Mirar cap arrere

Quan era a punt d'acabar la carrera la meua idea (dis-li també il·lusió) era fer el doctorat; però per raons de diners (dis-li haver acabat el cicle de la beca, haver de trobar faena mentre feia el CAP, estudiar idiomes i haver de pagar el lloguer del pis a València), doncs ho vaig haver de deixar córrer. També és cert que una lectora habitual d'aquest blog me'n va dissuadir (és genuïna aquesta paraula?) de fer-ho perquè hi va quedar decebuda. Aleshores, amb aquest paquet a les mans, doncs no l'he fet.

Ha passat ja un bon grapat d'anys i ahir em va prendre aquell aire del record del doctorat. Vaig pensar si estaria bé fer-lo ara, i cap a on tiraria el meu estudi de tesi. La conclusió és que potser no faria cap tesi sobre literatura actual, ni potser medieval, fet i fet, ni literària; supose que en faria una que tinguera a veure amb la llengua. Possiblement faria una tesi que relacionara la sintaxi diacrònica i dialectal (de moment no hi inclouria la diafàsica, que pertany també a la variant lingüística segons l'usuari) amb la normativa i en comparació d'altres llengües. Dalt o baix el que estic fent amb el blog dels dubtes.

Ara, de moment m'hi retenen dos coses: d'una banda, aquesta tesi es presenta llarga, de molta faena i de poca llibertat d'horaris i implicaria cercar els professors adequats de les universitats valencianes; d'una altra, encara mantinc el pacte que vaig fer amb la dita lectora citada més amunt (d'on amunt és un element de la cohesió referent a la dixi, en aquest cas discursiva) que implicava fer la tesi junts (ço és, compartir l'experiència dels estudis, -bé, ella els reprendria- que no el tema de la tesi, perquè supose que ella tiraria per una altra banda).

Tocar els ous

No hi ha cosa que em pegue més tort que un religiós parlant hipòcritament. Ara el levante treu aquesta notícia, de què extrec aquests dos fragments.

L’Església, en ratificar constantment la dignitat de la persona humana utilitza (...), com a mètode propi el respecte a la llibertat. Per això prevé contra el perill del fanatisme o fonamentalisme dels que en nom d’una ideologia amb pretensions de científica o religiosa, creuen que poden imposar als altres hòmens la seua concepció de la veritat i del bé. No és eixa l’índole de la veritat cristiana. D’ací que és necessari rebutjar l’acusació que l’Església, quan proposa una doctrina sobre la veritat de l’home i la moral, siga un perill per a la democràcia i una fillola o inclús promotora del fonamentalisme.

Per a contestar a açò, llegiu aquest text.

També diu açò:

a la lluita retòrica, es va llançar el purpurat d’Utiel en un discurs dur posterior en què va condemnar "la nit fosca de l’ateisme col·lectiu del nostre temps" i la "forta fallida d’humanitat" d’una societat que té "unes aspiracions o ideals prevalents com a benestar, diners, sexe, evasió, el gaudi narcisista, el viure 'bé' i 'gojar', el consum i gaudir del cos i de la vida en llibertat omnímoda, i la permisivitat."

Idò, ¿ara resulta que jo sóc tot això? Seyor Cañizares, pareu de tocar els ous a la gent que ha fet de l'ateisme la seua forma de vida. En lloc de demonitzar-me, feu-vos-ho mirar, que en això de gaudir el cos, ben bé que ho saben els sacerdots pederastes que tan bé afilleu; que en això del benestar i diners, ben bé alguna cosa n'ha de dir el banc Vaticà i el Vaticà mateix; que en això de viure bé, ben bé ho deuen saber bona part dels jerarques religiosos: grassos, llepafils i que no s'embruten la roba.

Senyor Cañizares, ves a saber si a voltes és millor una orgia de sexe que la repressió que amaga les vostres paraules.

Greuges comparatius

Que a aquells de Catalunya a qui agraden els bous en plaça s'hagen de desplaçar fora del seu país per a veure'ls, doncs els dic mala sort. És el mateix que ens passa als valencians que volem veure pel·lícules d'estrena en la nostra llengua: que hem de fer més de 400 quilòmetres al nord per a fer-ho.

Em fot jo, et fots tu.

Aquesta setmana passada ha tingut lloc una trobada d'escriptors a Gandia, promoguda per l'IMAB (organisme dels arxius i biblioteques). Ha estat un aplec que esperava des de juny amb moltes ganes, perque quatre anys enllà ja se'n va fer un altre de semblant, del qual vaig eixir molt satisfet. L'esperava perquè és només en ocasions com aquestes que puc conviure amb escriptors (ací els poetes quanyaven per majoria), però també podia posar a prova el meu fet poètic. Perquè el fet important és que, estant on estic, poc de comboi literari tinc (llevat de les quedades amb els amics saforencs), i aplecs com aquests ajuden a comparar la meua poesia amb el que es cou per la ciutat, quines veus noves hi han i com es recita.

Al tall fet, voldria destacar aquest verb, recitar. M'he adonat fins a quin punt gairebé tots els poetes depenem del paper per a recitar. Recital que he fet, recital que hi he acudit, tots hem necessitat el paper. Però la primera nit de l'aplec, la del divendres em va fer sentir ningú quan un grapat de poetes jóvens recitaven versos propis i d'altri de memòria, llarguíssims i, a més a més, amb gràcia. En plena festa d'improvisació recitadora, quedava molt lleig llegir, i és en ocasions com aquestes en què ço que cal demostrar és aquest domini de la poesia. Jo vaig quedar molt tocat per aquella ventada poètica; m'hi vaig sentir impotent, perquè jo volia recitar els meus poemes (no ja d'altri, sinó meus, encara que siga) i vaig quedar decebut amb el meu principi del Barranc dels Algadins (a manera de broma) i un prinicipi d'un poema meu, (i perquè el tinc de so de trucada del mòbil!). Al remat, si jo ho tenia agre, un paper més galdós, el tenien els narradors! És en situacions com aquestes que desapareixen esborrats pels poetes.

La resta de la trobada anava al voltant de l'escriptor, a grans trets, per a què serveix un escriptor, i si és necessari que siga visible en la societat. Etc.

Al remat, la part més trista per a mi va ser el comiat. Bona part dels escriptors tornaven a casa, a continuar engrandint-se poèticament, anant d'ací a allà, i jo em vaig emportar un rosegó ben gran, tot pensat si m'estic dispersant.

En capelleta

Als nostres dies, que un poeta veja l'obra seua publicada és més fàcil. Ara bé, malgrat aquesta facilitat, hi ha al voltant un grapat de fets que acaben de complicar-ne la recepció, ço és, anar més enllà de tenir el llibre editat.

El poeta encara depén d'un premi per tal de publicar. No només li assegura un bon pessic de diners, sinó també el permet despreocupar-se del desfici de fer la publicitat del llibre. Això sí, el premi ha de ser gros, gros, perquè aquests ja duen una divisa de fama, mig camí fet de popularitat. Si un poeta guanya un premi dels poc importants, se li presenta un panorama decebedor: pocs exemplars, poca publicitat, poc prestigi, etc.

Actualment, un poeta pot prescindir d'un premi literari per publicar, perquè amb les noves formes de publicació s'han abaratit els costs, però pot resultar fal·laç. El concepte barat és del tot subjectiu d'acord amb la butxaca del poeta que s'hi llança. Per tant, és barat, sí, però què entén hom per barat? Poden tots pagar-se una publicació?

De retruc, aquesta llibertat del poeta per publicar amaga també una trampa. Com fer arribar els llibres? Perquè, fet i fet, hom suposa que deu voler vendre els llibres, més que res per recuperar els diners despesos (i si pot fer un poc de caixa després, millor, per allò de dir que pot viure de la poesia). Així doncs, el problema de pagar-se una publicació apareix en la distribució dels llibres, cosa que implica que el poeta ha d'anar per les llibreries per oferir el producte; no cal dir que, com a fonamentals hi han Barcelona, València, Palma, però què en fem dels no tan destacats? És per això que els guanys que pot tenir amb les vendes s'esgoten quan s'ha de desplaçar a les poblacions a oferir el llibre. D'una altra banda, el poeta corre el perill de vendre el producte als cercles més reduïts: localment i també comarcalment, perquè l'àmbit d'acció de l'escriptor pot estar limitat a unes comarques limítrofes.

Aquest fet de vendre en cercles tan propers significa que la projecció és mínima: molts en seran amics, familiars i desconeguts de poc abast de repercussió i en nombre petit. És per això que el ressò serà poc pel fet que aquest compradors i lectors a grans trets tenen una incidència social baixa (no gaire mitjana), i potser no arribarà als cercles poètics importants. Evidentment, això es solucionaria fent enviar poemaris als crítics habituals de premsa i de revistes; però donada la sobreabundància de publicacions, serà menester encantar el crític perquè es fixe en el poemari de qui s'ha atrevit a publicar-se (en moltes ocasions, editorials força desconegudes, i doncs, amb moltes probabilitats de no ser presos en compte). Al capdavall, tot dependrà de l'extensió de la capelleta literària a què pertanya.

Al remat, que un poeta invertisca en la publicació del llibre seu anirà acompanyat de manera pejorativa de la imatge d'un escriptor interessat, que truca a les portes de biblioteques, clubs de lectura, regidories de cultura o aules d'institut, i barat a un local, el poeta xarra i xarra amb la confiança de fer algunes vendes (condicionades també pel preu de venda del llibre!, cosa que pot provocar-li remordiments).

Com ja s'ha dit adés, publicar és fàcil i les noves tecnologies hi ajuden: els poetes poden escampar els poemaris creant-se un blog, enviant els llibres en format PDF a una llista ben llarga de correus electrònics, que té el perill de ser rebutjat pels servidors per spam presumpte), però açò serà sacrificant guanyar-se els cèntims (i de retruc, la reflexió que haurà de fer-se el poeta: gratis però conegut, o desconegut, però cobrant?). Aquesta mena de publicació té totes les de perdre, perquè el llibre físic encara és objecte fetitxe. Els lectors encara aprecien el tacte i l'olor del paper, necessiten passar les pàgines, el ritual mil·lenari. Tampoc consideren que un arxiu PDF no és un llibre, perquè no pot ser desat en una prestatgeria, i fer-lo fora mitjançant la impressora lleva el glamur a la cosa. Fins i tot, hom pensaria que la crítica no prendria cap mena de consideració com a obra farcida de grans poemes, el dit arxiu PDF o un blog d'internet, és a dir, no les consideraria dignes.

Per acabar, doncs, les noves tecnologies ofereixen la possibilitat real que els poetes puguen veure l'obra publicada, però caldrà superar un bon grapat de barreres. La poesia del segle XXI ja no és la del segle XVIII o XIX, per exemple, i serà menester que canvie la mentalitat de tots els actors de l'obra: autors, lectors i crítica, els que més.

De fa temps que em rodola pel cap un neguit i com que no trobe un enfocament satisfactori per a reflectir-lo en un text, faré una enquesta.

Passats un any o dos, el Dospoals hauria de:

a) Tancar tots els blogs i dedicar-se a llegir més llibres.

b) Abandonar el vessant lingüístic en profunditat, perquè li lleva temps a pensar per a escriure.

c) Parar d'estudiar idiomes i llegir més llibres, traduïts en aquest cas.

d) Renunciar a l'institut i ocupar-se de la literatura.

Regal o ensurt...

Aquesta nit s'escaparà una animeta perquè no tornarà del lloc d'on ha eixit. S'espererà, i es manifestarà a Barcelona la setmana que ve! Compte amb l'animeta, amagueu els xiquets...

De visita per Andorra, Andorra

U dels nostres països veïns és un cabàs de sorpreses. Llegint per la Viquipèdia la història del Pas de la Casa, em trobe que a Andorra també hi ha secessionisme! Alça, tu! Serà possible?! Ai, Ramon, com està el món. Més encara, si llegiu la versió en portugués, a més d'u li pot caure l'ànima als peus des d'un punt de vista sociolingüístic!

He estat a Andorra quatre voltes, totes en la capital, l'estada de les quals eren d'un dia. Ara, aprofitant un bon grapat de dies de festa de què disposat, he volgut fer justícia al nostre país veí i he decidit visitar la resta de pobles (amb visita comercial a la capital inclosa, no cal dir).

És un gust comprovar que els treballadors d'organismes públics et parlen en català, amb accent francés, castellà o portugués, que els costa fins i tot, però t'hi parlen. Quina diferència amb València. També és un goig trobar les cartes dels restaurants en català, no com al meu poble, valencianoparlant totalment, i encara els propietaris es neguen a oferir les cartes en la nostra llengua.

Tanmateix, als supemercats trobem tot de productes etiquetats en francés i en castellà (uns quants en català, d'aquells qui fabriquen productes artesans). És una llàstima que aquest país no tinga una llei com hi ha a Espanya que obliga a etiquetar els productes en castellà. També és estrany que els andorrans, amb la llengua oficial catalana, hagen de veure les pel·lícules en castellà. Més encara, pel que fa a la música, hom segueix la classificació següent: internacional, nacional i català (per exemple, al centre comercial River). ¿Com es menja que la música nacional andorrana siga d'autors com David Bustamante?

Més coses estranyes: he mirat per les botigues d'esport per veure si trobava alguna samarreta de futbol de la selecció nacional, n'he vistes d'altres seleccions, però de la d'Andorra, no. Em vaig acostar a la federació andorrana de futbol i allí em van informar que no en tenen, que de moment no han decidit fer-se publicitat. Això sí, pots comprar-te l'espanyola, la francesa, la brasilera, la del Barça, la del Porto, etc.

Si heu de passar uns dies a Andorra, és recomanable llogar-se un hotel o un apartament fora de la capital o de qualsevol nucli urbà, tot Andorra és pràcticament zona blava i l'aparcament resulta car (bé, llevat de la primera hora a Sant Julià, que és de bades). Si ho feu als afores, els establiments hostalers disposen d'aparcament gratuït, i si s'ha de visitar la capital o els altres pobles, la millor opció és l'autobús. Ara bé, si la vostra idea és carregar, ací sí que és convenient deixar el cotxe als diversos aparcaments.

Parlant de compres. L'alcohol és barat, paga la pena si sou bevedors de marques rares i bones. Si ço que vos interessa és el formatge, mantegues, etc. no paga la pena si no és que dugueu una nevera. Pel que fa al xocolat, és un enganyabovos: les marques que tenim al país són les mateixes que hi han a les botigues d'andorranes, fins i tot el Valor té el mateix preu. Més encara per als xocolats de graduació alta, l'únic que és diferent i que paga el preu és un xocolat suís, Alperose, 300g 2'20€ 74%. Però també podeu trobar un xocolat belga, molt famós allí per l'embolcall, que costa 6€ els 500g 70%

Un amic em deia que Andorra no té tant per a veure, més encara tenint tants dies. Li done la raó: ací s'ha de vindre a esquiar i a fer senderisme. A mi, ja m'ha anat bé, perquè he aprofitat per veure uns quants pobles, unes quantes esglésies i un parell de cementiris.

Una de les impotències més monstruoses de la vida

El PSOE (ATENCIÓ, CAVALLERS, EL PSOE) ha decidit tombar sense ni tan sols arribar al parlament la ILP Televisions sense fronteres, amb la qual podríem veure els canals en català ací al país, de manera legal. L'argument per a la negació ha estat que això valdria diners. Per a què serveixen 600.000 signatures si no se'n fa un debat, i després, si voleu, tombar-ho?

Mireu, em sent realment menyspreat i de veres no sé ni com desfogar-me per aquesta mala passada. Ni dient

FILLS DE LA GRANDÍSSIMA PUTA, CABRONS, MALPARITS

podré calmar la mala llet i el desencant per aquesta merda de polítics que hi ha (la paraula neguit es queda massa xicoteta). Realment, no tinc cap gust de viure ni en aquest país, ni en aquest estat. Com es pot viure amb alegria en un territori que nega d'aquesta manera poder viure en la llengua pròpia? En un país on constantment se'ns tira per terra la llengua? En un país en què viure en valencià de manera natural és una quimera impossible?

Senyors del PSC, l'enhorabona per formar part d'un partit que s'estima tant la vostra llengua. Senyors ERC, ja vorem com eixiu d'aquest merder. Senyors de CiU, quina grandesa.

Senyors del PSPV, per què la gent vos ha de votar, còpia miserable, quan hom té l'original?

Alegra'm el dia

Ahir vaig anar a la manifestació de València i vaig trobar aquesta situació dramàtica dins de la comicitat. Em gire i veig que un xic esquifit i alt insulta una dona de la manifestació (que duia la bandereta dels 25 anys de les Escoles i tot açò i allò) i pel que vaig capir l'insult incloïa la paraula catalana: catalana de merda, puta catalana, és a dir, qualsevol insult que ataque la nacionalitat de la xica (una altra cosa era que la xica fóra en realitat catalana). Fins ací normal. Doncs ara ve el drama i la comèdia. Acompanyant el xic estava la xicota, més baixeta. D'una revolada, s'assolta de la mà i li diu en castellà: escolta, que jo sóc catalana! L'altot es va quedar de pasta de moniato: ja havia begut oli; l'havia ben ficada. La resta de la història la vaig observar mentre s'allunyaven caminant: ell que intentava reprendre el contacte corporal i ella que l'enfugia. Evidentment jo me'n vaig somriure una bona estona, mentre aquell xicot ves a saber com va eixir d'aquell bancal on s'havia clavat.

Vària de viatges

Moltes coses he trobat en aquests viatges d'estiu. En primer lloc, al Pirineu s'ha d'anar preparat: a l'hivern per a esquiar i a la resta de l'any per a fer senderisme. Si no portes en l'equipatge adient et pots avorrir més que una mona si ja has vist abans els pobles més destacats.

El català a la franja no està com per a tirar-hi coets. Pels pobles que hi he anat no hi havia a penes cartells, rètols, etc. en català. El genocidi lingüístic va per bon camí.

A Hamburg hi ha gent que es fa les cerveses com si foren gots d'aigua quan tens molta set. He vist beure's un litre de cervesa en a penes mitja hora, sense picar res de menjar. De fet, jo n'he begut en un dia un litre i mig (un litre al vespre) i el cert és que, d'embriaguesa, no n'he notada gaire.

A Oslo, els caixers dels supermecats es veu que no toquen les monedes. Quan has de pagar amb xapetes, les has de ficar en una maquineta que ja et donara la torna; fins i tot, si pagues amb bitllet el caixer, les monedes de canvi te les dóna la mateixa màquina. També cal avisar que, igual que Estocolm i Copenhague, et cobren uns diners per l'envàs, que hom tornarà quan portes els envasos a l'establiment i els claves en una màquina de dipòsit.

També he trobat dones musulmanes en diversos graus de tapamenta corporal. Ens queixem de com estan a l'Afganistan i a casa nostra europea continuen igual de reprimides.

Oslo

Per a rematar els viatges d'estiu, he continuat amb Oslo, una altra de els capitals escandinaves que han caigut al sarró. Aquesta ciutat s'assembla a Hèlsinki i també a Estocolm: ciutat portuària, amb edificis destacats dels darrers segles i amb una dispersió municipal àmplia, és a dir, que té molt de terme i hi podem trobar nuclis de població per ací i per allà.

El fet més destacat és que és molt car, caríssim. No és una destinació per a famílies amb xiquets i de renda mitjana baixa, perquè la despesa que comporta aquesta mena de famílies és gran i allí es multiplicaria per dos o tres: dos dels imposts d'IVA són del 25% i del 14%, quan ací són 18% i 7% o 4%. Un exemple: un pot de Coca-Cola d'un supermercat val 13 corones (1'7€) o un kebab i refresc 75 corones (10€).

D'una altra banda, la ciutat és bonica; té una xarxa de transport molt diversa i un grapat de museus ben interessants, en la línia dels museus de Londres: històric, pintura, història natural, arquitectura, etc. Com a detall curiós cal dir que la ciutat té els dos quadres del “Crit” de Munch: els dos, els va pintar ell i estan en dos museus diferents. Per cert, parlant de Munch, des del meu punt de vista, un poc sobrevalorat.

Pel que fa a l'hotel, Anker, estava prou prop del centre i era molt agradable i nou. El desdejuni buffet espectacular amb una varietat molt gran de menjar.

Al remant, i igual que he fet amb Munic, voldria destacar els parcs que hi han. Són impressionants i esdevenen un contrast amb la pobresa de verdor (estanys i arbres) que tenim al país (llevat de les mostres honroses dels Vivers i el llit del Túria valencians).

Pells fines

De les festes de poble no m'agrada el fet que siguen patronals i no majors. M'explique. Als pobles d'aquest país les festes són patronals i van adreçades a un patró religiós. Ser fester va lligat indissolublement a participar en qualsevol acte religiós que estiga en el programa de festes: processons, novenes, misses, etc. És per aquesta raó que no seré fester a les festes del meu poble: com que no m'agrada, doncs, allí no em necessiten, què hi farem.

Lligat a açò, voldria comentar dos fets. El primer: al llarg dels anys de docent, he vist que molts alumnes no agafen l'assignatura de religió (em pareix bé) i quan els hi demane la raó, em fan escarafalls i diuen que això no va amb ells i tot açò i allò. Ara, quan jo els dic si es faran festers, idò i tant que es faran festers, i aniran a les misses i passejaran el ciri mudats i amb cara seriosa. Quan es tracta de festa, ja pot ser col o bleda, que ells, per la festa, s'ho empassaran tot.

La segona: té relació amb el que acabe de dir i amb això que ha passat a Ròtova, a la Safor. Un fester, dels jóvens, a l'hora de combregar s'ha tret l'hòstia de la boca i la tirada en terra; el retor s'ha enfadat, ha pegat una hòstia a un altre que passava per allí, aquell li la tornada i ja tenim el ball de Torrent fet. De seguida han eixit les veus que clamen que això és una falta de respecte, que això és faltar a les creences personals. Doncs bé, jo podria dir que tenen raó, que això no estava bé.

Però, mireu, estic més que cremat, i a tindre la pell fina també sé jugar jo. Doncs me n'alegre, que algú haja comés un tipus de sacrilegi. Que es foten aquells qui s'arrapen a l'argument que és un sacrilegi. ¿Fa mal que els trepitgen allò que més volen, allò que consideren més important en la seua persona? Que s'aguanten, que s'ensenyen, perquè a mi, de fa anys que la mateixa església catòlica es torca el cul amb el valencià, que és una cosa que m'estime d'allò més (en terme metafòric, sagrat). Si els catòlics (i més encara els valencians) es foten que no hi hagen misses en valencià, si protesten només hi han intents de fer-ne una, o si boicoten qualsevol intent de normalitzar la nostra llengua en aquest camp, doncs que n'aprenguen.

Jo no hi creuré, però que no em toquen la llengua.

Munic

En la represa dels viatges estiuencs, he fet un sojorn a Munic. No està gaire malament i és una bona ciutat com per a fer una escapadeta d'aquelles que hom podria fer a Londres. De les coses que cal destacar és la monstruositat que deu significar l'Oktoberfest. No he vist mai en directe la celebració d'aquesta festa, però després de veure l'espai on es munten les paradetes, allò deu ser espaterrant: per la quantitat de gent, per la quantitat de cervesa que s'hi beu, per la infraestructura que maneja. De veres, monstruós, i em plantejaria anar-hi el dia de festa grossa; potser seria menys ofegant anar a una de les tantes cerveseries que hi ha al centre històric de la ciutat. Per cert, cervesa bona, barata, si la comparem amb la d'ací.

Pel que fa a la resta del tema, la ciutat no m'ha resultat espectacular pel que fa a les construccions (esglésies, edificis massissos, fonts), però té un parell de parcs que conviden a descansar després de caminades llargues. L'hotel Schweiz és agradable, ben fornit i nou. El desdejuni buffet complet i es pot menjar fora al balcó, cosa que vaig fer, seguint el costum alemany d'aprofitar el bon oratge a l'aire.

Qui mesura què i com

El president aquell de la diputació no es va estar de dir que calia rematar-los tots per dir aleshores. És a dir, que em mataren, perquè jo també sóc d'aquells professors que diuen aleshores; ras i curt, una amenaça que si fóra dita per un etarra ja haurien sonat totes les alarmes. El superior pot acarnissar-se amb l'inferior. El jutge no l'ha penat de cap manera, la justícia li dóna la raó: via lliure per a continuar amenaçant-nos.

Un director d'escola penja un retrat del conseller d'educació cap per avall. Una ofensa terrible que mereix vint dies de suspensió i pèrdua de la direcció. El superior sap bé com esclafar l'inferior.

Ara la justícia ha rebatut la sanció del conseller. Vista com està la justícia amb aquells qui manen; vist com els jutges donen ales a aquells qui ens governen, sembla doncs un mirall en mig del desert.

Podem estar contents, però no ens permeten ser feliços.

VAE

A ell, li agradava l'allioli.

A mi, també (però de nit, si és divendres o dissabte, no és recomanable).

La Ribagorça

Com ja he dit en un altre moment, ja he completat els cromos principals del territori de la llengua, i ara em resta anar completant l'àlbum del turisme lingüístic. Així doncs, en aquesta ocasió tocava una part que està lligada a la llengua i és la Ribagorça de la Franja, on no només es parla català, sinó també aragonés i benasqués. Quan feia classe de dialectologia se'ns deia que hi ha una zona de transició que ni és català, ni castellà, ni aragonés: el benasqués. Aleshores vaig decidir que també havia d'anar-hi per parar-hi l'orella.

L'hotel on he fet el sojorn està a Castanesa, a tocar de la fita amb Catalunya, un llogaret de pocs habitants i es diu Ca de Graus: bo, barat i amb el bàsic. Els propietaris parlen en català i en saber que hi anava per sentir la gent de la zona com parla, em van donar algunes indicacions d'altres pobles. El problema que té l'hotel és que no hi ha cobertura i no tenen telèfon fix al bar.

La primera etapa era anar a Benasc i em vaig endur una decepció (cal dir que només hi vaig ser un matí i tampoc anava en pla pirata abordant la gent). Resulta que després de no sentir ningú parlar en benasqués (es sentien més els turistes castellans, de vacances per la zona), i després que la xica de l'oficina d'informació i turisme em demanara que no li parlara en català, vaig ensopegar amb una botiga el propietari de la qual era un matrimoni gironí que feia 20 anys que vivien al poble. Em vaig posar a xerrar amb ells i em van dir que en els vint anys que feia que hi vivien encara la gent d'allí els parlava en castellà i no en benasqués, tot i que ells ho demanaven. De retruc, el matrimoni es va sorprendre que un valencià havia parat allà per sentir parlar benasqués, i per això em van posar en contacte amb la persona que fa les classes de llengua, amb qui vaig tindre un enraonat gairebé una hora, ella en benasqués i jo en català al seu poble de les Paüls. El que vaig treure clar del que em va dir la Carmen és que el benasqués és una llengua diferent del català i de l'aragonés. També que els xiquets que aprenen benasqués tenen uns pares que no els parlen generalment en aquesta llengua (cosa que implica que no hi ha una postura de defensa de la llengua tan forta). A més a més, que la llei de llengües de l'Aragó no donarà més glòria a aquesta llengua (i per descomptat, ni a l'aragonés ni al català). Al remat, la Carmen, que té una oficina de turisme rural, Tural, em va donar un poc de material que fan servir (quadernets amb històries i receptes que cal acolorir), subvencionat per la comarca.

Pel que fa a la resta del viatge, va anar prou bé, encara que un poc avorrit si no es va amb l'equipatge adequat (esquí a l'hivern, senderisme la resta de l'any). Cotxe amunt i cotxe avall, vaig visitar Benavarri, Tolba, Taüll, Tremp, la Pont de Suert i d'altres poblets mínims de banda i banda. Per últim, vaig dinar a un restaurant que em va recomanar el matrimoni de Benasc, Casa Javier a Piedrafita (que és també un hotel rural), i que era dut per la neboda. Em van atendre en català i el tracte va ser molt bo; el preu del menú un poc espitjat, però molt bo: com a postres rares, vaig menjar un gelat de bolet.

Donar pel cul

Dissortadament, el govern del meu país té l'enteniment segrestat encara en el temps del franquisme, i per extensió, en l'edat mitjana més fosca; i de retruc, no entenc per què l'estat al qual pertany el meu país i els jutges que els observen no hi actuen d'ofici, amb la pell tan fina que tenen aquests últims en això de salvar les essències constitucionals i els drets de les persones. No cal dir que fer publicitat d'unes declaracions és contraproduent, però al remat, l'únic que ens queda per no acabar rebentant de ràbia i indignació és simplement això, parlar-ne i fer-los-hi d'amplificador.

Doncs bé, resulta que fa poc, els capitosts de l'església redunden amb el fet que l'homosexualitat és una disfunció i que la masturbació és un vici. Per raó d'aquesta clarividència, el nostre govern ha decidit compar-los el manual on vénen aquestes idees perquè s'impartisca en les escoles públiques/laiques. Em resulta intolerable que es permeta dir aquesta mena de declaracions sense cap mena de conseqüència i amb tota la impunibilitat del món (amb vist-i-plau del govern), quan a la inversa, quan algú se li ocorre cagar-se en Déu, o quan algú es tira un rot en el pas d'una marededéu, de seguida s'escarota el galliner i es sent ofés per aquesta grolleria i falta de respecte.

D'aquesta manera esbiaixada d'actuar l'església catòlica, algú (posant-se al nivell d'ells) podria pensar que potser serien els cardenals, bisbes, i resta de gentola institucional religiosa, els disfuncionals, els quals tenen problemes mentals per raó d'al·lucinacions, de veuetes que els parlen al cervell, d'amenaces per abús de poder contra persones febles, etc.

Com es pot dir que la masturbació és un vici que pot conduir a l'addicció? Com es pot recriminar que és un defecte? Defecte de què? Per què algú que té ganes de tocar-se-la no pot? Més greu encara, per què s'ha d'adoctrinar d'aquesta manera els alumnes dels instituts?

Amb motius com aquests no entenc encara com la massa de la societat no els demostra el rebuig envers aquesta estupidesa de fe.

Pelegrinatges

No trobe que fer el camí de Sant Jaume siga una cosa massa important. Atenció, he dit massa i no molt. Evidentment és un repte fer tants i tants quilòmetres caminant; és un esdeveniment esportiu dur i que demana fortalesa mental. És per això que puc dir que és molt important. Ara bé, des del meu punt de vista la gent l'ha sobrevalorat. Hom podrà donar arguments del tipus espiritual: trobar-se amb u mateix, conéixer valors humans nous, descobrir sentits nous a la vida, etc. Correcte. Necessitem de tant en tant sentir-nos vius i diferents, i aquest pot ser una bona via. Però trobe que és massa dir que fer aquest camí és la panacea. Això és eixir fora via. Hi han altres camins possibles per a fer que ajuden a descobrir-se, fer amistats, compartir experiències, però el que passa és que el Camí de Sant Jaume ha tingut molts bons padrins que han venut ben bé la moto (i amb diners, torró).

Nota: de la dimensió religiosa no en parle. Només diré que aquells qui ho fan per la comunió amb Déu i amb el Sant, doncs bé.

Que cresca el muntó

Home! Ara resulta que qui ens ha de salvar de tots els mals és sant Jaume i que el rei Joan Carles I (i la casa reial per extensió), valedor màxim de les essències de fe, n'és l'interlocutor més vàlid: hom l'acusa de ser un puter, una infanta s'acaba de divorciar, etc.

Fa falta tanta caguera per a celebrar el dia de sant Jaume? És lícit que l'esfera religiosa entre tan descaradament en el regiment de la cosa pública? Amb quin trellat es pot fer, ni per molt que siga una llicència poètica, que un sant haja de ser l'àrbitre en el partit de la nostra vida?

Ho haveu vist? La mare que els va parir!