D'una autoafirmació literària

Aquest mes fa anys aquest blog: 18 fins ara. Ceratment són molts anys, esforçant- me a escriure, no tant abans com ara, algun text de pensament, d'opinió de reflexió de fet personal. La idea era parlar molt de la meua activitat literària, però això és com tot: ha acabat sent un parlar de coses.

La raó d'aquest text és que la poeta Maria Josep Escrivà ha tret antologia poètica pels 30 anys de poesia, Són molts anys i en aquest temps ha guanyat premis i ha publicat uns quants llibres. Hi pense i certament ha fet un camí poètic (6 poemaris i 2 narracions), des que tenia 26 anys, quan va guanyar el premi de la primera obra i publicació consegüent.

Però ara vinc a jo: em pense, em mire en el temps i m'adone que, ves per on, jo també tinc un camí literari fet, que comença amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València i que va tenir el bon succés de ser publicat: any 96 i amb 20 anys (una altra cosa és la qualitat literària que conserva d'aquell temps ençà). La resta és un poc misèria, més que res perquè no ha gaudit de cap premi ni renom que duu associat el fet de guanyar el premi. (bé, sí, que he guanyat un premi, el de Benissa, però tal com em van tractar els de l'editorial i de l'inconeixement de l'ajuntament de com va anar la cosa, la conclusió és com la de gos que abandonen en una gasolinera).

Amb tot, puc sentir-me'n orgullós de vore que jo també tinc una carrera literària amb un bon grapat d'obres (8 poemaris i un parell de traduccions) en gairebé 30 anys; que si bé no han servat la línia poètica majoritària i editorial del País Valencià i, doncs, han hagut de ser autoeditats majoritàriament, sí que mostren un punt de vista diferent de la poesia valenciana (i per què no, que mereix ser tingut en compte, tal com ha passat per l'estudi que n'ha fet la doctora Anna Vives).

Del dia d'Ausiàs March

Hui és el dia de l'Ausiàs March en què per la xarxa proliferen els homentages a un escriptor tan il·lustre i dies arrere vaig dir que havia estat en la Pahissa del Marquet, en un aplec literari i artístic; doncs bé, la proposta que hi vaig presentar (i que era per al concurs Carles Hac Mor de poesia subversiva) tenia com a element fonamental l'Ausiàs.

Hi vaig presentar una plaqueta experimental, no només per la forma sinó per a la meua manera de fer, és a dir, nova per a jo: vaig crear un experiment literari, audiovisual, tecnològic i unes quantes coses més. Va ser tota una novetat realitzar aquesta plaqueta, que si bé no va guanyar sí que va meréixer l'atenció del jurat (d'una gairebé cinquantena de propostes, en la Pahissa van exposar-ne cinc: això és un esclafit en el meu cas!).

La plaqueta tenia com a idea agafar versos del poeta, gravar-los recitats i combinar-los amb imàtgens i fragments de vídeo de manera que tots dos adquiren un sentit comú: el de l'internet, la recerca i l'amor no trobat. Pense que va ser una proposta engrescadora i n'estic molt pagat.

Tornat del viatge, passat un any, caldrà recrear aquesta plaqueta en una forma que tinga més possibilitats de ser exposada el dia que s'esdevinga l'oportunitat.

D'un aplec de poesia

Aquest dissabte s'han aplegat uns quants poetes que s'havien presentat al concurs de poesia subversiva Hac Mor, en una selecció d'aquelles que eren les propostes més interessants. Jo he tingut l'honor de ser u dels convidats i me n'hi he anat juntament amb el Pau, que en va ser el guanyador. El lloc ha estat la Pahissa del Marquet, un edifici adjacent  al casal Marquet de les Roques, i que hom pretén convertir en espai d'Art i Natura enclavat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'organitzadora de tot l'esdeveniment ha estat la poeta l'Ester Xargay, a qui agraïsc moltíssim el convit a l'acte i també a dormir en aquell edifici, perquè tornar a casa aquell dia era enutjós (6 hores de cotxe).

 Allí ens hem trobat autors que tenen com a vessant poètic una forma de fer poc convencional, en què les paraules, les imàtgens, els programes informàtics creen un conjunt literari. He vist una línia poètica de la poesia en català que treballa el camp digital, una forma de fer en què tinc interés i estant allí m'ha fet tornar a ser diletant. (Roda i votla, sempre soc diletant i em fa la sensació que arribe tard a tot, ara amb aquesta edat). Però no només hi havia poesia, també hi ha hagut dansa, art i un poc de música perquè l'acte es va acabar amb un recital en què tots els convidats vam recitar, ballar, interpretar.

La jornada es va acabar essent de nit. Vam sopar els quatre que havíem de dormir en el recinte i vam enraonar de ço esdevingut i després d'altres temes. En alçar-nos i desdejunar-nos, també enraonaments i per a acabar comiats, desitjos de bons auguris i el convit de tornar a aquell lloc.

Com se'n pot entendre, l'experiència va anar molt bé; vaig conéixer gent amb que coincidisc en aspectes literaris, amb d'altres que no acabe d'entendre la proposta artística, però en conjunt una vivència d'aquelles que fea temps de què no gaudia i que tant de bo torne ben aviat.

D'un aniversari

Un dia com hui, però de vint anys arrere, vaig començar a treballar en l'ensenyament públic. Va ser una experiència molt molt negativa i em va fer adonar-me de quant havia canviat a pitjor l'adolescència en 10 anys de diferència: després va continuar el pensament i potser eren també unes altres les variables: una adolescència en un poble contra una de ciutat; situacions familiars; la percepció que tenia de l'estudi respecte de la de la resta dels meus companys; la bombolla que van ser els anys d'universitat.

D'un aniversari

Hui, però 25 anys arrere, me n'anava amb dues companyes més (l'Anna i la Dagmar) a Londres a estudiar d'Erasmus. Certament, i mirant des de la distància, és una d'aquelles experiències destacades com quan vaig anar a estudiar a València: lloc nou, allotjament nou, tot nou. Un altre nivell de separació familiar, espacial i fins i tot un cert punt temporal.

Aquesta estada va ser molt positiva, en conserve bon record, perquè no ho vaig passar malament i pràcticament tot va ser bonic. Hi vaig aprendre molt, vaig ser conscient d'una altra realitat i no la vaig viure d'una altra manera, banal o trivial, com he pogut saber d'una altra gent que ha fet de l'Erasmus una altra cosa (i ho deixe ací).

No pretenc mitificar aquesta estada, perquè ausades que vam treballar i estudiar i molt poc vam fer de vida bohèmia, però escric açò perquè han passat ja 25 anys, quan encara no havia fet els 22, i resulta molt impactant en la meua recta final de l'adultesa aquest colp massís d'anys passats.

De cinisme presidencial

Tornem a la idea d'acabament d'any. S'acaba i el MHP Ximo Puig es desfà en elogis vers l'escriptor Jovi Lozano, que ha tingut un mal rasquit (bé, ell i per extensió tots aquells qui ens estimem el país i la llengua pròpia del país, el valencià) pel tocat del menyspreu del lliurament oficial del premi Enric Valor de narrativa. Eixe Ximo Puig que em resulta un cínic perquè l'altre dia parlava de cosir el territori i es congratulava amb una nova empresa que uneix València amb Madrid: eixe és el territori que vol cosir i no el nostra país.

En fi, ara és quan encara molt més valencians salvarem els madrilenys amb els nostres diners que ens gastarem alli mirant musicals, menjant als seus restaurants, dormint als seus hotels o visitant els seus museus; com diu el nostre adn: ofrenant noves glòries a Espanya.

De felicitacions

S'acaba l'any i des de fa cinc o sis dies (20, 22 de desembre) la gent ja va desitjant un bon any 2023, com si encara visquérem fa 80 o 100 anys arrere i les coses foren mediates i no immediates. Certament, som animals de costums i sempre va lligat el duet bon nadal i bon any com cantava el Quimi Portet: com si el whatsapp, facebook, twitter i d'altres no ens permeteren dir-nos que tinguem un bon any fins i tot vint o deu minuts abans de la mitjanit.

També em fa desfici la dèria, l'obsessió de desitjar un bon nadal bé siguen partits polítics, els equips de futbol, els presidents, directors d'empreses, grups de música i tant d'altres. Ixes de comprar, saludes algú pel carrer, et mires el mòbil i tothom et diu bon nadal: el fet és que hom ho entén com un costum, una inèrcia més de la societat. 

Perquè, és clar, bona part de la gent que fa servir les xarxes socials o la missatgeria instantània per a desitjar-te un bon nadal són descreguts, no tenen fe, no els va el rotllo de l'església; que, roda i volta, és una tradició, un costum de desitjar pau, bondat i esperança, que si la saturnàlia i tot açò i allò. Però, des del meu punt de vista, no deixa de ser més que una autojustificació per a no haver de no dir res. Fa anys que no desitge bon nadal a ningú: no soc ningú per a atorgar-me aquest menester; desitjar i expressar alguna cosa en què no creus no deixa de ser falsia, automatisme, insinceritat. Posats en el tema, desitgeu un bon any, que com més va més malament es torna en qualsevol aspecte de la vida.

De cultura per a infants

En temes familiars hom parla d'omplir la motxilla als infants. Certament és una metàfora molt bonica, de criança i m'agrada perquè en definitiva la tasca de pares es fornir-los d'experiències. Endemés serveix a nosaltres com a pares d'omplir la nostra motxilla. 

Ara, val molts diners aquesta motxilla i és indignant que siga tan car sobretot per a moltes famílies el fet d'omplir-la.

D'intrusismes

Aquells qui traduïm... Aquest subjecte m'ha fet brotar un parell de capteniments. De bestreta, que no fora Aquells qui vivim de la traducció. El tocat és que jo també traduïsc però no visc de la traducció; aleshores, cada volta que es dia eixe subjecte jo em volia incloure en el grup però era conscient que no soc d'eixe món,  amb la qual cosa me n'he sentit no participant: foraviler.

Consegüentment, el fet de considerar-me poeta esdevé impregnat de la mateixa lògica: jo no soc poeta, no visc de la poesia; no puc formar part d'aquest col·lectiu i, doncs, foraviler una altra volta.

Comptat i debatut, resulta que soc professor que escriu poesia o traduccions, cosa que pot implicar que siga un intrús per a aquella gent que vol guanyar-se la vida poetitzant i traduint (o un furtapremis, en el cas que en guanyara, perquè no no seria ètic que prenguera a algú un reconeixement a la seua excel·lència).

Dels pressuposts d'Espanya

Venen els pressuposts i un altre any més s'indemostra el poder valencià: tant del partit valencià com dels diputats valencians dels partits espanyols.

Del cobrecaps i els polítics del país

Reprenc el tema del cobrecaps però ara des del vessant polític. Encara dura el ressó de les protestes per les xarxes i arriben a nosaltres les mostres de valentia, atreviment i moment de pèrdua de por d'aquestes iranianes que se'l lleven, tota una provocació, que ja sabem com es paga.

Però al nostre país els partits d'esquerra (la republicana, comuns i cup) han de suportar el xàfec de bastonades per la defensa de la llibertat que és dur el cobrecaps.

No arribe a entendre perquè aquesta esquerra considera que és un fet cultural aquesta peça de roba i la consideren un dret tret per a la dona a occident. Per la meua part, jo pensaré el mateix que les dones iranianes (i les d'altres països): si elles se'n volen desfer és perquè no és llibertat.

D'una (de tantes) mort absurda

M'assabente per la internet que hi ha hagut un assassinat d'estat contra una iraniana per dur el cobrecap mal posat. Hi pense i crec que més aïna la raó profunda deu haver estat la contestació d'aquesta jove contra els cerrils, que els deu haver dit que aquest cobrecap és opressor i consegüentment la deuen haver acusada de delinqüent de la moral i, doncs, acusació, judici i sentència.

Com a home occidental se'm fa difícil defensar públicament la convicció que aquest fet de dur el mocador és opressor contra les dones. Més que res perquè les raons que hom addueix (si la dona ho vol, és decisió seua; també hi ha una opressió per obligar les dones a dur poca roba; que és un fet cultural, etc), més encara aportades per dones, s'enfoquen cap a una idea: tu ets un home, no vulgues ser un explicadones, perquè no hi tens res a fer. Amb la qual cosa jo entenc que fa que em convertisca en un equidistant i en aquest cas l'equidistància és sempre contrària a la igualtat.

Amb tot, continue pensant que un cobrecap en aquest context és una opressió contra la dona i no hi ha justificació.

D'una suposició lingüística

Tinc el convenciment que els valencianoparlants nascuts els anys 30-40 són la demostració del gran succés en la introducció del castellà en la gran massa de la societat del país, és a dir, u dels passos per a fer possible la desaparició del valencià.

De bestreta, són els primers parlants que han esdevingut completament bilingües gràcies a l'ensenyament obligatori del castellà i la prohibició del valencià. Ni sos pares ni avis "van gaudir d'aquest privilegi" i no van tenir la capacitat com aquests de poder triar en quina llengua parlar als fills i de retruc als nets. Certament, la gran massa general dels nascuts en els 30-40 són els que han estat capaços d'educar en castellà els fills i a més a més, si no ho van fer, són els capaços de parlar-lo als nets, si aquests fills han decidit fer el canvi: és el gran succés de l'educació franquista.

També cal dir que si no han fet aquest canvi d'idioma són els facilitadors de la introducció d'interferències lingüístiques del castellà, especialment en el llenguatge infantil, amb la introducció de vocables com: abracito, dinerito (o dineros), caballito, ossito, fins al punt que han esdevingut tan permeables que alguns d'ells diuen sense cap problema escoltar en lloc de sentir, raig (o rayo) en lloc de llamp, mayo junio i julio en lloc de maig juny i juliol o està plovent en lloc de plou.

La meua conclusió és que és un convenciment, totalment personal, que no sé si és compartit o se n'ha fet algun estudi rigorós que el tombe.

D'un molt honorable president pusil·lànime

¿Recordeu quan els qui manen a l'ajuntament d'Alacant van voler canviar (i hi continuen) l'estat de la ciutat de valencianoparlant a castellanoparlant, d'acord amb la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià? Doncs bé, d'això s'encarrega el Ximo Puig (il·legalment, al·legalment) en el cas d'Elx.

De la ignorància, que és atrevida

Hi ha una tenista considerada catalana que ha provocat un bon merder al tocat que si el català és un idioma o no. Hi ha hagut tanta polseguera per les xarxes que ha hagut de desdir-se amb la raó que va ser l'entrevistador qui li va dir que allò no era una llengua i la xica que va i li va fer cas.

 

De veres que això és una bona disculpa? Vull dir, si l'entrevistador és un ignorant no lleva que ella tinga el trellat prou com per a dir-li: ei, que el català sí que és una llengua; no digues collonades.

 

En fi, que tot són bastonades a l'haca de la llengua.

De matèria de guerra de merda

Ha passat que Espanya ha volgut regalar uns tancs a Ucraïna i el tocat és que eren una castanya total. No sé el dineral que deuen haver costat aquests elements de guerra, però ço que està clar que caldrà comprar-ne de nous. Quina llàstima de diners que podrien anar a dependència, salut mental, sanitat, educació, energies renovables, etc.

De secrets i misèries d'estat

M'assabente que el govern més transparent de la història pretén ocultar 50 anys més els documents secrets. Primera conclusió, quant més temps amagues, més misèries sembla que vols amagar. Segona conclusió, quant més temps amagues més vols manipular la sobirania nacional i la consideres incapaç. Tercera conclusió, quant més temps amagues, més cerrilment actues contra la recerca de la veritat que els historiadors acacen. No entenc aquest govern més transparent de la història.

Dels amics

Un amic té un capteniment d'aquells importants: sobre els amics. Ell parla de com es fan i es desfan els amics i fa una anotació d'aquest fet respecte del tarannà valencià.

Amb tot, un fet importat sobre els amics potser és quina funció han de tenir els amics, grosserament dit, per a què serveixen els amics. Per a contar-los les alegries? Per a contar-los les penes? Per a escoltar-los les seues alegries? Per a escoltar-los les seues penes?

D'un vocable que no és esmentat

La Declaració universal dels drets humans, en l'article 2 del qual hom diu que

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."

Tot seguit mire què diu la Constitució espanyola en el capítol segon, en l'article 14

"Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

L'últim text és d'una llei valenciana, per tant nostra, la Llei 14/1986 General de Sanitat, en què el punt 1 de l'article 9 diu pel que fa a als drets dels usuaris de les administracions sanitàries públiques

"Al respecte a la seua personalitat, dignitat humana i intimitat sense que puga ser discriminat per raons de raça, de tipus social, de sexe, morals, econòmiques, ideològiques, polítiques o sindicals.

 

Prengueu consciència de quina paraula no es fa esment en la Constitució i en la llei valenciana; aleshores entendreu perquè ens passen les coses que ens passen als valencianoparlants.

Un afegit: en la llei valenciana hom no fa cap esment de la sanitat privada.

D'una crítica d'art.

Afirmava un pintor que fa crítica d'art que no pel fet de tenir un estil, fins i tot un estil marcat i que vaja contra d'allò establert o acadèmic, no et converteix en un bon pintor, en un artista genial.

Ho trasllade a la poesia i a la meua en concret.