De la censura

Vos heu fixat que l'home de Vitruvi no té piu en les transicions televisives de la retransmissió dels Jocs Olímpics d'hivern de Milà-Anpezo? S'han atrevit a censurar!

De comparacions odioses

Han desqualificat aquest atleta perquè el comitè olímpic al·lega la regla 50.2 de la Carta Olímpica, que estableix que no es permet cap mena de manifestació ni propaganda política, religiosa o racial als espais, seus o àrees olímpiques. Bé, doncs, a vore quan fan un pensament per l'equip femení de futbol de l'Iran, d'entre altres.

De la fasledat i la maldat

Hom negarà que aquest titular: El bisbe de Mallorca: “Em repugna que hi hagi cristians que vagin en contra dels més pobres” , llegit fredament i sense context, té una gran valor humanitària; ara, venint de qui ve i què representa la seua associació, doncs no és més que un pamflet hipòcrita i cínic, per què no?

Que si els homosexuals són uns malalts i uns desviats...

Que si les dones no han de ser iguals que els hòmens en les seues institucions...

Que si el català no és una llengua digna...

Que si...

D'un projecte literari

Doncs ja he acabat d'escriure la plaqueta que serà la base per a la creació d'un vídeo joc. Certament, estic a punt de crear el primer artefacte literari de poesia digital en forma de joc d'ordinador. Ara caldrà passar-hi hores redactant la programació informàtica: a vore com va la cosa. Aquest text base és una traducció mig lliure mig fidel d'un poemari d'un escriptor dels EUA; més avant, més informació.

Del pas del temps

S'ha acabat el trimestre i en un bot s'acabarà desembre i serem gener una altra volta. Ho parle amb companys: el temps no és que ens passe de pressa, és que el tenim horaritzat.

D'un record

Hui només diré que fa 30 anys vaig aprovar la part teòrica del carnet de conduir.

De fer país culturalment

Aquests dies de festa que hi han en aquest mes he aprofitat per a fer un viatge cultural a Barcelona. El fe cert és que al nostre país molta gent aprofita per a anar a Castella, a Madrid, per a mirar museus, musicals i passejar pels barrris tan emblemàtics i esdevinguts imprescindibles. En el meu cas, preferisc anar a Barcelona, al meu país, a mirar museus, teatres i passejar pels barris i aprofitar per a comprar alguna cosa. És cert que és Barcelona i no d'altres com Lleida o Tarragona, però malauradament és la que presenta més varietat. És com anar a València i no a Xàtiva, Alcoi o Alacant.

Han estat tres nits de sojorn i en cada vespre ha aprofitat per a mirar una obra de teatre: de fet, diumenge en van ser dues, una de matí i l'altra de vesprada. Cal reconéixer que són molts diners, però em faig el càrrec que és una volta a l'any i que la cultura cosat diners i val l'esforç. Realment ho he passat molt bé; he tingut molt de gust acudint als teatres i admirant el treball dels actors.

Verament aquesta militància cultural en català ajuda el nostre teixit cultural que no anar a Madrid.

D'un estat en escriptura

En els recitals que hem fet del comboi deslíric, posem un parell de vídeos de quan era jove i en vaig gravar un parell. Són vint anys de diferència i em fa prendre consciència del pas del temps; de la joventut (tan tan jove no era, altrament, que tenia ja 30 anys) i de la maduresa (ara que aviat en faré 50).

Doncs, bé, estic a mitjan acabar una plaqueta que necessitarà per a ser entesa del tot fer un videojoc: no un videopoema (que també el faré), sinó un videojoc.

Sé que arribe tard a aquestes coses, però he pujat a aquest tren. 

Del record d'unes trobades literàries

Amb il·lusió i expectativa vaig acudir dissabte a l'acte de record de les trobades d'escriptors que es van fer en Gandia fa un bon grapat d'anys. Set convidats havien de parlar de l'experiència que va ser aquella fita pancatalanista en dues sessions, una d'informal en el pati de la Biblioteca Central i una de formal en la Casa de la Marquesa. De tot allò que s'hi va dir, destacaré aquestes idees.

Hom va ementar la idea del cànon però no va hi haure apregonament del tema. També hom va al·ludir als jóvens, que on eren i on s'aplegaven, és a dir, si tenien aplecs com els que commemoràvem ara (no només el Salvador Iborra). Una altre tema va ser debatre si Gandia és una ciutat literària, amb alguns que van dir que sí i uns altres que no, amb la referència de fons de ço que va passar als anys 70. Per a acabar, hom va acordar que de tot plegat van aparéixer molts lligams d'amistat que encara ara continuen vigents entre els participants d'aquells esdeveniments. En la part final en la segona, exposició d'alguna raó de per què van ser importants aquelles trobades i lectura de texts per part dels convidats.

He de suposar que en el dinar de germanor de després hom degué allargar-se més en aquesta trobada, però jo ja no hi vaig ser.

D'una traducció

Aviat serà acabat i ha estat un treball que ha durat 15 anys: bé, més que durar, diré que s'ha anat deixant, oblidant, reprenent, apartant... Però a la fi, ja està acabat i en procés de revisió final, tot esperant dur-lo a la impremta.

El gener del 2026, en l'any que faré els 50, tornaré a autopublicar un llibre, en aquest cas una traducció, la més llarga (ja veus, un volum habitual de poesia).

Una anècdota: l'any 2011 vaig presentar el projecte de traducció als premis de Tarragona, però no va ser mereixedor de la beca de traducció.

D'una anotació d'un viatge

He passat uns dies de festa pel nord del país, en la comarca dels Ports. No és una zona que des de la Marina habitant siga avinent visitar com qui visita Gandia o València. Gairebé tres hores de cotxe i un gran desconeixement, doncs, fan que no siguen opció de cap de setmana normal, més aïna ponts o súper ponts. El tocat és que en Morella fa més de 10 anys vaig participar en un recital de poesia i donada la distància vam haver de fer nit allí.

Recitals de poesia, xarrades, presentacions... Tres hores de cotxe i haver de fer nit. Es fa lluny i és una pena aquest tall de comunicació.

Del dia de la traducció

Hui és el dia de la traducció; 10 anys farà el 2026 de la traducció que vaig fer de la poeta feroesa. Però quant a hui: he acabat una traducció que fa anys que havia començat però no arribava a terme d'acabar. A la fi ho he aconseguit: en uns mesos l'autopublicació. 

De com va la producció literària pròpia

La faena i la criança resten temps a la tasca de l'escriptura. S'escurcen les hores seguides per a escriure portant avant la casa, tenint cura dels fills i el temps de companyia amb la muller. Amb tot, faig l'esforç per a escriure i llegir, i trobe a faltar sessions de 4 o 6 hores dedicades només a aquest afer literari: és per això que hom fa quan pot i sense seguida.

Quant a aquesta escriptura, d'un temps ençà veig que la producció poètica que tinc abasta l'extensió de plaqueta. No arribe a un volum corrent de poesia (com diuen les bases de premis literaris), sinó que són peces petites, breus. De les que he fet fins ara (unes 3), més les que tinc projectades (unes 3 o 4 més) totes seran autoeditades en forma de plaqueta; llevat d'una, que sí que és un volum corrent, però ves a saber quan l'acabaré.

D'una cosa més dels 20 anys

Passats dos dies del dia oficial (primer per ser festa lcal, segon per l'alerta de pluges), hui dimecres comença el curs. Aquesta data del calendari cíclic no té res d'especial, si no és perquè li la vull donar: en aquest cas, ara fa vint anys que vaig aprovar les oposicions i a partir d'aquell moment d'obria un món nou professional i fins i tot vital. Perquè no només tindria una faena per a tota la vida, sinó que també, significava que amb més de trenta anys per davant, ma vida aniria lligada a l'horari escolar.

Vint anys passats, encara és així, amb la vista a mitjan termini d'estar encara 10 anys més d'horari escolar. més vell, més cansat, més desconcertat de com venen els temps (potser també amb alegria de ço que s'ha viscut).

Com he dit en aquest any especial, moltes pedrades aquest grapat de vint o trenta anys passats.

D'un premi per a jo

M'han donat un premi: bé, oficialment m'han donat un premi (me l'havien ingressat setmanes abans, però ara ha estat l'acte de presentació pública). És el premi Carles Hac Mor de poesia subversiva que concedeix l'Ajuntament de Juneda i que publica l'editorial Fonoll.

He de dir, vull dir de fet, que n'estic molt content; que m'ha fet feliç i que ha servit per a apujar l'autoestima quant al tocat de l'orgull literari. Certament, el fet de considera-me foraviler, d'escriure poesia que no entra dins dels canals majoritaris de la poesia valenciana i malgrat intentar escriure d'acord amb aquells i no aconseguir res, que em donen aquest premi a Catalunya resol un parell de qüestions en dansa: reconéixer la poesia deslírica que faig i guanyar un premi fora del meu país.

Endemés, una poeta del jurat dels premis em va dir que llegir la meua plaqueta la va fer sentir com si estiguera llegint el mateix Carles, la qual cosa em va donar a entendre que verament el llibre sí que era subversiu. Més quan hi he presentat obra durant tres anys i no aconseguia res més que ser finalista juntament amb uns quants poetes més i, doncs, no saber què volia dir subversiu: enguany poesia subversiva soc jo.

L'obra que he escrit i que m'han publicat m'agrada molt: no és poesia tradicional, sinó un assaig literari en prosa literària i poesia inserida. Sense adonar-me'n vaig escriure un fragment breu, una part petita de ço que podria ser una obra grossa a l'estil del Recital privat de poesia per a una família anglesa possiblement inexistent, del poeta Pau i au; la qual cosa em fa pensar, podria allargar aquesta plaqueta? donar-li més contingut i fer-ne un llibre? Ves a saber, però ara per ara, no.

D'una cabòria turisticolingüística

No només ha estat aquest viatge a San Marein, sinó de fa temps que pense en allò que diuen uns viatges responsables i ètics. M'explique: de fa anys que hi ha el problema dels turistes del primer món que suposadament en lloc de viure l'experiència en un altre país com una cosa enriquidora la viuen com un fet d'aquells d'usar i tirar, superficial i que té poca consideració vers els indígenes.

El turisme de creuers, el de bufar-se, etc són turismes arrasadors del concepte humanístic del viatge: són aquesta classe de turisme que deixa de banda els aspectes culturals; no conviu amb la gent del lloc ni interactua si no és per als àpats dels restaurants, fa compres en les botigues multinacionals; o tenen un impacte mediambiental gros. Si bé tenen les parades habituals dels llocs de més renom (per exemple les catedrals, ponts, museus precisos), hi ha poca cosa més. 

Hom podria dir que potser és massa voler fer amistat amb la gent d'allí, si el viatge és tan curt i allò demana molta dedicació. Que són dies de lleure i hom va amb el temps just. Certament, però una cosa no lleva l'altra.

El tocat d'aquest text és vindicar també que dins d'aquest problema del turisme ètic, crec que hom deixa de banda una altra variable en aquesta llista de greuges: les llengües. En el meu cas, fa anys que vull anar a un país i que no hi vaig pel tema lingüístic: Irlanda. Aquest país és molt famós pels païsatges, la gastronomia, i d'altres més, però ho és també perquè és un lloc ideal per a aprendre anglés. Moltes acadèmies d'anglés envien els alumnes a fer estades d'estiu a aprendre-hi i és un lloc ja amb tradició.

El meu dubte és: per què hi he d'anar, no ja com a estudiant, sinó com a turista tot tenint en compte la desgràcia que pateix el gaèlic? Com puc anar-hi a gaudir de totes les meravelles fent servir l'anglés? No puc evitar projectar-ho als turistes que venen ací, als nostres Països Catalans, a aprendre castellà o a gaudir de les nostres meravelles i ens parlen en castellà sense saber (o sabent) del mal que patim per la llengua. Més encara, em remou més quan són els catalanoparlants convençuts del problema de la nostra llengua que hi van, no ja de vacances, sinó a aprendre anglés! 

He de dir que jo he estat en Gal·les i en Escòcia en la meua dècada dels 30 i d'això em sent malament, tal com quan en la dels vint vaig anar al País Basc i a la Vall d'Aran. He fet turisme i he hagut de fer sevir la llengua que ofega les altres i ara que han passat els anys i en soc més conscient i hi reflexione amb totes les variables que puguen ajustar-se, quan he de triar un lloc per a passar uns dies tinc en compte el fet de la llengua.

Aquest viatge de San Marein n'ha estat u: he fet servir l'anglés per a comunicar-m'hi i a voltes he parlat en valencià per a objectes concrets, tot amb la idea d'evitar tant quant he pogut l'italià (una llengua que tampoc parle, però de què sé un bon tall de paraules). A més a més he comprat llibres en romanyol (que no sé si acabaré llegint, però la idea és llegir-los, tal com vaig fer en el viatge a Escòcia o fins i tot traduir-los, com quan vaig traduir el poemari feroés).

De la llengua de San Marein

Cal establir de bestreta que la informació amb què escric aquest text ve principalment de la Viquipèdia en diverses llengües. La llengua de San Marein és romànica inclosa en el duet emilianoromanyol: específicament en el romanyol. Però dissortadament jo de romagnol no n'he sentit ni tampoc me n'han parlat.

Primer en l'hotel vaig demanar-ne unes paraules bàsiques a partir d'una cerca que havia fet per internet i es pensava que em referia que foren italianes. Quan vaig dir que no, que romanyol, la cara no es va tornar seriosa però sí indiferent al tema: roda i volta, no me'n van donar cap. però el fet més curiós és que en l'hotel, en el vestíbul d'entrada a un menjador, hi havia un prestatge amb llibres de temàtica local i ací vaig trobar un diccionari sanmareinés-italià (més gros encara, en la prestatgeria del raconet del bar d'eixe vestíbul, n'hi havien 6 més en renglereta!)

Als llocs on anava saludava dient Bun de i tothom em responia Buon giorno, tant a capital, com a ciutat com a poble. Les actituds de la gent eren d'indiferència total i de resposta, l'italià. En un parell de bars perduts en els confins del país vaig parar en dos bars i ni me'n van dir ni una malgrat haver dit Bun de (van suposar que era turista i van amagar la llengua? Van fer vida normal i parlaven en italià?). També tenia intenció de comprar llibres de poesia en romanyol (duia una llista feta d'autors) i en les dues llibreries sanmareineses la compra va ser zero i un llibre (en el primer cas no hi havien llibres de cap gènere; en el segon cas n'hi havien però n'eren pocs i no m'interessaven els temes ni el contingut. A més a més eren en un racó amagat de la llibreria i sense cap tarja que diguera que allò era romanyol; fins i tot el propietrari no era capaç de trobar el que suposadament li dia l'ordinador; més encara, ni em van demanar com és que un estranger s'interessava per aquesta llengua: mira, ni gos que fas ací). Ni llibres infantils, no diccionaris, ni cursos d'aprenentatge... Molt deprimidor.

Quant a la retolació: italià i anglés. Ni una placa de carrer, ni un senyal de trànsit, ni un cartell de restaurant: fins i tot, crec que ni tampoc d'eixos que són folcloritzants, llevat dels topònims (he de suposar) que començaven per Cà (Cà Chiavello, Cà Rigo o Cà Ragni). Allí no arribaria a saber ningú que existia del romanyol.

Al país només hi ha una televisió i pel poc que vaig veure, era en italià; ara, hom podia veure tots els canals que hi ha en Itàlia; la música que posaven en les ràdios dels autobusos, de ràdios italianes. Els pocs cementiris que vaig trobar i el poc que vaig trobar de làpides, en italià.

No faré més llarga aquesta llista de greuges i fretures, però em vaig sentir molt malament i consirós de trobar aquesta realitat: que un país que es sent orgullós de ser el més antic d'Europa i que s'ofen si li dius italià, haja abolit la llengua pròpia, històrica. De fet en la viquipèdia anglesa hom diu que s'extingirà en passar l'any 2040. Més encara, la viquipèdia emilioromanyola fa ganes de plorar de les poques entrades (13513) que ofereix i tan curtes: per exemple la de la llengua mateixa. D'ací també hom arriba a ser conscient de la dialectalització tan gran que té aquesta llengua, amb 11 variants.

La part final d'aquest text és que vaig arribar a San Marein via aèria per Bolonya i via terrestre per Rimini. Fent la darrera nit a Bolonya, on hom suposa que hom parla l'emilià, vaig comprar allí els darrers 4 exemplars de poesia que tenia la llibreria.

D'un país petit

He estat de viatge a San Marein, un país petit inserit dins la península itàlica; perquè vos en feu una idea: no és més gran que Dénia (62 km) i no té més habitants que Xàbia (33.000 habitants). Tanmateix, és un estat independent. Vos imagineu una Xàbia independent? Xàbia tot un país en l'ONU, fent sonar l'himne propi i tenint lleis pròpies? 

Durant 5 dies he pogut fer un viatge que ha tocat bona part del territori i he vist que és un país amb diverses cares: la de la capital medieval turística, que s'ompli de gent al llarg del matí i que en caent el vespre va buidant-se (em ve al cap Morella o Peníscola). Hom pot dir que té el cercle interior medieval, amb torres incloses, que concentra l'activitat comercial turística (perfums, joies, armes, numismàtica, restauració) però que té un cercle exterior contemporani petit, específicament d'habitatge corrent que participa també de la cosa comercial, però que seria de les compres a última hora i d'últim recurs. Fet i fet, és la part de l'aparcament dels autobusos i autocars, per exemple. 

Una altra cara és la no turística, amb una subdivisió: d'una banda la rural, en què no hi ha pràcticament gens de turisme perquè no hi ha res a vore (cal entendre aquest res a vore com allò que hi arribes i no trobes carrers medievals, esglésies antigues, etc. Representaria llocs com Pamis, Jesús Pobre o la Xara: fins i tot aquests dos darrers tenen més vida i activitat!). De l'altra banda la urbana, amb 2 poblacions: una de més de 6000 habitants i una altra de més de 10000. En la segona hi ha el centre comercial que aplega molts negocis que podem trobar per ací o fins i tot un outlet amb marques de gamma mitjana alta.

M'ha agradat el país? Doncs sí. És un lloc per a passar uns dies tranquil si hom vol fer bicicleta, caminar per la part rural, menjar bé a un preu com els d'ací o comprar roba d'unes marques que ací costen cares cares. La part negativa: la llengua, de què parlaré un altre dia. 

Del temps que s'ha enfugit

Comença juliol i continuant la veta de les coses que fan vertigen de pensar, hi ha el fet que ara fa vint anys que vaig aprovar les oposicions. Certament m'ha provocat desassossec atés que mire arrere i sembla que han passat com un llamp. 

De la reflexió poètica

He de reconéixer la meua petitesa quant a la poesia que practique; aquests quatre anys de pràctica per al premi m'ho han demostrat. L'amic Pere ha estat un gran suport i faig introspecció i m'adone que sé una gota d'aquesta mar que és la poesia alternativa. Gràcies a ell he descobert llibres que tracten el tema i posen nom a les propostes que algunes voltes he assajat i me'n destapen d'altres que no coneixia i que em serviran per a ampliar el meu camí (i de retruc allargar-lo). El Pere també m'ha fet conéixer una professora d'universitat que estudia aquesta classe de poesia, amb la qual cosa, hom pot entendre que té una valor literària dins la tradició general.

Ara venen uns anys de continuar experimentant i creant obra alternativa.