De ço que es suposa que és el partit valencianista

Pel que s'ha vist, Compromís ha votat que sí a la llei d'amnistia, igual que la resta de partits polítics d'esquerres: BNG, Bildu... Em desconcerta molt, certament. Tinc tantes qüestions a fer que em resulta complicat posar-les en orde i poder escriure-les ací, almenys al sendemà de la cosa.

De ser bledes

Passen 25 anys (llargament de colp) i tot es veu ensorrat a la maduresa, els mites i les il·lusions: l'oasi del català d'Andorra; la degradació particular canalnouera de la TV3; la misèria política del nostre nord català (pessebre, cort, quadra) en què no arribem a copsar, capir, la teranyina fosca de la vida política profunda; la tristor política, també indigna en la dreta extrema, al nostre país.

De la covardia

El Psoe i el Pp d'Espanya (amb valencians en el Congreso) han votat rebutjar la proposta de Compromís incloure el dret civil valencià en la Constitución.

a) Oooooooooooooooooh!

b) Qui ho hauria imaginat?

c) Per a ofrenar noves glòries a Espanya...

d) Votar que no al pressupost.

De dades biogràfiques

Ara fa 24 anys que han passat 24 anys, una dada potser irrellevant per al comú de la gent, però que a jo sí que té un cert regust de destacable: la fita de l'any 2000. En arribar aquell any jo anava a fer-ne 24 i ara ja n'han passats els mateixos: puc dir que he viscut igual abans i després de la ratlla (que no segle).

Una dada que també és irrellevant però que encara recorde és què fea aquell capdany: escurar plats i preparar les coses per a fer el dinar. Eren les 12, migdia, i per la televisió emetien en el canal Euronews el primer ninou d'eixa jornada, en Nova Zelanda llançaven castells de foc i tot era una festa; hores després, festejàvem nosaltres.

24 que en tinc 24.

D'etiquetatge

Papas Escrivà, empresa valenciana de la Safor, 40 anys després de la Llei d'ús, encara menysprea el valencià i no el fa servir en la llista dels idiomes dels ingredients: anglés, francés, italià i alemany.

Patatas Rubio, empresa murciana que ha decidit incloure el valencià en el seu etiquetatge, almenys en els productes trobats en el Consum.

De Múrcia vindran i el valencià usaran (i els en compraran). Vergonya, cavallers, vergonya.

De la imbecil·litat

Igual que les persones fan les religions, així també Europa. Les persones d'Europa han anat a Catalunya per a dir que el castellà és una llengua en perill. Oh, Europa de merda.

D'una decepció de país

Llig el titular del Vilaweb que diu que Compromís ha esdevingut absent al debat d’investidura. Açò fa molt de mal, dol moltíssim i fa constatar que no som res com a poble, com a poble valencià vull dir, que desapareixem com a poble roda i volta.

De res val que hi hagen socialistes, pepers, voxers al Congreso, perquè com és natural, vist al llarg de la vida de la democràcia postfranquista, els diputats d'aquests partits que hom envia com a representats després de les eleccions poc fan als interessos del País Valencià, fet i fet, només acaben ofrenant noves glòries a Espanya: corredor mediterrani, port de València, el català i l'ensenyament, etc. Podríem dir, tot repartint carnets de valencianitat, que són poc valencians.

Irrellevància, inimportància absolutes.

D'un vertigen

Novembre és el mes en què administrativament faig els anys del treball en l'ensenyament. Enguany en són vint: mire arrere, molt arrere i m'agafa desfici. Són un bastaix d'anys molt contundent de capir, amb unes quantes lleis d'educació pel mig. El vertigen és mirar l'abís del bastaix dels pocs anys que resten per a la fi d'açò. 

D'un dubte

Tenint en compte que qualsevol persona que tinga el C2 de valencià pot fer classe de valencià en secundària, ¿estem els llicenciats en filologia catalana sobrequalificats per a impartir aquesta matèria, més encara també si mirem el focus de l'assignatura amb la llei nova?

D'una decepció

Primer d'octubre o escrit també 1r d'octubre. Passen els anys i aquesta data tan important no només per als catalans sinó per als valencians que creiem en els Països Catalans sembla que va esvaint-se quant a significat, quant a poder. És injust dir-ho, que el món de la política (l'alta i la baixa) és mediocre o miserable, però no puc evitar tenir aquesta emoció de decepció, de sentir-se enganyats com a xones.

El món de la política és una enganyifa en què altres interessos perverteixen les condicions de vida d'una societat que podria assolir un benestar més gran  (en principi, després caldria veure què passaria aconseguida la independècia).

Després em mire el país i la dolor és mosntruosa.

D'un curs amb malastruga

Ha començat un altre curs i aquest és el del retorn al desert després del miratge (que no oasi) del Botànic. Una tornada de la dreta extrema al govern valencià (al País Valencià no hi ha dreta, només extrema) que representa la recuperació dels fantasmes de l'antivalencianisme més furibund i esperpèntic i el més assolador: l'enfonsament del poc que havia pogut ascendir el Botànic. Sí, eixe pa que volíem tant i que, pobre, ha acabat potinejat i emporcat.

Tornem a l'escola amb els capteniments més pessimistes d'una escola pública corcada; amb la sensació que l'escola concertada no ha vist en perill el seu estament; amb la convicció que la privada continuarà sent el poder ocult d'arrels pregones.

Quatre anys ens esperen i se n'expecten més si girem la vista al cicle de vint anys que va tenir la dreta extrema abans de governar el Botànic: recordem-ho, del 1995 fins al 2015.

D'un premi poètic

Segon any que em presente al premi de poesia subversiva i tornem a no aconseguir el guardó. Estic un poc decebut perquè pensava que duia una obra bona, però sembla que no era subversiva d'acord amb la idea del jurat. Continuarem intentant-ho, a vore si acabe de copsar que és la subversió poètica.

D'úns plans que cal canviar

S'acaba el mes i per culpa d'aquestes oposicions unes quantes coses que volia fer hauran d'arraconar-se i ser represes molt molt més avant, per exemple, els enraonaments que volia produir: tota la prioritat serà per a la traducció.

D'unes oposicions

Aquest curs m'han obligat a ser tribunal d'oposicions i d'aquesta faena he tret moltes experiències, he tret moltes reflexions. Una primera per a aquest text que serà breu: per què els especialistes proposen que els menuts i adolescents no es vegen capturats pel mòbil i per tot allò que implica i bona part del opositors, en la seua unitat didàctica el mòbil i tot allò que l'envolta era necessari per a fer activitats?

D'un sense sentit professional

El curs s'acaba i he llegit aquestes tres reflexions sobre ensenyament: aquest, aquest i aquest.

La conclusió a què arribe és que som titelles d'un escenari molt complex de forces amb interessos: uns interessos que no ens són tangibles, a l'abast, però que per culpa d'aquests ens veem immersos sense saber des d'on ens venen les galtades.

Quin desànim tot.

De la gravetat insuportable d'anar a votar

Passats uns dies de les eleccions, amb el cadàver encara calent, qui el vetlen s'esforcen a capir què ha passat i què cal fer-hi a partir d'ara. El tocat és que no sabem si el cadàver és cadàver o ens ho han amagat i està criogenitzat, fins que revitalitze el 2027 (si no revitalitza eixe any, el 2031 serà massa tard i el fantasma dels 20 anys d'extrema dreta, perquè al nostre país no n'hi ha de dreta, planarà en un ofec omnipotent).

Són quatre anys de certesa certa, d'incertesa incerta, de certesa incerta o d'incertesa certa, com hom vulga veure-ho, però ara venen unes eleccions a Espanya i d'ací d'allà tot de veus que maregen: si abstenir-se i que pete tot; si tornar a votar Compromís, barrejat amb partits espanyolistes que durant 40 anys han posat mel a la nostra boca d'ase; si fer el kamikaze i votar l'extrema dreta i a vore què passa; si no anar a votar com un dret més a exercir...

Al capdavall, hom pot arribar a una conclusió (una de tantes) que votar a Espanya és una collonada, perquè el topall de vots de Compromís és ínfim, comparat amb el que sumen PSOE i PP: roda i volta tot el diputam que siga elegit d'aquests partits, que és nombrós en conjunt, acaba esclafant qualsevol intent, desig, expectança de millora valenciana i com diu aquell: pe què?

El cadàver està calent o està en hibernació, però qui el vetla està mort en vida.

D'unes eleccions tristes

S'acaben de celebrar unes eleccions i reprenen el poder les forces repressives (genocides i perdoneu el mot, però crec que no el banalitze gens) del valencià. Certament, aquesta és la qualificació que tenen qui governaran el país passats huit anys de miratge (perquè sí, ha estat tot un miratge de voler i no poder i poder i no voler), que amb el referent anterior (20 anys, del 1995 al 2015) tant de bo no siga tan llarg.

De podcasts

Aquest cur nou està sent de descobriments culturals; u d'aquests és el podcast i què tard hi arribe, perquè de fa anys que hi han programes interessantíssims i que en escotar-los ara pense: per què no sabia d'açò? Per això és ara que tot el temps lliure que tinc auditiu és ocupat per aquestes peces que descarregue en un bastó i clave en el cotxe. D'aquests, faig destacar el Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio: quant de llibre que hi ha per llegir, quanta persona llegida que parla tan bé de literatura, cosa que desperta en jo un sentiment de mediocritat i de llançamenta a perdre.

D'una ciutat estat

Madrid ciutat és guai.

Jo hi he estat dues voltes: l'una en 1989, amb 13 anys i l'altra el 1992 amb 16. Hom pot dir que van ser excursions d'un dia.

Pel que em conten entusiàsticament, Madrid ciutat és súper xula perquè és tot ple de museus; també perquè és ple de llocs moderns i actuals de moda, siga de restauració, siga de cultura. A més a més, hi han moltíssims teatres i musicals així com també hi han barris súper encantadors, fins i tot u d'alliberament LGTBI+.

Madrid ciutat té molta molta cultura, qualsevol persona amb un poc de sentiment en parlarà meravelles i farà del seu sojorn un esperò per a anar-hi a aquell qui escolta.

Madrid ciutat és llibertat.

Pel que fa a jo, Madrid ciutat em fa malíccia, perquè és allò que els valencians podríem ser al nostre país però no som. D'alguna manera hi hem ajudat, ofrenant-hi tantes glòries a Espanya (perquè, no ens enganyem, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid).

Madrid ciutat és guai i els valencians ho sabem i no ens dol engrandir-la més.

Del dia dels perdedors

Dues coses sobre el 25 d'abril. La primera és que no he acabat mai d'entendre de festejar una derrota nacional i la segona és que ahir s'hi van aplegar uns quants del PP i del PSPV en una convocatòria pel dret civil valencià i la millora del finançament feta per l’Associació de Juristes Valencians. Justament uns partits que han fet mans i mànigues per a torpedinar sempre aquestes vindicacions en el Congrés de Madrid.