dissabte, de setembre 03, 2005

Fusterianes

Fuster diu, el moralista és un home que té una experiència decepcionada dels altres homes.

És indiscutible la revolució que ha significat l’entrada generalitzada de la dona al món laboral amb què per fi s’acabava de dignificar l’altra meitat de la humanitat. Malgrat que encara no s’ha aconseguit del tot igualar els sous per a una mateixa faena, també cal notar el canvi en el fet que ara la dona no ajuda econòmicament, sinó que també aporta a la hisenda domèstica: tots dos formen un fons comú, de manera que desapareix el lligam carrincló del suport femení. Aquest fet de la suma d’un altre sou hauria de ser considerat com un alleujador de les famílies, de manera que hom podria equilibrar els pressuposts familiars i dirigir la despesa de forma tranquil·la i eficaç.

Aquesta visió beatífica del que podria significar una societat modèlica ensopega amb la realitat més trista. Ara m’adone que s’ha llançat a perdre aquesta possibilitat i el resultat és que aquest sou femení resulta del tot insuficient. Actualment la nostra societat pretén viure il·lusament a cor què vols, què desitges, una postura bastant perillosa en un país que ha començat a encarir les coses ràpidament i els sous no hi van parells. S’ha entrat en una dinàmica de pensar que hom pot permetre-s’ho tot, i que és de pobrets i retardats negar-se a adquirir i a aconseguir qualsevol cosa. Fet i fet, la societat s’ha deseducat en el fet de viure amb el pressupost que té i ser conscients dels límits, i ha tombat cap a postures de voler pixar més alt. La base de la societat actua i gasta com a rics i no s’adona que no ho és: privar-se de no res i inculcar-ho als fills tindrà conseqüències nefastes el dia que pete tot a la llarga (o a la curta, vés a saber).

Perquè al capdavall, els adults no han aprés a controlar-se i a imposar-se límits, o no volen veure i transmetre les penes d’aquesta actitud invocant no sé quins fantasmes i traumes (bé, sí que els sé), de manera que encomanen als fills una fal·làcia de la facilitat quan a la primera els callen qualsevol rabinada per un no. Fumem? Fumem; bevem? Bevem; andròmines? Andròmines; capricis? Capricis; cotxes? Cotxes. Els mitjans de comunicació mostren models que el comú de la gent no podrà mai ni abastar, i el problema és que aquest comú és tan ignorant que no sap distingir entre el que és maganxa en la publicitat, en les pel·lícules, en les telesèries, en el món del futbol, i el que és la realitat d’uns sous bastant minsos i escanyats per aquesta idea de permetre-s’ho tot. Ara és menester un sou i mig per a una hipoteca d’una casa (horrorosa i antifamiliar, per culpa de les constructores) i el cotxe, i l’altre mig per a sobreviure, no només amb les coses necessàries, sinó també amb l’afegitó de les banals i inabastables. És per això que ara cal que els fills també ajuden a casa (fins el dia que aquest ajut esdevindrà fons comú també, i en lloc de saber administrar-lo serà necessària la pensió de l’avi).

9 comentaris:

  1. Supose que t'has parat ací per no allargar-ho més, però podries haver esmentat també (i, cap al final de l'article, m'ha paregut que estaves a punt de fer-ho) la fal·làcia de la independència econòmica dels fills que, vivint encara a cals pares i no havent de preocupar-se per pagar el lloguer o la hipoteca, ni per pagar llum i aigua, ni per anar a comprar, gasten en ells mateixos (en la bonica i molt real llista de capricis i andròmines que has bastit) tot el jornal; i encara es creuen ben pagats quan, en realitat, només en trauen per als vicis, i no pas per a viure. I els pares (em pense que, sobretot, les mares), ben satisfets perquè els fills ja no els demanen diners per a gasolina, per a roba o per a anar de festa.

    Necessitat o caprici? Necessitats reals o necessitats creades? Necessite aquest ordinador i aquesta connexió a Internet, o podria fer la mateixa vida amb una llibreta de cuquet i un boli? Un pilot o un bic? Ai, mare, que complicat!

    Però del que ja no hi ha (jo tampoc no el veig per enlloc) és sentit de la responsabilitat, i no només de la responsabilitat econòmica: la setmana que ve comencem la matrícula en FPA i ja sabem la pregunta que més ens faran: "És veritat que em puc traure el graduat en un any?" I jo pense en les tres hores de valencià setmanals que impartiria en els quatre cursos de la ESO (3x4=12) i les acompare amb les dues hores setmanals dels dos cursos de graduat (2x2=4), i dubte sobre si explicar-los o no que, com que el nivell d'exigència és el mateix, ho tenen, com a mínim, tres voltes més difícil (12/4=3); això sense tindre en compte que ja no tenen hàbit d'estudiar (el doble de difícil?), que alguns d'ells ja treballen (el doble de difícil?) i que alguns tenen família i hipoteca (encara, el doble de difícil?), i tot plegat fa la cosa unes vint-i-quatre voltes més difícil (3x2x2x2=24); i ells encara ho volen fer en un any, en lloc de en dos: 48 voltes més difícil!
    Ni sentit de la responsabilitat, ni sentit del realisme: no tinc més remei que estar d'acord amb tu i amb Fuster.

    ResponElimina
  2. be..

    despres de tot el que tu has dit, amb massa rao, em pense.. u despres de toto el que giorgio t'ha contestat..
    crec que no queda molt per dir...
    ara, en aquesta part del mon sucedeix quasi el mateix.. es pot estar minjant sopas de caldo, pero tindran en casa la televisio per cable.. incoherencies que seguiran amb els fills..

    petonets

    ResponElimina
  3. Però vet ací el detall que em preocupa: ¿m'he convertit en un moralista en el sentit més pejoratiu de la paraula?

    ResponElimina
  4. em definitiva les necessitats ens les creem nosaltres mateixos.
    Cadascú ha de valorar el que necessita realment, siga molt, poc o una barbaritat.
    I tractar d'entendre que no podem unificar necessitats, com no podem unificar morals o sistemes de vida.
    Jo necessite el meu ordinador, un altra persona necessita el seu mobil, una altra persona necessita fumar i una altra seure a la fresca... no sé... qui s'atreveix a jutjar a qui?

    Respecte la suposada revolució femenina, és una falàcia i una gran estafa. Ara no només hem de treballar dins de casa sino també fora. En fi..

    ResponElimina
  5. No crec que t'hages convertit en un moralista, no més que qualsevol altra persona que aprofita el temps per madurar, que no es limita a envellir.
    O tal volta és que mantens viu el xiquet que portes dins, perquè els infants solen tindre un sentit moral més elevat i més exigent i més clar que molts adults.

    ResponElimina
  6. Doncs, jo crec que sí que m'hi he convertit, però confie que no se'm note massa.

    Pel que fa això dels xiquets, de veres que sí? Crec que això dependrà de l'entorn en què s'eduquen: comprovat està en diversos casos en els instituts.

    ResponElimina
  7. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. Pensava en xiquets molt més joves: jardí d'infància... perquè quan arriben als instituts ja estan llançats a perdre. No tots, eh?

    ResponElimina
  9. no tots, no tots, no tots! no sé amb quina gent em trobaré demà però us assegure que no tots!
    encara hi ha esperances.

    ResponElimina