De fills adoptats

 Quan hom va permetre l'adopció a les famílies homosexuals una part de la societat no hi estava acord. D'entre els arguments que hom adduïa hi havia aquest: que els infants acabarien esdevenint homosexuals. Aquest argument duu inevitablement a considerar açò: ¿és que els infants han de ser educats a ser decididament heterosexuals? ¿ Per què una parella homosexual no pot orientar la sexualitat de son fill de la mateixa manera que ho fa una heterosexual? ¿Per què hauria de ser una irresponsabilitat convertir un infant en homosexual, tot dient que serà un desgraciat i un miserable, si tot just també hi han desgraciats i miserables heterosexuals? 

Al remat és una qüestió que l'infant vaja descobrint la sexualitat d'acord amb l'edat i que ell mateix faça la seua decisió.

D'una reflexió compartida

Enraonem de la faena i de quant ens en podem sentir mediocres; certament, arribem a la conclusió que ho som un poc.

D'una remembrança sobtada.

Un amic poeta envia uns enllaços a ubes formes alternatives poètiques. Els pegue la mirada i em sotraguen: pel fet que siguen considerades poesia; que puguen arribar a tenir valor d'objecte de culte; que són un món diferent del món corrent de la poesia.

Els mire i me'n vaig arrere més de deu anys, a les beceroles de la meua poesia, de la meua acció poètica. Pense que anava perdut però que potser si haguera continuat eixa via, ara tindria un bon bagatge en poesia experimental. Pense també que una raó de no haver continuat ha estat el fet de no ser considerat el pallasso immadur de la poesia i gaudir d'una acceptació de la colla poètica.

Gràcies a eixe amic i als enllaços enviats potser hi ha una represa d'aquella poesia.

D'uns nombres freds

En l'enraonament hom diu el cas d'algú que prefereix guanyar un premi per a publicar un llibre que aprofitar l'oportunitat d'una publicació sense premi (això sí, en una editorial no tan important). Certament, el premi és molt abellidor: 2000, 3000, 5000, 8000 euros!

Fa temps que jo n'he fet el càlcul: 10% de la venda del llibre per a l'autor, per exemple 1'2 euros si el llibre en val 12, d'una venda total de 40, 60, 120 llibres? A tot estirar són 144 euros, per un llibre de poesia en català al País Valencià.

Agarra els diners i corre.

D'uns premis poètics fallats

Em dic que no vull participar en més certàmens poètics i no m'hi faig cas. Enguany ho he fet en dos, de forma breu: u de micropoesia i un altre de plaqueta: el resultat en tots dos és fracàs. Del primer concurs, reusaré eixos poemes curts en qualque artefacte literari que puga esdevenir real amb el temps. Del segon, he fet publicar-lo talment com he fet altres vegades. Aquest segon no tenia espera i havia de ser publicat ja perquè tenia una raó de ser i si bé que si haguera guanyat m'hauria endut uns diners considerables i una certa fama (tristament necessària per a continuar essent presents en el món de la poesia), encara ara hauria d'esperar un any fins que fora pública.

Pel que fa a la meua proclama de no participar en premis literaris, continue amb la idea de no presentar-m'hi. Vull dir, no he canviat de parer de pensar que no, que no crec en els premis, en allò que representen, en el fet d'escriure en vista a un premi.

D'una conversa

Parlem de renúncies, cadascú d'acord amb la realitat pròpia; de renúncies i de reeiximents per aquest motiu.

Amb els anys passats, la perspectiva és diferent i si enlllà hom no n'era conscient, ençà s'amostra injust o càndid o llefiscós.

De què parlar

Hom no pot dir que ens posem al dia, perquè gràcies al whatsapp sempre estem actualitzats; però es fea menester eixa conversa i hom va rebutjar a mirar una pel·lícula (dos hores de silenci que malbarataven dues hores d'enraonaments) per a estirar, sucar, al màxim el temps.

Certament ens posem al dia en persona: dels projectes de traduccions i de la possibilitat de publicació; de la poesia pròpia que no sembla que va enlloc; de com el món de la poesia és a voltes hostil i ple de sorpreses desagradables; d'unes quantes decepcions que dolen; de la fal·làcia dels premis literaris; de llibres de poesia extraordinaris i mediocres; de poetes jóvens que són un reflex de l'abís a què ens aboquem els madurs; de què farem en la vellesa i amb la vellesa.

De la nit

La nit va ser la indicada.

Semblava que fórem en un pis d'estudiants de vint anys, però el fet cert era que hem arribat als 45, plens de càrregues familiars i de faena i les copes eren d'esperituosos sense alcohol i sense sucre.

Va ser la nit propícia perquè vam parlar de literatura, com un desfici que calia ser ofegat; la nit va ser alhora curta perquè ja no érem estudiants que es podien pelar les classes al sendemà, sinó madurs que els esperava eixe sendemà els deures familiars i s'han de deixar per a parlar moltes més coses: serà més avant en un esmorzar, en un berenar, en una presentació...

Però la nit, la nit és ço que té.

D'una plaça de llibres

Me'n vaig a la Plaça del llibre i arribem a la conclusió que fer presentacions de 20 minuts és una pèrdua de temps i una despesa de diners. També arribem a altres conclusions: que hi han editorials que maltracten els seus autors en no  reservar-los un espai en la programació o que potser hi faltaven altres veus d'autors que no són del roll.

Complim el desig d'escoltar i de firar algun llibre i fem colla per a la prèvia i el sopar. Parlem de poesia pròpia, de frustracions o de projectes. Faig una foto del grup i m'adone que som quatre pardals, que no hi ha cap figa; pense que som grups tancats i que on són les dones.

Ens n'anem a dormir però la conversa a dos s'allarga fins a les dos: més de frustracions, de projectes, de coses que es podrien fer bé però que no s'hi fan.

El sendemà és una hora endarrerida i me'n torne prompte a casa. Hi esperen unes noves obligacions.

Enyor i nostàlgia; un temps perdut i un avenir a voltes antipàtic.

D'un discurs i una fira

Cada any hom recorda en aquests dies de començar octubre el discurs que va pronunciar el Quim Monzó a la fira del llibre de Frankfurt i jo envide recordant la meua candidesa d'anar allí a veure quin pa s'hi donava: 14 anys ja.

D'una cita d'un mestre

L'amiga poeta cita un pensament del Joan Brossa. Justament u dels pensaments que més m'ha marcat i que sempre m'ha provocat desfici, por. L'amiga poeta vol saber per què em fa por i jo li dic que massa n'hem parlat.

Aquest blog és també açò: les cabòries de la producció pròpia i la projecció que hi té; doncs sí, la tasca poètica és això: pors i temences que allò que hom escriu siga neonoucentisme, que allò que hom escriu no siga arriscat; en definitiva que allò que hom escriu no siga silenci emperrucat.

Arriscar-se a fer un bon treball, honest, i no caure en la poefalsia.

D'unes converses

Parle amb poetes amics de la tasca poètica pròpia i suren els neguits, els desficis i les inseguretats de sempre i les compartim. No s'acaba mai açò.

D'una lectura

 Una amiga m'envia un missatge per a recomanar-me un llibre de narrativa. Ella sap que la llista de lectures és llarga, però sap del cert que aquest sí que sí. Certament, era que sí de totes totes.

D'un desig a complir

Els somnis costen diners i si són somnis bonics, encara més.

Del retorn de l'imperi dels taliban

Es desencadena la desgràcia latent en l'Afganistan i es desborden les xarxes del nostre món occidental. El meu país petit, de sobte, de colp, es nega, a manta com un bancal, de portades del poemari en català de la més famosa de les afganeses: tristament, haver estat escriptora ha convertit la Nadia Anjoman en l'antonomàsia de les afganeses, en el referent a qui acudir quan ocorre la barbaritat talibana. Ves el cas, que tenir estudis o anhelar ser escriptora ha fet que brotara de l'anonimat de la desgràcia de ser dona allí: moltes més en són patidores també d'aquesta fi tant abans com després, però la Nadia en serà l'exemple per a nosaltres els catalanoparlants.

 

Aquesta portada esmentada adés és del poemari que vaig traduir jo empomant poemes d'ací d'allà per a un projecte multidisciplinar; en una altra circumstància seria la més joiosa de les meues aportacions a la literatura del meu país petit. Tanmateix, és una felicitat força amarga, com hom pot entendre.

De la impotència política i social

Sent professor dol força trobar comentaris que malparlen de l'educació pública o dels professors. Puc entendre algunes queixes sobre el tema, professors inclosos, però no lleva que em lamente que tots siguem considerats, jutjats, dolents. Ho dic al tocat que jo no hauria de fer el mateix respecte dels polítics perquè no tots són iguals i treballen en les condicions que s'hi posen.

Ve al cas tot açò per l'amargor que provoca el tema dels preus tan cars de l'electricitat i la impotència de sentir que els polítics permeten que açò ocorrega i que les mesures que hi prenen ens deixen perplexos com a ciutadans que no assolim un benestar en els afers més bàsics, vitals!

És injust pensar, concloure, que els polítics, tant els de la política alta com els de la política baixa no serveixen per a res: els primers, perquè són els qui maneguen tots els fils tracten els altres grans poders, ni els segons, perquè no tenen, tristament, la capacitat de capgirar allò que fan els de dalt.

És injust, sí, però a voltes no puc evitar que m'assalte aquest pensament.

Del valencià en la restauració

De l'obra de teatre La Vesita tinc clavada la relació diglòssica entre la senyora i la serventa: la primera, valenciana dominadora, de tracte aspre, sovint irrespectuós, i que fa ús del valencià sense escrúpols vers la segona, castellana i dominada, però també de llengua esmolada i gens desvergonyida en el seu parlar castellà.

Em ve al cap pel tocat del drama que hi ha hagut a Dénia o Xàbia aquest estiu en la restauració, en què el sector aquest ha vist com feen falta treballadors per als seus bars, restaurants, etc. i perquè enguany hem hagut d'anar a menjar fora unes quantes voltes (esmorzars, dinars, sopars) en llocs aitals de Dénia. Vull lligar-ho perquè d'alguna manera jo, el client, podria ser el símil del senyor que parla valencià i el cambrer el del servidor, que parla el castellà: i no és que jo haja estat el despòtic que empoqueix el treballador, més aïna la realitat i l'anècdota és una altra.

Com a valencianoparlant soc conscient que hi ha hagut un canvi de papers i m'he sentit en el tracte com si el cambrer fora eixa senyora aspra, irrespectuosa que parla en la llengua dominant (el castellà) i a qui ha pegat tort que jo, el client, parlara valencià de tu a tu com la serventa aquella, però que no ha tingut la valentia o s'ha menjat la ràbia per no haver de contestar i etzibar-li tu qui et penses que ets.

Comptat i debatut, a les notícies es feen ressó que a Dénia no trobaven cambrers; jo retrucaré, que trobar-ne que entenguen valencià (més encara, que el parlen per respondre a un client) és com trobar un unicorn.

D'un esportista valencià

S'ha mort el Genovés, una figura importantíssima de la pilota, mítica si fem cas de l'allau de condols i panegírics apareguts a les xarxes socials: bona part en destaquen el vessant esportiu de jugador omnipotent, d'altres en lloen el compromís al país.

Jo mostraré la meua sorpresa de trobar un esportista valencià que no ha amagat el vincle amb l'idioma i la cultura. Sorpresa dic perquè no són nombrosos els esportistes valencians amb aquest tarannà.

D'una entrevista més

Passen moltes coses, les ocupacions augmenten i el temps per a dedicar-lo a fulls volants culturals han de competir amb el temps de dormir. Però a la fi llig l'entrevista a una poeta, a més a més amiga. M'ha agradat, perquè hi he vist preguntes no només de literatura sinó d'aspectes de la vida, amb la qual cosa hom pot saber més de la seua opinió, com a animal social, polític, etc i no només com a poètic. Ha estat una entrevista també amb ressons i citacions a literatura, filosofia i que no han semblat banals, superficials sí, però no banals. Al remat, una entrevista que s'ha fet curta, atés que com que no cal ser editada en paper, hom hauria pogut permetre's el luxe d'allargar-ho més, molt més.

D'unes reflexions poètiques a partir d'unes d'art

Aquests dies d'estiu estem mirant un vídeos d'un youtuber pintor. Es dedica d'una banda a parlar d'aspectes de tècnica pictòrica però també fa crítica d'art. D'aquesta segona, hem mirat molts vídeos que tenen una opinió desmitificadora de moltes patums de l'art amb l'argument que m'ha fet pensar: hom pretén fer passar per bon art artefactes que són ocurrències, maldestrismes, ínfules i fraus.

Tot seguit ho he projectat a la poesia en general i a la meua particular i m'ha fet entendre moltes coses, amb el resultat que a partir d'ara em miraré amb uns altres ulls l'obra d'altri i com cree la meua.