermercat val 13 corones (1'7€) o un kebab i refresc 75 corones (10€).

D'una altra banda, la ciutat és bonica; té una xarxa de transport molt diversa i un grapat de museus ben interessants, en la línia dels museus de Londres: històric, pintura, història natural, arquitectura, etc. Com a detall curiós cal dir que la ciutat té els dos quadres del “Crit” de Munch: els dos, els va pintar ell i estan en dos museus diferents. Per cert, parlant de Munch, des del meu punt de vista, un poc sobrevalorat.

Pel que fa a l'hotel, Anker, estava prou prop del centre i era molt agradable i nou. El desdejuni buffet espectacular amb una varietat molt gran de menjar.

Al remant, i igual que he fet amb Munic, voldria destacar els parcs que hi han. Són impressionants i esdevenen un contrast amb la pobresa de verdor (estanys i arbres) que tenim al país (llevat de les mostres honroses dels Vivers i el llit del Túria valencians).

Pells fines

De les festes de poble no m'agrada el fet que siguen patronals i no majors. M'explique. Als pobles d'aquest país les festes són patronals i van adreçades a un patró religiós. Ser fester va lligat indissolublement a participar en qualsevol acte religiós que estiga en el programa de festes: processons, novenes, misses, etc. És per aquesta raó que no seré fester a les festes del meu poble: com que no m'agrada, doncs, allí no em necessiten, què hi farem.

Lligat a açò, voldria comentar dos fets. El primer: al llarg dels anys de docent, he vist que molts alumnes no agafen l'assignatura de religió (em pareix bé) i quan els hi demane la raó, em fan escarafalls i diuen que això no va amb ells i tot açò i allò. Ara, quan jo els dic si es faran festers, idò i tant que es faran festers, i aniran a les misses i passejaran el ciri mudats i amb cara seriosa. Quan es tracta de festa, ja pot ser col o bleda, que ells, per la festa, s'ho empassaran tot.

La segona: té relació amb el que acabe de dir i amb això que ha passat a Ròtova, a la Safor. Un fester, dels jóvens, a l'hora de combregar s'ha tret l'hòstia de la boca i la tirada en terra; el retor s'ha enfadat, ha pegat una hòstia a un altre que passava per allí, aquell li la tornada i ja tenim el ball de Torrent fet. De seguida han eixit les veus que clamen que això és una falta de respecte, que això és faltar a les creences personals. Doncs bé, jo podria dir que tenen raó, que això no estava bé.

Però, mireu, estic més que cremat, i a tindre la pell fina també sé jugar jo. Doncs me n'alegre, que algú haja comés un tipus de sacrilegi. Que es foten aquells qui s'arrapen a l'argument que és un sacrilegi. ¿Fa mal que els trepitgen allò que més volen, allò que consideren més important en la seua persona? Que s'aguanten, que s'ensenyen, perquè a mi, de fa anys que la mateixa església catòlica es torca el cul amb el valencià, que és una cosa que m'estime d'allò més (en terme metafòric, sagrat). Si els catòlics (i més encara els valencians) es foten que no hi hagen misses en valencià, si protesten només hi han intents de fer-ne una, o si boicoten qualsevol intent de normalitzar la nostra llengua en aquest camp, doncs que n'aprenguen.

Jo no hi creuré, però que no em toquen la llengua.

Munic

En la represa dels viatges estiuencs, he fet un sojorn a Munic. No està gaire malament i és una bona ciutat com per a fer una escapadeta d'aquelles que hom podria fer a Londres. De les coses que cal destacar és la monstruositat que deu significar l'Oktoberfest. No he vist mai en directe la celebració d'aquesta festa, però després de veure l'espai on es munten les paradetes, allò deu ser espaterrant: per la quantitat de gent, per la quantitat de cervesa que s'hi beu, per la infraestructura que maneja. De veres, monstruós, i em plantejaria anar-hi el dia de festa grossa; potser seria menys ofegant anar a una de les tantes cerveseries que hi ha al centre històric de la ciutat. Per cert, cervesa bona, barata, si la comparem amb la d'ací.

Pel que fa a la resta del tema, la ciutat no m'ha resultat espectacular pel que fa a les construccions (esglésies, edificis massissos, fonts), però té un parell de parcs que conviden a descansar després de caminades llargues. L'hotel Schweiz és agradable, ben fornit i nou. El desdejuni buffet complet i es pot menjar fora al balcó, cosa que vaig fer, seguint el costum alemany d'aprofitar el bon oratge a l'aire.

Qui mesura què i com

El president aquell de la diputació no es va estar de dir que calia rematar-los tots per dir aleshores. És a dir, que em mataren, perquè jo també sóc d'aquells professors que diuen aleshores; ras i curt, una amenaça que si fóra dita per un etarra ja haurien sonat totes les alarmes. El superior pot acarnissar-se amb l'inferior. El jutge no l'ha penat de cap manera, la justícia li dóna la raó: via lliure per a continuar amenaçant-nos.

Un director d'escola penja un retrat del conseller d'educació cap per avall. Una ofensa terrible que mereix vint dies de suspensió i pèrdua de la direcció. El superior sap bé com esclafar l'inferior.

Ara la justícia ha rebatut la sanció del conseller. Vista com està la justícia amb aquells qui manen; vist com els jutges donen ales a aquells qui ens governen, sembla doncs un mirall en mig del desert.

Podem estar contents, però no ens permeten ser feliços.

VAE

A ell, li agradava l'allioli.

A mi, també (però de nit, si és divendres o dissabte, no és recomanable).

La Ribagorça

Com ja he dit en un altre moment, ja he completat els cromos principals del territori de la llengua, i ara em resta anar completant l'àlbum del turisme lingüístic. Així doncs, en aquesta ocasió tocava una part que està lligada a la llengua i és la Ribagorça de la Franja, on no només es parla català, sinó també aragonés i benasqués. Quan feia classe de dialectologia se'ns deia que hi ha una zona de transició que ni és català, ni castellà, ni aragonés: el benasqués. Aleshores vaig decidir que també havia d'anar-hi per parar-hi l'orella.

L'hotel on he fet el sojorn està a Castanesa, a tocar de la fita amb Catalunya, un llogaret de pocs habitants i es diu Ca de Graus: bo, barat i amb el bàsic. Els propietaris parlen en català i en saber que hi anava per sentir la gent de la zona com parla, em van donar algunes indicacions d'altres pobles. El problema que té l'hotel és que no hi ha cobertura i no tenen telèfon fix al bar.

La primera etapa era anar a Benasc i em vaig endur una decepció (cal dir que només hi vaig ser un matí i tampoc anava en pla pirata abordant la gent). Resulta que després de no sentir ningú parlar en benasqués (es sentien més els turistes castellans, de vacances per la zona), i després que la xica de l'oficina d'informació i turisme em demanara que no li parlara en català, vaig ensopegar amb una botiga el propietari de la qual era un matrimoni gironí que feia 20 anys que vivien al poble. Em vaig posar a xerrar amb ells i em van dir que en els vint anys que feia que hi vivien encara la gent d'allí els parlava en castellà i no en benasqués, tot i que ells ho demanaven. De retruc, el matrimoni es va sorprendre que un valencià havia parat allà per sentir parlar benasqués, i per això em van posar en contacte amb la persona que fa les classes de llengua, amb qui vaig tindre un enraonat gairebé una hora, ella en benasqués i jo en català al seu poble de les Paüls. El que vaig treure clar del que em va dir la Carmen és que el benasqués és una llengua diferent del català i de l'aragonés. També que els xiquets que aprenen benasqués tenen uns pares que no els parlen generalment en aquesta llengua (cosa que implica que no hi ha una postura de defensa de la llengua tan forta). A més a més, que la llei de llengües de l'Aragó no donarà més glòria a aquesta llengua (i per descomptat, ni a l'aragonés ni al català). Al remat, la Carmen, que té una oficina de turisme rural, Tural, em va donar un poc de material que fan servir (quadernets amb històries i receptes que cal acolorir), subvencionat per la comarca.

Pel que fa a la resta del viatge, va anar prou bé, encara que un poc avorrit si no es va amb l'equipatge adequat (esquí a l'hivern, senderisme la resta de l'any). Cotxe amunt i cotxe avall, vaig visitar Benavarri, Tolba, Taüll, Tremp, la Pont de Suert i d'altres poblets mínims de banda i banda. Per últim, vaig dinar a un restaurant que em va recomanar el matrimoni de Benasc, Casa Javier a Piedrafita (que és també un hotel rural), i que era dut per la neboda. Em van atendre en català i el tracte va ser molt bo; el preu del menú un poc espitjat, però molt bo: com a postres rares, vaig menjar un gelat de bolet.

Donar pel cul

Dissortadament, el govern del meu país té l'enteniment segrestat encara en el temps del franquisme, i per extensió, en l'edat mitjana més fosca; i de retruc, no entenc per què l'estat al qual pertany el meu país i els jutges que els observen no hi actuen d'ofici, amb la pell tan fina que tenen aquests últims en això de salvar les essències constitucionals i els drets de les persones. No cal dir que fer publicitat d'unes declaracions és contraproduent, però al remat, l'únic que ens queda per no acabar rebentant de ràbia i indignació és simplement això, parlar-ne i fer-los-hi d'amplificador.

Doncs bé, resulta que fa poc, els capitosts de l'església redunden amb el fet que l'homosexualitat és una disfunció i que la masturbació és un vici. Per raó d'aquesta clarividència, el nostre govern ha decidit compar-los el manual on vénen aquestes idees perquè s'impartisca en les escoles públiques/laiques. Em resulta intolerable que es permeta dir aquesta mena de declaracions sense cap mena de conseqüència i amb tota la impunibilitat del món (amb vist-i-plau del govern), quan a la inversa, quan algú se li ocorre cagar-se en Déu, o quan algú es tira un rot en el pas d'una marededéu, de seguida s'escarota el galliner i es sent ofés per aquesta grolleria i falta de respecte.

D'aquesta manera esbiaixada d'actuar l'església catòlica, algú (posant-se al nivell d'ells) podria pensar que potser serien els cardenals, bisbes, i resta de gentola institucional religiosa, els disfuncionals, els quals tenen problemes mentals per raó d'al·lucinacions, de veuetes que els parlen al cervell, d'amenaces per abús de poder contra persones febles, etc.

Com es pot dir que la masturbació és un vici que pot conduir a l'addicció? Com es pot recriminar que és un defecte? Defecte de què? Per què algú que té ganes de tocar-se-la no pot? Més greu encara, per què s'ha d'adoctrinar d'aquesta manera els alumnes dels instituts?

Amb motius com aquests no entenc encara com la massa de la societat no els demostra el rebuig envers aquesta estupidesa de fe.

Pelegrinatges

No trobe que fer el camí de Sant Jaume siga una cosa massa important. Atenció, he dit massa i no molt. Evidentment és un repte fer tants i tants quilòmetres caminant; és un esdeveniment esportiu dur i que demana fortalesa mental. És per això que puc dir que és molt important. Ara bé, des del meu punt de vista la gent l'ha sobrevalorat. Hom podrà donar arguments del tipus espiritual: trobar-se amb u mateix, conéixer valors humans nous, descobrir sentits nous a la vida, etc. Correcte. Necessitem de tant en tant sentir-nos vius i diferents, i aquest pot ser una bona via. Però trobe que és massa dir que fer aquest camí és la panacea. Això és eixir fora via. Hi han altres camins possibles per a fer que ajuden a descobrir-se, fer amistats, compartir experiències, però el que passa és que el Camí de Sant Jaume ha tingut molts bons padrins que han venut ben bé la moto (i amb diners, torró).

Nota: de la dimensió religiosa no en parle. Només diré que aquells qui ho fan per la comunió amb Déu i amb el Sant, doncs bé.

Que cresca el muntó

Home! Ara resulta que qui ens ha de salvar de tots els mals és sant Jaume i que el rei Joan Carles I (i la casa reial per extensió), valedor màxim de les essències de fe, n'és l'interlocutor més vàlid: hom l'acusa de ser un puter, una infanta s'acaba de divorciar, etc.

Fa falta tanta caguera per a celebrar el dia de sant Jaume? És lícit que l'esfera religiosa entre tan descaradament en el regiment de la cosa pública? Amb quin trellat es pot fer, ni per molt que siga una llicència poètica, que un sant haja de ser l'àrbitre en el partit de la nostra vida?

Ho haveu vist? La mare que els va parir!

Ara fa unes setmanes que s'ha alçat el secret del sumari del cas Gürtel. Aquest cas ha esquitxat bona cosa de merda damunt dels polítics del partit que governa el país.

¿Són culpables aquests polítics dels càrrecs que hom els imputa? La resposta és que això ho decidirà un jutge. ¿Hi haurà justícia? Això no ho sé, però el que sí que haurà funcionat serà el mecanisme judicial.

Des del meu punt de vista, en aquest afer hi han dos bàndols: d'una banda aquells no militants, ni simpatitzants del partit dels imputats, que creuen (tenen fe) que són culpables, que s'han embutxacat caramulls de diners en efectiu o en regals; d'una altra, aquells militants, simpatitzans i votants del dit partit, que diuen que no són culpables, que no s'han fet amb eixos diners i que tot és una trama per a desprestigiar un partit.

Mireu, el tuacte és tan espectacular que ha traspassat els límits de qualsevol pecat ínfim. Al remat, allò que farà que siguen innocents o culpables segurament es decidirà amb tecnicismes legals. Si són innocents, eixiran molt reforçats i seran perdonats per la societat. Si són culpables, les penes seran tan mínimes que al remat esdevindrà una victòria pírrica per als qui els acusen.

Caixes valencianes

Després de tota la caguera que s'ha mogut al voltant de la fusió de les caixes valencianes, dels interessos polítics que s'hi han ajuntat, de les visions econòmiques del país que tenen els nostres governants i els sectors econòmics; ara, resulta que unes quantes associacions econòmiques i industrials del nostre país no veuen amb bons ulls que les caixes més importants (Bancaixa i CAM) s'hagen fos amb altres caixes estatals i que aquestes últimes tinguen el poder de decisió (i quan dic decisió vull dir, la de fer córrer els diners).

Però què volen ara aquests empresaris? Després d'haver-los llepat el cul, d'haver-los subvencionat les campanyes electorals, d'haver posat les confiances en beneficis futurs, ara es queixeun Ara es fan els valents? Que se'n vagen a pastar fang.

Ruta Quetzal

Quan era menut mirava molt la televisió, sobretot els estius. D'aquells anys i programes que veia vull destacar la Ruta Quetzal, que encara dura, més de vint anys després, ara amb un patrocini important d'un banc més que predominant. Éssent menut veia com aquells adolescents s'ho passaven de categoria i vivien una de les experiències més emocionants que hui encara molta gent no tan jove voldria viure. Des de la meua banda, he de dir que em fan molta enveja, no ja per viure aquesta experiència amb gent de molts països i passar uns dies fent activitats lúdiques, sinó pel que representa aquesta Ruta Quetzal.

Aquesta mena de programa posa en convicència jóvens dels diversos països de l'àmbit castellà: gent del Perú, de Nicaragua, dels Estats Units!. Aquells que hi participen, malgrat la història de massacre castellana, amb goig passen uns dels dies més emocionants de les vides amb l'aixopluc comú: el castellà. Com va llegir nefastament aquell, el castellà és llengua de trobament.

Sabeu per què tinc enveja? Perquè ací no tenim una ruta semblant per a les terres de la nostra llengua. Ací no podem dir Ruta dels Països Catalans sense que hi hagen les suspicàcies i la fel d'aquells qui sense complexos defensen la gran Hispanoamèrica. Tampoc hi han empreses potents que donen suport econòmic a aquesta mena de projecte, ni tampoc un Estat que es digne a finançar amb diners de tots allò que per a l'Estat una part d'Espanya també és Espanya.

Puta misèria nostra.

Eurovisió

M'agradava veure el certamen d'Eurovisió des de menut. Això de les banderetes i de les votacions era una cosa que m'encantava. Amb els anys, entrant en l'adolescència va quedar un poc al marge i ja en la majoria d'edat hi vaig fer el rebuig, més que res perquè no es podien sentir cançons en altres llengües que no foren castellà (per tant, no català, asturià, etc.), ni francés (per tant, no occità, basc, etc. -llevat de l'excepció bretona del 1996), ni anglés (per tant, no gaèl·lic, gal·lés, etc.), etc.

Amb l'arribada de nous països al mapa europeu, els quals han afegit les televisions pròpies a la UER, proporcionen al certamen noves llengües que sentir, i a mi, que m'agrada sentir llengües diferents (i no les habituals castellà, francés i anglés), doncs ha fet que de tant en tant pare l'orella a vore què canten.

Tanmateix, des de fa uns anys, aquesta Europa de les llengües i de la cultura s'ensorra: fet i fet, només cal fer una repassada per a comprovar que practicament, totes les cadenes presenten al concurs cançons cantades en anglés (enguany, Islàndia ha sorprés amb una cançó en francés: Islàndia en francés!), amb la qual cosa perd l'encant, i de retruc, el meu interés. Encara sort que la televisió grega enguany ha enviat una cançó en grec; almenys m'ha servit per a practicar un poc.

Decepció

De fa un temps que s’han aplegat al meu voltant unes quantes referències a la manera de fer de la CCRTV, la TV3 per extensió, que em fan pensar quin ha de ser el nostre emmirallament envers aquest canal. Ras i curt, (i ja ho he comentat en un altre moment), deixant de banda el fet de la llengua, realment què té d’especial el telenotícies de la TV3? Vist de manera freda i pensant-ho bé, molts dels qui ens hem fet nostra la TV3 és per què hi hem vist un projecte lingüístic comú, però també de retruc polític: el mapa de l’oratge, per exemple, n’és una bona mostra.

Però ara ens fallen moltes bandes: després de sentir-nos orfes per què estem desemparats de Canal 9, sincerament, la TV3 tampoc és que alegre el personal. El telenotícies d’aquest canal ja no és un referent lingüístic (fa pena i mal d’orella sentir de quina manera maltracten la llengua) i tampoc polític, perquè al remat ha acabat sent un objecte sense personalitat: ha abandonat (si és que el tenia) l’esperit nacional per una altre de més estatal. Ens és ben igual què pot passar a la Cajasur, volem saber què passa a Perpinyà. El somni federal s’esvaeix dins la mediocritat política.

La CCRTV fa bons programes, però quina llàstima dels informatius.

Percentatges

Un diari de què em reserve dir el nom ha publicat que el 30% dels funcionaris valencians no tenen capacitació de valencià, per la qual cosa, el polític de torn, es congratula que el 70% que resta està capacitat per a atendre els ciutadans en valencià.

Espigolem, per favor. D'aquest 70% que faça el favor d'indicar quin percentatge és de funcionaris docents, els quals no juguen en aquest joc d'atendre els ciutadans en valencià, perquè poca atenció fan si no és en l'àmbit estrictament escolar; nogensmenys, d'aquest gruix caldria destriar els qui són valencianoparlants, que ho fan sempre en valencià (si no és que els pares els demanen a bonament o a malament que els parlen en castellà) i els qui són castellanoparlants que malgrat tenir la capacitació del valencià (i la tenen com la tenen...), de cap de les maneres parlen en valencià malgrat que els pares que atenen ho són. Per tant, ací el percentatge ja baixa.

Aleshores, si llevem aquests funcionaris, potser ens podríem acostar a un 50%: a caram, un 50% que no són competents en la nostra llengua...

C****l

Hui s'ha celebrat a València la Mare de Déu dels Desemparats: ja fa anys que he vist imàtgens d'aquesta festa en què la gent s'esforça, s'esclafa, s'espenta, s'enrossina per a tocar, encara que siga mínima, alguna part de l'estatueta. Fins i tot he vist com pares deixen anar els fills menuts per damunt de tota aquella mar de persones, perquè aquest tinga l'honor d'aconseguir-hi algun contacte.

Mireu, em sembla que aquesta mena de comportament és igual de fanàtic com el que podem veure en demostracions de fe musulmanes i jueves. Ací no es pot fer cap tipus de distinció, no s'hi val dir, no, mira, nosaltres som crisitans, estem més civilitzats que els moros.

I una mimfla que plou.

Nota: Recordeu quan Michael Jackson va amostrar un fill seu mig ballant-lo per un balcó? La gent el va titllar de boig. Quina diferència hi hauria amb qui amolla el fill per tot aquell ramat de gent?

hgkljffkhfljn

No sé com poden tenir els ous tan grans com per a dir això:

Que si el Servei de Planificació Educativa aprovava una línia en valencià en el col·legi parroquial concertat Sant Cristòfor Martir de Picassent, l'equilibri en l'ús i l'ensenyament normal de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana es veuria perjudicat en aquesta població.

De veres que el cinisme en aquest país ha arribat a dimensions mostruoses, i després diran que el genocidi lingüístic és una collonada. Fills de puta!

He estat uns dies de viatge amb uns alumnes de 1r d'ESO: han estat tota una aventura i una experiència. De retruc, he de dir que endur-se alumnes de viatge implica molta més faena del que sembla, i no sé fins a quin punt em correspon com a docent.

Deixant de banda el fet del trajecte en autobús (que es posen el cinturó, que no s'alcen, que no mengen, que no roseguen xiclets, que estiguen quiets perquè no es maregen, etc.), he hagut de fer front a situacions vàries. Pel que fa al menjar: que paren taula i que la desparen; que netegen les taules i que no embruten el pis; que es servisquen el menjar sense fer marranades, que se'l mengen, que buiden el plat. Ací jo he hagut de fer de pare tot dient-los que mengen de tot, que es mengen la verdura, la sopa, la carn, o en definitiva que es desdejunaren o soparen!

Pel que fa a la higiene, havia de controlar que es dutxaren, que es llavaren les mans, que es canviaren la roba, que no embrutaren les habitacions. En el tema del descans he hagut de bregar també: fins i tot he hagut de dormir amb ells perquè si no, estarien tota la nit de xarreta, parlant amb el mòbil, fent-lo servir de fil musical per a tota l'habitació. Si es posa malalt el xiquet, no ja dur-lo a cal metge, sinó també cal cercar el centre de salut corresponent (públic, privat), comprar els medicaments, vetllar-lo si necessita allitar-se, etc.

Al remat, no sé si diria que ho he passat bé, però el fet d'endur-se alumnes menuts de viatge implica moltes coses que no sé fins a quin punt em sent capacitat de fer.

Caramelets

(Una amiga ha estat als Estats Units i m'ha fet arribar una foto curiosa amb una pintada. Per problemes amb el blogger, no puc penjar-la; tanmateix, vos la transcric i la traduïsc)

DEIXEU QUE ELS XIQUETS S'ACOSTEN A MI
(I SI NO VÉNEN HI ANIREM NOSALTRES)