Quan anem a Gandia?

Anys arrere ens vam dir, ¿per què no anem a Oliva caminant? Ho vam fer. Xino-xano, en poques hores baix un sol d'agost ens hi vam plantar. Esmorzar a un baret i després a casa amb autobús. Uns dies després havia de ser Gandia, però la cosa va quedar en l'aire. Quatre anys després, Gandia ha caigut als nostres peus. A les 6'30 ens alçàvem, a les 10 arribàvem a Oliva i esmorzàvem en un bar que molts abans era la clínica on el company de caminada i jo havíem nascut. A les 10'45 repreníem la marxa per la pista ciclista i a les 11'59 aconseguíem la fita: Gandia. Granissat de llima i a les 13 amb autobús cap a casa.

Proper repte: Dénia-Gandia, reivindicació del tren comarcal. Distància aproximada 35km. Quan?

Es mor la meua llengua

(ací, en aquesta expressió agònica i dramàtica que faig, cal que tinguem present una idea: no dic se'ns mor la nostra llengua, perquè nosaltres, el col·lectiu, ha deixat d'existir. El nosaltres ja no pertany al nostre nosaltres, sinó a uns altres; per tant, ja no som el referent al país)

Ah, però tu ets d'ací?

Detall curiós: ja no només em sent foraster al meu país des d’un punt de vista polític i lingüístic, sinó que també etnològicament. En no arribar una setmana que m’he trobat en dos situacions en què a causa del meu aspecte físic (cabells, ull, pell, etc.) no m’han fet del país, sinó d’un altre: dis-li saxó, dis-li germànic, comsevulla.

Baxtran

Fer balanços va bé, més que res, perquè és una manera més de mantenir el cap ocupat i de pas intente quedar-me amb la part positiva del que ha representat un fet. Enguany toca un altre balanç: un altre curs, institut nou, vida nova. El fet cert és que he notat el transplantament i ha estat molt sentit. He tingut moments positius amb alguns grups, per primera votla he fet un primer de batxillerat i he gaudit molt explicant-los literatura, història i normativa: em sentia que tractava amb gent madura i m’he agradat veure’m atés i respectat. Pel que fa a la resta de grups de la primera divisió, doncs de freda i de calenta, amb molts disgusts que em feien plantejar què feia jo allí, i amb d’altres que em trobava tranquil. Vorem el curs que ve.

Pel que fa al meu enriquiment i estimulació intel•lectual, ha estat molt bé, he dut a terme uns quants projectes que em ballaven pel cap i n’he deixat d’altres (o n’he abaixat el ritme): dels que més m’han colpit, aprendre grec. No sé si arribaré a fer els sis cursos que té l’idioma, però amb els que faça, ja n’estaré ben satisfet.

En literatura, més decepcions que alegries: sé que vull però com hom sol dir “no sé què volen de mi.”

No sé que m'ha agafat hui...

El professor de valencià va entrar a la sala de professors, va dir buenas i en aquell moment un llamp fulminador el va deixar allí convertit en cendres.

El jove antisistema, catalanista i independentista va entrar en la sala on es feia l'assemblea. Bones, va saludar alegrement la resta de gent, i en aquell moment un llamp fulminador el va deixar allí convertit en cendres.

Hui he anat a cals pares i he vist l'orla de la carrera: aquest juny fa deu anys que vaig acabar filologia catalana, i en fa quinze que vaig deixar el món de l'institut per a entrar en el món universitari, la primera independència del niu, com ja he esmentat en algun text anterior. He de dir que m'ha entrat un vertigen molt gran, perquè un període en què vaig trobar-me una altra realitat ha esdevingut brevíssim i comprove que se m'escapa de les mans. Vaig acabar tenint 23 anys, com aquell que diu encara amb la sensació de l'adolescència. Deu anys són molts anys ara que faig aquesta reflexió.

Collons

El col•lectiu de dones havia decidit denunciar aquella associació perquè atemptava contra u dels drets humans universals, que era el de la igualtat entre l’home i la dona. Aquella associació era privada i havia demanant subvencions a l’administració pública per a dur a terme activitats vàries, ja que la dita administració anyalment treia a concurs una partida pressupostària per a subvencionar associacions. El col•lectiu de dones ja feia temps que anava darrere aquella associació per a denunciar-la amb contundènica, i aquella sol•licitud va esdevenir el moment exacte i ideal per a denunciar-los, i per a fer veure a l’administració pública que subvencionava entitats discriminadores, i que per tant hi actuava amb connivència.

El govern, davant aquella situació, avergonyit administrativament, va actuar i va retirar la subvenció a l’associació marginadora, els va posar una multa i els va obligar a llevar dels estatuts els articles que feien referència explícita i implícita a la prohibició d’acceptació de cap dona en l’associació. S’hi va obrir un debat intern, aclaparats els associats per la resposta de la societat (correus electrònics, articles de premsa, boicots, etc.). Al remat, van haver de transigir i fer fora aquella interdició atàvica de barrar el pas per a qualsevol dona.

-Parles de l’esglèsia catòlica, oi?

-Doncs no, però si vols en parlem després.

Voldràs?

-Xe, Joan, on vas?

-Anem al cinema a vore una pel•lícula.

-Quina?

-Pardals i figues fan bones lligues.

-Idò! Però això és una pel•lícula porno! No pots anar al cinema amb el teu fill de set anys a vore’n una porno! Està prohibit per llei! El xiquet encara no té l’edat, això el pot traumatitzar! A més a més, això és indecent!

-Home, tu vas als bous amb el teu fill de huit anys i no passa res: ¿per què no puc dur-lo a vore una pel•lícula porno? Fet i fet, està prohibida l’entrada a menors de18 anys també per llei. No crec que siga molt educatiu com es maltracta una bèstia d’aquella manera: això podria traumatitzar el teu fill. Aleshores, ¿per què no puc dur-lo a vore una pel•lícula porno?

-Però home, ¿voldràs comparar? Els bous són art i jo explique al meu fill les coses perquè les entenga.

-Doncs el cinema també és art i jo sempre explique al meu fill totes les coses que veu a la tele.

No sé que m'ha vingut...

-Però filla, ¿que no entens que això és impossible? No vulgues contar-me mentida. Les dones, per a quedar-se prenyades, cal que s’hagen gitat amb un home, i tu t’has gitat amb algú: no vulgues amagar-m’ho. ¿Tinc o no tinc raó senyor metge?

-Efectivament, Això és indiscutible. ¿No ho entens? ¿Quin és el problema? ¿No vols dir als pares qui és xic que t’ha deixat embarassada? Això ja és comprensible, perquè potser tens por del que et diran ells, però no vulgues fe-nos creure que t’has quedat embarassada perquè sí.

-Però si és cert! Jo no m’he gitat amb ningú!

-Filla, no compliques més les coses. A tu, t’ha prenyat algú i no ens vol dir qui és el pare!

-Que no, que no m’he gitat amb ningú. Que sóc verge. Igual de verge que la mare de Déu. ¿Que no es va quedar ella embarasada de l’esperit sant, sense home que la tocara? ¿Ací no digueu res? Ella sí que pot quedar-se prenyada sense gitar-se amb ningú i jo no?

-Dona, vist així, sí que podria ser. Fet i fet, és un precedent, oi?

-Doncs, potser té raó la meua filla...

Enquesta

A quina edat deixaríeu fumar a un fill vostre?

• Mai de la vida.
  
• Als 18 anys, que és quan hom n'ha establert l'edat legal.
• Als 14 anys, que és quan els adolescents estan en l'època d'experimentar.
• Als 7 anys, que és quan ja han desenvolupat l'habilitat de controlar el trànsit de l'aire.

Vares

El bisbe estava indignat en vore la foto i volia compartir la dita indignació amb qui l'acompanyava.

-Però quina gentola, eixos moros, quina gent més poc civilitzada. No cal que digues que això és indignant, de gent de poca intel·ligència i de retardats: és indigne vore com els moros obliguen les dones anar totes tapades, totes així...

Enmig d'aquesta indignació es van sentir uns trucs de porta. Una monja demanava permís per a entrar:

-Excel·lentíssim i reverendíssim senyor...

-Passeu, germana, passeu...

Pamflet

El nostre president Francisco Camps està sent investigat per un cas presumpte de suborn. Jo no hi diré res (malgrat que hi tinc la meua opinió), perquè ja ho investigaran els periodistes oficiosament i els jutges oficialment, i hi dictaran sentència culpatòria o exculpatòria . Ara bé, aquest text no parlarà sobre aquest president nostre, sinó sobre els qui treballen a Canal 9, concretament els qui treballen en les notícies de la tele (pel que fa a la ràdio, no la sent mai) i en el teletext. Considere que aquestes persones que tenen una llicenciatura en periodisme (o no) no es mereixen el qualificatiu de periodistes vista la manera com que tracten el tema en el canal en què treballen: al teletext no hi ha cap notícia sobre el tema, i en el telenotícies, de puntetes, quan la cosa ja es fa massa descarada. L’endenyamenta que tinc contra aquestes persones que editen les notícies que eixiran per la tele, o que no piquen en el teletext és tan gran; i la impotència que sent de veure que manipulen de manera tan vergonyosa, ignominiosa i magníficament infame és tan aclaparadora, que no me’n sé avenir. Trobe insultant que aquesta gent faça el joc d’aquesta manera i que s’òmpliguen la boca dient-se que són uns professionals i que ells estan al servei de la informació, que és el que hom suposa que és el periodisme.

A hores d’ara, no havia estat mai tan descarat això del gos que no mossega la mà de l’amo.

Mediocres, mesquins, miserables, kuahglriuhtfhgahrohtaeht!!!!!!

Jo, de moment, no hi he sentit res

Ara fa poc s’han fet unes eleccions a Galícia. Allí ha governat la darrera legislatura un bipartit (bé, jo diria una coalició de partits, però ara la moda és aquesta). No sé si ho han fet bé o malament els qui hi han governat, però es veu que els del PP hi han tingut un bon rasquit. A raó d’açò han inclòs en la propaganda electoral una campanya de repartiment de preservatius. Com a lema publicitari hom podia llegir Porque hai mellores formas de coaligarse… Fai o amor e non o bipartito.

Per cert, què opina d’això la Conferència Episcopal? Vull dir, ¿ha fet alguna declamació pública en contra del foment sibil•lí de l’avortament per l’ús dels condoms? ¿S’ha esgarrat la roba per la degeneració dels càrrecs del PP catòlics i practicants per contribuir a la disbauxa moral que implica fer servir aquesta protecció contra els embarassos? ¿Ha cridat a manifestació pública i cívica per a protestar davant la prostitució del significat sagrat i pur de la paraula amor amb la promoció del mètode anticonceptiu que arrabassa del món una vida més?

Sembla que, per a segons quines coses i per a segons qui les fa, alguns tenen la boca més xicoteta que el florí.

Llet

La mare es va esborronar mala cosa quan va veure al telenotícies el cas de la llet xinesa contaminada. Es va compadir de les pobres criatures que havien estat alimentades amb un producte nociu. La mare es va endenyar de la mala pràctica dels empresaris i del silenci connivent de les autoritats xineses. Al remat, es va sentir segura perquè això a casa no passava (malgrat que per un instant va pensar, xica, ves a saber si de totes les coses xineses que s’importen, també ens ha tocat aquesta plaga). Rebutjat aquest mal pensament improbable i amb la mirada tendra i condescendent envers la filla, es va encendre un cigarret.

Fossilització

Hi han països que tenen una gran tradició de caça de balenes, i les restriccions (o prohibicions) de caça els resulta una gran putada, perquè d’alguna manera se’ls coerceix d’un aspecte de la cultura pròpia: com si ací al país hom restringeix o prohibeix caçar amb parany. Aquests països acaten aquesta decisió amb la boca xicoteta, i a voltes les autoritats fan els ulls grossos i la màniga ampla quan hi han furtius o promouen caces científiques. Ara bé, amb els anys, a mesura que passarà el temps, la gent d’aquests països potser assumiran aquestes prohibicions, i potser deixaran de caçar les balenes i de menjar-ne la carn. Potser es perdrà en la longitud temporal aquesta cultura atàvica i potser algun dia percebran que les balenes no es poden menjar, com ja s’ha fet per ací l’occident amb els gossos, els gats o els llagostins del camp.

Més encara, fins i tot, potser arribarà un dia que la religió d’ells assumirà que menjar carn de balena serà pecat, i ningú que siga bon fidel tindrà la gosadia de menjar una carn prohibida per la divinitat. Ves per on quines coses, com canvien algunes cultures: de què em sonaran algunes prohibicions religioses com aquestes?

Apa, ja està

No voldria que hom em titllara d’irreverent, però el fet cert és que jo podria dir que m’alegre que haja mort. Però si ho publicara d’aquesta manera no seria per cap motiu morbós, sinó perquè al remat s’ha acomplert un desig personal, per damunt d’u d’irracional: morir si una persona vol. Parafrasejant un altre lema conegut: nosaltres vivim, nosaltres decidim.

Al remat, si el Vaticà es troba satisfet perquè aquell primer ministre ha volgut posar tots els bastons que ha pogut a aquesta roda, més valdria que es mirara amb qui s’ajunta o de qui s’admira: lasciu, hipòcrita, superb, orgullós, adjectius que em semblen capitals.

Sobre traduccions

D'un temps ençà en temes lingüístics he arribat a una conclusió: l'anglés està fent més mal que una pedregada pel que fa al sistema de la llengua, a causa de les males traduccions que ens arriben. Òbviament, l'anglés com a llengua no és el problema, sinó la manera com ens arriba una volta traduït, i en el cas dels valencians, per al via del català mateix o per la del castellà. Açò ho explicaré més avant.

No cal dir que el món de la traducció està molt malament: els traductors no cobren d'acord amb el que implica la faena que fan; els terminis per a fer les traduccions són curts i no es poden revisar com toca; alguns traductors no són prou madurs en tècnica i en llengua, bé perquè hi tenen llàcunes, bé perquè a la carrera hi han hagut algunes fretures. Roda i volta, aquests factors provoquen que hi haja una mancança de cura en les traduccions i no siguen bones del tot, i aquest fet repercuteix en els parlants més del que hom pot imaginar.

Perquè fet i fet, una mala traduccióno és només que hom duga de l'anglés constipated al català constipat (ha, ha, ha), sinó que deixe passar construccions sintàctiques (atenció, sintàctiques, l'esquelet d el allengua) que no són les de la llengua rebedora. Així, una bona traducció ha de tindre present quines estructures es fan servir en una llengua i quines són les equivalents en l'altra. Per exemple, un gerundi de posterioritat de l'anglés és una oració copulativa en català: he fell down, recovering at the third day, va caure i es va recuperar al tercer dia.

Doncs bé, des que fa un segle i mig que l'anglés ha esdevingut la llengua per antonomàsia, ens han estat arribant un munt d'interferències d'aquesta mena a causa d'aquestes males traduccions. No sé fins a quin punt pot ser bròfega o infundada aquesta sospita meua, però pareu esment a les dades següents: des qeu el cinema és sonor, l'únic cinema que hem sentit ha estat en castellà, traduït de l'anglés (i qui diu cinema, diu televisió: sèries, dibuixos animats...); la literatura que ha guanyat més presència és l'anglesa, si no fixeu-vos en els referents de la novel•la: Hemingway, Capote, Bradbury, Twain, etc. La música que ens envolta des de fa un segle és en anglés. Reflexioneu-ho: 120 anys de predomini de l'anglés i 60 de cinema, televisió i música són abassegadors. Així doncs, unes males traduccions com les que he apuntat han fet que se'ns esmusse el sentit i trobem correntíssimes i habituals moltes construccions que no pertanyien al sistema sintàctic de la nostra llengua.

Al remat, reprenc el que he dit al principi: traduccions via català i via castellà. És innegable que les traduccions (moltíssimes dels mitjans de comunicació) ens venen per mitjà del castellà, i ací ve l'embolic: si el castellà no corregeix el que tradueix, ¿com no hem d'agafar dites interferències i fer-les nostres també, si els mitjans actuals catalans poua dels mitjans en castellà?


Nota: Si l'anglés ha fet açò, ¿què podria ser del francés, llengua de cultura 500 anys arrere? Quan sàpia més francés, hi reflexionaré.

Faena

Enguany fa deu anys que vaig acabar la carrera. Aquestes festes de canvi d’any m’he reunit amb amics vells de la carrera, hem enraonat, hem compartit records d’aquells dies feliços (almenys per a mi) d’aules, converses i professors. He de dir que els anys de la universitat es van convertir en una mena de bombolla d’aïllament, un temps en què vaig soterrar els anys d’institut i d’escola, i vaig recrear-me en la carrera.

Va ser aquell darrer any en què vam plantejar-nos algunes posicions pel que faríem en l’ensenyament. Havia oblidat que havia estat xiquet i adolescent, i per aquesta raó en els debats que féiem a classe de metodologia de l’ensenyament sobre com duríem a terme la nostra faena exposava unes idees que a hores d’ara de la pel•lícula són molt utòpiques. En acabar la carrera, i després de tres anys sabàtics vaig entrar en l’ensenyament secundari (fins ara) i ací és quan totes aquelles elucubracions que hi tenia, es van ensorrar. Fet i fet, no hi ha res com entrar en el món docent real i encontrar-te’l.

Aquestes festes m’he reunit amb companys de carrera, hem enraonat sobre l’ensenyament, i després de plorar-nos les penes, malparlar dels nostres superiors d’educació, de desfogar-nos per les nostres impotències i de contar-nos algunes satisfaccions, encara ara em pense el paper que faig a l’institut.

Si així no es pot fer faena...

Cas 1

-¿Cómo te llamas?
-Em dic Berta.
-¿Te invito a otra?
-D’acord.
(…)
-Oye, ¿qué te parece si echamos un polvo?
-Quan vulgues.

Cas 2

-Com et dius?
-¿Cómo?
-Que com et dius. Que cómo te llamas.
-Ah, Laura.
-Et convide a una altra?
-¿Cómo?
-Que si et convide a una altra. Que si te invito a otra.
-Vale.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-¿Cómo?
-Que si fem un clau. Que si echamos un polvo.
-Cuando quieras.

Cas 3

-Com et dius?
-Em dic Maria.
-Et convide a una altra?
-D’acord.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-Com?
-Que si fem un clau. Que si etxem un polvo.
-Ah, quan vulgues.

Probablement

Probablement Déu no existeix.

Però quin coi de campanya és aquesta?

Ai, mare...