Darrer dia de curs

Un final de curs sempre té un to de tristesa: molts professors peguen a fugir i el comboi que s'ha produït al llarg del curs desapareix. Tanmateix, sabem que no és tan trist del tot: passat l'estiu ens retrobem. La resta no importa: horaris, alumnes, etc.

Enguany el darrer claustre ha estat trist, però ha estat una tristesa de contingut, de fons: les notícies dels canvis en l'ensenyament i les condicions amb què treballarem el curs següent m'han tocat un poc i m'ha semblat que en bona part dels companys l'estat era semblant: he notat una tristesa diferent.

El text de hui no és lluït: no estem per a tanta alegria.

Incultura

Que tot un ministre de cultura, i dic, tot un ministre de cultura, declare que tinga la impressió que la llengua romànica que no és ni castellà ni aragonés que es parla a l'Aragó siga també català, però només una impressió, demostra quin és el nivell de cultura que tenen alguns dirigents de l'estat. De retruc, no ja de cultura sinó de mesquinesa perquè ben bé que saben que és la mateixa llengua: si no, no la maltractarien tant.

Fet i fet, atacar qualsevol llengua d'Espanya que no siga el castellà fent servir arguments d'allò més tronats és molt barat i no implica un desgast personal. Vull dir, cap ministre o persona de càrrec important s'estacarà en temes més controvertits, com per exemple mèdic: em fa la impressió que el càncer és una malaltia, però em fa la impressió... (recordeu si no, el cas aquell de la síndrome de l'oli de colza, l'origen del qual es va dir que era un cuquet, que si queia en terra es matava del bac: fer aquestes declaracions ara avergonyiria el més terròs dels polítics).

Però bé, parlar és debades i fer demagògia també. Congratulem-nos pel ministre de cultura que tenim.

Projectes literaris

Ja fa temps que no trec cap trellat en aquest món dels premis literaris (en aquest curs que s'acaba he optat a quatre premis). Em presente a concursos amb unes obres molt rares, que d'una ullada poden semblar buides, estrafolàries. Però el fet cert és que són molt més profundes del que pareix. Ho entenc: premiar Els hòmens primer, si és home... o la segona part del Dospoals és molt arriscat, i fins i tot implica per a una editorial poques vendes. És per això que vaig decidir mig autopublicar Els hòmens primer... uns anys arrere i ara em plantege autoeditar aquesta segona part del Dospoals.

Tanmateix, mentre açò va fermentant, aquests darrers dies acabe de trobar un altre estímul per a la literatura. Ara toca la traducció i n'estic molt content. Acabe de trobar un premi de traducció i de veres que hi tinc molta il·lusió, hi estic molt engrescat. Guanyar, no guanyaré, però acabe de trobar una altra via per alegrar-me en aquesta selva tan salvatge de la creació literària. Tinc per davant més d'un any per traduir, i després caldrà esperar si hi ha bona sort...

La humanitat de la bestiesa

En un temps d'argilagues, bastonades i profitosos, les bèsties de càrregues també necessiten que les estimen...

Bèsties de càrrega

En aquests últims dies, per raó de les notícies dels mitjans de comunicació, m'ha entrat un esperit de decepció  pels esdeveniments socials, polítics i econòmics del país. No sé fins a quin punt pot desembocar en alguna mena d'ansietat, però el fet cert és que hi han vegades que entren ganes de plorar de veres.

Ara mateix està en dansa l'embolic de Bankia; jo en sóc client des dels 18 anys, mitja vida. Mitja vida sentint que deien que volien estar al meu servei, que volien que estiguera satisfet dels serveis que proposaven: fins i tot em van concedir una beca petita quan me'n vaig anar d'Erasmus. Al remat, tot aquest benvoler per descobrir que la meua confiança en ells, en la tasca social (moltes voltes pel valencià), tenien com a terrat la cobdícia i el nepotisme: i no es pot negar que moriran matant. Perquè qui fins fa poquet ha manat, Rodrigo Rato se n'anirà cobrant més d'un milió d'euros per la gestió ben feta: no es pot ser més cínic.

Bancaixa no era un banc, era una caixa i els polítics han volgut que fóra el seu banc mentre ells pressumptament es posen els diners en paraïsos fiscals: no es pot ser més hipòcrita.

No es pot ser més càndid.

Crits

Enraonàvem amb una amiga del sobrepreu de l'habitatge. Es feia creus que per una casa o pis de primera o diverses mans totalment normal es pagaren els preus que es paguen. Jo li vaig dir, dona, tot depén de l'afegit que vulgues posar-hi: si té platja a primera línia, si havia viscut allí algú important abans, si l'havia planejada algun arquitecte important, etc.

Hui mateix m'acabe d'assbentar d'aquesta notícia: El crit de Munch (u dels dos que hi han) s'acaba de vendre per poc més de 91 milions d'euros. Sincerament, seria massa fort dir que el quadre està sobrevalorat. Cal reconéixer que és el fill del temps que va viure, que demanava una sensibilitat artística diferent, que en el fons algun sentiment commou en l'espectador, que ha estat una bona anècdota per pintar, ço és, una troballa. Tècnicament, no sabria dir com és, però fixant-m'hi un poc puc dir que molt treballat no està (si ho comparem, per exemple, amb un quadre de Wiliam Turner).

El crit aquest val els 91.000.000 d'euros que ha costat? Cadascú fa ço que vol amb els diners, que per això són d'ell (evidentment, jo em gaste els diners com vull, no serem hipòcrites); simplement diré que aquesta quantitat dóna per a moltes coses i no sé fins a quin punt és obscé pagar tant per aquest quadre.

Que hi conste: ho entenc i ho respecte (ho compartisc?). Ara, no vos feu els ofesos si vos demanen 3 milions d'euros per un pis de 50 metres quadrats.

Girar-se la cosa?

El petit empresari que va votar el partit de la dreta es va sentir content del resultat i va pensar que ara s'apanyarien tots els problemes. Els seus maldecaps laborals amb els treballadors llogats aviat es resoldrien satisfactòriament amb la nova reforma i no hauria de esmerçar-hi gaire diners en el cas que haguera de despatxar algú.

Però ara el petit empresari no té clients que vagen a comprar-li perquè els compradors no guanyen ara tants diners. A més a més, els seus pares jubilats és possible que hagen de pagar una part de les medecines que els seran menester. També els dos fills que té i que han d'estudiar a la universitat hauran de pagar més per les taxes de la matrícula, perquè les beques que solien percebre s'han reduït i no els n'ha tocat cap (no cal dir que viuen de lloguer en un pis de la capital, i ara es possible que es plantegen anar i tornar cada dia). De retruc, la gasolina ha pujat de preu i ara les comandes s'han encarit, cosa que farà repercutir en els preus del seu negoci.

El petit empresari que ha votat el partit de al dreta es va sentir feliç en aquella nit electoral: setmanes després pregarà (perquè és molt religiós de boqueta) perquè es quede com està.

De fe i confiança

Una part (considerable) de jubilats del país ha votat la dreta; una dreta que ara ha decidit que ells es paguen les medecines; una dreta que ha retallat els ajuts a l'Imserso; una dreta que els apuja un 1% miserable les pensions.

El misantrop, amb ressentiment per com han donat tan servilment el poder a aquella gent, pensa per a ell, encara vos passa poc. Ara vos confiteu ço que heu votat; a la propera, torneu-hi, vosaltres i els vostres fills que han fet com vosaltres.

Però el misantrop flaqueja i pensa en les altres persones que sense haver-ho demanat els ha tocat aquest rebre per l'estultícia d'una bona part de la gent. Vos acompanya en el sentiment...

Les comparacions són odioses

El professor es sent un desgraciat perquè el ministre o el conseller li han proposat les noves regles de treballar. Ha fet comparacions i el resultat el condueix a la misèria. EL professor és funcionari de carrera mentre que el minsitre no ho és, però aquest decideix sobre el futur del docent. El professor cobra un jornal que el ministre determina, amb què el primer no pot decidir si apujar-lo o abaixar-lo, mentre que el ministre sí que pot fer-ho amb el seu. El professor té congelat i reduït els complements, mentre que el ministre no. S'adona que els diputats tenen un complement de residència a Madrid, mentre que el professor de carrera o l'interí no tenen aquest complement i s'han de pagar de la butxaca el lloguer de pis o la gasolina. El professor no té l'obligació de viure per sempre de docent i si vol pot anar-se'n: això sí, si vol tornar no podrà fer-ho a la seua plaça, i caldrà concursar per a la nova assignació. D'una altra banda el ministre, quan deixarà la política, anirà al consell d'administració de qualsevol empresa important d'Espanya.

El professor es sent miserable de comprovar que socialment és un empestat, mentre que el ministre o conseller s'ha construït un pati que el separa de la mediocritat de la societat que ha creat.

Cinisme

En aquest article del Levante, Josep Lluís Bausset esmenta un article de Lluís Bertomeu en què diu que el PPCV aposta pel valencià. Evidentment si no fóra perquè és molt trist ço que passa amb el valencià, hom es faria un fart de riure per la ocurrència tan graciosa.

Senyor Bertomeu, si realment el PPCV fa alguna cosa pel valencià, per que no es canvia al valencià la denominació formal de la Conselleria d'Educació, de Formació i d'Ocupació. Perquè, fet i fet, el nom de la pàgina web és cefe.gva.es. No hauria de dir-se cefo.gva.es?

Açò acabarà malament...

Dia de vaga per protestar contra les reformes vàries que els governs del PSOE i del PP han establert per apanyar la crisi. Sembla que, la crisi, l'han creada aquells qui manegen el tema de l'economia global, pero qui en paga els plats trencats som els treballadors que ens hem trobat la panderada sense ni adonar-nos-en. Per exemple, els funcionaris de l'ensenyament.

Els poders econòmics s'han ajuntat amb el nou govern per fixar com s'ha de solucionar el tuacte i una de les accions és retallar els privilegis dels funcionaris. Tot això amb el vist-i-plau demagògic d'una part de la població, que considera que els professors fem massa poc per cobrar tant. Doncs bé, la cosa és que durant quatre anys a nosaltres ens llevaran un bon fotimer de diners, i ens haurem d'aguantar, com a sector públic que som: tot pel poble i per al poble!

Ara bé, que quede clar que ni de bon tros nosaltres, els funcionaris docents, són l'enemic a batre, sinó els polítics que el poble ha votat i ha convertit en dirigents seus. A més a més, aquests polítics (ara ministres), amb l'aplaudiment dels poders econòmics, consideren que els funcionaris públics no haurien de tenir la faena per vida, pel fet d'aprovar una oposició. 

Aleshores, doncs, considereu, qui té més privilegis... A banda del sou base, els diputats del congrés (d'entre aquests els del PSOE i del PP) disposen de:

*Indemnització per cobrir les despeses de lloguer i menjar

*Transport per desplaçar-se

*Dietes

*Ordinadors i telèfon

*Pensió de jubilació màxima amb un mínim de 7 anys treballats

...I nosaltres som els dolents.

Tothom, cony!

Aquest text és un altre més que augmenta el pilot del texts que enraonen del tema del llenguatge sexista. Certament, no crec que dolga gaire als parlants masculins ni siga massa fort per als lingüistes dir Les persones naixem lliures en lloc de dir Els hòmens naixem lliures. Ara bé, una altra cosa és que per raó d'aquest fet de trobar l'equilibri hagem tirar pedrades contra la nostra llengua.

El català té el mot tothom per a referir-se a la gent en general i el castellà no. El castellà diu todos i todas, i el català té tothom. Em negue a dir tots i totes; em sembla absurd per a la nostra llengua i si algú hi vol veure el totadon o dir que l'hom de tothom és home, li diré que tinga present que si volem reivindicar el llenguatge neutre, si volem filar tan prim, si hom té la pell tan fina que es sent ofés de sentir tothom, que es mire també aquesta pell fina meua que explicaré ara.

M'ofén que algú em diga adéu i no a reveure o fins després. No m'agrada gens que em diguen ens n'anirem de viatge si Déu vol. És desagradable que em diguen que escriga com Déu mana. Trobe absurd que em diguen Jesús cada volta que esternude i em pensen maleducat si no els dic gràcies.

Per tant, estic d'acord amb el fet de llevar masculinismes si es pot fer més neutre el llenguatge, però no caigueu en la pedanteria ni vos ofusqueu per si algú no vol ser neutre en el llenguatge. Tothom té una borruga al front que no veu.

Has sentit clec?

La gent dels premis nobel de la pau sembla que no peguen puntada fina d'uns anys ençà. Després del premi atorgat a Barak Obama, ara hi ha l'Elle Johnson Sirleaf, presidenta de Libèria i guanyadora del premi darrer, que diu que tenim uns valors tradicionals en la nostra societat que hauríem de conservar. Tot això en referència a l'enduriment de les penes de les lleis antihomosexuals.

No corren bons temps per als sodomites...

 ...i no per ser dona vol dir que s'és una persona millor.

Estoïcisme?

El president d'Espanya em demana que em sacrifique i que comprenga els ajustaments econòmics que ha mamprés el govern de l'estat. D'una altra banda, el president del meu país em demana també que m'avinga amb les mesures retalladores que ha pres en la funció pública docent, que cal ser solidari en aquests moments tan durs...

Però és que jo no he provocat res del que ha passat! Com se'm pot demanar sacrifici per una cosa que no he fet?

Per què han de pagar la factura els treballadors del sector públic quan ha estat el sector privat qui ha provocat tot el merder tot engalipant els nostres superiors eventuals?

Equivalències

Dins la literatura catalana hom té com a referent literari el llibre Lo somni, de Bernat Metge. Membre de la Cancelleria Reial, es va enriquir a costa del seu càrrec i va ser acusat de conspirar en la mort del rei Joan el Caçador. Després d'haver passat per la presó va escriure el dit llibre en què afirmava en acabar un somni que havia tingut que havia estat perdonat pel rei Joan mentre s'esperava al purgatori. Del llibre hom cita sempre amb simpatia i complicitat el següent Siats de natura d'anguila com un avís de com cal ser en un món tan salvatge.

Mireu, em sembla bé que expliquem aquest llibre als nostres alumnes, però jo em demane si algun dia farem estudiar un llibre escrit per un tal Camps en què diga que ha tingut un somni i que ha estat perdonat pel poble...

Ja ho sé, no és el mateix, que on vaig a posar, però com diuen mutatis mutandis...

Amb el cul a l'aire

Ara fa uns dies, alumnes de l'institut Lluís Vives de València, juntament amb una altra gent, han rebut l'escomesa de la policia de l'estat. Són gent jove que estaven acostumats a la tranquil·litat de la bombolla asseguradora de l'institut: tot d'una han comprovat que no tot era tan bonic. Han patit l'autoritat que semblava estar ja més que oblidada, de quan la dictadura de Franco reprimia les manifestacions que qüestionaven el seu poder. Passats més de trenta anys, qui anava a pensar que la innocència d'uns alumnes anava a xocar contra una policia que segueix órdens? Qui anava a esperar que una concentració de bon principi pacífica acabaria com aquelles persecucions franquistes? Qui anava a dir a aquells alumnes que anirien a experimentar allò que expliquem els professors de lletres de les repressions?

Doncs bé, nosaltres professors de mitjana edat acabem de ser espectadors d'un bot generacional: ens hem quedat enmig de la història. Nosaltres, que hem crescut i gaudit de la placidesa de la Transició, hem sumat un ratlla decadent més a allò que hom va etiquetar de Generació X: estàvem molt bé i ens recreàvem en la misèria del grunge sense actuar.

Els nostres alumnes s'han trobat de sobte una solsida i sense imaginar-s'ho s'han trobat bastonades que semblaven ja oblidades. Acaben d'adonar-se del futur que els espera (jubilacions als 70 anys, per exemple) i atzarosament, per a bé o per a malament, han descobert una experiència que ens havien amagat. A nosaltres, professors de mitjana edat i més avant, pareix que ens ha agafat amb l'aigua a la gola. Ens ha pres enxampats en hipoteques, en fills, en cotxes, enlluernats també per aquell encant de sirenes que ens prometia la felicitat sense destorbs. Els nostres alumnes no tenen res a perdre, perquè els pares ja hi estan enfangats, i tenen molt a guanyar. Nosaltres, tanmateix, no els podem oferir res de dràstic, de revulsiu i que estiga al nostre nivell de responsabilitat que puga al capdavall també redimir-nos.

Quan?

A València els jóvens, siguen estudiants o no, estan rebent hòsties per reivindicar el dret de l'ensenyament públic. La pregunta és senzilla, però la resposta s'espera, per insidiosa: 

Quan farem vaga general els professors?

Coll amunt

La setmana que ve torna a convocar-se una manifestació a València. Sóc pessimista i em fa la sensació que no hi acudirà tanta gent com a la de gener.

Altrament, hui hem xarrat els companys del departament i m'he assabentat d'unes quantes idees pel que fa a les mesures que cal prendre per tal d'aprovar els alumnes i reduir el fracàs escolar. De moment no dic res, no siga que em passe com el meu amic Josep i em denuncien per no respectar el secret professional, però m'he entristit molt, i fet i fet ja no tinc confiança (dir-li fe seria molt poc laic...) en aquesta societat. És injust fer la metonímia en aquest cas (la part pel tot), però atenent els senyals la nostra massa de la societat s'amaga davall terra. És dur descobrir que els nostres superiors tenen molta por de l'informe PISA i sembla que cal passar-lo sí o sí.

Agre.

Gota d'aigua

Hui m'ha agafat u d'aquells dies tòfols en què m'agradaria no estar a l'institut i dedicar-me a la literatura, siga la forma que siga.

No puc ser bohemi: fa falta treballar.

La bena de la balança

M'han dit que la justícia és per al poble, i jo hi afegiria que és també per als pobres. Ara ha quedat demostrat: Camps, u més del poble, i a la vista de les proves igual de pobre que molts valencians que viuen amb poquets diners a la llibreta, rep el premi de la justícia del poble, que es posa al costat dels miserables, pobres i desvalguts. L'enhorabona.