Doncs bé, el moment és arribat, 50 anys fets. Fita important, greu, solemne, que serà colgada deu anys després, per una altra fita que li llevarà tot el protagonisme.
Festejaré aquest moment cabdal amb la publicació d'una traducció poètica que més avant serà anunciada.
Una que apareix a la ràdio (no n'escriuré el nom: el podreu trobar fàcilment en Internet) ha dit en un programa ço següent: "el català serà una llengua que serà recordada com una llengua feixista." De veres que per parlar català soc feixista? Hem de continuar aguantant, suportant, respectant aquestes brofegades?
Bretons, occitans, navarresos, gal•lesos, sards, samis, quítxues, araucans...: feixistes tots.
Vos heu fixat que l'home de Vitruvi no té piu en les transicions televisives de la retransmissió dels Jocs Olímpics d'hivern de Milà-Anpezo? S'han atrevit a censurar!
Han desqualificat aquest atleta perquè el comitè olímpic al·lega la regla 50.2 de la Carta Olímpica, que estableix que no es permet cap mena de manifestació ni propaganda política, religiosa o racial als espais, seus o àrees olímpiques. Bé, doncs, a vore quan fan un pensament per l'equip femení de futbol de l'Iran, d'entre altres.
Doncs ja he acabat d'escriure la plaqueta que serà la base per a la creació d'un vídeo joc. Certament, estic a punt de crear el primer artefacte literari de poesia digital en forma de joc d'ordinador. Ara caldrà passar-hi hores redactant la programació informàtica: a vore com va la cosa. Aquest text base és una traducció mig lliure mig fidel d'un poemari d'un escriptor dels EUA; més avant, més informació.
S'ha acabat el trimestre i en un bot s'acabarà desembre i serem gener una altra volta. Ho parle amb companys: el temps no és que ens passe de pressa, és que el tenim horaritzat.
Aquests dies de festa que hi han en aquest mes he aprofitat per a fer un viatge cultural a Barcelona. El fe cert és que al nostre país molta gent aprofita per a anar a Castella, a Madrid, per a mirar museus, musicals i passejar pels barrris tan emblemàtics i esdevinguts imprescindibles. En el meu cas, preferisc anar a Barcelona, al meu país, a mirar museus, teatres i passejar pels barris i aprofitar per a comprar alguna cosa. És cert que és Barcelona i no d'altres com Lleida o Tarragona, però malauradament és la que presenta més varietat. És com anar a València i no a Xàtiva, Alcoi o Alacant.
Han estat tres nits de sojorn i en cada vespre ha aprofitat per a mirar una obra de teatre: de fet, diumenge en van ser dues, una de matí i l'altra de vesprada. Cal reconéixer que són molts diners, però em faig el càrrec que és una volta a l'any i que la cultura cosat diners i val l'esforç. Realment ho he passat molt bé; he tingut molt de gust acudint als teatres i admirant el treball dels actors.
Verament aquesta militància cultural en català ajuda el nostre teixit cultural que no anar a Madrid.
En els recitals que hem fet del comboi deslíric, posem un parell de vídeos de quan era jove i en vaig gravar un parell. Són vint anys de diferència i em fa prendre consciència del pas del temps; de la joventut (tan tan jove no era, altrament, que tenia ja 30 anys) i de la maduresa (ara que aviat en faré 50).
Doncs, bé, estic a mitjan acabar una plaqueta que necessitarà per a ser entesa del tot fer un videojoc: no un videopoema (que també el faré), sinó un videojoc.
Sé que arribe tard a aquestes coses, però he pujat a aquest tren.
Hui és el dia de la traducció; 10 anys farà el 2026 de la traducció que vaig fer de la poeta feroesa. Però quant a hui: he acabat una traducció que fa anys que havia començat però no arribava a terme d'acabar. A la fi ho he aconseguit: en uns mesos l'autopublicació.
M'han donat un premi: bé, oficialment m'han donat un premi (me l'havien ingressat setmanes abans, però ara ha estat l'acte de presentació pública). És el premi Carles Hac Mor de poesia subversiva que concedeix l'Ajuntament de Juneda i que publica l'editorial Fonoll.
He de dir, vull dir de fet, que n'estic molt content; que m'ha fet feliç i que ha servit per a apujar l'autoestima quant al tocat de l'orgull literari. Certament, el fet de considera-me foraviler, d'escriure poesia que no entra dins dels canals majoritaris de la poesia valenciana i malgrat intentar escriure d'acord amb aquells i no aconseguir res, que em donen aquest premi a Catalunya resol un parell de qüestions en dansa: reconéixer la poesia deslírica que faig i guanyar un premi fora del meu país.
Endemés, una poeta del jurat dels premis em va dir que llegir la meua plaqueta la va fer sentir com si estiguera llegint el mateix Carles, la qual cosa em va donar a entendre que verament el llibre sí que era subversiu. Més quan hi he presentat obra durant tres anys i no aconseguia res més que ser finalista juntament amb uns quants poetes més i, doncs, no saber què volia dir subversiu: enguany poesia subversiva soc jo.
L'obra que he escrit i que m'han publicat m'agrada molt: no és poesia tradicional, sinó un assaig literari en prosa literària i poesia inserida. Sense adonar-me'n vaig escriure un fragment breu, una part petita de ço que podria ser una obra grossa a l'estil del Recital privat de poesia per a una família anglesa possiblement inexistent, del poeta Pau i au; la qual cosa em fa pensar, podria allargar aquesta plaqueta? donar-li més contingut i fer-ne un llibre? Ves a saber, però ara per ara, no.
No només ha estat aquest viatge a San Marein, sinó de fa temps que pense en allò que diuen uns viatges responsables i ètics. M'explique: de fa anys que hi ha el problema dels turistes del primer món que suposadament en lloc de viure l'experiència en un altre país com una cosa enriquidora la viuen com un fet d'aquells d'usar i tirar, superficial i que té poca consideració vers els indígenes.
El turisme de creuers, el de bufar-se, etc són turismes arrasadors del concepte humanístic del viatge: són aquesta classe de turisme que deixa de banda els aspectes culturals; no conviu amb la gent del lloc ni interactua si no és per als àpats dels restaurants, fa compres en les botigues multinacionals; o tenen un impacte mediambiental gros. Si bé tenen les parades habituals dels llocs de més renom (per exemple les catedrals, ponts, museus precisos), hi ha poca cosa més.
Hom podria dir que potser és massa voler fer amistat amb la gent d'allí, si el viatge és tan curt i allò demana molta dedicació. Que són dies de lleure i hom va amb el temps just. Certament, però una cosa no lleva l'altra.
El tocat d'aquest text és vindicar també que dins d'aquest problema del turisme ètic, crec que hom deixa de banda una altra variable en aquesta llista de greuges: les llengües. En el meu cas, fa anys que vull anar a un país i que no hi vaig pel tema lingüístic: Irlanda. Aquest país és molt famós pels païsatges, la gastronomia, i d'altres més, però ho és també perquè és un lloc ideal per a aprendre anglés. Moltes acadèmies d'anglés envien els alumnes a fer estades d'estiu a aprendre-hi i és un lloc ja amb tradició.
El meu dubte és: per què hi he d'anar, no ja com a estudiant, sinó com a turista tot tenint en compte la desgràcia que pateix el gaèlic? Com puc anar-hi a gaudir de totes les meravelles fent servir l'anglés? No puc evitar projectar-ho als turistes que venen ací, als nostres Països Catalans, a aprendre castellà o a gaudir de les nostres meravelles i ens parlen en castellà sense saber (o sabent) del mal que patim per la llengua. Més encara, em remou més quan són els catalanoparlants convençuts del problema de la nostra llengua que hi van, no ja de vacances, sinó a aprendre anglés!
He de dir que jo he estat en Gal·les i en Escòcia en la meua dècada dels 30 i d'això em sent malament, tal com quan en la dels vint vaig anar al País Basc i a la Vall d'Aran. He fet turisme i he hagut de fer sevir la llengua que ofega les altres i ara que han passat els anys i en soc més conscient i hi reflexione amb totes les variables que puguen ajustar-se, quan he de triar un lloc per a passar uns dies tinc en compte el fet de la llengua.
Aquest viatge de San Marein n'ha estat u: he fet servir l'anglés per a comunicar-m'hi i a voltes he parlat en valencià per a objectes concrets, tot amb la idea d'evitar tant quant he pogut l'italià (una llengua que tampoc parle, però de què sé un bon tall de paraules). A més a més he comprat llibres en romanyol (que no sé si acabaré llegint, però la idea és llegir-los, tal com vaig fer en el viatge a Escòcia o fins i tot traduir-los, com quan vaig traduir el poemari feroés).
Cal establir de bestreta que la informació amb què escric aquest text ve principalment de la Viquipèdia en diverses llengües. La llengua de San Marein és romànica inclosa en el duet emilianoromanyol: específicament en el romanyol. Però dissortadament jo de romagnol no n'he sentit ni tampoc me n'han parlat.
Primer en l'hotel vaig demanar-ne unes paraules bàsiques a partir d'una cerca que havia fet per internet i es pensava que em referia que foren italianes. Quan vaig dir que no, que romanyol, la cara no es va tornar seriosa però sí indiferent al tema: roda i volta, no me'n van donar cap. però el fet més curiós és que en l'hotel, en el vestíbul d'entrada a un menjador, hi havia un prestatge amb llibres de temàtica local i ací vaig trobar un diccionari sanmareinés-italià (més gros encara, en la prestatgeria del raconet del bar d'eixe vestíbul, n'hi havien 6 més en renglereta!)
Als llocs on anava saludava dient Bun de i tothom em responia Buon giorno, tant a capital, com a ciutat com a poble. Les actituds de la gent eren d'indiferència total i de resposta, l'italià. En un parell de bars perduts en els confins del país vaig parar en dos bars i ni me'n van dir ni una malgrat haver dit Bun de (van suposar que era turista i van amagar la llengua? Van fer vida normal i parlaven en italià?). També tenia intenció de comprar llibres de poesia en romanyol (duia una llista feta d'autors) i en les dues llibreries sanmareineses la compra va ser zero i un llibre (en el primer cas no hi havien llibres de cap gènere; en el segon cas n'hi havien però n'eren pocs i no m'interessaven els temes ni el contingut. A més a més eren en un racó amagat de la llibreria i sense cap tarja que diguera que allò era romanyol; fins i tot el propietrari no era capaç de trobar el que suposadament li dia l'ordinador; més encara, ni em van demanar com és que un estranger s'interessava per aquesta llengua: mira, ni gos que fas ací). Ni llibres infantils, no diccionaris, ni cursos d'aprenentatge... Molt deprimidor.
Quant a la retolació: italià i anglés. Ni una placa de carrer, ni un senyal de trànsit, ni un cartell de restaurant: fins i tot, crec que ni tampoc d'eixos que són folcloritzants, llevat dels topònims (he de suposar) que començaven per Cà (Cà Chiavello, Cà Rigo o Cà Ragni). Allí no arribaria a saber ningú que existia del romanyol.
Al país només hi ha una televisió i pel poc que vaig veure, era en italià; ara, hom podia veure tots els canals que hi ha en Itàlia; la música que posaven en les ràdios dels autobusos, de ràdios italianes. Els pocs cementiris que vaig trobar i el poc que vaig trobar de làpides, en italià.
No faré més llarga aquesta llista de greuges i fretures, però em vaig sentir molt malament i consirós de trobar aquesta realitat: que un país que es sent orgullós de ser el més antic d'Europa i que s'ofen si li dius italià, haja abolit la llengua pròpia, històrica. De fet en la viquipèdia anglesa hom diu que s'extingirà en passar l'any 2040. Més encara, la viquipèdia emilioromanyola fa ganes de plorar de les poques entrades (13513) que ofereix i tan curtes: per exemple la de la llengua mateixa. D'ací també hom arriba a ser conscient de la dialectalització tan gran que té aquesta llengua, amb 11 variants.
La part final d'aquest text és que vaig arribar a San Marein via aèria per Bolonya i via terrestre per Rimini. Fent la darrera nit a Bolonya, on hom suposa que hom parla l'emilià, vaig comprar allí els darrers 4 exemplars de poesia que tenia la llibreria.
