De condecoracions i favors pagats

 El govern d'Espanya el 2019 (mandat del PSOE) habilita el port d'Algesires per al vaixell Open Arms que és rebutjat d'Itàlia. Dies arrere el govern d'Espanya dona el Collar de la Orden de Carlos llI al Tajani i la Gran Cruz del Orden de Isabel l Católica a la Meloni. Tots dos han aplaudit que el Salvini blocara i expulsara l'Open arms. Xica!

De l'empatia dels empresaris

 Tinc el pensament que una raó del capitalisme salvatge que ens governa és perqè empresaris i polítics (aclaparadorament hòmens) no deuen tenir persones al càrrec (fills o gent gran: no és que no en tinguen, sinó que no se n'ocupen personalment amb el seu temps). Endemés, han perdut o han oblidat o no han tingut mai empatia, perquè si no, tant empresaris i polítics (aclaparadorament hòmens) no promourien uns horaris demencials de per exemple tancar botigues a les 22h (més tancaments de caixa i arribada a casa, 23h).

D'un transport de merda

He passat uns dies en Barcelona. El meu lloc de viatges prioritari és els Països Catalans. És cert que viatge més a Catalunya que a la resta, però la planificació viària en transport públic determina molt, més quan entren els preus dels viatges en joc.

Així, he estat tres nits al cap-i-casal del país del nord. He fet museus, teatres, llibreries: poc de descans perquè el temps és poc amb tant de tot. Ho he passat bé i hi he tingut gust. La punxa al dit és la realitat del transport.

He dit que el meu marc és els Països Catalans i la veritat és que tenim una connexió de merda en benefici d'una altra connexió que em negue a accetar: la de Madrid. He agafat el tren de les 11'05 en direcció València. En el lapse de 6h hi havia les freqüències següent:
15 trens a Madrid, 2 trens a Alacant (que inclou València) i un tren només direcció València. Quant des de València estant, la freqüència de 6 hores també inclou la dotzena de trens.

No m'interessa gens Madrid; només hi he estat dues vegades, en el 89 i en el 92. No sé quan hi tornaré; tossudament em negue a anar-hi més encara amb aquesta situació injusta de trens. Sé que puc resultar estúpid, però fa mal al cor la visió colonial que se'ns ha aplicat i que valencians i catalans han assimilat: no només de la societat (quanta gent va a mirar musicals, gaudir dels museus i passejar els seus barris) sinó dels polítics, perquè ells han sucumbit als cants de sirena de tenir viatge fàcil: temps i preu. Més encara per a Compromís: a Barcelona no van sinó a Madrid.

De fer-se un home

 Quan tenia 8 anys en el meu pensament hi havia la idea del servei militar; pensava que restaven 10 anys, 7 anys, 4 anys per a fer-la. M'aclaparava el fet que havia de fer la mili i jo volia saber què s'hi fea, per tal de tindre una idea de què era allò.

En començar la facultat van arribar les pròrrogues d'estudi, la postposició a ço inevitable i en el tercer any sobtosament vaig saber que hi havia l'objecció de consciència en una xarrada per a jóvens sobre el tema en un despatx d'advocats: m'hi vaig llançar de cap. (Cal dir que també ens van parlar de la insubmissió tant de la mili com de l'objecció, però era un supòsit massa gros per a un esperit apoquit).
Al remat ni mili i substitució: l'Aznar ho va suspendre tot en l'any que anava a acabar la possibilitat de més pròrrogues; de les coses que aplaudisc a un govern de dretes.

L'altre dia vaig mirar el Sense ficció que emetia la TV3 sobre la maldat que va implicar el servei militar en els hòmens. Vaig horroritzar-me moltíssim i em va corprendre la brutalitat masculina a una edat tan tendra amb la connivència d'uns comandaments indignes a la humanitat.

Com dia aquell: puta mili.

Del pilar de la democràcia

En aquesta fi de mes apareixen en premsa resultats de les investigacions al tocat del programa espia Pegasus i és aborronador saber que l'estat espanyol ha estat darrere d'aquesta guerra bruta. Quina confiança hom pot tenir en aquesta monarquia parlamentària imbuïda de democràcia?

 Ara resulta que la dreta extrema vol que els diners que costa el servei de traductors del Congreso pel tocat de les llengües espanyoles vagen d'ajut al drama de la catàstrofe que s'ha esdevingut. De veres que justament justament justament han de ser d'allí? No poden treure's d'alguna altra partida com la monarquia, l'església, la tauromàquia?

 De veres que 9 milions d'euros haurien evitat (o disminuït) el nombre de morts? 9 milions són el preu a pagar per la vida de 95 persones? 9 milions?

D'ofrenes i seguidisme polític acrític

 Publica el Vilaweb que en el Senado ERC i Junts han reprovat el ministre de Transports pel tocat de la calamitat del tren. Quant als valencians de Compromís, sembla que no han volgut reprovar-lo, supose que donant per bona la brofegada del ministre que dia que els viatgers no deuen ser masoquistes quan ves per on fan servir molt el tren. En fi...

Del fet que passen de tu

 Compromís durà al Tribunal Constitucional la llei d'educació valenciana actual. No ha estat iniciativa del govern del PSOE, sinó una suma de 51 diputats del Congreso, d'entre els quals tampoc hi ha cap diputat del PSOE. Les raons adduïdes per a no retratar-se pertanyen a l'alta política. El fet cert és: no sé per què tant de seguidisme i ofrenisme si quan cal et venten una galtada a la cara. De passada, la recuperació del dret civil valencià no va ser possible per culpa del PSOE també. Doncs això, que sí a tot.

Del 25%

 Lig el tirular d'aquesta notícia del Vilaweb "El Consell d’Europa fa un toc d’atenció a Espanya per la imposició d’un 25% de castellà a l’escola " i tristament se m'ocorre: ui, quina por, Europa, Europa". En fi...

De molts anys que han passat

Fa trenta anys que va ocórrer la primera gran prova d'independència personal, que va ser anar a estudiar a València: amb 18 anys, cinc dies de la setmana fora de la llar familiar, amb la responsabilitat de viure en un pis, d'acometre uns estudis importants i també de gestionar uns diners propis.

30 anys pasasts com un bot llargada, tot fent metàfora esportiva. Un bot que deixa baix un gran clavill entre cap i cap.

D'actes culturals a l'estranger

La Maria Josep ha anat a presentar una traducció que ha fet a Suïssa. En assabentar-me de la notícia m'ha vingut el record de fa molts anys d'intentar traspassar la frontera del país i fer accions d'aquestes. El tocat és que no he tingut gaire bon succés: pocs casos reeixits dels moltíssims d'intents.

Supose que en el cas d'ella darrere deu haver-hi hagut l'esforç d'un conjunt de persones que han fet possible l'acte a Lucerna; en el meu cas tot ha estat solitari (com va ser el cas del recital de poesia el 2015 en la Universitat d'Hèlsinki, quan vaig irrompre per correu electrònic a la lectora Jordina i ella va empomar el meu envit) i a tot estirar la complicitat d'una persona: l'amiga lectora Anna Vives, quan vaig anar a Leicester l'any 2008 amb un recital súper bonic que va preparar amb el suport de la Xarxa Llull. La resta, un parell de recitals a Catalunya amb la Christelle Enguix de promotora a Arenys de Mar el 2016 i el Pau Rodríguez, el 2022, en un recital a l'Horiginal.

D'un president

Hui els qui paguen la quota del partit votaran si estan a favor que els diputats llurs en el Parlament voten a favor del socialista Illa. Amb tot el merder que hi ha hagut, aquesta votació tan important marcarà una bona part del futur nacional del meu país veí, amb el qual solem emmirallar-nos i abocar-hi frustracions i esperances.

De la França olímpica

Han començat els jocs olímpics a París. Durant la cerimònia d'inauguració han mostrat la grandesa cultural d'una ciutat-país de passat esplendorós i present modern. La realització fílmica dels exteriors ha mostrat aquesta excel·lència posant d'exemples edificis, jardins, etc.

Però, compte, francòfils catalanoparlants enlluernats de tanta bondor: la França ens odia molt: ens odia molt molt molt. També els francesos, bona part nombrosa dels francesos que creuen en la França grandiosa: ens odien, els catalans, els occitans, els bascs i tants altres.

D'una galtada de realitat

Hi han algunes persones que vesteixen una samarreta que diu amb bon orgull que si un país [Espanya o França] no han pogut fer desaparéixer el català un individu sol no farà que desaprega. Com a lema d'autoestima està bé. Ara, la realitat és aquesta. [I no haurà estat un país, sinó els fills dels parlants].

De la gràcia andorrana

-Ara resulta que els andorrans han anat a Catalunya a exposar-los la seua llei de política lingüística.

-Que cabrons que són ca, ca, ca... Ma que són graciosos!

-Tu trobes que vindran ací a continuar la conya?

-Els ovaris quadrats haurien de tindre només de pensar proposar-ho.

-Que bo, tu!

-Sí.

D'una cançó

Em ve al cap de camí a la faena la cançó del Diluvi que diu que ja no podem més i ho podrem tot. Pense de retruc en el Botànic i en Compromís, i faig l'associació: ja no podíem més i ara ho podrem tot.

Han passat anys de govern i s'ha esdevingut la trompada contra la paret de la realitat. 

Quanta pena.

D'una competició de vela.

Tant de merder que va significar la Copa de l'Amèrica a València i tant d'esforç per a fer entendre que va ser una error social i van i els barcelonins se'n fan bandera.

D'un premi a què m'he presentat

Hom ha anunciat els guanyadors del premi de poesia subversiva, a què m'he presentat per tercera volta, però no he tingut bon succés. Quan aparega publicat vorem per on van les línes de la subversió d'enguany. El tocat és que no acabe jo d'entendre què és la subversió en poesia, de manera que no sé què escriure, ni com per a encertar-ho.

Tornaré a intentar-ho o ho deixe córrer? Bé, tinc gairebé un any per a enviar-hi alguna cosa.

D'unes eleccions

Ai, Europa... Ai, País Valencià...