La disputa de l'ase

Després d’haver acabat l’ase de contar l’exempla l’home va dir que el seu país era millor perquè l’oratge sempre era agradable; sempre feia sol i plovia poc, cosa que oferia bon estar tot l’any. Però l’ase, va respondre que encara que al seu país nevara i ploguera constantment no era impediment per ser millor, ja que sempre era verd, ple d’arbres i herba i fonts.

I va acceptar l’home l’argument de l’ase, mes li va dir que el seu país tenia molts artites i obres que li donaven esplendor; també tenia escriptors i disposava d’una literatura mil·lenària amb grans noms. L’ase, però, li va dir que si bé el seu país no tenia grans obres ni escriptors amb una gran literatura, sí que tenia un premi Nobel, el premi més extraordinari de tots. L’home va dir certes allò que havia respost l’ase, i li va dir que els seus compatriotes es trobaven entre els millors esportites i que havien aconseguit grans premis i campionats. Tanmateix l’ase li va respondre que sí bé el país de l’ase no tenia grans esportites ni premis, des de la modèstia de la petitesa li va dir que ells almenys tenien federacions internacionals i que participaven com a país propi en qualsevol competició.

I dit açò, l’ase, que volia tallar la impertinència de l’home, va dir que era cert que el país de l’home havia demostrat grans coses i gestes, però al remat el fet important era que ells eren un país independent, amb els seus òrgans de decisió propis i que no necessitaven ningú que els deixara fer i desfer. I ara l’home va haver de callar, perquè era l’argument de què tenia por que l’ase se'n fera servir per demostrar que el seu país era millor que el d’ell.

Consirós per la derrota, se’n va anar i trist per l’evidència va abandonar el lloc.