Un amic té un capteniment d'aquells importants: sobre els amics. Ell parla de com es fan i es desfan els amics i fa una anotació d'aquest fet respecte del tarannà valencià.
Amb tot, un fet importat sobre els amics potser és quina funció han de tenir els amics, grosserament dit, per a què serveixen els amics. Per a contar-los les alegries? Per a contar-los les penes? Per a escoltar-los les seues alegries? Per a escoltar-los les seues penes?
La Declaració universal dels drets humans, en l'article 2 del qual hom diu que
"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."
Tot seguit mire què diu la Constitució espanyola en el capítol segon, en l'article 14
"Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
L'últim text és d'una llei valenciana, per tant nostra, la Llei 14/1986 General de Sanitat, en què el punt 1 de l'article 9 diu pel que fa a als drets dels usuaris de les administracions sanitàries públiques
"Al respecte a la seua personalitat, dignitat humana i intimitat sense que puga ser discriminat per raons de raça, de tipus social, de sexe, morals, econòmiques, ideològiques, polítiques o sindicals.
Prengueu consciència de quina paraula no es fa esment en la Constitució i en la llei valenciana; aleshores entendreu perquè ens passen les coses que ens passen als valencianoparlants.
Un afegit: en la llei valenciana hom no fa cap esment de la sanitat privada.
Afirmava un pintor que fa crítica d'art que no pel fet de tenir un estil, fins i tot un estil marcat i que vaja contra d'allò establert o acadèmic, no et converteix en un bon pintor, en un artista genial.
Ho trasllade a la poesia i a la meua en concret.
En el text d'abans parle del Pere Aznar i d'un tema que esmenta en l'entrevista que li fan. Continuant amb aquesta, voldria parlar d'un fet que d'alguna manera afona més encara el català i de retruc les altres llengües espanyoles que no són el castellà. El Pere és u de tants dels humoristes guionistes etc. que treballen en els mitjans de comunicació que tenen seu en Madrid. És u dels tants talents que han de guanyar-se les garrofes, però amb la desgràcia que per raó que en castellà ens entenem tots i és des de Madrid on hom pot triomfar o esdevenir algú, doncs el futur d'algú ha de passar per allí i fer servir eixa llengua: ja sabeu, la dels 47 milions o 500 milions de parlants.
El drama és que centrípetament Madrid s'emporta a treballar els talentosos que parlen aragonés, aranés, asturià, basc, català, extremeny, gallec, amb la qual cosa hom impedeix que hi haja un represtigiament d'aquestes llengües tan castigades pel supremacisme dels espanyolistes i també que aquestes llengües assolisquen la riquesa, les possibilitats d'un registre humorístic, de manera que el castellà creix en registres i es altres llengües es tornen simples imitadores i manllevadores del castellà.
Tristament, una fuga de cervells que té per raó de ser els diners, guanyar-se la vida dignament però tot empobrint la pròpia.
He llegit una entrevista al Pere Aznar en què parla del seu alcoholisme. M'ha vingut al cap com els valencians (bé una part dels valencians però que se'n fa ressó) fan bandera amb orgull del consum de l'alcohol: començant per la cerveseta de la Mediterrània que un grup de música vindica, habitual en els esmorzars, esmorzarots de la terreta; continuant per la cassalla en què dues o tres marques se'n disputen l'excel·lència i són l'objecte de desig, de consum i d'aplaudiment en casaments o àpats de festes majors; i acabant amb el vi, que s'empodera com a beguda gurmet i fina, però que no deixa de ser alcohol.
Comptat i debatut som un país d'alcohol i se'n fa propaganda, vindicació i defensa, amb la qual cosa qui tinga problemes d'aquesta classe té una muntanya a superar, que és l'omnipresència festiva. Que el Pere faça aquesta confessió se'm fa un tant estranya (alerta! no per ell) sinó perquè en la seua faena de còmic i habitual de programes despreocupats, no tinc la sensació que fora inhabitual blasmar-hi el comboi regat amb alcohol.
Aquest mes d'abril ha estat bonic perquè hem estrenat un espectacle poètic a València i a més a més l'hem repetit a Barcelona. El fet a destacar és que per primera volta recite a Barcelona: tants anys que tinc i que estic en el món de la poesia i ha estat ara que he tingut l'oportunitat de poder recitar allí: tot gràcies a la iniciativa del Pau Rodríguez, que ha bastit aquest espectacle i que va voler de totes totes que els barcelonins ens escoltaren: a jo, a ell i al Pere Ciscar.
Aquest espectacle (Destrois: combois deslírics) em retorna als orígens de la meua poesia i m'esperona a recuperar aquell vessant poètic que tenia de jove i que per coses de la vida d'inseguretats i incomprensions havia deixat molt de banda. Gràcies al Pau ara (el Pere hi ha estat sempre) pense que fa gairebé vint anys, possiblement tenia una visió poètica molt trencadora, subversiva i que per culpa d'allò no l'he desenvolupada.
Sempre és hora, diuen, però tinc el neguit que podria (podríem) haver creat coses grans i, doncs, tenir un recorregut molt llarg.
Un amic ha guanyat un premi. Me n'alegre, perquè l'estil literari amb què ho ha fet és semblant el meu; també perquè és publicat en una editorial que no es caracteritza per publicar obres aitals. Finalment, ha estat un premi, és a dir, que deu haver estat en competència amb altres poemaris tradicionals.
Aquest esdeveniment m'ha fet pensar en la meua obra, en la tècnica i en el tema. Com per causa d'aquesta manera de fer (i també pel tarannà dels premis) he hagut de bandejar-los i he hagut de cercar expressar-me poèticament en la forma tradicional per a vore si quea algun premi, cosa que no ha passat mai (bé perquè no era prou bona, bé perquè ves a saber).
Al remat, aquest amic ha guanyat un premi i ja no em trobe tan sol en aquest món de poesia rara.
.
Apareix en premsa que els de l'America's Cup, concretament els de Nova Zelanda, volen tornar a València i com que l'ajuntament finalment ha dit que no (finalment, perquè van estar un temps pensant-ho i fent càlculs), han anat a embotinar una altra ciutat: Barcelona. (Quina bona sort que no hagen triat cap altra part del País Valencià: per exemple Alacant, que ja té experiència amb la Volvo Ocean Race. Cal afegir, que ni els mateixos novazelandesos la volen, perquè Auckland hi ha dit que no).
El fet és que ara ha tocat als barcelonins i per extensió als catalans haver de fer cara a aquesta competició de vela que tanta mala maror, desguassos de diners i podrimenta política va dur als valencians del capicasal i de la resta del país. Segons aquest article, la festa de la mar va costar 1.847 milions d’euros; trobe que és una obscenitat de diners la que hom va gastar en aquells anys, més encara si tots eixos diners venen de la caixa pública, la nostra.
Comptat i debatut els nostres germans catalans ens prosseguiran en l'aventura marinera amb un cost públic de 40 milions segons diversos mitjans. Aleshores m'assalten unes quantes consideracions: primera, eixos 40 milions que venen d'un fet extraordinari, no s'haurien pogut invertir també de manera extraordinària en alguna altra necessitat? Segona, quina serà la factura total final de al caixa pública en acabar l'esdeveniment? Són els catalans molt millor que els valencians perquè suposadament ells no tindran mala maror, desguassos de diners i podrimenta política?
Vorem.
Aquest blog fa anys i fa anys també la meua poesia. El fet a destacar és que amb tot aquest seguit de temps no acabe encara de trobar el lloc meu en aquest moment sincrònic de la literatura valenciana. Una raó pot ser la manera d'escriure, d'entendre, la creació poètica tan poc acostumada, tan poc premiada (i, consegüentment, tan poc publicada), al país; amb la qual cosa es fa evident més encara aquest apartament del païsatge valencià.
També pot ser que tota la producció poètica siga irrellevant i esdevinga negligible, cosa que duu a restar també apartat del païsatge poètic; o pot ser també que no puga trobar un nombre considerable d'escriptors semblants amb qui poder fer colla i no sentir-me tan foraviler.
Quan hom va permetre l'adopció a les famílies homosexuals una part de la societat no hi estava acord. D'entre els arguments que hom adduïa hi havia aquest: que els infants acabarien esdevenint homosexuals. Aquest argument duu inevitablement a considerar açò: ¿és que els infants han de ser educats a ser decididament heterosexuals? ¿ Per què una parella homosexual no pot orientar la sexualitat de son fill de la mateixa manera que ho fa una heterosexual? ¿Per què hauria de ser una irresponsabilitat convertir un infant en homosexual, tot dient que serà un desgraciat i un miserable, si tot just també hi han desgraciats i miserables heterosexuals?
Al remat és una qüestió que l'infant vaja descobrint la sexualitat d'acord amb l'edat i que ell mateix faça la seua decisió.
Enraonem de la faena i de quant ens en podem sentir mediocres; certament, arribem a la conclusió que ho som un poc.
Un amic poeta envia uns enllaços a ubes formes alternatives poètiques. Els pegue la mirada i em sotraguen: pel fet que siguen considerades poesia; que puguen arribar a tenir valor d'objecte de culte; que són un món diferent del món corrent de la poesia.
Els mire i me'n vaig arrere més de deu anys, a les beceroles de la meua poesia, de la meua acció poètica. Pense que anava perdut però que potser si haguera continuat eixa via, ara tindria un bon bagatge en poesia experimental. Pense també que una raó de no haver continuat ha estat el fet de no ser considerat el pallasso immadur de la poesia i gaudir d'una acceptació de la colla poètica.
Gràcies a eixe amic i als enllaços enviats potser hi ha una represa d'aquella poesia.
En l'enraonament hom diu el cas d'algú que prefereix guanyar un premi per a publicar un llibre que aprofitar l'oportunitat d'una publicació sense premi (això sí, en una editorial no tan important). Certament, el premi és molt abellidor: 2000, 3000, 5000, 8000 euros!
Fa temps que jo n'he fet el càlcul: 10% de la venda del llibre per a l'autor, per exemple 1'2 euros si el llibre en val 12, d'una venda total de 40, 60, 120 llibres? A tot estirar són 144 euros, per un llibre de poesia en català al País Valencià.
Agarra els diners i corre.
Em dic que no vull participar en més certàmens poètics i no m'hi faig cas. Enguany ho he fet en dos, de forma breu: u de micropoesia i un altre de plaqueta: el resultat en tots dos és fracàs. Del primer concurs, reusaré eixos poemes curts en qualque artefacte literari que puga esdevenir real amb el temps. Del segon, he fet publicar-lo talment com he fet altres vegades. Aquest segon no tenia espera i havia de ser publicat ja perquè tenia una raó de ser i si bé que si haguera guanyat m'hauria endut uns diners considerables i una certa fama (tristament necessària per a continuar essent presents en el món de la poesia), encara ara hauria d'esperar un any fins que fora pública.
Pel que fa a la meua proclama de no participar en premis literaris, continue amb la idea de no presentar-m'hi. Vull dir, no he canviat de parer de pensar que no, que no crec en els premis, en allò que representen, en el fet d'escriure en vista a un premi.
Parlem de renúncies, cadascú d'acord amb la realitat pròpia; de renúncies i de reeiximents per aquest motiu.
Amb els anys passats, la perspectiva és diferent i si enlllà hom no n'era conscient, ençà s'amostra injust o càndid o llefiscós.
Hom no pot dir que ens posem al dia, perquè gràcies al whatsapp sempre estem actualitzats; però es fea menester eixa conversa i hom va rebutjar a mirar una pel·lícula (dos hores de silenci que malbarataven dues hores d'enraonaments) per a estirar, sucar, al màxim el temps.
Certament ens posem al dia en persona: dels projectes de traduccions i de la possibilitat de publicació; de la poesia pròpia que no sembla que va enlloc; de com el món de la poesia és a voltes hostil i ple de sorpreses desagradables; d'unes quantes decepcions que dolen; de la fal·làcia dels premis literaris; de llibres de poesia extraordinaris i mediocres; de poetes jóvens que són un reflex de l'abís a què ens aboquem els madurs; de què farem en la vellesa i amb la vellesa.
La nit va ser la indicada.
Semblava que fórem en un pis d'estudiants de vint anys, però el fet cert era que hem arribat als 45, plens de càrregues familiars i de faena i les copes eren d'esperituosos sense alcohol i sense sucre.
Va ser la nit propícia perquè vam parlar de literatura, com un desfici que calia ser ofegat; la nit va ser alhora curta perquè ja no érem estudiants que es podien pelar les classes al sendemà, sinó madurs que els esperava eixe sendemà els deures familiars i s'han de deixar per a parlar moltes més coses: serà més avant en un esmorzar, en un berenar, en una presentació...
Però la nit, la nit és ço que té.
Me'n vaig a la Plaça del llibre i arribem a la conclusió que fer presentacions de 20 minuts és una pèrdua de temps i una despesa de diners. També arribem a altres conclusions: que hi han editorials que maltracten els seus autors en no reservar-los un espai en la programació o que potser hi faltaven altres veus d'autors que no són del roll.
Complim el desig d'escoltar i de firar algun llibre i fem colla per a la prèvia i el sopar. Parlem de poesia pròpia, de frustracions o de projectes. Faig una foto del grup i m'adone que som quatre pardals, que no hi ha cap figa; pense que som grups tancats i que on són les dones.
Ens n'anem a dormir però la conversa a dos s'allarga fins a les dos: més de frustracions, de projectes, de coses que es podrien fer bé però que no s'hi fan.
El sendemà és una hora endarrerida i me'n torne prompte a casa. Hi esperen unes noves obligacions.
Enyor i nostàlgia; un temps perdut i un avenir a voltes antipàtic.
