En aquests últims dies, per raó de les notícies dels mitjans de comunicació, m'ha entrat un esperit de decepció pels esdeveniments socials, polítics i econòmics del país. No sé fins a quin punt pot desembocar en alguna mena d'ansietat, però el fet cert és que hi han vegades que entren ganes de plorar de veres.
Ara mateix està en dansa l'embolic de Bankia; jo en sóc client des dels 18 anys, mitja vida. Mitja vida sentint que deien que volien estar al meu servei, que volien que estiguera satisfet dels serveis que proposaven: fins i tot em van concedir una beca petita quan me'n vaig anar d'Erasmus. Al remat, tot aquest benvoler per descobrir que la meua confiança en ells, en la tasca social (moltes voltes pel valencià), tenien com a terrat la cobdícia i el nepotisme: i no es pot negar que moriran matant. Perquè qui fins fa poquet ha manat, Rodrigo Rato se n'anirà cobrant més d'un milió d'euros per la gestió ben feta: no es pot ser més cínic.
Bancaixa no era un banc, era una caixa i els polítics han volgut que fóra el seu banc mentre ells pressumptament es posen els diners en paraïsos fiscals: no es pot ser més hipòcrita.
No es pot ser més càndid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada