D'un comentari de premsa

Llig al diari un titular de la senyora Francisca Serrano que diu que treballant dues hores al dia quanya el mateix que quan era funcionària. Pel subtítol diu que és operadora de borsa i escriptora. De bestreta diré que aquest text no és un atac a ella, sinó un pensament, una reflexió a rajaplom.

Si en lloc de treballar dues hores, en treballa huit, que és la jornada, el seu jornal deu ser altíssim; més encara, si ho multipliquem per cinc dies de la setmana, doncs, deu fer por; per a rematar-ho: molt deu guanyar al mes i a l'any?

Fet i fet, el somni de moltes persones. En llegir-ho m'ha assaltat una enveja enorme: treballar dues hores només i després, amb els diners guanyats, dedicar-me a la literatura. Buf, quina tremolor!

Però bé, continuarem amb la nostra tasca de professor i aprofitaré les vesprades que puc tindre lliure si no he d'estudiar, fer cursets o corregir per a dedicar-me al món de les lletres.

D'un llibre de Fuster

Demà hom farà la presentació d'una antologia poètica de l'escriptor Joan Fuster i hi he participat posant la meua veu en una bona colla dels poemes, juntament amb la Maria Josep Escrivà. Ha estat un projecte bonic, perquè aquesta veu meua ha anat acompanyada de música: hom podria dir que he debutat com a intèrpret músical. L'experiència ha estat gratificant atés que he pogut comprovar d'una manera més professional i encara que molt per damunt la faena d'unir lletra i música. He de dir que havia fet assajos d'aquest tipus a casa, amb l'Audacity i un micròfon senzill, però aquest primer contacte amb un estudi de gravació (troter també, però solvent) ha demostrat ser preciós i edificant.

Espere que aquest llibre tinga un bon succés.

D'un sentiment literari

Escriure un llibre és confortant i acabar-lo apaivaga; tanmateix, allò que deixa inquietud és què ha de passar després, si serà publicat o no.

Realment és un goig veure les lletres pròpies ocupar pàgines que possiblement seran llegides. La persona s'alegra en la correguda de llibre, de poble en poble, parlant-ne, recitant-ne les paraules a la calor de la gent que escolta i participa en la presentació.

Ara que ve la tardor el gruix dels premis literaris es concedeixen i els autors gaudeixen de poder mostrar als lectors llurs propostes i recrear-se en la veu que volen transmetre.

Llibres que faran recorregut; idees que esdevindran pensaments nous en altres sensibilitats; encants per a lectors que es deixaran atreure gustosos; madeixes a descabdellar.

És bonica aquesta sensació i agraïda en la compartició.

D'una manera de capir el món

Quan era menut m'encantaven els llibres de socials o d'història pels mapes que hi duien: concretament els d'història que feien referència als imperis i a les possessions colonials. Mirava els mapes de la corona d'Aragó i considerava els territoris que eren nostres en aquella època medieval. Després venien els mapes de la corona de Castella (identificada com a Espanya) que abraçaven els territoris americans, asiàtics i pensava amb més orgull encara en tota aquella abundor nostra. La decepció apareixia quan s'esdevenia el fet independitzador de totes aquells terres i pensava que ja no hi havia hegemonia territorial. Amb tot encara restava fascinat pels mapes de la colonització africana per part d'Europa, per com aquest continent va establir el seguit de corredors territorials per a dominar i saquejar sense problemes.

Evoque aquell temps a voltes quan sóc a classe amb els alumnes i m'adone de quina manera des de la infància s'ha explicat aquests fets històrics des del punt de vista del vencedor, de l'europeu que s'adelita de pintar amb colorines els aires de grandesa. Fet i fet, em vénen rampells de vergonya d'haver pensat d'aquesta manera tan imperialista, encara que em perdone amb l'excusa que era xiquet i que poc podia copsar aquest passatge vergonyant. Tot i això no pare de pensar si a hores d'ara els nostres infants tenen aquests deliris de grandesa que tenia jo (aquells que tinguen interés per la història, és clar).

D'un circ

En un parc de la ciutat d'Hamburg he vist un circ. Ha estat aquest mes d'agost i romandria obert tot eixe mes en dues sessions matinals. Era un pavelló força menut, baixet, podríem dir que era un circ de joguet. L'aparença resultava un poc trotera, però no resultava bruta o decadent. La música es sentia de fora i pareixia que era ple, atés que tenia una de les lones obertes. No cal dir que sonaven músiques infantils habituals: l'abella maia, d'entre altres.

Trobar aquest circ m'ha fet pensar en els que he pogut veure al país i quina imatge en tinc: desballestats, trists, brutosos, pobres. Compte que parle del circ rodamons, que s'anuncia amb cartells aferrats als fanals i que tenen per reclam qualsevulla personatge infantil de moda.

Aquell dia no em va venir una mala sensació sinó que vaig pensar que ausades prou tenen per a heure-se-les amb una societat que va per altres camins d'entreteniment. Perquè al remat, els xiquets no són conscients de les condicions en què es troben les instal·lacions del circ, com sí que ho som els adults i aquest fet fa que ens tirem arrere a l'hora d'entrar-hi. Els xiquets no són capaços de distingir eixos personatges amb disfresses estrafetes, els adults sí i aquests xiquets simplement es deixen endur pels estímuls que els donen els artistes del circ, dels quals els adults no es refien.

Al capdavall, bona part dels adults defugen els circ perquè és infantil i aquest és el tocat: el circ ho ha de ser, perquè els destinataris són els infants. El gran mal és que els adults hem d'acompanyar els menuts i ens trobem una situació que pot fer-nos vergonya o poca gràcia. Al tall d'açò, les pel·lícules per a xiquets ja duen la part adulta perquè també s'hi divertisquen; tanmateix en el circ, malauradament queda un poc difícil: els pallassos, alguns números de màgia, els personatges famosos no són del gust per als adults, en tot cas les acrobàcies.

El circ val diners, no només el del Soleil, sinó l'altre que pareix desastrat. Implica un grup de persones que s'entrenen, assagen o munten, els quals han de guanyar-se un sou. Tot aquest treball no es veu perquè els adults no som conscients de què hi ha darrere. El mateix passa amb el teatre, l'òpera o d'altres: són menesters mesos de producció per a treure'n el fruit: les entrades ens resulten cares però justament és aquest el preu del seu esforç. Perquè, comptat i debatut, és més barat el treball d'entreteniment que proveeix la televisió (ací no valoraré si és bo o dolent) o el cinema: molt més estètic, molt més impersonal, molt més per als dos, infants i adults.

Per tant, qualsevol entreteniment, diguem-ne artesà, val diners i la societat en general encara té la inèrcia d'una altra manera d'esbargiment que puga adir-se a les butxaques i al sentit del ridícul. Per a aquests resta la màxima de renovar-se o morir i u dels reptes és com atreure els adults perquè hi deixen els fills.

D'un viatge d'estiu

U dels viatges que he fet en aquestes setmanes darreres ha tingut com a destinació Hamburg. Aquest lloc políticament és un estat dins d'Alemanya i té una superfície de 755,26 km² i una població d'1.753.380 habitants. Done aquestes dades perquè no he pogut evitar la comparació; la meua comarca, la Marina Alta, té les següents: 759,30 km² i 196.606 habitants.

En aquest viatge m'han assaltat sentiments encontrats. He sentit enveja, atés que aquest territori és una realitat política amb poder dins l'estat alemany, totalment al contrari de ço que ens passa als marinencs dins l'àmbit valencià i de retruc l'espanyol.

Disposa d'una xarxa de trens impressionant (i pròpia de la regió) que lliga a bastament bona part del territori, no només de la contornada, sinó de la resta dels estats i de països: és com si la Marina Alta tinguera una xarxa pròpia de trens que unira els pobles propis, altres regions i altres països. Més encara, amb  trens de companyies diferents!

Queda clar que les condicions de la Marina Alta són diferents: molta muntanya, pocs habitants; però açò no lleva que malgrat la idiosincràsia de cada territori, cal sobreposar-se a les dificultats per a crear un territori amb condicions. L'exemple hamburgués és el túnel submarí de 450 metres de llarg que uneix les dues ribes de la ciutat.

D'una altra banda, he trobat molta misèria humana i el sentiment ha estat de molta pena. Com que el nostre sojorn era en un alberg vora l'estació central de trens d'Hamburg capital, gent alcohòlica fea vida allí: cridava, reia, plorava, histrionejava, vagarejava,... L'escena era tristíssima i produïa molt mal de cor passar per allí i albirar tota l'escampada de pots i botelles buides i plenes.

Al remat he sentit alegria de passejar per una ciutat amb zones tan diferents, amb uns parcs molt bonics, verds, exuberants de vegetació i vida, com la llera valentina del Túria, però augmentat.

D'un irreal olímpic

Tornen els Jocs Olímpics i em travessa la fitonada impossible d'una Moixeranga ben tocada mentre una medalla d'or reposa en el pit d'algú.

De com som i com ens tracten

Tristament, els valencians, en llur paper d'espanyols, som uns carallots i uns pelacanyes (redunde: molls i miseriosos) i hom pot fer de nosaltres ço que hom vulga siga quin siga el poder de què es tracte: tant el legislatiu i l'executiu del mateix país o de l'estat com el judicial, eixe que és independent dels altres dos. 

Aquesta queixa ve a tomb del fet que temps arrere el tribunal constitucional va ensorrar unes quantes lleis valencianes de caire foral propi, com la del règim de separació de béns dels noucasats, tot adduint que aquesta diferenciació anava en contra de la igualtat de tots els espanyols. La veritat, no sé de quina manera es poden considerar els altres espanyols agreujats per aquest fet. Ara bé, no deixa de fastiguejar-me que al tocat dels imposts, com el de successions per exemple, a Madrid siga d'un 0% i al nostre país no. Ací no hi ha greuge?

Tristament, som uns menjamerdes.

De les eleccions

En lloc de respostes m'assalten moltíssimes preguntes al tocat de les eleccions al País Valencià.

Per què ha perdut tants vots A la valenciana?

És possible que haja tingut a vore amb la tasca que ha fet un any després? Concretament amb les mesures que han alçat més polseguera?

Per exemple: bous, exempció lingüística, escola concertada?

Com pot ser que amb tanta desgràcia pel tema dels casos de corrupció, de retalls en la llibertat d'expressió, els valencians, en una majoria destacada i en augment preferisquen açò a un fantasma que ve de Veneçuela?

Són els valencians denominats d'esquerres uns exquisits que, com certs animals de companyia, refusen un pinso nou i, doncs, prefereixen passar o abstenir-se?

Són els valencians denominats de dretes uns connivents amb la corrupció, els quals, davant el fantasma del comunisme, els és igual l'exquisidesa i s'abraonen al mateix pinso?

Per què hi ha una bossa de vots d'electors versàtils que van al toc dels amplificadors, suposadament, de manera imponderada? Són aquests justament els votants més reflexius o uns cagallons per sèquia?

Preguntes i més preguntes.

De publicar i sobre publicar

He llegit amb molt d'interés el pensament que ha exposat el Xavier Aliaga al seu blog al tall d'un article d'un editor, l'Aniol Rafel, tot en referència al fet que si es publica molt o massa. Com a escriptor i autoeditat m'agraden les raons que es donen i puc estar d'acord en aquest fet que es publica molt, potser massa; però ço que em preocupa és com i qui pot fer la distinció d'un llibre que atresora la dita qualitat o no.

En primer lloc, el fet de dir que es publica molt o massa no hauria de ser adduït, perquè tallar per ací representaria coercir d'una banda el dret d'expressió i publicació, siga de qualitat o no, de l'escriptor de ço que voldrà; i de l'altra a l'editor, que es veuria forçat a no publicar tot allò que li vinguera de gust, si es vol gastar els diners.

Jo també posaré una comparació: per exemple, de formatge. N'hi han moltíssims, de totes qualitats, embolcalls i preus i la gent en compra allà on li ve de gust. Pot anar al supermercat, a les fires, a les botiguetes, arreu on voldrà. Doncs els llibres igual, i no crec que retallant el nombre de marques es puga millorar la qualitat del formatge.

Tot seguit es fa referència a donar més qualitat al llibre amb elements com l'edició o la il·lustració. Certament, això és un gran encert: està molt bé que llegir un llibre no siga només una experiència de dins, sinó també de fora. A més a més es dóna treball i presència a altres disciplines artísitques.

En aquest cas també posaré un altre exemple. Tiraré mà de la poesia; sé que em faré de mal voler, però què hi farem: és el meu cas, personalíssim i és la meua impressió. Sé que el Xavier és assidu a llegir poesia i tindrà els exemples de referència. Des del meu punt de vista, l'edició de poesia és la cosa més trista i moixa que hi ha a hores d'ara. Em faig el càrrec que les portades treballades són més cares i que els editorials petites poc hi poden fer; davant aquesta mancança es fa entendre que la sobrietat és un valor afegit.

Per exemple, les portades dels poemaris de l'editorial 3i4 deceben un poc, atesa la importància d'aquesta casa (Bromera encara, encara canvia les miniatures de les portades); un cas diferent és el d'Adia, petita, de pocs recursos, que també fa portades simplíssimes, però torne a dir, la reducció de costs (supose) va per ací. Ves per on, seguint algunes raons dels articles llegits, hom podria pecebre que aquesta editorial Adia sobrecarrega el mercat editorial poètic, amb tants poemaris i és de poca qualitat per aquesta pobresa de suport físic. 

Un altre aspecte fonamental és parlar dels jóvens, els quals poden veure bloquejat llur gust de la lectura per aquest allau segons l'Aniol. Per l'experiència meua, els jóvens llegiran si volen llegir i no ho faran si no volen. Si parlem de les lectures d'institut es llegiran ço que manaran els professors, siga bo o siga dolent, o tiraran mà de pàgines on hi han els resums per capítols i la classificaicó de personatges. Em fa la sensació que fer servir els jóvens no és una bona idea.

Posaré el cas de l'alimentació per a explicar açò del bloqueig del gust de la lectura. Menjar els àpats amb refrescs; consumir begudes energètiques; festejar un esdeveniment amb una pizza congelada... Els jóvens tenen el gust que els fa l'adolescència, el que els pares acondueixen o el que la televisió determinarà. Doncs amb els llibres igual.

Per a no fer-ho més llarg, el moll de l'ós no és l'abundància de llibres (ni d'editorials!) sinó la societat, que no hi ha manera d'enganxar-la. D'iniciatives, n'hi han: clubs de lectura, presentacions, vídeos llibrescs, però roda i volta el gruix de la gent, el gruix de la població sempre superarà en nombre les expectatives fetes.

Al remat, en el meu cas literari, em faig el càrrec que com a poeta sóc poc tingut en compte: potser no sóc prou bo ni tinc la qualitat que pertoca. El meu primer llibre va ser negligit per l'editorial que em publicava (acabat el premi i aconseguit l'objectiu, a pasta de paper); en el segon vaig ser mig enredrat per una publicació a mitges en una editorial petita, amb un preu caríssim (això sí amb una portada preciosa); pel que fa al tercer, vaig decidir publicar-me'l (amb una portada poc usual) i fins i tot regalant-ne (a llibreries i lectors) només he rebut de resposta tres agraïments mal comptats.

Tot i això, malgrat totes aquestes decepcions, no conclogueu que hi ha abundància d'autors o que les editorials publiquen molt o massa. Donem gràcies a l'alfabetització de la gent i fem-nos el càrrec que deuen haver-hi naus industrials plenes de llibres; tanmateix això ja és cosa d'haver promés a la gent que pot esdevenir escriptora (cursos d'escriptura de l'Ateneu barceloní, per exemple) o del càlcul de previsió de llibres.

Jo sí, però tu no

Estic un poc desorientat amb un fet que sol aparéixer en la política i que té relació amb la independència de Catalunya, que en els plans de separació ha desplegat un seguit d'accions per a propiciar la implicació de països, governs, organismes, entitats, etc. mundials de manera que hi siguen avinents en aquest desig soberanista. En aquest camí hi han de cara els intents del govern (d'entre altres) per a evitar i afeblir aquesta influència possible vers l'altri. L'argument que fa servir aquest darrer per a barrar aquest joc d'atraccions és que la independència catalana és un afer intern, domèstic, regional i que cap país hauria d'immiscir-s'hi, tot respectant la sobirania, la constitució i la voluntat democràtica dels espanyols.

Roda i volta, el meu desconcert s'origina quan ara i adés van succeint-se esdeveniments que atemptarien justament aquesta raó de no intervenció; accions vàries que d'una manera o altra, des del meu punt de vista són equivalents a ço que fa Catalunya.

En primer lloc, les referències a Veneçuela dels contraris a la independència. El fet que els polítics opinen i pontifiquen o hi facen viatges per a comprovar l'estat de la democràcia em pareix una intromissió en la sobirania etc. d'un país. (del fet que estiguen malament o no, no en parle: em referisc simplement al fet del viatge i les declaracions).

També influir en les governs d'altres països, quan per exemple es duen a terme reunions amb tal president perquè facen declaracions a la contra amb més bon succés o sense (famosos són els casos de reunió amb el Cameron o la Merkel).

Al remat, aconseguir declaracions parlamentàries. Catalunya ha tret de Dinamarca que hom debata el tema de la independència; mentre que Espanya ha fet el mateix amb la Unió Europea a l'hora d'expulsar o no Catalunya de la Unió.

Fet i fet, molta hipocresia en aquest mercadeig d'interessos.

D'un exercici de cinisme?

Els de PP del País Valencià i segons el Levante-EMV "consideren un greuge que el Tribunal Constitucional tombara la llei del Règim econòmic matrimonial i per això reclamen a les Corts que l'exigisca a l'Estat".

I dic jo: ¿no seria més honest (i no tan hipòcrita) que els del PP valencià hagueren denunciat els del PP estatal per haver posat aquell recurs que ens l'ha tombat i, de retruc, exigiren a aquests mateixos del PP estatal que reinstauraren la nostra llei?

Sempre tocant el paneret...

D'un treball universitari

La doctora i professora de la Universitat de Sheffield Anna Vives i Riera ha tingut la deferència d'ocupar el seu temps de recerca a fer un treball de la meua obra poètica. Vull manifestar el meu agraïment per aquesta dedicació que ha fet del seu temps, així com també del seu interés per estudiar la meua poesia. De retruc, em plau posar-vos l'enllaç on podreu llegir les seues paraules i pensaments al voltat dels meus poemes.

http://virgo.unive.it/ecf-workflow/upload_pdf/Ri_B_2_DIGITALE.pdf

De dimonis amb banyes i pudor de sofre

Ara resulta que en això del robatori de les nostres senyes d'identitat valencianes, tan sagrades i intocables, els catalans ja no són els únics: ells, els catalans, els monstres que sempre han atemptat contra la nostra identitat. Doncs ara pareix que també els del PP també tenen alguna cosa a furtar-nos. La cosa és que reivindicar el dret foral valencià i convertir-lo en estatutari, després de tants segles, és anticonstitucional perquè ataca el principi d'igualtat entre els espanyols. Així, el govern d'Espanya ho ha denunciat i el tribunal constitucional els ha donat la raó. Caram, amb els catalans!

Fent de Fuster amb els aforismes

He alçat el cap i he llegit aquest pensament de Concepción Arenal: Obriu les escoles i es tancaran les presons. Queda claríssim el missatge i certament, l'educació ens farà lliures i bones persones. Permeteu-me, a manera de retruc enutjat l'aforisme següent al tall de la realitat judicial que revessa els nostres mitjans de comunicació: Anem amb compte de quines escoles s'obrin, perquè d'aquestes es podrien omplir presons (si la justícia venç els tecnicismes legals, ja m'enteneu...).

D'un estat d'ànim

Cal tenir l'ànim molt fort per a poder aguantar el regitzell de merda a què és menester enfrontar-se cada dia, bé a la ràdio bé a la televisió, bé a la premsa i que afecta la vida del país. Cada dia, cada cada dia de la setmana durant mesos i mesos en aquests anys, les informacions de prevaricacions, suborns, estafes, furts, etc. que empastifen de merda, molta molta merda els nostres polítics, empresaris i d'altres que decideixen les nostres vides provoquen una desmoralització personal angoixosa.Els matins són un bany intel·lectual de merda; ens la tiren a la cara a cabassos, com qui tira al carrer els poals d'aigua bruta de fregar. Cruament, indefugiblement, depressivament, estoicament. Cada dia cap a la faena i a la ràdio es ventilen els avenços dels casos que proliferen als jutjats.

És llastimós, molt llastimós, haver-se d'embrutir de tanta merda; és trist rebregar-se per la fiblada que seria més laetífic deixar-se endur per al ignorància i deixar córrer tanta angoixa. Al remat , tot i acceptar el gran remei personal que és poder posar paraules a aquest neguit, recurs catàrtic de joguet, tot i acceptar açò, doncs simplement és una rebequeria.

Tot plegat molt deplorable.

De coses de jutjar

Ho faré curtet i redundaré en un text anterior meu, quan  el senyor Cañizares declarava que els immigrants no eren de fiar. ¿Com es pot ser tan cínic de dir això i no mirar-se primer qui té a sa casa? Què fem amb els pedòfils que ampara? Són de fiar?

D'un sentiment

Per a jo resulta força abassegadora tota la informació periodística al voltant de les maniobres que polítics, empresaris i funcionaris diversos duen a terme per a engrossir els comptes corrents propis. M'aclaparen la quantitat de milers d'euros, de milions, que han tocat aquelles mans i que d'una banda han estat sostrets del nostre patrimoni administratiu i de l'altra han estat fruit d'operacions fraudulentes. Tot plegat m'han fet vindre al cap la cobdícia i l'expressió d'u dels penedits: jonki dels diners. M'aborrona.

M'ha fet considerar que dins de tanta febra recaptadora de diners el fet de pensar en la generositat esdevé un llençol ben blanc ple d'esguits, de taques, de clapes. M'assalta un sentiment de beneiteria trufada per les riallades obscenes d'aquesta gent que ha sabut fotre'ns bona cosa; altrament, és cert que ara hi han molts casos en mans i enteniments de jutges, però tristament, descregut jo de la justícia, no crec que tots siguen jutjats culpables i obligats a tornar allò estafat: fet i fet, les molles d'un pa.

Mentrestant, a la televisió tothora ens assetgen amb publicitat de fer apostes, de comprar loteries o de jugar al bingo. Quines expectatives per a la resta de la societat tan galdoses d'esdevenir ric.

De les dones

Aquest cap de setmana que la societat ha dedicat als enamorats ha estat marcat per la cultura: escapada a València amb cinema i art. Pel que fa al primer, vam anar als cinemes Aragó (quina llàstima que no hi haja una cosa pareguda per la Marina) i vam veure Sufragistes, que recrea la lluita als anys 20 de les britàniques per a accedir al vot. En destaque un moment del diàleg entre el matrimoni:

DONA: si tinguérem una filla, què n'esperarà de la vida?

HOME: el mateix que et passa ara a tu.

(qui no tinga empatia ni compassió ací que s'ho faça mirar)

Quant al segon, visita a l'exposició de fotografia de la Nau, que tracta de les dones a l'Afganistan. L'havia vista anteriorment i això no obstant m'ha impactat, una altra volta. En destaque una conclusió en forma de vers d'una poeta afganesa, Nadià Anjuma: Jo, que no he valgut els budells d'un gos.

Vet ací que la societat i els poders econòmics ens venien aquest cap de setmana com el cap de setmana de l'amor; certament, ha estat de l'amor, però trist, afligit, dolorós i deplorable vers l'altra meitat de la humanitat.

De la festa de tots els elxans

Ahir vam tenir excursió escolar a Elx. Per a començar vam fer la visita a un institut en un aplec dels dos centres i per a acabar vam visitar el museu de la festa. En tots dos es va parlar del misteri d'Elx i del fet que no hi participen dones: en la primera intervenció, l'escolar, l'alumna ho va fer en to didàctic i en la segona, la cultural, l'actor del vídeo ho va proclamar potser amb un cert matís d'orgull. Comptat i debatut, dues presentacions, dues referències a un mateix fet i una recremor.

En fi, xiquetes, queda reservat el dret d'admissió. Amb il·lusió això sí.

Nota: pose el cas d'un tren en què les dones poden pujar-hi però no poden seure i han de fer el trajecte de peu perquè és la tradició; pose el cas també d'una empresa que no contracta dones el producte de la qual, però, també va dirigit a les dones perquè és una tradició; pose de més el cas d'una pràctica quirúrgica perquè és una tradició.