D'un sense sentit professional

El curs s'acaba i he llegit aquestes tres reflexions sobre ensenyament: aquest, aquest i aquest.

La conclusió a què arribe és que som titelles d'un escenari molt complex de forces amb interessos: uns interessos que no ens són tangibles, a l'abast, però que per culpa d'aquests ens veem immersos sense saber des d'on ens venen les galtades.

Quin desànim tot.

De la gravetat insuportable d'anar a votar

Passats uns dies de les eleccions, amb el cadàver encara calent, qui el vetlen s'esforcen a capir què ha passat i què cal fer-hi a partir d'ara. El tocat és que no sabem si el cadàver és cadàver o ens ho han amagat i està criogenitzat, fins que revitalitze el 2027 (si no revitalitza eixe any, el 2031 serà massa tard i el fantasma dels 20 anys d'extrema dreta, perquè al nostre país no n'hi ha de dreta, planarà en un ofec omnipotent).

Són quatre anys de certesa certa, d'incertesa incerta, de certesa incerta o d'incertesa certa, com hom vulga veure-ho, però ara venen unes eleccions a Espanya i d'ací d'allà tot de veus que maregen: si abstenir-se i que pete tot; si tornar a votar Compromís, barrejat amb partits espanyolistes que durant 40 anys han posat mel a la nostra boca d'ase; si fer el kamikaze i votar l'extrema dreta i a vore què passa; si no anar a votar com un dret més a exercir...

Al capdavall, hom pot arribar a una conclusió (una de tantes) que votar a Espanya és una collonada, perquè el topall de vots de Compromís és ínfim, comparat amb el que sumen PSOE i PP: roda i volta tot el diputam que siga elegit d'aquests partits, que és nombrós en conjunt, acaba esclafant qualsevol intent, desig, expectança de millora valenciana i com diu aquell: pe què?

El cadàver està calent o està en hibernació, però qui el vetla està mort en vida.

D'unes eleccions tristes

S'acaben de celebrar unes eleccions i reprenen el poder les forces repressives (genocides i perdoneu el mot, però crec que no el banalitze gens) del valencià. Certament, aquesta és la qualificació que tenen qui governaran el país passats huit anys de miratge (perquè sí, ha estat tot un miratge de voler i no poder i poder i no voler), que amb el referent anterior (20 anys, del 1995 al 2015) tant de bo no siga tan llarg.

De podcasts

Aquest cur nou està sent de descobriments culturals; u d'aquests és el podcast i què tard hi arribe, perquè de fa anys que hi han programes interessantíssims i que en escotar-los ara pense: per què no sabia d'açò? Per això és ara que tot el temps lliure que tinc auditiu és ocupat per aquestes peces que descarregue en un bastó i clave en el cotxe. D'aquests, faig destacar el Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio: quant de llibre que hi ha per llegir, quanta persona llegida que parla tan bé de literatura, cosa que desperta en jo un sentiment de mediocritat i de llançamenta a perdre.

D'una ciutat estat

Madrid ciutat és guai.

Jo hi he estat dues voltes: l'una en 1989, amb 13 anys i l'altra el 1992 amb 16. Hom pot dir que van ser excursions d'un dia.

Pel que em conten entusiàsticament, Madrid ciutat és súper xula perquè és tot ple de museus; també perquè és ple de llocs moderns i actuals de moda, siga de restauració, siga de cultura. A més a més, hi han moltíssims teatres i musicals així com també hi han barris súper encantadors, fins i tot u d'alliberament LGTBI+.

Madrid ciutat té molta molta cultura, qualsevol persona amb un poc de sentiment en parlarà meravelles i farà del seu sojorn un esperò per a anar-hi a aquell qui escolta.

Madrid ciutat és llibertat.

Pel que fa a jo, Madrid ciutat em fa malíccia, perquè és allò que els valencians podríem ser al nostre país però no som. D'alguna manera hi hem ajudat, ofrenant-hi tantes glòries a Espanya (perquè, no ens enganyem, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid).

Madrid ciutat és guai i els valencians ho sabem i no ens dol engrandir-la més.

Del dia dels perdedors

Dues coses sobre el 25 d'abril. La primera és que no he acabat mai d'entendre de festejar una derrota nacional i la segona és que ahir s'hi van aplegar uns quants del PP i del PSPV en una convocatòria pel dret civil valencià i la millora del finançament feta per l’Associació de Juristes Valencians. Justament uns partits que han fet mans i mànigues per a torpedinar sempre aquestes vindicacions en el Congrés de Madrid.

D'una enviscament nou

Quan estudiava filologia catalana tenia una sensació un poc ofegant, que és que pel fet de fer aquests estudis hom suposava que havia de saber de tot: d'història del país, de cultura del país, de les classes de taronges, de les eines de llaurar o dels peixos de la mar. Una angoixa constant per a no haver de semblar ignorant perquè: com no pots saber d'això? Si estudies valencià! Com és possible que no pugues conservar aquest tresor cultural propi? Relacionat amb açò hi havia la pressió d'haver de fer tots els papers de l'auca: saber fer un recital de poesia, representar un teatre de guinyol, saber escriure texts de tota classe (manifests, cartes, proclames, presentacions). Comptat i debatut em vaig carregar aquesta obligació psicològica (que jo mateix m'havia muntat) d'haver de saber de tot per a no haver de decebre la gent que em demanava qualque cosa perquè confiava que jo n'havia de saber.

Doncs bé, tornem a la mateixa història, ara per culpa de les noves formes d'entreteniment a partir de l'internet i que una altra volta mostren les misèries que té el català com a llengua minoritzada, menystinguda, odiada. El tocat és que el meu entreteniment audiovisual d'ara no és la televisió de tota la vida, sinó la plataforma youtube: no només la música, sinó d'altres contingts. Per exemple gent que parla d'art, que parla d'arquitectura, de música, de la vida que és tot i d'ací plora la criatura: tot ço que m'interessa està en castellà i pense que que desgraciats que som que no tenim continguts aitals però en català (bé, almenys, no ho sé trobar i si n'he vist són poc engrescadors).

[Amb tot, no tot està perdut perquè de fa uns mesos he trobat que hi han programes tant de televisió i de ràdio que poden ser descarregats, amb la qual cosa els puc posar a la ràdio del cotxe i escoltar-los. Així, Catlunya Ràdio és u dels llocs amb una proposta variadíssima de temes i després d'escoltar podcasts (o enraonaments que dic jo) sobre medicina, narracions o confessionals, ara he descobert el Ciutat Maragda i n'estic enamorat. També m'agrada un altre podcast de literatura, Gent random, que és un gust d'escoltar però em grinyola molt la qualitat lingüística del valencià, és una llàstima que sent com a professor de valencià que soc]

Aleshores la cosa és que m'he decidit a produir podcasts o enraonaments. De fet, he de dir que aquesta experiència, la vaig fer fa deu anys, quan vaig gravar uns enraonaments sobre la poesia de la Maria Josep Escrivà o la Christelle Enguix, però la segida es va acabar.  Sé que serà una faena molt dura i sobretot constant, perquè tornem a la mateixa: em tocarà fer-ho a soles (llegir, redactar, gravar, editar), de manera que hauré d'anar lentament i aprofitar els moments no lectius del curs. Almenys pel que fa a la seguida, per a un any sí que tinc de programes, perquè d'idees, ara n'hi han moltíssimes.

Tant de bo les meues propostes agraden.

D'una autoafirmació literària

Aquest mes fa anys aquest blog: 18 fins ara. Ceratment són molts anys, esforçant- me a escriure, no tant abans com ara, algun text de pensament, d'opinió de reflexió de fet personal. La idea era parlar molt de la meua activitat literària, però això és com tot: ha acabat sent un parlar de coses.

La raó d'aquest text és que la poeta Maria Josep Escrivà ha tret antologia poètica pels 30 anys de poesia, Són molts anys i en aquest temps ha guanyat premis i ha publicat uns quants llibres. Hi pense i certament ha fet un camí poètic (6 poemaris i 2 narracions), des que tenia 26 anys, quan va guanyar el premi de la primera obra i publicació consegüent.

Però ara vinc a jo: em pense, em mire en el temps i m'adone que, ves per on, jo també tinc un camí literari fet, que comença amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València i que va tenir el bon succés de ser publicat: any 96 i amb 20 anys (una altra cosa és la qualitat literària que conserva d'aquell temps ençà). La resta és un poc misèria, més que res perquè no ha gaudit de cap premi ni renom que duu associat el fet de guanyar el premi. (bé, sí, que he guanyat un premi, el de Benissa, però tal com em van tractar els de l'editorial i de l'inconeixement de l'ajuntament de com va anar la cosa, la conclusió és com la de gos que abandonen en una gasolinera).

Amb tot, puc sentir-me'n orgullós de vore que jo també tinc una carrera literària amb un bon grapat d'obres (8 poemaris i un parell de traduccions) en gairebé 30 anys; que si bé no han servat la línia poètica majoritària i editorial del País Valencià i, doncs, han hagut de ser autoeditats majoritàriament, sí que mostren un punt de vista diferent de la poesia valenciana (i per què no, que mereix ser tingut en compte, tal com ha passat per l'estudi que n'ha fet la doctora Anna Vives).

Del dia d'Ausiàs March

Hui és el dia de l'Ausiàs March en què per la xarxa proliferen els homentages a un escriptor tan il·lustre i dies arrere vaig dir que havia estat en la Pahissa del Marquet, en un aplec literari i artístic; doncs bé, la proposta que hi vaig presentar (i que era per al concurs Carles Hac Mor de poesia subversiva) tenia com a element fonamental l'Ausiàs.

Hi vaig presentar una plaqueta experimental, no només per la forma sinó per a la meua manera de fer, és a dir, nova per a jo: vaig crear un experiment literari, audiovisual, tecnològic i unes quantes coses més. Va ser tota una novetat realitzar aquesta plaqueta, que si bé no va guanyar sí que va meréixer l'atenció del jurat (d'una gairebé cinquantena de propostes, en la Pahissa van exposar-ne cinc: això és un esclafit en el meu cas!).

La plaqueta tenia com a idea agafar versos del poeta, gravar-los recitats i combinar-los amb imàtgens i fragments de vídeo de manera que tots dos adquiren un sentit comú: el de l'internet, la recerca i l'amor no trobat. Pense que va ser una proposta engrescadora i n'estic molt pagat.

Tornat del viatge, passat un any, caldrà recrear aquesta plaqueta en una forma que tinga més possibilitats de ser exposada el dia que s'esdevinga l'oportunitat.

D'un aplec de poesia

Aquest dissabte s'han aplegat uns quants poetes que s'havien presentat al concurs de poesia subversiva Hac Mor, en una selecció d'aquelles que eren les propostes més interessants. Jo he tingut l'honor de ser u dels convidats i me n'hi he anat juntament amb el Pau, que en va ser el guanyador. El lloc ha estat la Pahissa del Marquet, un edifici adjacent  al casal Marquet de les Roques, i que hom pretén convertir en espai d'Art i Natura enclavat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'organitzadora de tot l'esdeveniment ha estat la poeta l'Ester Xargay, a qui agraïsc moltíssim el convit a l'acte i també a dormir en aquell edifici, perquè tornar a casa aquell dia era enutjós (6 hores de cotxe).

 Allí ens hem trobat autors que tenen com a vessant poètic una forma de fer poc convencional, en què les paraules, les imàtgens, els programes informàtics creen un conjunt literari. He vist una línia poètica de la poesia en català que treballa el camp digital, una forma de fer en què tinc interés i estant allí m'ha fet tornar a ser diletant. (Roda i votla, sempre soc diletant i em fa la sensació que arribe tard a tot, ara amb aquesta edat). Però no només hi havia poesia, també hi ha hagut dansa, art i un poc de música perquè l'acte es va acabar amb un recital en què tots els convidats vam recitar, ballar, interpretar.

La jornada es va acabar essent de nit. Vam sopar els quatre que havíem de dormir en el recinte i vam enraonar de ço esdevingut i després d'altres temes. En alçar-nos i desdejunar-nos, també enraonaments i per a acabar comiats, desitjos de bons auguris i el convit de tornar a aquell lloc.

Com se'n pot entendre, l'experiència va anar molt bé; vaig conéixer gent amb que coincidisc en aspectes literaris, amb d'altres que no acabe d'entendre la proposta artística, però en conjunt una vivència d'aquelles que fea temps de què no gaudia i que tant de bo torne ben aviat.

D'un aniversari

Un dia com hui, però de vint anys arrere, vaig començar a treballar en l'ensenyament públic. Va ser una experiència molt molt negativa i em va fer adonar-me de quant havia canviat a pitjor l'adolescència en 10 anys de diferència: després va continuar el pensament i potser eren també unes altres les variables: una adolescència en un poble contra una de ciutat; situacions familiars; la percepció que tenia de l'estudi respecte de la de la resta dels meus companys; la bombolla que van ser els anys d'universitat.

D'un aniversari

Hui, però 25 anys arrere, me n'anava amb dues companyes més (l'Anna i la Dagmar) a Londres a estudiar d'Erasmus. Certament, i mirant des de la distància, és una d'aquelles experiències destacades com quan vaig anar a estudiar a València: lloc nou, allotjament nou, tot nou. Un altre nivell de separació familiar, espacial i fins i tot un cert punt temporal.

Aquesta estada va ser molt positiva, en conserve bon record, perquè no ho vaig passar malament i pràcticament tot va ser bonic. Hi vaig aprendre molt, vaig ser conscient d'una altra realitat i no la vaig viure d'una altra manera, banal o trivial, com he pogut saber d'una altra gent que ha fet de l'Erasmus una altra cosa (i ho deixe ací).

No pretenc mitificar aquesta estada, perquè ausades que vam treballar i estudiar i molt poc vam fer de vida bohèmia, però escric açò perquè han passat ja 25 anys, quan encara no havia fet els 22, i resulta molt impactant en la meua recta final de l'adultesa aquest colp massís d'anys passats.

De cinisme presidencial

Tornem a la idea d'acabament d'any. S'acaba i el MHP Ximo Puig es desfà en elogis vers l'escriptor Jovi Lozano, que ha tingut un mal rasquit (bé, ell i per extensió tots aquells qui ens estimem el país i la llengua pròpia del país, el valencià) pel tocat del menyspreu del lliurament oficial del premi Enric Valor de narrativa. Eixe Ximo Puig que em resulta un cínic perquè l'altre dia parlava de cosir el territori i es congratulava amb una nova empresa que uneix València amb Madrid: eixe és el territori que vol cosir i no el nostra país.

En fi, ara és quan encara molt més valencians salvarem els madrilenys amb els nostres diners que ens gastarem alli mirant musicals, menjant als seus restaurants, dormint als seus hotels o visitant els seus museus; com diu el nostre adn: ofrenant noves glòries a Espanya.

De felicitacions

S'acaba l'any i des de fa cinc o sis dies (20, 22 de desembre) la gent ja va desitjant un bon any 2023, com si encara visquérem fa 80 o 100 anys arrere i les coses foren mediates i no immediates. Certament, som animals de costums i sempre va lligat el duet bon nadal i bon any com cantava el Quimi Portet: com si el whatsapp, facebook, twitter i d'altres no ens permeteren dir-nos que tinguem un bon any fins i tot vint o deu minuts abans de la mitjanit.

També em fa desfici la dèria, l'obsessió de desitjar un bon nadal bé siguen partits polítics, els equips de futbol, els presidents, directors d'empreses, grups de música i tant d'altres. Ixes de comprar, saludes algú pel carrer, et mires el mòbil i tothom et diu bon nadal: el fet és que hom ho entén com un costum, una inèrcia més de la societat. 

Perquè, és clar, bona part de la gent que fa servir les xarxes socials o la missatgeria instantània per a desitjar-te un bon nadal són descreguts, no tenen fe, no els va el rotllo de l'església; que, roda i volta, és una tradició, un costum de desitjar pau, bondat i esperança, que si la saturnàlia i tot açò i allò. Però, des del meu punt de vista, no deixa de ser més que una autojustificació per a no haver de no dir res. Fa anys que no desitge bon nadal a ningú: no soc ningú per a atorgar-me aquest menester; desitjar i expressar alguna cosa en què no creus no deixa de ser falsia, automatisme, insinceritat. Posats en el tema, desitgeu un bon any, que com més va més malament es torna en qualsevol aspecte de la vida.

De cultura per a infants

En temes familiars hom parla d'omplir la motxilla als infants. Certament és una metàfora molt bonica, de criança i m'agrada perquè en definitiva la tasca de pares es fornir-los d'experiències. Endemés serveix a nosaltres com a pares d'omplir la nostra motxilla. 

Ara, val molts diners aquesta motxilla i és indignant que siga tan car sobretot per a moltes famílies el fet d'omplir-la.

D'intrusismes

Aquells qui traduïm... Aquest subjecte m'ha fet brotar un parell de capteniments. De bestreta, que no fora Aquells qui vivim de la traducció. El tocat és que jo també traduïsc però no visc de la traducció; aleshores, cada volta que es dia eixe subjecte jo em volia incloure en el grup però era conscient que no soc d'eixe món,  amb la qual cosa me n'he sentit no participant: foraviler.

Consegüentment, el fet de considerar-me poeta esdevé impregnat de la mateixa lògica: jo no soc poeta, no visc de la poesia; no puc formar part d'aquest col·lectiu i, doncs, foraviler una altra volta.

Comptat i debatut, resulta que soc professor que escriu poesia o traduccions, cosa que pot implicar que siga un intrús per a aquella gent que vol guanyar-se la vida poetitzant i traduint (o un furtapremis, en el cas que en guanyara, perquè no no seria ètic que prenguera a algú un reconeixement a la seua excel·lència).

Dels pressuposts d'Espanya

Venen els pressuposts i un altre any més s'indemostra el poder valencià: tant del partit valencià com dels diputats valencians dels partits espanyols.

Del cobrecaps i els polítics del país

Reprenc el tema del cobrecaps però ara des del vessant polític. Encara dura el ressó de les protestes per les xarxes i arriben a nosaltres les mostres de valentia, atreviment i moment de pèrdua de por d'aquestes iranianes que se'l lleven, tota una provocació, que ja sabem com es paga.

Però al nostre país els partits d'esquerra (la republicana, comuns i cup) han de suportar el xàfec de bastonades per la defensa de la llibertat que és dur el cobrecaps.

No arribe a entendre perquè aquesta esquerra considera que és un fet cultural aquesta peça de roba i la consideren un dret tret per a la dona a occident. Per la meua part, jo pensaré el mateix que les dones iranianes (i les d'altres països): si elles se'n volen desfer és perquè no és llibertat.

D'una (de tantes) mort absurda

M'assabente per la internet que hi ha hagut un assassinat d'estat contra una iraniana per dur el cobrecap mal posat. Hi pense i crec que més aïna la raó profunda deu haver estat la contestació d'aquesta jove contra els cerrils, que els deu haver dit que aquest cobrecap és opressor i consegüentment la deuen haver acusada de delinqüent de la moral i, doncs, acusació, judici i sentència.

Com a home occidental se'm fa difícil defensar públicament la convicció que aquest fet de dur el mocador és opressor contra les dones. Més que res perquè les raons que hom addueix (si la dona ho vol, és decisió seua; també hi ha una opressió per obligar les dones a dur poca roba; que és un fet cultural, etc), més encara aportades per dones, s'enfoquen cap a una idea: tu ets un home, no vulgues ser un explicadones, perquè no hi tens res a fer. Amb la qual cosa jo entenc que fa que em convertisca en un equidistant i en aquest cas l'equidistància és sempre contrària a la igualtat.

Amb tot, continue pensant que un cobrecap en aquest context és una opressió contra la dona i no hi ha justificació.

D'una suposició lingüística

Tinc el convenciment que els valencianoparlants nascuts els anys 30-40 són la demostració del gran succés en la introducció del castellà en la gran massa de la societat del país, és a dir, u dels passos per a fer possible la desaparició del valencià.

De bestreta, són els primers parlants que han esdevingut completament bilingües gràcies a l'ensenyament obligatori del castellà i la prohibició del valencià. Ni sos pares ni avis "van gaudir d'aquest privilegi" i no van tenir la capacitat com aquests de poder triar en quina llengua parlar als fills i de retruc als nets. Certament, la gran massa general dels nascuts en els 30-40 són els que han estat capaços d'educar en castellà els fills i a més a més, si no ho van fer, són els capaços de parlar-lo als nets, si aquests fills han decidit fer el canvi: és el gran succés de l'educació franquista.

També cal dir que si no han fet aquest canvi d'idioma són els facilitadors de la introducció d'interferències lingüístiques del castellà, especialment en el llenguatge infantil, amb la introducció de vocables com: abracito, dinerito (o dineros), caballito, ossito, fins al punt que han esdevingut tan permeables que alguns d'ells diuen sense cap problema escoltar en lloc de sentir, raig (o rayo) en lloc de llamp, mayo junio i julio en lloc de maig juny i juliol o està plovent en lloc de plou.

La meua conclusió és que és un convenciment, totalment personal, que no sé si és compartit o se n'ha fet algun estudi rigorós que el tombe.